CARTA A XAVI HERNÁNDEZ
Xavi, senyor Xavi, mestre Xavi, ens deixes. Marxes de Barcelona, t’acomiades del Barça i inicies un nou camí vital. I penso que com a emblema culer, com a símbol de la història del nostre club, com a artífex del millor equip de futbol de la història, et mereixes unes paraules d’adéu.
I és que feia temps que el Camp Nou no s’emocionava fins a límits tan elevats en un comiat, feia anys que l’estadi no vivia un moment tan emotiu abocat a un jugador. L’afició et va dir adéu, et va saludar per última vegada, amb el cor petit, amb la mirada perduda, amb la ment en el record i amb la consciència buida. Perquè marxes tu, Xavi Hernández, el pilar fonamental del millor Barça de tots els temps, la columna vertebral d’un equip de somni, el timó d’una plantilla inigualable, l’aliat perfecte del millor jugador de la història. I marxes, i ens sap greu, i no ens podem treure de sobre el desconsol, la tristesa, la recança.
Ens has donat tant en aquests anys, tantes alegries, tantes emocions, tantes sensacions extraordinàries, que no sé què farem sense tu. Des que vas debutar, amb tan sols divuit anys, fins que t'has guanyat el cel futbolístic, ens has regalat instants incommensurables, delícies, perles per la vista, que mai et podrem tornar de cap manera. Amb la modèstia com a bandera, et vas fer lloc en un equip gran i, a poc a poc, pas a pas, t'has fet un lloc en la història. Tothom recorda el teu gol al Bernabéu, amb la vaselina a Casillas, o el primer dels cinc que va fer el Barça a l'equip de Mourinho en la cèlebre nit del 5 a 0. Ningú oblida les teves assistències a les finals de la Champions, de Roma i de Wembley, els teus cercles infinits, o les teves passades precises i majestuosos. Ningú oblida, tothom recorda.
I no vull que ara aquestes paraules cobrin un dramatisme exagerat. Com en tots els comiats, vam patir una certa dosi de buidor traumàtica, de sentiment exacerbat que se’ns en va alguna cosa més que un jugador. D’impotència agraïda, de desesperació tranquil·la. En cap cas, en cap moment, sota cap concepte, però, de ràbia i enuig amb la teva decisió. Només faltaria. Sinó que, senzillament, d’incomprensió, d’incapacitat d’entendre perquè t’independitzes de casa teva. Però bé, no em posaré jo ara a discutir les decisions del mestre dels professors.
Els culers tenim la sensació que un futbolista majúscul se’ns dissol entre els dits, que ens marxa una part del nostre ésser, una porció de la nostra personalitat, de la nostra identitat. Perquè el Barça del segle XXI no es pot entendre sense tu, perquè de les teves botes ha nascut el futbol més delicat i pulcre que s’hagi vist mai, perquè dels teus peus han sorgit jugades de somni, passades inversemblants, gols irrepetibles, sensacions incomparables.
Amb el teu do per amansir la pilota, amb la teva capacitat d’adormir l’oponent, amb la màgia de la teva mirada, amb la perspicàcia de la teva imaginació i amb la combinació de tota la teva intel·ligència futbolística has il·luminat el camí de tota una generació. Amb tot això i més has fet emmudir el planeta futbol, has fet embadalir les altes esferes artístiques i has deixat una empremta inesborrable en la història de l’esport.
Però ara, deixant tot això enrere en el record impertorbable de la memòria, ha arribat el moment d’agafar-nos de la mà i marxar per separat. Tu te’n vas a la recerca de noves ambicions, nous reptes i noves formes de veure la vida. Nosaltres ens quedem, amb la mateixa il·lusió, la mateixa empenta, però contristats, amb un buit enorme i irreemplaçable i amb la tasca impossible de trobar-te un recanvi.
Però siguem optimistes i mirem el futur positiu amb llum i esperança. Perquè el millor de tot això, el vessant positiu --si és que n’hi ha algun-- del teu adéu, és que no es tracta d’una marxa, d’una renúncia o d’un comiat per sempre. Significa, tan sols, un arreveure, un “fins ara”, en el moment en què els nostres camins se separen per tornar-se a trobar en el futur. Com els dos enamorats que s’acomiaden després d’una nit de festa, com els dos companys que es retrobaran l’endemà a l’institut, la teva vida i la del Barça es distancien per un temps, per uns anys, que esdevindran insignificants amb la mirada de la història.
Són molts els anys de matrimoni, molts els anys de coexistència total i, a vegades, cal trencar amb la inèrcia. Per això, des del més profund sentit de dol, però amb la màxima il·lusió i optimisme, et diem adéu, arreveure, fins ara, fins sempre.
Això sempre serà casa teva, et trobarem a faltar... ja et trobem a faltar! Marxes per tornar, t’acomiadem per tornar-te a rebre, t’esperem, ens esperes, tornarem. Junts. Units. Per sempre.
Que hem de parlar de moltes coses, “compañero del alma, compañero”.
EL BARÇA ÉS NOMÉS FUTBOL?
Xavi, senyor Xavi, mestre Xavi, ens deixes. Marxes de Barcelona, t’acomiades del Barça i inicies un nou camí vital. I penso que com a emblema culer, com a símbol de la història del nostre club, com a artífex del millor equip de futbol de la història, et mereixes unes paraules d’adéu.I és que feia temps que el Camp Nou no s’emocionava fins a límits tan elevats en un comiat, feia anys que l’estadi no vivia un moment tan emotiu abocat a un jugador. L’afició et va dir adéu, et va saludar per última vegada, amb el cor petit, amb la mirada perduda, amb la ment en el record i amb la consciència buida. Perquè marxes tu, Xavi Hernández, el pilar fonamental del millor Barça de tots els temps, la columna vertebral d’un equip de somni, el timó d’una plantilla inigualable, l’aliat perfecte del millor jugador de la història. I marxes, i ens sap greu, i no ens podem treure de sobre el desconsol, la tristesa, la recança.
I no vull que ara aquestes paraules cobrin un dramatisme exagerat. Com en tots els comiats, vam patir una certa dosi de buidor traumàtica, de sentiment exacerbat que se’ns en va alguna cosa més que un jugador. D’impotència agraïda, de desesperació tranquil·la. En cap cas, en cap moment, sota cap concepte, però, de ràbia i enuig amb la teva decisió. Només faltaria. Sinó que, senzillament, d’incomprensió, d’incapacitat d’entendre perquè t’independitzes de casa teva. Però bé, no em posaré jo ara a discutir les decisions del mestre dels professors.
Amb el teu do per amansir la pilota, amb la teva capacitat d’adormir l’oponent, amb la màgia de la teva mirada, amb la perspicàcia de la teva imaginació i amb la combinació de tota la teva intel·ligència futbolística has il·luminat el camí de tota una generació. Amb tot això i més has fet emmudir el planeta futbol, has fet embadalir les altes esferes artístiques i has deixat una empremta inesborrable en la història de l’esport.
Però ara, deixant tot això enrere en el record impertorbable de la memòria, ha arribat el moment d’agafar-nos de la mà i marxar per separat. Tu te’n vas a la recerca de noves ambicions, nous reptes i noves formes de veure la vida. Nosaltres ens quedem, amb la mateixa il·lusió, la mateixa empenta, però contristats, amb un buit enorme i irreemplaçable i amb la tasca impossible de trobar-te un recanvi.Però siguem optimistes i mirem el futur positiu amb llum i esperança. Perquè el millor de tot això, el vessant positiu --si és que n’hi ha algun-- del teu adéu, és que no es tracta d’una marxa, d’una renúncia o d’un comiat per sempre. Significa, tan sols, un arreveure, un “fins ara”, en el moment en què els nostres camins se separen per tornar-se a trobar en el futur. Com els dos enamorats que s’acomiaden després d’una nit de festa, com els dos companys que es retrobaran l’endemà a l’institut, la teva vida i la del Barça es distancien per un temps, per uns anys, que esdevindran insignificants amb la mirada de la història.
Són molts els anys de matrimoni, molts els anys de coexistència total i, a vegades, cal trencar amb la inèrcia. Per això, des del més profund sentit de dol, però amb la màxima il·lusió i optimisme, et diem adéu, arreveure, fins ara, fins sempre.Això sempre serà casa teva, et trobarem a faltar... ja et trobem a faltar! Marxes per tornar, t’acomiadem per tornar-te a rebre, t’esperem, ens esperes, tornarem. Junts. Units. Per sempre.
Que hem de parlar de moltes coses, “compañero del alma, compañero”.
El Barça, actualment, disposa de quatre seccions professionals: bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins. Totes elles disputen els seus partits com a local al Palau Blaugrana, un poliesportiu amb capacitat per a 7.585 persones situat al costat del Camp Nou. A més d’aquestes disciplines, el club també integra seccions amateurs, com la d’atletisme, hoquei gel, hoquei herba, patinatge artístic, rugbi i voleibol. En el passat, havia tingut categoria de lluita, beisbol, judo, tenis, ciclisme i natació. Enguany, les seccions professionals han tingut una transcendència elevada dins de l'entitat, i per aquest motiu és obligat fer un repàs del seu reeixit paper al llarg de la temporada.
El gran triomf de les seccions professionals enguany, però, ha estat fora de l’Estat espanyol; totes quatre han assolit la Final Four de la competició europea que disputen i l’han saldat amb grans resultats.
D’altra banda, les seccions de bàsquet i d’handbol van fracassar en l’intent d’assaltar la corona europea. Totes dues, plenes d’il·lusió, van naufragar a les semifinals, però ho van fer de manera oposada. A Milà, el Barça de bàsquet va ser humiliat, enfonsat i ridiculitzat pel Madrid de Pablo Laso, que va superar els blaugrana per la contundent diferència de 38 punts. A Colònia, el Barça d’handbol va ser superat pel Flensburg, l’equip menys perillós, després d’anar per davant al marcador durant tot el partit. Els alemanys van aconseguir eixugar una diferència de sis gols i van culminar la remuntada a la tanda de penals. En els dos casos els culers van acabar, al final, en tercera posició.
Observant els resultats que han obtingut les seccions del Barça aquesta temporada, doncs, es fa evident que no només el primer equip de futbol porta alegries, triomfs i prestigi a l’entitat blaugrana, sinó que hi ha altres disciplines que fan feliç la culerada. Sense anar més lluny, enguany, el Barça de futbol, dirigit per Martino, ha obtingut una simple Supercopa d’Espanya, i les seccions professionals han sigut la base esportiva del club en superar, en general, els seus resultats a la Lliga, la Copa d’Europa i la Copa del Rei. Per aquest motiu demano que també es tinguin en compte les seccions, i que, quan es parli del Barça, no es faci referència tan sols a Messi o a Xavi, sinó que també es mencioni Joan Carles Navarro, Víctor Sada, Nikola Karabatic, Víctor Tomás, Jordi Torras, Sergio Lozano, Marc Gual o Xavi Barroso, referències en els seus esports. Ells també formen part del Barça, porten l’himne blaugrana escrit al cor, lluiten per una samarreta i batallen per uns colors. Per això, cal el més sentit homenatge per honrar aquestes seccions, que converteixen el Barça en una institució única, universal.
Per acabar, podem recordar la temporada 2011-2012, en què el Barça com a club va assolir el rècord de títols en un any, obtenint-ne disset, i va certificar la supremacia blaugrana al món de l’esport. Ser pioners en futbol, bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins no és fàcil i ser-ho any rere any és una gesta només a l’abast dels més grans. Si el Futbol Club Barcelona ho ha aconseguit amb tanta freqüència, significa que, realment, i malgrat que algú ho intenti evitar amb atacs des de l’exterior, és més que un club.
Etiquetes: Barça - Altres esports
.jpg)
Tito,On ets? Em sents? Siguis on siguis, m’agradaria dedicar-te unes paraules.
He de reconèixer que, quan vas arribar, per mi eres desconegut, invisible. Mai havia sentit a parlar d’un tal Francesc Vilanova, que havia aterrat a la banqueta del primer equip de futbol del Barça amb Guardiola i, pel que semblava, tenia uns grans coneixements tàctics i futbolístics. A mesura que van anar passant les temporades vaig anar descobrint qui eres en realitat i davant meu hi vaig trobar, imponent, una gran persona.
Al llarg d’aquest temps, m’has ensenyat a ser lluitador, perseverant i tenaç enfront de qualsevol obstacle, impediment o adversitat; m’has ensenyat que el lideratge, la confiança en un mateix i la seguretat són les bases del camí per arribar a un objectiu; i m’has ensenyat la necessitat, l’obligació psicològica, de no donar-se mai per vençut i esforçar-se fins al final.
.jpg)
I Tito, siguem clars: això és una merda. És una merda que un pare de família que viu amb plenitud l’època daurada dels seus fills els hagi d’abandonar; és una merda que una persona que ha recorregut amb insistència el camí que l’ha conduït cap al seu somni hagi de renunciar-hi; és una merda que no puguis fer el que tant t’agrada, el que tant estimes, per culpa d’una malaltia. És una merda, una gran merda. I per aquest motiu, no em puc creure un destí tan cruel, no me’l vull creure. No vull acceptar que una persona com tu, persistent, implicada i treballadora, hagi caigut en mans d’una malaltia tan atroç i despietada; no vull acceptar aquest final tan injust per a tu, no te’l mereixes; i, sobretot, no vull haver d’acceptar que s’ha acabat, que ja no hi ets, i que ja mai tornaràs.
I com una espelma que s’apaga, com una bombeta que es fon, entre plors de comiat, et dono el meu últim adéu. Ara, el canelobre descansa immune, sol. Totes les espelmes que acollia, les flames que preservava, s’han apagat per sempre i ja mai tornaran. Totes, menys una: la memòria del passat; el record llunyà dels èxits, de la lluita, de la glòria i de la perseverança perdurarà íntegre entre nosaltres i romandrà, encès, tota l’eternitat. Una espelma que s’apaga és un record que s’encén i tu ja t’has convertit en una espelma infinita, immortal.
Fins sempre, Tito.
Ets etern.
PD: Ah, per cert, quan arribis allà dalt dóna records a l’Antonio Puerta, al Dani Jarque, al Miki Roqué, al Manuel Preciado i al Luís Aragonés de part meva; el futbol els troba a faltar.
FI DE CICLE?
Des de l’inici de la temporada el Barça no ha tornat a ser el mateix de fa uns anys i la incertesa ha aparegut amb freqüència. Malgrat algunes actuacions esplèndides, que han servit per injectar optimisme en l’afició, l’equip s’ha mostrat irregular al llarg de la temporada i no ha mostrat la seva millor versió. Les veus qüestionant el sistema de joc, les decisions de l’entrenador, el rendiment individual o els resultats col·lectius han sigut presents, i l’ambient, sovint advers, no ha contribuït a reforçar els ànims de la plantilla.
.JPG)
Actualment, la sensació general entre el barcelonisme és que alguna cosa ha canviat; ja sigui pel rendiment dels jugadors, per la direcció des de la banqueta o pel comandament des de la directiva, ja no es confia cegament en aquest equip. Fins ara, i amb els resultats més o menys esperats, no hi havia sensació de final d’etapa, es creia que se seguiria vivint un període de domini i es confiava que els èxits esvairien els dubtes que, de tant en tant, consumien l’afició. Després de perdre els tres títols en una setmana, però, el pla esportiu es qüestiona des de la base i s’afirma que s’han perdut més que tres competicions.
.jpg)
Culers, ens toca demostrar qui som, com som i què som; ens hem inflat la boca de justificar com d’important és jugar bé, hem criticat amb duresa els equips que renuncien a la pilota, la base del futbol, i hem rebutjat qualsevol intent d’ensorrar la nostra identitat. Ara, malgrat les derrotes, malgrat la frustració, no hem d’abandonar una proposta, una manera de fer, un estil, que és la nostra sang. Només si seguim els nostres ideals, tornarem. Oi tant si tornarem!
Barça i Madrid són dos dels millors equips de futbol a Espanya; any rere any lluiten per vèncer l’oponent, superar-lo en el rendiment esportiu i demostrar-li superioritat. Després dels dos partits de la Lliga, dimecres arriba un nou capítol de la rivalitat entre ells: a Mestalla es disputa la final de la Copa del Rei i blaugrana i madridistes lluitaran per conquerir el primer títol de l’any.
El camí fins a la final dels equips ha sigut plàcid i cap dels dos s’ha trobat grans obstacles entremig. Els de Tata Martino han jugat contra el Cartagena, el Getafe, el Llevant i la Reial Societat i han tingut un trajecte molt planer en derrotar amb comoditat tots els rivals; han completat les eliminatòries amb set victòries i un empat, han marcat 25 gols --són els màxims anotadors del campionat-- i n’han rebut cinc. D’altra banda, els d’Ancelotti s’han enfrontat a l’Olímpic de Xàtiva, l’Osasuna, l’Espanyol i l’Atlètic de Madrid i, després de superar la incertesa del partit d’anada contra l’Olímpic, han saldat la resta de compromisos amb victòria. Han marcat 13 gols, la meitat que els blaugrana, però no n’han rebut cap. Ara arriba el moment decisiu i els dos conjunts es troben cara a cara a la final per demostrar qui és el millor.
Aquesta temporada, Barça i Madrid ja s’han enfrontat en dues ocasions. La Lliga ha sigut l’escenari de les seves lluites i, les dues vegades, els blaugrana han derrotat el Madrid per la mínima --2 a 1 i 3 a 4--. Les dues aficions, a més, comparteixen el sentiment de revenja del passat amb què encaren el partit; els merengues després de la desfeta blanca fa vint dies a la Lliga, i els culers recordant la victòria del Madrid a la final de la Copa d’ara fa tres anys. Caldrà veure, al final, quin dels dos conjunts aconsegueix eixugar els deutes.
El nivell mostrat durant l’any pels dos equips comparteix un paral·lelisme destacat: els dos conjunts s’han mostrat irregulars al llarg de la temporada i han demostrat tant contundència i qualitat en atac, com dubtes en defensa i descontrol en el joc. Tot i això, l’estat amb què arriben és oposat. El Madrid viu en un estat d’èxtasi, després d’aconseguir la classificació per a les semifinals de la Champions i de superar el Barça en la classificació de la Lliga. Els blaugrana, d’altra banda, necessiten imminentment un estímul psicològic que revifi els ànims culers després de quedar eliminats de la Lliga de Campions i de llençar la Lliga al camp del Granada: al Calderón la plantilla va exhibir un nivell que no estava a l’altura del partit i l’Atlètic va ser molt superior; contra el Granada, el poc encert en atac va condemnar el Barça i és inacceptable que un equip que aspira a tant es deixi punts a camps d’equips en zona de descens.
Individualment, Ancelotti no podrà comptar amb Cristiano Ronaldo, la referència blanca, i Martino té el dubte de Piqué i la necessitat de recuperar la millor versió de Leo Messi.
Tornant al partit de dimecres, la victòria en la final, més enllà de suposar la consecució d’un títol, té altres conseqüències, i potser més transcendents, de cara al tram final de la temporada. En primer lloc, és important per als dos conjunts guanyar autoestima per afrontar els compromisos decisius que resten. En el cas dels blaugrana, necessiten recuperar-la després de la desfeta a la Champions i a la Lliga i tornar-se a sentir guanyadors; els blancs han de tornar-se a sentir forts en escenaris importants i poder anar al camp del Bayern a la Champions amb mentalitat guanyadora. En segon lloc, cal reafirmar el rendiment de figures individuals com Neymar o Bale. En escenaris que reclamen un alt nivell d’exigència es requereixen totes les peces a punt, i el brasiler i el gal·lès, els dos grans fitxatges dels clubs aquest estiu, són els complements ideals per a les plantilles. Exhibir-se en la final de Copa suposaria consolidar-se i apagar els dubtes al voltant del seu rendiment que encara no s’han esvaït. En tercer lloc, derrotar l’etern rival sempre és agradable i suposa un afegit positiu en el balanç global de la temporada. Malgrat que des del Barça guanyar el Madrid ja no la justifica, arrabassar-li un títol és una sensació de plaer indescriptible per a qualsevol barcelonista.
Finalment, no cal enganyar-se i hem de reconèixer que la Copa del Rei és un títol important. És cert que, en el moment de l’any en què arriba, sembla més una oportunitat psicològica que una realitat futbolística, tot i això l’important és guanyar i emportar-se el primer trofeu de l’any. També és veritat, però, que en aquesta ocasió cal valorar factors que superen la seva consecució i, per poder determinar el resultat complet de l’enfrontament, caldrà fer-ne un examen a fons: no és el mateix caure sense lluitar que perdre donant-ho tot fins al final.
Personalment, reclamo entrega i dedicació al Barça en totes les fases del partit, ja que no serà fàcil derrotar el Madrid i caldrà molta lluita per aconseguir-ho. En cas de derrota, s’haurà d’avaluar el joc de l’equip i no jutjar-lo, tan sols, pel resultat. Evidentment, de cap manera es pot preferir un joc vistós davant un títol real, però si es perd, veure l’equip persistir per aconseguir un gol apaivaga, en certa manera, el desconsol de l’afició. Així doncs, cal guanyar el títol per omplir una casella en el palmarès d’enguany, però també és necessari exhibir un nivell elevat per tranquil·litzar i reafirmar els ànims dels culers.
Com a barcelonista, com a seguidor, només demano jugar com sabem, tenir com a bandera l’estil que ens ha fet grans i no renunciar al nostre ADN. Hem de decidir amb encert les substitucions, hem d’efectuar-les en el moment precís, hem de seleccionar amb agudesa els onze jugadors més en forma i hem de reclamar-los esforç i sacrifici. Hem de fer-ho, tots junts; som un conjunt, un mateix club i, si anem per separat, ens estavellarem.
El proper cap de setmana se celebra a Can Barça el referèndum per decidir el futur del Camp Nou. La proposta de la junta directiva de reformar l’actual estadi ja té uns fonaments, i amb un pla establert damunt la taula, es preguntarà als socis si l’aproven.
El projecte preveu, a més de l’ampliació de l’estadi, la millora de les infraestructures lligades al club, com el Palau Blaugrana, i la construcció de l’Espai Barça, un complex d’oci culer que ha de ser el punt de trobada dels barcelonistes. El cost total de l’operació seria de 600 milions d’euros, 420 dels quals anirien destinats a l’estadi. La junta argumenta que cobrir tots els seients i no interrompre el calendari futbolístic de l’equip en fa incrementar el preu. El finançament es basaria en un pla a vuit anys, entre 2017 i 2024, que no afectaria, en cap cas, el projecte esportiu, i se seguirien fitxant jugadors sense ressentir-se de les obres. Els socis, per la seva banda, no tindrien cap cost addicional a la quota. Les fonts d’ingressos tindrien tres orígens diferents i cada una aportaria 200 milions d’euros: en primer lloc, el finançament intern, basat en recursos del club; en segon lloc, un crèdit a quatre anys que es demanaria el 2015, quan expirés l’actual; per acabar, una empresa posaria un cognom a l’actual nomenclatura de l’estadi.
Al voltant d’aquest aspecte, Javier Faus, el cap de l’Àrea Econòmica, va manifestar que la resposta afirmativa a la proposta de remodelació del camp és sinònim de l’acceptació que una marca comercial patrocini el nom de l’estadi. En cas d’estar en contra d’aquest plantejament, el soci haurà de votar “no”, va afirmar. La denominació comercial de l’estadi estaria composta, si el resultat de la consulta fos favorable, de “Camp Nou” i el nom de la marca que el patrocinés. La tria encara no s’ha fet, ja que segons Faus “seria una irresponsabilitat” anunciar un nom abans de tenir el suport de la massa social. Per escollir-lo, s’escoltaran les propostes que arribin i l’assemblea de compromissaris l’haurà de ratificar.
El Barça no seria el primer club a afegir el nom d’una empresa a la denominació del seu estadi. Sense anar més lluny, a Anglaterra trobem l’Ethiad Stadium, el camp del Manchester City, i l’Emirates Stadium, de l’Arsenal; a Alemanya, els dos estadis més importants del país, l’Allianz Arena (Bayern de Munic) i el Signal Iduna Park (Borussia Dortmund), tenen el nom patrocinat per una marca comercial; a casa nostra, i amb una rellevància més limitada, trobem l’Iberostar Estadi, el camp del Mallorca. Aquest fenomen rep el nom de naming rights i s’està estenent arreu, no només al futbol, sinó també a altres esports com el rugbi. Els organismes que regulen l’esport, com la UEFA, la FIFA o el COI, no veuen amb bons ulls els noms comercials i eviten referir-se als estadis amb aquestes denominacions.
Al Barça, aquesta opció, evidentment, és la ideal perquè la inversió no costi diners al soci. Abans que endarrerir els terminis de l’operació o estalviar diners per al futur, és millor vendre el patrimoni culer a una empresa externa. Un símbol com aquest, que s’ha forjat victòria rere victòria, que ha estat la casa del Barça des de mitjans del segle passat i que ja està en ment de tot el planeta futbol, s’ha de sacrificar per un negoci econòmic que és imprescindible. S’entén, oi? Qui no es mor de ganes de deixar en l’oblit un emblema del barcelonisme i reemplaçar-lo per una marca que no és res més que això, un distintiu? Qui no desitja renunciar als criteris futbolístics i col·locar en un segon terme el cèlebre nom de l'estadi? Qui no somia en quedar amb els amics i dir: “Ei, vindràs demà al Camp Nou Microsoft”? Tothom, oi?
No, no i no. No vull que el Camp Nou es perdi entre els diners i que el símbol d’euro quedi imprès sobre l’orgull i l’honor del nostre club. No vull que, un cop més, els interessos econòmics exteriors, que no ens han d’influir, taquin, cobreixin i minimitzin el prestigi centenari aconseguit als terrenys de joc. No vull que un dia, en arribar al Camp Nou, m’inclini davant el temple blaugrana i observi davant meu amb lletres grosses el nom de “Camp Nou Airways”. No ho vull, m’hi nego rotundament; detesto que el meu club, la meva passió, el meu sentiment, es dissolgui entre els diners i deixi enrere el seu gloriós passat.
Em podeu titllar d’exagerat i desmesurat, i podeu pensar que porto la situació a l’extrem. Potser sí, però personalment rebutjo frontalment qualsevol acció que té els diners com a protagonista. “Quina solució hi ha?”, em preguntareu. Endarrerir el projecte i esperar a tenir més liquiditat és l’encertada: d’aquesta manera, en un futur, no haurem d’hipotecar el nom del nostre estadi i ens podrem basar, exclusivament, en recursos propis per finançar-lo.
La meva única esperança d’aturar aquest despropòsit recau en el resultat negatiu del referèndum, que veig improbable després de consultar les enquestes, o en el penediment, també difícil, de la junta directiva. Senyor president, encara és a temps d’aturar aquest disbarat, i si és una persona honesta, tirarà enrere aquesta bogeria. Li proposo que esculli: passat o futur, història o modernitat, socis o diners. Vostè té l’última paraula.
Carles,
Ens deixes. Has comunicat la teva futura marxa del Barça a finals de juny i has sentenciat, de manera definitiva, que només et queden tres mesos aquí. Després de dinou anys al club, de quinze temporades al primer equip, de 593 partits defensant la samarreta blaugrana i d’haver aixecat 21 títols, plegues. Durant tot aquest temps has sigut un referent per als joves, has liderat fermament un club com el Barça i has demostrat que cal intentar-ho tot fins al final. Has complert, amb molt bona nota, el que es reclama d’un jugador culer i ja t’has convertit en un dels millors de la història. Per tot això, i per més, mai et podrem tornar tot el que ens has donat i t’estarem eternament agraïts.
El teu anunci ha deixat en estat de xoc tot el planeta futbol; no marxa un jugador qualsevol, no s’acomiada un defensa més; Carles Puyol, el flamant capità del Barça, diu adéu al club de la seva vida. Estic convençut que la decisió obligada de renunciar a allò que sents com a propi és dura i complicada. Però també estic segur que és la millor elecció per a tu. No tinc cap dubte que el que facis a partir del juny serà l’encertat i que qualsevol camí que agafis et portarà on tu vulguis arribar. No puc criticar, de cap manera, la teva determinació; és totalment comprensible que, veient-te incapaç d’assolir l’elevat nivell que t’autoimposes, prefereixis marxar abans que donar menys del que esperes de tu. Aquest és un gest que t’honora. Igual que t’honora la decisió de rescindir el teu contracte i no aprofitar-te de dos anys de sou que tenies assegurats; és un gran detall.
La veritat, i et seré sincer, és que no hi ha paraules en aquest món que puguin descriure, expressar o manifestar tot l’agraïment que et devem. Ens has regalat nits màgiques, ens has fet gaudir de jugades de somni, ens has revelat la fórmula del triomf i has evidenciat que el futbol és més que un simple esport. Ho has donat tot al camp, a cada partit, a cada jugada, a cada pilota, i on els altres no s’atreveixen a posar el peu, tu hi has posat la cara. La teva entrega al camp, la teva passió, el teu coratge i resistència, o la teva perseverança davant qualsevol obstacle t’han convertit en un jugador immortal. Has creat un estil propi, una manera de fer, d’actuar, i ets un clar exemple de professionalitat, dedicació i sacrifici.
Un símptoma inequívoc de la teva dimensió és veure com et lloen i t’elogien companys de vestidor, jugadors rivals, entrenadors, presidents, seguidors, directius i periodistes, col·locant-te al cim del futbol. Per a ells, i per a mi, has sigut, ets i sempre seràs una gran persona. Més enllà de la teva habilitat defensiva dins del terreny de joc o de la teva capacitat per dirigir un equip tan gran, hi ha la teva qualitat humana. La teva grandesa està per sobre de les capacitats futbolístiques, físiques o esportives que puguis tenir, i les teves mancances les has compensat, sobradament, amb el teu caràcter; cedir-li el privilegi d’aixecar el trofeu de la Champions a Wembley a Éric Abidal després que el francès superés un càncer, o el suport moral i psicològic que vas oferir al difunt Miki Roqué, són gestos de companyonia, empatia i generositat d’un valor incalculable. Per molts títols que haguessis alçat, per moltes copes que haguessis besat o per molts campionats que haguessis vençut, aquestes van ser les més grans de les teves victòries.
Aquest missatge no ha de ser un comiat definitiu. És cert que aquesta carta ha de servir per donar-te el meu últim adéu, però no és moment per lamentar-se o desolar-se, i els pròxims partits seran l’oportunitat d’agrair-te tot, absolutament tot, el que ens has donat. El 30 de juny arribarà la fi de la teva gloriosa trajectòria al Barça, i les teves lliçons dins i fora del camp, els teus gestos per als que més ho necessiten o les teves jugades emulant els millors quedaran enrere per donar pas a la tristesa que la teva marxa provocarà. Tot i això, es mantindran en el record dels millors moments de la història blaugrana i perduraran, per sempre, en la memòria culer.
Desitjo profundament que vagis on vagis, juguis on juguis, tot et vagi bé, tan bé com el que tu li has fet al Barça. Feia molt temps que un futbolista no tenia la teva magnitud i en mirar enrere només contemplo triomfs d’un jugador, tu, que va canviar la història d’un club sencer. A partir d’ara el teu dorsal, el mític cinc, quedarà enorme a qualsevol que el vesteixi; ja ningú podrà igualar el que has fet i el teu número hauria de ser retirat per sempre.
Veure un jugador com tu abandonant el Barça és una escena que ningú voldria contemplar. Ara, però, la decisió ja està presa i no podrem evitar acomiadar entre llàgrimes el que sempre serà el Capità del Barça. La porta de sortida, la gegant porta per la qual marxaràs, s’obrirà per tancar-se el proper 30 de juny. La d’entrada, el retorn al club, romandrà oberta per sempre, fins que, algun dia, decideixis tornar; t’haurem estat esperant.
De veritat, Carles, moltes gràcies per tot!
Mai t’oblidarem!
El Camp Nou és un dels estadis més grans del món i es caracteritza per l'elevada capacitat de públic. Tot i les dificultats que comporta omplir-lo a causa de les seves dimensions, però, sempre havia presentat una bona entrada, i en les últimes temporades l’equip havia gaudit de tot el suport dels seguidors. Enguany, per contra, sembla que els aficionats, impulsats per diverses causes, han deixat de banda els jugadors, i això ha provocat que en els darrers compromisos l’assistència hagi disminuït fins a nivells alarmants.
Aquesta important davallada es va fer evident en la tornada de quarts de final de la Copa davant el Llevant –en què només van assistir al camp 25.000 aficionats– i va culminar un descens iniciat a mitjans de desembre. Des de llavors, diferents elements han condicionat l’afluència de públic, i en els darrers deu partits l’assistència ha sigut, de mitjana, d’uns 53.000 aficionats, tan sols poc més del 50% de la capacitat de l’estadi. Aquesta xifra és desesperant i s’ha vist influenciada negativament per tres aspectes principals, que són una part de l’explicació d’aquest declivi.
El factor determinant en la poca assistència dels últims partits són els horaris imposats per la Federació; últimament el Barça ha disputat la meitat dels partits més tard de les nou de la nit, un moment poc adequat per jugar a futbol. Aquesta mesura és lamentable i desprestigia el futbol a Espanya: aquí, tot es fa pels diners i es tenen més en compte les preferències de les cadenes televisives que les dels aficionats del futbol. Malgrat la injustícia que suposa, aquest fet no serveix d’excusa per a totes les ocasions, ja que en els partits que el Barça ha disputat a les 16 h o les 20 h, horaris ideals, l’afluència no ha millorat en excés.
L’altre eix principal són els preus de les entrades. El Barça determina imports molt elevats, dels més cars d’Europa, i la Junta pretén que, tot i la situació econòmica dels ciutadans, aquests segueixin anant al camp pagant barbaritats com les que es proposen. La diferència de preu entre els abonaments a Espanya i a les altres lligues europees és abismal i, per això, és comprensible que en altres competicions el públic assisteixi als estadis amb més freqüència. En aquest sentit, s’agrairia un gest per part del club, ja que demostraria empatia i comprensió envers els socis. Els directius, però, només pensen en els beneficis, i com que, de moment, els comptes són positius, no es plantegen un canvi.
En tercer lloc, cal afegir una altra circumstància que ha estat present en les darreres setmanes: el joc de l’equip. Hi ha molts aficionats que s’han fet enrere a l’hora d’anar al camp a causa del baix rendiment que s’ha exhibit recentment. Aquesta decisió per part de l’afició no és acceptable, ja que el nivell mostrat no ha de servir de balança a l’hora de decidir assistir o no a un partit. Molts equips que juguen malament, no convencen o es troben en zona de descens, per exemple, reben tot el suport per part dels espectadors i això els fa més forts. A can Barça, acostumats a triomfs constants, no s’entén un rendiment inferior a l’habitual i, tan sols per aquest fet, ja es deixa de banda l’equip que ens ho ha donat tot.
Últimament, i per desgràcia, aquests tres aspectes han aparegut de manera simultània i això ha provocat la forta davallada de públic. Espero que sigui, tan sols, un fet puntual i que el Camp Nou, en el futur, torni a omplir-se en cada enfrontament, un fet fonamental si volem reafirmar la nostra condició de “millor equip del món”. Una bona manera d’adonar-se d’aquesta necessitat és mirar més enllà; si observem el que passa a l’estranger, comprovarem com alguns estadis europeus presenten una entrada envejable a cada partit i els equips juguen, realment, amb un jugador més. L’exemple més evident el trobem a Alemanya, al Signal Iduna Park, el temple del Borussia Dortmund. Aquest estadi frega el ple setmana rere setmana i els preus, baixos; els horaris dels partits, raonables, i la fidelitat de l’afició, provoquen que sempre, sense excepció, els jugadors gaudeixin de tot el suport dels aficionats. També cal destacar la lliga anglesa, on els horaris són normals i els preus, justos. Al Regne Unit, els estadis s’omplen amb freqüència i proporcionen una imatge molt inspiradora als camps de futbol.
Al Camp Nou, recentment, i lluny de l’ambient que es troba en aquests estadis, es respira una atmosfera freda, sense consistència. Aquesta reducció del públic, a més de servir per veure que els horaris i els preus no són els adequats i comprovar la poca lleialtat de l’afició culer en moments de debilitat, també és un argument més per abandonar la proposta de remodelar el Camp Nou, que preveu l’ampliació de l’aforament; en els darrers partits s’ha evidenciat que no és necessari. Primer, caldria conscienciar els aficionats de la importància que tenen en la trajectòria de l’equip i fer-los entendre que la seva presència pot afectar, a llarg termini, el rendiment dels jugadors. És primordial tenir present la rellevància que tenen els seguidors, no només al futbol, sinó també en els altres esports, ja que qualsevol competició, sense públic, perd significat. Per aquests motius, i més enllà dels detalls que no estan al nostre abast, demano profundament a la gent que pot anar al camp que hi assisteixi, animi i gaudeixi. No sabem si d’aquí a uns anys la glòria del passat quedarà, definitivament, enrere i desconeixem quan acabarà l’època gloriosa en què vivim. Per això, no veig cap motiu per perdre’s l’espectacle al Camp Nou; de moment, hi segueix present.
Barça i Manchester City són, probablement, dos dels equips més en forma d’Europa. Situats en les places de privilegi en les respectives lligues i classificats per a la següent fase de la Copa, han demostrat tot el seu potencial, i ara els toca enfrontar-se cara a cara a vuitens de final de la Champions. Aquest partit ha estat en ment dels aficionats des que el va determinar el sorteig del desembre passat, i dimarts, per fi, se’n resoldrà el primer assalt. Els blaugrana van veure com el destí els emparellava amb un dels únics rivals que volien evitar, i els anglesos van patir els perjudicis d’acabar segons de grup i es veuen obligats a jugar contra un dels equips més perillosos del continent.
Citizens i culers han mantingut una trajectòria molt similar: després de tenir un inici dubitatiu en què es va qüestionar el seu joc, van aixecar el cap i van demostrar tota la seva qualitat. En les darreres setmanes, però, el rendiment ha tornat a decaure i, malgrat haver conservat la posició a la Lliga, els resultats no han estat els esperats i les crítiques han tornat a aparèixer. Ahir, en els seus respectius compromisos, van mostrar la seva millor versió i això ha apaivagat, en certa manera, els retrets envers el seu joc. Els dos conjunts juguen sota la mateixa bandera, el control i la possessió, i són dos equips que necessiten el domini del joc per sentir-se còmodes al camp. Tot i això, incorporen matisos tàctics que els fan diferents, i cada un, seguint les seves capacitats, idea modificacions.
El Barça té una plantilla molt completa i posseeix recursos per a qualsevol zona del camp. A la porteria, Víctor Valdés garanteix seguretat, transmet confiança i ha demostrat que es troba en el millor moment de la seva carrera. El català està protegit per una defensa convincent però que a vegades pateix en algun capítol del partit. Jugant amb dos laterals ofensius, com Alves, Adriano o Alba, els centrals han de ser responsables i generosos a l’hora de cobrir els espais i evitar deixar l’esquena sense protecció. Piqué i Mascherano són els dos titulars, i Puyol, ja veterà, i Bartra, encara immadur, esperen el torn a la banqueta.
Ofensivament, la pausa de Xavi, l’acceleració de Cesc, el ritme de Busquets i el control d’Iniesta asseguren tenir la possessió de la pilota per poder desenvolupar l’estil blaugrana. A dalt, Messi i Neymar són les principals referències i reben l’ajuda de Pedro i Alexis, dos jugadors en un gran moment de forma que, fins i tot, poden qüestionar el lloc al brasiler i a l’argentí. Malgrat la qualitat dels davanters, però, hi ha partits en què el Barça no troba la inspiració de cara a porteria i, de moment, encara no ha trobat el mètode definitiu per solucionar una mancança que arrossega des de fa anys. Aquest podria ser un factor clau en l’eliminatòria, ja que la contundència en atac determinarà, en bona part, qui serà el vencedor.
El Manchester City, per la seva banda, té un estil més ofensiu que el del Barça i, malgrat voler tenir el control del joc, també se sent còmode en un partit d’anada i tornada, i és ràpid i letal jugant al contraatac. El mig del camp està governat per Touré Yaya i Fernandinho; l’ivorià és un jugador ofensiu, exerceix de líder de l’equip i el seu talent i potència són la base per enllaçar la defensa i l’atac. El brasiler és solidari en els rols que ha d’interpretar i és el complement ideal de Touré. A dalt, les figures de Navas, Silva, Nasri, Negredo, Dzeko i Agüero necessiten distribuir-se les quatre places en l’onze titular, i la seva qualitat individual, inqüestionable, converteix el City en un dels equips més golejadors d’Europa. Agüero és la peça més important i, sent el segon màxim anotador de la Premier, assumeix la responsabilitat en atac. La pressió alta també és un tret característic de l’equip, que avança molt les línies per aconseguir recuperar pilotes en zona de creació i agafar el rival desprevingut.
L’aspecte dèbil dels anglesos és la defensa, ja que els centrals, normalment Demichelis i Kompany, cedeixen espais buits al darrere, es deixen guanyar l’esquena amb facilitat i es veuen obligats a rectificar amb habilitat per evitar ensurts. La sortida de la pilota, per contra, és un punt fort, que ajuda a la creació del joc que practica l’equip i permet tenir el control del partit des del darrere. Per acabar, Joe Hart, el porter, va començar la temporada en plena forma i, després de perdre la confiança de Pellegrini fa uns mesos, ara ha recuperat el nivell i torna a ser un jugador de garanties.
Establertes les radiografies dels dos conjunts, es fa evident la seva potència i qualitat i es demostra que, en teoria, haurien de ser dos dels grans aspirants a la Champions. El rendiment amb què arriben al partit, però, no és l’esperat i, tot i haver ensopegat en poques ocasions, el nivell que estan mostrant no és el millor, i el desencert en algunes fases del joc treu fiabilitat al seu pla esportiu. Algunes errades en defensa o la nul·la inspiració en atac, per exemple, són símptomes d’aquest desencert. Les lesions, d’altra banda, són el protagonista amagat de l’enfrontament: al Barça, Neymar surt d’un esquinç als tendons peroneals del turmell dret i els pocs minuts que acumula en les darreres setmanes poden privar-lo de disputar l’anada de l’eliminatòria; al City, Agüero i Fernandinho són baixa segura, i Nasri i Javi García tornen a l’equip després d’unes setmanes lesionats i la falta de rodatge pot obligar-los a iniciar l’enfrontament des de la banqueta. L’absència més rellevant seria la del davanter argentí, que és la principal referència ofensiva i sense el qual l’equip perd verticalitat.
Per a un aficionat, un partit com aquest té un valor incalculable; un seguidor neutral gaudirà d’un enfrontament que podria ser, sense cap problema, la final de la Champions i veurà, en estat pur, la pràctica del millor futbol. Els seguidors d’un equip i l’altre, però, no ho viuran tan agradablement i el patiment que, segur, hauran de suportar serà compensat si guanyen, però no tindrà gratificació si es perd. Els dos conjunts estan convençuts de les seves possibilitats i veuen les mancances de l’altre per sobre de les qualitats a què s’hauran d’enfrontar. Tots dos es visualitzen guanyadors, però saben que només un podrà seguir endavant a Europa. Pot semblar que aquest any és el del City, i després de naufragar les dues darreres edicions sent eliminat a la fase de grups, aquesta temporada vol tenir un paper destacat. Al davant, però, tindrà el Barça, un equip amb el llistó molt elevat i que ha arribat a les semifinals de manera consecutiva en els darrers sis anys.
En els últims dies les anàlisis, les prèvies i les reflexions han sigut abundants, variades i contínues. Cap estudi, però, és capaç de preveure un enfrontament com aquest i no es pot saber, per avançat, com es desenvoluparà. Personalment, crec que els dos equips tenen les seves possibilitats, i el conjunt vencedor serà aquell que menys errors cometi. Les errades, en un partit d’aquesta dimensió, es paguen molt cares, i el desencert a les àrees o els descuits en defensa poden trencar el somni de seguir endavant. És cert que la previsió del que passi al terreny de joc és complicada i arriscada, però tot i això, és inqüestionable que, si els factors desitjats es combinen i l’ambient, la qualitat, l’eficàcia i la inspiració hi són presents, viurem un dels millors partits de l’any. Els aficionats ja esperen amb il·lusió el xiulet inicial de l’àrbitre per començar a gaudir d’aquest enfrontament. Prepareu-vos, l’espectacle està a punt de començar.
Sandro Rosell va arribar a la presidència del Barça el juny del 2010. Fins fa una setmana, la valoració que es podia fer d’aquests tres anys i mig de mandat era molt variada, i mentre la directiva ho feia positivament gràcies a les promeses electorals complertes i als nous projectes iniciats, el soci que comprovava com s’havien deixat de banda punts importants del programa electoral no estava convençut del bon balanç d’aquest període. Totes les opinions van fer un gir inesperat fa deu dies, quan Sandro Rosell va anunciar que dimitia com a president del club. Aquesta decisió va commoure tot el barcelonisme i va sorprendre bona part de l’afició culer; feia només tres dies que el màxim mandatari de l’entitat havia ofert una roda de premsa per explicar el futur del Camp Nou i no s’havia intuït, en cap moment, que el seu final s’acostava. El dijous 23 de gener va reunir els directius al seu domicili per manifestar-los la determinació que havia pres, van dinar junts i, a la tarda, es va convocar una junta extraordinària per acabar de detallar alguns aspectes. Finalment, prop de les nou de la nit, Rosell va comparèixer davant els mitjans per informar que deixava el càrrec i que Josep Maria Bartomeu, el fins aleshores vicepresident esportiu, esdevindria president del club.
El detonant definitiu que l’ha impulsat a renunciar ha sigut una “injusta i temerària acusació d’apropiació indeguda” a conseqüència de la querella presentada pel soci Jordi Cases. L’abonat havia demanat informació sobre la contractació de Neymar, posant especial èmfasi en els quaranta milions que el Barça havia pagat a l’empresa N&N, dirigida pel pare del jugador. El club, aplicant la clàusula de confidencialitat del contracte, no va proporcionar aquestes dades i Cases va querellar-se davant l’Audiència Nacional contra l’entitat blaugrana per absència d’informació. El jutge Pablo Ruz va admetre a tràmit la querella en trobar-hi indicis d’apropiació indeguda en la modalitat de distracció de diners. Tot i això, Rosell, en la roda de premsa prèvia al seu adéu, va insistir que el traspàs del davanter brasiler havia sigut impecable, i va convidar el jutge a citar-lo a declarar per explicar-ne tots els detalls.
Bartomeu, en la primera roda de premsa com a president, ja va oferir totes les xifres de l’operació, després que el pare de Neymar autoritzés l’aixecament de la clàusula que obligava a mantenir-les en secret. Va explicar que, més enllà dels 57,1 milions d’euros que el club havia pagat pel traspàs, Santos i Barça havien arribat a altres acords per valor de 16,5 milions d’euros, entre els quals destaquen la prioritat del club blaugrana davant tres jugadors del planter de l’equip brasiler, un conveni amb la fundació Neymar Jr i un acord comercial. Altres informacions no oficials revelaven un pagament de nou milions lligats a la disputa de dos partits amistosos –un dels quals correspon al trofeu Gamper d’enguany–, que finalment s’ha comprovat que estaven dins l’operació i que no tenen un preu específic.
Després de la renúncia de Rosell, l’advocat de Jordi Cases va manifestar que l’objectiu de la querella era, tan sols, saber si les quantitats que havia pagat el Barça havien perjudicat el club i només volien una explicació sobre els pagaments; en cap cas buscaven la dimissió del president. Un cop satisfet el seu desig, en ser informat de les dades de l’operació, el soci es planteja retirar la querella, i per fer-ho necessita un document firmat pel Barça que asseguri que el club no iniciarà processos legals contra ell; si aquest escrit no arriba, la denúncia es mantindrà. Malgrat tot, és possible que, encara que decidís retirar-la, el fiscal segueixi endavant amb la investigació a causa dels indicis d’irregularitat que hi ha trobat.
Abans de tot aquest enrenou, però, Rosell ja s’havia plantejat abandonar el càrrec a causa d’amenaces i atacs que, des de feia temps, havien rebut en silenci ell i la seva família. El seu domicili havia sigut objecte d’atacs violents i, fins i tot, la seva dona havia presentat nou denúncies als Mossos d’Esquadra per desafiaments i agressions. Un d’aquests capítols va tenir lloc un dia durant les festes de Nadal a les tres de la matinada, quan la família estava de vacances, i del qual els Mossos tenen imatges: hi va haver cinc impactes de projectil contra la porta d’entrada a l’habitatge, un dels quals va trencar el vidre. D’altra banda, els pares del directiu també havien rebut amenaces a través de trucades anònimes algunes nits. Rosell va explicar que, davant d’aquests episodis, s’havia preguntat si “ser president significa haver de posar en risc la família i causar-li angoixa”. En veure, naturalment, que no ha de ser així, va decidir marxar per poder estar al costat dels seus, que, en definitiva, “són l’essència” de la seva vida.
En la compareixença de comiat, l’expresident del Barça també va tenir temps per fer balanç dels anys al capdavant del club. Evidentment, i com es pot entendre, va recordar els episodis gloriosos que va aportar a l’entitat: triomfs als terrenys de joc, amb una bona collita de títols en totes les seccions; la superació d’obstacles extraesportius, recordant implícitament les malalties de Tito i Abidal, i la gestió econòmica eficaç, gràcies a la qual s’ha reduït el deute. Cal afegir, a més, altres aspectes que Rosell va passar per alt, tant positius com negatius: la millora dels accessos a l’estadi, la inauguració de la nova Masia i l’establiment d’un límit salarial basant-se en els ingressos del club són les accions més destacades dutes a terme per la seva directiva; a l’altre extrem, trobem decisions que han perjudicat el club, com no crear la grada d’animació, iniciar una guerra interna amb Guardiola i amb Laporta, i provocar la renúncia de Cruyff com a president d’honor de l'entitat, després de qüestionar la seva figura.
Sandro Rosell va ser el president més votat de la història del club i per això tenia una gran responsabilitat. En la roda de premsa de presentació va finalitzar el discurs inaugural amb una afirmació contundent: “No us fallaré”, va sentenciar. Personalment, crec que el seu període dirigint el club no ha sigut memorable i, un cop el mandat com a president ha expirat, es pot contradir aquella frase inicial: els episodis que beneficien el club no són suficients per tapar les mancances que ha acumulat al llarg d’aquests anys, i el “cas Neymar” ha fet esclatar una situació que, tot i no ser insostenible, començava a coixejar.
Puc comprendre la seva preocupació a causa de les amenaces que havia rebut, i puc entendre que són injustes i inadmissibles. Però no podem permetre que un mínim assumpte judicial esquitxi el club, que està refent-se d’etapes anteriors, i que ha de guanyar importància no tan sols amb els resultats esportius, sinó també amb la gestió als despatxos. Crec que la dimissió de Rosell és una gran notícia per al barcelonisme i jo, personalment, feia temps que la buscava; no el veia capacitat per dirigir un projecte d’aquestes dimensions i, malgrat alguns episodis en els quals ha triomfat, no ha estat a l’altura. És inevitable assumir, a més, que la manera amb què s’han desenvolupat els darrers esdeveniments no ha estat, ni de bon tros, l’encertada, ja que el ressò mediàtic que ha tingut no beneficiarà la imatge exterior del club.
Ara toca passar pàgina sabent que aquesta història no s’ha acabat i que hi ha molts detalls per tancar. Iniciem una nova etapa, liderada per Bartomeu, que es veu obligat a corregir els errors del passat i intentar millorar la situació de fa uns anys. Rosell, abans de marxar, va dir que no volia que “atacs injustos afectin la imatge del club” i que, per això, havia decidit renunciar. La seva actitud és noble i lloable, però no hem d’oblidar que el mal ja estava fet.
Barça i Madrid són, des de fa anys, els únics equips que opten al títol de lliga a Espanya. El València, l’any 2004, va ser l’últim club a aixecar el trofeu i el Vila-real, el 2008, el darrer a interposar-se entre els dos grans a la classificació. Fa temps que la distància entre els capdavanters i la resta és abismal i des del 2009 hi ha hagut més diferència entre el primer i el quart que del cinquè a l’últim. Fins a l’inici de la present temporada, semblava que aquest any la situació seria la mateixa i els dos equips es disputarien, sense cap oposició, el campionat. Tot i això, fa jornades que hi ha un conjunt que els separa i ha acreditat els mateixos resultats que el líder actual. Dirigit per Diego Simeone i exhibint un nivell molt elevat, l’Atlètic de Madrid està demostrant que és un candidat ferm a la lliga i, de moment, ha evitat la confrontació constant entre els que, a priori, haurien de ser els favorits.
El Barça ha guanyat quatre de les cinc últimes lligues, en la darrera igualant el rècord de punts i aconseguint la millor primera volta de la història. Primer amb Guardiola i després amb Tito Vilanova, va mostrar una gran qualitat i va ser l’equip més en forma del moment. L’estiu passat, la recaiguda en la malaltia de Tito va obligar a una ràpida substitució a la banqueta, i Gerardo Martino va arribar al club tan sols un mes abans del principi de la lliga. Després d’un començament complicat on es dubtava del joc i del rendiment de la plantilla, l’equip va abandonar la incertesa inicial i ha demostrat un alt nivell i ha aconseguit uns resultats immaculats. La seva trajectòria a la lliga ha sigut regular i, exceptuant dues ensopegades puntuals, als camps d’Osasuna i Athletic Club, i després de l’empat de la setmana passada al Calderón, ha tancat la primera volta amb els deures fets i se situa en primera posició igualat amb l’Atlètic. No hi ha dubtes que el Barça serà a dalt per intentar augmentar els seus registres i ningú el treu de la lluita pel campionat.
L’Atlètic de Madrid acumula al seu palmarès nou títols de lliga. Fa anys, però, que no l’assoleix i el 1996 es va proclamar campió per última vegada. Actualment, està sent l’equip revelació; classificat per als quarts de final de la copa i els vuitens de la Champions, i colíder empatat amb el Barça a la lliga, presenta uns resultats millors que els que la seva afició hauria pogut somiar. El projecte matalasser s’ha consolidat amb Diego Simeone a la banqueta, que, transmetent el seu caràcter als jugadors, ha aconseguit portar l’Atlètic entre els millors equips d’Europa. Després de guanyar l’Europa League i la supercopa d’Europa el 2012, i d’alçar la copa del Rei al Bernabéu davant el Madrid l’any passat, aquesta temporada afronta la lliga com a prioritat i ha assolit la millor primera volta de la seva història. Aquesta no és la primera gran temporada de l’equip, ja que l’any passat va quedar tercer a només nou punts del Madrid i va aconseguir desbancar el València de la tercera plaça, que havia ocupat en les darreres tres edicions. Aquest resultat va ser la culminació d’un progrés iniciat el 2009, quan l’equip va acabar novè, i des de llavors no ha parat de millorar. Fins avui, sembla un sòlid aspirant al títol, però el campionat domèstic es basa en la regularitat, i haurem de comprovar si la plantilla pot seguir mostrant el mateix nivell en les tres competicions durant els pròxims mesos. Cal recordar que la temporada passada l’equip matalasser ocupava la segona posició a falta d’onze jornades, i al final va acabar la lliga tercer a 24 punts del campió. Ningú qüestiona que, si el rendiment no baixa, tindrà les mateixes opcions al títol que els altres i podrà disputar-lo en igualtat de condicions.
El Reial Madrid és el club que ha guanyat més lligues, amb un total de 32. Últimament, però, no està sent la referència i només ha conquerit tres de les darreres deu edicions. L’equip també va canviar d’entrenador, i al juny va arribar Carlo Ancelotti per substituir José Mourinho. El tècnic italià va aterrar amb la missió de recuperar el prestigi perdut i intentar aconseguir, una vegada per totes, la Décima. Ancelotti, amb un gran grup d’estrelles a la seva disposició, tenia la funció de combinar-les per tal d’obtenir un conjunt vencedor i tornar a disputar la lliga al Barça. Malgrat això, l’equip ha completat la primera volta sense un estil definit i amb bastants dubtes en el rendiment. El joc no ha estat el que els aficionats demanaven i la plantilla no està demostrant tota la seva qualitat. És evident, i no es pot amagar, que el Madrid sempre aspirarà al títol, però parteix en desavantatge en l’inici de la segona part del certamen, ja que les males sensacions, la incertesa respecte al nivell exhibit i les derrotes davant els dos rivals directes l’han portat a una diferència de tres punts respecte als líders. Tot i ser un coixí escàs, l’equip blanc ha de trobar el camí per poder recuperar el rumb d’altres anys i arribar a final de temporada al màxim nivell.
Un cop superada la meitat de la competició, els equips ja estan situats, més o menys, a la posició que els correspon a la taula. Barça, Atlètic i Madrid estan separats per, tan sols, tres punts i això obre la porta a una intensa disputa entre tots tres per guanyar la lliga. Des de l’òptica culer, s’ha preguntat en més d’una ocasió quin equip serà, al final, el rival a l’hora d’assolir el títol i s’intenta pronosticar quins dos conjunts se’l disputaran. Aquestes especulacions, però, són totalment innecessàries i no tenen cap sentit; poden haver-hi més de dos candidats al campionat que s’enfrontin per les primeres places i que lluitin entre ells per conquerir-lo.
No hem de descartar, per tant, un dels tres aspirants, sinó que hem de veure que tots tenen opcions. Fa temps que els aficionats espanyols demanem al nostre futbol més competitivitat, més emoció i que Barça i Madrid no ocupin, sempre, les posicions de privilegi. Aquesta temporada, sembla que ho hem aconseguit: l’Atlètic de Madrid, amb un pressupost molt inferior, està competint amb esforç, sacrifici, dedicació i compromís al nivell dels més grans i està traçant el camí que haurien de seguir els altres equips si volem que, al final, la lliga espanyola deixi la bitemàtica del passat enrere. Els matalassers han demostrat que els diners no són essencials per arribar al punt més alt i això és el que els altres clubs haurien d’intentar igualar.
Pot ser que aquesta evolució de l’Atlètic sigui, només, fruit de dues temporades i que l’any que ve la lliga es torni a disputar entre Barça i Madrid. D’altra banda, no és fàcil arribar on ells ho han fet i per això no podem reclamar, immediatament, el seu nivell als altres equips. El procés de millora de la lliga és llarg, complex i difícil, i no podem pretendre resoldre’l sense dedicació. Malgrat això, el pas endavant donat per l’Atlètic ha sigut molt important, quasi definitiu, i si no podem aspirar al que desitgem, almenys hem de gaudir de la temporada actual. No hem de perdre el temps discutint sobre quin equip serà el rival a batre si, mentrestant, les jornades avancen i la competició segueix el seu curs. Potser encara no en som conscients, però tinc la sensació que aquesta edició del campionat marcarà un abans i un després: la trajectòria de l’Atlètic està posant en evidència que el regnat de Barça i Madrid al capdavant de la lliga ha arribat a la seva fi.
Neymar Júnior va arribar al Barça l’estiu passat procedent del Santos brasiler. El seu fitxatge va costar 57 milions d’euros i, segons informen algunes fonts periodístiques, es va avançar a causa de la necessitat del Barça d’incorporar un jugador com ell. Després del seu traspàs, es dubtava de la seva adaptació al futbol europeu i es qüestionava la seva integració a l’equip. El principal dubte que tenia l’afició culer era si la seva relació amb Messi seria efectiva, i tothom anhelava la connexió entre les dues estrelles. Hi havia gent preocupada per la convivència en un mateix equip de dos cracs mundials i, fins i tot, es va proposar que, un cop fitxat Neymar, es vengués Messi. Aquestes visions, però, encara no havien contemplat el brasiler exhibint les seves qualitats, i després de quatre mesos com a blaugrana, Neymar comença a demostrar que el seu fitxatge va ser una gran incorporació.
La seva explosió ha arribat després de l’absència de Messi als terrenys de joc a causa d’una lesió. El jugador brasiler s’ha posat l’equip a l’esquena i ha sigut la principal referència en atac, assumint la responsabilitat anotadora. En alguns enfrontaments, ha jugat com a fals nou, una posició a la qual s’ha adaptat perfectament i on ha aportat bons resultats. És evident que amb la falta del millor jugador del món, Neymar ha certificat amb solvència el seu progrés i ha quedat clar que té qualitat de sobres per liderar el Barça del futur.
Després de superar unes primeres setmanes d’incertesa a causa d’una anèmia que va obligar Martino a introduir-lo en el joc a poc a poc, ha anat progressant i ha acabat sent indiscutible en les alineacions de l’argentí. Des que va arribar, ha madurat i ha crescut físicament i tècnicament, i ha guanyat una confiança molt important a l’hora de desenvolupar tot el seu talent. En alguns partits importants ha rescatat el Barça, com en la final de la supercopa d’Espanya davant l’Atlètic o a la lliga contra el Madrid, i en aquests grans escenaris no s’ha fet petit, sinó que ha pogut exhibir-se per ajudar l’equip a tirar endavant.
Ofensivament, ofereix moltes possibilitats i és capaç de generar perill en les diferents situacions que se li presenten. És valent en atac i usa recursos tècnics i detalls de qualitat no com a decoració, sinó perquè el desenvolupament de la jugada així ho reclama. Té verticalitat, argumentada amb la seva velocitat i la seva visió de joc, i regala desmarcades profundes a l’espai per superar línies defensives ben organitzades proposant al passador assistències de fantasia. Confiat en l’un contra un, dinàmic en la conducció i àgil amb la pilota, la seva diversitat d’arguments ofensius el fa imprevisible. Les defenses no ho tenen fàcil a l’hora de controlar-lo i, a vegades, només el poden aturar amb faltes. Actua amb naturalitat utilitzant les dues cames i gaudeix d’un bon xut exterior. Col·lectivament, s’ha associat amb els companys i ha interpretat tots els rols necessaris, d’assistent, de xutador o de rematador, tots ells resolts amb excel·lència. En els minuts que va compartir amb Messi, hi va establir connexió i va demostrar, amb passades màgiques, que s’entendran perfectament. Sense l’argentí, ha sabut determinar les necessitats de l’equip i, de la millor manera, hi ha posat remei. Gaudeix d’un talent indiscutible, que encara està en formació i que ha de seguir creixent. Ha establert les bases de la seva habilitat, però encara té un llarg recorregut per endavant.
És evident que té totes les característiques per convertir-se en una estrella mundial i està capacitat per arribar a ser el millor del món. És d’hora per fer avaluacions prematures, i haurem d’esperar un temps per valorar-lo al complet. Els quatre primers mesos, els ha superat amb molt bona nota i, si segueix igual, ningú té cap dubte que acabarà sent la referència blaugrana. Tampoc caldrà esperar gaire temps perquè s’incorpori a l’Olimp del futbol, un lloc només a l’abast dels escollits i en el qual té un lloc reservat.
PODREM IGUALAR ELS REGISTRES DE GUARDIOLA?
La setmana passada es van acabar els partits oficials de futbol a Espanya aquest any 2013 a causa del període de descans nadalenc. És un bon moment, doncs, per reflexionar sobre les sensacions que han deixat els primers mesos de competició i valorar el comportament dels equips. El Barça arriba a aquesta aturada amb els resultats que s’esperaven: colíder de primera divisió i classificat per als vuitens de Copa i de Champions. En aquest aspecte, no hi ha res a retreure a l’equip, però el joc que s’ha mostrat ha sigut, en algunes ocasions, qüestionat per l’afició, que comprovava com el nivell exhibit no era el de feia uns anys. Les crítiques han aparegut amb freqüència degudes, en part, a l’alt llistó que els culers han posat a la plantilla, agafant de referència el que es va aconseguir amb Guardiola a la banqueta. Aquest mirall és, segurament, el causant de l’exigència cap a l’equip, que, malgrat no tenir recursos per aconseguir-ho, se sent pressionat per igualar una gesta que tardarà molt a repetir-se.
Guardiola va arribar al primer equip del Barça l’any 2008 i se li va encomanar la missió de redirigir el rumb d’un conjunt que havia tocat fons. En la seva presentació va garantir esforç, sacrifici i perseverança, i va assegurar que la gent gaudiria amb aquell nou equip. Des de llavors, el Barça no va parar de créixer i el de Santpedor va complir, sobradament, la seva paraula. Aquest període va ser el més gloriós de la història del club i va suposar un abans i un després en la manera d’entendre aquest esport. L’univers futbolístic va contemplar l’explosió tècnica i física dels millors jugadors del món en el moment precís, en el context adequat, i amb el líder ideal. Els registres que es van obtenir van ser un autèntic privilegi i es van assolir 14 de 19 títols possibles acreditant un nivell de joc que va enlluernar tot el planeta futbol. Amb la possessió com a bandera i havent deixat una empremta inesborrable, els quatre anys de Guardiola a la banqueta es van tancar amb un 72% de victòries i dos gols i mig a favor i menys d’un en contra de mitjana per partit. La supremacia del Barça va ser total i, individualment, també es van obtenir reconeixements destacats: Messi va conquerir quatre pilotes d’or, la segona acompanyat de Xavi i Iniesta al podi, i Guardiola va ser nomenat millor entrenador per la FIFA l’any 2011.
Els registres col·lectius, les marques individuals i les sensacions exteriors evidencien que aquella època serà molt difícil de repetir; els ingredients de la recepta de l’èxit es van combinar a la perfecció i això va comportar un desenllaç perfecte. El gran error que s’ha comès des del barcelonisme després de la marxa de Guardiola ha sigut emmirallar-se en el que es va aconseguir amb ell i confiar que allò es pot igualar. Ara, però, ja és impossible: les condicions que es van desenvolupar van ser idíl·liques, mai vistes abans, i no podem pretendre tornar a aquells moments de grandesa.
És per això que l’exigència reclamada als jugadors i l’entrenador és desmesurada i ens hem de ficar al cap que els instants gloriosos del passat no tornaran. Amb això, no vull dir que el que demanem a l’equip sigui menys, sinó que s’ha de trobar l’equilibri entre les possibilitats de la plantilla i el que un club com aquest reclama. També és evident que s’ha de seguir guanyant i el joc mostrat s’ha de correspondre amb l’ADN propi. No podem esperar, en canvi, que aquests jugadors rendeixin al nivell que ho van fer fa uns anys, ni podem forçar-los a fer-ho, ja que la seva tècnica i capacitat física han disminuït, com es pot entendre, a causa de l’edat; a més, Martino va aterrar aquí a última hora a causa de la malaltia de Tito i, en comparar-lo amb Guardiola, l’únic que aconseguim és infravalorar-lo i obligar-lo a satisfer unes expectatives utòpiques que el poden acabar desgastant. Si no comprenem tot això, ens estarem enganyant.
CAL UN NOU CAMP NOU?
El Camp Nou acull els partits com a local del primer equip del Barça des de l’any 1957. Últimament, el seu futur és un tema de debat comú entre els barcelonistes, que es plantegen la millor opció a l’hora de substituir l’actual estadi. El 2007, l’aleshores president Joan Laporta va posar sobre la taula el primer projecte oficial per remodelar-lo, que anava a càrrec de l’arquitecte britànic Norman Foster. Aquesta reforma preveia un exterior il·luminat amb plaques de colors i un aforament per a 113.000 persones, i hauria suposat un cost de 250 milions d’euros. Anys més tard, quan Sandro Rosell va arribar a la presidència, va manifestar la mateixa intenció, però va deixar clar que no seguiria la proposta de Laporta. Malgrat això, la idea va quedar oblidada fins que, fa unes setmanes, la junta directiva del Barça va anunciar que tenia dues opcions, ja bastant elaborades, entre les quals escollir i que significarien el futur del Camp Nou.
D’una banda, hi ha la possibilitat de construir un nou estadi als terrenys actuals de la Universitat de Barcelona. L’entitat, però, encara no ha rebut cap comunicat del Barça i ja ha manifestat que no està disposada a vendre part del seu patrimoni. Aquesta construcció aniria lligada a un nou Palau Blaugrana, construït a l’actual zona del Miniestadi i amb un aforament per a 12.000 espectadors, i una pista annexa per a 2.000 aficionats. En aquest nou estadi, a més, s’hi podrien construir llotges que multiplicarien els ingressos en un concepte que, actualment, no genera gaires beneficis al club. Aquesta opció és la preferida per l’ajuntament de Barcelona, ja que no suposaria dificultats d’entrada a la ciutat en dies de partit i beneficiaria els veïns de la zona actual, que pateixen molèsties a causa de l’afluència de públic. L’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, va manifestar que l’ajuntament col·laboraria al màxim i va catalogar el projecte de “magnífic”. El president del Barça, Sandro Rosell, també ha expressat la seva preferència per aquesta opció.
L’altra resolució és una remodelació profunda de l’actual estadi aprofitant la mateixa estructura. D’aquesta manera, els fonaments serien l’únic que es conservaria, ja que la resta seria una nova infraestructura. Durant el procés de construcció, l’equip seguiria jugant al Camp Nou malgrat les incomoditats dels espectadors, i l’aforament del camp es veuria reduït. La directiva ja ha anunciat que les obres de les graderies es durien a terme durant els mesos d’estiu, quan no hi ha competició, i al llarg de la temporada es treballaria en l’exterior.
Les dues opcions comparteixen dues característiques estructurals: la capacitat, per a 105.000 persones, i el sostre, que cobriria totalment el terreny de joc. El preu de l’operació s’acostaria als 300 milions si es reformés el camp i superaria els 800 milions si se’n construís un de nou. A més, en els dos casos, s’edificaria un complex anomenat Espai Barça –una zona comercial, hotelera i d’oficines situada entre la travessera de les Corts i la ubicació de l’actual estadi– que proporcionaria beneficis extres al club i suposaria una àrea dedicada, exclusivament, als culers. El debat segueix obert i els diferents punts de vista obligaran a una profunda reflexió. La conclusió final es donarà a conèixer al gener i haurà de ser aprovada en referèndum pels socis durant el 2014.
En aquest assumpte, però, la qüestió no és escollir una opció o una altra, sinó que s’haurien de descartar totes dues: són propostes innecessàries i el Barça no es pot permetre una inversió tan elevada en els temps de crisi actual. Crec que la directiva s’ha precipitat a l’hora de decidir la resolució final, i necessitaria un període de temps més llarg per valorar la necessitat d’un nou estadi. L’aforament elevat, la categoria establerta per la UEFA (de cinc estrelles) i la garantia de seguretat que actualment té el Camp Nou evidencien que, realment, no és prioritari. A més, aquests diners podrien ser destinats a eixugar el deute que el club acumula o ser invertits en seccions que els necessiten amb més urgència.
La directiva de Sandro Rosell s’hauria de preguntar si, realment, el Camp Nou ha de ser reemplaçat. L’únic que proporcionaria un nou estadi seria un exterior més agradable a la vista i uns passadissos més moderns, però les condicions esportives serien les mateixes. Els directius s’haurien de centrar, exclusivament, en aquest apartat i haurien d’entendre que, si aquests diners es destinen a la construcció d’un estadi, s’hauran malgastat. Al Camp Nou encara li queda molta vida per endavant i no ha exhaurit, ni molt menys, el seu temps d’utilitat. Per això, em sembla que una despesa tan elevada com aquesta no és imprescindible i, malgrat ser atractiva, s’hauria d’ajornar. La millor elecció seria esperar un temps fins que l'antiguitat del camp reclami substituir-lo i confiar en què la situació econòmica hagi millorat. Llavors sí, podrem construir un nou estadi, modern, elegant i envejable, que sigui un referent futbolístic. Fins d’aquí a un temps, però, aquests diners s’han de quedar a la caixa i és millor conservar-los per a futures inversions que gastar-los en un projecte que, ara mateix, no ens fa cap falta.
.jpg)
En els darrers anys, Leo Messi s’ha convertit en el millor jugador del món i ha demostrat la seva qualitat futbolística a tot el planeta. Fins i tot, ja hi ha gent que el cataloga com el més gran de la història i les quatre pilotes d’or guanyades avalen les seves habilitats. Al llarg d’aquesta ràpida i intensa progressió, no ha patit problemes físics que l’hagin aturat i ha pogut disputar, tal com a ell li agrada, tots els minuts possibles. Ja fa un temps, però, que les lesions s’han fet evidents, han trencat la seva dinàmica positiva al camp i li estan impedint disputar tots els partits que desitjaria.
.jpg)
Tots els culers recordem el desastrós final de la temporada passada, en el qual va influir directament el baix estat de forma en què van arribar els jugadors. A més, no poder disposar del millor jugador del món va afegir circumstàncies adverses a aquest desenllaç, que va evidenciar els dèficits col·lectius i, també, individuals. Aquesta conducta ha sigut revertida per la major part de la plantilla, però l’argentí ha seguit qüestionat pel seu nivell de joc i se segueix dubtant que estigui en plena forma física. Pot ser que les lesions el segueixin preocupant i el context, al qual no està acostumat, l’hagi superat.
També caldrà veure com influirà la seva lesió en els resultats de l’equip; fins ara no ha estat llargs períodes de temps allunyat dels terrenys de joc i la plantilla ha sabut respondre davant d’aquesta absència mitjançant solucions puntuals. En els pròxims partits, haurem de comprovar si l’equip és prou madur per sobreposar-se a la falta de Messi durant dos mesos i pot reemplaçar-lo sense exposar les mancances que això comporta.
Totes aquestes circumstàncies, a més, l’allunyen de la lluita per la pilota d’or, que s’entregarà aquest gener. En els últims anys, a causa de la superioritat de l’argentí davant els altres futbolistes, el debat ha sigut inexistent; ha demostrat amb solvència la seva categoria i ha guanyat quatre pilotes d’or merescudes. Aquesta temporada, però, Ribéry i Cristiano l’amenacen en la consecució d’aquesta distinció i, de tots tres, ell parteix en desavantatge a causa de les múltiples lesions que ha patit i que l’han privat de disputar alguns partits i rendir al màxim nivell.
.jpg)
Ja ha quedat demostrat, doncs, que la decisió que va prendre Guardiola i que Tito va adoptar no va ser la correcta. La davallada de l’equip al final de la temporada passada, el baix nivell amb què Messi ha començat aquesta, la renúncia de la pilota d’or i la difícil substitució d’un jugador com ell, són, de moment, les conseqüències de no haver fet descansar l’argentí en els darrers anys. Pensàvem que el millor era que ho jugués tot, que això el feia més fort, i que l’equip el necessitava, ja que sense ell no tiraria endavant. S’ha comprovat que ens vam equivocar; al final, Messi s’ha debilitat a causa de l’acumulació de minuts i, en els partits en què l’equip l’ha hagut de substituir, no han aparegut dificultats rellevants. La seva qualitat ens va encegar davant l’evidència que, tot i gaudir de qualitat extraterrestre, té físic humà, i la nostra confiança en ell no ens va fer veure la realitat. Ens vam creure que no necessitava descansar i amb aquesta seguretat no vam pensar en el que això podria comportar. Vam pecar d’inconscients i ara ens tocarà pagar les conseqüències.
Al final de la temporada passada, el Barça va patir una davallada esportiva important. Les causes que l’expliquen són moltes, i una de les que té més pes és el cansament que els jugadors blaugrana havien acumulat al llarg del curs. Tito i Roura, tot i fer més canvis en l’alineació que Guardiola, no van saber portar de la millor manera la capacitat física dels jugadors, i això va fer que arribessin exhaustos als compromisos importants del final de l’any contra Bayern, PSG i Madrid. Aquest factor, barrejat amb els aspectes tàctics i psicològics que hi influïen, va desencadenar un final desastrós que els culers desitjaríem oblidar.
Tata Martino, des de la seva arribada, ha instaurat un sistema de rotacions que fa descansar tota la plantilla amb la intenció que els jugadors arribin amb una magnífica forma física a final de temporada. El mig camp és la zona més afectada i on els minuts s’han repartit més equitativament. En canvi, a la defensa, els canvis han estat escassos i les lesions han sigut les úniques que han fet variar els jugadors presents a l’onze inicial.
Amb els partits que ja s’han disputat, s’han pogut comprovar les intencions de Martino, que ha demostrat tenir les idees molt clares i saber perfectament el que està fent. De moment, ha tingut la valentia de fer descansar les peces clau de l’equip i les dades parlen per si mateixes: tots els jugadors han començat un partit des de la banqueta i han estat desconvocats en una ocasió (menys Iniesta). Caldrà veure, però, si un cop avanci la temporada i el Barça s’enfronti a rivals d’entitat, mantindrà la mà forta davant del repte de portar el vestidor blaugrana.
Un capítol a part mereix el seu tracte envers el millor jugador del món, Leo Messi. El crac argentí no era substituït mai i només els problemes físics l’allunyaven dels terrenys de joc. Això va canviar amb l’arribada del Tata, que en la primera jornada de lliga ja el va treure del camp davant la sorpresa de tots els espectadors i del mateix jugador. Martino, en només tres mesos i mig, ha tingut l’atreviment de canviar-lo dues vegades sense cap lesió entremig, sinó per decisió tècnica, i ha demostrat tenir més autoritat que Tito i Guardiola. He d’admetre que jo no era partidari de les rotacions de Messi, però vistos els problemes físics que últimament l’acompanyen, sembla que la millor decisió és fer-lo descansar perquè arribi en plena condició al tram decisiu de la temporada.
Com he dit abans, Tata Martino està treballant amb l’objectiu que la plantilla arribi amb el millor estat de forma a final d’any per poder competir per tots els títols. Tito argumentava el mateix a l’inici de la temporada passada i al final el resultat no va ser el que s’esperava. Confiem que, en aquesta ocasió, el sistema funcioni i al final de l’any puguem dir que les absències de jugadors clau en partits concrets van servir per conquerir títols. Potser ara no ens sembla un bon mètode, i pensant amb el cor creiem que la decisió encertada seria alinear els millors jugadors en cada partit per assolir els resultats desitjats. Pensant amb visió de futur, però, el sentit comú ens ordena fer descansar els jugadors per no carregar-los de minuts i no cansar-los en excés. Davant d’aquest dilema, la saviesa és, normalment, el camí que cal seguir per aconseguir la fórmula de l’èxit, i Martino, de moment, està caminant pel sender que l’ha de conduir a la glòria.
El Barça de Tata Martino va fer un començament de temporada immaculat, guanyant els vuit primers partits de lliga i conquerint la Supercopa d’Espanya. Semblava que tot anava pel bon camí i l’estat d’eufòria inundava el barcelonisme. Tot i això, les darreres actuacions davant Osasuna, Milan i Madrid han col·locat l’equip al lloc on realment està i s’ha comprovat que la situació no era tan idíl·lica i perfecta com aparentava. La sensació que els jugadors van deixar en acabar els partits al Sadar i a San Siro no va ser la millor, i al Camp Nou, contra el Madrid, encara que es va guanyar, no hi va haver la resposta digna d’un partit gran que esperàvem. Els dos últims partits, contra rivals que, en un principi, no suposaven cap maldecap, regalaven l'oportunitat d'eixugar tots els dubtes amb dues actuacions meritòries. A Vigo, contra el Celta, tot i el resultat ampli, el joc que es va mostrar va estar molt lluny de l'estil Barça al qual estàvem acostumats, i al derbi davant l'Espanyol es va veure un partit trist, avorrit i ensopit que no va ajudar a posar fi al debat de les últimes setmanes al voltant del nivell i l'estil de joc de l'equip.
Martino, a més d’introduir els seus matisos tàctics propis, té la tasca de corregir els errors que van privar l’equip d’aconseguir millors resultats la temporada passada: els desajustos defensius i la superació de les defenses tancades. Defensivament, si no fos per les magnífiques actuacions de Víctor Valdés, el Barça no hauria aconseguit tants bons resultats, ja que les imprecisions i indecisions en defensa han estat presents en molts partits. També s’han perdut moltes pilotes en zones de risc o durant la sortida de pressió, que propicien contraatacs del rival o la cessió de la possessió a l’oponent. Pel que fa a la inspiració i la precisió ofensiva, s’ha tornat a suspendre l’assignatura de superar les barreres davant la porteria, una pel·lícula que ja hem vist en moltes ocasions. Tot i que a l’inici de temporada semblava que el mètode de Martino resoldria aquest problema, contra rivals d’entitat hem comprovat la realitat i hem vist que cal una solució ràpida per evitar quedar-se encallats, un cop més, de cara al gol.
Aquests fets ens porten a preguntar-nos si a l’inici de temporada vam sobrevalorar el joc i les capacitats de l’equip, i els bons resultats ens van fer creure que la plantilla havia millorat molt respecte a la temporada anterior, i que el Barça seria clar candidat a conquerir tots els títols. Amb això no descarto l’equip a l’hora de lluitar pels grans campionats, però, a diferència del que passava en temporades anteriors, aquest any no sembla que el seu domini sigui tan aclaparador. És probable que els bons resultats de l’inici de curs enceguessin els culers a l’hora de valorar l’equip al complet, i un cop vistos els primers fracassos puntuals, s’ha comprovat que Martino encara té feina per fer i aspectes per polir. La davallada en el joc de l’equip que es va fer present en el partit de lliga al camp de l’Osasuna va ser el primer avís, i l’optimisme dels culers es va començar a esvair. Després d’aquesta ensopegada es necessitava un cop d’efecte per dissipar els dubtes i el camp del Milan, aprofitant que del partit no depenia la classificació per als vuitens de final de la Champions, era l’escenari ideal. El joc que es va mostrar a San Siro, però, no va ser el millor i va generar més debat al voltant del partit, dies després, contra el Madrid. La confiança que es tenia en l’equip ni de bon tros es va perdre, però és cert que l’estat d’exaltació amb el qual els barcelonistes afrontaven la primera setmana amb compromisos importants es va reduir. Al Camp Nou, la setmana passada, tot i que el Barça es va imposar en el clàssic i va aconseguir el resultat que volia, la manera com va jugar tampoc va convèncer.
El mal joc, però, de moment no ha perjudicat l’equip i els dos punts perduts contra l’Osasuna i el Milan no han afectat el lideratge de la lliga ni influiran en la futura classificació per als vuitens de final de la Champions. Tot i això, si se segueix amb aquest joc més endavant, els càstigs que es pagaran seran més grans i, llavors sí, contribuiran negativament a la competició. El projecte de Martino encara està verd i necessita una mica més de temps per madurar. L’entrenador argentí ha d’aconseguir resoldre els problemes i arreglar les mancances de l’equip abans que sigui massa tard. Si ho aconsegueix, els fruits que en recollirem tindran forma de títols.
Des de l’any 2004, Carles Puyol és el capità del primer equip del Barça. En aquests últims deu anys, el club ha viscut el cicle més feliç de la seva història i el jugador català ha sigut un dels símbols de l’equip. Durant aquest període, Puyol ha compartit vestidor amb els millors jugadors del món i ha vist de primera mà l’evolució de les noves estrelles. El defensa català ha tingut un paper protagonista en els èxits aconseguits i no s’ha cansat d’aixecar trofeus per a l’equip que l’ha vist créixer.
Puyol va arribar a les categories inferiors del Barça l’any 1995, amb 17 anys, i només va haver d’esperar quatre temporades per fer realitat el seu somni de debutar amb el primer equip. El 2 d’octubre de 1999 al Nuevo Zorrilla, l’estadi del Valladolid, va jugar els primers minuts i ja va demostrar el seu caràcter i la seva qualitat defensiva. Des de llavors, el club ha canviat molt, però tot i els diferents presidents que l’han dirigit i els diversos entrenadors que han segut a la banqueta, Carles Puyol sempre ha tingut la titularitat entre cella i cella. Ha disputat un total de 665 partits com a blaugrana i ja és el segon jugador que més vegades ha vestit la samarreta del Barça per darrere de Xavi. A més, el seu palmarès és envejable: 3 Champions, 6 lligues, 2 supercopes d’Europa i 2 mundials de clubs, entre altres títols, són la recompensa que ha obtingut del seu esforç i sacrifici.
El seu tarannà aporta personalitat a l’equip i no deixa indiferent a ningú; el lideratge de la plantilla en els bons i els mals moments, el compromís amb el club que porta al cor i que sempre defensarà, les bones relacions amb els companys que creen un clima d’amistat, i la valentia de donar la cara després de les derrotes que més mal fan, són les característiques que el converteixen en el Capità del Barça.
La seva carrera, però, també ha tingut un apartat negatiu: les lesions, que l’han allunyat dels terrenys de joc 650 dies i han trencat la seva continuïtat a l’equip. Sense anar més lluny, a l’inici de la temporada passada, va patir tres lesions consecutives que el van deixar fora de competició durant un llarg període de temps; una fractura al pòmul a finals d’agost al camp d’Osasuna el va inhabilitar durant vint dies; en la seva reaparició al camp del Getafe, va patir una elongació al lligament encreuat intern del genoll esquerre i va haver de reposar durant dues setmanes; quan va tornar, al camp del Benfica en partit de Champions, es va fer una luxació al colze esquerre que el va obligar a descansar cinc setmanes més. Ja al març d’aquest any, i per solucionar els problemes al genoll que sempre l’han acompanyat, li van practicar una artroscòpia de neteja articular que el va allunyar de la competició fins al final de temporada. Sense haver reaparegut, al juliol es va sotmetre a una intervenció quirúrgica ambulatòria per extreure-li un quist de Baker del genoll dret. Des d’aleshores s’ha estat recuperant per arribar amb la millor condició física a l’inici de la temporada; afortunadament per als culers, la setmana passada contra l’Osasuna va tornar a jugar, com a titular, després de 222 dies lesionat, i la seva tornada és una gran notícia. La plantilla, de moment, s’ha sabut sobreposar a aquest llarg període d’absència i ha trobat solucions per contrarestar-lo. Tot i això, és una evidència que l’equip té dues cares amb ell o sense ell al camp.
La seva qualitat humana és un altre exemple de la seva grandesa dins i fora del camp; cedir el privilegi a Éric Abidal d’aixecar la Champions a Wembley, deixar que Tito i el mateix lateral francès alcin la lliga de la temporada passada, o escriure’s les inicials de Miki Roqué, jugador bètic difunt molt amic seu, a les botes per tenir-lo sempre present, són gestos dignes dels més grans.
És una evidència que Carles Puyol reuneix totes les qualitats necessàries per governar un projecte com el del Barça. A diferència d’altres capitans que són fitxatges recents i pretenen donar prestigi a l’equip que els incorpora (com Thiago Silva al PSG o Éric Abidal al Mònaco), ell és un dels jugadors més veterans de la plantilla, ha viscut tota la vida al club i té el sentiment culer impregnat a la pell. El jugador català, tot i tenir 35 anys, té clar que jugarà fins als 40 i estic convençut que ho assolirà. De moment, ja és una llegenda a l’alçada dels més grans de la història, i és un jugador que, més enllà de la seva tècnica i qualitat, demostra sacrifici, compromís i lideratge, que el converteixen en un referent futbolístic mundial. És una sort tenir jugadors com ell defensant els nostres colors i el cert és que no hi ha cap jugador que representi millor el Barça que Carles Puyol.
Les circumstàncies d’un Barça-Madrid no són les mateixes que es veuen en altres partits; els duels individuals al terreny de joc, l’enfrontament a les banquetes i el combat entre les aficions, li atribueixen un caràcter especial. Aquesta condició comporta una variació considerable respecte als altres partits, per això si aquests els escoltes per la ràdio a casa amb la família, els clàssics els veus al bar amb els amics; si un gol en un enfrontament domèstic s’ha de celebrar amb moderació per no despertar el que dorm, un gol en un Barça-Madrid provoca l’afonia; els nervis a les hores prèvies a un matx qualsevol es multipliquen als dies abans d’un clàssic; i el patiment que provoca una jugada en un partit de lliga qualsevol no és res comparat amb el que hem de suportar davant d'un Barça-Madrid. També es comprova la importància d’aquests partits en els mitjans de comunicació: els programes especials continuats a la televisió, els suplements dels diaris el dia anterior, el mateix i el posterior al partit i els butlletins radiofònics informant de les novetats, demostren la seva rellevància.
Hi ha gent que defineix el futbol com un simple esport on dos equips d’onze jugadors cada un intenten introduir la pilota dins la porteria, però els fans d’aquest esport sabem que és molt més que això. El futbol inclou bons gols, grans aturades, jugades de fantasia, assistències mil·limètriques i màgia amb la pilota. Us semblarà exagerat i desmesurat, i em direu boig fins i tot, i potser teniu raó. Els aficionats al futbol com jo, però, entendran i compartiran la meva opinió que aquest joc és més que un esport qualsevol i és capaç de molt més del que ens podem imaginar: unir les persones, fer oblidar els problemes, passar una estona amb els amics i gaudir veient un partit. Aquestes característiques cobren una nova dimensió quan ens trobem davant d’un Barça-Madrid. Hi ha gent que s’atreveix a dir que partits com aquests aturen el món, potser no n'hi ha per tant. Però sí que és cert que enfrontaments d’aquestes dimensions col·loquen sobre un terreny de joc, com he dit bans, els millors jugadors del planeta representant els dos equips més grans, que lluiten per fer-se un lloc en la història. És per això que els que tenim l’oportunitat de contemplar-los ens hem de sentir afortunats.
Víctor Valdés és el porter titular del Barça des de l’any 2003 i en aquest temps ha disputat un total de 488 partits amb la samarreta blaugrana. Ha fet gaudir els aficionats amb grans parades i hi ha contribuït molt positivament en l’evolució de l’equip. Malauradament per als culers, però, el porter ha anunciat que deixarà el Barça quan finalitzi aquesta temporada, acabant així amb onze anys de carrera professional al club. També ha expressat que és una decisió totalment presa i que res ni ningú el farà canviar d’opinió. Valdés ha sigut un dels principals protagonistes dels èxits del club en l’última dècada i la seva importància dins l’equip es pot equiparar amb la dels millors cracs de la plantilla. Tot i això, no el valorarem com es mereix fins que el perdrem, i això afectarà molt negativament els futurs resultats.
Com tots els professionals, el porter català ha viscut moltes nits màgiques, però també ha hagut de suportar partits que desitjaria oblidar. Afortunadament per ell i pels barcelonistes, són més els títols que ens ha fet guanyar, que les derrotes que ens ha fet haver de resistir. Qualsevol culer amb una mica d’experiència recorda la final de la Champions que es va jugar a París l’any 2006, on el porter va tenir un paper molt destacat. Les seves aturades enfront del davanter de l’Arsenal Thierry Henry van mantenir amb vida el Barça, que sense l’actuació de Valdés no hauria conquerit el títol. El porter es va reivindicar i va ser aquí on el món el va conèixer.
També formen part de l’imaginari blaugrana els dos partits de les semifinals de la Champions l’any 2009. A l’anada, no va intervenir en excés, però la resolució d’incidències puntuals va ser molt important. La tornada a Stamford Bridge va tenir de protagonista principal Andrés Iniesta amb el gol a l’últim minut. Però tot i l’extraordinari gol, el de Fuentealbilla no hauria classificat l’equip per a la final si el porter català no hagués intervingut decisivament en les múltiples arribades a l’àrea per part dels davanters anglesos. El paper del manxec va ser tan rellevant, que va eclipsar la gran actuació de Valdés; va tenir sis intervencions de mèrit que van evitar la golejada del Chelsea, i altres accions que donaven seguretat a la defensa. Més recentment, les aturades davant l’Atlètic de Madrid i el Màlaga, que valen el títol de la Supercopa d'Europa i tres punts importants a la lliga respectivament, han fet veure als aficionats que Valdés, tot i desitjar marxar, està vivint el moment i aprofita l’última temporada com a blaugrana per demostrar les seves qualitats.Ocupar la porteria del Barça no és una tasca fàcil, ja que a més de tenir els reflexos i qualitats pròpies d’un porter, també calen aptituds concretes necessàries per al bon desenvolupament del joc blaugrana: saber jugar bé i ràpid amb els peus, poder respondre en accions aïllades, transmetre seguretat i organitzar l’equip des del darrere. Valdés compleix tots aquests requisits i aporta un grau d’experiència important. Serà difícil trobar un altre porter que compleixi responsablement en totes les assignatures, i probablement no dominarà, com ho fa el català, tots els aspectes del joc. Caldrà temps perquè no notem l’absència de Víctor Valdés a la porteria, i és necessari que Andoni Zubizarreta, director esportiu del club, faci la seva feina ben feta.
Parades impossibles, nits inoblidables i intervencions històriques és el llegat que deixa Valdés a Barcelona. Sap perfectament que el trobarem a faltar i que el buit que deixarà a l’equip serà important; tot i això, estic convençut que el club de la seva vida seguirà sent el Barça. Vagi on vagi espero que porti el club al cor i se senti orgullós dels seus orígens. Encara que deixi despullada la porteria, li desitjo el millor en la seva nova etapa, sigui on sigui, i si un dia vol tornar, el rebre'm amb els braços oberts.Etiquetes: Barça - Futbol
El Barça dels últims anys s’ha guanyat el respecte de tot el planeta futbol no només pels títols que ha aconseguit, sinó, també, per la manera com els ha conquerit: tocant, hipnotitzant el rival i fent petits els equips més grans. A causa dels seus assoliments ha rebut el reconeixement de tot el món futbolístic i ha deixat el segell Barça pertot arreu. El seu estil característic és l’herència de l’equip que entrenava
Johan Cruyff, conegut com el Dream Team i que també va enlluernar el món. El seu sistema és totalment d’atac, no li dóna ni espais ni comoditats al rival, proporciona el control de la pilota i, consegüentment, el govern del partit, i quan és necessària, aporta la pausa que en alguns capítols del joc es reclama. Aquest estil va ser modificat lleugerament per Guardiola, Vilanova el va mantenir, i Martino, amb l’excusa que venia a perfeccionar-lo, l’està modificant en excés fins al punt de sobreposar el seu matís personal a l’essència base. El pla futbolístic de l’argentí consisteix en un joc més directe, amb intercanvis de cops continus i transformant el partit en atacs d’anada i tornada.
Aquesta modificació de l’estil ha fet veure a l’espectador que hi ha altres camins a part del tiki-taka, que en determinats escenaris puntuals podem utilitzar. L’any passat reclamàvem un pla B per desencallar els partits que se li complicaven al Barça, i ara, tot i aquest canvi tàctic que s’acosta a la salvació d’urgència tan desitjada, no estem convençuts amb el joc mostrat per l’equip. I és que cal diferenciar entre necessitar un gol en una eliminatòria europea que classifiqui l’equip, i jugar al camp del Rayo Vallecano, anar guanyant 0-2 i no controlar la pilota com sabem. La realitat, i no cal que ens n’amaguem, és que el Barça no té recursos per fer aquest joc, ja que els seus jugadors han estat entrenats des que eren nens per tenir el govern del partit, i saben perfectament la millor manera de resoldre els partits.
A aquestes alçades de la temporada encara no, però quan el Barça s’hagi d’enfrontar amb rivals d’entitat, haurem de veure quina és la resposta de l’equip i si aquest sistema també funciona. Més enllà de les possibles futures dificultats del Barça en compromisos importants, però, l’evidència és que, si bé la possessió de la pilota (encara que molts mitjans diguin el contrari) segueix sent el patrimoni del Barça, el nombre de passades en llarg del porter i els centrals ha augmentat. Aquestes tenen dos possibles resultats: que un migcampista o davanter l’aconsegueix controlar i d’aquesta manera guanyar molts metres i superar rivals amb poc temps, o perdre la pilota i començar la pressió com li agrada a Martino. Malauradament per al desenvolupament del joc blaugrana, la segona resolució és la més freqüent.
És cert que, en equips mediocres, qualsevol tàctica és acceptada a l’hora d’intentar assolir els resultats i aconseguir els èxits necessaris. Per exemple, els aficionats d’un equip de la part baixa de la classificació no reclamen un estil de joc determinat, sinó que només desitgen salvar la categoria sense patir en excés, la manera d’aconseguir-ho no és important. El Barça, però, és el millor equip del món i, per això, els seus seguidors exigeixen títols i bon joc amb el mateix nivell d’importància. Un entrenador que arriba a la banqueta blaugrana no pot decidir jugar de la manera que ell vulgui, sinó que l’ADN del Barça no pot variar i l’equip ha de seguir demostrant qui és. Gerardo Martino, tot i justificar en cada roda de premsa que no està aquí per modificar l’estil, realment està deixant enrere la base que ens ha fet grans i ens està fent renunciar als nostres orígens. Això, no ens ho podem permetre.
CRUYFF I ROSELL, ÉS AQUESTA L'ACTITUD CORRECTA?
No és cap novetat que la relació entre Johan Cruyff (exjugador i exentrenador del Barça) i Sandro Rosell (l’actual president del club) no és bona. Últimament, però, a causa de les múltiples entrevistes de les quals han estat protagonistes, s’han fet evidents les seves diferències i la ferida que semblava cicatritzar s’ha tornat a obrir. Tot i la tensió de la situació, aquesta s’havia controlat sense massa dificultats, però l’última declaració de Rosell va fer vessar el got i va evidenciar la ruptura total entre les dues parts. El president del Barça va dir que unir el barcelonisme, una tasca que li correspon, li seria complicat sobretot amb els cruyffistes, i que fins que el club no pagués el que deu a la Fundació Cruyff, no salvarien les diferències. L’holandès va replicar-li que el barcelonisme estava per sobre del cruyffisme i que els ideals de cadascú no importaven a l’hora de tenir una mateixa passió, el Barça, i lluitar per un objectiu comú, la victòria. Va considerar-ho absurd i va catalogar aquell que ho creu de tenir problemes mentals.
De moment, aquest és el darrer episodi de la sèrie de declaracions i rèpliques que han tingut lloc entre tots dos en els últims dies, però abans ja havien polemitzat en altres temes. Les temàtiques que van tractar van ser diverses, però totes comparteixen un denominador comú: la polèmica que generen. Un dels temes comentats va ser l’assistència de l’holandès al dinar de directives previ al Barça-Ajax de Champions i a l’estadi la nit del partit. Cruyff va dir que no aniria al dinar i que tampoc seria present a l’enfrontament, ja que, com havia etzibat dies abans, no anirà més al Camp Nou mentre hi hagi Rosell. L’actitud de l’holandès va sorprendre, ja que el que semblava més normal és que, tot i la seva mala relació amb Rosell, prioritzés el futbol i fos un espectador més del partit que enfrontava els “seus” dos equips: el Barça i l’Ajax. La resposta del president del Barça va ser inoportuna i innecessària expressant que la no assistència de Cruyff li sabia greu com a president, però no com a persona.
Respecte a la seva fundació i els diners que li deu el Barça, Cruyff va dir que espera que el president signi i es pugui pagar el que falta, va afegir que els diners no són per a ell (que ell no és minusvàlid) i que, si porta l’assumpte als tribunals, el Barça farà el ridícul. Al voltant d’aquest afer, Rosell va comentar que el Barça pagarà els diners quan sàpiga a què seran destinats, i no abans. Per acabar, pel que fa a la renúncia de Cruyff com a president d’honor, l’holandès va argumentar que va tornar la medalla per no ser un problema per al club després que Rosell el posés en dubte el primer dia.
És evident que aquestes confrontacions verbals debiliten l’estructura del club i beneficien els rivals de l’equip. És cert que Johan Cruyff, tot i haver sigut jugador i entrenador, actualment no té cap lligam amb el Barça i això no el priva de res i li permet expressar lliurement el que pensi. A l’altra banda, però, trobem Sandro Rosell, que, com que té un càrrec públic rellevant, es veu obligat a frenar les emocions i intentar amagar-les per no perjudicar el club. Bé, això en principi, ja que després de les últimes intervencions s’ha demostrat que el president blaugrana prioritza els seus conflictes individuals als interessos del club.
Encara que en aquesta pel·lícula no hi ha bons ni dolents, els dos personatges actuen en contra del club: Johan Cruyff, per renunciar als seus inicis i llençar pedres contra la seva teulada sense recordar tot el que li va donar el Barça; i Sandro Rosell, per deixar de banda les seves obligacions com a president del Barça i decidir enfrontar-se personalment amb l’holandès. Tots dos necessiten revisar els seus arguments i els seus motius per criticar-se entre ells, i han de comprendre la necessitat de sembrar la pau entre les dues branques de l’afició: els cruyffistes i els no cruyffistes. El més important és estar units com a club i com a afició, per fer front a les adversitats i aconseguir els èxits que reclama un equip com el Barça. Ja n'hi ha prou fora per trobar-ne dins i que aquestes provoquin imprevistos innecessaris. El que hem de fer és anar tots junts cap a un mateix objectiu: la victòria. Només si anem units, aconseguirem tot allò que ens proposem.
Barça i Madrid són els dos grans equips de la lliga espanyola, i des de l’any 2004, en què el València CF va ser campió de lliga, s’han repartit tots els títols i les segones places del campionat domèstic (exceptuant l’any 2008, en què el Barça va quedar tercer per darrere del Madrid i el Vila-real). D’aquesta manera, els dos equips han demostrat la seva hegemonia aclaparadora a la lliga estatal i s’ha comprovat la desigualtat immensa que hi ha entre ells i la resta d’equips. A continuació, s’exposen un seguit de dades objectives on es pot veure reflectida aquesta diferència.
Els drets televisius. El repartiment dels drets televisius és un clar exemple de la diferència entre la lliga espanyola i la resta de lligues europees, i de la desigualtat entre Barça i Madrid i els altres equips espanyols: a la lliga anglesa, l’alemanya i la francesa es reparteixen un total de 1.000, 515 i 360 milions d’euros respectivament entre els diferents clubs, i la diferència entre l’equip que més ingressa i el que menys ronda els 25 milions d’euros. El Manchester United, el Bayern de Munich i l’Olympique de Marsella, els equips que més guanyen, obtenen un 7,5% del total de diners repartits. En canvi, a Espanya, Barça i Madrid reben entre tots dos un 46% del ingressos i guanyen 128 milions més que els equips que ingressen menys.
El pressupost. Els pressupostos de Barça i Madrid són de 490 i 525 milions d’euros respectivament, i el de l’Atlètic de Madrid, el tercer equip amb el pressupost més alt, de 150 milions (una diferència de 350 milions). El pressupost dels dos equips grans supera els 1.000 milions d’euros i el dels 18 equips restants de la lliga arriba als 800 milions, cosa que suposa una diferència de 200 milions. També cal afegir que Barça i Madrid són, deixant de banda els equips que han ascendit, els únics clubs que han augmentat el seu pressupost.
Les inversions en fitxatges. Barça i Madrid són els dos equips de la lliga espanyola que, amb diferència, han invertit més en fitxatges aquest estiu. L’equip madrileny ha destinat, en la milionària incorporació de Gareth Bale al club, 20 milions més que la resta d’equips de primera divisió junts (excloent Barça, Sevilla i Atlètic de Madrid). A més, els dos clubs han invertit el 60% dels diners gastats pels equips de primera divisió.
Els títols de lliga. Pel que fa a la consecució del títol en els últims vuit anys, a Espanya ha estat acaparada per Barça i Madrid, amb cinc i tres títols cadascú. A les altres lligues europees, però, s’ha distribuït més heterogèniament: tres equips diferents han aconseguit la lliga anglesa i la italiana (Chelsea, Manchester United i Manchester City, i Inter, Milan i Juventus), quatre equips s’han proclamat campions de la Bundeslliga alemanya (Bayern de Munich, Borussia Dortmund, Stuttgart i Wolfsburg) i sis equips han conquerit la lliga francesa (Olympique de Lió, Girondins de Bordeus, Olympique de Marsella, Lille, Montpeller i PSG).
Aquestes dades exemplifiquen de manera evident la gran diferència entre Barça i Madrid i la resta d’equips, i aquesta desigualtat no beneficia la lliga espanyola, que d’aquesta manera perd interès. A diferència de les altres lligues europees, aquest estiu la competició estatal ha obtingut més beneficis que pèrdues en traspassos, i això demostra que els clubs han perdut les seves estrelles. L’emoció d’aquesta temporada estarà centrada únicament en si Madrid o Barça conquereixen la lliga i en quins equips es repartiran les posicions europees i les places de descens. Lluny queden aquelles temporades en què Barça, Madrid, Deportivo i València es disputaven el títol, la diferència entre el primer i el cinquè era de 10 punts i la lliga es decidida l’última jornada entre tres possibles candidats.
Personalment, no crec que la lliga espanyola sigui “La mejor liga del mundo” pel sol fet de tenir el millor i el segon millor jugador del món i la majoria de les estrelles de la selecció espanyola. Això no fa que augmenti el seu interès, sinó que incrementa l’abisme entre el Barça i el Madrid i els altres equips. Per molt que els jugadors, els entrenadors i els presidents ens intentin fer entendre que la lliga espanyola és la millor del món, no aconseguiran fer-nos creure una gran mentida i hauran de lluitar contra l’evidència que el campionat ha perdut tot el significat.Etiquetes: Barça - Futbol
ON ÉS EL CENTRAL QUE NECESSITVA EL BARÇA?
 |
| Agger, David Luiz i Thiago Silva |
Piqué sembla l’únic indiscutible a l’onze titular, i per acompanyar-lo a l’eix de la defensa el Barça disposa de Puyol, Marc Bartra, Mascherano, Song i Adriano. El capità porta tota la vida al club i fa uns anys ningú li discutia la titularitat. Va sobrat d’experiència, però l’edat comença a passar-li factura en forma de lesions. Bartra és, conjuntament amb Piqué i Puyol, l’únic central pur de l’equip. La manca d’experiència, a causa de la joventut i de les poques oportunitats que li va donar Tito Vilanova l’any passat, pot passar-li factura. Tot i això, té qualitat suficient per tenir aquesta responsabilitat. L’argentí i el camerunès van ser fitxats per ocupar aquesta posició tot i ser migcampistes. El primer s’ha adaptat molt bé i genera confiança; el segon ha tingut pocs partits per demostrar el que val, però no sembla candidat a ocupar el lloc que falta. Adriano és l’últim invent de Tito Vilanova, que a causa de les múltiples baixes en defensa es va veure obligat a col·locar-lo en aquesta posició. No va decebre, però no és la millor opció per acompanyar Gerard Piqué.
Amb aquesta anàlisi es veu clara la necessitat d’incorporar un central, ja que Piqué necessita una parella amb garanties per intentar evitar les fugues defensives de la temporada passada. El català necessita una parella estable per defensar la porteria blaugrana i intentar reduir el nombre de gols encaixats en anys anteriors. La contractació d’un central hauria permès tenir jugadors disponibles tot i les lesions i sancions inoportunes i hauria aportat noves possibilitats tàctiques a l’equip. En canvi, probablement, s’hauria pagat un preu massa car i la seva adaptació hauria sigut ràpida i, potser per això, dolenta. Els joves del filial haurien vist que no es confiava en ells i potser haurien perdut les ganes de competir amb el Barça. Segurament, els haurien cedit o traspassat a altres clubs en els quals disposessin de més minuts. Contràriament, no haver-lo fitxat beneficia la part econòmica del club i dóna més minuts als que ho necessiten, com Bartra. D’aquesta manera, però, la feblesa defensiva es farà més evident i l’equip patirà en excés per mantenir la porteria a zero.
Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu
TATA MARTINO, LA DECISIÓ ENCERTADA?
.jpg)
Gerardo Martino, més conegut com el Tata Martino, va ser l’elegit per substituir Vilanova i intentar continuar i mantenir el projecte iniciat per Guardiola l’any 2008. L’argentí no ha entrenat mai a Europa, però ha aconseguit bons resultats amb els equips que ha dirigit: el millor balanç en un Mundial (quarts de final) i un subcampionat en la Copa Amèrica 2011 és el seu llegat com a seleccionador del Paraguai; i 4 Tornejos d’Obertura, 2 de Clausura i 4 campionats absoluts al Paraguai i 1 torneig final a l’Argentina són els títols que ha conquerit amb els equips sud-americans que ha entrenat. El rendiment acreditat ha estat molt bo, però el futbol europeu és diferent i caldrà veure si serà capaç d’adaptar-s’hi. De moment, és clar que és una proposta arriscada confiar en un entrenador novell entrenant a Europa per mantenir un projecte iniciat.
.jpg)
És una evidència que, a finals de juliol i quan tots els equips ja han començat les respectives pretemporades, hi ha poques ofertes al mercat, però això no ha de servir d’excusa a l’hora d’escollir. Entre altres recursos, el Barça té una pedrera reconeguda mundialment que no només serveix per alimentar el primer equip de futurs talents, sinó que també pot aportar entrenadors en situacions límit. A més, l’arribada del tècnic argentí obligarà a deixar fora de la banqueta els preparadors físics i el que fins ara era el segon entrenador (Jordi Roura), que coneixen de primera mà les necessitats dels jugadors i que han treballat amb ells els últims anys.
Personalment, l’elecció de Martino com a substitut de Tito Vilanova no m’agrada, ja que crec que sembla més una solució d’urgència sense garantia d’èxit que un projecte de futur que asseguri el model. Amb això no vull assegurar el fracàs, ni molt menys, però hi havia altres opcions, i millors, com a relleu a la banqueta.
No tindré cap problema a reconèixer que m’he equivocat si, finalment, Martino assoleix títols i convenç com a entrenador. Empassar-me les paraules serà símptoma que el Barça ha triomfat, i això és el més important.
Cada estiu, les primeres setmanes de la temporada, el Barça disputa el trofeu Joan Gamper contra un equip internacionalment reconegut. L’enfrontament es disputa des de l’any 1966, però actualment, amb el calendari atapeït, ha perdut la tensió competitiva i s’ha convertit en un matx molest.
És un partit amb molta història i es considera una tradició disputar-lo a l’inici de la temporada. El seu preu barat facilita l’afluència de públic, i com que es troba enmig de les vacances, els més petits tenen la primera oportunitat de veure els seus ídols en directe i contemplar el temple blaugrana, escenari per a alguns desconegut.
D’altra banda, però, cada vegada costa més trobar un dia per al partit a causa dels múltiples compromisos del Barça i, fins i tot, a vegades pot dificultar l’activitat dels jugadors (ja que algun any es juga entremig de la disputa de la Supercopa d’Espanya o un cop ja ha començat la Lliga). Com que els jugadors més importants han de recuperar-se o preparar-se per als futurs enfrontaments oficials, els encarregats de jugar el partit són els que tenen menys rellevància o els del Barça B, i la presentació de la plantilla, que té lloc a l’inici del partit, es fa sense tots els jugadors de què disposarà l’equip, ja que hi poden haver nous fitxatges o alguns dels jugadors presentats poden marxar a un altre club.
És cert que el nom de Joan Gamper com a fundador del club ha de ser present en les ments dels barcelonistes, però hi ha altres opcions que fer un trofeu de pretemporada amb el seu nom. Si realment és tan important i cal conèixer-lo, hi ha altres mètodes per recordar-lo sense que això suposi un maldecap per als futbolistes. Disputar-lo, com aquest any, abans que comencin les competicions oficials, i incloure’l dins els partits amistosos que juga l’equip és una bona opció, però si no es troben dates a la primera quinzena d’agost (abans que comenci la Lliga), no ha de ser una obligació disputar-lo, ja que “molesta” la preparació, concentració i motivació dels jugadors. Hi ha gent que dirà que és una tradició, però les tradicions tard o d’hora es perden i pel sol fet de ser el costum no hem de seguir disputant-lo, sinó que a vegades, i a causa del context i les circumstàncies, cal renovar-se.
Una bona opció és la de fer la presentació de la plantilla i l’staff tècnic en el primer partit oficial de la temporada. D’aquesta manera els jugadors no disputen partits innecessaris, però es pot presentar decentment la plantilla a l’afició i un cop ja està completa. No caldrà preocupar-se per conèixer qui és Joan Gamper, és prou important perquè els barcelonistes no oblidin el seu nom.
Etiquetes: Barça - Futbol
Etiquetes: Barça - Futbol
CAMP NOU, RENOVACIÓ O RECONSTRUCCIÓ?
L’opció de construir un nou Camp Nou és més cara i té més dificultats immobiliàries: caldria trobar un solar gran a prop de Barcelona i traslladar-hi les oficines i tot el que faci referència a l’administració i organització del club. La construcció des de la base, però, facilitaria una homogeneïtat estructural i visual i permetria un complex de negocis (restaurants, hotels...) a disposició dels socis i aficionats assistents al camp que enfortiria l’economia del club. Tot això obligaria a deixar d’utilitzar l’actual estadi, que per a molts culés té un sentiment patriòtic, i, simbòlicament, semblaria que enderroquem els records més dolços de la història del club i els abandonem en el passat.
A l’altre extrem trobem la possibilitat de renovar i modernitzar l’actual estadi. Aquesta reforma seria més barata però s’hauria de fer sobre una estructura ja construïda que privaria de certes millores. Un exterior més modern o uns passadissos diferents, són possibles canvis que contempla aquesta opció. D’aquesta manera es renovaria l’actual estadi però sense perdre l’essència històrica del camp. El trasllat de les oficines, del museu i de tot el que envolta el temple blaugrana seria innecessari, tot i que l’estadi viuria un període de reformes que dificultaria la seva utilització.
Això, de moment, és un avantprojecte que ha d’agafar forma i rellevància. Els aficionats saben que la directiva té aquesta idea i cadascú té les seves valoracions i aportacions. Des del meu punt de vista, crec que no seria una acció encertada abandonar un símbol del barcelonisme com és el Camp Nou i que les reformes, si calen, haurien de ser lleus i en l’actual estadi. És cert, renovar-se o morir, però no podem permetre que el negoci, les noves tecnologies i el mercat econòmic ens facin enderrocar un dels patrimonis més preuats del Barça.
BARÇA, CRÈDIT SUFICIENT?
Els èxits aconseguits fins ara, els 14 títols que Guardiola va deixar de llegat i la lliga que ha guanyat Tito Vilanova a la banqueta, donen forma a cinc anys inoblidables a la història del Barça on aquest equip ha derrotat els més grans d’Europa sense abandonar la seva filosofia. I és per això que no només el que han aconseguit és important sinó el com, la forma de fer-ho, és el que recordarà la història. Són moltes les nits que aquest equip ha enlluernat el món i ha fet vibrar el seus aficionats, són incomptables les mostres de qualitat i talent exhibides per tots els components de la plantilla, són immesurables les lliçons donades per aquests jugadors i els entrenadors, i són molts els equips importants que s’han vist superats pel Barça sense poder-hi oposar resistència.
És una evidència que aquest equip seguirà en ment de tots els aficionats al futbol durant anys i es tardarà a superar el que han fet aquests jugadors. Per això em va semblar una idea genial que, en els partits en què el Barça la “va palmar” sent eliminat de la Champions i perdent la lliga a casa la temporada 2011-2012, el públic reaccionés animant l’equip. Aquell era el moment de demostrar la nostra gratitud pels moments viscuts i agrair tot el que havien fet durant aquests anys.
Els arguments exposats anteriorment són més que suficients per demostrar que el Barça s’ha guanyat el respecte de tot el planeta futbol. Però tot i el crèdit obtingut, l’equip no es pot hipotecar per sempre i ha de seguir guanyant. Pel mateix motiu que actualment, a diferència de fa 30 anys, una victòria contra el Reial Madrid no justifica una temporada, els èxits aconseguits fins ara no podran amagar, si n’hi ha, les futures derrotes. Hem de tornar a començar i no viure dels èxits del passat, sinó aconseguir-ne de nous i guanyar un altre crèdit que serveixi pels propers anys. Sempre haurem d’estar agraïts a aquest equip per tot el que ha fet, i sí, els podrem recordar sempre que juguin, però no podem perdonar els seus futurs pecats tan sols pel seu passat.
Etiquetes: Barça - Futbol
MÉS QUE UN CLUB?Etiquetes: Barça - Futbol
Quan Éric Abidal va fitxar pel Barça l’estiu del 2007, ningú s’imaginava que el lateral francès es convertiria en un ídol pel barcelonisme. Durant la seva etapa com a blaugrana ha viscut grans moments, en els quals ha conquerit tots els títols a nivell de club, però també ha hagut de passar per situacions que ningú desitja. El març de 2011 se li va detectar un tumor al fetge i va haver de deixar el futbol durant un temps. Afortunadament, només dos mesos després va reaparèixer i va poder aixecar el trofeu de la UEFA Champions League gràcies al gest de generositat de Carles Puyol. La seva carrera semblava que ja no perillava, quan el març de 2012 el club va anunciar que el jugador havia recaigut i s’hauria de sotmetre a un trasplantament de fetge. Aquesta intervenció va ser més delicada que l’anterior, i això el va mantenir allunyat dels terrenys de joc més temps. L’agost del mateix any va començar a fer treball al gimnàs, i a l’octubre va passar uns dies a la Vall d’Aran per ultimar el seu estat físic. El mes de desembre es va començar a entrenar amb els companys al terreny de joc i quatre mesos més tard entrava en una llista de convocats. El 6 d’abril, en el partit de lliga contra el Mallorca al Camp Nou, Abidal va substituir Gerard Piqué en el minut 70, consolidant així una de les proeses de superació més impressionants de la història de l’esport. A finals del mes de maig la junta directiva del Barça va anunciar que Éric Abidal, el jugador que havia superat un càncer i s’havia enfrontat amb la mort en més d’una ocasió, no renovaria el seu contracte amb el club. És una decisió amb la qual ningú comptava i que va en contra d’unes declaracions de Josep Maria Bartomeu, vicepresident esportiu del club, que el mes de desembre havia dit al programa de RAC1 Primer toc que Abidal renovaria tot just quan jugués un partit. Abidal va jugar, va ser aclamat per la grada i de la renovació mai se’n va saber res.
A aquesta directiva li han faltat dos aspectes primordials a l’hora de solucionar aquest cas: els valors i la valentia. Personalment, trobo la no renovació del jugador una manca immesurable de valors i de sentiments envers la feina feta per ell i per la seva família. D’altra banda, un cop presa la decisió, Sandro Rosell i Andoni Zubizarreta haurien d’haver tingut el coratge d’enfrontar-se a aquesta resolució i explicar clarament els motius de la marxa d’Abidal.
Des d’aquell dia, les reaccions respecte a aquest tema han sigut moltes i variades i, que jo recordi, no n’he sentit cap defensant la decisió del club. El mateix jugador va expressar a la roda de premsa de comiat que ell es veia amb cor de seguir jugant i que el seu desig era fer-ho al Barça. En un altra entrevista va manifestar que estava molest amb el club. Fins i tot, el dia del comiat d’Abidal al Camp Nou, quan el jugador va agrair a la directiva el tracte prestat durant els sis anys de carrera al Barça, una part de l’afició va xiular tímidament la lloança a aquells que no l’havien volgut renovar.
El que no pot ser és que un jugador que ha derrotat el càncer i que no s’ha vist frenat per la malaltia, després d’haver superat tots els obstacles, es vegi aturat per l’interès únicament esportiu dels directius del Barça. A vegades, no s’ha de pensar només amb l’afany de victòria d’un mateix, sinó que cal mirar els altres i entendre que el que han fet per arribar a ser on són no és qualsevol cosa i que hi ha jugadors especials que mereixen un tracte especial. Oferir-li tan sols un càrrec administratiu al jugador que ho ha superat tot és una falta de tacte impressionant que mai podré entendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada