D'ON PROVENEN ELS NOMS DE LES AFICIONS DELS EQUIPS DE FUTBOL?

Els aficionats. Què serien els clubs de futbol sense aficionats? Què mouria l’esport si no existissin les aficions? Com d’avorrida seria la competició sense seguidor! Sense crits, sense càntics, sense xiulets, ni banderes, ni bufandes, ni “gooooools”, ni res de tot això. Que trist seria... I per tot això, mai hem d’oblidar per a qui existeix al futbol, per a qui els futbolistes juguen, “persegueixen” una pilota i disputen cada setmana un partit. No, no són ni els patrocinadors, ni els interessos, ni la globalització, encara que a vegades ho sembli. Ni els diners, fins i tot, tot i que és cert que ells juguen per guanyar-se la vida. En el fons, res del que fan tindria sentit si no tinguessin els seguidors al darrere.

Unes aficions que tenen el seu caràcter i a les quals, sovint, se'ls hi atorga un sobrenom, que s'estén arreu i que agrupa tota la gent que s’aboca amb un equip, animant-lo, acompanyant-lo, patint amb ell i celebrant tot allò que aconsegueixi, i també els jugadors, que per extensió reben aquesta distinció. Perquè aquestes aficions no són banals, no són perquè sí, tenen tot un món al darrere i més enllà del seu tarannà, trobo interessant fer un repàs des del vessant històric.

És de justícia començar parlant dels seguidors del Barça, el club més gran del món, coneguts arreu com a culers. I d’on ve això? Doncs per pintoresc i estrafolari que pugui semblar, té relació precisament amb els culs, que a vegades s’utilitzen per caricaturitzar el club. Ens hem de remuntar fins a inicis del segle XX, entre el 1909 i el 1922, quan el Barça jugava en un camp del carrer Indústria. Aquell estadi, el quart de la història del club, tenia una capacitat bastant limitada i un equip en creixement i amb més afluència a mesura que passava el temps, va veure com el camp no podia donar cabuda a tots els aficionats. Què passava, aleshores? Doncs que la gent seia als murs exteriors que delimitaven l’estadi, que acabaven fent de graderia. I com a resultat, els seus culs sobresortien per la part del mur que donava al carrer. La imatge, ja famosa i coneguda, il·lustra l’origen de la culerada.

També a Barcelona s’hi allotja l’Espanyol, els periquitos, que tenen un origen més animal. Resulta que a Sarrià, el barri que allotjava el cinquè camp que va tenir l’aleshores Real Club Deportivo Español, era una zona d’abundant fauna, especialment de periquitos. Aquestes animals van continuar vivint als voltants de l’estadi, fins i tot en dies de partit, i la seva presència continuada, infiltrant-se entre banderes i samarretes blanc-i-blaves va fer adoptar el terme periquito associant-lo a l’afició.

Pel que fa als lleons de l’Athletic, aquests vénen del nom del seu mític estadi, San Mamés. Perquè Mamés era un home del segle III que, segons la llegenda, va ser perseguit pels grups antireligiosos durant l’època romana. Com que l’imperi no va poder acabar amb les seves creences, quan va ser adult va ser portat al Coliseu per morir davant els lleons. Ell, però, va aconseguir dominar-los i els animals van caure rendits als seus peus. Per això, ara els jugadors són “els lleons que protegeixen al Sant”.

Més lluny, a Madrid, trobem dues històries també interessants, que vinculen els dos clubs més importants de la capital amb dues històries anecdòtiques. D’una banda, els de l’Atlètic de Madrid són els matalassers (colchoneros), ja que fa temps el teixit propi dels matalassos tenia franges vermelles i blanques, una representació molt semblant a l’equipament de l’equip. D’altra banda, els del Reial Madrid són els merengues, en honor al conegut postre de color blanc fet amb sucre. Va ser el periodista Matías Prats --el pare de l’actual presentador d’Antena 3--, el que va atorgar aquest pseudònim als aficionats, comparant, evidentment, les similituds de color entre el dolç i la samarreta de l'equip. En un altre sentit, aquests dos equips, rivals acèrrims, també s’han intercanviat pseudònims i si els del Madrid són els víkings --per la quantitat de jugador del nord d’Alemanya que hi van arribar–, els de l’Atlètic són els indis –a causa de l’arribada de molts jugadors sud-americans--.

A la Plana Baixa, a València, el Vila-real va començar a ser reconegut amb el sobrenom de Submarí groc a partir del 1967. Després d’obtenir un ascens a Tercera Divisió, l’equip va celebrar la fita cantant el “Submarino amarillo”, una versió del conegut tema dels The Beatle “Yellow Submarine” feta per Los Mustangs. D’aquí, i del color groc del seu equipament, prové aquesta denominació. 

Des de Huelva, els seguidors del Recreativo són coneguts com els degans (decanos), ja que el club andalús, fundat el 1889, és el club més antic amb una existència ininterrompuda a Espanya.

Si seguim endavant, els aficionats de dos dels principals clubs d’Anglaterra també tenen pseudònims amb història. D’una banda, els seguidors del Manchester United, els coneguts Red Devils (diables vermells). I és que hi va haver un any en què l’equip anglès va coincidir en un stage a França amb un equip de rugbi de la ciutat de Salford que tenia l’equipament vermell i era conegut amb aquest mateix sobrenom. A l’entrenador, Sir Matthew Busby, li va agradar i el va proposar al club. Amb el temps, es va anar estenent entre l’afició i el 1970, la figura del diable es va afegir a l’escut de l'equip.

D’altra banda, els de l’Arsenal, els coneguts Gunners (pistolers), tenen a veure amb la fundació del club, empesa per treballadors del dipòsit d’armes Royal Woolwich Arsenal.

Més enllà d'aquests dos més coneguts, també hi ha altres casos que són curiosos i tenen la seva peculiaritat. En primer lloc, els aficionats del Luton Town, coneguts com els Hatters (barrets), ja que la ciutat que acull el club, Luton, disposava d’una fàbrica de barrets de palla. Està tan arrelada aquesta denomació, que a la part de l’escut queda recollit com a tret distintiu. En segon lloc, els aficionats del Charlton Athletic reben el nom d’Addicks --una mescla entre "Haddocks" (bacallans) i "Athletic"--. Perquè seguint una tradició antiga, quan s’acabaven els partits, els jugadors locals anaven a menjar a un restaurant de “fish and chips”, propietat d’un seguidor molt fidel, Arthur Bryan. Es diu que quan guanyaven els oferia els millors exemplars, de sabor exquisit, mentre que quan perdien els donava peixos insípids. En tercer lloc, els de l’Everton són els Toffees (caramels), que s’anomenen així en relació a la tradicional botiga de dolços que hi havia prop de l’estadi, Goodison Park, que regalava caramels als espectadors que assistien al camp.

Per acabar, trobem trobem el curiós cas del Millwall, que es relaciona, de nou, amb el sobrenom dels lleons. I és per una senzilla raó de memòria històrica. Ens hem de remuntar fins al 1900, quan l’equip va arribar a les semifinals de la FA Cup exhibint una actitud d’enorme lluita al camp i de sacrifici titànic. A aquella plantilla s’hi va associar el nom dels lleons, en valor a la seva força i ímpetu al camp. Aquest pseudònim es va estendre tant que fins i tot l’escut del club el va adoptar com a imatge principal, un tret que s’ha mantingut fins a l’actualitat.

En un altre sentit, evidentment no cal parlar dels reds o els blues, pseudònims sense més història, vinculats al color de les samarretes i que agrupen, entre d’altres, el Liverpool i Nottingham Forest o el Chelsea i el Birmingham, respectivament.

En qualsevol cas, havent vist els diferents noms amb què es coneixen els seguidors del futbol, queda clar, entre altres coses, que les aficions són úniques, tenen la seva personalitat, els seus orígens, i actuen a la seva manera. Amb els seus càntics, els seus costums i fent costat als equips que estimen.

L’únic que comparteixen és la seva essència: la passió pel futbol, per l’esport, per la competició i per un món que gira al seu voltant. Sovint potser es valoren poc i des dels clubs es tendeix a deixar-les de banda quan hi ha diners entremig. Cal, però, recordar que han de constituir la base de l’esport i que sense elles res tindria sentit. A diferència de les empreses i els patrocinadors, moguts per diners, els seguidors no signen un contracte, no arriben a un acord amb els clubs, no animen per interessos; senten el que fan, ho viuen intensament, i res fa ni farà trencar el seu compromís amb el futbol. Els aficionats... què serien els clubs de futbol sense aficionats?

Etiquetes: Futbol

PACO JÉMEZ, UN ENTRENADOR MÉS?

Valentia, coratge i decisió són les tres claus que defineixen la mentalitat tàctica de Paco Jémez, un entrenador humil, una persona modesta, un cervell tàctic de gran valor. Ahir, en el partit del seu equip, el Rayo Vallecano, al Camp Nou va tornar a demostrar que no és un entrenador més, que és un míster especial, diferent, i que sobresurt per damunt de la resta. Per la seva mentalitat, pel seu caràcter i, sobretot, per l’atreviment que mostra al camp i que el converteixen en un referent en tots els sentits.
Jémez va començar la seva trajectòria com a entrenador a la Reial Societat Esportiva Alcalà, a la tercera divisió, i on a la primera temporada va col·locar l’equip madrileny a la primera posició. A partir d’aquí, va iniciar una itinerància per diferents equips espanyols, passant pel Saragossa, el Cartagena, el Las Palmas i el Còrdova. El juny de 2012, va rescindir el seu contracte amb el club andalús i va fitxar pel Rayo Vallecano, la que ha sigut la seva casa des d’aleshores. I al Rayo s’ha fet gran, ha crescut, ha madurat i ha exhibit tota la seva personalitat.
Una personalitat que ha obtingut el reconeixement del futbol espanyol, dels analistes més prestigiosos i dels jugadors d’elit. Ha passejat pels estadis del país sota una bandera, l’ha defensat i ha mostrat a tothom la seva manera d’entendre el futbol. Perquè Jémez és un entrenador que no s’arronsa per res i que si val al Camp Nou no signa l’empat, sinó que va a buscar els tres punts. Perquè Jémez, perdent 0 a 3 a Vallecas davant el Madrid canvia a una defensa de tres, marca dos gols, posa en dificultats l’equip blanc i es queda a un gol de culminar la gesta. Perquè Jémez és diferent.
Trenca l'estereotip d’entrenador d’un equip modest, atrapat per la inèrcia del futbol, sota l’ombra de l’anonimat i sense idees pròpies. És un perfil trencador, amb coratge, amb determinació i amb una bandera clara que contagia als seus jugadors: pressió alta, intensitat omnipresent, atreviment dels jugadors i lluita fins al final.
És un entrenador que juga més enllà del resultat; a diferència dels estàndards dels equips de la zona baixa, que volen sumar i no els importa com, ell busca l’espectacle, el futbol pur, i està convençut que amb feina els resultats arribaran sols. Tota una declaració d’intencions i de principis, de gran riquesa i amb un valor incalculable.

L’última perla de Jémez la vam veure ahir, al Camp Nou, un partit que sempre espera amb especial il·lusió. Pel canari era un partit per gaudir, una cita diferent; no era un patiment, era una oportunitat de mostrar, una vegada més, de quina fusta està fet. Sense por, sense espentar-se jugant de tu a tu al Barça. Sí, això que ni Mourinho s’atrevia a fer, col·locant porugament l’autocar al darrere, Paco Jémez ho va executar sense dubtar. I és que somiava en guanyar la possessió al Barça, això que no havia aconseguit cap equip en partit oficial des del maig de 2008, amb Rijkaard al Bernabéu, era un dels objectius de l’entrenador canari ahir, però no l’únic. Sinó que, per sobre de tot, volia guanyar al Camp Nou. Sí, tal com ho sents: guanyar al Camp Nou! “Sortirem a guanyar”. I tot i perdre el partit, van acabar guanyant la possessió al Barça; van robar-li el 51% de la pilota. Ni el Bayern de Heynckes, ni el Chelsea de Mourinho, ni l’Inter, ni el Madrid d’Ancelotti, ni el Santos del Brasil, ni cap altre equip al món havia pispat la possessió al Barça. Ningú. Qui ho va aconseguir? El Rayo Vallecano de Paco Jémez. Fantàstic. Si hem de deixar escapar la possessió en algun partit, que sigui contra el Rayo. I amb orgull.

Perquè Paco Jémez no es limita a jugar a futbol, vol competir, vol lluitar i, alhora, vol exhibir-se, vol passar-s’ho bé, vol meravellar. I ho ha aconseguit. Ha ensenyat als seus jugadors a viure amb el seu estil, amb un segell propi, una marca personal, que defensen com a bandera en qualsevol situació, davant qualsevol rival i en qualsevol estadi. Ha jugat, ha guanyat i ha perdut, però el més important és que l’ha defensat, ha persistit i si ha mort amb un estil, ha renascut amb el mateix, sense renunciar en cap moment als seus principis; uns principis que el fan gran, que el fan valent, que el fan únic i diferent de qualsevol que es resigna a lluitar.

Etiquetes: Futbol

ELS CLUBS DE FUTBOL OFEREIXEN PROU INFORMACIÓ?

Està molt de moda parlar de la política comunicativa dels clubs de futbol. La manera en què les directives informen dels diferents successos interns i de lesions al públic és pobra i insuficient tant pels aficionats com pels professionals de la informació. I aquest és un funcionament que cal revertir.

Com a aficionat al futbol i interessat en tot el que l'envolta, m'agradaria subratllar diferents aspectes vinculats amb la informació que ens arriba dels clubs per veure que, en moltes ocasions, ens deixen unilateralment de banda.

L'últim exemple d'aquesta alta frontera artificial entre periodistes --com a representants de la informació-- i jugadors i tècnic es va produir en el desplaçament del Barça al Sánchez Pizjuán. I és que per primera vegada a la història els periodistes dels diferents mitjans no van viatjar amb l'equip i van donar pas a vuitanta aficionats afortunats que el van acompanyar. Sí, de cara a la culerada està molt bé, però en assumptes de comunicació, és decebedor. Perquè els enviats especials que anaven amb l'equip eren els encarregats d'anunciar a temps el transcurs del seu viatge i feien el seguiment de la tornada a casa després d'un partit. Dissabte això es va perdre i ja veurem si s'ha perdut per sempre. Seria una autèntica llàstima, seria tancar la porta als nassos a la informació. 

Però és que aquest problema s'arrossega des de fa temps. Ja és coneguda, per exemple, la famosa limitació innecessària de fer només una pregunta a les rodes de premsa post-partit, sobretot, que ofereixen els entrenadors. "Si us plau, una pregunta per torn i dieu el vostre nom i el del mitjà que representeu", diu sempre abans de començar el cap de premsa del Barça. Així, per exemple, quan l'equip de Luis Enrique juga un partit contra un rival discret i no segueixen la plantilla massa mitjans, la roda de premsa té quatre o cinc preguntes i l'entrenador marxa. Si el problema és el temps, d'aquest n'hi hauria. I de sobres. Però em temo que malauradament això no és el que preocupa. I sense entrar a valorar les interessantíssimes i mai tòpiques respostes dels esportistes...

En un altre sentit, els clubs de futbol no proporcionen cap facilitat als mitjans per realitzar entrevistes amb els jugadors. És evident que els mitjans de gran recorregut --TV3, entre d'altres-- no tindran gaires impediments per portar als seus programes qualsevol estrella de l'equip. A aquest li interessa. Ara bé, quan des de la base, per exemple, a través de mitjans locals, de difusió limitada, però de professionalitat garantida, s'intenta parlar amb algun jugador, encara que sigui del filial, costa moltíssim aconseguir una breu entrevista. I aquestes emissores no ho fan per elles, per tenir el prestigi de comptar amb el molt honorable jugador... No. Ho fan, senzillament, pel seu públic. Un públic que, a contracor, no poden atendre.

I tampoc el poden atendre quan, en acabat el partit, els jugadors passen de llarg de la zona mixta sense atendre els mitjans, sense voler parlar, sense voler compartir sensacions amb els aficionats. Sigui perquè estan enfadats o cansats, perquè volen tenir tranquil·litat o perquè tenen ganes de marxar del camp. Sigui el que sigui, tenen un compromís amb el públic i sembla que, cada vegada més, se n'estan oblidant. I això sense entrar a valorar la impertinència d'alguns futbolistes que es creuen que poden triar a la carta les preguntes que volen que els hi facin. Surten cada sis mesos i tenen la barra d'exigir als periodistes com han de fer la seva feina. Primer que donin la cara i després ja donaran lliçons.

Lluny de les càmeres, però, també existeix un dèficit comunicatiu en els comunicats referents a les lesions. I és que últimament el Barça, per exemple, està guardant silenci davant els problemes físic dels jugadors. Sense dir res, amagant, esperant que no surtin en portada els problemes de l'equip. Amb comunicats esquifits i sovint sense interès periodístic, difonen informacions estèrils que només fan que posar la directiva en evidència. Una mostra pràctica ens arriba de la lesió de Claudio Bravo, ara fa unes setmanes. El club blaugrana va anunciar-la amb un dia d'endarreriment sense especificar el temps de lesió. Dies més tard, va haver de ser el representant del jugador el que estimés una durada de la recuperació.

Aquesta és la situació que trobem a la lliga espanyola, però mirem a altres llocs per veure com són els journalists d'arreu del món. A Anglaterra, per exemple, una lliga, la Premier League, envejable en tots els aspectes, però qüestionable, i de quina manera, en l'apartat comunicatiu. Perquè a Anglaterra no existeixen ni els minsos comunicats d'aquí. Res. Els entrenadors, en la roda de premsa prèvia als partits, són els encarregats de determinar si l'equip té lesionats i explicar els detalls que es coneguin. Si un futbolista es lesiona el dilluns, la premsa i l'afició no ho sap fins al divendres.

D'altra banda, el sistema ideal el trobem als Estats Units, en el futbol americà, on els periodistes poden accedir als vestidors després dels partits per entrevistar els jugadors i seguir-los en la seva estona de descans. El contacte jugador-premsa és molt més estret i s'ofereixen imatge que aquí són impensables. Fins i tot, si els jugadors no atenen els mitjans, aquests poden publicar el seu número de telèfon com a sanció per haver-lo deixat de banda. Això mai ha passat, però queda clar que es tracta d'una altra manera de veure la comunicació en l'esport. Una manera més oberta, més plural i més participava que altres llocs.

Aquí, a Espanya, la maquinària informativa sembla rovellada, però no ho està, sinó que són els clubs els que fan veure que ja no li queden piles. Això no pot seguir així. Els aficionats, els seguidors i els que ens dediquem --amb més o menys modèstia-- en el món del periodisme necessitem, tots, informació sobre els nostres equips. Limitar-la és tallar-nos aquest dret.

I potser tot aquest merder està vinculat amb la mentalitat dels nous temps, fent gala de la privacitat i de la necessitat de respectar la intimitat. Potser sí. O potser és una qüestió de relacions entre premsa i clubs, i si aquesta no es comporta, aquests no posen facilitats. En qualsevol cas, és una qüestió de prou pes per haver-la d'afrontar.

Perquè no hem de tenir por a la informació; com més en sabem, més podem jutjar, més podem preveure i més podem analitzar. Si en sabem més, ens sentim més escoltats pels clubs i més propers al vestidor. Informar suma, informar ens dóna més i ens ajuda a participar en aquest moment. Desinformar... doncs això, que no ajuda a ningú. Que no hi guanya ningú. Bé, sí, la ignorància. La ignorància queda reforçada del silenci còmplice dels clubs.

I això no canviarà fins que els que tenen la paella pel mànec entenguin que la voluntat dels periodistes de ser a prop dels jugadors no és fanatismes, són rigoroses qüestions de feina. És la responsabilitat d'acostar al teu públic una informació que t'has compromès a oferir.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

ESTARÀ PREPARAT RIO PER ACOLLIR ELS JOCS OLÍMPICS?

Queda menys d’un any perquè Rio es converteixi en la capital esportiva del món, perquè els cinc anells daurats es tornin a reunir, perquè tots els ulls mirin cap a la mateixa direcció. Queda una temporada competitiva i, quan s’acabi, per culminar-la, tornaran els Jocs Olímpics, la cita per excel·lència de l’esport internacional, la mare de totes les competicions, el punt de reunió de l'esport mundial. Queden onze mesos i ja portem quatre anys esperant-los... Sí, això està molt bé i és estimulant pels esportistes i il·lusionant per l’afició. I jo m’hi apunto! Però, de rere fons, i amagat sota la brillantor exterior que projecta un esdeveniment d’aquestes dimensions, hi ha un problema gegant, una pregunta transcendental que sobrevola l’organització: Rio estarà a l'altura de l’esdeveniment? Estarà llest? De moment, no ho està i encara li queda molta feina per fer.

Va ser a l’octubre de 2009, a Copenhague, quan els membres del COI van determinar que la ciutat brasilera era la més idònia per acollir els Jocs Olímpics. Llavors, tot eren il·lusions i esperances en una ciutat, Rio de Janeiro, que s’havia convertit en la primera ciutat sud-americana a celebrar uns Jocs. De fet, però, va ser la gran sorpresa; i és que de les ciutats candidates va obtenir la puntuació més baixa (6,4), més d’un punt i mig inferior que el de la finalista --Madrid-- i fins i tot, mig punt menys que Doha, una ciutat que va ser descartada abans de la votació. Tot i això, Rio es va acabar imposant amb claredat i, a partir d’aquell moment, es va començar a treballar en aquesta proposta. Se les prometien molt felices llavors, però ara, a 320 dies de la cerimònia inaugural, tot són dubtes i especulacions.

La principal preocupació és l’evolució i el termini de les obres de construcció de les diferents seus. Els estadis no estan ni molt menys acabats, la vila olímpica s’està aixecant i hi ha localitzacions que, de moment, no reuneixen les condicions idònies. El més preocupant és que els terminis de finalització de les obres són, pràcticament tots, al segon trimestre de 2016, pocs mesos abans de l’estrena dels Jocs; un marge breu de temps per si alguna cosa falla i que no deixarà temps per provar les seus esportives.

El Parc Olímpic, situat a Barra da Tijuca, és el màxim exponent de la poca preparació de la ciutat per als jocs. Aquesta seu, la principal, mostra un aspecte trist i pobre i observant la seva imatge, lluny del que s'havia planificat, es fa difícil imaginar que estigui acabat a l’agost. D’altra banda, l’Estadi Olímpic Joao Havelange, que acollirà les proves d’atletisme, es va estrenar però es va haver de tancar per reformar els errors estructurals que hi havia. També el camp de golf de Barra ha causat inquietuds entre els ciutadans, que critiquen que es construeixi en una Àrea de protecció ambiental quan ja n’hi havia dos altres operatius a la ciutat.

És veritat que, en general, les ciutats seu solen enllestir la seva feina al final i a corre-cuita i que serren les dents en els últims mesos. Però si ens fixem en les dades, el maig de l’any passat, Rio només tenia el 10% de les infraestructures acabades, mentre que, a aquelles alçades, Atenes 2004 ja tenia enllestit el 40% i Londres 2012, el 60%.

Cal destacar, però, que Rio s’està posant les piles en els últims mesos, ja que mentre a l’abril del 2014 John Coates, vicepresident del Comitè Olímpic Internacional, va dir que la preparació dels Jocs de Rio era “la pitjor que havia vist mai”, fa poc més de sis mesos va assegurar que ara la cosa estava “molt millor” i que tot estava sota control. Abans, s’havia arribat a sospitar que existia un pla B per si la ciutat brasilera defraudava, consistent en tornar a Londres. La situació millora, però encara queden moltes llacunes; malgrat els avenços, quan faltava un any pels jocs, només tres dels 27 projectes olímpics estaven acabats. Preocupant. I si aquest fos l’únic problema... però és que hi ha moltes altres coses alarmants.

En primer lloc, i vinculat amb la construcció de les seus, l’estat putrefacte de les aigües on es disputaran algunes de les competicions. El seu alt grau de contaminació i la seva insalubritat posen en risc les proves de rem, vela i piragüisme. I és que actualment, aquí s’hi poden trobar tot tipus de residus; des d’electrodomèstics sencers, fins a animals en descomposició, passant per escombraries corrents. Un escenari no massa adient per a nedar-hi, la veritat.

En segon lloc, la corrupció que assola les empreses constructores de les diferents seus: totes les que s’ocupen d’aixecar les instal·lacions pels Jocs Olímpics estan involucrades en l’escàndol de corrupció de Petrobras, la petroliera estatal, que té empresonats i encausats alguns dels seus empresaris. La justícia brasilera ha arribat a investigar onze projectes essencials pels Jocs --en els quals participen les constructores implicades-- per desvelar si hi va haver desviament de fons públics dedicats a l'edificació de les infraestructures. El pressupost pel Centre Olímpic de Tennis, per exemple, es va veure augmentat en set milions sense cap justificació. A més, aquestes acusacions poden posar en perill el desenvolupament de les obres, que es poden aturar si la justícia actua. La ciutat volia ser un referent de transparència, però aquestes esquitxades de corrupció i l’ocultament del contracte del Parc Olímpic de Barra da Tijuca i del balanç econòmic del 2014 desmenteixen unes aspiracions contradites.

En tercer lloc, la violència que amenaçarà els carrers de Rio. I és que les faveles de Rio són un niu de baralles ètniques, que no cessaran durant els jocs i posaran en perill l’esdeveniment. A més, els conflictes presents en plena ciutat --el passat juliol hi va haver un atracament amb un home mort en una estació de metro cèntrica a hora punta, per exemple-- recorden el costat més fosc de la ciutat i posen en alerta les autoritats, després d’uns mesos especialment violents. Per intentar-ho evitar, es mobilitzaran 85.000 agents de seguretat (entre policia i exèrcit), que intentaran frenar la violència i garantir la seguretat dels atletes i els assistents; seran el doble d’efectius que els que es van utilitzar a Londres 2012.

En quart lloc, les protestes socials que tornaran a mobilitzar la població. La celebració del darrer mundial de futbol ja va crispar els ànims dels ciutadans, indignats per la despesa desmesurada en esport davant les enormes dificultats econòmiques que pateix el país, que no van ser escoltats ni respectats. Les inversions són insultants i mentre es construeixen edificis de luxe pels atletes, la població natal segueix vivint en la misèria en cases indignes. A més, de moment, les obres ja acumulen un sobrecost de més de 2.000 milions d’euros sobre el pressupost inicial. D’altra banda, la població veu com els jocs s’entremeten en la seva vida i, de moment, no estan satisfets; les obres que arrasen la ciutat els hi dificulten el seu dia a dia obstaculitzant els carrers, col·lapsant el metro i congestionant el trànsit. Si alguna cosa no canvia, la imatge que es mostra i es mostrarà al món no és l’esperada. Des de l’alcaldia, però, difonen un missatge de calma i seguretat en el projecte.

Ja per acabar, cal mencionar el canvi d’horari d’algunes competicions, influenciat pels interessos econòmics de la National Broadcasting Company --la televisió (dels Estats Units) que té els drets exclusius de la retransmissió dels jocs--. Així, les proves de natació i de vòlei platja es disputaran a partir de les deu de la nit (hora local), amb alguns partits de vòlei que començaran a mitjanit, i les finals d’atletisme es correran al matí per primera vegada en 28 anys. Tot per aconseguir més visibilitat internacional i augmentar l’audiència nord-americana. Aquest horari ja ha rebut nombroses crítiques de diferents països i d’atletes reconeguts d’arreu.

Tot i aquests factors contraris a Rio, però, cal tenir en compte que, sovint, uns Jocs Olímpics són només l’excusa i el pretext per modernitzar les ciutats organitzadores i fer un pas endavant en temps de canvi que cal aprofitar. Rio es va aferrar a aquesta possibilitat per revolucionar la ciutat i construir un nucli urbà millor. Malgrat això, per afrontar un repte d’aquestes dimensions cal estar preparat i disposar de les garanties socials, econòmiques i polítiques per fer de l’esdeveniment un èxit no només esportiu, sinó també organitzatiu. Lamentablement, aquestes condicions no s'han reunit a la ciutat brasilera.

De moment, doncs, sembla que els Jocs Olímpics de Rio estan fora control i tenen molt poques garanties d’èxit: el país està desgastat, la gent, indignada i el món, preocupat. La ciutat que aspirava, il·lusament, a igualar el paradigma de Barcelona com a ciutat transformadora està fracassant de manera estrepitosa. La feina es fa a contrarellotge i és impossible assegurar que les obres acabaran a temps per l'estrena. Més val, però, que el dia 5 d’agost de 2016 tot estigui a punt per als Jocs Olímpics i que es pugui celebrar la cerimònia d’inauguració com cal. Per l’esport, per Brasil i pel COI seria fatal que no s’arribés a temps. Seria desolador i convertiria una oportunitat de creixement i modernització única en un llast gegant del qual costaria molt tornar-se a recuperar.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

COM HA ANAT EL MERCAT DE FITXATGES?

El temps s’ha exhaurit. Després de dos mesos de negociacions, moviments, pactes i enteses, la compravenda de jugadors s’ha acabat, el mercat de fitxatges abaixa la persiana. Tanca. I com cada estiu, els rumors, les especulacions i les exclusives --sovint sense fonaments-- han inundat totes les portades, han sigut els protagonistes i han amanit, com ja és tradició, l’actualitat esportiva. Però ara ja s’ha acabat i fins a l’hivern, no en tornarem a sentir a parlar. Per això, un cop als despatxos ja s’hi respira tranquil·litat, és moment d’analitzar que ens ha deixat aquest mercat de fitxatges i valorar quines han sigut les claus de les negociacions. Aquest estiu ha sigut especialment mogut i caldrà examinar-lo amb profunditat per radiografiar tot l’escenari que se’ns ha plantejat.
En primer lloc, cal comentar la despesa econòmica dels clubs en el mercat de fitxatges; descomunal. Perquè, una vegada més, s’han pagat quantitats desorbitades de diners per futbolistes i s’han vist preus que, en la majoria de casos, no estan justificats. Però entrem en les dades. I és que en moments de crisi, en temps de dificultats per a tothom, els clubs de la lliga espanyola s’han gastat 571 milions d’euros en incorporacions, la xifra més elevada de la història. Cal? D’altra banda, a l’estranger, les quantitats també són exagerades; a Itàlia, a la Sèrie A, s’han gastat 550 milions i a Alemanya, a la Bundesliga, 410. Ara bé, el rei del mercat, sens dubte, és el futbol anglès: la Premier League ha destinat 1.042 milions d’euros en fitxatges aquest estiu; tota una barbaritat.

I vosaltres us preguntareu: aquesta despesa ha sigut sempre així? No, ni molts menys! Ha sigut fruit d’una evolució en els darrers anys i de la bogeria econòmica que s’ha instal·lat en aquest món. Per definir-ho, només cal un exemple clar: la comparativa entre dos jugadors i els seus preus respectius. Anem fins al 2001, quan Zinedine Zidane va ser fitxat pel Madrid provenint de la Juventus. Tres anys abans, el francès havia sigut campió del món amb la seva selecció i havia sigut guardonat amb la Pilota d’Or; feia un any, havia conquerit l’Eurocopa, i en aquell moment, ja era considerat una autèntica llegenda. El seu preu va ser de 72 milions d’euros. Aquest estiu, en canvi, el Manchester United ha incorporat Anthony Martial, exjugador del Mònaco, de 19 anys i que encara no ha debutat amb la selecció francesa. Pot ser que no el coneixeu, però no patiu; ni Rooney, company seu d’equip amb els Red Devils, havia sentit a parlar d’ell. El club de Van Gaal ha pagat 80 milions per fer-se amb els seus serveis. No cal afegir res més.

Parlant de noms concrets, enguany els traspassos de jugadors joves a elevats preus han sigut protagonistes del mercat. Perquè els tres futbolistes més cars de l’estiu han sigut menors de 25 anys: Kevin de Bruyne, que ha arribat al Manchester City provenint del Wolfsburg alemany per 75 milions; Anthony Martial, traspassat al Manchester United des del Mònaco pel preu de 70 milions fixos més 10 en variables; i Raheem Sterling, incorporat a les files del City després d’abandonar el Liverpool a canvi de 68 milions d’euros. Més enllà d’aquestes promeses, destaquen les figures de Di María, que ha arribat al PSG del Manchester United per 63 milions; Nicolás Otamendi, fitxatge del City vingut del València per 45 milions d’euros; Arturo Vidal, incorporació del Bayern de Munic provenint de la Juventus a canvi de 37 milions; i Jackson Martínez, jugador colombià, que ha arribat a l’Atlètic Madrid del Porto per 36 milions d’euros.

Aquest també ha sigut l’any dels retorns de les grans estrelles als equips que els van veure créixer; hi ha dos casos destacats. D’una banda, Carlos Tévez, que ha abandonat la Juventus de Turí per tornar al Boca Júniors, l’equip amb el qual va debutar l’any 2001, per sis milions i mig d’euros després de renunciar a grans ofertes de clubs de renom i de clubs amb gran poder econòmic. D’altra banda, Joaquín Sánchez ha deixat la Fiorentina per tornar al Betis, on es va formar com a futbolista des del 1997, entrant al planter, per la quantitat d’un milió d’euros. L’any 2000 va debutar i ara hi torna per seguir defensant els que sempre han estat els seus colors.
Cal destacar, també, que aquest estiu Barça i Madrid no han tingut un paper destacat en la finestra del mercat. Acostumats a les inversions milionàries dels dos clubs, enguany no tenen una posició rellevant respecte als altres clubs. Del compte general, ocupen la vintena i novena posició respectivament i cap dels seus fitxatges estan inclosos entre els deu més cars de l’estiu. Els que sí que han despuntat a Espanya han sigut l’Atlètic i el València, amb una inversió de 142 i 140 milions respectivament; són els dos clubs de la Lliga amb més despesa. En l'àmbit europeu, el Manchester City encapçala aquest rànquing, amb 203 milions gastats.
També s’ha de tenir present que a can Barça aquest estiu ha estat marcat per la sanció de la FIFA, prohibint inscriure jugadors a la plantilla blaugrana. Aquesta limitació, que en un primer moment semblava que privaria a l’entitat de fitxat nous jugadors, no ha impedit que la plantilla es reforci, tot i que els futbolistes incorporats (Arda Turan i Aleix Vidal) no podran jugar fins al gener.

Un altre dels noms propis del mercat ha sigut Louis Van Gaal, entrenador del Manchester United, que ha revolucionat l’estiu. No només els seus serials amb incomptables jugadors l’han col·locat a la primera plana informativa, sinó que la despesa que ha impulsat no té precedents. Amb les dades a la mà, queda clar que l’aposta de l’holandès és la cartera: sense anar més lluny, el seu predecessor, Alex Ferguson, que va entrenar l’equip durant 27 anys (des de l’any 1986), va gastar 465 milions d’euros en tota la seva etapa al club; Van Gaal, en només dues temporades, ja ha destinat 336 milions en incorporacions de futbolistes. Sens dubte, ha capgirat el mercat. I no només des de l’àmbit econòmic, sinó que la seva actitud ha acabat desembocant en altres operacions: la seva lentitud a l’hora de cridar a Pedro va fer que el canari acabés signant amb el Chelsea; la seva relació tensa amb Di María va fer marxar l’argentí al PSG; i el seu caràcter rígid ha ocasionat el serial de Valdés i ha conduït al ridícul de l’any, el ‘Cas De Gea’.
En aquest sentit, és de riure que una entitat del prestigi del Reial Madrid no fos capaç de tancar el fixatge de De Gea. I el senyor Florentino dirà que el Manchester no va voler negociar i que no té experiència en aquests assumptes. Quina vergonya! Ha fracassat, sense més, ha naufragat en el seu intent de portar al Bernabéu un galàctic i algú ha de pagar els plats trencats. Està perdent credibilitat i clar, no pot ser ell qui afronti les crítiques de la mala gestió. Però tots sabem que si el Madrid no compta amb De Gea és exclusivament per culpa seva. I Florentino que digui el que vulgui...

Ja per acabar, cal tenir present que el mercat de fitxatges ha de servir per complementar i millorar les plantilles dels clubs, sempre conservant una identitat i una base sòlida. No cal incorporar onze jugadors nous, sinó afegir al grup ja consolidat peces que poleixin els detalls que no estan del tot lligats per donar resposta als dèficits de temporades anteriors. De la mateixa manera, és trist que equips que fan grans esforços durant tot l’any per competir decentment vegin com a l’estiu se’ls desmembra la plantilla per culpa dels fitxatges. Alguns clubs, a causa de les seves necessitats econòmiques, es veuen obligats a vendre les grans figures per fer diners i renuncien, així, a aspiracions esportives de més altura. El mercat ha de ser un aparador d’intercanvi entre tots, per tots i amb tots; un benefici de tothom.

Etiquetes: Futbol