QUÈ ES POT DIR DE MARC MÁRQUEZ?

Marc Márquez és el millor pilot de motos del món. Aquesta temporada hem assistit a la certificació del naixement d’una llegenda i hem comprovat quines són les qualitats d’un pilot que té molt a dir en el món del motociclisme. El cerverí ha demostrat que té una essència especial, que el fa ser irrepetible, i ha certificat uns registres extraordinaris només a l’abast dels més preparats. Després d’haver aconseguit la seva segona corona a MotoGP, cal fer-li un homenatge, recordar la seva progressió estel·lar, analitzar els seus registres, definir la seva personalitat i reflexionar al voltant d’un esportista sense precedents.

El pilot, que va néixer a Cervera, va iniciar la seva carrera professional al món de les motos amb tan sols 15 anys. Sí, en aquesta edat, l’adolescència, en què tot és més complicat, convuls i alterat, Márquez ja estava competint entre les futures promeses del motociclisme i viatjava arreu del món recorrent els circuits més prestigiosos. En aquella temporada, en què va participar a 125cc, va aconseguir pujar un cop al podi i va començar a donar mostres de la seva brillantor especial. Dos anys més tard, encara sent menor d’edat, va dominar amb mà convençuda la categoria i es va proclamar campió amb deu victòries i dotze poles position en disset curses.

Ja a Moto2, i experimentant els canvis del salt de categoria, el cerverí va acabar en una meritòria segona plaça. No li va caldre adaptació, va pujar al podi en onze de les quinze carreres disputades i va guanyar la meitat de les curses. En la seva segona participació ja va ser campió, va obtenir la victòria en nou grans premis i va arribar al podi en catorze de les disset carreres.

El 2013, amb vint anys, va complir el seu somni, debutar a MotoGP, i ho va fer amb una petjada inicial estimulant. En la primera cursa, a Qatar, va acabar en tercer lloc i només va necessitar un altre gran premi, el següent, per aconseguir la seva primera victòria. Al llarg de la temporada, en els divuit grans premis que es van disputar i enfront de pilots amb més de sis temporades de recorregut a MotoGP, va pujar al podi en setze ocasions, va aconseguir sis victòries i va certificar la meitat de poles position. Es va proclamar campió en la seva primera temporada a MotoGP i va esdevenir el segon pilot a fer-ho i el participant més jove a aconseguir-ho.
Aquesta temporada, malgrat els dubtes i desconfiances que hi havia al començament, Márquez ha tornat a demostrar que està cridat a ser una estrella. Va guanyar de forma consecutiva, aclaparadora i contundent les primeres deu curses del certamen i no va ser fins a mitjans d’agost, cinc mesos després de l’inici de la competició, que va ser relegat del primer calaix del podi. A partir d’aquí, un seguit de despropòsits mecànics, tàctics i meteorològics han fet que només hagi aconseguit una de les darreres cinc victòries, però n’ha tingut prou per proclamar-se, diumenge passat, al Japó, campió del món i certificar matemàticament la seva segona corona consecutiva. D’aquesta manera, iguala Lorenzo en nombre de títols i es converteix en el primer espanyol a guanyar el Mundial de MotoGP en dues ocasions seguides.

En total, en les set temporades que ha competit en el motociclisme professional, Marc Márquez ha participat en 111 grans premis, ha obtingut 67 podis, un 60% del total que ha disputat, i ha guanyat 43 curses, el 40% sobre el complet de grans premis en què ha corregut. Si fem referència als punts, i establim el valor màxim de la puntuació en la victòria en totes les carreres, l’estadística cobra una rellevància destacada; al llarg dels anys, Márquez ha obtingut el 60% dels punts, i en les darreres tres temporades, el pilot català n’ha signat el 77%.
Els resultats al llarg de la seva trajectòria i els registres que ha acreditat en les diferents temporades en què ha competit en l’elit, però, no són l’únic fet que el fa especial, sinó que també cal tenir en compte els rècords que ha batut. La temporada passada, en la seva primera participació a MotoGP, Márquez va esdevenir el pilot més jove a arribar al podi, guanyar una cursa, assolir tres podis consecutius, aconseguir cinc triomfs seguits i liderar la classificació de la categoria. A més va ser el debutant amb més punts (233), més podis (dotze) i el primer principiant a aconseguir quatre victòries. Enguany, després d’haver igualat el rècord de Giacomo Agostini de més victòries consecutives des de l’inici, s’ha convertit en el pilot més jove a aconseguir dos mundials i ara va en busca de tres registres històrics: el màxim nombre de victòries en una temporada (dotze, de Mick Doohan l’any 1997), de punts (383, de Jorge Lorenzo el 2008) i de poles position (dotze, també de Doohan l’any 1997).

A més de les dades que demostren estadísticament quina és la categoria del pilot de Cervera, cal copsar la seva actitud i personalitat a la pista per arribar a comprendre la seva dimensió total. Màrquez és un pilot molt atrevit, no s’arronsa, no frena, sempre mira endavant i mai renuncia a lluitar, a persistir, a perseverar i, al final, a guanyar. Malgrat que ha rebut algunes crítiques pel seu tarannà, aquest el fa diferent, únic i irreproduïble. El més important, la mentalitat que el farà ser, algun dia, el millor pilot de la història, és el seu esperit competitiu: cau, perd un minut, s’aixeca, segueix corrent i acaba aconseguint dos punts; comença a ploure, tothom entra a canviar pneumàtics, ell segueix en pista, cau, es reincorpora, acaba la volta, canvia els pneumàtics, segueix en cursa i acaba en la zona de punts. Aquests desenllaços estan motivats pel seu anhel de victòria, de triomf, que és el que l’impulsa a seguir millorant.
Qui s’enfronta en un cos a cos amb només vint anys contra Valentino Rossi? Qui topa amb Lorenzo en l’últim revol d’un gran premi, l’obliga a canviar la trajectòria i acaba guanyant? Qui conquereix un mundial en l’última cursa sortint des de l’última posició? Qui? Marc Márquez.
I és que el que ha aconseguit el pilot de Cervera és, senzillament, indescriptible. No només els registres sobre la pista són espaterrants, no només ha trencat registres històrics de fa molt temps, no només transmet un sentint competitiu i lluitador de gran rellevància, sinó que combina aquestes tres facultats per mostrar al planeta qui és aquest jove cerverí, d’origen humil, que ja s’ha convertit en una referència mundial.

Retrobant-nos amb la impossibilitat conceptual d’explicar el que ha fet Márquez cal reconèixer que el lèxic de la llengua, malgrat oferir moltes possibilitats i maneres d’alabar actuacions que ens semblen irrepetibles, no pot, en aquest cas, determinar quina grandària té el que ha fet Márquez. Aconseguir igualar amb tan sols 21 anys autèntics mites del motociclisme, rebre el respecte i admiració de tothom i trencar registres del segle passat no es pot qualificar a través de cap paraula o expressió que englobi el reconeixement total i absolut que es mereix. Sí, podem dir que el que ha assolit és estratosfèric, increïble, prodigiós, meravellós i espectacular o, simplement, podem romandre asseguts contemplant el futur prometedor que li espera.

Etiquetes: Altres esports

QUÈ ENS ENSENYA L'ESPORT PARALÍMPIC?

Logotip del Comitè Paralímpic Internacional

L’esport és sovint entès com el lloc on les persones més ben dotades físicament tenen l’oportunitat d’exhibir les seves qualitats. No sempre és així. La llum que desprenen les disciplines més esteses ens fa tenir una visió equivocada de l’esport i ens amaga persones que, darrere la flama dels esportistes que no fan res més que lluir amb egoisme les seves virtuts, demostren lliçons que pocs dels atletes que tant admirem saben oferir. Estem parlant dels esportistes paralímpics, persones que pateixen algun tipus de discapacitat física o mental i que participen en esports adaptats a les seves condicions. Viuen a l’ombra, són poc reconeguts i no tothom sap apreciar la seva feina, i per aquest motiu cal tenir-hi un record, una menció i, evidentment, una lloança més que merescuda per la seva figura.
Una bona manera de comprendre quins són els obstacles que superen i tenir una visió més extensa i global de l’esport paralímpic és repassar les modificacions que pateixen algunes de les disciplines i identificar les diferències que s’estableixen amb les categories més populars.

El futbol per a cecs és una adaptació de l’esport que tots coneixem i incorpora algunes variants per poder incloure els jugadors que tenen una visió nul·la o reduïda. La seva dinàmica és semblant a la del futbol sala, però més enllà de la base, afegeix modificacions que el fan diferent: el terreny de joc està envoltat per un mur que impedeix que la pilota surti fora i, per tant, no hi ha serveis de banda; l’esfèrica és sonora i d’aquesta manera els futbolistes saben, en tot moment, on és; per acabar, els jugadors porten una cinta que els tapa els ulls, ja que així els que tenen una lleugera visió no tenen avantatge respecte a la resta. El porter és l’únic que no té cap discapacitat, observa el joc i és l’encarregat de donar ordres als seus companys.

El voleibol assegut a terra és una variant del voleibol en què els jugadors participen en el joc sense estar drets. Les dues disciplines comparteixen la tècnica d’execució i tenen un funcionament molt semblant. Tot i això, l’esport paralímpic estableix un seguit de variacions: no hi ha canvis de posició; aixecar la pelvis del terra en el moment del llançament no està permès i, per tant, es penalitza; el camp segueix les mateixes proporcions però és més petit, i la xarxa està situada a una altura més baixa, ja que, com és comprensible, des del terra es fa menys força.

La natació adaptada per a persones amb discapacitat està pensada perquè els nedadors que pateixen alguna dificultat hi puguin participar. Malgrat compartir bastantes similituds amb l’esport olímpic, presenta dues lleus modificacions en el funcionament: els participants poden començar les proves des de tres posicions, dalt del trampolí, asseguts a la plataforma o dins l’aigua, i poden prendre part en quatre disciplines diferents, lliure, braça, espatlla i papallona.
Vistes aquestes anàlisis, cal pensar i preguntar-se com de difícil ha de ser per a una persona amb unes condicions físiques o mentals adverses competir en l’elit. Si a nosaltres, que tenim absolutes facultats, ens sembla complicat poder assolir l’estat de forma que es necessita per disputar certes competicions, no puc ni imaginar quin és l’esforç que han de dur a terme aquestes persones, compromeses, que malgrat no tenir-ho tot de cara, s’han guanyat la vida a pols.

Observant aquesta radiografia i empatitzant amb les condicions dels esportistes, s’evidencia la necessitat de saber valorar la tasca, l’esforç i la il·lusió que dipositen en allò que fan amb la màxima passió. La renúncia, la rendició o l’abandonament poden semblar els camins més fàcils, planers i senzills a l’hora de decidir entre dues opcions. Potser sí. Però el camí de l’esforç, el de la lluita, és el que ens fa ser qui som i el que ens permet gaudir de la vida en la seva màxima expressió. Malgrat que alguna gent es decanta per opcions més tranquil·les, hi ha moltes persones amb discapacitats que es neguen a perdre el seu propi combat i amb impuls i sacrifici escriuen la seva pròpia història.
Ells ens transmeten una lliçó essencial; algú que ho ha perdut tot, que no pot viure com els altres, que té moltes dificultats per comprendre el món que l’envolta, que no ho té fàcil per relacionar-se i que ha perdut una part d’ell mateix no s’arronsa, no es fa enrere i lluita. Lluita. Això és el que la gent amb discapacitats mai renuncia a fer; ni la por, ni les barreres físiques, ni els impediments psicològics, ni la distància els espanta, i quan veuen a la llunyania una meta, un objectiu, un somni, el primer que fan, abans de valorar les dificultats de la proesa, és pensar com hi poden arribar.

Així, doncs, les que des del nostre punt de vista ens semblen persones desafortunades, sense futur i que tenen menys claredat conceptual que nosaltres són, realment, les persones que tots voldríem ser. Persones lluitadores, perseverants i que, per sobre de tot, segueixen els seus somnis. Nedar sense braços, jugar a futbol sense visió o practicar el voleibol assegut a terra, entre d’altres, són esports que reclamen un alt nivell d’exigència però que, tot i això, els esportistes discapacitats afronten, desafien i superen. Davant aquesta mentalitat només hi ha una resposta possible: el silenci com a senyal de respecte.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

QUIN FUTUR TENEN LES COMPETICIONS EUROPEES?

Europa és el lloc de reunió de les millors figures del futbol mundial. Cada any, les fronteres estatals i les lligues domèstiques, dissoltes per la potència continental, donen pas a competicions de gran rellevància i prestigi que són l’escenari dels moments, els desenllaços i els records més dolços, i amargs, que pot oferir el futbol. Dimarts passat, un cop més, es va donar el tret de sortida definitiu a la campanya europea i amb els primers partits de la fase de grups de la Champions League es va inaugurar el panorama continental d’aquesta temporada. Aprofitant aquest inici, i amb la mirada posada a l’horitzó, és un bon moment per preguntar-se què és el que espera a les competicions europees en el futur i valorar les diferents propostes que hi ha sobre la taula.

Fa temps, Michel Platini va manifestar que la UEFA estava analitzant la possibilitat que la Champions League, la competició de clubs més important del món del futbol, doblés la quantitat d’equips participants per tal de fer el torneig més atractiu i millorar-ne la competitivitat. Aquesta reforma obriria la porta a les federacions menors, que tenen un coeficient baix --calculat segons els resultats dels seus clubs en competicions europees en els darrers cinc anys-- i els equips de les quals necessiten superar moltes rondes prèvies abans d’accedir al campionat. D’altra banda, es donarien més possibilitats als equips que actualment no fan prou bon paper a la lliga, que podrien gaudir, d’aquesta manera, d’un torneig que els il·lusionaria. A més, com que s’augmentaria el nombre de participants, caldria superar una ronda més per assolir el títol, fet que li afegiria dificultat.

Aquesta proposta, encara precoç, és sobre la qual està treballant la UEFA i comportaria, a més, altres canvis en el panorama futbolístic europeu. El més important seria la desaparició de l’Europa League, la segona competició continental, que agrupa els conjunts que no assoleixen la participació en la Champions i els que fracassen a la fase de grups d’aquest campionat. De fet, és un torneig que no convenç a causa del seu format llarg i difícil i que no beneficia econòmicament ni els clubs que el disputen, ni la UEFA (genera una sisena part dels beneficis que produeix la Champions).
Personalment, penso que les competicions europees necessiten una revalorització i modificació, que les enriqueixi en tots els aspectes i les adapti a les necessitats actuals. Amb això no vull dir que el format de la Champions sigui antic, passat de moda o inoperant, sinó que, com a tot, li cal una actualització. Per aquest motiu, la proposta que trobo més interessant, allunyada de les idees que té la UEFA, és la creació d’una superlliga europea que reuneixi els millors equips d’Europa. El seu objectiu seria agrupar en un mateix campionat els vint millors equips del continent, que disputarien una lliga que premiés la regularitat, s’allunyés del format d’eliminatòries actual i garantís emoció en cada jornada. Els clubs “escollits” prendrien part en la competició i la resta d’equips, amb menys nivell, seguirien a les seves pròpies lligues estatals, sense tenir l’oportunitat de jugar a Europa. Al voltant d’aquest plantejament no hi ha certesa sobre les opinions dels clubs i no es pot dir amb seguretat si hi estarien interessats. Tot i això, el projecte existeix, s’ha valorat pels analistes del futbol i, fins i tot, la premsa ha anunciat dates que, finalment, han resultat fallides.

Aquest pla, evidentment, encara està poc elaborat i concretat, però amb els trets principals que ja es coneixen es poden fer diverses observacions. Primerament, no s’hauria de retirar l’ocasió de disputar competicions continentals als equips que no són valorats com els “grans d’Europa”; ells també reclamen els seus drets de mostrar-se davant tothom i mereixen tenir estímuls d’aquestes dimensions. En segon lloc, s’hauria d’establir un barem fiable al voltant de l’elecció dels participants d’aquest campionat, que hauria de ser estudiat amb astúcia per esquivar la possible polèmica que provocaria la selecció. Alhora, també caldria plantejar-se l’existència o no d’ascensos i descensos de la competició i pensar si els equips que no hi participessin a l’inici podrien accedir-hi posteriorment.

Des del meu punt de vista, caldria fer una passa més enllà i ampliar les fronteres d’aquest torneig. Crec que seria un encert incloure-hi no només els vint millors equips, un nombre reduït, sinó donar l’oportunitat a altres federacions, altres clubs, de poder participar-hi. Una opció podria ser obrir les portes a les cinc millors lligues europees (Espanya, Anglaterra, Alemanya, Portugal i Itàlia) i establir un sistema de competició regular en cinc divisions que distribuís els equips d’aquestes federacions segons el seu potencial. Com en les lligues actuals, a més, s’incorporaria un sistema d’ascensos i descensos entre les diferents categories del campionat. Pel que fa a la darrera divisió, els cinc últims classificats tornarien a les seves respectives lligues estatals i els campions d’aquestes ocuparien la seva plaça. Per acabar, cada cinc anys, per exemple, es podria fer una junta per analitzar l’evolució del torneig i valorar la incorporació d’altres equips i federacions.
L’únic detall que quedaria per resoldre seria el tema de l’economia, ja que caldria valorar les primes de la UEFA i analitzar el poder econòmic que tindrien els equips modestos a l’hora de viatjar per Europa. Això, però, davant les dimensions d’una proposta tan engrescadora futbolísticament com aquesta, no és el més rellevant.

S’ha d’admetre que, com hem pogut comprovar, la logística d’aquesta competició i l’organització dels equips requeriria un procés elaborat, llarg i complex i que caldria estudiar amb precisió. Un cop resoltes les dificultats, però, es garantiria l’espectacle que els aficionats del futbol busquem; us imagineu poder gaudir dels enfrontaments més luxosos d’Europa, visitar els estadis més màgics del món i veure competint les estrelles mundials cada cap de setmana? Us ho imagineu? Somiem-hi i podrem aconseguir que, d’aquí a un temps, la competició més luxosa del futbol, que actualment ens enlluerna 25 dies l’any, ens ofereixi futbol en estat pur cada cap de setmana. Els equips grans mesurarien la seva força davant els millors i els modestos serien capaços de descobrir noves maneres de competir. Seria, sens dubte, un regal per a tothom.

Etiquetes: Futbol

EL FUTUR DEL BLOG (II). MAI DEIXIS DE SOMIAR

Ja hi tornem a ser: s’acaben les vacances, comencen les classes, recuperem la vida normal i arriba un moment per pensar. Fa poc menys de catorze mesos, vaig iniciar aquest blog, un modest projecte sense grans pretensions que tenia l’únic objectiu de trobar un lloc agradable on poder expressar les meves opinions al voltant del que més m’apassiona: l’esport. En aquell moment, res ni ningú em feia pensar que aquesta humil idea arribaria tan lluny i que superaria, amb escreix, les meves expectatives. Ara, poc més d’un any després, sec a pensar i m’adono que el nadó que vaig fer néixer s’ha convertit en tot un adult i que les aventures que hem viscut i els obstacles que hem superat ens han fet créixer, madurar i aprendre agafats de la mà. Aquesta relació viurà, avui, un nou episodi, un capítol transcendent, que detallarà el seu futur. Avui, estimat lector, anunciem la continuïtat o no d’Esport, opinió i futur.
I aprofitant que estem en contacte, tu i jo, receptor i escriptor, i abans de resoldre l’enigma que ens atrau, aquest és un bon moment per fer un breu balanç del que ha sigut el blog fins ara. Més enllà de la seva base, que ja coneixes, durant aquest temps hem fet passos endavant per fer créixer i millorar l’espai i hem ampliat les seves fronteres. El més destacat va ser engegar, al febrer, una nova eina que facilités la difusió i extensió del projecte en incorporar-nos a les xarxes socials (Facebook, Twitter i Instagram). La seva funció és recordar i emfatitzar les publicacions dels articles i crear un vincle més proper amb els seguidors. Cal destacar que a través d’Instagram vam compartir un seguit de fotografies explicant el procés d’escriure (“Darrere l’article”).

El juliol passat vaig fer una passa més enllà com a escriptor i, gràcies a aquest projecte que he construït pedra rere pedra, article rere article, vaig tenir l’oportunitat de donar el tret de sortida a la zona de blogs de Weloba.cat, una plataforma culer impulsada per LaTdP (La Transmissió d’en Puyal). Des del 28 de juliol, hi podeu trobar totes les meves reflexions al voltant del Barça, que es publiquen, exclusivament, en aquest mitjà. Per a mi, això significa una recompensa a la feina feta i suposa un repte estimulant i engrescador.

D’altra banda, a inicis d’agost, aprofitant l’absència d’actualitat esportiva, vam difondre una trilogia d’articles fonamentada a entendre i comprendre el futbol d’avui en dia i saber explicar quines són les bases que el mouen. Vam fer una extensa radiografia sobre aquest esport i vam ser capaços d’avaluar-lo en totes les seves dimensions.

Finalment, a mitjans d’agost vam ser recomanats per l’“Espai Internet” de TV3, una secció del telenotícies que cada diumenge suggereix pàgines web. Participar en aquest espai va ser un luxe, un plaer i un privilegi, i suposa una fita de gran magnitud que em motiva a seguir millorant. Estic satisfet, orgullós i content d’haver-ne sigut partícip i, des d’aquí, agraeixo a tots els professionals que hi van treballar la seva atenció i dedicació.

Després d’haver repassat el que ha donat de si el blog durant aquest temps i un cop hem comprovat la seva progressió ascendent, ha arribat el moment de pronunciar-se i anunciar una decisió que marcarà el futur del projecte.

D’una banda, sembla difícil, gairebé impossible, renunciar a tot el que m’ha donat el blog en aquest temps: instint, imaginació, empenta, proximitat, reflexió i un espai on poder dir-hi la meva. Durant aquests mesos he tingut l’oportunitat d’expressar les meves opinions i transmetre les crítiques i lloances que creia que mereixien ser difoses. Aquest projecte m’ha proporcionat comoditat, benestar, llibertat i saviesa i ha enfortit els meus coneixements esportius i vitals. Deixar tot això enrere no és fàcil.

Alhora, però, i com ja vaig comentar fa un any, l’institut pressiona, i molt, i, ara sí, em jugo el futur; d’una dècima, d’un 0,1, pot dependre el somni de la meva vida, l’aspiració que persegueixo des de fa anys, i arriscar-se a patir és atrevit. A més, els compromisos seran abundants i exigents i no conviden a exposar el demà al sobreesforç que, a la llarga, pot esdevenir perjudicial. Mantenir el blog suposaria un grau de sacrifici elevat que, a aquestes alçades, no sempre és ben rebut i que podria portar, al final, a un desenllaç no desitjat.

A la vida, doncs, hi ha moments en què toca decidir-se entre dues opcions, dues possibilitats, que canvien el rumb de la nostra existència. Una, guiada pel cap, mana actuar amb seny i col·locar les prioritats escolars davant d’una afició. L’altra, encapçalada pel cor, exigeix mantenir un projecte d’aquestes dimensions, transcendència i rellevància i seguir construint-me com a persona. A l’hora d’escollir, la por no és una bona companya, sinó que els reptes que se’ns presenten, les oportunitats que el destí ens regala, s’han de valorar sense estar atemorits pel que ens pugui passar. Els somnis, l’essència de les nostres vides, són els que ens fan moure endavant, progressar, madurar i créixer, i ells han de marcar el transcurs del nostre dia a dia. I aquest blog, amics, no és res més que el somni d’un futur prometedor que comparteixo amb tots vosaltres.

I com que els somnis no s’han d’abandonar i no hi ha cap perjudici de mantenir-los, com que no existeix cap motiu de pes que freni la meva empenta, que s’interposi entre el desig i la intenció, l’esforç i l’objectiu, la il·lusió i la realitat, i com que és el que sento, el que em representa, el que vull viure i el que vull gaudir: Esport, opinió i futur es manté.

A partir d’ara, conservarem el rigor informatiu com a pilar, seguirem garantint un elevat nivell d’exigència i ens mantindrem propers a l’actualitat. Com que continuar sostenint el blog serà complicat, però, és necessari un petit sacrifici, una renúncia, i per aquest motiu, a partir del proper cap de setmana, la regularitat de les publicacions serà quinzenal. L’avançament del següent article, pendents de l’evolució de l’actualitat, es farà una setmana abans.

Per acabar, lector, deixa’m donar-te les gràcies per fer possible que això segueixi endavant, progressant, ja que sense tu, sense la teva presència, el teu seguiment i la teva confiança res del que està escrit aquí hauria sigut possible. Per a mi, conservar aquest espai suposarà un gran esforç, però la immensa recompensa que m’ofereixes i que amb orgull recullo em serveix d’estímul per seguir endavant. Mentre aquesta flama perduri encesa, Esport, opinió i futur no morirà.

UNA LLIGA CATALANA?

Catalunya està immersa en un procés polític i social sense precedents. L’esclat del crit d’independència al carrer ha fet créixer l’anhel de llibertat dels ciutadans i el poble reclama amb convicció un estat propi. Les confrontacions verbals entre les dues posicions, els favorables i els contraris, són presents en el dia a dia i obren la porta a múltiples especulacions, debats i tertúlies al voltant de l’escenari que es presentaria en una Catalunya independent. Un dels dubtes que afecta els aficionats a l’esport és saber quina lliga jugarien els equips catalans i si aquests es veurien expulsats de les competicions nacionals que disputen actualment. Davant d’aquesta pregunta, existeixen dues resolucions que varien depenent dels interessos propis de cadascú: d’una banda, s’assegura que la lliga espanyola no acolliria els equips catalans i que aquests haurien de fundar un campionat propi amb menys competitivitat; de l’altra, es defensa que no hi hauria problemes en seguir jugant com fins ara, ja que les fronteres federatives ho podrien permetre.
Veient aquesta disconformitat d’opinions i prediccions, i amb la mirada posada en la diada del pròxim dijous, és un bon moment per avaluar, de veritat, quin seria el context esportiu en una Catalunya independent. A través de tres arguments contrastats i rigorosos, intentaré demostrar legalment, esportivament i políticament que els equips catalans seguirien disputant, sense problema, la lliga que juguen actualment i que les noves fronteres estatals entre Catalunya i Espanya no ho podrien impedir.

En primer lloc, si les lligues espanyoles rebutgessin els equips catalans, perdrien molta qualitat. L’alt nivell esportiu català és evident i els clubs d’aquí mouen moltes de les competicions espanyoles actuals. Les federacions necessiten garantir l’espectacle i, prescindint dels equips de casa nostra, els tornejos nacionals perdrien interès. Fixant-nos en exemples concrets, en futbol, el Barça és, juntament amb el Madrid, el gran protagonista de la competició, genera grans quantitats d’ingressos i és un reclam per al públic estranger; suposa un motor econòmic i esportiu que la LFP no deixaria perdre. El club blaugrana, a més, ha assegurat que seguiria disputant la lliga espanyola en una Catalunya independent. Si això fos inviable, però, les altres federacions europees estarien encantades d’incorporar-lo en les seves lligues. En bàsquet, la situació és semblant i la lliga ACB no permetria que el vigent campió abandonés la competició. Els altres equips catalans, que tenen menys rellevància i prestigi, estarien arrossegats per la potència del Barça.
Dos casos comparables són els del futbol sala i l’handbol: en el primer, dos dels quatre millors equips de l’estat són catalans (el Barça i el Marfil Santa Coloma) i, en el segon, dos dels tres primers de la lliga Asobal la temporada passada van ser de casa nostra (el Barça i el Granollers). Aquests clubs asseguren competitivitat i es disputen, aferrissadament, les primeres places. Per acabar, cal citar el waterpolo, on el CN Sabadell és el millor equip d’Europa, el més prestigiós i el que posseeix la plantilla més completa. La lliga espanyola no consentiria que el club més important del moment marxés i la competició perdés, d’aquesta manera, molt del seu atractiu.

Un cas a part el trobem en l’OK Lliga, d’hoquei sobre patins, on, dels setze clubs participants, tretze són catalans. En aquest cas, si s’expulsessin els equips de casa nostra, la lliga espanyola s’hauria de reomplir amb conjunts de la segona i la tercera divisió, que li farien perdre prestigi, seguiment i rellevància. La lliga catalana, a més, seria infinitament més interessant, en disposar dels clubs més respectats del continent.
Només cal afegir que la temporada passada els clubs catalans van conquerir 32 de les 68 competicions estatals que es van disputar en totes les categories (un 47%), i van demostrar, indiscutiblement, el seu poder competitiu. A les federacions esportives espanyoles, doncs, no els sortiria a compte prescindir dels seus principals al·licients i provocar, així, una reducció del nivell en les seves lligues. No deixarien escapar clubs tan talentosos com aquests tan sols per rebutjar la seva identitat nacional.
D’altra banda, les federacions són entitats privades i poden actuar més enllà de les fronteres estatals. Malgrat que les associacions esportives s’hi basen, aquestes no han de ser inamovibles i es podria aconseguir un pacte per fer-ho possible. Perquè els clubs catalans seguissin admesos en les lligues actuals caldria un “acord interestatal”, que per signar-lo només s’hauria de modificar la Ley del Deporte i ampliar els límits de les federacions, tal com es va fer fa un temps per incloure-hi equips d’Andorra.

Per acabar, si fem una mirada arreu del continent, trobem exemples com el de Catalunya que demostren la naturalitat que suposaria fer un procés com aquest. A part del cas d’Andorra, que participa en la lliga espanyola, existeixen dues federacions més que han inclòs en les seves competicions domèstiques equips de fora del país: l’AS Mònaco, l’equip del Principat, sempre ha jugat la lliga francesa, i el FC Vaduz, l’únic equip professional de Liechtenstein, disputa, des de la seva fundació, la lliga suïssa. Què hi hauria d’estrany, doncs, en el fet que el Barça, per exemple, participés en la lliga espanyola, la competició que ha protagonitzat en 83 edicions?
Analitzant amb certesa aquestes dades concloents, sembla evident que no hi hauria problema perquè els clubs catalans seguissin jugant les lligues que disputen en l’actualitat. Els inconvenients esportius i econòmics que patirien les federacions en rebutjar els equips de casa nostra serien suficients per frenar la idea d’expulsar-los i allunyar-se de tot allò que estigués relacionat amb Catalunya. Actualment, l’esport gira entorn de l’economia, i prescindir dels clubs més importants del continent, que són catalans, suposaria una reducció important de diners. Això no interessa.

De moment, expectants al 9 de novembre, no hem de deixar que es barregi esport i política, passió i obligació, ni que el discurs de la por aplicat a l’esport atemoreixi, sense motiu, la gent il·lusa. Creieu-me, el problema d’aconseguir la independència en l’àmbit de l’esport serà inexistent; que no us enganyin, que no us expliquin el que no és veritat: les dades existeixen i, com que diuen el que ells no volen sentir, les manipulen sense pensar que l’evidència és superior a la paraula d’algú poc informat.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu