II. QUÈ ÉS, REALMENT, EL FUTBOL?

Descobrir, entendre i explicar quina és l’essència del Futbol, quin és l’element que el converteix en un esport tan admirat, no és una tasca fàcil. Una activitat que reuneix un nombre tan il·limitat de condicions, característiques i estats, que abraça tantes possibilitats, mitjans i facultats, i que té en el sentiment el seu tret principal, és difícil de ser analitzada. A vegades, la subjectivitat més sincera pot ser capaç de deduir i definir les característiques d’aquest esport, però sovint, immersos en estats d’èxtasi justificats per actuacions estel·lars que ens deixen sense paraules, la riquesa de la llengua no és suficient per donar cabuda a tot el que caldria dir per descriure el Futbol en totes les seves dimensions. Aquest esport és tan gran, tan extraordinari, que és impossible aconseguir comprendre’l en la seva totalitat.

Si l’analitzem superficialment, comprovarem que, com és sabut per tothom, el Futbol són gols, passades, controls i faltes; són defenses, atacants, migcampistes, porters i entrenadors; són estadis, porteries, pilotes, botes i banderes. Més enllà de la simple radiografia literal, però, es pot examinar aquest esport des d’una visió més extensa, que recull un nombre inexorable de simbolismes, significats i conceptes. El Futbol és una passió, un sentiment, un estat d’ànim; és l’oportunitat de compartir uns moments de companyia, de gaudir amb els amics, de vibrar, de patir i d’emocionar-se; és la il·lusió de molta gent, el fracàs d’alguns i el triomf dels altres; és animar, cridar, protestar, celebrar i embogir; és, en definitiva, més que un esport.
I ho és perquè desferma passions, il·lumina els dies foscos, porta alegria arreu, ensenya, educa, ens descobreix noves experiències i sensacions, genera simpatia i, per sobre de tot, és capaç d’unir el món. A més, duu a terme una tasca pedagògica de molta rellevància, en transmetre lliçons essencials: ens ensenya a perseguir els somnis fins a aconseguir-los; a confiar en les nostres possibilitats fins al final i a no donar res per perdut; a respectar, a estimar i a saber valorar a tothom per igual; a gaudir de la vida, a sentir cada moment com si fos l’últim i a saber veure el costat positiu del que ens passa. Ens ensenya a ser persones.
I és per això que sé una cosa segura: mai morirà. No moriran les seves ensenyances vitals, el deliri omnipresent que radia, la felicitat de què inunda el planeta; no moriran els gols, les assistències, els crits i l’eufòria; no morirà un esport, una alegria, un sentiment, que, per molta gent, representa més del que podem imaginar.
Aquest concepte, el que el futbol agrupa i el que ens proporciona als que el sentim intensament, no pot ser desprestigiat per l’ombra allargada dels diners que planeja per sobre l’esport o per la paraula de la gent desacreditada que intenta minimitzar-ne el significat. Qui diu que és “un simple esport, un joc de 22 persones corrent darrere una pilota”, o aquells que pensen que és un negoci global, no consideren l'esport al complet. Els que realment l’hem viscut en estat pur, l’hem gaudit, l’hem sentit, coneixem fins on arriba la seva magnitud i podem afirmar quina és la seva transcendència; només des del cor s’és capaç d’entendre tota la seva grandesa. Tan sols necessitem escoltar els crits de goig que, sovint, inunden l’ambient, empatitzar amb els sentiments de satisfacció de la gent aficionada i entendre el gaudi generalitzat que originen els gols, per poder arribar a ser conscients de les seves dimensions reals.
Veient aquesta anàlisi del Futbol, feta des de les emocions que el Futbol transmet als seus seguidors més lleials, es fa evident la necessitat d’unes paraules que facin palès el que els aficionats incondicionals entenem per Futbol i que siguin un mirall del que ens ofereix, el que ens regala i el que ens fa viure; quelcom irrepetible.

I és que el Futbol, com hem pogut constatar, regala instants de felicitat indescriptibles, ens descobreix nous horitzons i ens dóna ensenyances d’un gran valor moral. D’aquesta manera, amics, demostra dia rere dia, partit rere partit, que un esport pot arribar a representar una autèntica passió; un amor verdader que només els seguidors de veritat, els fidels amants, saben desxifrar. El que molta gent veu com un estúpid joc, una absurda activitat, esdevé, per als seus fans, tot el que ells volen imaginar. Cal saber escoltar el cor, comprendre el que ens expliquen els sentits, per poder descobrir que el Futbol no és res més que l’alegria, l’entusiasme, el deliri i els somnis dels seus aficionats, que, astorats, vibren amb el que, per a ells, simbolitza la vida. El Futbol és, senzillament, el que els seus seguidors volen, necessiten i desitgen que sigui.

Etiquetes: Futbol

I. ENS HEM TORNAT BOJOS?

Diners, diners i diners: això és en el que, malauradament, s’ha convertit el futbol. Un esport històric, un joc amb molts anys al darrere, s’ha corromput, l’han corromput els negocis, els beneficis i l’economia, i ha patit una mala transformació que l’ha portat a contaminar-se del capitalisme actual, a embrutar-se de males pràctiques i a allunyar-se de la seva essència principal: la pilota. Igual que en l’antiguitat s’afirmava el geocentrisme, actualment es creu que els diners són el centre del món i acaben sent la solució per a qualsevol problema que sorgeixi. Ara bé, és la millor decisió? No. La següent exposició d’un seguit d’exemples comparatius entre el valor dels diners al món del futbol i el seu possible ús a la vida quotidiana és suficient per veure que tenen un paper massa elevat, insultant, en l’esport actual i que no poden ser, en cap cas, la referència.

La desigualtat més abismal, l’abús més gran, la trobem en l’àmbit dels sous. És totalment comprensible que un metge o un pilot d’avió, dues professions de risc, complicades i que requereixen un elevat nombre d’estudis, tinguin remuneracions elevades. Alhora, però, un futbolista, que és on és tan sols per la seva qualitat física, que només ha hagut de cuidar el seu cos --el que molta gent fa com a hobby-- per arribar on volia i que ha passat tota la vida fent el que més li agrada, el que molta gent fa per divertir-se sense obtenir res a canvi, cobra quantitats desorbitades de diners, muntanyes injustificades, que converteixen l’esport admirat arreu en una autèntica injustícia. Per adonar-se d’aquesta desproporció, només cal veure que Leo Messi --que guanya 20 milions d’euros l’any, 1,66 milions d’euros al mes, 54.794 € al dia i 2.283 € a l’hora-- cobra 91 cops més que un pilot d’avió i 286 vegades més que un metge; inadmissible. I no només això: el blaugrana tarda tan sols 17 minuts a cobrar el salari mínim interprofessional mensual d’Espanya (645,30 €); i un ciutadà espanyol mitjà (22.000 €/any) treballant tota la vida (dels 20 als 65 anys) cobra el que guanya Messi en tan sols 18 dies.

El problema, a més d’aquestes elevades quantitats, és que ara es juga a futbol pels diners; els futbolistes només miren la quantitat dels seus sous a l’hora de decidir-se per un equip o un altre i, a vegades, guanyar més diners significa renunciar als principis de l’esport. Exemples d’aquest estil n’hi ha molts, però aquesta temporada trobem una evidència destacada. El New York City és un club fundat recentment i que tindrà la seva primera participació en competicions oficials la temporada vinent. Aquest estiu, el club ha començat a establir l’equip i ha fitxat David Villa i Frank Lampard. L’asturià va abandonar un equip, l’Atlètic de Madrid, que havia fet la millor temporada de la seva història, havia conquerit la Lliga i havia arribat a la final de la Champions, per “un projecte irrenunciable”. Aquest “projecte irrenunciable” és un equip amb cinc jugadors --cap quan ell va arribar--, en una lliga totalment minoritària i sense cap competitivitat. L’anglès, per la seva banda, va deixar enrere el club de la seva vida, el Chelsea, on havia estat tretze temporades, perquè no va voler acceptar una rebaixa de sou. No hi ha res més a dir; dos jugadors que abandonen, per sempre, l’oportunitat de competir per quelcom gran al futbol a canvi de diners no tenen el meu respecte com a aficionat a l’esport.
Un altre capítol el mereixen els fitxatges astronòmics que, cada estiu, envaeixen l’actualitat futbolística. Milions, milions i més milions és el que es gasten els equips any rere any per reforçar les seves plantilles. Sense anar més lluny, la temporada passada, la despesa total de les principals lligues europees va ser de 1.894 milions d’euros, 200 milions més que el que la Generalitat de Catalunya destina aquest any a polítiques socials.

A més, enguany el Barça ha gastat 81 milions d’euros en la incorporació del davanter Luis Suárez i ha tancat la inversió més cara de l’estiu. Si aquesta quantitat de diners no es destinés a engrandir el mercat econòmic del futbol i s’invertís en fins socials, es podrien comprar llibres de lectura per a la meitat dels nens espanyols, una entrada al cinema per a tots els menors d’Espanya, una inscripció a un esplai per a la meitat dels infants catalans o quatre targetes de metro T-10 per a tots els habitants de Barcelona. A més, ens podríem permetre una gran quantitat de capricis: 1.449 cotxes de la marca Porsche, 351 Ferrari, tretze helicòpters, dos avions per a set persones i amb capacitat per recórrer 11.000 km (el trajecte entre París i Tòquio o entre Johannesburg i Londres), 4,5 iots luxosos o 2.600 kg d’or pur. Tota una barbaritat.

Però no només les inversions en fitxatges són desproporcionades, sinó que els pressupostos dels equips són desmesurats i demostren la necessitat injustificada, com si fos un cordó umbilical, dels diners per nodrir el futbol. La campanya passada, el Reial Madrid va tenir una liquiditat de 525 milions d’euros, que va destinar a la inversió en fitxatges, en sous per als jugadors, viatges, manteniment de les instal·lacions i molts altres conceptes inclosos dins del futbol. Aquests diners, si s’haguessin invertit en usos socials, haurien tingut un impacte molt positiu. Amb ells s’haurien pogut evitar el 98% dels desnonaments a Espanya durant el 2013, pagant un pis de lloguer als afectats durant un any sencer. A més, també es podria pagar un plat d’arròs cada dia durant un any per a gairebé tota la població de Síria o, si ho preferiu, se’n podria subvencionar un per a cada persona del planeta. D’altra banda, el pressupost del club blanc dobla amb escreix els diners anuals que el govern espanyol destina a les subvencions d’entitats que duen a terme projectes d’integració social i assistència a famílies sense recursos.

El problema dels diners, però, no és exclusiu de l’apartat esportiu, sinó que ara hi ha molts altres aspectes que envolten el futbol que s’han convertit en primordials i que mouen encara més diners: el màrqueting. Un clar exemple el trobem en les samarretes. El 2006 l’equipació del Barça no tenia cap patrocinador, hi havia les barres blaugrana i l’escut; tot el que forma part del futbol. El 2007, l’entitat va signar un compromís amb UNICEF que es basava en una aportació d’un milió i mig d’euros a aquest organisme per a la realització de projectes socials per a beneficiar els nens vulnerables. D’aquesta manera el Barça lluïa el seu nom a la samarreta i demostrava una manera de fer i d’entendre el món: “Més que un club”. Amb els anys, però, tot ha canviat, fins al punt que aquesta temporada el Barça defensarà tres marques, tres logotips industrials que tacaran l’equipació: Beko, Intel i Qatar Airways. D'aquesta manera, el valor d'una simple samarreta que serveix per jugar a futbol és de 75 milions i mig d’euros.
Aquesta vergonyosa circumstància, però, que ara sembla imprescindible, ha estat una progressió dels darrers anys; fa un temps, el futbol era pur i l’espectacle era la seva essència. Malauradament, això s’ha convertit en un record llunyà i ara els diners són el pilar de l’estructura d’aquest esport. Només cal mirar enrere per veure la prostitució progressiva que ha patit el futbol; un dels primers fitxatges de què es té registre va ser Willie Groves, que el 1893 va marxar del West Bromwich Albion a l’Aston Villa per l’ínfima quantitat de 115 € i que, durant dotze anys, va ser considerat el fitxatge més car de la història. Fins al 1973 no es va efectuar un fitxatge per un valor superior a un milió d’euros; va ser Johan Cruyff, que va deixar l’Ajax per aterrar al Camp Nou. A inicis de segle, però, amb l’arribada de Florentino Pérez a la presidència del Reial Madrid va començar la bogeria econòmica que ha derivat, posteriorment, en el caos absolut actual. El màxim mandatari del Madrid, que en cap cas és el responsable d’aquesta situació, va agitar el mercat futbolístic duent a terme les operacions més cares de la història i, des de llavors, aquest s’ha anat alimentant fins a esdevenir una bombolla econòmica gegant, que inclou tots els equips i que serà difícil, pràcticament impossible, de fer explotar.

Veient evidències d’aquestes dimensions es fa inqüestionable a ulls de tothom que les xifres econòmiques del futbol són exagerades, excessives, desmesurades i descomunals. En això, hi estem tots d’acord. Mentre el món pateix una devastadora crisi econòmica, l’esport gaudeix d’una eterna subvenció immerescuda. Els diners, un cop més, s’equivoquen de direcció i, en lloc d’ajudar persones que els necessiten primordialment, embruten, entorpeixen i contaminen el futbol. Que un ciutadà espanyol hagi de treballar 909 anys per cobrar el mateix que Leo Messi en un any natural, que siguin necessàries 36 generacions familiars per guanyar els diners que l’argentí aconsegueix jugant a futbol durant dotze mesos, significa que, de veritat, i sense poder-se amagar darrere cap cortina de bitllets, quelcom va malament. No cal afegir res més.

Etiquetes: Futbol

KILIAN JORNET, ATLETA O PROFESSOR?

La muntanya, el paradís de la natura per excel·lència, és un lloc replet d’aventures. Les vistes que ofereix són immillorables; els indrets per descobrir, incalculables, i els camins per on passejar, córrer o pedalejar, il·limitats. No és d’estranyar, doncs, que sigui un indret estimat per tothom i on, aprofitant les magnífiques condicions mediambientals, se celebrin variades competicions esportives. Un dels atletes de muntanya més reconeguts del planeta, i un dels més importants de tots els temps, és Kilian Jornet, un monstre de la muntanya, una persona privilegiada, que ha viscut sempre entre la natura, i que s’ha impregnat de la vida i la força que transmet l’aire pur dels Pirineus.

Kilian Jornet va créixer en un refugi a dos mil metres d’altitud, a la Cerdanya, on va tenir l’oportunitat de practicar tot tipus d’esports de muntanya. Des de petit, va tenir presents dues bases fonamentals: l’amor per la natura i aprendre a gaudir fent exercici, que l’han portat, més tard, al cim del món de l’esport.

La seva evolució ha estat sempre estretament lligada a la muntanya i ha sigut ràpida, prematura i consistent. Amb només vint anys va guanyar l’Ultra-Trail du Mont-Blanc, una cursa de cent setanta quilòmetres que va córrer en vint hores i en la qual va obtenir el rècord mundial. El 2009 va iniciar l’aventura Kilian’s Quest (‘la missió del Kilian’), que durant quatre anys li va proposar nous reptes i li va permetre descobrir noves sensacions. Cal destacar els rècords que va batre al Kilimanjaro, la muntanya més alta d’Àfrica; al GR20 de Còrsega; a la Tahoe Rim Trail, on va córrer trenta-vuit hores seguides, i a la Transpirenaica, la mítica travessa, que consisteix a recórrer vuit-cents quilòmetres en vuit dies. Actualment, competeix en tota mena de curses i, depenent del seu calendari, viu a Chamonix (França), a Tromsø (Noruega) o als Pirineus.

Com a atleta consolidat i que ha disputat les competicions més prestigioses del món, s’ha de destacar un palmarès molt extens que el converteix en un dels atletes més llorejats: en trail ha sigut campió d’Europa Skyrunning, Quilòmetre Vertical i Ultra tres vegades i ha assolit el títol de la Copa del Món Skyrunning en sis ocasions; pel que fa a l’esquí de muntanya, s’ha proclamat campió del món en la Vertical Race en les darreres quatre edicions i ha conquerit la Copa del Món individual quatre cops.

El Kilian, un gran apassionat dels desafiaments, va emprendre el 2012 una aventura de grans pretensions, la més important de la seva vida: el projecte Summits of My Life. La seva aspiració és coronar en solitari, sense assistència, amb el mínim material possible i superant els rècords anteriors, les muntanyes més simbòliques del planeta. L’aventura va començar al Mont Blanc, travessant, d’est a oest, la serralada francesa. Des de llavors ha assolit diverses fites del seu camí i ja ha superat el Matterhorn (4.478 m), a Itàlia, i el McKinley (6.186 m), als Estats Units. Malauradament, va haver de suspendre el seu assalt a l’Elbrús, a Rússia, a causa de les males condicions meteorològiques. A finals d’any, iniciarà l’assalt a l’Aconcagua, a l’Argentina. A més, cal afegir que en la travessa pel Mont Blanc va perdre el seu amic i company Stéphane Brosse.

Després d’haver superat aquests pics tan imponents i temibles d’arreu del món i preparant-se per resoldre, en breu, els que li queden pendents, falta la travessa més ambiciosa: l’Everest. El 2015, el Kilian viatjarà a l’Himàlaia per intentar coronar-se al cel del planeta i deixar, definitivament --i si no ho ha fet ja--, la seva petjada impresa en la superfície del muntanyisme mundial.

Per assolir aquest nivell és necessari un gran esforç i entrenar dia rere dia per mantenir, i millorar, la forma física. La base que fa moure el Kilian és l’ímpetu per gaudir a la muntanya i descobrir nous llocs que li generin simpatia. Com que és un atleta polivalent, divideix la temporada esportiva en dues parts: trail running a l’estiu i esquí a l’hivern. En total, hi dedica 1.000 hores, supera 550.000 metres de desnivell i recorre 15.000 quilòmetres; tota una bogeria a l’abast de molts pocs.

L’entrenament del Kilian es basa en cinc manaments fonamentals, cinc pilars que demostren una filosofia de vida. Gaudir per millorar: s’ha d’entrenar “perquè ens apassiona allò que estem fent, i s’ha de convertir l’entrenament en una forma de vida”. El material: cal comprovar i revisar l’equip abans de sortir. Els sentits: quan es corre a la muntanya, és imprescindible gaudir amb els cinc sentits. La progressió i les baixades: aconsella escoltar el cos i anar progressant a mesura que avança l’exercici físic. I la seguretat: s’ha de conèixer la muntanya, ser conscient dels riscos i prendre totes les mesures de seguretat necessàries. Aquestes sàvies advertències, que ell trasllada a tots els aficionats, han sigut, de fet, les que han portat el corredor català al lloc més alt de l’esport de muntanya.

Aquesta radiografia de la vida, l’evolució, els resultats esportius i la mentalitat del Kilian Jornet demostra que ens trobem davant d’una persona extraordinària. Una existència lligada, estretament, a la muntanya; una progressió, sempre ascendent, a la conquesta de reptes nous i més alts; un palmarès sense precedents, i uns pensaments molt positius envers l’esport i la muntanya l’avalen com una persona de gran renom dins d’aquest món. Personalment, i com molts altres seguidors arreu, em quedo sorprès, estupefacte, cada vegada que descobreixo un nou rècord, una nova victòria, del Kilian. Els temps que registra, estratosfèrics, semblen només a l’abast dels extraterrestres, i de la mateixa manera que molta gent corre i pateix a la muntanya, ell sembla que voli, que floti entre les roques i els arbres; sembla que, realment, formi part de la muntanya.

I més enllà dels seus registres esportius, de la seva capacitat física, cal destacar tres aspectes que engrandeixen la seva figura. En primer lloc, la inspiració que significa per a molts atletes; veure la seva passió serveix d’estímul a molts corredors, que, impulsats per la seva força, es marquen objectius llunyans o inicien reptes ambiciosos. En segon lloc, l’amor que transmet per la muntanya; és un defensor acèrrim de la natura, l’estima amb bogeria, i els seus sentiments, que arriben molt lluny, demostren i evidencien la importància de l’aire net en les nostres vides. En tercer lloc, la seva tasca pedagògica per als més joves. Per sobre de tot, és un professor que, com els altres, mostra als seus deixebles, al seu públic, el camí a seguir, el respecte que s’ha de tenir i la mentalitat que cal preservar.

Així, doncs, tot i l’excepcional capacitat física del Kilian, per mi el més important de la seva persona, el que, per damunt de la resta, el posiciona com un referent, és la seva mentalitat; uns pensaments, una manera d’entendre la vida, dels quals poca gent pot presumir i que són absolutament envejables. El plaer per a nosaltres és poder gaudir d’ensenyances tan sàvies, vitals i captivadores com les d’un nen que va créixer a la muntanya i va demostrar, dia rere dia, que la passió, l’amor per la vida, no és res més que fer allò que un somia, i que, amb esforç, il·lusió i sacrifici, els desitjos que ens poden semblar remots esdevenen realitat.

Etiquetes: Altres esports

DESTÍ, ETS TU?

El futbol, segons diu la teoria, és “l’esport practicat entre dos equips d’onze jugadors cadascun amb la finalitat d’introduir una pilota, impulsada amb els peus, a la porteria del contrari”. A la pràctica, però, totes les definicions possibles es trenquen i queden descompostes per actuacions que cap norma escrita pot definir. L’últim exemple de la màgia del futbol ens arriba en forma de profecia llunyana i demostra, una vegada més, els cops amagats que ens reserva aquest esport.

Tot va començar amb la victòria d’Àustria al Festival d’Eurovisió, el maig d’aquest any. Per segon cop a la seva història, el país alpí es va coronar en aquest certamen, i en remuntar-se en el passat rememorant la seva primera corona, l’any 1966, es van descobrir, respecte a la temporada 2013-2014, possibles paral·lelismes relacionats amb el món de l’esport. El temps ha corroborat unes insòlites sincronies en els resultats futbolístics i, després de la resolució dels diferents fronts que presentaven, s’ha evidenciat un estret lligam entre les dues campanyes. Un resum d’aquests esdeveniments coincidents és suficient per adonar-se que el futbol és més que un simple esport i que, a vegades, pot esdevenir un ésser animat.

La temporada futbolística, a Espanya, té un protagonista destacat: l’Atlètic de Madrid; l’equip matalasser es proclama campió de Lliga, un campionat molt disputat, després de guanyar en l’últim compromís a Barcelona. D’altra banda, el Deportivo de la Coruña ascendeix a primera divisió després d’una excel·lent temporada a la categoria de plata, on jugava des de feia un any, i el Betis cau a la segona divisió en acabar com a cuer a la Lliga.
Pel que fa al Barça, està entrenat per un argentí, que arriba aquell any i que no obté grans resultats; la collita esportiva és d’un únic títol. El porter titular de l’equip, a més, abandona el club a final de temporada després d’uns anys defensant la porteria blaugrana.

A Europa, el Manchester i el Milan queden fora de les competicions continentals, en fer un mal paper en les seves respectives lligues, i el Madrid conquereix la Copa d’Europa després d’haver eliminat a les semifinals el vigent campió. La segona competició europea, d’altra banda, la guanya un equip espanyol.
Al Mundial de Futbol, la selecció espanyola hi arriba sent campiona d’Europa dos anys abans i, durant la fase inicial, juga al grup B. Espanya tanca la seva participació amb dues derrotes i una victòria, un balanç insuficient que provoca la seva eliminació. La vigent campiona també queda eliminada del torneig.

Aquesta descripció exposa els resultats de la temporada futbolística de l’any 1966. Sí. A més, com un aficionat al futbol ha pogut comprovar, també explica, fidelment, el que ha passat enguany al món del futbol. Dues temporades separades per 38 anys, amb tendències oposades i jugadors totalment diferents, tenen desenllaços calcats: apassionant, oi?
I és que el futbol, capritxós esport, ha volgut que, aprofitant una victòria d’Àustria a Eurovisió --casualitat o no--, aquesta temporada haguem viscut un déjà-vu de pel·lícula. Sí, el que sovint a la gran pantalla ens sembla fictici, imaginari i utòpic s’ha convertit en real, palpable, i ho hem viscut de primera mà. Fascinant, oi?
Tantes variants s’han convertit en resultats concordants, s’han agrupat en una única temporada, amb pocs mesos de separació, i han desembocat en una de les majors coincidències de la història de l’esport. Hauria pogut ser parcial o no ser, però al contrari, la concordança ha sigut absoluta. Al·lucinant, oi?

I davant d’aquest prodigi del destí, que ha volgut complir la seva voluntat, només puc admirar, com a un ésser superior, l’esperit del futbol, que regna sobre qualsevol acció que hi pugui influir, i decideix, segons els seus desitjos, els desenllaços de les competicions. Em tractareu d’exagerat i creureu que això són invencions pròpies d’estats de bogeria. Potser sí. Però, sincerament, trobo prodigiós que l’esport ens pugui regalar experiències com aquestes, que el Futbol ens ofereixi coincidències tan extraordinàries i que la casualitat superi els límits imaginables per qualsevol humà.
Veient evidències d’aquesta dimensió, doncs, exemples inqüestionables que ho demostren, ho afirmo amb contundència, certesa i seguretat: el futbol està viu.

Etiquetes: Futbol

PER QUÈ NO POT PARTICIPAR CATALUNYA AL MUNDIAL?

Avui es clausura a Maracaná el Mundial de Futbol 2014 amb la disputa de la final del campionat entre Alemanya i l'Argentina. Han estat 32 dies apassionants de futbol en estat pur, amor per l’esport i exhibició de les millors figures del planeta. Ara, un mes i un dia després de la cerimònia d’obertura, es tanca el certamen i s’acomiada una competició que ens ha ofert grans enfrontaments, resultats imprevistos i actuacions individuals destacades. En aquest mundial, però, un grup de gent, una nació sense estat, hi ha trobat un absent rellevant: la selecció catalana.

Actualment, el futbol a Catalunya no disposa de la seva pròpia selecció oficial, ja que ni la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) ni la política estatal ho autoritzen. Aquesta oposició unilateral impossibilita la participació de l’equip nacional català en competicions oficials i li nega una opció totalment legítima. Els factors que l’obstaculitzen priven els catalans d’una oportunitat engrescadora i fascinant, però no estan argumentats d’una manera sòlida. Per aquest motiu, intentaré rebatre els arguments que frenen el desig de molts aficionats i miraré de demostrar que no són consistents.

L’entrebanc més rellevant que sembla entorpir la participació de Catalunya en un mundial de futbol és la legalitat, la impossibilitat de disputar, sense tenir un estat, competicions oficials. Aquest, però, no és significatiu; ja hi ha 21 disciplines que tenen la seva pròpia selecció catalana oficial, que disputa, igual que la resta, tornejos de gran importància. Per aconseguir-ho, caldria ingressar a la FIFA, i poder participar, d’aquesta manera, en totes les competicions que aquesta institució organitza.

A partir d’aquí, caldria tenir en compte tres aspectes afegits: les infraestructures, l’afluència de públic i els diners, necessaris per viatjar i pagar els jugadors. Tot això està solucionat. En primer lloc, hi ha clubs catalans amb estadis de primera categoria que podrien oferir les seves instal·lacions a l’equip nacional; el Camp Nou, Cornellà - el Prat o l’Estadi Lluís Companys en són clars exemples. En segon lloc, els amistosos d’hivern que organitza la Federació Catalana de Futbol són seguits, any rere any, pels aficionats i el nombre d’espectadors augmentaria si es tractés d’enfrontaments oficials. A més, la passió pel futbol a Catalunya és evident. Per acabar, les despeses afegides que caldria assumir també són presents en altres disciplines, com el corfbol o el futbol sala, cap de les quals ha tingut problemes en les competicions internacionals que ha disputat.

Aquestes explicacions demostren que, administrativament, la selecció catalana podria resoldre tots els fronts que planteja l’oficialització de l’equip nacional de futbol. Només queda per veure, doncs, a quin nivell seria capaç de competir esportivament. Sincerament, aquest és l’aspecte que menys em preocupa. Principalment, em satisfà saber que els jugadors catalans han tingut gran part de responsabilitat en els èxits recents de la selecció espanyola. La contundència defensiva de Puyol i Piqué, la polivalència i rapidesa de Jordi Alba, el domini del mig camp i el control del joc de Xavi i Busquets, i la rapidesa mental de Cesc han contribuït, i molt, en la conquesta de les dues eurocopes i el mundial que han convertit La Roja en una selecció temuda i respectada. A més, des de baix, creixen jugadors com Montoya, Bartra, Sergi Roberto, Deulofeu o Tello, que asseguren un futur prometedor. 

Dos exemples més, a petita escala, del potencial del futbol català els trobem en les divisions inferiors: aquesta temporada, quatre equips de casa nostra han disputat les fases d’ascens a segona divisió i un, el Llagostera, l’ha certificat; d’altra banda, en les dues últimes campanyes la selecció catalana amateur ha obtingut el títol de campiona d’Espanya, que la defineix com la millor selecció autonòmica de l’Estat. L’any passat va participar en la fase final de la UEFA Regions’ Cup, que enfronta les millors seleccions regionals d’Europa, i va perdre la final als penals. L’any que ve, després de proclamar-se campiona de la fase estatal, hi tornarà.

Dibuixant el futur de la selecció, pronosticant una possible alineació que pogués disputar competicions oficials --i que no s’allunya de la utilitzada en els darrers partits amistosos--, establim una formació integrada per Valdés; Montoya, Bartra, Piqué i Jordi Alba; Cesc, Xavi i Busquets; i Jonathan Soriano, Bojan i Sergio García. A la banqueta, hi seurien Kiko Casilla, Valiente, Verdú, Raúl Rodríguez, Víctor Ruiz, Víctor Sánchez, Piti i Oriol Riera. Aquests noms, malgrat no ser estrelles del futbol mundial, són jugadors de categoria, millors que molts dels que participen en el Mundial, i asseguren fiabilitat al pla esportiu i una llarga vida a la selecció. Tots ells serien dirigits pel seleccionador Gerard López, exjugador del Barça i de la selecció catalana, i especialista en futbol, que, amb mà de ferro, lideraria un projecte ambiciós.

Aquestes proves són concloents per deixar clar que Catalunya disposa d’una selecció de futbol ferma, solvent i competitiva. Personalment, penso que podria classificar-se per a la fase final d’un mundial i la veig preparada per superar la fase de grups de la competició. A partir d’aquí les rondes eliminatòries són difícils de pronosticar, però no tinc cap dubte que seria capaç d’arribar a la final i qui sap si d’assolir el títol. El que és evident, més enllà d’on arribés, és que tindria capacitat per fer un bon paper.

Actualment, però, veure tan sols una tímida senyera en la celebració del títol de la selecció espanyola no és una recompensa suficient per a un país que té el millor equip de futbol de la història, alguns dels jugadors més valorats del món i el millor futbol base d’Espanya. Per un seguidor que no té l’oportunitat de veure jugar el seu país i que observa com una altra nació li pren els futbolistes, el Mundial li resulta, en certa manera, estèril. Els aficionats catalans, resignats per la impossibilitat de participar-hi i impotents per no poder animar el seu equip, reclamem des de fa temps una selecció, un equip de futbol, que sigui nostre, de la nostra nació, i ens permeti defensar el nostre país, els nostres colors i la nostra cultura arreu del món.

I, malgrat les traves que, històricament, sempre hem trobat, estic convençut que, tard o d’hora, el 2018, el 2022 o més enllà, començarà un partit del Mundial, sortiran els jugadors al terreny de joc i per la megafonia, escoltant-lo tot el món, sonarà el nostre himne; això significarà que, al final, ho haurem aconseguit. Confiem-hi, arribarà un dia en què el somni llunyà, la il·lusió de fa temps, esdevindrà realitat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu