AIXÍ ES TRACTEN LES LLEGENDES?

Escopetejat, precipitat i sense sentit, així va ser, ara fa dues setmanes, el comiat d’Iker Casillas com a jugador del Reial Madrid. Trist, llastimós i indecent, l’adéu a un emblema del club, a una icona del madridisme, a qui es va tancar la porta davant els nassos. El millor porter de la història del Madrid, el jugador rècord, el gran capità, l’heroi, tractat com a malvat. I davant la reacció d’un sector de la seva afició --i, en part, del seu president--, menystenint-lo i titllant-lo de talp, des de Barcelona, des del costat del Camp Nou, un culer de soca-rel vol donar-te l’últim adéu.

Iker, et fan fora del teu club. El madridisme t’acomiada i tu, resignat, l’únic que pots fer són les maletes. No em crec que volguessis marxar, bé, sí, després de tot el que t’han fet és comprensible. Però al fons del teu cor, estic convençut que t’hauries volgut retirar al Bernabéu.
I quina pena que els teus últims dies a la Casa Blanca els hagis passat de la manera en què tot va anar. Un “homenatge” poc a l’altura, un adéu accentuadament traumàtic i una posada en escena pobra. Una llàstima. Perquè et mereixies molt més.

Set-cents vint-i-cinc partits defensant la samarreta, divuit títols a l’esquena, cent cinquanta partits a la Champions i més de dues mil parades vestint de blanc són algunes de les xifres que et defineixen. Incommensurable. El teu llegat és indiscutible i el Madrid mai serà capaç de tornar-te tot el que li has donat en aquests anys. Has sigut un porter de garanties, fiable --amb algun descuit, però sempre atent--, segur i consistent. Has liderat grans grups de jugadors, t’has integrat amb la majoria de companys i has exercit de capità de la millor manera. Has sigut respectat al vestidor i has aixecat al cel les grans corones del Madrid. Ets un emblema.
Malauradament, tot et va canviar amb l’arribada de Mourinho, l’ase de la discòrdia, que et va relegar a la condició de membre del planter inexpert i va esmicolar el teu futur. Va trencar la teva trajectòria al camp, però no va aconseguir congelar el teu cor blanc. Des d’aleshores, la successió de fets, decisions i fitxatges t’ha acabat conduint irrevocablement en un comiat frustrat.

I jo em pregunto, Casillas, què t’han fet? Per què has hagut de viure aquest serial? No ets tu madridista fins a la medul·la? No has lluitat, patit i plorat per aquests colors? No has capitanejat i abanderat el Madrid arreu? Ho puc corroborar i n’has d’estar orgullós. Perquè aquests que qüestionen la teva lleialtat són infinitament menys madridistes que tu; perquè atacant-te, ataquen el Madrid i, per extensió, el món del futbol. Un futbol que s’ha abocat en mostres d’afecte i que lamenta que s’hagi trencat aquest matrimoni.
Sincerament, t’admiro. No admiro només les teves facultats com a porter i els teus reflexos d’àngel --que tants cops he patit--, sinó que també t’admiro com a persona i com a professional. Perquè ets fort i has suportat tots els atacs que has estat rebent. Del madridisme, de tothom.

Així que només em queda acomiadar-te com una llegenda, un mite, un jugador que ha marcat una època. Perquè, encara que els teus seguidors no ho recordin, aquí, a Barcelona, mai oblidarem el teu llegat. T’hem patit, ens has esguerrat les nits, ens has trencat els somnis, és cert. Però per sobre dels colors hi ha les persones, els sentiments i els reconeixements. I sí, seràs del màxim rival, però aquí et seguirem considerant l’etern capità.
Molta sort al Porto! I ja saps que tard o d’hora ens retrobarem! Fins aleshores!
Atentament,
Un culer

Etiquetes: Futbol

S’HA DE BARREJAR POLÍTICA I ESPORT?

Em fan gràcia. Em fa gràcia la gent que diu que l’esport no es pot mesclar amb la política i després actuen, en l’esport, amb idees polítiques. Em fan riure les persones que creuen que en aquest món res està relacionat i tot viu aïllat. Em semblen absurdes les paraules d’algunes persones que diuen que l’esport no té res a veure amb la política, amb les persones, amb el poble. Em fan gràcia. Em fan pena. I cal reflexionar.
I és que les declaracions, les decisions i les notícies que ens han inundat recentment ja comencen a ser insultants. És, senzillament, lamentable que es digui tot el que s’ha dit i s’actuï com s’ha fet. Cal recapacitar, i molt, perquè no portem la bona direcció. Però, bé, anem a poc a poc, a pams, que hem de recordar què ha passat.
Perquè en les darreres setmanes, en plena ebullició del procés sobiranista, han sortit a la llum dues situacions en què hem viscut de primera mà, sobretot els catalans, les vinculacions que es fan de política i esport, i les conseqüències que aquesta relació pot comportar. Cal aturar-s’hi seriosament, per saber interpretar quin és el problema de fons i veure d’on prové el que, per a mi, són atacs indiscriminats i sense fonament.

El primer cas va aparèixer fa dues setmanes, quan la UEFA --un organisme reconegut, prestigiós i poderós en el futbol mundial-- va obrir un expedient al Barça com a club de futbol per l’exhibició lliure, pacífica i serena de banderes estelades durant la final de la Champions a Berlín. L’exhibició de banderes democràtiques. Els aficionats blaugrana, desplaçats a Alemanya sobretot amb il·lusió futbolística, també tenien una voluntat reivindicativa i, alhora que van animar l’equip i van ser partícips d’un partit històric, van aprofitar l’aparador internacional per cridar --puntualment, al minut 17.14-- les seves ambicions com a país. Va ser un moment que des de Catalunya ja coneixem, però potser de cara a l’Estat va ferir sensibilitats fràgils. Tot i això, no va ser res gaire allunyat del que passa en cada partit al Camp Nou. La diferència, 400 milions d’espectadors.
L’enrenou ja havia començat el dia del partit, durant la retransmissió, quan el senyal ofert per la UEFA va obviar les imatges de les estelades exhibides a la graderia. Les va censurar. Censurar. Més endavant, quan tot s’havia acabat, setmanes més tard --amb els jugadors de vacances, el trofeu al museu i el partit en la memòria--, es va anunciar, incomprensiblement, la sanció imposada al Barça. I perdoneu-me, però, a mi, em costa de creure que la UEFA hagi intervingut per motu proprio en aquest assumpte, quan des d’Europa sempre s’ha dit que això nostre és un “assumpte intern”. No vull acusar ningú, però ja m’enteneu... això fa olor de socarrim.
I mentrestant, a estadis com el Calderón o el Bernabéu les banderes franquistes, preconstitucionals, fent apologia d’una ideologia feixista i antidemocràtica, segueixen sent ben vistes...

L’altre cas ens arriba del bàsquet femení, on fa uns dies la Federació Espanyola d’aquest esport (FEB) va anunciar que l’Uni Girona, flamant campió de Lliga, no disputaria directament l’Eurolliga, sinó que hauria de passar per una fase prèvia. Però la broma de l’assumpte no s’acaba aquí, sinó que resulta que el Perfumerías Avenida, equip de Salamanca, segon classificat després de perdre la final contra les gironines, hi accedirà de forma directa. Les justificacions, declaracions i contradeclaracions s’han succeït i, mentre des de la Federació Internacional de Bàsquet (FIBA) asseguren que l’ordre d’inscripció l’escull la FEB, aquesta argumenta que segueix una regla de la FIBA. No s’entén. Però, de moment, i si el Consell Superior d’Esports (CSD) no diu el contrari, un equip espanyol pisparà, sense haver fet mèrits, una recompensa que pertany a un equip català. Per cert, potser les estelades exhibides durant la celebració del títol hi tenen alguna cosa a veure...
Tornant al primer fet, cal remarcar que hi va haver gent es van afanyar a lloar i elogiar la decisió de la UEFA, al·legant que l’afició culer havia de ser castigada per barrejar política i esport i situar al camp afers polítics. Miguel Cardenal, per exemple, president del CSD, va dir que “Catalunya ha de deixar d’utilitzar políticament l’esport”. Que no em faci riure.

Miguel Cardenal, president del CSD

Perquè jo em pregunto, no són ells --els que prohibeixen al poble parlar--, els que emboliquen la política amb l’esport? No són ells els que, amb fins i mentalitats polítics, ataquen l’esport? No són ells els que condemnen situacions en funció de les concepcions polítiques de les persones que les protagonitzen? Malauradament, sí. Hipòcrites, mentiders, farsants, els que diuen una cosa i fan l’altra, els que aquí diuen blanc i allà diuen negre. Els que no saben veure la realitat, els que queden en evidència, els que fan el ridícul.
I és que els seguidors de futbol no poden dir el que vulguin, on vulguin, quan vulguin i de la manera que vulguin? No són persones lliures per expressar-se? Sembla que no... Almenys els que siguin del Barça.
I és clar que es pot barrejar política amb esport, per descomptat. De fet, s’ha de barrejar. Què és l’esport sinó el reflex del poble i la societat? Què són els equips sinó els seus aficionats? Què són els aficionats sinó lliures? Doncs que facin el que vulguin! Per voluntat pròpia, per convicció personal, si ens prohibeixen manifestar-nos, haurem de trobar altres aparadors i l’esport n’és un. I molt eficient. Que no ens enganyin i vegin d’una vegada que tot s’agafa de la mà; esport i política, política i esport, poden arribar a caminar plegats. I més en els dies que estem vivint. Tot i això, és la inoperància i impotència dels derrotats la que motiva decisions com aquestes.

Perquè, una vegada més, ens trobem en la història de sempre. La història del poder opressor que aixafa el poble que parla i opina, el poble que hi vol dir la seva però que no només no és escoltat, sinó que tampoc és respectat. Seguim estant en una eterna classe d’història presencial, una classe que ens recorda la història de com es vivia fa cinquanta anys, en mig d’una dictadura. És la dictadura del segle XXI, una dictadura camuflada en una falsa democràcia i que ja ha sortit al descobert.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

EXISTEIX L'ESPORT PUR?

Competir, disputar i guanyar, els que semblen els tres pilars fonamentals, únics i imprescindibles de l’esport. I és que la victòria sovint es veu com l’únic objectiu que persegueix la pràctica esportiva, i el fet de guanyar, d’aconseguir derrotar un oponent, es visualitza com a estímul per practicar l’esport. Però es fa de manera equivocada. Perquè també hi ha un vessant de l’esport, sovint poc valorat, que radia un tarannà diferent. Es tracta de l’esport quotidià, el que practica la gent des del seu interior i que busca, senzillament, l’autosatisfacció personal. Cal donar relleu a aquest esport, que té un valor incalculable.

Els mitjans d’expressió de l’esport quotidià són diversos i amplis, però tots comparteixen un ingredient fonamental: la diversió. Perquè és el goig el que mou les persones a practicar l’esport, a tenir un temps per a elles mateixes; és la passió més íntima la que actua com a estímul, un impuls que arriba profundament i que motiva molts dels practicants a endinsar-se en allò que els agrada. Aquest és un esport sincer que es fa, senzillament, quan ve de gust. A l’elit, en canvi, als grans jugadors, l’esport els pot acabar significant un compromís.

A partir d’aquí, l’esport quotidià pot servir per a moltes finalitats diferents. M’agradaria destacar-ne tres breument. En primer lloc, la més evident i practicada, la voluntat de millorar l’estil de vida i la salut personal a través de l’esport. Perquè com sap tothom i com certifiquen els experts, la pràctica esportiva és un mitjà eficient i molt positiu de mantenir-se saludable i en forma, que genera un elevat nombre de beneficis i només perjudica si se n’abusa. A aquest resultat s’aferren moltes persones amb l’esperança no només de millorar les seves “figuretes” --per a l’operació biquini, potser--, sinó també d’exercitar el seu organisme.
I a aquest extrem va lligat el següent punt que vull comentar, el progrés de la condició física. No tant per mantenir un estil de vida saludable com per poder dur a terme certes accions que requereixen una exigència física. És a dir, millorar físicament per al dia a dia i lluitant, només, contra les nostres pròpies fronteres i possibilitats.
Per acabar, trobem la funció, simplement, d’entretenir, de formar part del temps de lleure de les persones i esdevenir, d’aquesta manera, un hobby més. Perquè l’esport, més enllà d’aportar beneficis per a les persones, també distreu i diverteix. Suposa una estona amb els amics, compartint emocions i felicitat; un moment per a un mateix, per pensar en el que un vulgui, o per conèixer noves persones i establir noves amistats. L’esport obre les portes de la vida.

I és cert, i n’estic segur, que aquestes diferents ambicions que tenen els esportistes “quotidians” les comparteixen els esportistes d’elit, impulsats també per la passió i altres estímuls personals, però ells formen part d’un circ i un mercat global, molt distant de la gent de qui estic parlant. Cal diferenciar, doncs, aquells que es regeixen pel cor --i els pulmons-- i aquells que, tot i estar apassionats, tenen altres interessos.
A vegades, es diu que “l’important no és guanyar, sinó participar”. Podria compartir aquesta visió. Però prefereixo capgirar la concepció i dir que l’important no és participar, sinó practicar. Perquè en tota participació s’hi inclou un concurs, una competició, que s’ha de resoldre amb una classificació i uns resultats, que són els que busquen els participants, precisament. En una pràctica, en canvi, no hi ha resultats, ni premis, ni rivals; hi ha, tan sols, l’esport i un practicant. Tan senzill com això.

Per aquest motiu, i com en el seu dia els romàntics van defensar, al segle XIX, l’art per l’art, faig un enaltiment de l’esport per l’esport, l’esport per si sol, en estat pur. Lluny de qualsevol mena d’interès personal o enriquidor i distanciat de qualsevol forma de corrupció, existeix un esport basat en la passió més sincera i el simple goig de gaudir. Publicitats, marxandatges, negocis, empreses, patrocinadors i altres històries ens ho fan obviar, oblidar, i sovint ho passem per alt. Però tots aquests afegits innecessaris només mesclen l’esport amb altres elements prescindibles, dels quals s’hauria de rebaixar l’autoritat. Només molesten. Sense fer cas de les seves males pràctiques, hem de conservar l’esport pur, com a diversió, com a hobby personal. Aquest sempre existirà. Sempre serà allà per ajudar-nos.

Etiquetes: Altres esports

ENCARA HI HA SEXISME EN L’ESPORT?

Fa una setmana va començar al Canadà el Mundial de futbol femení. Sí, una competició on les dones són les protagonistes i on tot gira al seu voltant; sí, dones interpretant el rol principal en l’esport. I dic això perquè hi ha gent que, incomprensiblement i de manera errònia, tendeix a considerar l’esport com a quelcom estrictament masculí, on els homes regnen i on no hi ha espai per a la feminitat. Incorrecte. Per aquest motiu, i aprofitant que aquests dies se celebra, probablement, una de les competicions més rellevants en l’esport femení, m’agradaria denunciar el sexisme existent en l’esport i criticar les mentalitats masclistes que l’enfoquen com una activitat allunyada de la presència femenina.
Són molts els exemples que demostren de primera mà que la consideració que es té vers les dones en l’esport no és la mateixa que la que tenen els homes. L’important és conscienciar del problema evident de la desigualtat de gèneres i mostrar una realitat a vegades amagada.
En primer lloc, cal analitzar les condicions de pràctica d’homes i dones. Els uns tenen grans infraestructures, materials sofisticats, les últimes tecnologies, tota mena de proveïments i sous desorbitats. Les altres passen dificultats per entrenar, no troben patrocinadors, han de recuperar-se de les lesions a la Seguretat Social i, fins i tot, es veuen obligades a pagar per jugar. Unes diferències, aquestes, que salten a la vista i que, malgrat que a vegades romanguin a l’ombra, cal saber precisar.
En segon lloc, en el vessant de l’administració, cal veure que la majoria, per no dir la totalitat, dels directius són homes i que en pocs clubs s’hi veu una presidenta. O bé les capacitats dels dos gèneres són diferents, que no ho són, o bé hi ha un problema de fons. Per sort, sí que trobem algun cas! Sense anar més lluny, Isabel Tarragó dirigeix el Llagostera des del 2008.

En tercer lloc, ara centrant-nos en un apartat aïllat de la competició però present en alguns esports poliesportius, toca parlar de les cheerleaders. I és que les persones encarregades d’animar el públic en els temps morts dels partits de bàsquet, per exemple, solen ser dones joves i amb atributs físics desenvolupats --sí, ja sé que també hi ha nois, però, majoritàriament, són dones--. Perquè la seva funció és només entretenir i formar part de l’espectacle; els homes ja disputaran els partits, a les dones se’ls reserva l’apartat exhibicionista. I en relació amb aquesta reflexió, arribem a esports com el vòlei platja, per exemple, que atreu bona part del seu públic per les figures de les participants. No interessa el joc, la competició o el resultat, els seguidors es mostren atrets per les jugadores, però no al nivell dels jugadors cèlebres que mouen masses, sinó absorts per un físic que els fa embadalir.
I en aquest punt, tenint en compte aquestes dues situacions, em pregunto: com pot ser que els homes es vegin per competir i les dones, tan sols, per observar-les a elles? L’esport femení --o les dones dedicades a l’esport-- perd el seu prestigi, en certa manera, no per culpa seva, sinó per la regla general que dicta, equivocadament, que estan fetes per exhibir-se.
D’altra banda, la premsa, en l’àmbit del periodisme, també revela el sexisme esportiu. Perquè els equips femenins tenen molt poca presència en els mitjans, informatius, butlletins o diaris, tant se val. A vegades, fins i tot, és nul·la. Una mostra recent ens arriba del món del bàsquet, quan l’Uni Girona, en proclamar-se vencedora de la Lliga femenina de bàsquet, no va rebre una atenció suficient i no va copsar les portades de la manera que ho hagués fet la Penya, per exemple, si hagués assolit el títol.

A més, m’agradaria reflectir un comentari que a vegades he sentit i que em preocupa. Perquè hi ha molta gent que considera que l’esport és un joc per als homes i que el simple fet de practicar-lo desprèn una certa substància masculina, o alguna cosa així. Per aquest motiu, a vegades es té una valoració d’estranyesa i desconsideració respecte a les dones que, properes a nosaltres, es dediquen a aquest món. Les mirades, per exemple, a una noia que juga a futbol amb els seus amics, sent tots ells homes, demostren aquest extrem. Potser això és tan sols el resultat d’una mentalitat social preestablerta sense fonaments, però en qualsevol cas, apareix com a errònia en la concepció d’alguna gent. L’esport és esport, masculí i femení, tot és esport, i les dones tenen el mateix dret que els homes de practicar-lo i de gaudir-lo. I han de ser respectades.
Per concloure, m’agradaria subratllar dos casos concrets, que van passar l’estiu passat a Espanya i que són alarmants. D’una banda, la Federació Espanyola d’Handbol va sancionar 21 equips femenins perquè es van vestir amb pantalons curts en lloc d’utilitzar el biquini. D’altra banda, en un municipi de Granada es va haver de retirar un cartell que anunciava un torneig de futbol on apareixia una noia en sostenidors i una pilota entre els pits. Crec que el cas parla per si sol. No cal fer cap comentari.

I totes aquestes reflexions, que penso que són coherents i encertades, a algú li poden semblar innecessàries o supèrflues. No seré jo qui dicti què ha de ser o no tema de debat. Però penso, modestament, que cal fer un pensament com a comunitat i replantejar-se el nostre model, no en l’esport, no en la competició, sinó a escala global. Perquè si una cosa té l’esport, que ja s’ha fet evident en més d’una ocasió, és que exerceix de mirall del poble i el que passa al futbol a la societat es multiplica. Per aquest motiu, i malgrat els avenços que s’han fet des del segle passat i des d’èpoques llunyanes, crec imperial reestructurar la nostra ment i entendre una vegada per totes que en aquest planeta hi vivim persones. Homes i dones, que ens complementem, ens ajudem i, evidentment, ens diferenciem. Però som totalment iguals; diferents des de la igualtat. La diversitat ens fa rics, però les preferències injustificades ens empobreixen. Aquí, en l’esport, en la política, amb els amics o amb qui vulgueu.
Som humans perquè sabem respectar. I si en sabem, què ens costa aplicar-ho?

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

CARTA A XAVI HERNÁNDEZ

Xavi, senyor Xavi, mestre Xavi, ens deixes. Marxes de Barcelona, t’acomiades del Barça i inicies un nou camí vital. I penso que com a emblema culer, com a símbol de la història del nostre club, com a artífex del millor equip de futbol de la història, et mereixes unes paraules d’adéu.
I és que feia temps que el Camp Nou no s’emocionava fins a límits tan elevats en un comiat, feia anys que l’estadi no vivia un moment tan emotiu abocat a un jugador. L’afició et va dir adéu, et va saludar per última vegada, amb el cor petit, amb la mirada perduda, amb la ment en el record i amb la consciència buida. Perquè marxes tu, Xavi Hernández, el pilar fonamental del millor Barça de tots els temps, la columna vertebral d’un equip de somni, el timó d’una plantilla inigualable, l’aliat perfecte del millor jugador de la història. I marxes, i ens sap greu, i no ens podem treure de sobre el desconsol, la tristesa, la recança.

Ens has donat tant en aquests anys, tantes alegries, tantes emocions, tantes sensacions extraordinàries, que no sé què farem sense tu. Des que vas debutar, amb tan sols divuit anys, fins que t’has guanyat el cel futbolístic, ens has regalat instants incommensurables, delícies, perles per a la vista, que mai et podrem tornar de cap manera. Amb la modèstia com a bandera, et vas fer lloc en un equip gran i, a poc a poc, pas a pas, t’has fet un lloc en la història. Tothom recorda el teu gol al Bernabéu, amb la vaselina a Casillas, o el primer dels cinc que va fer el Barça a l’equip de Mourinho en la cèlebre nit del 5 a 0. Ningú oblida les teves assistències a les finals de la Champions, de Roma i de Wembley, els teus cercles infinits, o les teves passades precises i majestuoses. Ningú ho oblida, tothom ho recorda.
I no vull que ara aquestes paraules cobrin un dramatisme exagerat. Com en tots els comiats, vam patir una certa dosi de buidor traumàtica, de sentiment exacerbat que se’ns en va alguna cosa més que un jugador. D’impotència agraïda, de desesperació tranquil·la. En cap cas, en cap moment, sota cap concepte, però, de ràbia i enuig amb la teva decisió. Només faltaria. Sinó, senzillament, d’incomprensió, d’incapacitat d’entendre per què t’independitzes de casa teva. Però bé, no em posaré jo ara a discutir les decisions del mestre dels professors.

Els culers tenim la sensació que un futbolista majúscul se’ns dissol entre els dits, que ens marxa una part del nostre ésser, una porció de la nostra personalitat, de la nostra identitat. Perquè el Barça del segle XXI no es pot entendre sense tu, perquè de les teves botes ha nascut el futbol més delicat i pulcre que s’hagi vist mai, perquè dels teus peus han sorgit jugades de somni, passades inversemblants, gols irrepetibles, sensacions incomparables.
Amb el teu do per amansir la pilota, amb la teva capacitat d’adormir l’oponent, amb la màgia de la teva mirada, amb la perspicàcia de la teva imaginació i amb la combinació de tota la teva intel·ligència futbolística has il·luminat el camí de tota una generació. Amb tot això i més has fet emmudir el planeta futbol, has fet embadalir les altes esferes artístiques i has deixat una empremta inesborrable en la història de l’esport.

Però ara, deixant tot això enrere en el record impertorbable de la memòria, ha arribat el moment d’agafar-nos de la mà i marxar per separat. Tu te’n vas a la recerca de noves ambicions, nous reptes i noves formes de veure la vida. Nosaltres ens quedem, amb la mateixa il·lusió, la mateixa empenta, però contristats, amb un buit enorme i irreemplaçable i amb la tasca impossible de trobar-te un recanvi.
Però siguem optimistes i mirem el futur positiu amb llum i esperança. Perquè el millor de tot això, el vessant positiu --si és que n’hi ha algun-- del teu adéu, és que no es tracta d’una marxa, d’una renúncia o d’un comiat per sempre. Significa, tan sols, un arreveure, un “fins ara”, en el moment en què els nostres camins se separen per tornar-se a trobar en el futur. Com els dos enamorats que s’acomiaden després d’una nit de festa, com els dos companys que es retrobaran l’endemà a l’institut, la teva vida i la del Barça es distancien per un temps, per uns anys, que esdevindran insignificants amb la mirada de la història.

Són molts els anys de matrimoni, molts els anys de coexistència total i, a vegades, cal trencar amb la inèrcia. Per això, des del més profund sentit de dol, però amb la màxima il·lusió i optimisme, et diem adéu, a reveure, fins ara, fins sempre.
Això sempre serà casa teva, et trobarem a faltar... ja et trobem a faltar! Marxes per tornar, t’acomiadem per tornar-te a rebre, t’esperem, ens esperes, tornarem. Junts. Units. Per sempre.
Que hem de parlar de moltes coses, “compañero del alma, compañero”.

Etiquetes: Barça - Futbol