QUIN FUTUR TENEN LES COMPETICIONS EUROPEES?

Europa és el lloc de reunió de les millors figures del futbol mundial. Cada any, les fronteres estatals i les lligues domèstiques, dissoltes per la potència continental, donen pas a competicions de gran rellevància i prestigi que són l’escenari dels moments, els desenllaços i els records més dolços, i amargs, que pot oferir el futbol. Dimarts passat, un cop més, es va donar el tret de sortida definitiu a la campanya europea i amb els primers partits de la fase de grups de la Champions League es va inaugurar el panorama continental d’aquesta temporada. Aprofitant aquest inici, i amb la mirada posada a l’horitzó, és un bon moment per preguntar-se què és el que espera a les competicions europees en el futur i valorar les diferents propostes que hi ha sobre la taula.

Fa temps, Michel Platini va manifestar que la UEFA estava analitzant la possibilitat que la Champions League, la competició de clubs més important del món del futbol, doblés la quantitat d’equips participants per tal de fer el torneig més atractiu i millorar-ne la competitivitat. Aquesta reforma obriria la porta a les federacions menors, que tenen un coeficient baix --calculat segons els resultats dels seus clubs en competicions europees en els darrers cinc anys-- i els equips de les quals necessiten superar moltes rondes prèvies abans d’accedir al campionat. D’altra banda, es donarien més possibilitats als equips que actualment no fan prou bon paper a la lliga, que podrien gaudir, d’aquesta manera, d’un torneig que els il·lusionaria. A més, com que s’augmentaria el nombre de participants, caldria superar una ronda més per assolir el títol, fet que li afegiria dificultat.

Aquesta proposta, encara precoç, és sobre la qual està treballant la UEFA i comportaria, a més, altres canvis en el panorama futbolístic europeu. El més important seria la desaparició de l’Europa League, la segona competició continental, que agrupa els conjunts que no assoleixen la participació en la Champions i els que fracassen a la fase de grups d’aquest campionat. De fet, és un torneig que no convenç a causa del seu format llarg i difícil i que no beneficia econòmicament ni els clubs que el disputen, ni la UEFA (genera una sisena part dels beneficis que produeix la Champions).
Personalment, penso que les competicions europees necessiten una revalorització i modificació, que les enriqueixi en tots els aspectes i les adapti a les necessitats actuals. Amb això no vull dir que el format de la Champions sigui antic, passat de moda o inoperant, sinó que, com a tot, li cal una actualització. Per aquest motiu, la proposta que trobo més interessant, allunyada de les idees que té la UEFA, és la creació d’una superlliga europea que reuneixi els millors equips d’Europa. El seu objectiu seria agrupar en un mateix campionat els vint millors equips del continent, que disputarien una lliga que premiés la regularitat, s’allunyés del format d’eliminatòries actual i garantís emoció en cada jornada. Els clubs “escollits” prendrien part en la competició i la resta d’equips, amb menys nivell, seguirien a les seves pròpies lligues estatals, sense tenir l’oportunitat de jugar a Europa. Al voltant d’aquest plantejament no hi ha certesa sobre les opinions dels clubs i no es pot dir amb seguretat si hi estarien interessats. Tot i això, el projecte existeix, s’ha valorat pels analistes del futbol i, fins i tot, la premsa ha anunciat dates que, finalment, han resultat fallides.

Aquest pla, evidentment, encara està poc elaborat i concretat, però amb els trets principals que ja es coneixen es poden fer diverses observacions. Primerament, no s’hauria de retirar l’ocasió de disputar competicions continentals als equips que no són valorats com els “grans d’Europa”; ells també reclamen els seus drets de mostrar-se davant tothom i mereixen tenir estímuls d’aquestes dimensions. En segon lloc, s’hauria d’establir un barem fiable al voltant de l’elecció dels participants d’aquest campionat, que hauria de ser estudiat amb astúcia per esquivar la possible polèmica que provocaria la selecció. Alhora, també caldria plantejar-se l’existència o no d’ascensos i descensos de la competició i pensar si els equips que no hi participessin a l’inici podrien accedir-hi posteriorment.

Des del meu punt de vista, caldria fer una passa més enllà i ampliar les fronteres d’aquest torneig. Crec que seria un encert incloure-hi no només els vint millors equips, un nombre reduït, sinó donar l’oportunitat a altres federacions, altres clubs, de poder participar-hi. Una opció podria ser obrir les portes a les cinc millors lligues europees (Espanya, Anglaterra, Alemanya, Portugal i Itàlia) i establir un sistema de competició regular en cinc divisions que distribuís els equips d’aquestes federacions segons el seu potencial. Com en les lligues actuals, a més, s’incorporaria un sistema d’ascensos i descensos entre les diferents categories del campionat. Pel que fa a la darrera divisió, els cinc últims classificats tornarien a les seves respectives lligues estatals i els campions d’aquestes ocuparien la seva plaça. Per acabar, cada cinc anys, per exemple, es podria fer una junta per analitzar l’evolució del torneig i valorar la incorporació d’altres equips i federacions.
L’únic detall que quedaria per resoldre seria el tema de l’economia, ja que caldria valorar les primes de la UEFA i analitzar el poder econòmic que tindrien els equips modestos a l’hora de viatjar per Europa. Això, però, davant les dimensions d’una proposta tan engrescadora futbolísticament com aquesta, no és el més rellevant.

S’ha d’admetre que, com hem pogut comprovar, la logística d’aquesta competició i l’organització dels equips requeriria un procés elaborat, llarg i complex i que caldria estudiar amb precisió. Un cop resoltes les dificultats, però, es garantiria l’espectacle que els aficionats del futbol busquem; us imagineu poder gaudir dels enfrontaments més luxosos d’Europa, visitar els estadis més màgics del món i veure competint les estrelles mundials cada cap de setmana? Us ho imagineu? Somiem-hi i podrem aconseguir que, d’aquí a un temps, la competició més luxosa del futbol, que actualment ens enlluerna 25 dies l’any, ens ofereixi futbol en estat pur cada cap de setmana. Els equips grans mesurarien la seva força davant els millors i els modestos serien capaços de descobrir noves maneres de competir. Seria, sens dubte, un regal per a tothom.

Etiquetes: Futbol

EL FUTUR DEL BLOG (II). MAI DEIXIS DE SOMIAR

Ja hi tornem a ser: s’acaben les vacances, comencen les classes, recuperem la vida normal i arriba un moment per pensar. Fa poc menys de catorze mesos, vaig iniciar aquest blog, un modest projecte sense grans pretensions que tenia l’únic objectiu de trobar un lloc agradable on poder expressar les meves opinions al voltant del que més m’apassiona: l’esport. En aquell moment, res ni ningú em feia pensar que aquesta humil idea arribaria tan lluny i que superaria, amb escreix, les meves expectatives. Ara, poc més d’un any després, sec a pensar i m’adono que el nadó que vaig fer néixer s’ha convertit en tot un adult i que les aventures que hem viscut i els obstacles que hem superat ens han fet créixer, madurar i aprendre agafats de la mà. Aquesta relació viurà, avui, un nou episodi, un capítol transcendent, que detallarà el seu futur. Avui, estimat lector, anunciem la continuïtat o no d’Esport, opinió i futur.
I aprofitant que estem en contacte, tu i jo, receptor i escriptor, i abans de resoldre l’enigma que ens atrau, aquest és un bon moment per fer un breu balanç del que ha sigut el blog fins ara. Més enllà de la seva base, que ja coneixes, durant aquest temps hem fet passos endavant per fer créixer i millorar l’espai i hem ampliat les seves fronteres. El més destacat va ser engegar, al febrer, una nova eina que facilités la difusió i extensió del projecte en incorporar-nos a les xarxes socials (Facebook, Twitter i Instagram). La seva funció és recordar i emfatitzar les publicacions dels articles i crear un vincle més proper amb els seguidors. Cal destacar que a través d’Instagram vam compartir un seguit de fotografies explicant el procés d’escriure (“Darrere l’article”).

El juliol passat vaig fer una passa més enllà com a escriptor i, gràcies a aquest projecte que he construït pedra rere pedra, article rere article, vaig tenir l’oportunitat de donar el tret de sortida a la zona de blogs de Weloba.cat, una plataforma culer impulsada per LaTdP (La Transmissió d’en Puyal). Des del 28 de juliol, hi podeu trobar totes les meves reflexions al voltant del Barça, que es publiquen, exclusivament, en aquest mitjà. Per a mi, això significa una recompensa a la feina feta i suposa un repte estimulant i engrescador.

D’altra banda, a inicis d’agost, aprofitant l’absència d’actualitat esportiva, vam difondre una trilogia d’articles fonamentada a entendre i comprendre el futbol d’avui en dia i saber explicar quines són les bases que el mouen. Vam fer una extensa radiografia sobre aquest esport i vam ser capaços d’avaluar-lo en totes les seves dimensions.

Finalment, a mitjans d’agost vam ser recomanats per l’“Espai Internet” de TV3, una secció del telenotícies que cada diumenge suggereix pàgines web. Participar en aquest espai va ser un luxe, un plaer i un privilegi, i suposa una fita de gran magnitud que em motiva a seguir millorant. Estic satisfet, orgullós i content d’haver-ne sigut partícip i, des d’aquí, agraeixo a tots els professionals que hi van treballar la seva atenció i dedicació.

Després d’haver repassat el que ha donat de si el blog durant aquest temps i un cop hem comprovat la seva progressió ascendent, ha arribat el moment de pronunciar-se i anunciar una decisió que marcarà el futur del projecte.

D’una banda, sembla difícil, gairebé impossible, renunciar a tot el que m’ha donat el blog en aquest temps: instint, imaginació, empenta, proximitat, reflexió i un espai on poder dir-hi la meva. Durant aquests mesos he tingut l’oportunitat d’expressar les meves opinions i transmetre les crítiques i lloances que creia que mereixien ser difoses. Aquest projecte m’ha proporcionat comoditat, benestar, llibertat i saviesa i ha enfortit els meus coneixements esportius i vitals. Deixar tot això enrere no és fàcil.

Alhora, però, i com ja vaig comentar fa un any, l’institut pressiona, i molt, i, ara sí, em jugo el futur; d’una dècima, d’un 0,1, pot dependre el somni de la meva vida, l’aspiració que persegueixo des de fa anys, i arriscar-se a patir és atrevit. A més, els compromisos seran abundants i exigents i no conviden a exposar el demà al sobreesforç que, a la llarga, pot esdevenir perjudicial. Mantenir el blog suposaria un grau de sacrifici elevat que, a aquestes alçades, no sempre és ben rebut i que podria portar, al final, a un desenllaç no desitjat.

A la vida, doncs, hi ha moments en què toca decidir-se entre dues opcions, dues possibilitats, que canvien el rumb de la nostra existència. Una, guiada pel cap, mana actuar amb seny i col·locar les prioritats escolars davant d’una afició. L’altra, encapçalada pel cor, exigeix mantenir un projecte d’aquestes dimensions, transcendència i rellevància i seguir construint-me com a persona. A l’hora d’escollir, la por no és una bona companya, sinó que els reptes que se’ns presenten, les oportunitats que el destí ens regala, s’han de valorar sense estar atemorits pel que ens pugui passar. Els somnis, l’essència de les nostres vides, són els que ens fan moure endavant, progressar, madurar i créixer, i ells han de marcar el transcurs del nostre dia a dia. I aquest blog, amics, no és res més que el somni d’un futur prometedor que comparteixo amb tots vosaltres.

I com que els somnis no s’han d’abandonar i no hi ha cap perjudici de mantenir-los, com que no existeix cap motiu de pes que freni la meva empenta, que s’interposi entre el desig i la intenció, l’esforç i l’objectiu, la il·lusió i la realitat, i com que és el que sento, el que em representa, el que vull viure i el que vull gaudir: Esport, opinió i futur es manté.

A partir d’ara, conservarem el rigor informatiu com a pilar, seguirem garantint un elevat nivell d’exigència i ens mantindrem propers a l’actualitat. Com que continuar sostenint el blog serà complicat, però, és necessari un petit sacrifici, una renúncia, i per aquest motiu, a partir del proper cap de setmana, la regularitat de les publicacions serà quinzenal. L’avançament del següent article, pendents de l’evolució de l’actualitat, es farà una setmana abans.

Per acabar, lector, deixa’m donar-te les gràcies per fer possible que això segueixi endavant, progressant, ja que sense tu, sense la teva presència, el teu seguiment i la teva confiança res del que està escrit aquí hauria sigut possible. Per a mi, conservar aquest espai suposarà un gran esforç, però la immensa recompensa que m’ofereixes i que amb orgull recullo em serveix d’estímul per seguir endavant. Mentre aquesta flama perduri encesa, Esport, opinió i futur no morirà.

UNA LLIGA CATALANA?

Catalunya està immersa en un procés polític i social sense precedents. L’esclat del crit d’independència al carrer ha fet créixer l’anhel de llibertat dels ciutadans i el poble reclama amb convicció un estat propi. Les confrontacions verbals entre les dues posicions, els favorables i els contraris, són presents en el dia a dia i obren la porta a múltiples especulacions, debats i tertúlies al voltant de l’escenari que es presentaria en una Catalunya independent. Un dels dubtes que afecta els aficionats a l’esport és saber quina lliga jugarien els equips catalans i si aquests es veurien expulsats de les competicions nacionals que disputen actualment. Davant d’aquesta pregunta, existeixen dues resolucions que varien depenent dels interessos propis de cadascú: d’una banda, s’assegura que la lliga espanyola no acolliria els equips catalans i que aquests haurien de fundar un campionat propi amb menys competitivitat; de l’altra, es defensa que no hi hauria problemes en seguir jugant com fins ara, ja que les fronteres federatives ho podrien permetre.
Veient aquesta disconformitat d’opinions i prediccions, i amb la mirada posada en la diada del pròxim dijous, és un bon moment per avaluar, de veritat, quin seria el context esportiu en una Catalunya independent. A través de tres arguments contrastats i rigorosos, intentaré demostrar legalment, esportivament i políticament que els equips catalans seguirien disputant, sense problema, la lliga que juguen actualment i que les noves fronteres estatals entre Catalunya i Espanya no ho podrien impedir.

En primer lloc, si les lligues espanyoles rebutgessin els equips catalans, perdrien molta qualitat. L’alt nivell esportiu català és evident i els clubs d’aquí mouen moltes de les competicions espanyoles actuals. Les federacions necessiten garantir l’espectacle i, prescindint dels equips de casa nostra, els tornejos nacionals perdrien interès. Fixant-nos en exemples concrets, en futbol, el Barça és, juntament amb el Madrid, el gran protagonista de la competició, genera grans quantitats d’ingressos i és un reclam per al públic estranger; suposa un motor econòmic i esportiu que la LFP no deixaria perdre. El club blaugrana, a més, ha assegurat que seguiria disputant la lliga espanyola en una Catalunya independent. Si això fos inviable, però, les altres federacions europees estarien encantades d’incorporar-lo en les seves lligues. En bàsquet, la situació és semblant i la lliga ACB no permetria que el vigent campió abandonés la competició. Els altres equips catalans, que tenen menys rellevància i prestigi, estarien arrossegats per la potència del Barça.
Dos casos comparables són els del futbol sala i l’handbol: en el primer, dos dels quatre millors equips de l’estat són catalans (el Barça i el Marfil Santa Coloma) i, en el segon, dos dels tres primers de la lliga Asobal la temporada passada van ser de casa nostra (el Barça i el Granollers). Aquests clubs asseguren competitivitat i es disputen, aferrissadament, les primeres places. Per acabar, cal citar el waterpolo, on el CN Sabadell és el millor equip d’Europa, el més prestigiós i el que posseeix la plantilla més completa. La lliga espanyola no consentiria que el club més important del moment marxés i la competició perdés, d’aquesta manera, molt del seu atractiu.

Un cas a part el trobem en l’OK Lliga, d’hoquei sobre patins, on, dels setze clubs participants, tretze són catalans. En aquest cas, si s’expulsessin els equips de casa nostra, la lliga espanyola s’hauria de reomplir amb conjunts de la segona i la tercera divisió, que li farien perdre prestigi, seguiment i rellevància. La lliga catalana, a més, seria infinitament més interessant, en disposar dels clubs més respectats del continent.
Només cal afegir que la temporada passada els clubs catalans van conquerir 32 de les 68 competicions estatals que es van disputar en totes les categories (un 47%), i van demostrar, indiscutiblement, el seu poder competitiu. A les federacions esportives espanyoles, doncs, no els sortiria a compte prescindir dels seus principals al·licients i provocar, així, una reducció del nivell en les seves lligues. No deixarien escapar clubs tan talentosos com aquests tan sols per rebutjar la seva identitat nacional.
D’altra banda, les federacions són entitats privades i poden actuar més enllà de les fronteres estatals. Malgrat que les associacions esportives s’hi basen, aquestes no han de ser inamovibles i es podria aconseguir un pacte per fer-ho possible. Perquè els clubs catalans seguissin admesos en les lligues actuals caldria un “acord interestatal”, que per signar-lo només s’hauria de modificar la Ley del Deporte i ampliar els límits de les federacions, tal com es va fer fa un temps per incloure-hi equips d’Andorra.

Per acabar, si fem una mirada arreu del continent, trobem exemples com el de Catalunya que demostren la naturalitat que suposaria fer un procés com aquest. A part del cas d’Andorra, que participa en la lliga espanyola, existeixen dues federacions més que han inclòs en les seves competicions domèstiques equips de fora del país: l’AS Mònaco, l’equip del Principat, sempre ha jugat la lliga francesa, i el FC Vaduz, l’únic equip professional de Liechtenstein, disputa, des de la seva fundació, la lliga suïssa. Què hi hauria d’estrany, doncs, en el fet que el Barça, per exemple, participés en la lliga espanyola, la competició que ha protagonitzat en 83 edicions?
Analitzant amb certesa aquestes dades concloents, sembla evident que no hi hauria problema perquè els clubs catalans seguissin jugant les lligues que disputen en l’actualitat. Els inconvenients esportius i econòmics que patirien les federacions en rebutjar els equips de casa nostra serien suficients per frenar la idea d’expulsar-los i allunyar-se de tot allò que estigués relacionat amb Catalunya. Actualment, l’esport gira entorn de l’economia, i prescindir dels clubs més importants del continent, que són catalans, suposaria una reducció important de diners. Això no interessa.

De moment, expectants al 9 de novembre, no hem de deixar que es barregi esport i política, passió i obligació, ni que el discurs de la por aplicat a l’esport atemoreixi, sense motiu, la gent il·lusa. Creieu-me, el problema d’aconseguir la independència en l’àmbit de l’esport serà inexistent; que no us enganyin, que no us expliquin el que no és veritat: les dades existeixen i, com que diuen el que ells no volen sentir, les manipulen sense pensar que l’evidència és superior a la paraula d’algú poc informat.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

L'OPORTUNITAT D'OR?

Ahir es va donar el tret de sortida al Mundial de Bàsquet, que es disputa a Espanya. La selecció espanyola, l’amfitriona, quatre anys després de caure inesperadament eliminada a quarts de final en el Mundial de Turquia, té l’oportunitat, ara, de refer-se d’aquell trist incident i conquerir, a casa, la seva segona corona. De cara a aquesta cita, que es presenta apassionant, els factors que envolten la disputa del títol són absolutament favorables al combinat dirigit per Orenga i fan pensar que aquesta és una ocasió immillorable per aconseguir la medalla d’or. Davant d’aquesta opció hi ha quatre fronts que injecten optimisme i que posicionen la selecció espanyola com la màxima aspirant al campionat.

En primer lloc, el fet de jugar a casa és crucial. Sentir la complicitat del públic i veure a les grades una majoria favorable és un factor psicològic determinant. L’escalfor de la teva gent et dóna confiança, seguretat i entusiasme, t’impulsa a seguir lluitant i t’incrementa, quan ho necessites, la moral i la motivació. Sense anar més lluny, la selecció turca va aconseguir la medalla de plata al mundial passat, jugat a Turquia, en la seva tercera participació en una copa del món. Cal tenir en compte, però, que històricament, en les cinc competicions de bàsquet que ha organitzat Espanya (tres eurobàsquets, un mundial i uns jocs olímpics), la selecció no ha tingut un paper destacat i només ha aconseguit dues plates europees. En aquesta ocasió, el conjunt liderat per Orenga podrà reivindicar-se en terres peninsulars i certificar un bon paper davant els seus aficionats.

En segon lloc, les múltiples baixes que pateixen els Estats Units. El màxim rival de la selecció espanyola sempre ha sigut el combinat nord-americà, liderat pels millors jugadors de la NBA i les millors estrelles del planeta. Enguany, moltes de les figures americanes han decidit renunciar a participar en el Mundial a causa de diferents motius --lesions i necessitat de descansar, primordialment-- i això, evidentment, disminueix la qualitat de la plantilla. Els noms més cèlebres que es perdran aquest esdeveniment són Paul George, Blake Griffin, Carmelo Anthony, Chris Paul, Kobe Bryant (MVP de la NBA un cop), Kevin Durant (MVP de la NBA i d’un mundial un cop) i LeBron James (quatre cops MVP de la NBA). Tot i aquestes absències de pes, l’equip segueix sent competitiu i mostrarà un nivell molt elevat enfront de qualsevol selecció. És indubtable, però, que un afebliment de l’altre candidat és molt favorable per a les aspiracions d’Espanya.

En tercer lloc, la qualitat indiscutible dels jugadors espanyols. Juan Orenga, el seleccionador nacional, ha confeccionat un equip replet de cracs, format per sis jugadors de la NBA i sis finalistes de la lliga ACB, i entre els quals hi ha set dels integrants de la plantilla que va ser campiona del món ara fa vuit anys al Japó. Només cal fer un repàs dels jugadors convocats, recordar el seu palmarès i comprovar les seves qualitats físiques i tàctiques per adonar-se de la seva magnitud. Les facultats individuals són evidents i només caldrà que, un cop més, els jugadors combinin el seu talent. Per a aquesta generació irrepetible, la dels vuitanta, el Mundial podria suposar el comiat col·lectiu; els més veterans, que es van mostrar al món en el mundial júnior de l’any 1999, fa més d’una dècada que serveixen la selecció i la seva edat convida a una retirada nacional que no tardarà. Aquests jugadors, incomparables, tindran l’oportunitat de dir adéu als seguidors mostrant-los la seva millor versió.

Finalment, l’optimisme i l’esperança amb què Espanya afronta aquest compromís. Tots els aspectes exposats anteriorment obren la porta a pensar que les possibilitats que té la selecció espanyola d’aconseguir el títol són irrenunciables, que les circumstàncies favorables s’han agrupat i que Espanya parteix com la màxima favorita. La moral positiva que es transmet, la determinació d’aconseguir el títol i l’ambició sense límits són presents en la concentració espanyola i garantiran lluita fins al final. Des de la Federació es creu que enguany posseeixen el millor equip del món i des de la plantilla es dóna el missatge que els Estats Units són vencibles. Amb aquesta mentalitat, les fronteres competitives es dilueixen.

Veient aquesta anàlisi dels factors favorables que té la selecció espanyola de cara al mundial que acaba de començar, sembla evident que la participació en la final està assegurada. Però no ens precipitem. El primer objectiu del conjunt d’Orenga és superar amb tranquil·litat i seguretat una fase de grups complicada i exigent i assegurar-se aparellaments assequibles a les eliminatòries. A la llunyania, la meta que espera a l’horitzó és assolir la final d’un mundial per segon cop a la història i el repte, acabar una vegada per totes amb la supremacia dels Estats Units. Per fer-ho, només caldrà treballar, dedicar-hi esforç i creure-hi; en ocasions anteriors, la selecció espanyola ho ha tingut a tocar, però el talent individual ha decantat la balança. No tinc cap dubte, però, que amb un equip “confeccionat per derrotar els Estats Units”, si tot es fa com cal i la sobreexcitació no perjudica un conjunt prou madur mentalment, les opcions de medalla seran totals.

El Mundial: el somni d’un país, el desig que persegueixen uns jugadors i la realitat que els seguidors anhelen que esdevingui palpable d’aquí a quinze dies, el 14 de setembre, quan Joan Carles Navarro aixequi davant una afició embogida el segon títol mundial de la història d’Espanya.

Etiquetes: Altres esports

FINS ON ARRIBARÀ L'ESPORT CATALÀ?

Catalunya sempre ha sigut una regió amb molta tradició esportiva. Aquest costum, traduït a la competició, significa una collita inabastable de victòries, triomfs i títols, que col·loquen els equips catalans al lloc més alt de l’esport mundial. Després d’aconseguir uns resultats extraordinaris la campanya passada, ara arriben nous desafiaments que hauran d’intentar superar per seguir dominant el panorama esportiu mundial. Per enfocar aquest començament de temporada il·lusionant és necessari fer un repàs del paper dels equips l’any passat i valorar quines seran les seves ambicions en aquesta temporada que tot just s’inicia. Avaluar l’esport català al complet seria una tasca complicada i extensa i, per això, em centraré en cinc fronts, cinc esports, que em generen simpatia i que estaran encapçalats pel seu equip més representatiu. Deixaré de banda el Barça, un club que agrupa totes aquestes disciplines i que, temporada rere temporada, lluita per ser entre els millors; avui abandonem els colors blaugrana i ens centrem en clubs petits que no tenen el reconeixement i el ressò que es mereixen.

El CN Sabadell viu al cim del waterpolo femení des del 2011. En els darrers anys està regnant a Espanya, on ha guanyat sis de les últimes set lligues, les set darreres edicions de la Copa de la Reina i cinc supercopes d’Espanya (totes les que s’han disputat). Recentment, ha ampliat les seves fronteres arreu del continent i ha conquerit Europa: ha guanyat tres copes d’Europa (2011, 2013 i 2014) --el primer equip espanyol a vèncer en aquesta competició-- i la Supercopa d’Europa el 2013. La temporada passada, sense anar més lluny, la va tancar amb un ple de triomfs, en conquerir els cinc títols que va disputar. A més, les seves jugadores van ser les figures individuals del continent i són la base dels darrers èxits de la selecció espanyola femenina, que s’ha convertit en el millor conjunt del món.
Després de guanyar-ho tot, doncs, l’equip dirigit per Nani Guiu intentarà repetir les corones aconseguides l’any passat i mantenir-se al cel del waterpolo femení. No tinc cap dubte que aquest és un equip solvent, competitiu, fiable i segur, que encara té futur al davant i que ens ha de regalar molts triomfs més.

En hoquei patins, el Club d’Esports Vendrell ha sigut l’equip revelació en els darrers anys i s’ha posicionat com un referent estatal i, fins i tot, continental. El seu cicle gloriós va començar el 2013, any en què va conquerir la Copa --després de marcar dos gols en el darrer minut, forçar la pròrroga i marcar el gol d’or-- i es va proclamar campió de la Copa CERS (la segona competició continental) en la primera final que va disputar, també a la pròrroga i amb un gol d’or. El 2014, empès per la motivació d’una temporada prometedora, va tornar a guanyar la Copa del Rei, en aquesta ocasió derrotant el Barça a la final per 6-3. La gran gesta de l’equip va ser arribar a la final four de la Lliga Europea i esdevenir un dels quatre millors conjunts d’Europa. Malauradament, però, va caure a les semifinals davant el Porto.
De cara a aquesta campanya, intentarà seguir creixent i fent història; somia guanyar la Lliga Europea i busca, com a objectius palpables, una plaça per a aquesta competició la temporada vinent i guanyar la Copa del Rei. Les metes que es col·loca es basen en el desig i el somni que mou l’entusiasme i la passió d’un club empès per l’energia dels aficionats i el compromís dels jugadors.

El Fraikin Granollers, el segon equip més important d’handbol a Catalunya, va mostrar un nivell competitiu molt elevat la temporada passada. A la Lliga, va aconseguir la tercera plaça, una posició que no assolia des del 1993, quan va acabar segon. A la Copa Asobal i a la Copa del Rei, d’altra banda, va arribar a la final, però en les dues ocasions va perdre davant el Barça. A més, el Palau d’Esports va vibrar amb les actuacions de l’equip i va mostrar una gran connexió amb la plantilla. La base que ha fet gran aquest equip ha sigut la mescla entre joventut i experiència i la confiança dipositada en els jugadors de casa.
Aquesta temporada intentarà repetir els bons resultats acreditats i, com a recompensa a la feina feta, disputarà, per primera vegada, la Supercopa d’Espanya. Després de la desaparició de l’Atlètic de Madrid, buscarà seguir progressant i estenent els seus límits per intentar classificar-se per a la Copa d’Europa, una fita que l’any passat va tenir a tocar.

En futbol sala, el Marfil Santa Coloma en les darreres temporades ha mantingut una progressió ascendent que li ha permès créixer i millorar. Va pujar a la màxima categoria el 2008, després de lluitar durant tres anys en els play-off d’ascens, i va protagonitzar tres temporades inicials dubitatives. L’any passat, però, va madurar i va signar la millor campanya de la seva història; va acabar en quarta posició a la fase regular de la Lliga Nacional, per darrere dels tres grans (Pozo Múrcia, Inter Movistar i Barça Alusport) i primer de “l’altra lliga”, i va ser capaç d’arribar a les semifinals del play-off pel títol; tota una proesa. A més, va participar en la Copa d’Espanya, a Logronyo, una competició que agrupa els millors clubs estatals. Va culminar, en definitiva, una temporada irrepetible. Cal afegir que el 2012, contra tot pronòstic, va guanyar la Copa Catalunya davant el Barça (campió d’Espanya i d’Europa) després de remuntar dos gols en dos minuts.
L’equip afronta l’inici de la temporada amb noves energies i intentarà repetir, i millorar, les actuacions de l’any passat. Els objectius de la plantilla són classificar-se un altre cop per als play-off pel títol de Lliga i guanyar la Copa Catalunya. Estic segur que, amb esforç, constància i dedicació, aquest equip aconseguirà els reptes que es proposi, i encara que s’hagi d’enfrontar als millors d’Europa, tindrà l’oportunitat de destacar en el futbol sala espanyol.

El Llagostera, en futbol, inicia la temporada més important de la seva història; per primer cop, jugarà a segona divisió. L’any passat, es va proclamar campió del grup 3 de la Segona Divisió B i va disputar les eliminatòries d’ascens. En la primera va tenir davant el Racing de Santander, però va caure als últims minuts i es va veure obligat a incorporar-se a la repesca i a competir amb la resta d’equips classificats. Primer va superar l’Avilés en una èpica remuntada al Nou Estadi de Palamós en capgirar un 2-0, i després va derrotar el Gimnàstic de Tarragona, per 3-1 a la pròrroga, i va certificar l’ascens a segona divisió. D’aquesta manera, l’equip ha viscut sis ascensos en nou anys, i ha passat de militar a segona regional la temporada 2004-2005 a jugar a la categoria de plata del futbol espanyol enguany.
Ara, té l’objectiu d’aconseguir la permanència a segona divisió, una tasca complicada per a un equip acabat d’ascendir, amb gens d’experiència, i en una categoria molt competitiva. Malgrat això, tinc plena confiança en aquest conjunt, que seguirà lluitant per fer-se un lloc en el futbol espanyol i demostrar que per complir els somnis només cal proposar-s’ho.
Aquesta radiografia dels resultats dels equips catalans la temporada passada i de les seves pretensions i objectius de cara a la campanya que es presenta serveix per adonar-se de la dimensió, rellevància i grandària que tenen en l’esport actual. I és que no només un club puntual domina en la seva disciplina, sinó que un conjunt d’equips, empesos per la mateixa il·lusió, créixer, han aconseguit elevar-se fins a convertir-se en la referència. Cadascun d’ells dins de les seves possibilitats, amb les seves armes, ha lluitat per engrandir la seva figura i, col·locant-se metes elevades però assolibles, ha arribat a convertir l’esport català, el conreat aquí, a casa nostra, en l’enveja d’arreu del món.
Aquests clubs, doncs, mereixen una justa lloança que reconegui el seu esforç i la seva feina, que han sigut la base d’una progressió ascendent que esperem que no freni. Cada cap de setmana, atents a la ràdio o a la televisió, tindrem l’oportunitat de gaudir amb els millors equips del nostre país i, malgrat no ser-ne fidels seguidors, els animarem, els acompanyarem i somiarem amb ells. De fet, són l’essència que ha fet que molta gent, jo el primer, segueixi i s’apassioni per esports que, fa temps, no els generaven interès. A més, el seu pas per les diferents competicions internacionals deixa una empremta persistent per allà on passen i exemplifiquen la competitivitat de Catalunya arreu del món.
Per aquest motiu, encarem aquesta temporada amb més il·lusió i pressió que mai. D’una banda, esperançats de viure, un any més, enmig de resultats positius i de seguir conquerint títols. D’altra banda, observats sota l’atenta mirada de l’exigent públic que reclamarà un elevat nivell, que els equips hauran de mostrar. D’aquesta manera, els equips catalans, cada cop més, abandonen la condició de “modestos clubs de casa nostra” per convertir-se “en grans equips continentals”, i això, per als aficionats catalans, és un privilegi.

Etiquetes: Futbol - Altres esports