QUÈ HI FAS AQUÍ, QATAR?

Bandera de Qatar

Qatar fins a la sopa; així és com es presenta el panorama esportiu internacional de la pròxima dècada. I és que el país asiàtic s’ha posicionat com a freqüent organitzador d’esdeveniments esportius capdavanters. Ha presentat amb insistència les seves candidatures en diferents disciplines, ha perdut en algunes, ha guanyat en unes altres, però ha persistit en totes. Aquest, potser, és l’únic valor lloable de la seva proposta. Perquè resulta que, malgrat sembla haver estat escollit legalment i netament en les diferents votacions, l’opinió pública, els experts i la gent involucrada veuen amb mals ulls la determinació presa, titllant-la d’irregular, dubtosa, innecessària i perjudicial. Els únics que valoren positivament la decisió són els que, com a fenomen derivat del resultat, han vist augmentats els seus comptes bancaris. Cal analitzar amb profunditat, doncs, la malaltissa obsessió recent de Qatar per acollir esdeveniments esportius, una tendència que, fins fa poc més de cinc anys, mai havia olorat, però que ara persegueix sense fre. S’han de destacar tres competicions ja atorgades a l’organització qatariana i que sembla que, de moment, han caigut en la sort d’uns diners de resultat incert.

En primer lloc, el cas que ha aixecat més polèmica i que es presenta més replet de dubtes és el del mundial de futbol de l’any 2022. Qatar es veurà obligat, entre altres aspectes, a aixecar núvols artificials per evitar la calor insuportable del país durant l’estiu o, trencant la dinàmica dels clubs, haurà de celebrar la competició a l’hivern. De moment, el desenllaç no està clar i ja han començat a sortir les primeres veus criticant durament la decisió i dubtant, seriosament, de la capacitat d’organització. Altres veus que qüestionen l’encert en la decisió que Qatar aculli aquest mundial estan lligades amb el terrorisme, la prohibició de vendre alcohol i el rebuig frontal a l’homosexualitat.

El vessant més alarmant, però, es vincula amb les condicions de feina dels treballadors. I aquí ens hem d’aturar. I és que les dades parlen per si soles i, sincerament, fan molta pena. Segons va recollir la Confederació Sindical Internacional (CSI), en les preparacions dels darrers esdeveniments esportius (jocs olímpics, mundials i eurocopes) han mort 140 obrers --sí, una xifra elevada, però que ara no és el moment de valorar--. A Qatar, ja han mort més de 1.200 obrers, treballant en condicions lamentables, cobrant una misèria amb retard i immersos en la inseguretat sobre el seu futur. Si agafem de referència l’elecció com a seu, el 2 de desembre de 2010, mor un treballador cada trenta hores. I la CSI calcula que en moriran 4.000 més: el 2022 s’arribarà a una defunció cada dinou hores.
Davant aquest cúmul de controvèrsies, el sempre polèmic president de la FIFA, Joseph Blatter, va admetre que havia sigut un error escollir Qatar i el màxim organisme del futbol mundial ja es planteja canviar la seu de la competició. La FIFA va exigir al país una regulació adequada de les condicions dels obrers i va demanar que canviés radicalment la seva política de treball. D’altra banda, es va iniciar una investigació per possible suborn, però la Comissió d’Ètica de la FIFA va considerar que no s’havia produït “cap violació de les normes”.

El segon esdeveniment que cal destacar és el mundial d’handbol disputat aquest gener a Doha i Lusail. Sembla que en aquest cas l’aposta de Qatar per l’esport és més ferma i, d’alguna manera, ha demostrat el seu interès. I ho ha fet de manera absolutament legal, però dubtosa moralment i ètica. M’explico. Semblava que la mà irresistible per a alguns dels diners només actuava en l’àmbit de clubs i que els equips eren els únics que aconseguirien prestigi a cop de talonari. Semblava, però ja se sap que els diners poden aconseguir l’inassolible. I Qatar ho ha fet; ha nacionalitzat grans jugadors del planeta per formar una selecció competitiva que ha acabat sent subcampiona del món davant França. Fins ara, només havia participat en quatre mundials i el màxim que havia aconseguit havia sigut classificar-se, pels pèls, per a la segona fase. Potser l’organització d’aquest campionat va ser adequada i correcta, però en l’àmbit esportiu a mi, personalment, m’ha decebut la seva intervenció.
Per cert, tot i la seva conscient implicació en l’handbol, la tradició al país és tan minsa que la selecció qatariana es va veure obligada a contractar aficionats espanyols per animar el seu equip nacional. Simplement trist.

El precedent més recent el trobem en l’elecció de Doha com a seu del mundial d’atletisme. El 18 de novembre de l’any passat la capital qatariana va superar, submergida en la polèmica, les propostes de Barcelona i Eugene (als Estats Units). El president de la Federació Espanyola d’Atletisme, José María Odriozola, va criticar durament aquesta elecció, va assegurar que estava decebut i cabrejat, va admetre que havia guanyat la pitjor candidatura de totes tres amb molta diferència i creu que “és una mala jugada per a l’atletisme mundial”. A més, segons Odriozola, els 37 milions d’euros que va oferir Qatar en concepte de patrocini durant els cinc pròxims anys van arribar fora de termini i de manera il·legal. Però qui paga mana.
Per acabar, Doha es va presentar com a candidata a l’organització dels jocs olímpics del 2016 i 2020. En les dues ocasions, no va passar el tall, bàsicament, a causa de la intenció de voler celebrar els jocs a la tardor, i va ser superada per altres aspirants amb més virtuts. La ciutat, però, ja ha anunciat que persistirà i ho tornarà a provar per al 2024. Tot i les negatives constants del COI per un dèficit evident, el país no s’arronsa i intentarà, qui sap per quins mitjans, assolir el seu objectiu.

Nasser Al-Attiyah, bronze a Londres 2012 en tir olímpic

Esportivament, des de l’inici de l’olimpisme, Qatar només ha participat en vuit jocs olímpics d’estiu i no ha tingut cap representació en les edicions d’hivern. El 2012, només dotze atletes nacionals van participar en els jocs de Londres i el país tan sols ha obtingut quatre bronzes al llarg de tota la història. Queda clar, doncs, que en l’àmbit competitiu Qatar ha mostrat un rendiment insignificant i no ha exhibit un nivell que mereixi acollir l’esdeveniment esportiu internacional per excel·lència.
Ja és un fet consolidat, doncs, que Qatar està eclipsant totes les organitzacions de competicions esportives destacades a escala mundial. Però la seva recurrència no s’acaba d’entendre si es dóna un cop d’ull als arguments que l’avalen. Bàsicament, la seva virtut és l’alt pressupost que proposa i que permetrà construir, des de zero, totes les infraestructures necessàries. Unes edificacions que es presenten de luxe. Però això no sempre és el més important. Cal recordar que els seus vincles amb l’esport són nuls, nefastos i deficients i mostren que el país, malgrat l’esforç que està fent recentment per introduir-se en el panorama internacional, no podrà construir amb quatre anys un fonament esportiu sòlid. D’altra banda, i com a carència més important, Qatar no pot garantir les condicions idònies per a la pràctica de l’esport i és incapaç d’elaborar una atmosfera propicia per a la competició.

Doha, capital de Qatar

I veient aquesta radiografia sembla evident la necessitat de revertir un rumb a la deriva de l’esport mundial. Bé, això penso jo, però els empresaris rics que s’han beneficiat de les irregularitats segur que creuran que la direcció és l’adequada. Ara bé, l’opinió dels aficionats i el criteri dels experts involucrats en l’esport decreten una resposta clara i decisiva que cal que els que tenen el negoci pel mànec escoltin i diagnostiquin per emprendre les reformes i mesures necessàries.
Hi haurà gent que dirà que aquests esdeveniments serviran per reanimar l’economia del país i mostrar el seu compromís amb l’esport acabarà sent beneficiós. Que no enganyin amb mentides hipòcrites. Perquè l’ombra de la vergonya ja ha cobert de falsedat i deshonestedat l’esport, l’esport de la corrupció. Un esport on ningú hi ha convidat un país brut, despietat, infidel amb l’ètica i contrari a la igualtat. Però bé, es veu que ara els diners tenen més importància que la humanitat, els drets, la correcta organització, l’administració eficaç o el respecte.

I hem de lluitar per fer entendre als egoistes compulsius que el seu joc econòmic no ens interessa, que no volem que pixin alegrament sobre el nostre sentiment i que no permetrem que segrestin la nostra afició. Volem gent compromesa amb l’esport i no enamorada del negoci, implicada amb els valors i no partidària del feudalisme medieval, conscient de la necessitat de l’educació i no malaltissa pels beneficis materials. Volem humanitat, no crueltat, i fins que els alts càrrecs que viuen a la glòria a costa de la misèria dels altres no entenguin això, la polèmica està servida; la desconfiança, preparada, i el fracàs, assegurat.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

LA PREMIER LEAGUE, EL MODEL A IMITAR?

Ja fa més de cent vint anys que el futbol ronda per Anglaterra. Va ser el 1888 quan el país anglosaxó va donar el tret de sortida a la primera lliga de clubs de futbol de la història. Des de llavors, el món ha evolucionat a velocitat de vertigen i, paral·lelament al canvi de la societat, l’esport ha progressat fins a límits insospitats. Tot i el temps, però, el bressol del futbol, les illes britàniques, manté la flama de la passió encesa i continua sent la referència en l’àmbit mundial.

I és que la Premier League és considerada per bona part dels aficionats com la millor lliga del món, per davant de l’espanyola o l’alemanya, per exemple. Sense fer gala del seu prestigi --com s’ha fet aquí al·legant que la Lliga BBVA és “la mejor liga del mundo”--, amb la humilitat per davant de tot i convençuda de la feina ben feta, ha sigut, pràcticament des dels inicis, el referent que ha il·luminat les altres competicions. La valoració pública que té és elevada i molt respectada i mostra que els aficionats li tenen, sense cap mena de dubte, un afecte especial. Penso que és, enfront de la resta, una lliga capdavantera i actua com a inspiració per a les altres federacions. Per analitzar de manera global la competició cal prestar atenció, fonamentalment, a tres aspectes primordials.

El primer factor en què ens hem de fixar és el paper dels aficionats. La Premier League, conscient de les condicions meteorològiques que hi poden haver i de les vides dels seguidors més enllà del futbol, pensa i col·loca els horaris dels partits intel·ligentment i de manera raonada. Per garantir l’afluència de públic i independentment dels interessos que puguin tenir les televisions, empatitza amb els aficionats i decideix que cal jugar els partits en hores accessibles. D’altra banda, els preus de les entrades als estadis són justos i moderats i els clubs, sense pensar en els seus propis beneficis econòmics, conviden molts seguidors a vibrar dels enfrontaments. El negoci no és la finalitat, sinó que l’objectiu que persegueix el futbol anglès és el gaudi de les aficions. Això és impagable. Aquests factors contribueixen a fer que la Premier League sigui la lliga europea que rep més seguidors, amb més d’un 90% de seients ocupats la temporada passada, molt lluny del 70% a Espanya. Els aficionats anglesos, absolutament fidels, animen el seu equip, l’acompanyen en els desplaçaments massivament i vibren durant tot el partit; són, sens dubte, l’exemple a seguir. Els jugadors, a més, noten el suport de l’afició i, d’alguna manera, el seu caliu impulsa actuacions estel·lars. Les aficions són models de comportament i fidelitat i l’organització de la lliga, un referent en eficiència.

Econòmicament, s’han de mencionar tres aspectes rellevants. En primer lloc, el repartiment dels drets televisius, absolutament equitatiu. Si calculem la relació entre el club que més ingressa i el que menys guanya, comprovem que a Anglaterra, la temporada passada, el Liverpool va ser el màxim beneficiat i va guanyar 126 milions d’euros, tan sols un 6% del total dels diners repartits. Per la seva banda, el Cardiff, el club que va ingressar menys, va obtenir 81 milions d’euros, un 4%. En contraposició, a Espanya, el Barça i el Madrid van ser els dos clubs que més van cobrar, ingressant, entre tots dos, el 40% del total. La distribució equànime de la Premier League iguala les forces, injecta competitivitat i obre les portes del triomf a equips petits.
En segon lloc, i en relació amb aquest aspecte, és normal que, amb uns ingressos més anivellats, els equips humils tinguin pressupostos més elevats i més possibilitats de reforçar-se. Per això, a l’estiu, no només els grans equips milloren les seves plantilles, sinó que també la inversió dels modestos és atrevida. Els tres equips ascendits de la Championship, la segona divisió anglesa, la temporada passada van invertir trenta milions en fitxatges; una quantitat molt alta que permet equilibrar les forces en una categoria, la Premier League, molt disputada. A Espanya, mentrestant, els tres equips que van pujar de segona divisió no es van gastar ni mig milió per millorar les seves plantilles.

En tercer lloc, i vinculada amb l’últim punt, cal fer referència a l’aposta dels equips per millorar. En les últimes cinc temporades, els clubs de la Premier League acumulen una inversió en fitxatges de més de 3.500 milions d’euros, una tendència que evidencia la voluntat de progrés i la constant renovació de les figures. La Sèrie A d’Itàlia és la segona lliga que més diners destina en noves incorporacions, però hi inverteix més de mil milions d’euros menys. La Lliga BBVA, per la seva banda, se situa en els 1.600 milions d’euros.
Per acabar, és imprescindible parlar del vessant competitiu de la lliga. Malgrat que els equips que la disputen no han destacat excessivament en l’àmbit continental en els darrers anys, mostren una alta rivalitat en l’àmbit domèstic. I és que a l’agost, en iniciar-se el certamen, hi havia cinc equips (Manchester City, Manchester United, Chelsea, Liverpool i Arsenal) candidats a disputar-se les posicions capdavanteres del torneig britànic. Ara, després de gairebé cinc mesos de campionat, la classificació es va perfilant i, tot i que la distància entre els equips comença a ser considerable, les opcions seguiran obertes fins al final. Cal mencionar tres dades que, indiscutiblement, mostren com de renyida està la competició: la temporada passada, el campió, el Manchester City, va obtenir el 75% dels punts disputats, la xifra més baixa de les grans lligues europees; d’altra banda, durant l’any quatre equips van liderar la classificació, mostra de la pugna constant pel títol; per acabar, el campió d’hivern, l’Arsenal, va acabar quart al final de la Lliga.

Finalment, cal recordar que es viuen autèntics clàssics pràcticament cada cap de setmana. Es generen grans rivalitats entre equips importants, que es disputen, cara a cara, el prestigi nacional. Per a un aficionat anglès, i al futbol en general, és una sort poder gaudir d’enfrontaments d’alt nivell amb tanta freqüència i que, alhora, fan imprevisible qualsevol pronòstic.

Per contradir les dades que sembla que mostren la Premier League com la millor lliga del món, es pot argumentar que els millors jugadors no hi prenen part, que els equips anglesos no tenen un llarg recorregut a les competicions continentals o que la selecció nacional no destaca internacionalment. És absolutament cert. Dels 23 millors jugadors del món segons la FIFA, per exemple, només cinc han jugat a la lliga anglesa en algun moment de l’any 2014; la temporada passada, l’equip que va arribar més lluny a Europa va ser el Chelsea, que va caure a semifinals, mentre que el Manchester United va perdre a quarts de final, i Arsenal i City havien naufragat a vuitens --la temporada anterior, cap equip havia accedit als quarts de final--; la selecció anglesa, per la seva banda, va quedar última a la fase de grups del mundial del Brasil. Aquestes referències són completament veritat, però no s’han de considerar a l’hora de valorar una competició; no estem calculant quin país té més prestigi futbolístic, en això Anglaterra es podria quedar lleugerament enrere, sinó que estem avaluant un campionat, la seva organització i tot el que l’envolta.

Davant d’aquest estudi no només queda clar que la lliga anglesa és la millor del món en l’àmbit competitiu entre els clubs --que no vol dir que en valors generals els seus equips siguin els més prestigiosos--, sinó que també se certifica que és un referent en l’organització econòmica i social i en el tracte vers els aficionats. Mostra com haurien de ser la majoria de les lligues i deixa en evidència els dèficits que pateixen algunes competicions estrangeres. La seva manera de fer i la seva mentalitat són un referent incalculable, del qual encara ens queda molt per aprendre.

I emmirallats en el model anglès, els altres països podran seguir l’estil, intentaran portar la seva organització a altres competicions i aconseguiran imitacions més o menys fidels. Tot el que vulgueu. L’essència del futbol, però, la màgia inicial, les emocions més fidels a la història, la base que ha fet gran aquest esport, perduraran impertorbables a les illes on, ara fa més de cent quaranta anys, va néixer la passió de tot un planeta.
Per cert, haurem d’estar eternament agraïts a aquells que amb una pilota i dos pals van convertir una idea en tota una referència mundial.

Etiquetes: Futbol

QUINA DIMENSIÓ REAL TÉ LA PILOTA D’OR?

Arriba, un any més, la cita puntual amb la Pilota d’Or. Zuric serà l’escenari de la coronació oficial del millor jugador de futbol de l’any, segons així ho valorin els capitans i els seleccionadors nacionals i alguns periodistes especialitzats. Aterren, doncs, de nou, la polèmica, els debats inacabables i les divergències entre punts de vista diferents. I és que la Pilota d’Or ha derivat, en els darrers anys, en un conflicte verbal sense fi que posa a prova els recursos argumentals de defensa dels aficionats. Els diaris, complint la funció propagandística que els caracteritza, intenten, a vegades sense èxit, hiperbolitzar la distinció i convertir-la en una referència, sempre, però, protegint els interessos dels equips que animen. Ens trobem, doncs, segons el meu parer personal, davant d’un nou escenari. Penso que, actualment, es presenta la Pilota d’Or com un trofeu indefinit i engrandit, que depèn de la decisió d’uns quants i que no té el valor que des de la premsa se li dóna. Aquest judici, rigorosament personal, es veu reforçat per diferents aspectes rellevants que demostren de manera decisiva la visió que la Pilota d’Or no té la magnitud que se li atorga.
El pilar fonamental de la meva tesi es vincula amb el factor que alguns dels millors jugadors de la història, presents en la memòria col·lectiva, malgrat fer mèrits i demostrar la seva vàlua, no han sigut distingits amb el guardó. Tampoc l’han necessitat. Són jugadors il·lustres i prou coneguts i no necessiten una distinció, una acreditació, per ser recordats; el seu talent i la seva influència són suficients per ser reconeguts per l’opinió pública i, malgrat no estar escrit enlloc, el seu nom perdurarà en les pàgines d’or de la història.

Raúl González

Alguns d’ells són Paolo Maldini, defensa italià, campió de cinc copes d’Europa; Raúl González, icona del madridisme amb tres lligues de Campions al palmarès; Oliver Kahn, llegendari porter del Bayern de Munic, que va conquerir una Copa d’Europa i una Eurocopa; Samuel Eto’o, davanter camerunès posseïdor de tres copes d’Europa; Franco Baresi, capità contundent del Milan de Sacchi i campió del món; Thierry Henry, davanter francès, llegenda de l’Arsenal, amb un Mundial i una Eurocopa a l’esquena; David Beckham, migcampista anglès amb una Champions; i Andrés Iniesta i Xavi Hernández, pilars bàsics del millor Barça de la història i fonaments essencials de l’Espanya campiona del món el 2010. I així, molts altres noms que formen part d’una llista de referents futbolístics indiscutibles orfes d’una menció d’or.
La història, doncs, el passat viscut, mostra que la Pilota d’Or no és justa amb tothom i oblida, amb massa freqüència, jugadors que mereixen un reconeixement. La seva trajectòria, però, no queda buida, ni incompleta, i no guanyar-la no és determinant; la recompensa i la repercussió popular és absoluta més enllà d’una votació.

Andrei Xevtxenko

Si revertim la visió de la situació, observem que guanyar la distinció no és sinònim de ser recordat en les pàgines de la història del futbol. Flórián Albert (el 1967), Ígor Belanov (el 1986), Pavel Nedvev (el 2003) o Andrei Xevtxenko (el 2004) són futbolistes vencedors de la Pilota d’Or però que, en certa mesura i seguint anàlisis posteriors, potser no mereixien el guardó. Les seves temporades no van ser espaterrants o, si més no, van ser inferiors a les d’altres jugadors. Tot i això, una votació subjectiva els va declarar millors futbolistes de l’any i van obtenir un premi que no reflectia la realitat copsada per l’aficionat.
A llarg termini, però, sempre s’acaba fent justícia: els vencedors del premi en aquells anys tenen, en l’actualitat, poca repercussió i no es recorden amb majúscules en els llibres d’història; els jugadors oblidats, per la seva banda, que van mostrar un nivell excel·lent, són rememorats i alabats i perduren en el panorama futbolístic mundial. La balança de l’opinió, doncs, acaba col·locant tothom al seu lloc.

Luis Suárez

Un altre aspecte important són els barems que se segueixen per escollir el vencedor. Enguany, Luis Suárez, màxim golejador europeu la temporada passada amb 31 gols (empatat amb Cristiano Ronaldo) i decisiu en el paper destacat del Liverpool a la Premier League, no va entrar en la llista de 23 precandidats, un lloc on les figures més destacades sempre tenen una posició reservada. S’especula, penso que amb raó, que no aparèixer-hi ha sigut un càstig per les actituds immorals i il·lícites que va protagonitzar i que la FIFA ha utilitzat aquesta ocasió per tornar a mostrar els seus valors. Si això és cert, si s’ha valorat l’aspecte del jugador més enllà de la seva qualitat, el guardó cobra una nova dimensió, ja que passa a premiar, a més de les virtuts futbolístiques, el comportament dins del terreny de joc.
I seguint aquesta regla, podrien entrar en valoració la intensitat, la contundència o la determinació al camp, i no només la qualitat amb la pilota. També hauríem d’analitzar, doncs, si els davanters són els únics bons futbolistes i calcular, en quina mesura, els gols influeixen en l’elecció. És cert que són l’essència del futbol, però sense migcampistes, defenses i porters tampoc es podria desenvolupar el joc. A vegades, aquests viuen a l’ombra dels golejadors i, malgrat ser decisius, potser fins i tot més que els davanters, no veuen reconeguda la seva tasca. Estadísticament, comprovem aquesta tendència en veure que, dels deu jugadors que més pilotes d’or han guanyat, vuit són davanters.

Analitzant les diferents estadístiques veiem que, a vegades, la Pilota d’Or és un símbol equívoc i no realitza una radiografia individual consistent del que ha donat de si la competició. És cert que, si hi ha jugadors que no l’han guanyat, no ha sigut pel fet de no merèixer-la, sinó per haver tingut un rival més ben posicionat. O no; en algunes ocasions, la visió puntual s’ha imposat enfront del raonament popular i no s’ha recompensat un jugador que, a ulls de tothom, ho mereixia. Entrem, un cop més, en l’eterna discrepància.
Aquests desacords, fins fa uns anys, enriquien la distinció i la feien més global, universal i plural. El canvi dels candidats, any rere any, feia el guardó imprevisible i, algunes vegades, sorprenent. Ara, però, l’antagonisme Barça-Madrid ha contaminat fins a límits insospitats la distinció i introdueix de manera imparable una polèmica a l’elecció que només li resta credibilitat. A més, el pols titànic entre Messi i Cristiano Ronaldo ha limitat molt les possibilitats i no hi ha jugadors més enllà d’ells dos que optin a la distinció.

Així, doncs, sense menysprear el guardó ni menystenir la seva organització, crec que la Pilota d’Or ja no és el que era. La controvèrsia que, amb intencions difuses, injecten jugadors, entrenadors, analistes i altres personalitats vinculades a aquest món resta protagonisme a l’elecció i posa èmfasi en les disconformitats en les valoracions que s’hi poden fer. La política s’ha apoderat de la votació i ja no té el valor divers de fa anys. Ja no és imprescindible per a la fama, l’honor i la importància d’un jugador; en els temps que corren, l’opinió pública, la valoració de l’aficionat, té més transcendència que una simple votació i és, al final, la que atorga la fama.
La memòria històrica, per la seva banda, és sàvia i infal·lible i, malgrat no comptar amb registres escrits, no oblida. Els records dels aficionats són potents i marquen, a llarg termini, els jugadors que han deixat empremta. Malgrat que la Pilota d’Or és un afegit que suma reconeixement, no és essencial per fer-se un lloc en la història. A més, a mi, personalment, el resultat d’una votació entre gent que no té la meva credibilitat absoluta no em farà canviar ni l’opinió ni la mentalitat i més enllà del vencedor conservaré les meves creences.

I que quedi clar que totes aquestes reflexions que he exposat i que poden semblar una mica crítiques amb la Pilota d’Or no són ni una demanda per a la modificació del sistema de votació, ni una crítica a la institució organitzadora, ni una petició de supressió del guardó, en absolut. Suposen, senzillament, una presa de consciència del seu significat verdader, de la seva dimensió real, que no cal exagerar amb finalitats particulars.
Cal afegir, per acabar, que en aquests moments, la Pilota d’Or té més rellevància per la seva concepció estadística que pel seu valor qualitatiu. M’explico; si jo penso que Messi és superior, ho seguiré creient malgrat que Cristiano guanyi el guardó, i si la majoria de la gent comparteix aquesta mentalitat, per moltes distincions que obtingui el portuguès, l’opinió pública decretarà que Messi és el millor jugador de futbol. Els premis que aconsegueixi Ronaldo, doncs, suposaran una simple xifra al seu expedient.

I és que aquest meravellós món del futbol es desenvolupa amb l’única finalitat d’acontentar i distreure el públic i al final és aquest qui té la paella de la memòria pel mànec. Els jugadors hi posen la qualitat i la màgia; els analistes, la raó, la profunditat i la reflexió; els antics futbolistes, l’experiència passada; i els entrenadors, la mirada externa. L’afició, per sobre de tot, hi col·loca el baròmetre, el barem i el llistó. L’afició mana, l’afició opina, l’afició determina. L’afició acaba decidint qui mereix ser recordat.

Etiquetes: Futbol

QUÈ ENS ESPERA ESPORTIVAMENT EN EL NOU ANY?

Tanquem un any més. Després de dotze mesos intensos en tots els àmbits, toca deixar enrere les experiències passades i preparar-se per afrontar el futur amb energies renovades. Han sigut 365 dies marcats pels debats i les crítiques polítiques, per la crisi, pels problemes amb l’Ebola, per la guerra pel petroli i per molts altres temes i aspectes que ara no vénen al cas. En el món de l’esport, hem viscut un any històric, amb victòries, rècords i títols de gran magnitud que han demostrat, una vegada més, el valor especial de la competició. A partir d’aquí, cal pensar en el que ha d’arribar, en els esdeveniments futurs i en la progressió d’allò que ha quedat irresolt i que caldrà concloure. Com que l’anàlisi del passat podria resultar repetitiu i monòton, trobo interessant i captivador llistar amb claredat alguns dels fronts que caldrà seguir a partir del gener, el futur dels quals és absolutament incert.

En futbol, haurem d’estar atents a l’evolució del Barça de Luis Enrique i del Madrid d’Ancelotti. Els blaugrana tenen al davant unes setmanes convulses, que els posaran a prova i en què hauran de demostrar que han assolit amb encert els canvis que proposa l’entrenador. Després d’un període de transició frustrant ha arribat el moment de recuperar el rumb i tornar a conquerir territoris abandonats. És evident que, de cara al 2015, els culers no hem de ser massa exigents i reclamar immediatament tornar a l’elit del futbol europeu; el procés de creixement és lent i constarà de moltes fases que encara cal experimentar. Per aquest motiu, l’únic que li demano a aquest Barça és sentir-se identificat amb un pla estratègic, aconseguir una regularitat competitiva i combinar definitivament a la perfecció les tres estrelles de l’equip. Aquests són els primers passos per recobrar l’èxit.

Pel que fa al Reial Madrid, caldrà veure si els títols aconseguits fins ara són el preludi d’un cicle triomfal. Sens dubte, l’equip ho té tot per convertir-se en el rei del futbol mundial durant les properes temporades i intentarà demostrar que pot arribar a l’alçada del Barça de Guardiola. Personalment, vaticino un període victoriós del madridisme, ja que, per molta ràbia que em faci com a culer, l’equip blanc sembla imparable. Tot i això, aquest Madrid, per molts títols que conquereixi, mai aconseguirà igualar el millor equip de la història, això és indiscutible.

Extraesportivament, em dol reconèixer que el procés d’expulsió dels violents dels camps de futbol i tota la polèmica que en derivarà ocuparà les primeres pàgines de diaris irremeiablement. Les mesures en contra d’aquestes actituds, decisions que s’han de prendre amb consens entre la Federació Espanyola de Futbol, la Lliga i els diferents clubs, hauran de ser convincents i agrupar les diferents opinions que sorgeixin dels diversos punts de vista. Aconseguir-ho serà un dels màxims reptes de l’any.

En bàsquet, centrant-nos en l’NBA, hi ha un aspecte interessant de cara al públic català; es tracta del paper que poden fer els germans Gasol. En aquest inici de temporada, els Grizzlies de Memphis, capitanejats indiscutiblement per Marc Gasol, han ofert una gran imatge i actualment ocupen la tercera posició de la classificació de la Conferència Oest. En les últimes quatre temporades l’equip ha aconseguit classificar-se per al play-off i l’objectiu incontestable enguany és assolir-ho de nou. A partir d’aquí, l’ambició de la plantilla serà arribar al més lluny possible en les eliminatòries. Si tot segueix igual, no hi ha dubtes que Marc Gasol esdevindrà un emblema d’aquest equip i el conduirà a la glòria d’una competició a l’abast de ben pocs.

Pau Gasol, per la seva banda, va marxar aquest estiu del club on havia militat des del 2008, Los Angeles Lakers, envoltat d’una certa polèmica, i va aterrar als Chicago Bulls. Es desconfiava del seu rendiment i del que podria aportar a la plantilla, però un cop ha competit, ha demostrat que segueix intens, potent i eficaç i ha liderat l’equip en algunes fases en què aquest ho ha necessitat. Els Chicago Bulls actualment són quarts de la Conferència Est i busquen tenir un bon paper a final de temporada. El futur del pivot català és, possiblement, més desconegut, però de moment no ha decebut i encara té molt recorregut per millorar, demostrar la seva qualitat i tenir un rol destacat en els moments decisius.

En Fórmula 1 s’obrirà un nou escenari. Els canvis de pilots en acabar la temporada passada, Alonso a McLaren i Vettel a Ferrari, generen una situació farcida d’interrogants; en podríem destacar tres. En primer lloc, el rendiment d’Alonso en una nova escuderia. El pilot espanyol ha fracassat descomunalment en la seva aposta per Ferrari i ara necessita recuperar el terreny que ha perdut. McLaren, cinquena millor escuderia la temporada passada, no sembla l’ambient idíl·lic per retornar a la glòria, i Alonso té al davant un desafiament majúscul definitiu que haurà de resoldre amb nota per poder tornar a l’elit mundial. En segon lloc, el possible ressorgiment de Ferrari de la mà de Sebastian Vettel. L’escuderia italiana acumula una dinàmica descendent en les darreres campanyes i té la urgència de recobrar el que havia sigut fa uns anys. També serà una prova de foc per a Vettel, que haurà de demostrar que les seves quatre corones mundials són mèrit seu i no del cotxe que conduïa. Per acabar, haurem de veure si Hamilton i Mercedes mantenen el seu lideratge indiscutible de la disciplina i continuen regnant sense oposició; després d’una temporada històrica se’ls presenta el desafiament de tornar a guanyar-ho tot. Penso que, en aquest cas, són faves comptades i les mesures impulsades per la FIA fa un any seguiran tenint el seu efecte negatiu: el millor cotxe serà el vencedor; Ferrari, si no es posa les piles, naufragarà de nou malgrat comptar amb Vettel; i Alonso, que no tindrà un cotxe competitiu, veurà com la seva carrera s’esmicola.

Pel que fa a l’esport a Catalunya, caldrà seguir de ben a prop les actuacions de Mireia Belmonte i Marc Márquez, els dos millors esportistes de casa nostra en l’actualitat. La nedadora de Badalona seguirà creixent de forma imparable i arribarà al mundial de natació del juliol disposada a arrasar. Amb 36 medalles al seu palmarès i havent signat cinc rècords mundials, no té límits. Estic convençut que encara li esperen molts èxits i la seva projecció assegura un futur prometedor.

Respecte a Marc Márquez, no hi ha paraules ni per descriure el que ja ha aconseguit ni per anunciar el que li espera; després dels dos títols mundials a MotoGP, encara li queda una trajectòria molt llarga, il·lusionant, estimulant i prometedora, que li prepara, probablement, la més gran de les glòries. Si no defrauda, si segueix igual, no hi ha cap dubte que esdevindrà, d’aquí a uns anys, el millor pilot de la història.
Més enllà d’aquests fronts principals, incògnites futures, cal destacar esdeveniments puntuals que caldrà seguir amb especial atenció. Alguns d’aquests successos són la Copa Àfrica de futbol i el mundial d’handbol al gener, el mundial de futbol femení al juny, el mundial de natació i els Jocs Panamericans al juliol, el mundial d’atletisme a l’agost i l’europeu de bàsquet al setembre.
Aquesta radiografia és una pinzellada del que ha d’arribar a partir del gener, una petita part de tot el que caldrà seguir, i no pot donar cabuda a tot l’escenari esportiu que es presentarà amb l’inici del nou any. L’esport és massa gran per resumir-lo en unes línies escrites i caldrien grans extensions textuals per agrupar tota la informació necessària. A més, viu en un estat de canvi constant, que amaga desenllaços imprevistos i no permet preveure tot el que ha d’arribar.

El que és segur, i no depèn de les perspectives futures, és que un any més la competició tornarà a emocionar. Els horitzons que es preveuen, llaminers i atractius, asseguren un desenvolupament fascinant i replet de màgia, que, una vegada més, mostrarà el vessant més vocacional, passional i sentimental de l’esport. Per entendre'l no caldrà analitzar-lo amb el cap, sinó, senzillament, sentir-lo amb el cor.
Valorar els nous escenaris que es presenten, doncs, pot resultar romàntic, estimulant, inspirador i pràctic, si voleu, i tenir una idea estructurada del que cal seguir és útil. No en tinc cap dubte. Al final, però, aquests estudis perden significació i transcendència i l’esport acaba trencant tots els esquemes.

Etiquetes: Futbol - Altres esports

SUPERA L’ESPORT LES SEVES PRÒPIES FRONTERES?

L’esport sovint es defineix, estrictament, com l’exercici o activitat física realitzada amb l’objectiu d’obtenir uns beneficis en la condició vital personal. És molt més que això. Malgrat que amb poca freqüència, de tant en tant sorgeixen actituds vinculades estretament amb l’esport que desafien les limitacions de la pràctica competitiva i irrompen en situacions socials, polítiques o econòmiques de gran transcendència. Cal destacar, recentment, tres actituds que han sobrepassat les fronteres dels escenaris esportius i demostren que, a vegades, esport i societat s’agafen de la mà.

En primer lloc, ha sigut notícia en els darrers dies un cas que ha aixecat molta polèmica. La Carme, una veïna del barri de Vallecas, a Madrid, de 85 anys, va ser desnonada el passat 21 de novembre. No havien passat ni 24 hores d’aquest acte sorgit com a fruit de la desigualtat intencionada en l’economia naufragada actual, que el Rayo Vallecano, un club amb un pressupost de vint milions d’euros, va anunciar mitjançant el seu entrenador, Paco Jémez, que ajudaria aquesta senyora. De moment, el club ja ha donat quinze mil euros per la causa, relacionats amb els ingressos del partit de lliga davant el Sevilla, i a més, els jugadors i l’entrenador es van comprometre a implicar-s’hi i van prometre que pagarien un pis de lloguer per a la Carme.

Així, doncs, una ajuda moral, vital i, sobretot, econòmica que hauria de dur a terme el govern espanyol, l’ha de subvencionar un equip de futbol que, ajudat per altres aportacions anònimes, es farà càrrec d’una situació tant lamentable i desesperant com freqüent en la societat actual. I encara hi ha gent que diu que el futbol oculta els problemes! Que observin accions com aquestes i entendran que els polítics utilitzen amb fins malèfics l’esport, que, davant contextos puntuals, no defrauda, i es fa càrrec de les goteres del país.

En segon lloc, el bàsquet ha sigut, en els dos últims mesos, l’escenari de dues invitacions d’alt compromís amb la moralitat. El J. P. Gibson és un nen de cinc anys amb leucèmia. Els Utah Jazz, un equip de la conferència Oest de la NBA, el van voler fer feliç i, oferint-li un contracte d’un dia i presentant-lo, com els grans jugadors, a la sala de premsa, el van fer partícip del partit inaugural d’aquesta temporada. Ja us podeu imaginar l’espectacle; un nen petit, acompanyat d’estrelles d’aquest esport, va fer embogir la grada de l’Energy Solutions Arena, que va retronar d’emoció en observar amb entendriment una proesa de l’empatia humana. És impossible sentir el que va córrer per la pell d’aquest nen, que lluita des de fa dos anys contra el ferotge càncer i que va gaudir, probablement, d’una de les millors nits de la seva vida. Per cert, el J. P. Gibson, amb ajuda dels jugadors, va ser capaç, fins i tot, d’esmaixar a la cistella.

La Lauren Hill és una noia nord-americana de divuit anys que pateix un càncer de cervell irremeiable. El seu somni era jugar a la lliga universitària de bàsquet dels Estats Units, però quan se li va diagnosticar la malaltia, les seves esperances van caure per terra i van quedar reduïdes a la cendra que podia envoltar, fins al final, la jove desolada. La NCAA (Associació Nacional Atlètica Col·legial), que regula els jugadors i organitza les competicions universitàries als Estats Units i el Canadà, va decidir avançar l’inici de la lliga per oferir a la Lauren la possibilitat de disputar amb el Mount St. Joseph, el seu equip, el primer partit de la competició. L’estadi es va omplir i el públic, com no podia ser d’una altra manera, va respondre com ho mereixia la Lauren. Ella va anotar la primera i l’última cistella i va ser homenatjada a la mitja part com a reconeixement del seu esperit de superació.

En aquests dos casos, l’anotació, el rendiment dels jugadors o el resultat, evidentment, van ser el menys important. El que cal destacar, i de quina manera, és la generositat impagable dels jugadors i jugadores que van fer possible que l’esperança, ni que fos per un instant, retornés a la consciència del J. P. Gibson i la Lauren. Aquests actes de solidaritat, suport i, fins i tot, fraternitat, són una mostra del cor que, realment, s’amaga darrere les samarretes esportives.

Per acabar, cal remarcar un exemple que, probablement, és menys xocant i sorprenent que els altres, però que no s’ha de menystenir. Es tracta dels crits consistents, perseverants i insistents que se senten al Camp Nou en cada partit del Barça i que reclamen, puntualment, al minut disset amb catorze segons la independència de Catalunya. Aquesta tradició, que ja es pot dir així, es va iniciar el 19 de setembre de 2012, en un partit de Champions davant l’Spartak de Moscou, vuit dies després de la massiva i històrica manifestació de l’Onze de Setembre. L’afició, responent de manera espontània, va generar un escenari inèdit fins aleshores, insòlit, i va despertar la satisfacció dels culers que s’hi van sentir identificats.

Ja fa més de dos anys, doncs, que, fidels a la cita amb la història i constants en la reivindicació pacífica i lleial d’un compromís social, els aficionats culers canten independència. Les televisions espanyoles, però, sovint emmascarades en intencions polítiques, intenten ocultar l’evidència inamagable, observable amb orgull per a qualsevol barcelonista que assisteixi a l’estadi.
És cert que aquest acte potser no té el valor de pressió o influència sobre la classe política d’altres concentracions, però una petita empenta, una mostra de suport, sempre és benvinguda en una protesta que té com a bandera la unitat.

L’esport, doncs, supera en situacions excepcionals les seves pròpies fronteres, s’afegeix en contextos que mereixen i reclamen la seva participació i proporciona ajuda i suport als que més en necessiten. De manera aïllada, a més, sorgeixen, reaccions polítiques en les declaracions dels esportistes: Marc Márquez, per exemple, va dir que no tenia ganes d’estrènyer-se la mà i fer-se una foto amb el representant d’un govern que li pren la meitat dels diners que guanya, en al·lusió a la fiscalitat per als esportistes, que atrapa el 56% dels seus ingressos; d’altra banda, Xavi Hernández, Gerard Piqué i Vicente del Bosque, entre d’altres, van mostrar el seu suport al dret a decidir dels catalans. Aquestes afirmacions són poc freqüents en els esportistes que, acovardits per la resposta que pugui generar la seva opinió, prefereixen no mostrar els seus sentiments més enllà de la disciplina esportiva que practiquen.

El que no queda ocult sota la vergonya mediàtica són els actes, les accions que realitzen clubs, jugadors, entrenadors, plantilles i, fins i tot, aficionats, que obren el seu cor i decideixen imprimir respostes davant situacions orfes de solució. L’esport, doncs, té un vessant desconegut per alguns però que cal reconèixer com a essencial. I és que, més enllà de ser capaç d’emocionar-nos, fer-nos vibrar, entusiasmar-nos i commoure’ns, l’esport, davant ambients determinats que ho exigeixen, té el do d’influenciar accions reivindicatives o donar suport als més dèbils. L’esport té un factor global que el fa únic, extraordinari i irrepetible i el converteix en una activitat passional i, alhora, absolutament social.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu