ESTAVA JUSTIFICAT QUE MESSI NO DESCANSÉS?

En els darrers anys, Leo Messi s’ha convertit en el millor jugador del món i ha demostrat la seva qualitat futbolística a tot el planeta. Fins i tot, ja hi ha gent que el cataloga com el més gran de la història i les quatre pilotes d’or guanyades avalen les seves habilitats. Al llarg d’aquesta ràpida i intensa progressió, no ha patit problemes físics que l’hagin aturat i ha pogut disputar, tal com a ell li agrada, tots els minuts possibles. Ja fa un temps, però, que les lesions s’han fet evidents, han trencat la seva dinàmica positiva al camp i li estan impedint disputar tots els partits que desitjaria.

Des del seu debut, els seus primers anys a Can Barça van estar marcats pels freqüents problemes musculars que el van privar de continuïtat en l’equip. Va estar allunyat dels terrenys de joc fins a nou mesos i no va poder demostrar tot el seu potencial. Amb l’arribada de Guardiola, tot va canviar i, malgrat jugar tots els partits i no descansar mai, només va estar fora de la disposició del tècnic un mes i mig. Messi era un jugador capaç de rendir al màxim nivell tot i jugar partits d’alta intensitat cada tres dies, i demostrava setmana rere setmana, que aquesta superparticipació l’enfortia. Malauradament, aquesta preparació idíl·lica es va acabar amb la marxa de Guardiola; els primers mesos de Vilanova al capdavant de l’equip no van mostrar símptomes de canvi, i va ser amb l’arribada dels compromisos importants a l’abril, quan es va iniciar el malson de l’argentí i van començar a aparèixer les dificultats físiques que, últimament, l’acompanyen. Amb la temporada acabada, va tenir tot l’estiu per recuperar-se, però els múltiples partits benèfics que va disputar i l’atapeïda agenda del Barça el van privar del repòs que necessitava. Això ha quedat demostrat en les darreres lesions davant Atlètic i Almeria, que li han fet perdre’s tres partits en el que portem de temporada. Ara fa vint dies, al camp del Betis, Messi va tornar a recaure dels seus problemes al bíceps femoral, i en aquesta ocasió pateix un trencament muscular, que l’obligarà a descansar durant dos mesos.

L’origen d’aquests problemes podria provenir del tracte de Guardiola envers l’argentí; durant els quatre anys que va estar dirigint l’equip, ens va fer entendre que la decisió encertada era fer-lo jugar en tots els partits i que era un jugador que no necessitava repòs. D’aquesta manera, s’influiria positivament en la seva preparació i disposaríem d’un gran talent per solucionar enfrontaments que es bloquegessin. Com que en aquell període les dificultats musculars eren inexistents, no ens vam preocupar de valorar si, en un futur, això tindria conseqüències i no vam calcular si l’argentí, realment, suportaria a llarg termini tanta càrrega de partits. Tothom lloava el mètode de Guardiola, ningú el qüestionava i semblava que aquesta era la decisió encertada. Ens vam entossudir a fer jugar Messi en qualsevol partit, encara que fos intranscendent, i el temps ha demostrat que estàvem equivocats.

Tots els culers recordem el desastrós final de la temporada passada, en el qual va influir directament el baix estat de forma en què van arribar els jugadors. A més, no poder disposar del millor jugador del món va afegir circumstàncies adverses a aquest desenllaç, que va evidenciar els dèficits col·lectius i, també, individuals. Aquesta conducta ha sigut revertida per la major part de la plantilla, però l’argentí ha seguit qüestionat pel seu nivell de joc i se segueix dubtant que estigui en plena forma física. Pot ser que les lesions el segueixin preocupant i el context, al qual no està acostumat, l’hagi superat. 

També caldrà veure com influirà la seva lesió en els resultats de l’equip; fins ara no ha estat llargs períodes de temps allunyat dels terrenys de joc i la plantilla ha sabut respondre davant d’aquesta absència mitjançant solucions puntuals. En els pròxims partits, haurem de comprovar si l’equip és prou madur per sobreposar-se a la falta de Messi durant dos mesos i pot reemplaçar-lo sense exposar les mancances que això comporta.

Totes aquestes circumstàncies, a més, l’allunyen de la lluita per la pilota d’or, que s’entregarà aquest gener. En els últims anys, a causa de la superioritat de l’argentí davant els altres futbolistes, el debat ha sigut inexistent; ha demostrat amb solvència la seva categoria i ha guanyat quatre pilotes d’or merescudes. Aquesta temporada, però, Ribéry i Cristiano l’amenacen en la consecució d’aquesta distinció i, de tots tres, ell parteix en desavantatge a causa de les múltiples lesions que ha patit i que l’han privat de disputar alguns partits i rendir al màxim nivell.

Ja ha quedat demostrat, doncs, que la decisió que va prendre Guardiola i que Tito va adoptar no va ser la correcta. La davallada de l’equip al final de la temporada passada, el baix nivell amb què Messi ha començat aquesta, la renúncia de la pilota d’or i la difícil substitució d’un jugador com ell, són, de moment, les conseqüències de no haver fet descansar l’argentí en els darrers anys. Pensàvem que el millor era que ho jugués tot, que això el feia més fort, i que l’equip el necessitava, ja que sense ell no tiraria endavant. S’ha comprovat que ens vam equivocar; al final, Messi s’ha debilitat a causa de l’acumulació de minuts i, en els partits en què l’equip l’ha hagut de substituir, no han aparegut dificultats rellevants. La seva qualitat ens va encegar davant l’evidència que, tot i gaudir de qualitat extraterrestre, té físic humà, i la nostra confiança en ell no ens va fer veure la realitat. Ens vam creure que no necessitava descansar i amb aquesta seguretat no vam pensar en el que això podria comportar. Vam pecar d’inconscients i ara ens tocarà pagar les conseqüències.

Etiquetes: Barça - Futbol

TÉ LÍMIT EL MOTOCICLISME CATALÀ?

El 2013 ha sigut l’any més gloriós de la història del motociclisme català en assolir els títols en les tres categories: Maverick Viñales a Moto 3, Pol Espargaró a Moto 2 i Marc Màrquez a Moto GP. Tots tres han obtingut la recompensa a molts anys d’esforç i han demostrat la supremacia catalana en aquest esport. La temporada que es va acabar fa quinze dies ha servit per mostrar la potència dels nostres pilots i s’ha evidenciat el llarg recorregut que els queda. Tots ells mereixen un reconeixement més que justificat i una justa lloança.

Maverick Viñales va arribar al mundial de motociclisme l’any 2011, a la categoria de 125 cc (actual Moto 3), on ja va sorprendre a tothom amb els resultats cursa rere cursa, i amb la tercera posició final. Un any més tard, es va consolidar com a candidat al títol i va assolir un grau de protagonisme elevat. Malauradament, uns problemes amb l’equip al final de la temporada el van privar de la consecució del mundial. Aquest any, després d’una lluita aferrissada amb Luis Salom i Àlex Rins, i gràcies a la seva regularitat, ha aconseguit el títol i ha ascendit a la categoria següent. D’aquesta manera ha culminat el seu pas per Moto 3 i ha aconseguit una formació molt necessària per al futur.

Pol Espargaró, per la seva banda, no va tenir un inici tan prometedor com Viñales i no va sobresortir en la seva primera temporada a 125 cc. Tot i això, però, va anar millorant any rere any i quatre temporades després va obtenir la tercera posició general, que li va obrir la porta a Moto 2. La primera temporada li va servir d’adaptació a la categoria i va ser un any més tard quan va començar a demostrar la seva vàlua. Malgrat tot, Màrquez el va superar i només va poder obtenir la segona posició. Aquest any, ha hagut de remuntar 40 punts de desavantatge en les últimes sis curses, i s’ha vist obligat a confiar en les seves possibilitats fins a l’últim moment. Això, combinat amb un seguit de mals resultats del seu rival, Scott Redding, ha esdevingut la corona de la categoria i l’ascens a Moto GP. D’aquesta manera s’ha recompensat la perseverança d’un pilot que encara té molt camí per recórrer.

El cas de Marc Màrquez és, probablement, el més espectacular de tots tres; el pilot de Cervera només ha necessitat cinc anys per passar del debut a 125 cc, el 2008, al títol de campió del món a Moto GP, el 2013. Aquesta temporada, la seva primera a la categoria reina, ha demostrat al món del motociclisme les seves virtuts i ha batut tots els rècords que s’han interposat entre ell i la història; ha esdevingut el debutant que ha aconseguit més punts, més podis, més victòries i més pole positions, i el pilot més jove d’aconseguir els tres darrers aspectes en la màxima categoria. Amb això es demostra el seu do especial i natural per a aquest esport i se subratllen les qualitats del que esperem que arribi a ser el millor de tots els temps.

Els tres pilots esmentats són els que recordarà la història, però també cal mencionar Àlex Rins, Tito Rabat i Dani Pedrosa, segon i tercers en les respectives categories, que han viscut en l’ombra dels campions. Malauradament per a ells, la glòria és un lloc reservat per als guanyadors i, de moment, no hi tenen accés. No obstant això, tot ells (campions i aspirants) han generat, en major o menor mesura, passió per aquest esport a qui menys s’ho imaginava. Jo mateix reconec que fa escassos anys que segueixo, regularment, les carreres i que vibro amb els resultats dels pilots catalans. La seva recent irrupció en l’elit del motociclisme i la seva ràpida progressió han fet que molta altra gent també s’hagi enganxat a aquesta disciplina. És cert que aquest any s’ha assolit una gesta mai vista que, probablement, ha sigut la principal causant d’aquest augment de seguidors, i que fa un temps era impensable que tres pilots catalans es coronessin en les tres categories. Ara, però, s’ha comprovat el potencial d’aquesta generació, a la qual encara queda futur i que no ha dit l’última paraula. Amb ells com a protagonistes no es pot descartar res, i qui sap, si l’any vinent, tornarem a gaudir d’una temporada històrica com aquesta.

Etiquetes: Altres esports

QUÈ TÉ QATAR PER ORGANITZAR UN MUNDIAL?

El desembre de 2010 es va elegir Qatar com a seu del mundial de futbol de l’any 2022, que va superar les candidatures dels Estats Units, Austràlia, el Japó i Corea del Sud. La seva elecció ha portat cua i hi ha molta gent que dubta de la idoneïtat del país per organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud. Qatar no és un país amb gaire cultura de futbol i això porta a pensar que, segons alguns mitjans indiquen, la votació no es va fer netament. A part d’aquesta sospita, però, hi ha altres aspectes objectius que qüestionen de forma evident aquesta candidatura.

El primer tema que cal mencionar és la poca rellevància de la selecció nacional d’aquest emirat en competicions internacionals, ja que no ha disputat cap mundial de futbol. Ocupa el lloc 108 al rànquing FIFA, mai ha superat la posició 50 i és el país amb pitjor coeficient que organitza una competició com aquesta. És cert que la població qatariana té interès pel futbol, però a diferència del Brasil (organitzador del Mundial 2014) i Alemanya (Mundial 2006), el futbol no és tant present en el dia a dia dels ciutadans.

Un altre aspecte que preocupa és la temperatura; a l’estiu a Qatar es poden assolir els 50 °C, un clima totalment inadequat si s’ha de jugar a futbol. Per solucionar aquest problema, l’organització ha ideat uns núvols artificials amb una estructura de carboni que se sostindran amb heli. Reduiran la temperatura 20 °C i tenen un cost de 355.000 euros la unitat. La FIFA, per la seva banda, va proposar celebrar el mundial a l’hivern, una idea que els clubs i les televisions van rebutjar frontalment, ja que aquest període coincideix amb el mercat de fitxatges hivernal i interfereix el calendari de les lligues (sobretot l’anglesa, que no s’atura per Nadal) i de la Champions. Pel que fa als drets televisius, la cadena Fox va pagar 314 milions d’euros per poder oferir els mundials del 2018 i 2022, suposant que fossin a l’estiu. A més, la competició també coincidiria amb la temporada de futbol americà, un esport molt important als Estats Units, i amb els Jocs Olímpics d’hivern. S’ha d’acabar de valorar, finalment, en quina època de l’any se celebra el mundial o si cal canviar-ne la seu, i aquesta decisió depèn, en part, del funcionament dels núvols artificials.

D’altra banda, la situació laboral dels treballadors encarregats de construir les instal·lacions per al mundial és lamentable, pròxima a l’esclavitud. Més d’un ja ha denunciat les males pràctiques dels seus caps, que per exemple els prenen tots els documents d'identitat que porten. “Treballem vint-i-quatre hores sense menjar. Em vaig anar a queixar, el cap em va agredir i em va deixar de pagar”, manifesta un dels obrers que treballa en la construcció d’un dels estadis que acollirà el mundial. Al darrer estiu van morir més de 44 empleats i, si això continua així, els estadis, que d’alguna manera seran els teatres futbolístics del món, s’hauran construït en condicions inhumanes, pròpies de l’edat mitjana.

Aquests arguments són més que suficients per justificar que l’elecció de Qatar com a seu del mundial de l’any 2022 no ha sigut la més encertada. France Football va publicar un informe on denunciava que la candidatura havia comprat vots, i explicava que hi hauria hagut una reunió deu dies abans de la votació entre Sarkozy, president de França en aquell moment; Platini, president de la UEFA, i el príncep qatarià. Des de l’organització ho neguen rotundament i Platini manifesta que és pura especulació, i té raó: les suposicions no són més que la paraula del qui acusa, contra la del qui es defensa. A l’altre extrem, però, hi ha els fets objectius que s’han exposat anteriorment; les altes temperatures, les pèssimes condicions laborals i la nul·la cultura futbolística demostren que, malauradament, un cop més, els diners passen per sobre de l’esport.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

SÓN BONES LES ROTACIONS?

Al final de la temporada passada, el Barça va patir una davallada esportiva important. Les causes que l’expliquen són moltes, i una de les que té més pes és el cansament que els jugadors blaugrana havien acumulat al llarg del curs. Tito i Roura, tot i fer més canvis en l’alineació que Guardiola, no van saber portar de la millor manera la capacitat física dels jugadors, i això va fer que arribessin exhaustos als compromisos importants del final de l’any contra Bayern, PSG i Madrid. Aquest factor, barrejat amb els aspectes tàctics i psicològics que hi influïen, va desencadenar un final desastrós que els culers desitjaríem oblidar. 

Tata Martino, des de la seva arribada, ha instaurat un sistema de rotacions que fa descansar tota la plantilla amb la intenció que els jugadors arribin amb una magnífica forma física a final de temporada. El mig camp és la zona més afectada i on els minuts s’han repartit més equitativament. En canvi, a la defensa, els canvis han estat escassos i les lesions han sigut les úniques que han fet variar els jugadors presents a l’onze inicial.

Amb els partits que ja s’han disputat, s’han pogut comprovar les intencions de Martino, que ha demostrat tenir les idees molt clares i saber perfectament el que està fent. De moment, ha tingut la valentia de fer descansar les peces clau de l’equip i les dades parlen per si mateixes: tots els jugadors han començat un partit des de la banqueta i han estat desconvocats en una ocasió (menys Iniesta). Caldrà veure, però, si un cop avanci la temporada i el Barça s’enfronti a rivals d’entitat, mantindrà la mà forta davant del repte de portar el vestidor blaugrana. 

Un capítol a part mereix el seu tracte envers el millor jugador del món, Leo Messi. El crac argentí no era substituït mai i només els problemes físics l’allunyaven dels terrenys de joc. Això va canviar amb l’arribada del Tata, que en la primera jornada de lliga ja el va treure del camp davant la sorpresa de tots els espectadors i del mateix jugador. Martino, en només tres mesos i mig, ha tingut l’atreviment de canviar-lo dues vegades sense cap lesió entremig, sinó per decisió tècnica, i ha demostrat tenir més autoritat que Tito i Guardiola. He d’admetre que jo no era partidari de les rotacions de Messi, però vistos els problemes físics que últimament l’acompanyen, sembla que la millor decisió és fer-lo descansar perquè arribi en plena condició al tram decisiu de la temporada.

Com he dit abans, Tata Martino està treballant amb l’objectiu que la plantilla arribi amb el millor estat de forma a final d’any per poder competir per tots els títols. Tito argumentava el mateix a l’inici de la temporada passada i al final el resultat no va ser el que s’esperava. Confiem que, en aquesta ocasió, el sistema funcioni i al final de l’any puguem dir que les absències de jugadors clau en partits concrets van servir per conquerir títols. Potser ara no ens sembla un bon mètode, i pensant amb el cor creiem que la decisió encertada seria alinear els millors jugadors en cada partit per assolir els resultats desitjats. Pensant amb visió de futur, però, el sentit comú ens ordena fer descansar els jugadors per no carregar-los de minuts i no cansar-los en excés. Davant d’aquest dilema, la saviesa és, normalment, el camí que cal seguir per aconseguir la fórmula de l’èxit, i Martino, de moment, està caminant pel sender que l’ha de conduir a la glòria.

Etiquetes: Barça - Futbol

SATISFÀ EL NIVELL DE JOC DEL BARÇA?

El Barça de Tata Martino va fer un començament de temporada immaculat, guanyant els vuit primers partits de lliga i conquerint la Supercopa d’Espanya. Semblava que tot anava pel bon camí i l’estat d’eufòria inundava el barcelonisme. Tot i això, les darreres actuacions davant Osasuna, Milan i Madrid han col·locat l’equip al lloc on realment està i s’ha comprovat que la situació no era tan idíl·lica i perfecta com aparentava. La sensació que els jugadors van deixar en acabar els partits al Sadar i a San Siro no va ser la millor, i al Camp Nou, contra el Madrid, encara que es va guanyar, no hi va haver la resposta digna d’un partit gran que esperàvem. Els dos últims partits, contra rivals que, en un principi, no suposaven cap maldecap, regalaven l'oportunitat d'eixugar tots els dubtes amb dues actuacions meritòries. A Vigo, contra el Celta, tot i el resultat ampli, el joc que es va mostrar va estar molt lluny de l'estil Barça al qual estàvem acostumats, i al derbi davant l'Espanyol es va veure un partit trist, avorrit i ensopit que no va ajudar a posar fi al debat de les últimes setmanes al voltant del nivell i l'estil de joc de l'equip. 

Martino, a més d’introduir els seus matisos tàctics propis, té la tasca de corregir els errors que van privar l’equip d’aconseguir millors resultats la temporada passada: els desajustos defensius i la superació de les defenses tancades. Defensivament, si no fos per les magnífiques actuacions de Víctor Valdés, el Barça no hauria aconseguit tants bons resultats, ja que les imprecisions i indecisions en defensa han estat presents en molts partits. També s’han perdut moltes pilotes en zones de risc o durant la sortida de pressió, que propicien contraatacs del rival o la cessió de la possessió a l’oponent. Pel que fa a la inspiració i la precisió ofensiva, s’ha tornat a suspendre l’assignatura de superar les barreres davant la porteria, una pel·lícula que ja hem vist en moltes ocasions. Tot i que a l’inici de temporada semblava que el mètode de Martino resoldria aquest problema, contra rivals d’entitat hem comprovat la realitat i hem vist que cal una solució ràpida per evitar quedar-se encallats, un cop més, de cara al gol.

Aquests fets ens porten a preguntar-nos si a l’inici de temporada vam sobrevalorar el joc i les capacitats de l’equip, i els bons resultats ens van fer creure que la plantilla havia millorat molt respecte a la temporada anterior, i que el Barça seria clar candidat a conquerir tots els títols. Amb això no descarto l’equip a l’hora de lluitar pels grans campionats, però, a diferència del que passava en temporades anteriors, aquest any no sembla que el seu domini sigui tan aclaparador. És probable que els bons resultats de l’inici de curs enceguessin els culers a l’hora de valorar l’equip al complet, i un cop vistos els primers fracassos puntuals, s’ha comprovat que Martino encara té feina per fer i aspectes per polir. La davallada en el joc de l’equip que es va fer present en el partit de lliga al camp de l’Osasuna va ser el primer avís, i l’optimisme dels culers es va començar a esvair. Després d’aquesta ensopegada es necessitava un cop d’efecte per dissipar els dubtes i el camp del Milan, aprofitant que del partit no depenia la classificació per als vuitens de final de la Champions, era l’escenari ideal. El joc que es va mostrar a San Siro, però, no va ser el millor i va generar més debat al voltant del partit, dies després, contra el Madrid. La confiança que es tenia en l’equip ni de bon tros es va perdre, però és cert que l’estat d’exaltació amb el qual els barcelonistes afrontaven la primera setmana amb compromisos importants es va reduir. Al Camp Nou, la setmana passada, tot i que el Barça es va imposar en el clàssic i va aconseguir el resultat que volia, la manera com va jugar tampoc va convèncer.

El mal joc, però, de moment no ha perjudicat l’equip i els dos punts perduts contra l’Osasuna i el Milan no han afectat el lideratge de la lliga ni influiran en la futura classificació per als vuitens de final de la Champions. Tot i això, si se segueix amb aquest joc més endavant, els càstigs que es pagaran seran més grans i, llavors sí, contribuiran negativament a la competició. El projecte de Martino encara està verd i necessita una mica més de temps per madurar. L’entrenador argentí ha d’aconseguir resoldre els problemes i arreglar les mancances de l’equip abans que sigui massa tard. Si ho aconsegueix, els fruits que en recollirem tindran forma de títols.

Etiquetes: Barça - Futbol