CARLES PUYOL, UN CAPITÀ QUALSEVOL?

Des de l’any 2004, Carles Puyol és el capità del primer equip del Barça. En aquests últims deu anys, el club ha viscut el cicle més feliç de la seva història i el jugador català ha sigut un dels símbols de l’equip. Durant aquest període, Puyol ha compartit vestidor amb els millors jugadors del món i ha vist de primera mà l’evolució de les noves estrelles. El defensa català ha tingut un paper protagonista en els èxits aconseguits i no s’ha cansat d’aixecar trofeus per a l’equip que l’ha vist créixer.

Puyol va arribar a les categories inferiors del Barça l’any 1995, amb 17 anys, i només va haver d’esperar quatre temporades per fer realitat el seu somni de debutar amb el primer equip. El 2 d’octubre de 1999 al Nuevo Zorrilla, l’estadi del Valladolid, va jugar els primers minuts i ja va demostrar el seu caràcter i la seva qualitat defensiva. Des de llavors, el club ha canviat molt, però tot i els diferents presidents que l’han dirigit i els diversos entrenadors que han segut a la banqueta, Carles Puyol sempre ha tingut la titularitat entre cella i cella. Ha disputat un total de 665 partits com a blaugrana i ja és el segon jugador que més vegades ha vestit la samarreta del Barça per darrere de Xavi. A més, el seu palmarès és envejable: 3 Champions, 6 lligues, 2 supercopes d’Europa i 2 mundials de clubs, entre altres títols, són la recompensa que ha obtingut del seu esforç i sacrifici.

El seu tarannà aporta personalitat a l’equip i no deixa indiferent a ningú; el lideratge de la plantilla en els bons i els mals moments, el compromís amb el club que porta al cor i que sempre defensarà, les bones relacions amb els companys que creen un clima d’amistat, i la valentia de donar la cara després de les derrotes que més mal fan, són les característiques que el converteixen en el Capità del Barça.

La seva carrera, però, també ha tingut un apartat negatiu: les lesions, que l’han allunyat dels terrenys de joc 650 dies i han trencat la seva continuïtat a l’equip. Sense anar més lluny, a l’inici de la temporada passada, va patir tres lesions consecutives que el van deixar fora de competició durant un llarg període de temps; una fractura al pòmul a finals d’agost al camp d’Osasuna el va inhabilitar durant vint dies; en la seva reaparició al camp del Getafe, va patir una elongació al lligament encreuat intern del genoll esquerre i va haver de reposar durant dues setmanes; quan va tornar, al camp del Benfica en partit de Champions, es va fer una luxació al colze esquerre que el va obligar a descansar cinc setmanes més. Ja al març d’aquest any, i per solucionar els problemes al genoll que sempre l’han acompanyat, li van practicar una artroscòpia de neteja articular que el va allunyar de la competició fins al final de temporada. Sense haver reaparegut, al juliol es va sotmetre a una intervenció quirúrgica ambulatòria per extreure-li un quist de Baker del genoll dret. Des d’aleshores s’ha estat recuperant per arribar amb la millor condició física a l’inici de la temporada; afortunadament per als culers, la setmana passada contra l’Osasuna va tornar a jugar, com a titular, després de 222 dies lesionat, i la seva tornada és una gran notícia. La plantilla, de moment, s’ha sabut sobreposar a aquest llarg període d’absència i ha trobat solucions per contrarestar-lo. Tot i això, és una evidència que l’equip té dues cares amb ell o sense ell al camp.

La seva qualitat humana és un altre exemple de la seva grandesa dins i fora del camp; cedir el privilegi a Éric Abidal d’aixecar la Champions a Wembley, deixar que Tito i el mateix lateral francès alcin la lliga de la temporada passada, o escriure’s les inicials de Miki Roqué, jugador bètic difunt molt amic seu, a les botes per tenir-lo sempre present, són gestos dignes dels més grans.

És una evidència que Carles Puyol reuneix totes les qualitats necessàries per governar un projecte com el del Barça. A diferència d’altres capitans que són fitxatges recents i pretenen donar prestigi a l’equip que els incorpora (com Thiago Silva al PSG o Éric Abidal al Mònaco), ell és un dels jugadors més veterans de la plantilla, ha viscut tota la vida al club i té el sentiment culer impregnat a la pell. El jugador català, tot i tenir 35 anys, té clar que jugarà fins als 40 i estic convençut que ho assolirà. De moment, ja és una llegenda a l’alçada dels més grans de la història, i és un jugador que, més enllà de la seva tècnica i qualitat, demostra sacrifici, compromís i lideratge, que el converteixen en un referent futbolístic mundial. És una sort tenir jugadors com ell defensant els nostres colors i el cert és que no hi ha cap jugador que representi millor el Barça que Carles Puyol.

Etiquetes: Barça - Futbol

UN SIMPLE PARTIT DE FUTBOL?

Falten pocs dies pel Barça-Madrid, el clàssic, i els aficionats del futbol entendran que aquest partit mereix una atenció especial. És un enfrontament que, actualment, col·loca en un mateix terreny de joc els dos millors equips del món i els jugadors més destacats del planeta, però més enllà de les estrelles que el disputen en l’actualitat, té una història centenària al darrere. Aquesta llarga tradició es remunta a l’any 1902, quan es va disputar el primer clàssic, i es demostra amb un total de 224 partits jugats, 742 gols anotats (362 el Barça i 380 el Madrid), i el nombre d’estrelles del món del futbol que n’han sigut protagonistes. Només cal veure els tres màxims golejadors (Messi, Di Stefano i Raúl) i els jugadors amb més participacions (Manolo Sanchís, Xavi, Casillas i Puyol) per comprovar la rellevància dels jugadors que han participat en aquesta mena de partits. A part de les possibles figures individuals, però, també hi ha hagut partits que queden en la retina de qualsevol aficionat al futbol i no es poden oblidar: cinc manetes (5-0) del Barça i tres del Madrid; dues semifinals de la Champions amb un balanç igualat; i exhibicions d’un i altre equip que deixen l’enemic tocat (el passadís del Barça al Madrid l’any 2008, amb un resultat final favorable als blancs per 4-1, l’exhibició de Ronaldinho al Bernabéu on va rebre aplaudiments dels seguidors madridistes, i la recent golejada 2-6 del Barça de Guardiola). Com aquests, hi ha molts més exemples que demostren la importància d’un partit com aquest i l’orgull que produeix ser-ne partícip.

Les circumstàncies d’un Barça-Madrid no són les mateixes que es veuen en altres partits; els duels individuals al terreny de joc, l’enfrontament a les banquetes i el combat entre les aficions, li atribueixen un caràcter especial. Aquesta condició comporta una variació considerable respecte als altres partits, per això si aquests els escoltes per la ràdio a casa amb la família, els clàssics els veus al bar amb els amics; si un gol en un enfrontament domèstic s’ha de celebrar amb moderació per no despertar el que dorm, un gol en un Barça-Madrid provoca l’afonia; els nervis a les hores prèvies a un matx qualsevol es multipliquen als dies abans d’un clàssic; i el patiment que provoca una jugada en un partit de lliga qualsevol no és res comparat amb el que hem de suportar davant d'un Barça-Madrid. També es comprova la importància d’aquests partits en els mitjans de comunicació: els programes especials continuats a la televisió, els suplements dels diaris el dia anterior, el mateix i el posterior al partit i els butlletins radiofònics informant de les novetats, demostren la seva rellevància.

Hi ha gent que defineix el futbol com un simple esport on dos equips d’onze jugadors cada un intenten introduir la pilota dins la porteria, però els fans d’aquest esport sabem que és molt més que això. El futbol inclou bons gols, grans aturades, jugades de fantasia, assistències mil·limètriques i màgia amb la pilota. Us semblarà exagerat i desmesurat, i em direu boig fins i tot, i potser teniu raó. Els aficionats al futbol com jo, però, entendran i compartiran la meva opinió que aquest joc és més que un esport qualsevol i és capaç de molt més del que ens podem imaginar: unir les persones, fer oblidar els problemes, passar una estona amb els amics i gaudir veient un partit. Aquestes característiques cobren una nova dimensió quan ens trobem davant d’un Barça-Madrid. Hi ha gent que s’atreveix a dir que partits com aquests aturen el món, potser no n'hi ha per tant. Però sí que és cert que enfrontaments d’aquestes dimensions col·loquen sobre un terreny de joc, com he dit bans, els millors jugadors del planeta representant els dos equips més grans, que lluiten per fer-se un lloc en la història. És per això que els que tenim l’oportunitat de contemplar-los ens hem de sentir afortunats.

Etiquetes: Barça - Futbol

PER QUÈ NO PUC ANIMAR LA SELECCIÓ ESPANYOLA?

La selecció espanyola de futbol és, actualment, un dels millors equips nacionals del món. Les dues eurocopes i el mundial guanyats en els últims cinc anys demostren no només el seu domini continental, sinó també la seva supremacia internacional. La progressió de ‘la Roja’ (com és coneguda popularment) és paral·lela a l’evolució del millor Barça de la història. Els bons resultats aconseguits per la selecció nacional són el reflex dels títols conquerits per l’equip català, fet que es justifica veient que l’onze titular que ha fet gran la selecció està format majoritàriament per jugadors blaugrana, i, consegüentment, l’estil de joc es comparteix.

Al voltant d’aquest aspecte, Espanya ha viscut un període feliç gràcies als títols aconseguits per la selecció i pel Barça. Però els catalans, que, tot i ser una nació, no tenim representació esportiva internacional, a vegades estem confosos sobre quin equip animar. Hi ha gent que no entén que els nacionalistes catalans donin suport a la selecció espanyola, i els critiquen. Ells, però, no s’han plantejat que els catalans no animen la selecció com a país, sinó pels jugadors que hi prenen part.

Jo mateix, un català que només se sent català i no defensa les seves arrels espanyoles, no m’amago d’afirmar que em vaig alegrar després dels triomfs de la selecció espanyola. No obstant això, les victòries no m’alegren tant com les del Barça, i les derrotes, senzillament, no m’afecten. No em preocupo per veure el partit o seguir el resultat, sinó que un cop conec com ha acabat, m’alegro o no del paper dels jugadors del Barça. Però és que no només sento això amb la selecció espanyola, també m’alegro de les victòries i els èxits de l’argentina de Messi i Mascherano o el Brasil d’Alves, Neymar i Adriano. Posant d’exemple el proper mundial que se celebrarà al Brasil l’any 2014, puc afirmar que animaré i seguiré principalment la selecció argentina, ja que, com a fan de Messi que sóc, desitjo que culmini el seu palmarès amb un mundial. També és cert que m’alegraré si guanya Espanya o el Brasil, però a diferència del que passi amb l’“albiceleste”, les seves derrotes no m’afectaran (tampoc vull dir que em deprimiré si Messi no guanya, sinó que, senzillament, em sabrà greu).

Hi ha molta gent que pensa que els catalans no podem animar Espanya, i si ho fem, ens consideren hipòcrites. Creuen que donem suport a la selecció espanyola perquè ens representa i s’imaginen que gaudim i ens tornem bojos després dels seus triomfs. Però no saben que la selecció campiona del món no ho hauria estat sense els jugadors del Barça, i si no haguessin comptat amb Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets i companyia no serien el que són. Han de saber diferenciar entre política i futbol, i han d’entendre que no animem la selecció espanyola per la pàtria nacional, sinó pels jugadors que la componen. Si no ho comprenen, seguiran cometent un error que els negarà la certa visió de la realitat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

QUÈ FAREM SENSE VALDÉS?

Víctor Valdés és el porter titular del Barça des de l’any 2003 i en aquest temps ha disputat un total de 488 partits amb la samarreta blaugrana. Ha fet gaudir els aficionats amb grans parades i hi ha contribuït molt positivament en l’evolució de l’equip. Malauradament per als culers, però, el porter ha anunciat que deixarà el Barça quan finalitzi aquesta temporada, acabant així amb onze anys de carrera professional al club. També ha expressat que és una decisió totalment presa i que res ni ningú el farà canviar d’opinió. Valdés ha sigut un dels principals protagonistes dels èxits del club en l’última dècada i la seva importància dins l’equip es pot equiparar amb la dels millors cracs de la plantilla. Tot i això, no el valorarem com es mereix fins que el perdrem, i això afectarà molt negativament els futurs resultats.

Com tots els professionals, el porter català ha viscut moltes nits màgiques, però també ha hagut de suportar partits que desitjaria oblidar. Afortunadament per ell i pels barcelonistes, són més els títols que ens ha fet guanyar, que les derrotes que ens ha fet haver de resistir. Qualsevol culer amb una mica d’experiència recorda la final de la Champions que es va jugar a París l’any 2006, on el porter va tenir un paper molt destacat. Les seves aturades enfront del davanter de l’Arsenal Thierry Henry van mantenir amb vida el Barça, que sense l’actuació de Valdés no hauria conquerit el títol. El porter es va reivindicar i va ser aquí on el món el va conèixer.

També formen part de l’imaginari blaugrana els dos partits de les semifinals de la Champions l’any 2009. A l’anada, no va intervenir en excés, però la resolució d’incidències puntuals va ser molt important. La tornada a Stamford Bridge va tenir de protagonista principal Andrés Iniesta amb el gol a l’últim minut. Però tot i l’extraordinari gol, el de Fuentealbilla no hauria classificat l’equip per a la final si el porter català no hagués intervingut decisivament en les múltiples arribades a l’àrea per part dels davanters anglesos. El paper del manxec va ser tan rellevant, que va eclipsar la gran actuació de Valdés; va tenir sis intervencions de mèrit que van evitar la golejada del Chelsea, i altres accions que donaven seguretat a la defensa. Més recentment, les aturades davant l’Atlètic de Madrid i el Màlaga, que valen el títol de la Supercopa d'Europa i tres punts importants a la lliga respectivament, han fet veure als aficionats que Valdés, tot i desitjar marxar, està vivint el moment i aprofita l’última temporada com a blaugrana per demostrar les seves qualitats.

Ocupar la porteria del Barça no és una tasca fàcil, ja que a més de tenir els reflexos i qualitats pròpies d’un porter, també calen aptituds concretes necessàries per al bon desenvolupament del joc blaugrana: saber jugar bé i ràpid amb els peus, poder respondre en accions aïllades, transmetre seguretat i organitzar l’equip des del darrere. Valdés compleix tots aquests requisits i aporta un grau d’experiència important. Serà difícil trobar un altre porter que compleixi responsablement en totes les assignatures, i probablement no dominarà, com ho fa el català, tots els aspectes del joc. Caldrà temps perquè no notem l’absència de Víctor Valdés a la porteria, i és necessari que Andoni Zubizarreta, director esportiu del club, faci la seva feina ben feta.

Parades impossibles, nits inoblidables i intervencions històriques és el llegat que deixa Valdés a Barcelona. Sap perfectament que el trobarem a faltar i que el buit que deixarà a l’equip serà important; tot i això, estic convençut que el club de la seva vida seguirà sent el Barça. Vagi on vagi espero que porti el club al cor i se senti orgullós dels seus orígens. Encara que deixi despullada la porteria, li desitjo el millor en la seva nova etapa, sigui on sigui, i si un dia vol tornar, el rebre'm amb els braços oberts.

Etiquetes: Barça - Futbol