ES POT EDUCAR A TRAVÉS DE L’ESPORT?

Encara que per a molts aficionats sembli mentida, l’esport no sempre està concebut per competir, lluitar, rivalitzar i guanyar. Aquesta és la visió que se li ha donat des de les altes esferes de la competició, però en nivells menys avançats, en edats encara de formació i creixement, l’esport cobra un rol fonamental en l’educació de molts nens, que troben en ell una simple manera de passar-ho bé, una senzilla distracció. Perquè molt sovint la irracionalitat de la competició ens encega davant la vida en si, davant la nostra existència més pura; perquè l’esport, al final, tot i representar una part molt important de les nostres vides, és una fracció més del que constitueix els éssers humans. I esclar que s’ha d’aprofitar, però no només per la seva capacitat de distracció extasiant, sinó també per a altres fins de gran importància i que, malauradament, no sempre se saben apreciar.

Em refereixo, fonamentalment, al paper protagonista que pot arribar a jugar l’esport en la infància de molts nens. La competició és un escenari ideal per a totes les fases de creixement de les persones i s’ha de saber valorar com un clima pròsper per a l’educació dels més petits. L’esport constitueix un grup social en el qual els nens se senten identificats, ajuda en l’enfortiment físic de cada persona, fa desenvolupar mecanismes cerebrals per interioritzar les tàctiques de l’equip --que més tard ajudaran en la trajectòria acadèmica--, regula la psicologia interior i fa partícips els nens d’un grup que evoluciona amb consistència.

Aquesta situació, però, no es dóna en tots els casos i, en algunes ocasions, la bogeria dels adults pot frenar la progressió dels més petits. M’explico. Amb sis anys, per exemple, és clar que els nens juguen a futbol per divertir-se, per passar una estona amb els amics i gaudir del seu temps lliure. Aquesta concepció sembla innegociable. Ara bé, alguns dels pares que amb tota la tendresa del món van a veure els seus fills jugar cada setmana no sempre actuen de la manera adequada. Alguns d’ells, sota aquest gran paraigües que és la paternitat, manifesten de manera massa expressiva els seus sentiments competitius respecte als seus fills, a l’àrbitre i, fins i tot, al mateix entrenador. Des de la banda, allunyats del treball constant que es fa des de la banqueta, recriminen de manera despectiva decisions arbitrals, exigeixen més del compte i amb massa duresa als jugadors i reclamen egoistament a l’entrenador que jugui el seu fill. Afortunadament per a l’esport no són la majoria, però igualment hi ha moments en què cal fer una passa de costat, aïllar-se de la concepció competitiva que tots tenim de l’esport i evocar, senzillament, el pur plaer de presenciar un partit sense més preocupacions. Si l’àrbitre s’equivoca, tant se val, els nens petits volen passar-s’ho bé i, a vegades, veure els seus pares exaltats només els afecta de manera negativa.

Un altre aspecte important el trobem en el vessant de l’arbitratge. Els col·legiats, en categories inferiors, no actuen com a simples aplicadors del reglament, ni molt menys, sinó que exerceixen una altra tasca molt important; els àrbitres ensenyen les regles, ajuden a interioritzar en els jugadors què cal fer en cada moment i eduquen des d’una posició externa i molt beneficiosa. Aquesta actitud s’ha de valorar en totes les seves dimensions i cal saber veure com d’important és que els àrbitres s’impliquin intensament en el joc i ajudin els jugadors a integrar-se en el món de la competició. Més tard, ja seran els dolents de la pel·lícula, però en les fases prèvies, exerceixen una feina vital. Quants cops hem vist la imatge d’un àrbitre cordant la bota a un jugador que encara no sap com fer-ho? Moltes i això és impagable.

D’altra banda, el paper dels entrenadors també és molt remarcable; contra el que les passions els dicten, han d’actuar amb serenor i calma i transmetre de manera entenedora els conceptes bàsics per introduir els jugadors en l’esport. Amb la paciència com a fonament s’enfronten a una feina complicada però transcendental i que, en la majoria dels casos, superen amb nota. La seva petjada és sempre clau per al futur dels joves.

Un últim afer que cal tractar és la resposta dels equips rivals davant conjunts amb problemes competitius evidents. En futbol, per exemple, anant 10-0 i sense haver deixat tocar la pilota al rival, cal furgar en la ferida i continuar marcant gols? Cal mantenir la intensitat sufocant sobre els jugadors? No, crec que no. En aquestes categories, els nens s’ho volen passar bé i cal ensenyar-los a mesurar els seus atacs. Oi que quan algú pateix personalment ningú s’hi acosta i incideix en allò que li fa mal? Oi que no? Doncs no entenc perquè en l’esport ha de ser diferent. Si un equip és molt superior a un altre i ja ha aconseguit els punts que volia per a la classificació no cal seguir destrossant un conjunt farcit d’esperança i estroncar part de la il·lusió dels més petits, vulnerables, que poden renunciar a l’esport a causa dels resultats.

M’agradaria destacar un cas que em va arribar fa unes setmanes i que crec que cal difondre i conèixer. Es tracta del prebenjamí de l’Alba Castellae, un equip de futbol de Burgos. Resulta que aquest equip, des d’inicis de temporada, ha perdut tots els partits, ha rebut més de 300 gols i només n’ha aconseguit marcar quatre. Els jugadors, com no pot ser d’una altra manera, van a jugar als partits desolats i ja conscienciats que els tocarà partir. I perdre. Mentrestant, als entrenaments gaudeixen fent allò que els agrada, jugar a futbol, i continuen aprenent malgrat que competitivament no ofereixen res. La mentalitat de l’equip es personifica en la figura del porter, el Dani, el màxim damnificat de les golejades que, setmana rere setmana, encaixa l’equip. Quan acaba els partits, no sap del cert quants gols ha encaixat però manté una determinació ferma: “Seguiré entrenant i jugant”, assegura amb el rostre radiant, la mirada esperançada, el somriure convençut i la màxima il·lusió. I aquesta concepció de l’esport, aquesta ensenyança que molts adults haurien de fer-se seva, és la més important. La constància en allò que a un li agrada és la base de qualsevol progrés i arreu, no només en l’esport, perseverar és la clau de l’èxit.

Analitzant aquestes diferents vessants que reuneix l’esport de categories inferiors, lluny de l’elit, cal treure una conclusió clara. L’esport ha de ser una extensió de l’educació, una branca més del procés d’aprenentatge acadèmic i vital que emprenem, ja des de ben petits, a l’escola i a casa. I és important, bàsicament, perquè és un sistema amè per als infants, divertit i fàcil d’interioritzar. El seu subconscient atrapa els conceptes que cal retenir i els sap aplicar, més endavant, en les situacions de la vida que els necessiten. Col·laborar, compartir, cooperar, perseverar o memoritzar (tàctiques, en el cas de l’esport) són valors i capacitats importantíssims en el nostre dia a dia i sobre els quals l’esport incideix de manera evident, reiterada i solvent.
Cal entendre que en disciplines menors, en nivells on els nens encara no han desenvolupat tot el seu sentit competitiu en l’esport, els rols en el camp de futbol són meres disfresses enfocades cap a l’educació i que preparen els infants per al futur; tant esportiu com personal. Ningú ha de treure la seva passió enfora, ni mostrar tota la seva exigència. Evidentment, de manera gradual, cal injectar en els nens dosis de competitivitat que facin néixer el concepte de disputa en la seva mentalitat, una concepció que anirà creixent fins a finalitzar l’etapa de formació. Però abans d’arribar a aquest moment, cal passar una fase prèvia de formació. Important. Decisiva. Transcendental. Inevitable.

Però també cal tenir present que si es pot educar mitjançant l’esport, a través de la disciplina d’equip, del treball cooperatiu i d’altres aspectes molts importants, també és possible deseducar des de l’esport. Amb actituds innecessàries, exagerades i desmesurades que cal eradicar per evitar que mentalitats poc conscients s’interposin en l’educació dels més petits. Això és molt important i cal fer entendre als pares que actuen de manera irracional que es guardin per a la seva intimitat els insults o les pressions i deixin els seus fills gaudir de l’esport com vulguin.

Amb tot això, és clar que la frontera que delimita què és la competició i què és la formació és molt fina, pràcticament imperceptible, però urgeix prendre consciència de la importància de saber-la distingir. Els nens, envoltats d’innocència, no sempre en són capaços i han de ser els adults, racionals i entesos, els encarregats de fer-los veure que l’esport és pura diversió. Els més petits, somiadors i alegres, no tardaran a instal·lar la seva impermeabilitat sentimental davant l’exterior competitiu i exigent i seguiran gaudint d’allò que més els agrada; practicar l’esport per amor a l’art, per amor al mateix esport. Sense res més. Potser seria hora que molts dels cavalls desbocats que ataquen els estadis n’agafessin exemple.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

POT CANVIAR LA REACCIÓ DE L’AFICIÓ RESPECTE ALS ÀRBITRES?

Quants cops hem sentit a dir “hem perdut per culpa de l’àrbitre”? Quants cops els diaris s’han fet més ressò dels errors a l’hora de xiular que de la ineficàcia dels jugadors? Quants cops els col·legiats han rebut el pes de la derrota sobre la seva esquena de manera exagerada? Quants? Incomptables. I és que l’esport, a més de reunir jugadors, entrenadors o aficionats, abraça un seguit de branques, aspectes i vessants molt diversos i variats, entre els quals trobem la tan necessitada, però alhora tan criticada, feina dels àrbitres. Des de l’ombra de les grans estrelles, exerceixen una tasca fonamental, la de regular, supervisar i controlar el joc, tant en la competició d’elit com en l’amateur, però no sempre són valorats com la seva responsabilitat esperaria. Sobre ells, més que damunt de la resta, és on hi ha més mirades posades, inspeccions crítiques i rigoroses, que valoren si les decisions que prenen són encertades. La seva tasca, tot i ser vital per al desenvolupament de l’esport, és reconeguda i agraïda en molt pocs casos, i amb massa freqüència es menysprea que, en definitiva, són una de les bases que fan moure l’engranatge d’aquest gran espectacle. Per analitzar la seva funció i la resposta que aquesta rep des de l’afició, cal enfocar l’arbitratge des de dos vessants contraposats: el teòric i el pràctic.

D’una banda, centrats en les exigències que reclama una feina com la d’àrbitre, sembla evident que la dificultat i la precisió que es necessita són màximes. La seva primordialitat fonamental ha de ser no entorpir en el joc, tant amb decisions correctes com amb explicacions convincents i coherents, per garantir que aquest transcorri amb la màxima fluïdesa possible. Però això no sempre és fàcil. Hi ha tres dificultats essencials: l’engany premeditat, la influència ambiental i la rapidesa en les decisions.
En primer lloc, els jugadors, amb intencions provocatives i murris, sovint intenten confondre els àrbitres per obtenir, com a resposta, una decisió favorable als seus interessos. Llançar-se a la piscina figurant un penal o aixecar els braços simbolitzant la innocència, per exemple, són dos dels casos més coneguts.
En segon lloc, els col·legiats viuen constantment sota la pressió de l’entorn i dels mateixos esportistes, que els intenten coaccionar per obtenir beneficis. A més, la insistència del públic sobre la seva mentalitat els pot obstaculitzar a l’hora de pensar de manera clara i reflexiva; els crits de la grada són, sovint, el seu màxim perill.

Per acabar, cal sumar la necessitat que tenen els àrbitres de sentenciar ràpid i amb seguretat, traient de la jugada una decisió pràcticament instantània, que no deixa marge per a la reflexió o la reacció. Aquesta dificultat es demostra veient els problemes i els dubtes que també tenen els analistes experts per determinar, seguint un criteri fiable i basat en la consulta del reglament al moment, quina és la situació de la jugada. Els periodistes dedicats a l’estudi de les polèmiques arbitrals sovint necessiten veure repeticions alentides, des de tots els angles, amb diferents perspectives i durant una bona estona per considerar, encara sense una autoritat dràstica, quina hauria d’haver estat la decisió. Els àrbitres només tenen segons per decidir, observant una sola presa i des d’una sola òptica. Tan sols amb un marge de pocs segons han de detectar la resolució de la jugada, que pot arribar a canviar la història.
Totes aquestes característiques, que des de l’exterior i de manera reflexiva ens semblen més que clares i evidents, pateixen un canvi pronunciat de rumb a la pràctica, quan ens submergim en l’esport en estat pur. I és que l’emoció i els nervis de la competició trastoquen, i de quina manera, la mentalitat i la sensibilitat dels aficionats. I ja són coneguts per tothom els càntics presents en tots els estadis en contra dels àrbitres; que si recordem irrespectuosament la seva mare, que si el fem fora de l’estadi, que si això és un robatori, que si això ho fas malament i allò altre encara és més deficient. Sempre amb la mirada en l’àrbitre i la mà a la butxaca per treure el mocador en cas de necessitat. Sempre la mateixa història.

Però és que al camp, i això ja ho dic per pròpia experiència, la necessitat d’obtenir un bon resultat encega la visió dels seguidors, que abans de ficar-se amb el seu equip, discrepen fins a límits insospitats de les decisions del col·legiat. I aquesta crítica constant, amb freqüència sense fonaments, també forma part del teatre de l’esport, aquesta gran parafernàlia que s’ha muntat i que a vegades viu immersa en graus d’artificiositat exagerada que injecten dramatisme a l’escenari per exacerbar, encara més, el panorama.
I de la mateixa manera que es va en contra dels àrbitres, s’han arribat a sentir veus blaugrana crítiques amb Messi proposant vendre’l, per exemple. Perquè davant l’ansietat de la competició fins i tot les grans estrelles són qüestionades. És d’entendre que si hi ha gent que es fica amb el millor futbolista de la història n’hi haurà d’altra que anirà en contra dels àrbitres.

Queda clar, doncs, que el que amb el cap fred ens sembla evident amb l’escalfor del moment competitiu se’ns allunya de la lògica. La irracionalitat característica i innegable de l’esport ens impulsa, a tots i sense excepció, a anar en contra dels col·legiats, amb un sol crit i una sola direcció: la crítica persistent. D’aquesta manera, el seny que diferencia l’ésser humà s’esvaeix com el fum quan l’esport irromp en les nostres vides i no es pot lluitar de cap manera contra la bogeria derivada de la competició. I això ja no es pot canviar; és inherent a l’aficionat al futbol, i els àrbitres han de ser conscients que quan prenen la decisió de dedicar-se a aquest món hauran de conviure amb la pressió ambiental incessant. Per moltes reflexions pausades que fem o per moltes lliçons que donem, no aconseguirem canviar res; l’esport, per sort o per desgràcia, ho trastoca tot. I això, ara i sempre, romandrà inalterable.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

FINS ON POT CANVIAR EL FUTBOL?

El futbol pot arribar a donar moltes voltes. La història és un testimoni precís dels canvis exponencials que els equips pateixen en marges de temps breus i que evidencien les bogeries que sempre han caracteritzat aquest esport. Les competicions, constatacions fiables de les prestacions que poden oferir les plantilles, reflecteixen tant el rendiment dels equips en una temporada concreta com les seves pròpies ambicions al llarg de l’any, que són proporcionals a la mentalitat competitiva del grup de jugadors. Aquestes demostracions, agafades amb un valor històric i a través de la comparació, ens ensenyen com un únic equip pot variar en pocs anys i ens il·lustra fins a quin punt el futbol és impronosticable a llarg termini. Els exemples concrets, les referències històriques rigoroses, són la prova més fiable que declara indiscutiblement que el que ahir era comú avui sembla impossible i ens recorden allò que l’actualitat sembla que ha esborrat. Per demostrar aquesta afirmació, em basaré en tres exemples concrets, ordenats cronològicament.

Els jugadors del Deportivo celebren un dels gols contra
el Milan a Riazor als quarts de final de la Champions 2004 

Comencem el nostre viatge en el temps a l’any 2000, a la Corunya, la ciutat natal del Deportivo de la Corunya. El club gallec va viure a inicis de segle un dels períodes més gloriosos de la seva història, en què va ser conegut com l’Eurodepor. La seva flamant trajectòria va començar la temporada 1999-2000, quan va guanyar el títol de Lliga superant el mismíssim Reial Madrid, que va acabar cinquè i havia guanyat la Copa d’Europa l’any anterior. D’aquesta manera, el Deportivo es va classificar per a la Lliga de Campions de la UEFA, una competició que va disputar en cinc ocasions de manera consecutiva. El 2001, en la seva primera experiència, va arribar als quarts de final imbatut, superant equips com l’Hamburg, el Panathinaikos, el Galatasaray o el PSG, però va ser eliminat pel Leeds United a quarts de final per un global de 3 a 2. La temporada següent hi van ser de nou i va tornar a caure a quarts, en aquest cas davant el Manchester United. La seva millor classificació va ser el 2004, quan va arribar a les semifinals, on va ser superat pel Porto per la mínima. Aquell any, el “Superdepor” va derrotar la Juventus i va remuntar un 4 a 1 al Milan dels Cafú, Maldini, Gattuso, Xevtxenko o Dida a Riazor, golejant l’equip italià per 4 a 0 en un partit que ja forma part de l’imaginari futbolístic de qualsevol aficionat. El 2005, però, va caure a la fase de grups i va tancar l’època més durada de la seva història. Tornant al present, el Deportivo segueix jugant a primera divisió, però ara lluita per evitar el descens i és un dels equips amb menys potencial de la categoria.

Javi Moreno, jugador de l'Alabès, celebra un dels gols
de la final de la Copa de la UEFA del 2001

El 2001, el protagonista va ser el Deportivo Alabès, que aquell any va disputar la Copa de la UEFA. La temporada anterior, el club basc havia acabat en sisena posició i havia certificat l’accés a la segona competició continental. La campanya 2000-2001 va ser la més gloriosa de la seva història i l’equip va arribar a la final del torneig. Després de superar en el camí rivals com l’Inter de Milà, va accedir a la final, on va caure a la pròrroga contra el Liverpool amb un gol de Delfí Geli al minut 117. Per cert, en els quarts de final es va enfrontar al Rayo Vallecano. Actualment, l’Alabès milita a segona divisió i ocupa la zona mitjana de la taula. Del 2009 al 2013, va estar a segona divisió B.

L'onze tipus del Fulham la temporada 2009-2010

Per acabar, marxem cap a Londres, la capital del Regne Unit, per fixar-nos en el Fulham FC. L’equip anglès, gràcies a la setena plaça aconseguida la temporada 2008-2009, es va classificar per a l’Europa League. En el torneig es va emparellar amb la Roma, el Basilea i el CSKA Sofia i va acabar segon a la fase de grups. A les eliminatòries va superar el Shakhtar Donetsk, la Juventus, el Wolfsburg i l’Hamburg i amb pas ferm va arribar a la final. Es va enfrontar a l’Atlètic de Madrid, però va caure per 2 a 1 a la pròrroga amb dos gols de Forlán. Tot i això, va signar una de les millors temporades de la seva història. Ara, el Fulham juga a la Football League Championship, la segona divisió anglesa, i ocupa posicions de la cua de la classificació.
D’altra banda, a més d’aquestes temporades marcades a la història dels clubs, m’agradaria destacar i ressaltar tres resultats concrets, en dates específiques, que, recordant-los ara, ens mostren la magnitud del futbol. L’1 de novembre de 2005, a la fase de grups de la Champions League, el Benito Villamarín va viure una nit històrica; va gaudir de la victòria del seu equip, el Betis, davant el Chelsea per 1 a 0 amb gol de Dani. Actualment, el Betis juga a segona divisió i el Chelsea lluita per guanyar la Premier League.

El 10 d’abril de 2008, el Bayern de Munic visitava el Coliseum Alfonso Pérez en la tornada dels quarts de final de la Copa de la UEFA. El Getafe, després de l’empat a un de l’anada, necessitava la victòria, però els noranta minuts es van exhaurir amb el mateix resultat i es va forçar la pròrroga. En el temps extra, el Getafe es va avançar 3 a 1, però amb cinc minuts el Bayern va empatar i va accedir a la següent ronda. Ara, però, l’empat a tres és recordat com un resultat històric. En l’actualitat, el Getafe es troba a la zona mitjana de la classificació de primera divisió i el Bayern és dominador absolut de la Bundesliga i temut a tot Europa.

Per acabar, uns mesos després, el 18 de desembre de 2008, el Racing va derrotar el Manchester City per 3 a 1 a la fase de grups de la Copa de la UEFA. En aquella edició, però, l’equip càntabre no va passar ronda a causa del goal average perdut amb el PSG, tan sols per un gol a favor menys. Set anys després d’aquesta gesta, el Racing es troba en zona de descens de la segona divisió i el City és el vigent campió de la Premier League en dues temporades consecutives.
El valor de tots aquests records, a part de tenir un caràcter anecdòtic i de curiositat, va molt més enllà i constata una evidència que només la memòria és capaç de detectar. Mostra que la glòria dels grans equips del passat, en la majoria dels casos puntual, pot esfondrar-se amb poc temps i fer viatjar els clubs del cim a l’abisme en un petit impàs.
Però la lliçó que cal treure d’aquesta visió és una altra de molt diferent. Transcendental. Com hem vist, equips que van enlluernar fa relativament pocs anys el món del futbol ara tenen un rendiment infinitament inferior, incomparable amb el que van exhibir fa un temps. Davant d’aquesta situació, donem la volta a la història! Si en el passat, alguns dels equips que van ser grans ara són petits, què ens priva de pensar que el procés es pot desenvolupar a la inversa? No hi ha la possibilitat d’esdevenir, d’aquí a un temps, el que la història recorda que vam ser? No tenen equips sense un passat gloriós l’oportunitat d’escriure una pàgina daurada de la seva història amb la seva pròpia suor? Per descomptat. I això és el fonament de qualsevol millora.

Creure en la possibilitat d’aconseguir un objectiu, per molt inassolible que pugui semblar, ens ha de donar força, i exemples com els que aquí he exposat manifesten de primera mà que això és possible. És cert que lluitar contra la inèrcia competitiva del moment no és fàcil. Però rebel·lar-se contra l’ordre establert és el més màgic que un equip com a conjunt pot fer o un jugador com a participant pot intentar. I aquest esforç serà el que, més tard, recollirà els fruits de la feina ben feta i amb l’harmonia passional d’haver arribat a la meta assaborirà l’èxit lluitat, patit i, al final, aconseguit.
En l’àmbit estrictament personal, estimat lector, sempre existirà l’oportunitat que cadascú de nosaltres, en la seva projecció vital, lluiti contra les seves pròpies barreres, derroti les dificultats que la vida li posa i assoleixi allò que sempre ha estat buscant. Futbol o vida, pilota o professió, terreny de joc o vida sentimental, tant se val; al futbol, com en la vida, tot és susceptible de canviar. De millorar. I aquesta seguirà sent l’essència de la nostra existència.

Etiquetes: Futbol

QUIN SENTIT S’HA DE DONAR A LES DECLARACIONS DELS ESPORTISTES?

La sortida a la llum d’unes polèmiques declaracions de Carles Rexach, membre de la comissió tècnica del Barça, fa una setmana, va encendre totes les alarmes. I ho va fer, un cop més, i com ja estem acostumats en el món de la comunicació esportiva, de manera exagerada i desproporcionada. Perquè l’assumpte, tal com es va anar explicant a mesura que es van anar coneixent els fets, realment no donava per tant i resulta que els periodistes es van fer ressò d’allò que no acabava de ser del tot cert. Aquest aparador m’ha generat un seguit de dubtes al voltant de les declaracions dels esportistes, de la seva importància i de la seva funcionalitat.

Tot l’enrenou va esclatar fa set dies, quan el diari Regió 7 va fer públiques un seguit de declaracions de Carles Rexach. La suposada entrevista resultava ser una xerrada col·loqui informal que l’exjugador havia mantingut amb un grup de persones, entre les quals hi havia el periodista Lluís Busquets, autor de l’entrevista. Segon assegura aquest, Rexach li va donar permís per publicar les declaracions, però el directiu manifesta que això és fals. Sigui com sigui, sembla evident que les paraules van sortir de la boca de Rexach i el problema és la interpretació que s’hi pot donar. I aquest tema dóna molt per parlar.
En primer lloc, com va passar en el cas de Rexach, les paraules tenen el do, o la desgràcia, de ser directes, clares i sentides. I no és el mateix dir amb ànim informatiu i rígid que “Messi va menjar moltes pizzes” (una de les declaracions sorgides de la boca de Rexach) que dir-ho amb un to irònic, graciós i, fins i tot, burlesc, com qui explica un acudit. Això, la veu és capaç de diferenciar-ho, però les paraules escrites, si no són molt polides, no ho poden concretar. I en aquest aspecte recau el malentès majúscul que es va produir.
I és que sovint, en les paraules que manifesten els esportistes s’hi pot interpretar més d’un missatge i cal saber precisar i aclarir el seu significat amb adequació per evitar equívocs fatals. Que després encara han de sortir a desmentir les declaracions que, realment, no ha fet!

D’altra banda, i com a prova concloent de la ineficàcia de les declaracions, els esportistes mai diuen el que pensen. Sota cap concepte. No sé si és la por de ser criticats, la mentalitat tancada de la societat, la falta d’idees per comentar o la poca capacitat comunicativa que tenen, no ho sé, però és evident que no ofereixen les seves valoracions profundes. Ja són conegudes, per exemple, les respostes model, les tòpiques, que serveixen davant de qualsevol situació; que si s’ha d’anar partit a partit, que si el rival estava molt preparat, que si l’àrbitre ha fet la seva feina, que si els partits duren el que duren o que juguen els que juguen. Sempre la mateixa història, repetitiva, monòtona i fatigosa.
Perquè a mi, com a aficionat, ningú m’ha d’explicar sopars de duro, conceptes teòrics que conec a la perfecció. Ningú m’ha de recordar que hi ha un àrbitre que exerceix la seva tasca, que en un camp de futbol hi juguen onze contra onze o que els partits tenen una durada determinada. Ja ho sé tot això! Jo, com a seguidor, vull saber què pensen aquells a qui animo, dono suport i reto la meva confiança. M’interessa com han viscut l’enfrontament, quines sensacions tenen, si ho han vist igual que jo o ho valoren diferent. Ells també poden opinar, no són robots estàtics, asentimentals, que només es dediquen a una competició. L’esport inclou tot el que l’envolta i saber què senten els esportistes és una bona manera d’acostar-nos-hi.

Però, malauradament, quan les paraules superen la banalitat permanent, explota l’obús del ressò mediàtic, fonamentat per la necessitat de la premsa de trobar notícies on no n’hi ha. I és que ara si un esportista diu que l’àrbitre ho ha fet malament, si manifesta que vol marxar de l’equip on juga o assumeix que el seu company no passa per un bon moment, aconseguirà omplir titulars i més titulars. Per això potser tenen por. I l’aficionat, mentrestant, veu com s’escapa la possibilitat de sentir-se implicat en el grup, de veure’s inclòs en la percepció de l’esport i empatitzar amb les reaccions que observi al camp. No. Només que un jugador insinuï quelcom que traspassa lleugerament la ratlla vermella que marca l’esterilitat de la notícia és assenyalat. I això és el que cal rectificar.
Però la rigidesa comunicativa no es restringeix exclusivament a l’àmbit periodístic, també hi influeixen els interessos de club. Perquè que un jugador del Madrid digui que Messi és el millor del món no es pot consentir, no toca i s’ha de restringir. Cal evitar, pel que sembla, que el rival sigui lloat. No sé si ho interpretes com jo, lector, però… d’això no se’n diu llibertat d’expressió?

Per cert, cada cop la premsa té menys accés als esportistes i l’afició està més distant dels jugadors. Per exemple, les rodes de premsa de futbol en què només es permet un torn de paraula als periodistes perden utilitat, perquè la informació oferta va en funció dels mitjans presents i no de la magnitud o la transcendència de l’esdeveniment. D’aquesta manera, es tanca la porta a la paraula, es rebutja l’opinió, s’evadeix la realitat quan aquesta incomoda i es neguen les explicacions que l’afició sovint reclama. Però bé, aquesta és una altra qüestió.
Tornant al tema, jo, després d’escoltar repetitivament les mateixes declaracions setmana rere setmana, em pregunto si unes paraules poden ser, realment, motiu de tanta preocupació. Penso que no, i que l’eco mediàtic que generen és un simple símptoma de la susceptibilitat col·lectiva instal·lada en el món de l’esport, que no tan sols envaeix les declaracions dels esportistes, sinó que inunda les reaccions periodístiques i ataca la concepció de l’aficionat. Sortosament, vivim en una societat que, en principi (ja que no sempre és així), permet la llibertat d’expressió i, per això, cal permetre als esportistes dir el que creuen sense que se sentin pressionats o intimidats per la pressió exterior que els incomoda.

I també cal analitzar les declaracions dins de la seva dimensió. No cal banalitzar-les, ni molt menys, però s’ha de saber donar a cada lletra, a cada coma, la seva magnitud real i no fer d’una paraula una tesi doctoral crítica. Si la resposta externa davant les declaracions canvia, les mateixes declaracions evolucionaran i, com en tota evolució, ho faran per millorar i esdevenir més clares, més sinceres i més franques. En el fons, més honrades.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

AIXÍ S’ERADICA LA VIOLÈNCIA AL FUTBOL?

La violència ha inundat, recentment, l’escenari futbolístic espanyol. I ho ha fet en totes les seves dimensions; a la graderia, al terreny de joc, extraesportivament i als despatxos. Ha ocupat portades, a vegades de manera exagerada i equivocada, ha generat debats i ha incitat polèmiques acalorades. Davant d’aquest context, però, cal valorar amb determinació i sense amagar-se com s’ha arribat a aquesta situació, quins factors hi han influenciat i quina ha sigut la resposta per part dels que, en teoria, han de vetllar per la seguretat de tots.
Tot l’enrenou que s’ha generat va començar el 30 de novembre de l’any passat, en la prèvia del partit entre l’Atlètic de Madrid i el Deportivo de la Corunya al Vicente Calderón, quan els aficionats ultra dels dos equips, del Frente Atlético i dels Riazor Blues, es van enfrontar en una batalla campal a la vora del riu Manzanares. La policia va tardar més de vint minuts a intervenir-hi i els matalassers van matar un simpatitzant del Deportivo. Aquest incident va commocionar tot el futbol espanyol, que es va vestir de dol després de patir un episodi deplorable.

Imatge de la batalla campal a la vora del riu Manzanares

A partir d’aquí, des de la Federació Espanyola de Futbol es van començar a buscar solucions per intentar evitar futurs accidents i recuperar la credibilitat perduda després de la mala gestió mostrada. La seva reacció inicial, però, ja va ser incompetent. Resulta que l’àrbitre i els clubs implicats van estar d’acord, a proposta de la Lliga de Futbol Professional (LFP), de suspendre el partit a causa de la gravetat de la situació. Després d’aquesta determinació, només faltava el consentiment de la Federació Espanyola de Futbol, però no va arribar. I no ho va fer per contrarietat amb la decisió o per manca de temps per realitzar els tràmits administratius, sinó que no es va poder contactar amb cap responsable que pogués executar l’ordre. Lamentable. I després encara diuen que estan compromesos! Quina serietat té una Federació que no té personal operatiu un diumenge de partit i després d’un incident d’aquestes dimensions? Ens volen fer creure que podran aconseguir alguna cosa? Que no ens enganyin.

Després d’aquest incident, absolutament censurable, criticable i inhumà, la LFP va intentar emprendre mesures per mostrar el seu compromís amb l’ètica i recobrar la confiança de l’afició que havia perdut. No se n’ha sortit. El primer que va fer, i que se segueix executant ara, és presentar incomptables denúncies contra les aficions de primera i segona divisió per càntics ofensius contra altres aficionats, jugadors o clubs. La Comissió Antiviolència, promoguda per la LFP, envia, puntualment cada dimarts, un informe a la Federació Espanyola amb els possibles càntics denunciables als estadis que “incitin a la violència, al racisme, a la xenofòbia i a la intolerància en l’esport”. Una de les darreres afectades ha sigut l’afició del Barça, acusada de crits de “Cristiano, borracho”, i l’afició del Sevilla, per exemple, ja ha estat denunciada en onze ocasions. 
I jo em pregunto, abans de l’incident entre el Frente Atlético i els Riazor Blues no hi havia insults als camps? Van sorgir tots unànimement després d’aquest enfrontament? No ho crec. Però esclar, després del despropòsit majúscul entre la LFP i la RFEF a l’hora d’intentar actuar, els dos organismes havien de demostrar la seva iniciativa moral i van decidir, sense fortuna, tenir mà dura amb els càntics ofensius, a vegades lleus, que sempre han sigut la banda sonora del futbol. Sí, és veritat que no han de ser acceptats per la seva habitualitat, però no cal anar contra tothom i contra tot. Després, el Bernabéu aplaudeix una entrada agressiva d’Isco i ningú diu res. I això també incita a la violència.
M’agradaria mencionar, a més, un altre aspecte, intern al joc, que també ha despertat molta polèmica i que cal tenir present per entendre que la violència no està compresa, únicament, per les batalles armades. La violència va més enllà i, sembla que de forma imperceptible per la Federació, ha aparegut, sigil·losament, dins del joc. Cal destacar dues accions recents.

En primer lloc, l’agressió evident i intencionada de Cristiano Ronaldo el 24 de gener passat al jugador del Còrdova Edimar, que va rebre un cop de puny i una puntada de peu del futbolista blanc. Ronaldo, pel que sembla el millor jugador del món, és, indiscutiblement, un emblema referència per als més petits, per als nens que creixen jugant a futbol emmirallats amb el joc però també amb l’actitud dels més grans, i no va actuar com s’espera d’una persona tan influent. El comportament que va mostrar, a més de ser infantil i immadur, va ser desproporcionat i inadequat. I és cert que ell no juga per als nens, que no té en l’educació la seva finalitat primordial i que algú dirà que la seva feina és, exclusivament, jugar a futbol i marcar gols. Discrepo. Perquè el rol que ha adquirit l’esport en els darrers anys, i que permet al portuguès cobrar els milions que ingressa anualment, s’ha fomentat i propulsat, entre altres aspectes, a partir de l’entusiasme i l’afició dels infants, que també formen part d’aquest gran espectacle.

En segon lloc, l’atac voluntari d’Arda Turan contra l’assistent de l’àrbitre en la tornada de quarts de final de la Copa del Rei el 28 de gener passat enfront del Barça. Irat per una determinació del col·legiat contrària als seus interessos, i després de perdre la bota com a resultat d’una acció del joc, la va llançar amb ímpetu i força contra l’assistent com a mostra de disconformitat amb la seva decisió. El jugador tan sols va rebre una targeta groga i el Comitè de Competició, tot i disposar d’imatges evidents d’intent d’agressió, no va decidir actuar. Una vegada més, l’àrbitre va mostrar poca autoritat i el Comitè va oferir la seva versió més improductiva.

Javier Tebas, president de la LFP

I ja per acabar, cal afegir un episodi surrealista que ha acabat de sumar incoherència i fantasia a l’assumpte. Fa poc més de vint dies Javier Tebas, president de la LFP, va fer pública una carta en què demanava a Ángel María Villar, president de la RFEF, que el tractés amb més respecte en les reunions que mantenien i no li digués “gilipollas”. A més, va insistir en reiterades ocasions que estava decebut amb la seva actitud. A veure si ho entès bé… resulta que els dirigents que insisteixen a l’afició que no parli malament als estadis i que sigui respectuosa amb els jugadors són els mateixos que en petit comitè i quan estan buscant solucions pels dèficits de la Lliga només se saben insultar? És això? Genial.
I totes aquestes reflexions que no s’entenguin com una crítica a l’aniquilació de la violència o una defensa dels actes agressius. Ni pensar-hi! És evident que els atacs desproporcionats han de ser tallats de soca-rel. Aquests exemples són, únicament, el reflex de la poca protecció, el poc compromís i la poca professionalitat que em transmeten, com a aficionat, els que, en principi, intenten manejar el futbol. Ho intenten i, evidentment, no se’n surten. I totes les mesures que han pres per mostrar la seva responsabilitat són ineficients. Esclar, perquè és comprensible que la intransigència intolerant amb què es tracten els crits a la grada es converteixi en passivitat alarmant amb les accions violentes dels jugadors. Perquè un crit de “Cristiano, borracho” pot influenciar negativament els joves aprenents, però un futbolista que llança una bota amb intenció, força i determinació a un àrbitre, no. Excel·lent.

I és que, senzillament, de nou, som víctimes d’un símptoma més de la hipocresia insistent que intenta amagar amb inoperància els errors administratius que es cometen. Les mentides recurrents utilitzades per cobrir les deficiències evidents queden al descobert davant actituds que s’haurien de censurar amb duresa però que quan apareixen es mira cap a una altra banda, sense donar-hi importància. I mentre això segueixi així, mentre els presidents de federacions s’insultin, els “millors jugadors del món” utilitzin tècniques de boxa a canvi de dos simples partits de sanció i els futbolistes puguin expressar el seu desacord amb l’àrbitre llançant al seu assistent la bota sense patir més sanció que una targeta groga, totes les mesures que es prenguin per acabar amb la violència perdran el sentit.
Perquè la violència no són només combats, lluites i enfrontaments armats, la violència va més enllà, i arriba a les mateixes mans dels jugadors. Perquè la violència també existeix en la paraula malsonant i en la no actuació davant contextos que la reclamen. Aquesta violència, però, no interessa a la Federació ni a la LFP, que es renten les mans davant els actes que, a diferència del que creu tota l’opinió pública, consideren fruit del joc. Aquestes accions també contribueixen a l’educació dels nens, l’educació amb què la Federació s’ha omplert la boca defensant que és sagrada. No són capaços de veure la realitat, no saben actuar amb correcció i no aconseguiran res si no canvien la seva mentalitat. I així ens va.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu