ALTRES ESPORTS

ESTARÀ PREPARAT RIO PER ACOLLIR ELS JOCS OLÍMPICS?

Queda menys d’un any perquè Rio es converteixi en la capital esportiva del món, perquè els cinc anells daurats es tornin a reunir, perquè tots els ulls mirin cap a la mateixa direcció. Queda una temporada competitiva i, quan s’acabi, per culminar-la, tornaran els Jocs Olímpics, la cita per excel·lència de l’esport internacional, la mare de totes les competicions, el punt de reunió de l'esport mundial. Queden onze mesos i ja portem quatre anys esperant-los... Sí, això està molt bé i és estimulant pels esportistes i il·lusionant per l’afició. I jo m’hi apunto! Però, de rere fons, i amagat sota la brillantor exterior que projecta un esdeveniment d’aquestes dimensions, hi ha un problema gegant, una pregunta transcendental que sobrevola l’organització: Rio estarà a l'altura de l’esdeveniment? Estarà llest? De moment, no ho està i encara li queda molta feina per fer.

Va ser a l’octubre de 2009, a Copenhague, quan els membres del COI van determinar que la ciutat brasilera era la més idònia per acollir els Jocs Olímpics. Llavors, tot eren il·lusions i esperances en una ciutat, Rio de Janeiro, que s’havia convertit en la primera ciutat sud-americana a celebrar uns Jocs. De fet, però, va ser la gran sorpresa; i és que de les ciutats candidates va obtenir la puntuació més baixa (6,4), més d’un punt i mig inferior que el de la finalista --Madrid-- i fins i tot, mig punt menys que Doha, una ciutat que va ser descartada abans de la votació. Tot i això, Rio es va acabar imposant amb claredat i, a partir d’aquell moment, es va començar a treballar en aquesta proposta. Se les prometien molt felices llavors, però ara, a 320 dies de la cerimònia inaugural, tot són dubtes i especulacions.

La principal preocupació és l’evolució i el termini de les obres de construcció de les diferents seus. Els estadis no estan ni molt menys acabats, la vila olímpica s’està aixecant i hi ha localitzacions que, de moment, no reuneixen les condicions idònies. El més preocupant és que els terminis de finalització de les obres són, pràcticament tots, al segon trimestre de 2016, pocs mesos abans de l’estrena dels Jocs; un marge breu de temps per si alguna cosa falla i que no deixarà temps per provar les seus esportives.

El Parc Olímpic, situat a Barra da Tijuca, és el màxim exponent de la poca preparació de la ciutat per als jocs. Aquesta seu, la principal, mostra un aspecte trist i pobre i observant la seva imatge, lluny del que s'havia planificat, es fa difícil imaginar que estigui acabat a l’agost. D’altra banda, l’Estadi Olímpic Joao Havelange, que acollirà les proves d’atletisme, es va estrenar però es va haver de tancar per reformar els errors estructurals que hi havia. També el camp de golf de Barra ha causat inquietuds entre els ciutadans, que critiquen que es construeixi en una Àrea de protecció ambiental quan ja n’hi havia dos altres operatius a la ciutat.

És veritat que, en general, les ciutats seu solen enllestir la seva feina al final i a corre-cuita i que serren les dents en els últims mesos. Però si ens fixem en les dades, el maig de l’any passat, Rio només tenia el 10% de les infraestructures acabades, mentre que, a aquelles alçades, Atenes 2004 ja tenia enllestit el 40% i Londres 2012, el 60%.

Cal destacar, però, que Rio s’està posant les piles en els últims mesos, ja que mentre a l’abril del 2014 John Coates, vicepresident del Comitè Olímpic Internacional, va dir que la preparació dels Jocs de Rio era “la pitjor que havia vist mai”, fa poc més de sis mesos va assegurar que ara la cosa estava “molt millor” i que tot estava sota control. Abans, s’havia arribat a sospitar que existia un pla B per si la ciutat brasilera defraudava, consistent en tornar a Londres. La situació millora, però encara queden moltes llacunes; malgrat els avenços, quan faltava un any pels jocs, només tres dels 27 projectes olímpics estaven acabats. Preocupant. I si aquest fos l’únic problema... però és que hi ha moltes altres coses alarmants.

En primer lloc, i vinculat amb la construcció de les seus, l’estat putrefacte de les aigües on es disputaran algunes de les competicions. El seu alt grau de contaminació i la seva insalubritat posen en risc les proves de rem, vela i piragüisme. I és que actualment, aquí s’hi poden trobar tot tipus de residus; des d’electrodomèstics sencers, fins a animals en descomposició, passant per escombraries corrents. Un escenari no massa adient per a nedar-hi, la veritat.

En segon lloc, la corrupció que assola les empreses constructores de les diferents seus: totes les que s’ocupen d’aixecar les instal·lacions pels Jocs Olímpics estan involucrades en l’escàndol de corrupció de Petrobras, la petroliera estatal, que té empresonats i encausats alguns dels seus empresaris. La justícia brasilera ha arribat a investigar onze projectes essencials pels Jocs --en els quals participen les constructores implicades-- per desvelar si hi va haver desviament de fons públics dedicats a l'edificació de les infraestructures. El pressupost pel Centre Olímpic de Tennis, per exemple, es va veure augmentat en set milions sense cap justificació. A més, aquestes acusacions poden posar en perill el desenvolupament de les obres, que es poden aturar si la justícia actua. La ciutat volia ser un referent de transparència, però aquestes esquitxades de corrupció i l’ocultament del contracte del Parc Olímpic de Barra da Tijuca i del balanç econòmic del 2014 desmenteixen unes aspiracions contradites.

En tercer lloc, la violència que amenaçarà els carrers de Rio. I és que les faveles de Rio són un niu de baralles ètniques, que no cessaran durant els jocs i posaran en perill l’esdeveniment. A més, els conflictes presents en plena ciutat --el passat juliol hi va haver un atracament amb un home mort en una estació de metro cèntrica a hora punta, per exemple-- recorden el costat més fosc de la ciutat i posen en alerta les autoritats, després d’uns mesos especialment violents. Per intentar-ho evitar, es mobilitzaran 85.000 agents de seguretat (entre policia i exèrcit), que intentaran frenar la violència i garantir la seguretat dels atletes i els assistents; seran el doble d’efectius que els que es van utilitzar a Londres 2012.

En quart lloc, les protestes socials que tornaran a mobilitzar la població. La celebració del darrer mundial de futbol ja va crispar els ànims dels ciutadans, indignats per la despesa desmesurada en esport davant les enormes dificultats econòmiques que pateix el país, que no van ser escoltats ni respectats. Les inversions són insultants i mentre es construeixen edificis de luxe pels atletes, la població natal segueix vivint en la misèria en cases indignes. A més, de moment, les obres ja acumulen un sobrecost de més de 2.000 milions d’euros sobre el pressupost inicial. D’altra banda, la població veu com els jocs s’entremeten en la seva vida i, de moment, no estan satisfets; les obres que arrasen la ciutat els hi dificulten el seu dia a dia obstaculitzant els carrers, col·lapsant el metro i congestionant el trànsit. Si alguna cosa no canvia, la imatge que es mostra i es mostrarà al món no és l’esperada. Des de l’alcaldia, però, difonen un missatge de calma i seguretat en el projecte.

Ja per acabar, cal mencionar el canvi d’horari d’algunes competicions, influenciat pels interessos econòmics de la National Broadcasting Company --la televisió (dels Estats Units) que té els drets exclusius de la retransmissió dels jocs--. Així, les proves de natació i de vòlei platja es disputaran a partir de les deu de la nit (hora local), amb alguns partits de vòlei que començaran a mitjanit, i les finals d’atletisme es correran al matí per primera vegada en 28 anys. Tot per aconseguir més visibilitat internacional i augmentar l’audiència nord-americana. Aquest horari ja ha rebut nombroses crítiques de diferents països i d’atletes reconeguts d’arreu.

Tot i aquests factors contraris a Rio, però, cal tenir en compte que, sovint, uns Jocs Olímpics són només l’excusa i el pretext per modernitzar les ciutats organitzadores i fer un pas endavant en temps de canvi que cal aprofitar. Rio es va aferrar a aquesta possibilitat per revolucionar la ciutat i construir un nucli urbà millor. Malgrat això, per afrontar un repte d’aquestes dimensions cal estar preparat i disposar de les garanties socials, econòmiques i polítiques per fer de l’esdeveniment un èxit no només esportiu, sinó també organitzatiu. Lamentablement, aquestes condicions no s'han reunit a la ciutat brasilera.

De moment, doncs, sembla que els Jocs Olímpics de Rio estan fora control i tenen molt poques garanties d’èxit: el país està desgastat, la gent, indignada i el món, preocupat. La ciutat que aspirava, il·lusament, a igualar el paradigma de Barcelona com a ciutat transformadora està fracassant de manera estrepitosa. La feina es fa a contrarellotge i és impossible assegurar que les obres acabaran a temps per l'estrena. Més val, però, que el dia 5 d’agost de 2016 tot estigui a punt per als Jocs Olímpics i que es pugui celebrar la cerimònia d’inauguració com cal. Per l’esport, per Brasil i pel COI seria fatal que no s’arribés a temps. Seria desolador i convertiria una oportunitat de creixement i modernització única en un llast gegant del qual costaria molt tornar-se a recuperar.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

S'HA DE MESCLAR POLÍTICA I ESPORT?

Em fan gràcia. Em fa gràcia la gent que diu que l’esport no es pot barrejar amb la política i després actuen, en l’esport, amb idees polítiques. Em fan riure les persones que creuen que en aquest món res està relacionat i tot viu aïllat. Em semblen absurdes les paraules d'algunes persones que diuen que l’esport no té res a veure amb la política, amb les persones, amb el poble. Em fan gràcia. Em fan pena. I cal reflexionar.
I és que les declaracions, les decisions i les notícies que ens han inundat recentment ja comencen a ser insultants. És, senzillament, lamentable que es digui tot el que s'ha dit i s'actuï de la manera amb què s'ha fet. Cal recapacitar, i molt, perquè no portem la bona direcció. Però, bé, anem a poc a poc, per pams, que hem de recordar què ha passat.
Perquè en les darreres setmanes, en plena ebullició del procés sobiranista, han sortit a la llum dues situacions en què hem viscut de primera mà, sobretot els catalans, les vinculacions que es fan de política i esport, i les conseqüències que aquesta relació pot comportar. Cal aturar-s’hi seriosament, per saber interpretar quin és el problema de fons i veure d’on prové el que, per a mi, són atacs indiscriminats i sense fonament.
El primer cas va aparèixer fa dues setmanes, quan la UEFA --un organisme reconegut, prestigiós i poderós en el futbol mundial-- va obrir un expedient al Barça com a club de futbol per l’exhibició lliure, pacífica i serena de banderes estelades durant la final de la Champions a Berlín. L'exhibició de banderes democràtiques. Els aficionats blaugrana, desplaçats a Alemanya sobretot amb il·lusió futbolística, també tenien una voluntat reivindicativa i, alhora que van animar l’equip i van ser participis d’un partit històric, van aprofitar l’aparador internacional per cridar --puntualment al minut 17:14-- les seves ambicions com a país. Va ser un moment que des de Catalunya ja coneixem, però potser de cara a l’Estat va ferir sensibilitats fràgils. Tot i això, no va ser res més allunyat que el que passa en cada partit al Camp Nou. La diferència, 400 milions d’espectadors.
L’enrenou ja havia començat el dia del partit, durant la retransmissió, quan el senyal ofert per la UEFA va obviar les imatges de les estelades exhibides a la graderia. Les va censurar. Censurar. Més endavant, quan tot s'havia acabat, setmanes més tard --amb els jugadors de vacances, el trofeu al museu i el partit en la memòria--, es va anunciar, incomprensiblement, la sanció imposada al Barça. I perdoneu-me però, a mi, em costa de creure que la UEFA hagi intervingut per motu proprio en aquest assumpte, quan des d’Europa sempre s’ha dit que això nostre és un “assumpte intern”. No vull acusar ningú, però ja m’enteneu... això fa olor de socarrim.
I mentrestant, a estadis com el Calderón o el Bernabéu les banderes franquistes, preconstitucionals, fent apologia d’una ideologia feixista i antidemocràtica, segueixen sent ben vistes...

L’altre cas ens arriba del bàsquet femení, on fa uns dies la Federació Espanyola de Bàsquet va anunciar que l’Uni Girona, flamant campió de Lliga, no disputaria directament l'Eurolliga, sinó que hauria de passar per una fase prèvia. Però la guassa de l'assumpte no s'acaba aquí sinó que resulta que el Perfumerías Avenida, equip de Salamanca, segon classificat després de perdre la final contra les gironines, hi accedirà directament. Les justificacions, declaracions i contradeclaracions s'han succeït i mentre des de la FIBA (Federació Internacional de Bàsquet) asseguren que l'ordre d'inscripció l'escull la FEB (Federació Espanyola de Bàsquet), aquesta argumenta que segueix una regla de la FIBA. No s'entén. Però, de moment, i si el Consell Superior d'Esport (CSD) no diu el contrari, un equip espanyol pisparà, sense haver fet mèrits, una recompensa que pertany a un equip català. Per cert, potser les estelades exhibides durant la celebració del títol tenen alguna cosa a veure...
Tornant al primer fet, cal remarcar que hi va haver gent es van afanyar a lloar i elogiar la decisió de la UEFA, al·legant que l’afició culer havia de ser castigada per mesclar política i esport i situar al camp afers polítics. Miguel Cardenal, per exemple, president del CSD, va dir que "Catalunya ha de deixar d'utilitzar políticament l'esport". Que no em faci riure.

Miguel Cardenal, president del CSD

Perquè jo em pregunto, no són ells --els que prohibeixen al poble parlar--, els que emboliquen la política amb l’esport? No són ells els que, amb fins i mentalitats polítiques, ataquen l’esport? No són ells els que prenen decisions influenciades per les persones a què van dirigides i les seves concepcions polítiques? Malauradament, sí. Hipòcrites, mentiders, farsants, els que diuen una cosa i fan l’altra, els que aquí diuen blanc i allà diuen negre. Els que no saben veure la realitat, els que queden en evidència, els que fan el ridícul.
I és que els seguidors de futbol no poden dir el que vulguin, on vulguin, quan vulguin i de la manera que vulguin? No són persones lliures per expressar-se? Sembla que no... Almenys els que siguin del Barça.
I és clar que es pot mesclar política amb esport, per descomptat. De fet, s'ha de mesclar. Què és l'esport sinó el reflex del poble i la societat? Què són els equips sinó els seus aficionats? Què són els aficionats sinó lliures? Doncs que facin el que vulguin! Per voluntat pròpia, per convicció personal, si ens prohibeixen manifestar-nos, haurem de trobar altres aparadors i l'esport n'és un. I molt eficient. Que no ens enganyin i vegin d'una vegada que tot s'agafa de la mà; esport i política, política i esport, poden arribar a caminar plegats. I més en els dies que estem vivint. Tot i això, és la inoperància i impotència dels derrotats la que motiva decisions com aquestes.

Perquè, una vegada més, estem en la història de sempre. La història del poder opressor que aixafa el poble que parla i opina, el poble que hi vol dir la seva però que, no només no és escoltat, sinó que tampoc és respectat. Seguim estant en una eterna classe d’història presencial, una classe que ens recorda la història de com es vivia fa cinquanta anys, en mig d’una dictadura. És la dictadura del segle XXI, una dictadura camuflada en una falsa democràcia i que ja ha sortit al descobert.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu


EXISTEIX L'ESPORT PUR?

Competir, disputar i guanyar, els que semblen els tres pilars fonamentals, únics i imprescindibles de l’esport. I és que la victòria sovint es veu com l’únic objectiu que persegueix la pràctica esportiva, i el fet de guanyar, d’aconseguir derrotar un oponent, es visualitza com a estímul per practicar l’esport. Però es fa de manera equivocada. Perquè també hi ha un vessant de l’esport, sovint poc valorada, que radia un tarannà diferent. Es tracta de l’esport quotidià, el que practica la gent des del seu interior i que busca, senzillament, l’autosatisfacció personal. Cal donar relleu a aquest esport, que té un valor incalculable.

Els mitjans d’expressió de l’esport quotidià són diversos i amplis, però tots comparteixen un ingredient fonamental; la diversió. Perquè és el goig el que mou les persones a practicar l'esport, a tenir un temps per elles mateixes; és la passió més íntima la que actua com a estímul, un impuls que arriba profundament i que promou molts dels practicants a endinsar-se en allò que els agrada. Aquest és un esport sincer que es realitza, senzillament, quan ve de gust. A l'elit, en canvi, als grans jugadors a què ens hem acostat, l'esport els pot acabar significant un compromís.

A partir d’aquí, l'esport quotidià pot servir per a moltes finalitats diferents. M’agradaria destacar-ne breument tres. En primer lloc, la més evident i practicada, la voluntat de millorar l’estil de vida i la salut personal a través de l’esport. Perquè com és conegut per tothom i com certifiquen els experts, la pràctica esportiva és un mitjà eficient i molt positiu de mantenir-se saludable i en forma, que genera un elevat nombre de beneficis i només perjudica si se n’abusa. A aquest resultat s’aferren moltes persones amb l’esperança de millorar no només les seves “figuretes” --per “l’Operació Biquini”, potser--, sinó també d’exercitar el seu organisme.

I a aquest extrem va lligat el següent punt a comentar, el progrés de la condició física. No tant per mantenir un ritme de vida, sinó que per poder dur a terme certes accions que requereixen una exigència física. És a dir, millorar físicament pel nostre dia a dia i lluitant, només, contra les nostres pròpies fronteres i possibilitats.

Per acabar, trobem la funció, simplement, d’entretenir, de formar part del temps de lleure de les persones i esdevenir, d’aquesta manera, un hobbie més. Perquè l'esport, més enllà d'aportar beneficis per a les persones, també distreu i diverteix. Suposa una estona amb els amics, compartint emocions i felicitat, un moment per a un mateix, per pensar en el que un vulgui, o per conèixer noves persones i establir noves amistats. L'esport obre les portes de la vida.

I és cert, i estic segur, que aquestes diferents ambicions que tenen els esportistes “quotidians” les comparteixen els esportistes d’elit, impulsats també per la passió i altres estímuls personals, però ells formen part d’un circ i un mercat global, molt distant de la gent de qui estic parlant. Cal diferenciar, doncs, aquells que es regeixen pel cor --i els pulmons-- i aquells que, tot i estar apassionats, tenen altres interessos.

A vegades, es diu que “l’important no és guanyar, sinó participar”. Podria compartir aquesta visió. Però prefereixo capgirar la concepció i dir que l’important no és participar, sinó practicar. Perquè en tota participació s’hi inclou un concurs, una competició, que s’ha de resoldre amb una classificació i uns resultats, que són els que busquen els participants, precisament. En una pràctica, en canvi, no hi ha resultats, ni premis, ni rivals, hi ha, tan sols, l’esport i un practicant. Tan senzill com això.

Per aquest motiu, i com en el seu dia els romàntics van defensar, al segle XIX, l’art per l’art, faig un enaltiment de l’esport per l’esport, l’esport per si sol, en estat pur. Lluny de qualsevol mena d’interès personal o enriquidor i distanciat de qualsevol forma de corrupció, existeix un esport basat en la passió més sincera i el simple goig de gaudir. Publicitats, marxandatges, negocis, empreses, patrocinadors i altres històries ens ho fan obviar, oblidar, i sovint ho passem per alt. Però tots aquests afegits innecessaris només mesclen l’esport amb altres elements prescindibles, dels que s’hauria de rebaixar l’autoritat. Només molesten. Sense fer cas de les seves males pràctiques, hem de conservar l’esport pur, com a diversió, com a hobbie personal. Aquest sempre existirà. Sempre serà allà per ajudar-nos.

Etiquetes: Altres esports

ENCARA HI HA SEXISME EN L'ESPORT?

Fa una setmana va començar al Canadà el Mundial de futbol femení. Sí, una competició on les dones són les protagonistes i on tot gira al seu voltant; sí, dones interpretant el rol principal en l’esport. I dic això perquè hi ha gent que, incomprensiblement i de manera errònia, tendeix a considerar l’esport com a quelcom estrictament masculí, on els homes regnen i on no hi ha espai per a la feminitat. Incorrecte. Per aquest motiu, i aprofitant que aquests dies se celebra, probablement, una de les competicions més rellevants en l’esport femení, m’agradaria denunciar el sexisme existent en l’esport i criticar les mentalitats masclistes que l’enfoquen com una activitat allunyada de la presència femenina.
Són molts els exemples que demostren de primera mà que la consideració que es té vers les dones en l’esport no és la mateixa que la que tenen els homes. L’important és conscienciar del problema evident de la desigualtat de gèneres i mostrar una realitat a vegades amagada.
En primer lloc, cal analitzar les condicions de pràctica d’homes i dones. Uns tenen grans infraestructures, materials sofisticats, les últimes tecnologies, tota mena de proveïments i sous desorbitats. Les altres passen dificultats per entrenar, no troben patrocinadors, han de recuperar-se de les lesions a la Seguretat Social i, fins i tot, es veuen obligades a pagar per jugar. Unes diferències, aquestes, que salten a la vista i que, malgrat que a vegades romanguin a l’ombra, cal saber precisar.
En segon lloc, en el vessant de l’administració, cal veure que la majoria, per no dir la totalitat, dels directius són homes i que en pocs clubs es veu una presidenta. O bé les capacitats dels dos gèneres són diferents, que no, o bé hi ha un problema de fons. Per sort, sí que trobem algun cas! Sense anar més lluny, Isabel Tarragó dirigeix el Llagostera des del 2008.

En tercer lloc, ara centrant-nos en un apartat aïllat de la competició però present en alguns esports poliesportius, toca parlar de les cheerleaders. I és que les persones encarregades d’animar al públic els temps morts dels partits de bàsquet, per exemple, solen ser dones joves i amb atributs físics desenvolupats --sí, ja sé que també hi ha nois, però, majoritàriament, són dones--. Perquè la seva funció és només entretenir i formar part de l’espectacle; els homes ja disputaran els partits, a les dones se’ls hi reserva l’apartat exhibicionista. I relacionat amb aquesta reflexió, arribem a esports com el volei platja, per exemple, que atreu bona part del seu públic per les figures de les participants. No interessa el joc, la competició o el resultat, els seguidors es mostren atrets per les jugadores, però no al nivell dels jugadors cèlebres que mouen masses, sinó absorts per un físic que els fa embadalir.
I en aquest punt, tenint en compte aquestes dues situacions, em pregunto: com pot ser que els homes es vegin per competir i les dones, tan sols, per observar-les a elles? L’esport femení --o les dones dedicades a l’esport-- perden el seu prestigi, en certa mesura, no per culpa seva, sinó per la regla general que dicta, equivocadament, que estan fetes per exhibir-se.
D’altra banda, la premsa, en l’àmbit del periodisme, també revela el sexisme esportiu. Perquè els equips femenins tenen molt poca presència en els mitjans, informatius, butlletins o diaris, tant se val. A vegades, fins i tot, és nul·la. Una mostra recent ens arriba en el món del bàsquet, quan l’Uni Girona, en proclamar-se vencedora de la Lliga femenina de bàsquet, no va rebre una atenció suficient i no va copsar les portades de la manera que ho hagués fet la Penya, per exemple, si hagués assolit el títol.

Per acabar, m’agradaria reflectir un comentari que a vegades he sentit i que em preocupa. Perquè hi ha molta gent que considera que l’esport és un joc pels homes i que el simple fet de practicar-lo desprèn una certa substància masculina, o alguna cosa així. Per aquest motiu, a vegades es té una valoració d’estranyesa i desconsideració respecte a les dones que, properes a nosaltres, es dediquen a aquest món. Les mirades, per exemple, a una noia que juga a futbol amb els seus amics, sent tots ells homes, demostren aquest extrem. Potser això és tan sols resultat d’una mentalitat social preestablerta sense fonaments, però en qualsevol cas, apareix com a errònia en la concepció d’alguna gent. L’esport és esport, masculí i femení, tot és esport i tant dret han de tenir les dones que els homes de practicar-lo, de gaudir-lo i de ser respectades.
Per concloure, m’agradaria subratllar dos casos concrets, que van passar l’estiu passat a Espanya i que són alarmants. D’una banda, la Federació Espanyola d’Handbol va sancionar 21 equips femenins perquè es van vestir amb pantaló curt en lloc d’utilitzar el biquini. D’altra banda, en un municipi de Granada es va haver de retirar un cartell que anunciava un torneig de futbol on hi apareixia una noia en sostenidors i una pilota entre els pits. Crec que davant això no cal fer cap comentari. No mereix cap comentari.
I totes aquestes reflexions, que penso que són coherents i encertades, poden semblar per a algú innecessàries o supèrflues. No seré jo qui dicti què ha de ser o no tema de debat. Però penso, modestament, que cal fer un pensament com a societat i replantejar-se el nostre model, no en l’esport, no en la competició, sinó a escala global. Perquè si una cosa té l’esport, que ja s’ha fet evident en més d’una ocasió, és que exerceix de mirall del poble i al que al futbol surt a la superfície a la realitat s’exagera. Per aquest motiu, i malgrat els avenços que s’han fet des del segle passat i des d’èpoques llunyanes, crec imperial reestructurar la nostra ment i entendre d’una vegada per totes que en aquest planeta hi vivim persones. Homes i dones, que ens complementem, ens ajudem i, evidentment, ens diferenciem. Però som totalment iguals; diferents des de la igualtat. La diversitat ens fa rics, però les preferències injustificades ens empobreixen. Aquí, en l’esport, en la política, amb els amics o amb qui vulgueu.
Som humans perquè sabem respectar. I si ens sabem, què ens costa aplicar-ho!

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

VÉNS A CÓRRER A CATALUNYA?

“Preparats, llestos… ja!”, el conegut i habitual tret de sortida de les curses de velocitat, especialment les de motor, i que enguany ressonarà a les terres de Catalunya fins a quatre vegades. Perquè el nostre país, petit i modest, s’ha convertit en un referent del motor, no només per la rellevància i prestigi dels seus pilots --absolutament incommensurable--, sinó també per la seva implicació en l’organització d’esdeveniments d’elit. Perquè aquesta temporada el calendari automobilístic internacional recorre en quatre ocasions el territori català, que rebrà amb tots els honors la millor representació de l’esport mundial. Perquè Catalunya, estimats amics, és terra de benzina.

Per entendre de manera genèrica aquesta realitat, que abraça des de la tradicional Fórmula 1 i MotoGP i fins al nou Rallycross, penso que és adient dibuixar un breu repàs històric de cada situació, que ens permeti comprendre en quin punt ens trobem.

El primer cas, el més famós i conegut, és el de la Fórmula 1, enguany amb una significació especial; i és que d'aquí a una setmana, diumenge que ve, se celebra el 25è Gran Premi de F1 a Montmeló. Va ser el 29 de setembre de 1991 quan es va estrenar aquest circuit, que va acollir els monoplaces després de setze anys de distanciament amb el motor. En aquell moment, va ser seu d’un Gran Premi d’Espanya que en els últims anys havia estat itinerant; havia passat per Xerès, Jarama i Montjuïc. Des dels anys 90, però, aquest es va passar a disputar exclusivament a Catalunya i ara ja s’ha consolidat al calendari.

A la mateixa seu que la Fórmula 1 i des d’uns temps semblants, trobem el motociclisme, en les seves tres categories, que recorre Montmeló des d’un any després que la Fórmula 1, des del 1992. Als inicis, els quatre primers anys, va ser sota la denominació de “Gran Premi d’Europa” i no va ser fins al 1996 quan va passar a conèixer-se amb el nom de Gran Premi de Catalunya en l'àmbit mundial. Aquest 2015, la cita serà el diumenge 14 de juny.

D’altra banda, el circuit de Montmeló també acull les 24 hores d’Automobilisme i de Motociclisme, una autèntica referència de la competició de resistència, i els tests de pretemporada tant de Fórmula 1 com de MotoGP, convertint-se en l'autèntica capital del motor.

Sota l’esglaó del prestigi d’aquestes dues disciplines, hi ha el Rally RACC Catalunya-Costa Daurada, una prova puntuable pel Campionat del Món de Rallies, el WRC, des del 1991. Les carreteres del litoral, des de Salou fins a Barcelona, són testimonis de les màximes velocitats dels millors cotxes del món conduïts pels pilots més reconeguts del planeta. Derrapant, frenant, accelerant, relliscant i ensopegant, les rodes més atroces del panorama internacional trepitgen amb força l’asfalt que, en la quotidianitat, qualsevol de nosaltres pot recórrer. Enguany, caldrà estar pendents de la circulació entre el 22 i el 25 d'octubre; la velocitat arribarà a les terres catalanes.

Per acabar, aquesta temporada s’ha afegit una nova competició al calendari català; el Campionat del Món de RallyCross, que aquest any celebra la seva segona edició. El 2013, l'IMG, l’International Management Group, com a promotor, va organitzar el Campionat d’Europa de RallyCross per primera vegada i aquest certamen l’any passat es va convertir en campionat mundial. Aquesta disciplina, potser poc coneguda pels aficionats, es corre en una superfície mixta de terra i asfalt i en turismes de velocitat. Les curses consisteixen a donar un seguit de voltes a un circuit fix, i cada carrera correspon a una eliminatòria que dóna accés a la final. Per a l'espectador, si més no, és una competició visualment atractiva i repleta d’emoció. La seva estrena a Catalunya serà el 19 i 20 de setembre, al Circuit de Catalunya, que haurà d'adaptar-se a les condicions necessàries.

Veient aquest repàs, queda clar que el calendari de motor que li espera a Catalunya fa realment patxoca. I fa patxoca, senzillament, perquè així ho han volgut Catalunya i les pertinents organitzacions que hi ha al darrere, i així ho han acceptat les altes instàncies del motor. I això no és qualsevol cosa. Perquè hi ha estats políticament forts que tenen menys presència en l’àmbit esportiu, i no perquè no puguin, sinó perquè no volen. El que ha fet Catalunya, senzillament, ha sigut decidir, rotundament i amb encert, apostar fort per l’esport. Gràcies.

I potser sense aquesta ferma implicació, pilots com Marc Márquez, Pol Espargaró, Toni Bou, Laia Sanz, Marc Coma o Nani Roma no haurien assolit els èxits que han conquerit a escala mundial i que els han convertit en una referència en tots els aspectes de cara a la finestra del món. Potser sense un país entregat a l’espot, responsable en la disciplina organitzativa, conscient de les necessitats i ferm en les decisions, els pilots catalans no haurien arribat tan lluny. I això s’ha de tenir en compte. Perquè la força és recíproca; l’empenta dels esportistes té al darrere un país entregat i la fermesa del país ve estimulada pels pilots. Una roda retroalimentària màgica que ens fa créixer sense aturador.

I jo, com a català i seguidor a l’esport, només puc fer una cosa: agrair la feina ben feta. En aquest cas, a diferència de la Volta a Catalunya, no puc reclamar que el públic assisteixi a les proves de motor; no cal, ja són un èxit extraordinari i tothom les coneix. L’aforament està garantit. Però sí que puc reconèixer l’esforç titànic que s’ha realitzat. Sempre des de la modèstia, la humilitat, la discreció i la senzillesa, sempre sota els valors que l’esport de casa m’ha ensenyat. I és que el motor ja no és només una font de publicitat i promoció del territori, ja no és un simple aparador a ulls del món del que som els catalans; cada cop ho saben més. És, simplement, una aposta de futur, una mostra del que som, del que pensem, del que fem i del que volem ser. Una demostració d’autonomia, de força i de compromís. Una evidència de la nostra grandesa.

Deslligant-ho, si us plau, de la rauxa independentista que ens acapara en els últims anys, separant-ho de tota política que s’hi vulgui ficar entremig i allunyant-se de totes les polèmiques, els catalans, com a nació, com a col·lectivitat --amb les organitzacions i institucions respectives al capdavant--, seguim demostrant amb fets, i no només amb paraules, la nostra mentalitat, la nostra manera de pensar i d’actuar. La nostra posició al món. Perquè si seguim estant a la cima de l’esport, tan competitiu com en l’àmbit organitzatiu, no és una casualitat més, no és un fet aïllat, és una consolidació del projecte que emprenem. I com a ciutadà d’aquest petit poble gran m’he de sentir profundament orgullós. I eternament agraït.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

ES POT EDUCAR A TRAVÉS DE L'ESPORT?

Encara que per a molts aficionats sembli mentida, l’esport no sempre està concebut per competir, lluitar, rivalitzar i guanyar. Aquesta és la visió que se li ha donat des de les altes esferes de la competició, però en nivells menys avançats, en edats encara de formació i creixement, l’esport cobra un rol fonamental en l’educació de molts nens, que troben en ell una simple manera de passar-ho bé, una senzilla distracció. Perquè molt sovint la irracionalitat de la competició ens encega davant la vida en si, davant la nostra existència més pura; perquè l’esport, al final, tot i representar una part molt important de les nostres vides, és una fracció més del que constitueix els éssers humans. I esclar que s’ha d’aprofitar, però no només per la seva capacitat de distracció extasiant, sinó també per a altres fins de gran importància i que, malauradament, no sempre se saben apreciar.

Em refereixo, fonamentalment, al paper protagonista que pot arribar a jugar l’esport en la infància de molts nens. La competició és un escenari ideal per a totes les fases de creixement de les persones i s’ha de saber valorar com un clima pròsper per a l’educació dels més petits. L’esport constitueix un grup social en el qual els nens se senten identificats, ajuda en l’enfortiment físic de cada persona, fa desenvolupar mecanismes cerebrals per interioritzar les tàctiques de l’equip --que més tard ajudaran en la trajectòria acadèmica--, regula la psicologia interior i fa partícips els nens d’un grup que evoluciona amb consistència.

Aquesta situació, però, no es dóna en tots els casos i, en algunes ocasions, la bogeria dels adults pot frenar la progressió dels més petits. M’explico. Amb sis anys, per exemple, és clar que els nens juguen a futbol per divertir-se, per passar una estona amb els amics i gaudir del seu temps lliure. Aquesta concepció sembla innegociable. Ara bé, alguns dels pares que amb tota la tendresa del món van a veure els seus fills jugar cada setmana no sempre actuen de la manera adequada. Alguns d’ells, sota aquest gran paraigües que és la paternitat, manifesten de manera massa expressiva els seus sentiments competitius respecte als seus fills, a l’àrbitre i, fins i tot, al mateix entrenador. Des de la banda, allunyats del treball constant que es fa des de la banqueta, recriminen de manera despectiva decisions arbitrals, exigeixen més del compte i amb massa duresa als jugadors i reclamen egoistament a l’entrenador que jugui el seu fill. Afortunadament per a l’esport no són la majoria, però igualment hi ha moments en què cal fer una passa de costat, aïllar-se de la concepció competitiva que tots tenim de l’esport i evocar, senzillament, el pur plaer de presenciar un partit sense més preocupacions. Si l’àrbitre s’equivoca, tant se val, els nens petits volen passar-s’ho bé i, a vegades, veure els seus pares exaltats només els afecta de manera negativa.

Un altre aspecte important el trobem en el vessant de l’arbitratge. Els col·legiats, en categories inferiors, no actuen com a simples aplicadors del reglament, ni molt menys, sinó que exerceixen una altra tasca molt important; els àrbitres ensenyen les regles, ajuden a interioritzar en els jugadors què cal fer en cada moment i eduquen des d’una posició externa i molt beneficiosa. Aquesta actitud s’ha de valorar en totes les seves dimensions i cal saber veure com d’important és que els àrbitres s’impliquin intensament en el joc i ajudin els jugadors a integrar-se en el món de la competició. Més tard, ja seran els dolents de la pel·lícula, però en les fases prèvies, exerceixen una feina vital. Quants cops hem vist la imatge d’un àrbitre cordant la bota a un jugador que encara no sap com fer-ho? Moltes i això és impagable.

D’altra banda, el paper dels entrenadors també és molt remarcable; contra el que les passions els dicten, han d’actuar amb serenor i calma i transmetre de manera entenedora els conceptes bàsics per introduir els jugadors en l’esport. Amb la paciència com a fonament s’enfronten a una feina complicada però transcendental i que, en la majoria dels casos, superen amb nota. La seva petjada és sempre clau per al futur dels joves.

Un últim afer que cal tractar és la resposta dels equips rivals davant conjunts amb problemes competitius evidents. En futbol, per exemple, anant 10-0 i sense haver deixat tocar la pilota al rival, cal furgar en la ferida i continuar marcant gols? Cal mantenir la intensitat sufocant sobre els jugadors? No, crec que no. En aquestes categories, els nens s’ho volen passar bé i cal ensenyar-los a mesurar els seus atacs. Oi que quan algú pateix personalment ningú s’hi acosta i incideix en allò que li fa mal? Oi que no? Doncs no entenc perquè en l’esport ha de ser diferent. Si un equip és molt superior a un altre i ja ha aconseguit els punts que volia per a la classificació no cal seguir destrossant un conjunt farcit d’esperança i estroncar part de la il·lusió dels més petits, vulnerables, que poden renunciar a l’esport a causa dels resultats.

M’agradaria destacar un cas que em va arribar fa unes setmanes i que crec que cal difondre i conèixer. Es tracta del prebenjamí de l’Alba Castellae, un equip de futbol de Burgos. Resulta que aquest equip, des d’inicis de temporada, ha perdut tots els partits, ha rebut més de 300 gols i només n’ha aconseguit marcar quatre. Els jugadors, com no pot ser d’una altra manera, van a jugar als partits desolats i ja conscienciats que els tocarà partir. I perdre. Mentrestant, als entrenaments gaudeixen fent allò que els agrada, jugar a futbol, i continuen aprenent malgrat que competitivament no ofereixen res. La mentalitat de l’equip es personifica en la figura del porter, el Dani, el màxim damnificat de les golejades que, setmana rere setmana, encaixa l’equip. Quan acaba els partits, no sap del cert quants gols ha encaixat però manté una determinació ferma: “Seguiré entrenant i jugant”, assegura amb el rostre radiant, la mirada esperançada, el somriure convençut i la màxima il·lusió. I aquesta concepció de l’esport, aquesta ensenyança que molts adults haurien de fer-se seva, és la més important. La constància en allò que a un li agrada és la base de qualsevol progrés i arreu, no només en l’esport, perseverar és la clau de l’èxit.

Analitzant aquestes diferents vessants que reuneix l’esport de categories inferiors, lluny de l’elit, cal treure una conclusió clara. L’esport ha de ser una extensió de l’educació, una branca més del procés d’aprenentatge acadèmic i vital que emprenem, ja des de ben petits, a l’escola i a casa. I és important, bàsicament, perquè és un sistema amè per als infants, divertit i fàcil d’interioritzar. El seu subconscient atrapa els conceptes que cal retenir i els sap aplicar, més endavant, en les situacions de la vida que els necessiten. Col·laborar, compartir, cooperar, perseverar o memoritzar (tàctiques, en el cas de l’esport) són valors i capacitats importantíssims en el nostre dia a dia i sobre els quals l’esport incideix de manera evident, reiterada i solvent.
Cal entendre que en disciplines menors, en nivells on els nens encara no han desenvolupat tot el seu sentit competitiu en l’esport, els rols en el camp de futbol són meres disfresses enfocades cap a l’educació i que preparen els infants per al futur; tant esportiu com personal. Ningú ha de treure la seva passió enfora, ni mostrar tota la seva exigència. Evidentment, de manera gradual, cal injectar en els nens dosis de competitivitat que facin néixer el concepte de disputa en la seva mentalitat, una concepció que anirà creixent fins a finalitzar l’etapa de formació. Però abans d’arribar a aquest moment, cal passar una fase prèvia de formació. Important. Decisiva. Transcendental. Inevitable.

Però també cal tenir present que si es pot educar mitjançant l’esport, a través de la disciplina d’equip, del treball cooperatiu i d’altres aspectes molts importants, també és possible deseducar des de l’esport. Amb actituds innecessàries, exagerades i desmesurades que cal eradicar per evitar que mentalitats poc conscients s’interposin en l’educació dels més petits. Això és molt important i cal fer entendre als pares que actuen de manera irracional que es guardin per a la seva intimitat els insults o les pressions i deixin els seus fills gaudir de l’esport com vulguin.

Amb tot això, és clar que la frontera que delimita què és la competició i què és la formació és molt fina, pràcticament imperceptible, però urgeix prendre consciència de la importància de saber-la distingir. Els nens, envoltats d’innocència, no sempre en són capaços i han de ser els adults, racionals i entesos, els encarregats de fer-los veure que l’esport és pura diversió. Els més petits, somiadors i alegres, no tardaran a instal·lar la seva impermeabilitat sentimental davant l’exterior competitiu i exigent i seguiran gaudint d’allò que més els agrada; practicar l’esport per amor a l’art, per amor al mateix esport. Sense res més. Potser seria hora que molts dels cavalls desbocats que ataquen els estadis n’agafessin exemple.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

POT CANVIAR LA REACCIÓ DE L’AFICIÓ RESPECTE ALS ÀRBITRES?

Quants cops hem sentit a dir “hem perdut per culpa de l’àrbitre”? Quants cops els diaris s’han fet més ressò dels errors a l’hora de xiular que de la ineficàcia dels jugadors? Quants cops els col·legiats han rebut el pes de la derrota sobre la seva esquena de manera exagerada? Quants? Incomptables. I és que l’esport, a més de reunir jugadors, entrenadors o aficionats, abraça un seguit de branques, aspectes i vessants molt diversos i variats, entre els quals trobem la tan necessitada, però alhora tan criticada, feina dels àrbitres. Des de l’ombra de les grans estrelles, exerceixen una tasca fonamental, la de regular, supervisar i controlar el joc, tant en la competició d’elit com en l’amateur, però no sempre són valorats com la seva responsabilitat esperaria. Sobre ells, més que damunt de la resta, és on hi ha més mirades posades, inspeccions crítiques i rigoroses, que valoren si les decisions que prenen són encertades. La seva tasca, tot i ser vital per al desenvolupament de l’esport, és reconeguda i agraïda en molt pocs casos, i amb massa freqüència es menysprea que, en definitiva, són una de les bases que fan moure l’engranatge d’aquest gran espectacle. Per analitzar la seva funció i la resposta que aquesta rep des de l’afició, cal enfocar l’arbitratge des de dos vessants contraposats: el teòric i el pràctic.

D’una banda, centrats en les exigències que reclama una feina com la d’àrbitre, sembla evident que la dificultat i la precisió que es necessita són màximes. La seva primordialitat fonamental ha de ser no entorpir en el joc, tant amb decisions correctes com amb explicacions convincents i coherents, per garantir que aquest transcorri amb la màxima fluïdesa possible. Però això no sempre és fàcil. Hi ha tres dificultats essencials: l’engany premeditat, la influència ambiental i la rapidesa en les decisions.
En primer lloc, els jugadors, amb intencions provocatives i murris, sovint intenten confondre els àrbitres per obtenir, com a resposta, una decisió favorable als seus interessos. Llançar-se a la piscina figurant un penal o aixecar els braços simbolitzant la innocència, per exemple, són dos dels casos més coneguts.
En segon lloc, els col·legiats viuen constantment sota la pressió de l’entorn i dels mateixos esportistes, que els intenten coaccionar per obtenir beneficis. A més, la insistència del públic sobre la seva mentalitat els pot obstaculitzar a l’hora de pensar de manera clara i reflexiva; els crits de la grada són, sovint, el seu màxim perill.

Per acabar, cal sumar la necessitat que tenen els àrbitres de sentenciar ràpid i amb seguretat, traient de la jugada una decisió pràcticament instantània, que no deixa marge per a la reflexió o la reacció. Aquesta dificultat es demostra veient els problemes i els dubtes que també tenen els analistes experts per determinar, seguint un criteri fiable i basat en la consulta del reglament al moment, quina és la situació de la jugada. Els periodistes dedicats a l’estudi de les polèmiques arbitrals sovint necessiten veure repeticions alentides, des de tots els angles, amb diferents perspectives i durant una bona estona per considerar, encara sense una autoritat dràstica, quina hauria d’haver estat la decisió. Els àrbitres només tenen segons per decidir, observant una sola presa i des d’una sola òptica. Tan sols amb un marge de pocs segons han de detectar la resolució de la jugada, que pot arribar a canviar la història.
Totes aquestes característiques, que des de l’exterior i de manera reflexiva ens semblen més que clares i evidents, pateixen un canvi pronunciat de rumb a la pràctica, quan ens submergim en l’esport en estat pur. I és que l’emoció i els nervis de la competició trastoquen, i de quina manera, la mentalitat i la sensibilitat dels aficionats. I ja són coneguts per tothom els càntics presents en tots els estadis en contra dels àrbitres; que si recordem irrespectuosament la seva mare, que si el fem fora de l’estadi, que si això és un robatori, que si això ho fas malament i allò altre encara és més deficient. Sempre amb la mirada en l’àrbitre i la mà a la butxaca per treure el mocador en cas de necessitat. Sempre la mateixa història.

Però és que al camp, i això ja ho dic per pròpia experiència, la necessitat d’obtenir un bon resultat encega la visió dels seguidors, que abans de ficar-se amb el seu equip, discrepen fins a límits insospitats de les decisions del col·legiat. I aquesta crítica constant, amb freqüència sense fonaments, també forma part del teatre de l’esport, aquesta gran parafernàlia que s’ha muntat i que a vegades viu immersa en graus d’artificiositat exagerada que injecten dramatisme a l’escenari per exacerbar, encara més, el panorama.
I de la mateixa manera que es va en contra dels àrbitres, s’han arribat a sentir veus blaugrana crítiques amb Messi proposant vendre’l, per exemple. Perquè davant l’ansietat de la competició fins i tot les grans estrelles són qüestionades. És d’entendre que si hi ha gent que es fica amb el millor futbolista de la història n’hi haurà d’altra que anirà en contra dels àrbitres.

Queda clar, doncs, que el que amb el cap fred ens sembla evident amb l’escalfor del moment competitiu se’ns allunya de la lògica. La irracionalitat característica i innegable de l’esport ens impulsa, a tots i sense excepció, a anar en contra dels col·legiats, amb un sol crit i una sola direcció: la crítica persistent. D’aquesta manera, el seny que diferencia l’ésser humà s’esvaeix com el fum quan l’esport irromp en les nostres vides i no es pot lluitar de cap manera contra la bogeria derivada de la competició. I això ja no es pot canviar; és inherent a l’aficionat al futbol, i els àrbitres han de ser conscients que quan prenen la decisió de dedicar-se a aquest món hauran de conviure amb la pressió ambiental incessant. Per moltes reflexions pausades que fem o per moltes lliçons que donem, no aconseguirem canviar res; l’esport, per sort o per desgràcia, ho trastoca tot. I això, ara i sempre, romandrà inalterable.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

QUIN SENTIT S'HA DE DONAR A LES DECLARACIONS DELS ESPORTISTES?

La sortida a la llum d’unes polèmiques declaracions de Carles Rexach, membre de la comissió tècnica del Barça, fa una setmana, va encendre totes les alarmes. I ho va fer, un cop més, i com ja estem acostumats en el món de la comunicació esportiva, de manera exagerada i desproporcionada. Perquè l’assumpte, tal com es va anar explicant a mesura que es van anar coneixent els fets, realment no donava per tant i resulta que els periodistes es van fer ressò d’allò que no acabava de ser del tot cert. Aquest aparador m’ha generat un seguit de dubtes al voltant de les declaracions dels esportistes, de la seva importància i de la seva funcionalitat.

Tot l’enrenou va esclatar fa set dies, quan el diari Regió 7 va fer públiques un seguit de declaracions de Carles Rexach. La suposada entrevista resultava ser una xerrada col·loqui informal que l’exjugador havia mantingut amb un grup de persones, entre les quals hi havia el periodista Lluís Busquets, autor de l’entrevista. Segon assegura aquest, Rexach li va donar permís per publicar les declaracions, però el directiu manifesta que això és fals. Sigui com sigui, sembla evident que les paraules van sortir de la boca de Rexach i el problema és la interpretació que s’hi pot donar. I aquest tema dóna molt per parlar.
En primer lloc, com va passar en el cas de Rexach, les paraules tenen el do, o la desgràcia, de ser directes, clares i sentides. I no és el mateix dir amb ànim informatiu i rígid que “Messi va menjar moltes pizzes” (una de les declaracions sorgides de la boca de Rexach) que dir-ho amb un to irònic, graciós i, fins i tot, burlesc, com qui explica un acudit. Això, la veu és capaç de diferenciar-ho, però les paraules escrites, si no són molt polides, no ho poden concretar. I en aquest aspecte recau el malentès majúscul que es va produir.
I és que sovint, en les paraules que manifesten els esportistes s’hi pot interpretar més d’un missatge i cal saber precisar i aclarir el seu significat amb adequació per evitar equívocs fatals. Que després encara han de sortir a desmentir les declaracions que, realment, no ha fet!

D’altra banda, i com a prova concloent de la ineficàcia de les declaracions, els esportistes mai diuen el que pensen. Sota cap concepte. No sé si és la por de ser criticats, la mentalitat tancada de la societat, la falta d’idees per comentar o la poca capacitat comunicativa que tenen, no ho sé, però és evident que no ofereixen les seves valoracions profundes. Ja són conegudes, per exemple, les respostes model, les tòpiques, que serveixen davant de qualsevol situació; que si s’ha d’anar partit a partit, que si el rival estava molt preparat, que si l’àrbitre ha fet la seva feina, que si els partits duren el que duren o que juguen els que juguen. Sempre la mateixa història, repetitiva, monòtona i fatigosa.
Perquè a mi, com a aficionat, ningú m’ha d’explicar sopars de duro, conceptes teòrics que conec a la perfecció. Ningú m’ha de recordar que hi ha un àrbitre que exerceix la seva tasca, que en un camp de futbol hi juguen onze contra onze o que els partits tenen una durada determinada. Ja ho sé tot això! Jo, com a seguidor, vull saber què pensen aquells a qui animo, dono suport i reto la meva confiança. M’interessa com han viscut l’enfrontament, quines sensacions tenen, si ho han vist igual que jo o ho valoren diferent. Ells també poden opinar, no són robots estàtics, asentimentals, que només es dediquen a una competició. L’esport inclou tot el que l’envolta i saber què senten els esportistes és una bona manera d’acostar-nos-hi.

Però, malauradament, quan les paraules superen la banalitat permanent, explota l’obús del ressò mediàtic, fonamentat per la necessitat de la premsa de trobar notícies on no n’hi ha. I és que ara si un esportista diu que l’àrbitre ho ha fet malament, si manifesta que vol marxar de l’equip on juga o assumeix que el seu company no passa per un bon moment, aconseguirà omplir titulars i més titulars. Per això potser tenen por. I l’aficionat, mentrestant, veu com s’escapa la possibilitat de sentir-se implicat en el grup, de veure’s inclòs en la percepció de l’esport i empatitzar amb les reaccions que observi al camp. No. Només que un jugador insinuï quelcom que traspassa lleugerament la ratlla vermella que marca l’esterilitat de la notícia és assenyalat. I això és el que cal rectificar.
Però la rigidesa comunicativa no es restringeix exclusivament a l’àmbit periodístic, també hi influeixen els interessos de club. Perquè que un jugador del Madrid digui que Messi és el millor del món no es pot consentir, no toca i s’ha de restringir. Cal evitar, pel que sembla, que el rival sigui lloat. No sé si ho interpretes com jo, lector, però… d’això no se’n diu llibertat d’expressió?

Per cert, cada cop la premsa té menys accés als esportistes i l’afició està més distant dels jugadors. Per exemple, les rodes de premsa de futbol en què només es permet un torn de paraula als periodistes perden utilitat, perquè la informació oferta va en funció dels mitjans presents i no de la magnitud o la transcendència de l’esdeveniment. D’aquesta manera, es tanca la porta a la paraula, es rebutja l’opinió, s’evadeix la realitat quan aquesta incomoda i es neguen les explicacions que l’afició sovint reclama. Però bé, aquesta és una altra qüestió.
Tornant al tema, jo, després d’escoltar repetitivament les mateixes declaracions setmana rere setmana, em pregunto si unes paraules poden ser, realment, motiu de tanta preocupació. Penso que no, i que l’eco mediàtic que generen és un simple símptoma de la susceptibilitat col·lectiva instal·lada en el món de l’esport, que no tan sols envaeix les declaracions dels esportistes, sinó que inunda les reaccions periodístiques i ataca la concepció de l’aficionat. Sortosament, vivim en una societat que, en principi (ja que no sempre és així), permet la llibertat d’expressió i, per això, cal permetre als esportistes dir el que creuen sense que se sentin pressionats o intimidats per la pressió exterior que els incomoda.

I també cal analitzar les declaracions dins de la seva dimensió. No cal banalitzar-les, ni molt menys, però s’ha de saber donar a cada lletra, a cada coma, la seva magnitud real i no fer d’una paraula una tesi doctoral crítica. Si la resposta externa davant les declaracions canvia, les mateixes declaracions evolucionaran i, com en tota evolució, ho faran per millorar i esdevenir més clares, més sinceres i més franques. En el fons, més honrades.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

QUÈ HI FAS AQUÍ, QATAR?

Bandera de Qatar

Qatar fins a la sopa; així és com es presenta el panorama esportiu internacional de la pròxima dècada. I és que el país asiàtic s’ha posicionat com a freqüent organitzador d’esdeveniments esportius capdavanters. Ha presentat amb insistència les seves candidatures en diferents disciplines, ha perdut en algunes, ha guanyat en unes altres, però ha persistit en totes. Aquest, potser, és l’únic valor lloable de la seva proposta. Perquè resulta que, malgrat sembla haver estat escollit legalment i netament en les diferents votacions, l’opinió pública, els experts i la gent involucrada veuen amb mals ulls la determinació presa, titllant-la d’irregular, dubtosa, innecessària i perjudicial. Els únics que valoren positivament la decisió són els que, com a fenomen derivat del resultat, han vist augmentats els seus comptes bancaris. Cal analitzar amb profunditat, doncs, la malaltissa obsessió recent de Qatar per acollir esdeveniments esportius, una tendència que, fins fa poc més de cinc anys, mai havia olorat, però que ara persegueix sense fre. S’han de destacar tres competicions ja atorgades a l’organització qatariana i que sembla que, de moment, han caigut en la sort d’uns diners de resultat incert.

En primer lloc, el cas que ha aixecat més polèmica i que es presenta més replet de dubtes és el del mundial de futbol de l’any 2022. Qatar es veurà obligat, entre altres aspectes, a aixecar núvols artificials per evitar la calor insuportable del país durant l’estiu o, trencant la dinàmica dels clubs, haurà de celebrar la competició a l’hivern. De moment, el desenllaç no està clar i ja han començat a sortir les primeres veus criticant durament la decisió i dubtant, seriosament, de la capacitat d’organització. Altres veus que qüestionen l’encert en la decisió que Qatar aculli aquest mundial estan lligades amb el terrorisme, la prohibició de vendre alcohol i el rebuig frontal a l’homosexualitat.

El vessant més alarmant, però, es vincula amb les condicions de feina dels treballadors. I aquí ens hem d’aturar. I és que les dades parlen per si soles i, sincerament, fan molta pena. Segons va recollir la Confederació Sindical Internacional (CSI), en les preparacions dels darrers esdeveniments esportius (jocs olímpics, mundials i eurocopes) han mort 140 obrers --sí, una xifra elevada, però que ara no és el moment de valorar--. A Qatar, ja han mort més de 1.200 obrers, treballant en condicions lamentables, cobrant una misèria amb retard i immersos en la inseguretat sobre el seu futur. Si agafem de referència l’elecció com a seu, el 2 de desembre de 2010, mor un treballador cada trenta hores. I la CSI calcula que en moriran 4.000 més: el 2022 s’arribarà a una defunció cada dinou hores.
Davant aquest cúmul de controvèrsies, el sempre polèmic president de la FIFA, Joseph Blatter, va admetre que havia sigut un error escollir Qatar i el màxim organisme del futbol mundial ja es planteja canviar la seu de la competició. La FIFA va exigir al país una regulació adequada de les condicions dels obrers i va demanar que canviés radicalment la seva política de treball. D’altra banda, es va iniciar una investigació per possible suborn, però la Comissió d’Ètica de la FIFA va considerar que no s’havia produït “cap violació de les normes”.

El segon esdeveniment que cal destacar és el mundial d’handbol disputat aquest gener a Doha i Lusail. Sembla que en aquest cas l’aposta de Qatar per l’esport és més ferma i, d’alguna manera, ha demostrat el seu interès. I ho ha fet de manera absolutament legal, però dubtosa moralment i ètica. M’explico. Semblava que la mà irresistible per a alguns dels diners només actuava en l’àmbit de clubs i que els equips eren els únics que aconseguirien prestigi a cop de talonari. Semblava, però ja se sap que els diners poden aconseguir l’inassolible. I Qatar ho ha fet; ha nacionalitzat grans jugadors del planeta per formar una selecció competitiva que ha acabat sent subcampiona del món davant França. Fins ara, només havia participat en quatre mundials i el màxim que havia aconseguit havia sigut classificar-se, pels pèls, per a la segona fase. Potser l’organització d’aquest campionat va ser adequada i correcta, però en l’àmbit esportiu a mi, personalment, m’ha decebut la seva intervenció.
Per cert, tot i la seva conscient implicació en l’handbol, la tradició al país és tan minsa que la selecció qatariana es va veure obligada a contractar aficionats espanyols per animar el seu equip nacional. Simplement trist.

El precedent més recent el trobem en l’elecció de Doha com a seu del mundial d’atletisme. El 18 de novembre de l’any passat la capital qatariana va superar, submergida en la polèmica, les propostes de Barcelona i Eugene (als Estats Units). El president de la Federació Espanyola d’Atletisme, José María Odriozola, va criticar durament aquesta elecció, va assegurar que estava decebut i cabrejat, va admetre que havia guanyat la pitjor candidatura de totes tres amb molta diferència i creu que “és una mala jugada per a l’atletisme mundial”. A més, segons Odriozola, els 37 milions d’euros que va oferir Qatar en concepte de patrocini durant els cinc pròxims anys van arribar fora de termini i de manera il·legal. Però qui paga mana.
Per acabar, Doha es va presentar com a candidata a l’organització dels jocs olímpics del 2016 i 2020. En les dues ocasions, no va passar el tall, bàsicament, a causa de la intenció de voler celebrar els jocs a la tardor, i va ser superada per altres aspirants amb més virtuts. La ciutat, però, ja ha anunciat que persistirà i ho tornarà a provar per al 2024. Tot i les negatives constants del COI per un dèficit evident, el país no s’arronsa i intentarà, qui sap per quins mitjans, assolir el seu objectiu.

Nasser Al-Attiyah, bronze a Londres 2012 en tir olímpic

Esportivament, des de l’inici de l’olimpisme, Qatar només ha participat en vuit jocs olímpics d’estiu i no ha tingut cap representació en les edicions d’hivern. El 2012, només dotze atletes nacionals van participar en els jocs de Londres i el país tan sols ha obtingut quatre bronzes al llarg de tota la història. Queda clar, doncs, que en l’àmbit competitiu Qatar ha mostrat un rendiment insignificant i no ha exhibit un nivell que mereixi acollir l’esdeveniment esportiu internacional per excel·lència.
Ja és un fet consolidat, doncs, que Qatar està eclipsant totes les organitzacions de competicions esportives destacades a escala mundial. Però la seva recurrència no s’acaba d’entendre si es dóna un cop d’ull als arguments que l’avalen. Bàsicament, la seva virtut és l’alt pressupost que proposa i que permetrà construir, des de zero, totes les infraestructures necessàries. Unes edificacions que es presenten de luxe. Però això no sempre és el més important. Cal recordar que els seus vincles amb l’esport són nuls, nefastos i deficients i mostren que el país, malgrat l’esforç que està fent recentment per introduir-se en el panorama internacional, no podrà construir amb quatre anys un fonament esportiu sòlid. D’altra banda, i com a carència més important, Qatar no pot garantir les condicions idònies per a la pràctica de l’esport i és incapaç d’elaborar una atmosfera propicia per a la competició.

Doha, capital de Qatar

I veient aquesta radiografia sembla evident la necessitat de revertir un rumb a la deriva de l’esport mundial. Bé, això penso jo, però els empresaris rics que s’han beneficiat de les irregularitats segur que creuran que la direcció és l’adequada. Ara bé, l’opinió dels aficionats i el criteri dels experts involucrats en l’esport decreten una resposta clara i decisiva que cal que els que tenen el negoci pel mànec escoltin i diagnostiquin per emprendre les reformes i mesures necessàries.
Hi haurà gent que dirà que aquests esdeveniments serviran per reanimar l’economia del país i mostrar el seu compromís amb l’esport acabarà sent beneficiós. Que no enganyin amb mentides hipòcrites. Perquè l’ombra de la vergonya ja ha cobert de falsedat i deshonestedat l’esport, l’esport de la corrupció. Un esport on ningú hi ha convidat un país brut, despietat, infidel amb l’ètica i contrari a la igualtat. Però bé, es veu que ara els diners tenen més importància que la humanitat, els drets, la correcta organització, l’administració eficaç o el respecte.

I hem de lluitar per fer entendre als egoistes compulsius que el seu joc econòmic no ens interessa, que no volem que pixin alegrament sobre el nostre sentiment i que no permetrem que segrestin la nostra afició. Volem gent compromesa amb l’esport i no enamorada del negoci, implicada amb els valors i no partidària del feudalisme medieval, conscient de la necessitat de l’educació i no malaltissa pels beneficis materials. Volem humanitat, no crueltat, i fins que els alts càrrecs que viuen a la glòria a costa de la misèria dels altres no entenguin això, la polèmica està servida; la desconfiança, preparada, i el fracàs, assegurat.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu


QUÈ ENS ESPERA ESPORTIVAMENT EN EL NOU ANY?

Tanquem un any més. Després de dotze mesos intensos en tots els àmbits, toca deixar enrere les experiències passades i preparar-se per afrontar el futur amb energies renovades. Han sigut 365 dies marcats pels debats i les crítiques polítiques, per la crisi, pels problemes amb l’Ebola, per la guerra pel petroli i per molts altres temes i aspectes que ara no vénen al cas. En el món de l’esport, hem viscut un any històric, amb victòries, rècords i títols de gran magnitud que han demostrat, una vegada més, el valor especial de la competició. A partir d’aquí, cal pensar en el que ha d’arribar, en els esdeveniments futurs i en la progressió d’allò que ha quedat irresolt i que caldrà concloure. Com que l’anàlisi del passat podria resultar repetitiu i monòton, trobo interessant i captivador llistar amb claredat alguns dels fronts que caldrà seguir a partir del gener, el futur dels quals és absolutament incert.

En futbol, haurem d’estar atents a l’evolució del Barça de Luis Enrique i del Madrid d’Ancelotti. Els blaugrana tenen al davant unes setmanes convulses, que els posaran a prova i en què hauran de demostrar que han assolit amb encert els canvis que proposa l’entrenador. Després d’un període de transició frustrant ha arribat el moment de recuperar el rumb i tornar a conquerir territoris abandonats. És evident que, de cara al 2015, els culers no hem de ser massa exigents i reclamar immediatament tornar a l’elit del futbol europeu; el procés de creixement és lent i constarà de moltes fases que encara cal experimentar. Per aquest motiu, l’únic que li demano a aquest Barça és sentir-se identificat amb un pla estratègic, aconseguir una regularitat competitiva i combinar definitivament a la perfecció les tres estrelles de l’equip. Aquests són els primers passos per recobrar l’èxit.

Pel que fa al Reial Madrid, caldrà veure si els títols aconseguits fins ara són el preludi d’un cicle triomfal. Sens dubte, l’equip ho té tot per convertir-se en el rei del futbol mundial durant les properes temporades i intentarà demostrar que pot arribar a l’alçada del Barça de Guardiola. Personalment, vaticino un període victoriós del madridisme, ja que, per molta ràbia que em faci com a culer, l’equip blanc sembla imparable. Tot i això, aquest Madrid, per molts títols que conquereixi, mai aconseguirà igualar el millor equip de la història, això és indiscutible.

Extraesportivament, em dol reconèixer que el procés d’expulsió dels violents dels camps de futbol i tota la polèmica que en derivarà ocuparà les primeres pàgines de diaris irremeiablement. Les mesures en contra d’aquestes actituds, decisions que s’han de prendre amb consens entre la Federació Espanyola de Futbol, la Lliga i els diferents clubs, hauran de ser convincents i agrupar les diferents opinions que sorgeixin dels diversos punts de vista. Aconseguir-ho serà un dels màxims reptes de l’any.

En bàsquet, centrant-nos en l’NBA, hi ha un aspecte interessant de cara al públic català; es tracta del paper que poden fer els germans Gasol. En aquest inici de temporada, els Grizzlies de Memphis, capitanejats indiscutiblement per Marc Gasol, han ofert una gran imatge i actualment ocupen la tercera posició de la classificació de la Conferència Oest. En les últimes quatre temporades l’equip ha aconseguit classificar-se per al play-off i l’objectiu incontestable enguany és assolir-ho de nou. A partir d’aquí, l’ambició de la plantilla serà arribar al més lluny possible en les eliminatòries. Si tot segueix igual, no hi ha dubtes que Marc Gasol esdevindrà un emblema d’aquest equip i el conduirà a la glòria d’una competició a l’abast de ben pocs.

Pau Gasol, per la seva banda, va marxar aquest estiu del club on havia militat des del 2008, Los Angeles Lakers, envoltat d’una certa polèmica, i va aterrar als Chicago Bulls. Es desconfiava del seu rendiment i del que podria aportar a la plantilla, però un cop ha competit, ha demostrat que segueix intens, potent i eficaç i ha liderat l’equip en algunes fases en què aquest ho ha necessitat. Els Chicago Bulls actualment són quarts de la Conferència Est i busquen tenir un bon paper a final de temporada. El futur del pivot català és, possiblement, més desconegut, però de moment no ha decebut i encara té molt recorregut per millorar, demostrar la seva qualitat i tenir un rol destacat en els moments decisius.

En Fórmula 1 s’obrirà un nou escenari. Els canvis de pilots en acabar la temporada passada, Alonso a McLaren i Vettel a Ferrari, generen una situació farcida d’interrogants; en podríem destacar tres. En primer lloc, el rendiment d’Alonso en una nova escuderia. El pilot espanyol ha fracassat descomunalment en la seva aposta per Ferrari i ara necessita recuperar el terreny que ha perdut. McLaren, cinquena millor escuderia la temporada passada, no sembla l’ambient idíl·lic per retornar a la glòria, i Alonso té al davant un desafiament majúscul definitiu que haurà de resoldre amb nota per poder tornar a l’elit mundial. En segon lloc, el possible ressorgiment de Ferrari de la mà de Sebastian Vettel. L’escuderia italiana acumula una dinàmica descendent en les darreres campanyes i té la urgència de recobrar el que havia sigut fa uns anys. També serà una prova de foc per a Vettel, que haurà de demostrar que les seves quatre corones mundials són mèrit seu i no del cotxe que conduïa. Per acabar, haurem de veure si Hamilton i Mercedes mantenen el seu lideratge indiscutible de la disciplina i continuen regnant sense oposició; després d’una temporada històrica se’ls presenta el desafiament de tornar a guanyar-ho tot. Penso que, en aquest cas, són faves comptades i les mesures impulsades per la FIA fa un any seguiran tenint el seu efecte negatiu: el millor cotxe serà el vencedor; Ferrari, si no es posa les piles, naufragarà de nou malgrat comptar amb Vettel; i Alonso, que no tindrà un cotxe competitiu, veurà com la seva carrera s’esmicola.

Pel que fa a l’esport a Catalunya, caldrà seguir de ben a prop les actuacions de Mireia Belmonte i Marc Márquez, els dos millors esportistes de casa nostra en l’actualitat. La nedadora de Badalona seguirà creixent de forma imparable i arribarà al mundial de natació del juliol disposada a arrasar. Amb 36 medalles al seu palmarès i havent signat cinc rècords mundials, no té límits. Estic convençut que encara li esperen molts èxits i la seva projecció assegura un futur prometedor.

Respecte a Marc Márquez, no hi ha paraules ni per descriure el que ja ha aconseguit ni per anunciar el que li espera; després dels dos títols mundials a MotoGP, encara li queda una trajectòria molt llarga, il·lusionant, estimulant i prometedora, que li prepara, probablement, la més gran de les glòries. Si no defrauda, si segueix igual, no hi ha cap dubte que esdevindrà, d’aquí a uns anys, el millor pilot de la història.
Més enllà d’aquests fronts principals, incògnites futures, cal destacar esdeveniments puntuals que caldrà seguir amb especial atenció. Alguns d’aquests successos són la Copa Àfrica de futbol i el mundial d’handbol al gener, el mundial de futbol femení al juny, el mundial de natació i els Jocs Panamericans al juliol, el mundial d’atletisme a l’agost i l’europeu de bàsquet al setembre.
Aquesta radiografia és una pinzellada del que ha d’arribar a partir del gener, una petita part de tot el que caldrà seguir, i no pot donar cabuda a tot l’escenari esportiu que es presentarà amb l’inici del nou any. L’esport és massa gran per resumir-lo en unes línies escrites i caldrien grans extensions textuals per agrupar tota la informació necessària. A més, viu en un estat de canvi constant, que amaga desenllaços imprevistos i no permet preveure tot el que ha d’arribar.

El que és segur, i no depèn de les perspectives futures, és que un any més la competició tornarà a emocionar. Els horitzons que es preveuen, llaminers i atractius, asseguren un desenvolupament fascinant i replet de màgia, que, una vegada més, mostrarà el vessant més vocacional, passional i sentimental de l’esport. Per entendre'l no caldrà analitzar-lo amb el cap, sinó, senzillament, sentir-lo amb el cor.
Valorar els nous escenaris que es presenten, doncs, pot resultar romàntic, estimulant, inspirador i pràctic, si voleu, i tenir una idea estructurada del que cal seguir és útil. No en tinc cap dubte. Al final, però, aquests estudis perden significació i transcendència i l’esport acaba trencant tots els esquemes.

Etiquetes: Futbol - Altres esports

SUPERA L’ESPORT LES SEVES PRÒPIES FRONTERES?

L’esport sovint es defineix, estrictament, com l’exercici o activitat física realitzada amb l’objectiu d’obtenir uns beneficis en la condició vital personal. És molt més que això. Malgrat que amb poca freqüència, de tant en tant sorgeixen actituds vinculades estretament amb l’esport que desafien les limitacions de la pràctica competitiva i irrompen en situacions socials, polítiques o econòmiques de gran transcendència. Cal destacar, recentment, tres actituds que han sobrepassat les fronteres dels escenaris esportius i demostren que, a vegades, esport i societat s’agafen de la mà.

En primer lloc, ha sigut notícia en els darrers dies un cas que ha aixecat molta polèmica. La Carme, una veïna del barri de Vallecas, a Madrid, de 85 anys, va ser desnonada el passat 21 de novembre. No havien passat ni 24 hores d’aquest acte sorgit com a fruit de la desigualtat intencionada en l’economia naufragada actual, que el Rayo Vallecano, un club amb un pressupost de vint milions d’euros, va anunciar mitjançant el seu entrenador, Paco Jémez, que ajudaria aquesta senyora. De moment, el club ja ha donat quinze mil euros per la causa, relacionats amb els ingressos del partit de lliga davant el Sevilla, i a més, els jugadors i l’entrenador es van comprometre a implicar-s’hi i van prometre que pagarien un pis de lloguer per a la Carme.

Així, doncs, una ajuda moral, vital i, sobretot, econòmica que hauria de dur a terme el govern espanyol, l’ha de subvencionar un equip de futbol que, ajudat per altres aportacions anònimes, es farà càrrec d’una situació tant lamentable i desesperant com freqüent en la societat actual. I encara hi ha gent que diu que el futbol oculta els problemes! Que observin accions com aquestes i entendran que els polítics utilitzen amb fins malèfics l’esport, que, davant contextos puntuals, no defrauda, i es fa càrrec de les goteres del país.

En segon lloc, el bàsquet ha sigut, en els dos últims mesos, l’escenari de dues invitacions d’alt compromís amb la moralitat. El J. P. Gibson és un nen de cinc anys amb leucèmia. Els Utah Jazz, un equip de la conferència Oest de la NBA, el van voler fer feliç i, oferint-li un contracte d’un dia i presentant-lo, com els grans jugadors, a la sala de premsa, el van fer partícip del partit inaugural d’aquesta temporada. Ja us podeu imaginar l’espectacle; un nen petit, acompanyat d’estrelles d’aquest esport, va fer embogir la grada de l’Energy Solutions Arena, que va retronar d’emoció en observar amb entendriment una proesa de l’empatia humana. És impossible sentir el que va córrer per la pell d’aquest nen, que lluita des de fa dos anys contra el ferotge càncer i que va gaudir, probablement, d’una de les millors nits de la seva vida. Per cert, el J. P. Gibson, amb ajuda dels jugadors, va ser capaç, fins i tot, d’esmaixar a la cistella.

La Lauren Hill és una noia nord-americana de divuit anys que pateix un càncer de cervell irremeiable. El seu somni era jugar a la lliga universitària de bàsquet dels Estats Units, però quan se li va diagnosticar la malaltia, les seves esperances van caure per terra i van quedar reduïdes a la cendra que podia envoltar, fins al final, la jove desolada. La NCAA (Associació Nacional Atlètica Col·legial), que regula els jugadors i organitza les competicions universitàries als Estats Units i el Canadà, va decidir avançar l’inici de la lliga per oferir a la Lauren la possibilitat de disputar amb el Mount St. Joseph, el seu equip, el primer partit de la competició. L’estadi es va omplir i el públic, com no podia ser d’una altra manera, va respondre com ho mereixia la Lauren. Ella va anotar la primera i l’última cistella i va ser homenatjada a la mitja part com a reconeixement del seu esperit de superació.

En aquests dos casos, l’anotació, el rendiment dels jugadors o el resultat, evidentment, van ser el menys important. El que cal destacar, i de quina manera, és la generositat impagable dels jugadors i jugadores que van fer possible que l’esperança, ni que fos per un instant, retornés a la consciència del J. P. Gibson i la Lauren. Aquests actes de solidaritat, suport i, fins i tot, fraternitat, són una mostra del cor que, realment, s’amaga darrere les samarretes esportives.

Per acabar, cal remarcar un exemple que, probablement, és menys xocant i sorprenent que els altres, però que no s’ha de menystenir. Es tracta dels crits consistents, perseverants i insistents que se senten al Camp Nou en cada partit del Barça i que reclamen, puntualment, al minut disset amb catorze segons la independència de Catalunya. Aquesta tradició, que ja es pot dir així, es va iniciar el 19 de setembre de 2012, en un partit de Champions davant l’Spartak de Moscou, vuit dies després de la massiva i històrica manifestació de l’Onze de Setembre. L’afició, responent de manera espontània, va generar un escenari inèdit fins aleshores, insòlit, i va despertar la satisfacció dels culers que s’hi van sentir identificats.

Ja fa més de dos anys, doncs, que, fidels a la cita amb la història i constants en la reivindicació pacífica i lleial d’un compromís social, els aficionats culers canten independència. Les televisions espanyoles, però, sovint emmascarades en intencions polítiques, intenten ocultar l’evidència inamagable, observable amb orgull per a qualsevol barcelonista que assisteixi a l’estadi.
És cert que aquest acte potser no té el valor de pressió o influència sobre la classe política d’altres concentracions, però una petita empenta, una mostra de suport, sempre és benvinguda en una protesta que té com a bandera la unitat.

L’esport, doncs, supera en situacions excepcionals les seves pròpies fronteres, s’afegeix en contextos que mereixen i reclamen la seva participació i proporciona ajuda i suport als que més en necessiten. De manera aïllada, a més, sorgeixen, reaccions polítiques en les declaracions dels esportistes: Marc Márquez, per exemple, va dir que no tenia ganes d’estrènyer-se la mà i fer-se una foto amb el representant d’un govern que li pren la meitat dels diners que guanya, en al·lusió a la fiscalitat per als esportistes, que atrapa el 56% dels seus ingressos; d’altra banda, Xavi Hernández, Gerard Piqué i Vicente del Bosque, entre d’altres, van mostrar el seu suport al dret a decidir dels catalans. Aquestes afirmacions són poc freqüents en els esportistes que, acovardits per la resposta que pugui generar la seva opinió, prefereixen no mostrar els seus sentiments més enllà de la disciplina esportiva que practiquen.

El que no queda ocult sota la vergonya mediàtica són els actes, les accions que realitzen clubs, jugadors, entrenadors, plantilles i, fins i tot, aficionats, que obren el seu cor i decideixen imprimir respostes davant situacions orfes de solució. L’esport, doncs, té un vessant desconegut per alguns però que cal reconèixer com a essencial. I és que, més enllà de ser capaç d’emocionar-nos, fer-nos vibrar, entusiasmar-nos i commoure’ns, l’esport, davant ambients determinats que ho exigeixen, té el do d’influenciar accions reivindicatives o donar suport als més dèbils. L’esport té un factor global que el fa únic, extraordinari i irrepetible i el converteix en una activitat passional i, alhora, absolutament social.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

EL TENNIS, UN ESPORT COMPETIT?

Fa quinze dies es va clausurar a Londres la temporada de tennis mundial. La Copa Màsters, que agrupa els vuit millors tennistes del món, va posar el punt final a una campanya vibrant de la qual cal extreure i analitzar algunes conclusions interessants. El panorama d’aquest esport actualment ha canviat molt respecte a fa poc més de dos anys i cal estructurar l’organització jeràrquica, si es pot dir així, del talent consolidat a les pistes de tennis. Una referència clara i unívoca és la classificació ATP, que ordena els millors tennistes segons la seva participació en els tornejos organitzats, i en fa un rànquing actualitzat després de cada prova. Més enllà d’aquesta estadística, a més, també cal saber entendre la capacitat i condició de cada esportista, repassar els factors que l’envolten i recordar el seu passat.

Ara mateix, amb l’activitat esportiva aturada, Novak Djokovic, Roger Federer i Rafa Nadal encapçalen la llista de tennistes mundial i reafirmen la condició que han acreditat durant tota la temporada. Tots tres, però, tenen personalitats i estils diferents i només comparteixen una mateixa passió, el tennis, i un mateix objectiu, convertir-se en el millor.

Novak Djokovic és l’actual número u del món. El tennista més potent i exigent físicament del circuit ha demostrat en incomptables ocasions que està a l’altura dels més grans i ja s’ha convertit en una referència. Aquesta temporada, ha conquerit set títols, entre els quals destaquen la Copa Màsters, el torneig de Wimbledon i els Màsters 1000 de París i Roma. Li falta, per completar el seu palmarès, una medalla olímpica i el Roland Garros. Tot i això, als seus 27 anys presenta un historial molt extens, envejable i que cal reconèixer. Encara té molta carrera per fer, ha de seguir demostrant la seva potència i intentarà atrapar les grans llegendes.

Roger Federer, probablement el millor tennista de la història, va tancar la temporada en segona posició. És elegant, segur i consistent a la pista i transmet seguretat en cada cop i contundència en cada servei. Amb 33 anys, l’edat no li suposa cap inconvenient, sinó que l’experiència d’haver competit durant més de quinze anys li atorga una superioritat mental davant de situacions que la reclamen. Va començar l’any en un preocupant i trist vuitè lloc del rànquing i hi va haver gent que es va atrevir a sentenciar-lo i eliminar-lo de l’èxit. Federer, però, va començar una progressió tenaç i ferma cap a les posicions davanteres i, sense perdre cap lloc des del gener, ha acabat l’any en segona posició, després de veure’s obligat a abandonar en la final de la Copa Màsters per culpa d’una lesió. Fa una setmana, va conquerir amb la seva selecció, Suïssa, la primera Copa Davis de la història del país, l’únic títol important que li faltava.
És el tennista amb més setmanes consecutives al número u del rànquing ATP, amb 237, i el que ha estat més de temps encapçalant la classificació, durant 302 setmanes repartides en tres períodes. També, posseeix el número més elevat de tornejos del Grand Slam (17), de títols individuals totals (82) i de participacions en el Gran Slam (59). Cal destacar, a més, que acumula el major nombre de victòries en campionats determinats, com les set corones a Wimbledon o les sis copes Màsters. Aquestes dades són, indiscutiblement, d’autèntic número u, de llegenda, de mite. I tot això sense perdre el respecte i la delicadesa.

Rafa Nadal ha tancat de manera frustrant aquest 2014. Fa un mes va ser operat d’apendicitis i per aquest motiu va haver de renunciar a disputar la Copa Màsters. A més, al llarg de l’any ha patit lesions que l’han allunyat de les pistes i la seva aspiració i desig és començar la pròxima temporada al màxim nivell per tornar a competir per tots els tornejos. Fort, enèrgic i dinàmic, és imparable en terra batuda i imposa respecte al rival que té al davant. Rei màxim de Roland Garros amb nou corones, medallista olímpic, campió en tres ocasions de la Copa Davis i en una del torneig de Wimbledon, només li falten, com a títols destacats, la Copa Màsters, de la qual ha perdut dues finals, i els Màsters 1000 de Miami, París-Bercy, Xangai i Cincinnati. Als seus 28 anys i amb 64 títols, encara li queda molta carrera i seguirà engrandint la seva llegenda.

Aquesta anàlisi reflecteix que el panorama tennístic internacional actual està dominat per tres jugadors molt destacats que s’alternen el control dels títols i del número u mundial. La seva trajectòria, el seu palmarès i la seva qualitat són espectaculars i tots tres, amb la seva dura i agraïda competència, s’exigeixen al màxim per seguir creixent. A més, figures com Wawrinka, Nishikori, Murray o Ferrer irrompen de tant en tant a escena per injectar emoció, intensitat i diversitat a la competició. Ells són els protagonistes encoberts que, qui sap si d’aquí a un temps, agafaran el relleu dels reis actuals.

El que és una evidència que ja s’ha constatat és que hi ha hagut un canvi d’època al tennis mundial; el domini que abans compartien Nadal i Federer de manera aclaparadora ja no és absolut. Ells eren les estrelles internacionals i entre tots dos es disputaven els títols importants, el número u i el prestigi mundial. El 2006, Djokovic va fer el primer pas en l’elit del tennis i cinc anys després ja havia imposat la seva autoritat. Ara és el tennista en millor estat de forma del moment i intimida a la pista i a la classificació.
L’enfortiment meteòric de Djokovic, la reafirmació de Federer com a talent encara vigent i la constant evolució de Nadal, doncs, han consolidat un podi de luxe al capdavant del tennis mundial. Tres noms, tres maneres d’entendre el tennis, tres històries, tres mons i un mateix resultat: haver transformat el tennis en un esport ric en competitivitat.
Encara queden lluny períodes amb gran disputa, com el que va separar els agostos de 1998 i 1999, en què cinc tennistes van liderar el rànquing mundial. Tot i això, el camí avança cap aquest objectiu i esperem que, en el menor temps possible, esdevingui realitat un certamen tennístic on els cinc primers, per exemple, es disputin aferrissadament les places capdavanteres.

Això, però, encara ha d’arribar, ja que destronar els tres reis del tennis actual és molt difícil. De moment, doncs, i esperant l’aparició de noves figures, gaudim de la potència il·limitada de Nadal, del talent inexorable de Djokovic i de l’elegància incomparable de Federer. Tots tres dibuixen un escenari tennístic de somni que tardarem a abandonar, però que cal que assaborim al màxim.

Etiquetes: Altres esports

QUINA ÉS L’ESSÈNCIA DEL ‘RUNNING’?

El running és un dels esports més de moda del moment; només cal passejar prop d’un parc o anar a fer una excursió per la muntanya per copsar el seguiment que té entre la població i comprovar la gran diversitat d’esportistes que s’hi han aficionat. En els darrers anys, aquest hàbit s’ha estès a una velocitat descontrolada, i molta gent, estimulada per un seguit de factors i característiques que el converteixen en un esport molt accessible, s’hi ha apuntat. Davant d’aquesta tendència, cal analitzar quines són les circumstàncies que hi influeixen i valorar les emocions i sensacions que transmeten aquells que ja han comprovat l’esperit del running.
Per definir i entendre els components que genera en aquest esport tanta popularitat, cal centrar-se, bàsicament, en la facilitat que hi ha a l’hora de practicar-lo. En primer lloc, no requereix tenir màquines, material o equipament especialitzat, sinó que un calçat i una vestimenta còmoda són suficients per recórrer alguns quilòmetres. En segon lloc, ofereix la possibilitat d’exercir-lo en qualsevol espai, moment o ambient: altres esports, com el futbol o el bàsquet, necessiten tot un seguit de condicions per dur-los a terme; el running, en canvi, en té prou amb un espai per on poder passar. Si és possible, a més, s’agreix un lloc allunyat de la contaminació atmosfèrica i de l’estrès general de la ciutat. En tercer lloc, està a l’abast de tots els públics; és un esport molt obert i practicable per a qualsevol persona, tingui la capacitat física que tingui, i tothom s’hi pot afegir, tan sols adequant l’exercici a les seves possibilitats.

Al voltant d’aquestes característiques, cal reflexionar per saber col·locar les nostres metes i entendre les motivacions dels altres. Per la majoria de la gent que el practica, el running és l’oportunitat regular de tenir contacte amb l’esport, garantir una salut forta i assegurar un estat de forma respectable. Per aquest motiu, cal distanciar-se de les persones, esportistes d’elit, que el veuen com un repte constant, un desafiament que cal superar, i que només es concentren en la branca competitiva de l’esport. Aquesta, malgrat ser una actitud totalment respectable, comprensible i, a vegades, compartida, no ha de ser la nostra mentalitat si volem assolir uns objectius modestos que ens aportin beneficis, tan sols, en el nostre dia a dia. No ens hem de comparar amb els grans atletes, sinó que, amb la mirada posada en la nostra direcció, hem d’obviar el que ens entorpeix i centrar-nos en aconseguir allò que Nosaltres ens hem proposat. 

Deixant de banda aquests factors i fixant-nos en exemples concrets, cal prestar especial atenció a la marató de Nova York, una de les curses més prestigioses i importants del món. Cada any, des de 1970, reuneix milers i milers de corredors que, moguts pel mateix objectiu, aconseguir acabar en la majoria dels casos, es desplacen fins a l’altra banda de l’Atlàntic per prendre part en una prova amb un tarannà especial. Aquesta cita, entre moltes d’altres, és un reflex del triomf del running en la societat i evidencia la gran magnitud d’aquest esport per a la població. L’any passat, per exemple, van acabar la prova cinquanta mil corredors, entre els quals hi havia atletes professionals i corredors aficionats, que comparteixen una mateixa passió i formen una mescla heterogènia que demostra la gran varietat de participants en aquesta especialitat.
A Espanya, sense anar més lluny, també hi ha dades que confirmen aquesta tendència; es calcula que actualment hi ha dos milions i mig de corredors regulars i se celebren, cada any, unes tres mil curses populars. Aquestes xifres demostren, estadísticament, una evidència que es pot contrastar, tan sols anant un dissabte al matí, per exemple, a la carretera de les Aigües (a Collserola) i observar la gran quantitat de runners que passen el temps fent allò que més els agrada.

Taipei 101 (Taipei, Japó)

Més enllà del running entès com la rutina de sortir a córrer, existeix una altra categoria, menys coneguda, però igual d’apassionant i que, com a curiositat, crec que és interessant conèixer: el running vertical. Aquesta disciplina, que té com a escenari els gratacels més luxosos, coneguts i alts del planeta, consisteix a pujar, a través de les escales, edificis de gran alçada que exigeixen el màxim als participants. Un exemple n’és el Taipei 101 (a Taipei, al Japó), el tercer edifici més alt del món; per coronar-lo, cal pujar 2.046 esglaons. Des del 2009 existeix una federació que regula aquesta disciplina i organitza curses dins d’un circuit que visita espais tan emblemàtics com l’Empire State Building (a Nova York) o el Tour First (a París). Enguany el certamen que ha proposat la Federació de Skyrunning Internacional està compost per vuit edificis, que sumen 2.500 metres, 529 pisos i 11.769 graons.
Deixant aquest parèntesi anecdòtic i tornant al running quotidià, si es pot dir així, cal saber valorar un darrer aspecte. I és que la teoria i les explicacions sobre l’esport perden significació en el moment en què es viu dins d’aquest món. Sempre existeix un component íntim que no es pot transmetre i que reclama haver experimentat l’esport per fer-se’l propi. En aquest cas, parlem de la sensació personal i de joia que et queda després de córrer uns quilòmetres en el teu entrenament, o el sentiment d’absoluta plenitud en haver assolit una fita. Aquestes emocions només les comprenen aquells que ja han fet del running la seva forma de vida.
Veient totes aquestes característiques i verificant els beneficis i comoditats que proposa el fet de córrer regularment, des d’aquí motivo i encoratjo a tots aquells que no tinguin l’hàbit de fer esport a provar, ni que sigui durant una estona, com els prova el running, la manera més fàcil i senzilla de conservar la salut. No només per tastar les emocions que transmet, sinó, sobretot, per comprovar que la mandra no és una companya que haguem de conservar, i que la vida ens presenta un gran ventall de possibilitats per deixar enrere la ganduleria i començar una relació harmoniosa amb un esport que ofereix incomptables beneficis personals.

Només necessiteu unes bambes, uns pantalons còmodes, temps i motivació. Res més. Traceu els vostres objectius, definiu una ruta a l’abast de la vostra capacitat, tanqueu els ulls i submergiu-vos en l’apassionant i únic món del running. Potser us costarà endinsar-vos-hi per por o poca confiança en les vostres possibilitats, però penseu que, si tanta gent ho ha provat amb èxit, deu ser per algun motiu. Un cop contagiats de l’esperit corredor ja no us podreu fer enrere. I no us en penedireu.

Etiquetes: Altres esports

QUÈ ES POT DIR DE MARC MÀRQUEZ?

Marc Márquez és el millor pilot de motos del món. Aquesta temporada hem assistit a la certificació del naixement d’una llegenda i hem comprovat quines són les qualitats d’un pilot que té molt a dir en el món del motociclisme. El cerverí ha demostrat que té una essència especial, que el fa ser irrepetible, i ha certificat uns registres extraordinaris només a l’abast dels més preparats. Després d’haver aconseguit la seva segona corona a MotoGP, cal fer-li un homenatge, recordar la seva progressió estel·lar, analitzar els seus registres, definir la seva personalitat i reflexionar al voltant d’un esportista sense precedents.

El pilot, que va néixer a Cervera, va iniciar la seva carrera professional al món de les motos amb tan sols 15 anys. Sí, en aquesta edat, l’adolescència, en què tot és més complicat, convuls i alterat, Márquez ja estava competint entre les futures promeses del motociclisme i viatjava arreu del món recorrent els circuits més prestigiosos. En aquella temporada, en què va participar a 125cc, va aconseguir pujar un cop al podi i va començar a donar mostres de la seva brillantor especial. Dos anys més tard, encara sent menor d’edat, va dominar amb mà convençuda la categoria i es va proclamar campió amb deu victòries i dotze poles position en disset curses.

Ja a Moto2, i experimentant els canvis del salt de categoria, el cerverí va acabar en una meritòria segona plaça. No li va caldre adaptació, va pujar al podi en onze de les quinze carreres disputades i va guanyar la meitat de les curses. En la seva segona participació ja va ser campió, va obtenir la victòria en nou grans premis i va arribar al podi en catorze de les disset carreres.

El 2013, amb vint anys, va complir el seu somni, debutar a MotoGP, i ho va fer amb una petjada inicial estimulant. En la primera cursa, a Qatar, va acabar en tercer lloc i només va necessitar un altre gran premi, el següent, per aconseguir la seva primera victòria. Al llarg de la temporada, en els divuit grans premis que es van disputar i enfront de pilots amb més de sis temporades de recorregut a MotoGP, va pujar al podi en setze ocasions, va aconseguir sis victòries i va certificar la meitat de poles position. Es va proclamar campió en la seva primera temporada a MotoGP i va esdevenir el segon pilot a fer-ho i el participant més jove a aconseguir-ho.
Aquesta temporada, malgrat els dubtes i desconfiances que hi havia al començament, Márquez ha tornat a demostrar que està cridat a ser una estrella. Va guanyar de forma consecutiva, aclaparadora i contundent les primeres deu curses del certamen i no va ser fins a mitjans d’agost, cinc mesos després de l’inici de la competició, que va ser relegat del primer calaix del podi. A partir d’aquí, un seguit de despropòsits mecànics, tàctics i meteorològics han fet que només hagi aconseguit una de les darreres cinc victòries, però n’ha tingut prou per proclamar-se, diumenge passat, al Japó, campió del món i certificar matemàticament la seva segona corona consecutiva. D’aquesta manera, iguala Lorenzo en nombre de títols i es converteix en el primer espanyol a guanyar el Mundial de MotoGP en dues ocasions seguides.

En total, en les set temporades que ha competit en el motociclisme professional, Marc Márquez ha participat en 111 grans premis, ha obtingut 67 podis, un 60% del total que ha disputat, i ha guanyat 43 curses, el 40% sobre el complet de grans premis en què ha corregut. Si fem referència als punts, i establim el valor màxim de la puntuació en la victòria en totes les carreres, l’estadística cobra una rellevància destacada; al llarg dels anys, Márquez ha obtingut el 60% dels punts, i en les darreres tres temporades, el pilot català n’ha signat el 77%.
Els resultats al llarg de la seva trajectòria i els registres que ha acreditat en les diferents temporades en què ha competit en l’elit, però, no són l’únic fet que el fa especial, sinó que també cal tenir en compte els rècords que ha batut. La temporada passada, en la seva primera participació a MotoGP, Márquez va esdevenir el pilot més jove a arribar al podi, guanyar una cursa, assolir tres podis consecutius, aconseguir cinc triomfs seguits i liderar la classificació de la categoria. A més va ser el debutant amb més punts (233), més podis (dotze) i el primer principiant a aconseguir quatre victòries. Enguany, després d’haver igualat el rècord de Giacomo Agostini de més victòries consecutives des de l’inici, s’ha convertit en el pilot més jove a aconseguir dos mundials i ara va en busca de tres registres històrics: el màxim nombre de victòries en una temporada (dotze, de Mick Doohan l’any 1997), de punts (383, de Jorge Lorenzo el 2008) i de poles position (dotze, també de Doohan l’any 1997).

A més de les dades que demostren estadísticament quina és la categoria del pilot de Cervera, cal copsar la seva actitud i personalitat a la pista per arribar a comprendre la seva dimensió total. Màrquez és un pilot molt atrevit, no s’arronsa, no frena, sempre mira endavant i mai renuncia a lluitar, a persistir, a perseverar i, al final, a guanyar. Malgrat que ha rebut algunes crítiques pel seu tarannà, aquest el fa diferent, únic i irreproduïble. El més important, la mentalitat que el farà ser, algun dia, el millor pilot de la història, és el seu esperit competitiu: cau, perd un minut, s’aixeca, segueix corrent i acaba aconseguint dos punts; comença a ploure, tothom entra a canviar pneumàtics, ell segueix en pista, cau, es reincorpora, acaba la volta, canvia els pneumàtics, segueix en cursa i acaba en la zona de punts. Aquests desenllaços estan motivats pel seu anhel de victòria, de triomf, que és el que l’impulsa a seguir millorant.
Qui s’enfronta en un cos a cos amb només vint anys contra Valentino Rossi? Qui topa amb Lorenzo en l’últim revol d’un gran premi, l’obliga a canviar la trajectòria i acaba guanyant? Qui conquereix un mundial en l’última cursa sortint des de l’última posició? Qui? Marc Márquez.
I és que el que ha aconseguit el pilot de Cervera és, senzillament, indescriptible. No només els registres sobre la pista són espaterrants, no només ha trencat registres històrics de fa molt temps, no només transmet un sentint competitiu i lluitador de gran rellevància, sinó que combina aquestes tres facultats per mostrar al planeta qui és aquest jove cerverí, d’origen humil, que ja s’ha convertit en una referència mundial.

Retrobant-nos amb la impossibilitat conceptual d’explicar el que ha fet Márquez cal reconèixer que el lèxic de la llengua, malgrat oferir moltes possibilitats i maneres d’alabar actuacions que ens semblen irrepetibles, no pot, en aquest cas, determinar quina grandària té el que ha fet Márquez. Aconseguir igualar amb tan sols 21 anys autèntics mites del motociclisme, rebre el respecte i admiració de tothom i trencar registres del segle passat no es pot qualificar a través de cap paraula o expressió que englobi el reconeixement total i absolut que es mereix. Sí, podem dir que el que ha assolit és estratosfèric, increïble, prodigiós, meravellós i espectacular o, simplement, podem romandre asseguts contemplant el futur prometedor que li espera.

Etiquetes: Altres esports

QUÈ ENS ENSENYA L'ESPORT PARALÍMPIC?

Logotip del Comitè Paralímpic Internacional

L’esport és sovint entès com el lloc on les persones més ben dotades físicament tenen l’oportunitat d’exhibir les seves qualitats. No sempre és així. La llum que desprenen les disciplines més esteses ens fa tenir una visió equivocada de l’esport i ens amaga persones que, darrere la flama dels esportistes que no fan res més que lluir amb egoisme les seves virtuts, demostren lliçons que pocs dels atletes que tant admirem saben oferir. Estem parlant dels esportistes paralímpics, persones que pateixen algun tipus de discapacitat física o mental i que participen en esports adaptats a les seves condicions. Viuen a l’ombra, són poc reconeguts i no tothom sap apreciar la seva feina, i per aquest motiu cal tenir-hi un record, una menció i, evidentment, una lloança més que merescuda per la seva figura.
Una bona manera de comprendre quins són els obstacles que superen i tenir una visió més extensa i global de l’esport paralímpic és repassar les modificacions que pateixen algunes de les disciplines i identificar les diferències que s’estableixen amb les categories més populars.

El futbol per a cecs és una adaptació de l’esport que tots coneixem i incorpora algunes variants per poder incloure els jugadors que tenen una visió nul·la o reduïda. La seva dinàmica és semblant a la del futbol sala, però més enllà de la base, afegeix modificacions que el fan diferent: el terreny de joc està envoltat per un mur que impedeix que la pilota surti fora i, per tant, no hi ha serveis de banda; l’esfèrica és sonora i d’aquesta manera els futbolistes saben, en tot moment, on és; per acabar, els jugadors porten una cinta que els tapa els ulls, ja que així els que tenen una lleugera visió no tenen avantatge respecte a la resta. El porter és l’únic que no té cap discapacitat, observa el joc i és l’encarregat de donar ordres als seus companys.

El voleibol assegut a terra és una variant del voleibol en què els jugadors participen en el joc sense estar drets. Les dues disciplines comparteixen la tècnica d’execució i tenen un funcionament molt semblant. Tot i això, l’esport paralímpic estableix un seguit de variacions: no hi ha canvis de posició; aixecar la pelvis del terra en el moment del llançament no està permès i, per tant, es penalitza; el camp segueix les mateixes proporcions però és més petit, i la xarxa està situada a una altura més baixa, ja que, com és comprensible, des del terra es fa menys força.

La natació adaptada per a persones amb discapacitat està pensada perquè els nedadors que pateixen alguna dificultat hi puguin participar. Malgrat compartir bastantes similituds amb l’esport olímpic, presenta dues lleus modificacions en el funcionament: els participants poden començar les proves des de tres posicions, dalt del trampolí, asseguts a la plataforma o dins l’aigua, i poden prendre part en quatre disciplines diferents, lliure, braça, espatlla i papallona.
Vistes aquestes anàlisis, cal pensar i preguntar-se com de difícil ha de ser per a una persona amb unes condicions físiques o mentals adverses competir en l’elit. Si a nosaltres, que tenim absolutes facultats, ens sembla complicat poder assolir l’estat de forma que es necessita per disputar certes competicions, no puc ni imaginar quin és l’esforç que han de dur a terme aquestes persones, compromeses, que malgrat no tenir-ho tot de cara, s’han guanyat la vida a pols.

Observant aquesta radiografia i empatitzant amb les condicions dels esportistes, s’evidencia la necessitat de saber valorar la tasca, l’esforç i la il·lusió que dipositen en allò que fan amb la màxima passió. La renúncia, la rendició o l’abandonament poden semblar els camins més fàcils, planers i senzills a l’hora de decidir entre dues opcions. Potser sí. Però el camí de l’esforç, el de la lluita, és el que ens fa ser qui som i el que ens permet gaudir de la vida en la seva màxima expressió. Malgrat que alguna gent es decanta per opcions més tranquil·les, hi ha moltes persones amb discapacitats que es neguen a perdre el seu propi combat i amb impuls i sacrifici escriuen la seva pròpia història.
Ells ens transmeten una lliçó essencial; algú que ho ha perdut tot, que no pot viure com els altres, que té moltes dificultats per comprendre el món que l’envolta, que no ho té fàcil per relacionar-se i que ha perdut una part d’ell mateix no s’arronsa, no es fa enrere i lluita. Lluita. Això és el que la gent amb discapacitats mai renuncia a fer; ni la por, ni les barreres físiques, ni els impediments psicològics, ni la distància els espanta, i quan veuen a la llunyania una meta, un objectiu, un somni, el primer que fan, abans de valorar les dificultats de la proesa, és pensar com hi poden arribar.

Així, doncs, les que des del nostre punt de vista ens semblen persones desafortunades, sense futur i que tenen menys claredat conceptual que nosaltres són, realment, les persones que tots voldríem ser. Persones lluitadores, perseverants i que, per sobre de tot, segueixen els seus somnis. Nedar sense braços, jugar a futbol sense visió o practicar el voleibol assegut a terra, entre d’altres, són esports que reclamen un alt nivell d’exigència però que, tot i això, els esportistes discapacitats afronten, desafien i superen. Davant aquesta mentalitat només hi ha una resposta possible: el silenci com a senyal de respecte.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

UNA LLIGA CATALANA?

Catalunya està immersa en un procés polític i social sense precedents. L’esclat del crit d’independència al carrer ha fet créixer l’anhel de llibertat dels ciutadans i el poble reclama amb convicció un estat propi. Les confrontacions verbals entre les dues posicions, els favorables i els contraris, són presents en el dia a dia i obren la porta a múltiples especulacions, debats i tertúlies al voltant de l’escenari que es presentaria en una Catalunya independent. Un dels dubtes que afecta els aficionats a l’esport és saber quina lliga jugarien els equips catalans i si aquests es veurien expulsats de les competicions nacionals que disputen actualment. Davant d’aquesta pregunta, existeixen dues resolucions que varien depenent dels interessos propis de cadascú: d’una banda, s’assegura que la lliga espanyola no acolliria els equips catalans i que aquests haurien de fundar un campionat propi amb menys competitivitat; de l’altra, es defensa que no hi hauria problemes en seguir jugant com fins ara, ja que les fronteres federatives ho podrien permetre.
Veient aquesta disconformitat d’opinions i prediccions, i amb la mirada posada en la diada del pròxim dijous, és un bon moment per avaluar, de veritat, quin seria el context esportiu en una Catalunya independent. A través de tres arguments contrastats i rigorosos, intentaré demostrar legalment, esportivament i políticament que els equips catalans seguirien disputant, sense problema, la lliga que juguen actualment i que les noves fronteres estatals entre Catalunya i Espanya no ho podrien impedir.

En primer lloc, si les lligues espanyoles rebutgessin els equips catalans, perdrien molta qualitat. L’alt nivell esportiu català és evident i els clubs d’aquí mouen moltes de les competicions espanyoles actuals. Les federacions necessiten garantir l’espectacle i, prescindint dels equips de casa nostra, els tornejos nacionals perdrien interès. Fixant-nos en exemples concrets, en futbol, el Barça és, juntament amb el Madrid, el gran protagonista de la competició, genera grans quantitats d’ingressos i és un reclam per al públic estranger; suposa un motor econòmic i esportiu que la LFP no deixaria perdre. El club blaugrana, a més, ha assegurat que seguiria disputant la lliga espanyola en una Catalunya independent. Si això fos inviable, però, les altres federacions europees estarien encantades d’incorporar-lo en les seves lligues. En bàsquet, la situació és semblant i la lliga ACB no permetria que el vigent campió abandonés la competició. Els altres equips catalans, que tenen menys rellevància i prestigi, estarien arrossegats per la potència del Barça.
Dos casos comparables són els del futbol sala i l’handbol: en el primer, dos dels quatre millors equips de l’estat són catalans (el Barça i el Marfil Santa Coloma) i, en el segon, dos dels tres primers de la lliga Asobal la temporada passada van ser de casa nostra (el Barça i el Granollers). Aquests clubs asseguren competitivitat i es disputen, aferrissadament, les primeres places. Per acabar, cal citar el waterpolo, on el CN Sabadell és el millor equip d’Europa, el més prestigiós i el que posseeix la plantilla més completa. La lliga espanyola no consentiria que el club més important del moment marxés i la competició perdés, d’aquesta manera, molt del seu atractiu.

Un cas a part el trobem en l’OK Lliga, d’hoquei sobre patins, on, dels setze clubs participants, tretze són catalans. En aquest cas, si s’expulsessin els equips de casa nostra, la lliga espanyola s’hauria de reomplir amb conjunts de la segona i la tercera divisió, que li farien perdre prestigi, seguiment i rellevància. La lliga catalana, a més, seria infinitament més interessant, en disposar dels clubs més respectats del continent.
Només cal afegir que la temporada passada els clubs catalans van conquerir 32 de les 68 competicions estatals que es van disputar en totes les categories (un 47%), i van demostrar, indiscutiblement, el seu poder competitiu. A les federacions esportives espanyoles, doncs, no els sortiria a compte prescindir dels seus principals al·licients i provocar, així, una reducció del nivell en les seves lligues. No deixarien escapar clubs tan talentosos com aquests tan sols per rebutjar la seva identitat nacional.
D’altra banda, les federacions són entitats privades i poden actuar més enllà de les fronteres estatals. Malgrat que les associacions esportives s’hi basen, aquestes no han de ser inamovibles i es podria aconseguir un pacte per fer-ho possible. Perquè els clubs catalans seguissin admesos en les lligues actuals caldria un “acord interestatal”, que per signar-lo només s’hauria de modificar la Ley del Deporte i ampliar els límits de les federacions, tal com es va fer fa un temps per incloure-hi equips d’Andorra.

Per acabar, si fem una mirada arreu del continent, trobem exemples com el de Catalunya que demostren la naturalitat que suposaria fer un procés com aquest. A part del cas d’Andorra, que participa en la lliga espanyola, existeixen dues federacions més que han inclòs en les seves competicions domèstiques equips de fora del país: l’AS Mònaco, l’equip del Principat, sempre ha jugat la lliga francesa, i el FC Vaduz, l’únic equip professional de Liechtenstein, disputa, des de la seva fundació, la lliga suïssa. Què hi hauria d’estrany, doncs, en el fet que el Barça, per exemple, participés en la lliga espanyola, la competició que ha protagonitzat en 83 edicions?
Analitzant amb certesa aquestes dades concloents, sembla evident que no hi hauria problema perquè els clubs catalans seguissin jugant les lligues que disputen en l’actualitat. Els inconvenients esportius i econòmics que patirien les federacions en rebutjar els equips de casa nostra serien suficients per frenar la idea d’expulsar-los i allunyar-se de tot allò que estigués relacionat amb Catalunya. Actualment, l’esport gira entorn de l’economia, i prescindir dels clubs més importants del continent, que són catalans, suposaria una reducció important de diners. Això no interessa.

De moment, expectants al 9 de novembre, no hem de deixar que es barregi esport i política, passió i obligació, ni que el discurs de la por aplicat a l’esport atemoreixi, sense motiu, la gent il·lusa. Creieu-me, el problema d’aconseguir la independència en l’àmbit de l’esport serà inexistent; que no us enganyin, que no us expliquin el que no és veritat: les dades existeixen i, com que diuen el que ells no volen sentir, les manipulen sense pensar que l’evidència és superior a la paraula d’algú poc informat.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

L'OPORTUNITAT D'OR?

Ahir es va donar el tret de sortida al Mundial de Bàsquet, que es disputa a Espanya. La selecció espanyola, l’amfitriona, quatre anys després de caure inesperadament eliminada a quarts de final en el Mundial de Turquia, té l’oportunitat, ara, de refer-se d’aquell trist incident i conquerir, a casa, la seva segona corona. De cara a aquesta cita, que es presenta apassionant, els factors que envolten la disputa del títol són absolutament favorables al combinat dirigit per Orenga i fan pensar que aquesta és una ocasió immillorable per aconseguir la medalla d’or. Davant d’aquesta opció hi ha quatre fronts que injecten optimisme i que posicionen la selecció espanyola com la màxima aspirant al campionat.

En primer lloc, el fet de jugar a casa és crucial. Sentir la complicitat del públic i veure a les grades una majoria favorable és un factor psicològic determinant. L’escalfor de la teva gent et dóna confiança, seguretat i entusiasme, t’impulsa a seguir lluitant i t’incrementa, quan ho necessites, la moral i la motivació. Sense anar més lluny, la selecció turca va aconseguir la medalla de plata al mundial passat, jugat a Turquia, en la seva tercera participació en una copa del món. Cal tenir en compte, però, que històricament, en les cinc competicions de bàsquet que ha organitzat Espanya (tres eurobàsquets, un mundial i uns jocs olímpics), la selecció no ha tingut un paper destacat i només ha aconseguit dues plates europees. En aquesta ocasió, el conjunt liderat per Orenga podrà reivindicar-se en terres peninsulars i certificar un bon paper davant els seus aficionats.

En segon lloc, les múltiples baixes que pateixen els Estats Units. El màxim rival de la selecció espanyola sempre ha sigut el combinat nord-americà, liderat pels millors jugadors de la NBA i les millors estrelles del planeta. Enguany, moltes de les figures americanes han decidit renunciar a participar en el Mundial a causa de diferents motius --lesions i necessitat de descansar, primordialment-- i això, evidentment, disminueix la qualitat de la plantilla. Els noms més cèlebres que es perdran aquest esdeveniment són Paul George, Blake Griffin, Carmelo Anthony, Chris Paul, Kobe Bryant (MVP de la NBA un cop), Kevin Durant (MVP de la NBA i d’un mundial un cop) i LeBron James (quatre cops MVP de la NBA). Tot i aquestes absències de pes, l’equip segueix sent competitiu i mostrarà un nivell molt elevat enfront de qualsevol selecció. És indubtable, però, que un afebliment de l’altre candidat és molt favorable per a les aspiracions d’Espanya.

En tercer lloc, la qualitat indiscutible dels jugadors espanyols. Juan Orenga, el seleccionador nacional, ha confeccionat un equip replet de cracs, format per sis jugadors de la NBA i sis finalistes de la lliga ACB, i entre els quals hi ha set dels integrants de la plantilla que va ser campiona del món ara fa vuit anys al Japó. Només cal fer un repàs dels jugadors convocats, recordar el seu palmarès i comprovar les seves qualitats físiques i tàctiques per adonar-se de la seva magnitud. Les facultats individuals són evidents i només caldrà que, un cop més, els jugadors combinin el seu talent. Per a aquesta generació irrepetible, la dels vuitanta, el Mundial podria suposar el comiat col·lectiu; els més veterans, que es van mostrar al món en el mundial júnior de l’any 1999, fa més d’una dècada que serveixen la selecció i la seva edat convida a una retirada nacional que no tardarà. Aquests jugadors, incomparables, tindran l’oportunitat de dir adéu als seguidors mostrant-los la seva millor versió.

Finalment, l’optimisme i l’esperança amb què Espanya afronta aquest compromís. Tots els aspectes exposats anteriorment obren la porta a pensar que les possibilitats que té la selecció espanyola d’aconseguir el títol són irrenunciables, que les circumstàncies favorables s’han agrupat i que Espanya parteix com la màxima favorita. La moral positiva que es transmet, la determinació d’aconseguir el títol i l’ambició sense límits són presents en la concentració espanyola i garantiran lluita fins al final. Des de la Federació es creu que enguany posseeixen el millor equip del món i des de la plantilla es dóna el missatge que els Estats Units són vencibles. Amb aquesta mentalitat, les fronteres competitives es dilueixen.

Veient aquesta anàlisi dels factors favorables que té la selecció espanyola de cara al mundial que acaba de començar, sembla evident que la participació en la final està assegurada. Però no ens precipitem. El primer objectiu del conjunt d’Orenga és superar amb tranquil·litat i seguretat una fase de grups complicada i exigent i assegurar-se aparellaments assequibles a les eliminatòries. A la llunyania, la meta que espera a l’horitzó és assolir la final d’un mundial per segon cop a la història i el repte, acabar una vegada per totes amb la supremacia dels Estats Units. Per fer-ho, només caldrà treballar, dedicar-hi esforç i creure-hi; en ocasions anteriors, la selecció espanyola ho ha tingut a tocar, però el talent individual ha decantat la balança. No tinc cap dubte, però, que amb un equip “confeccionat per derrotar els Estats Units”, si tot es fa com cal i la sobreexcitació no perjudica un conjunt prou madur mentalment, les opcions de medalla seran totals.

El Mundial: el somni d’un país, el desig que persegueixen uns jugadors i la realitat que els seguidors anhelen que esdevingui palpable d’aquí a quinze dies, el 14 de setembre, quan Joan Carles Navarro aixequi davant una afició embogida el segon títol mundial de la història d’Espanya.

Etiquetes: Altres esports

FINS ON ARRIBARÀ L'ESPORT CATALÀ?

Catalunya sempre ha sigut una regió amb molta tradició esportiva. Aquest costum, traduït a la competició, significa una collita inabastable de victòries, triomfs i títols, que col·loquen els equips catalans al lloc més alt de l’esport mundial. Després d’aconseguir uns resultats extraordinaris la campanya passada, ara arriben nous desafiaments que hauran d’intentar superar per seguir dominant el panorama esportiu mundial. Per enfocar aquest començament de temporada il·lusionant és necessari fer un repàs del paper dels equips l’any passat i valorar quines seran les seves ambicions en aquesta temporada que tot just s’inicia. Avaluar l’esport català al complet seria una tasca complicada i extensa i, per això, em centraré en cinc fronts, cinc esports, que em generen simpatia i que estaran encapçalats pel seu equip més representatiu. Deixaré de banda el Barça, un club que agrupa totes aquestes disciplines i que, temporada rere temporada, lluita per ser entre els millors; avui abandonem els colors blaugrana i ens centrem en clubs petits que no tenen el reconeixement i el ressò que es mereixen.

El CN Sabadell viu al cim del waterpolo femení des del 2011. En els darrers anys està regnant a Espanya, on ha guanyat sis de les últimes set lligues, les set darreres edicions de la Copa de la Reina i cinc supercopes d’Espanya (totes les que s’han disputat). Recentment, ha ampliat les seves fronteres arreu del continent i ha conquerit Europa: ha guanyat tres copes d’Europa (2011, 2013 i 2014) --el primer equip espanyol a vèncer en aquesta competició-- i la Supercopa d’Europa el 2013. La temporada passada, sense anar més lluny, la va tancar amb un ple de triomfs, en conquerir els cinc títols que va disputar. A més, les seves jugadores van ser les figures individuals del continent i són la base dels darrers èxits de la selecció espanyola femenina, que s’ha convertit en el millor conjunt del món.
Després de guanyar-ho tot, doncs, l’equip dirigit per Nani Guiu intentarà repetir les corones aconseguides l’any passat i mantenir-se al cel del waterpolo femení. No tinc cap dubte que aquest és un equip solvent, competitiu, fiable i segur, que encara té futur al davant i que ens ha de regalar molts triomfs més.

En hoquei patins, el Club d’Esports Vendrell ha sigut l’equip revelació en els darrers anys i s’ha posicionat com un referent estatal i, fins i tot, continental. El seu cicle gloriós va començar el 2013, any en què va conquerir la Copa --després de marcar dos gols en el darrer minut, forçar la pròrroga i marcar el gol d’or-- i es va proclamar campió de la Copa CERS (la segona competició continental) en la primera final que va disputar, també a la pròrroga i amb un gol d’or. El 2014, empès per la motivació d’una temporada prometedora, va tornar a guanyar la Copa del Rei, en aquesta ocasió derrotant el Barça a la final per 6-3. La gran gesta de l’equip va ser arribar a la final four de la Lliga Europea i esdevenir un dels quatre millors conjunts d’Europa. Malauradament, però, va caure a les semifinals davant el Porto.
De cara a aquesta campanya, intentarà seguir creixent i fent història; somia guanyar la Lliga Europea i busca, com a objectius palpables, una plaça per a aquesta competició la temporada vinent i guanyar la Copa del Rei. Les metes que es col·loca es basen en el desig i el somni que mou l’entusiasme i la passió d’un club empès per l’energia dels aficionats i el compromís dels jugadors.

El Fraikin Granollers, el segon equip més important d’handbol a Catalunya, va mostrar un nivell competitiu molt elevat la temporada passada. A la Lliga, va aconseguir la tercera plaça, una posició que no assolia des del 1993, quan va acabar segon. A la Copa Asobal i a la Copa del Rei, d’altra banda, va arribar a la final, però en les dues ocasions va perdre davant el Barça. A més, el Palau d’Esports va vibrar amb les actuacions de l’equip i va mostrar una gran connexió amb la plantilla. La base que ha fet gran aquest equip ha sigut la mescla entre joventut i experiència i la confiança dipositada en els jugadors de casa.
Aquesta temporada intentarà repetir els bons resultats acreditats i, com a recompensa a la feina feta, disputarà, per primera vegada, la Supercopa d’Espanya. Després de la desaparició de l’Atlètic de Madrid, buscarà seguir progressant i estenent els seus límits per intentar classificar-se per a la Copa d’Europa, una fita que l’any passat va tenir a tocar.

En futbol sala, el Marfil Santa Coloma en les darreres temporades ha mantingut una progressió ascendent que li ha permès créixer i millorar. Va pujar a la màxima categoria el 2008, després de lluitar durant tres anys en els play-off d’ascens, i va protagonitzar tres temporades inicials dubitatives. L’any passat, però, va madurar i va signar la millor campanya de la seva història; va acabar en quarta posició a la fase regular de la Lliga Nacional, per darrere dels tres grans (Pozo Múrcia, Inter Movistar i Barça Alusport) i primer de “l’altra lliga”, i va ser capaç d’arribar a les semifinals del play-off pel títol; tota una proesa. A més, va participar en la Copa d’Espanya, a Logronyo, una competició que agrupa els millors clubs estatals. Va culminar, en definitiva, una temporada irrepetible. Cal afegir que el 2012, contra tot pronòstic, va guanyar la Copa Catalunya davant el Barça (campió d’Espanya i d’Europa) després de remuntar dos gols en dos minuts.
L’equip afronta l’inici de la temporada amb noves energies i intentarà repetir, i millorar, les actuacions de l’any passat. Els objectius de la plantilla són classificar-se un altre cop per als play-off pel títol de Lliga i guanyar la Copa Catalunya. Estic segur que, amb esforç, constància i dedicació, aquest equip aconseguirà els reptes que es proposi, i encara que s’hagi d’enfrontar als millors d’Europa, tindrà l’oportunitat de destacar en el futbol sala espanyol.

El Llagostera, en futbol, inicia la temporada més important de la seva història; per primer cop, jugarà a segona divisió. L’any passat, es va proclamar campió del grup 3 de la Segona Divisió B i va disputar les eliminatòries d’ascens. En la primera va tenir davant el Racing de Santander, però va caure als últims minuts i es va veure obligat a incorporar-se a la repesca i a competir amb la resta d’equips classificats. Primer va superar l’Avilés en una èpica remuntada al Nou Estadi de Palamós en capgirar un 2-0, i després va derrotar el Gimnàstic de Tarragona, per 3-1 a la pròrroga, i va certificar l’ascens a segona divisió. D’aquesta manera, l’equip ha viscut sis ascensos en nou anys, i ha passat de militar a segona regional la temporada 2004-2005 a jugar a la categoria de plata del futbol espanyol enguany.
Ara, té l’objectiu d’aconseguir la permanència a segona divisió, una tasca complicada per a un equip acabat d’ascendir, amb gens d’experiència, i en una categoria molt competitiva. Malgrat això, tinc plena confiança en aquest conjunt, que seguirà lluitant per fer-se un lloc en el futbol espanyol i demostrar que per complir els somnis només cal proposar-s’ho.
Aquesta radiografia dels resultats dels equips catalans la temporada passada i de les seves pretensions i objectius de cara a la campanya que es presenta serveix per adonar-se de la dimensió, rellevància i grandària que tenen en l’esport actual. I és que no només un club puntual domina en la seva disciplina, sinó que un conjunt d’equips, empesos per la mateixa il·lusió, créixer, han aconseguit elevar-se fins a convertir-se en la referència. Cadascun d’ells dins de les seves possibilitats, amb les seves armes, ha lluitat per engrandir la seva figura i, col·locant-se metes elevades però assolibles, ha arribat a convertir l’esport català, el conreat aquí, a casa nostra, en l’enveja d’arreu del món.
Aquests clubs, doncs, mereixen una justa lloança que reconegui el seu esforç i la seva feina, que han sigut la base d’una progressió ascendent que esperem que no freni. Cada cap de setmana, atents a la ràdio o a la televisió, tindrem l’oportunitat de gaudir amb els millors equips del nostre país i, malgrat no ser-ne fidels seguidors, els animarem, els acompanyarem i somiarem amb ells. De fet, són l’essència que ha fet que molta gent, jo el primer, segueixi i s’apassioni per esports que, fa temps, no els generaven interès. A més, el seu pas per les diferents competicions internacionals deixa una empremta persistent per allà on passen i exemplifiquen la competitivitat de Catalunya arreu del món.
Per aquest motiu, encarem aquesta temporada amb més il·lusió i pressió que mai. D’una banda, esperançats de viure, un any més, enmig de resultats positius i de seguir conquerint títols. D’altra banda, observats sota l’atenta mirada de l’exigent públic que reclamarà un elevat nivell, que els equips hauran de mostrar. D’aquesta manera, els equips catalans, cada cop més, abandonen la condició de “modestos clubs de casa nostra” per convertir-se “en grans equips continentals”, i això, per als aficionats catalans, és un privilegi.

Etiquetes: Futbol - Altres esports

KILIAN JORNET, ATLETA O PROFESSOR?

La muntanya, el paradís de la natura per excel·lència, és un lloc replet d’aventures. Les vistes que ofereix són immillorables; els indrets per descobrir, incalculables, i els camins per on passejar, córrer o pedalejar, il·limitats. No és d’estranyar, doncs, que sigui un indret estimat per tothom i on, aprofitant les magnífiques condicions mediambientals, se celebrin variades competicions esportives. Un dels atletes de muntanya més reconeguts del planeta, i un dels més importants de tots els temps, és Kilian Jornet, un monstre de la muntanya, una persona privilegiada, que ha viscut sempre entre la natura, i que s’ha impregnat de la vida i la força que transmet l’aire pur dels Pirineus.

Kilian Jornet va créixer en un refugi a dos mil metres d’altitud, a la Cerdanya, on va tenir l’oportunitat de practicar tot tipus d’esports de muntanya. Des de petit, va tenir presents dues bases fonamentals: l’amor per la natura i aprendre a gaudir fent exercici, que l’han portat, més tard, al cim del món de l’esport.

La seva evolució ha estat sempre estretament lligada a la muntanya i ha sigut ràpida, prematura i consistent. Amb només vint anys va guanyar l’Ultra-Trail du Mont-Blanc, una cursa de cent setanta quilòmetres que va córrer en vint hores i en la qual va obtenir el rècord mundial. El 2009 va iniciar l’aventura Kilian’s Quest (‘la missió del Kilian’), que durant quatre anys li va proposar nous reptes i li va permetre descobrir noves sensacions. Cal destacar els rècords que va batre al Kilimanjaro, la muntanya més alta d’Àfrica; al GR20 de Còrsega; a la Tahoe Rim Trail, on va córrer trenta-vuit hores seguides, i a la Transpirenaica, la mítica travessa, que consisteix a recórrer vuit-cents quilòmetres en vuit dies. Actualment, competeix en tota mena de curses i, depenent del seu calendari, viu a Chamonix (França), a Tromsø (Noruega) o als Pirineus.

Com a atleta consolidat i que ha disputat les competicions més prestigioses del món, s’ha de destacar un palmarès molt extens que el converteix en un dels atletes més llorejats: en trail ha sigut campió d’Europa Skyrunning, Quilòmetre Vertical i Ultra tres vegades i ha assolit el títol de la Copa del Món Skyrunning en sis ocasions; pel que fa a l’esquí de muntanya, s’ha proclamat campió del món en la Vertical Race en les darreres quatre edicions i ha conquerit la Copa del Món individual quatre cops.

El Kilian, un gran apassionat dels desafiaments, va emprendre el 2012 una aventura de grans pretensions, la més important de la seva vida: el projecte Summits of My Life. La seva aspiració és coronar en solitari, sense assistència, amb el mínim material possible i superant els rècords anteriors, les muntanyes més simbòliques del planeta. L’aventura va començar al Mont Blanc, travessant, d’est a oest, la serralada francesa. Des de llavors ha assolit diverses fites del seu camí i ja ha superat el Matterhorn (4.478 m), a Itàlia, i el McKinley (6.186 m), als Estats Units. Malauradament, va haver de suspendre el seu assalt a l’Elbrús, a Rússia, a causa de les males condicions meteorològiques. A finals d’any, iniciarà l’assalt a l’Aconcagua, a l’Argentina. A més, cal afegir que en la travessa pel Mont Blanc va perdre el seu amic i company Stéphane Brosse.

Després d’haver superat aquests pics tan imponents i temibles d’arreu del món i preparant-se per resoldre, en breu, els que li queden pendents, falta la travessa més ambiciosa: l’Everest. El 2015, el Kilian viatjarà a l’Himàlaia per intentar coronar-se al cel del planeta i deixar, definitivament --i si no ho ha fet ja--, la seva petjada impresa en la superfície del muntanyisme mundial.

Per assolir aquest nivell és necessari un gran esforç i entrenar dia rere dia per mantenir, i millorar, la forma física. La base que fa moure el Kilian és l’ímpetu per gaudir a la muntanya i descobrir nous llocs que li generin simpatia. Com que és un atleta polivalent, divideix la temporada esportiva en dues parts: trail running a l’estiu i esquí a l’hivern. En total, hi dedica 1.000 hores, supera 550.000 metres de desnivell i recorre 15.000 quilòmetres; tota una bogeria a l’abast de molts pocs.

L’entrenament del Kilian es basa en cinc manaments fonamentals, cinc pilars que demostren una filosofia de vida. Gaudir per millorar: s’ha d’entrenar “perquè ens apassiona allò que estem fent, i s’ha de convertir l’entrenament en una forma de vida”. El material: cal comprovar i revisar l’equip abans de sortir. Els sentits: quan es corre a la muntanya, és imprescindible gaudir amb els cinc sentits. La progressió i les baixades: aconsella escoltar el cos i anar progressant a mesura que avança l’exercici físic. I la seguretat: s’ha de conèixer la muntanya, ser conscient dels riscos i prendre totes les mesures de seguretat necessàries. Aquestes sàvies advertències, que ell trasllada a tots els aficionats, han sigut, de fet, les que han portat el corredor català al lloc més alt de l’esport de muntanya.

Aquesta radiografia de la vida, l’evolució, els resultats esportius i la mentalitat del Kilian Jornet demostra que ens trobem davant d’una persona extraordinària. Una existència lligada, estretament, a la muntanya; una progressió, sempre ascendent, a la conquesta de reptes nous i més alts; un palmarès sense precedents, i uns pensaments molt positius envers l’esport i la muntanya l’avalen com una persona de gran renom dins d’aquest món. Personalment, i com molts altres seguidors arreu, em quedo sorprès, estupefacte, cada vegada que descobreixo un nou rècord, una nova victòria, del Kilian. Els temps que registra, estratosfèrics, semblen només a l’abast dels extraterrestres, i de la mateixa manera que molta gent corre i pateix a la muntanya, ell sembla que voli, que floti entre les roques i els arbres; sembla que, realment, formi part de la muntanya.

I més enllà dels seus registres esportius, de la seva capacitat física, cal destacar tres aspectes que engrandeixen la seva figura. En primer lloc, la inspiració que significa per a molts atletes; veure la seva passió serveix d’estímul a molts corredors, que, impulsats per la seva força, es marquen objectius llunyans o inicien reptes ambiciosos. En segon lloc, l’amor que transmet per la muntanya; és un defensor acèrrim de la natura, l’estima amb bogeria, i els seus sentiments, que arriben molt lluny, demostren i evidencien la importància de l’aire net en les nostres vides. En tercer lloc, la seva tasca pedagògica per als més joves. Per sobre de tot, és un professor que, com els altres, mostra als seus deixebles, al seu públic, el camí a seguir, el respecte que s’ha de tenir i la mentalitat que cal preservar.

Així, doncs, tot i l’excepcional capacitat física del Kilian, per mi el més important de la seva persona, el que, per damunt de la resta, el posiciona com un referent, és la seva mentalitat; uns pensaments, una manera d’entendre la vida, dels quals poca gent pot presumir i que són absolutament envejables. El plaer per a nosaltres és poder gaudir d’ensenyances tan sàvies, vitals i captivadores com les d’un nen que va créixer a la muntanya i va demostrar, dia rere dia, que la passió, l’amor per la vida, no és res més que fer allò que un somia, i que, amb esforç, il·lusió i sacrifici, els desitjos que ens poden semblar remots esdevenen realitat.

Etiquetes: Altres esports

QUINS MOTIUS HI HA PER TACAR L'ESPORT?

L’incident d’ara fa una setmana entre Luis Suárez i Chiellini, en què el davanter uruguaià va mossegar, amb ímpetu, el defensa italià, és un exemple més de l’antiesportivitat que taca l’esport. De tant en tant, es produeixen episodis que van més enllà de l’acció esportiva i s’allunyen del respecte que sempre reclamem. Aquests han de ser eradicats de soca-rel per garantir netedat, honestedat i honradesa al camp i evitar deixar en segon terme el més important: l’esport. L’antiesportivitat, en casos aïllats, es porta a l’extrem i desemboca en comportaments totalment lamentables, censurables i rebutjables: el racisme i el dopatge.

Les diferències racials són l’excusa, a vegades, per criticar i discriminar esportistes. El més habitual és la igualació entre els jugadors de color i els micos; en repetides ocasions s’han vist espectadors representant accions típiques d’aquests animals en to de mofa envers els esportistes. Un dels darrers exemples ens arriba des de la lliga espanyola: al Madrigal, Dani Alves es va menjar un plàtan que li havien llançat des de la grada, simbolitzant l’alimentació que es dóna als primats tancats al zoo; aquest fet va tenir molt ressò i va impulsar una campanya a les xarxes socials contra el racisme arreu del món. D’altra banda, el gener del 2013, en un partit amistós entre el Pro Patria, equip de tercera divisió italiana, i l’AC Milan, els crits racistes al jugador d’origen ghanès Kevin-Prince Boateng van irritar el jugador i van provocar que abandonés el camp acompanyat solidàriament per la resta de companys i contraris, en rebuig als crits que patia des de la grada. 

Com s’ha comprovat, un dels errors que algunes persones cometen i que cal solucionar és confondre l’esport amb un escenari propici per a la discriminació. El que ha de ser un ambient festiu i distès, lluny dels problemes, es converteix en un mirall de les dificultats del món real i no ens permet gaudir del joc amb harmonia. I, igual que condemnem aquests actes en el món de l’esport, els hem de sancionar i reprovar a l’exterior; és inadmissible, sigui en l’àmbit que sigui, que una persona que, en teoria, té les capacitats intel·lectuals més elevades del regne animal discrimini exemples de la seva mateixa espècie, i que el color de la pell li serveixi per excloure’ls. Sí, som diferents, però uns no som millors que els altres.

Un altre acte d’irresponsabilitat i antiesportivitat és el dopatge, el consum de substàncies que desenvolupen força extra. Aquestes són utilitzades per alguns esportistes per aconseguir vèncer en proves en què, sense ajudes il·legals, serien incapaços de guanyar o per assolir rècords mundials que els permetin escriure el seu nom en la història de l’esport. L’exemple més evident es va destapar fa uns mesos i està protagonitzat pel ciclista Lance Armstrong; l’esportista nord-americà va reconèixer haver-se dopat i, entre altres guardons, se li van retirar els set Tours de França que havia guanyat. Fa vint anys, al mundial de futbol dels Estats Units, l’estrella argentina, Diego Armando Maradona, va ser acusat de dopatge i, consegüentment, va ser expulsat de la concentració de la seva selecció. Ell va negar els resultats del control, que manifestava que havia consumit substàncies que tenien efectes estimulants i rebaixaven el pes, però la FIFA el va sancionar amb quinze mesos d’inhabilitació. A Espanya, recentment s’ha tancat l’Operació Port, una de les actuacions contra el dopatge al país més importants de la història. Gràcies a les investigacions que es van iniciar el 2006, s’ha desarticulat una xarxa que proporcionava substàncies il·legals per millorar el rendiment a futbolistes, tennistes, ciclistes i atletes, i s’ha condemnat a un any de presó i quatre d’inhabilitació Eufemiano Fuentes, líder de la trama.

És cert que aquests incidents són poc freqüents en l’esport d’elit, i malgrat que n’hi ha greus exemples, no són actituds que apareguin amb regularitat. La poca reiteració, però, no ha de crear despreocupació, sinó que ha de servir per impulsar i intensificar l’eradicació d’aquestes conductes: tot i la seva escassetat, n’hi segueixen havent massa; per anar bé, haurien de ser inexistents. Si un esportista no pot guanyar una competició o firmar un rècord amb les seves capacitats físiques, i necessita potència exterior i artificial afegida per aconseguir-ho, no mereix guanyar i ser recordat com a vencedor. Aquest acte, a més, es converteix en un greuge per als rivals, ja que, si la llei manifesta que dopar-se és il·legal i un esportista, d’amagat, s’injecta components no permesos, deshonra les normes que regeixen l’esport que practica, i això és una falta de respecte incalculable.

Després d’haver analitzat aquestes dues actituds antiesportives i intolerants, i veient la seva gravetat, demano profundament que la gent que les protagonitza reflexioni sobre el seu significat i valori quin sentit tenen actes d’aquesta mena. Pensant com a éssers humans, el que la ciència diu que som, es fa evident que no hi ha justificació possible per argumentar els comportaments que taquen i empetiteixen l’essència de l’esport, embruten la pràctica pacífica, pura, lleial, digna i noble del joc, i deshonren la gent que hi ha al seu darrere. Bé, n’hi ha una: la ignorància.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

EL BARÇA ÉS NOMÉS FUTBOL?

El nom de Futbol Club Barcelona es relaciona, sovint, exclusivament amb el primer equip de futbol del Barça. Sembla que el Camp Nou és l’Estadi del club i l’entrenador que seu a la banqueta, el líder de la institució. No és així. L'entitat incorpora altres seccions que no mereixen ser menyspreades i que entrenen, s’esforcen i competeixen entre els millors conjunts del món. El futbol, però, pel sol fet de ser futbol, els passa per davant i, a vegades, sense merèixer-ho, viuen a l’ombra.
El Barça, actualment, disposa de quatre seccions professionals: bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins. Totes elles disputen els seus partits com a local al Palau Blaugrana, un poliesportiu amb capacitat per a 7.585 persones situat al costat del Camp Nou. A més d’aquestes disciplines, el club també integra seccions amateurs, com la d’atletisme, hoquei gel, hoquei herba, patinatge artístic, rugbi i voleibol. En el passat, havia tingut categoria de lluita, beisbol, judo, tenis, ciclisme i natació. Enguany, les seccions professionals han tingut una transcendència elevada dins de l'entitat, i per aquest motiu és obligat fer un repàs del seu reeixit paper al llarg de la temporada.

La secció d’handbol ha sigut la més llorejada i ha conquerit la Supercopa ASOBAL davant el Naturhouse La Rioja, la Copa ASOBAL i la Copa del Rei enfront del Granollers, i el Campionat Mundial de Clubs a Doha. L’èxit més important de l’equip l’ha portat la consecució de la Lliga ASOBAL; la plantilla dirigida per Xavi Pascual ha obtingut un ple de victòries i, després de la desaparició de l’Atlètic de Madrid, ha completat el campionat sense oposició.

La secció de bàsquet ha mostrat un rendiment irregular al llarg de l’any i ha anat de menys a més durant la temporada. Fins ara, no ha aconseguit cap títol, però la victòria d’ahir al camp del València Basket l’apropa a la final de la Lliga ACB. A la Copa, un triple de Sergio Llull, base del Madrid, en l’última dècima de partit, va allunyar el Barça del títol.

La secció de futbol sala ha mantingut la dinàmica positiva de les darreres campanyes. El Pozo Múrcia ha sigut el gran rival a batre i amb qui s’ha disputat les tres competicions estatals: a la Copa del Rei i a la Supercopa d’Espanya, els de Marc Carmona van superar els murcians i es van emportar el títol; a la Lliga, però, els de Duda van derrotar el Barça i es van classificar per a la final dels play-off.

La secció d’hoquei patins ha guanyat la Lliga sense massa dificultats i, després de 29 jornades, només ha perdut un partit. A més, ha conquerit la Supercopa d’Espanya enfront del Reus. A la Copa del Rei va caure a la final davant el Vendrell.
El gran triomf de les seccions professionals enguany, però, ha estat fora de l’Estat espanyol; totes quatre han assolit la Final Four de la competició europea que disputen i l’han saldat amb grans resultats.

El futbol sala i l’hoquei són els dos equips que han conquerit el títol. El primer va disputar la Final Four a Bakú, després d’haver superat la ronda d’elit amb tres victòries i només tres gols en contra. A l’Azerbaidjan, es va enfrontar amb l’Araz Naxçivan a les semifinals, a qui va derrotar als penals, i a la gran final va superar a la pròrroga el MFK Dinamo Moscou per un clar 2-5 en un partit memorable. Els blaugrana van sumar el segon títol en tres anys i van seguir demostrant la seva hegemonia. Respecte a l’hoquei, l’equip de Ricard Muñoz va jugar la Final Four a Barcelona, i les victòries davant el Benfica, a semifinals, i el Porto, a la final, el van conduir a la glòria. En aquest sentit, el conjunt blaugrana és l’equip amb més trofeus de la història, amb un total de vint, xifra que representa el 40% de les edicions disputades.
D’altra banda, les seccions de bàsquet i d’handbol van fracassar en l’intent d’assaltar la corona europea. Totes dues, plenes d’il·lusió, van naufragar a les semifinals, però ho van fer de manera oposada. A Milà, el Barça de bàsquet va ser humiliat, enfonsat i ridiculitzat pel Madrid de Pablo Laso, que va superar els blaugrana per la contundent diferència de 38 punts. A Colònia, el Barça d’handbol va ser superat pel Flensburg, l’equip menys perillós, després d’anar per davant al marcador durant tot el partit. Els alemanys van aconseguir eixugar una diferència de sis gols i van culminar la remuntada a la tanda de penals. En els dos casos els culers van acabar, al final, en tercera posició.
Observant els resultats que han obtingut les seccions del Barça aquesta temporada, doncs, es fa evident que no només el primer equip de futbol porta alegries, triomfs i prestigi a l’entitat blaugrana, sinó que hi ha altres disciplines que fan feliç la culerada. Sense anar més lluny, enguany, el Barça de futbol, dirigit per Martino, ha obtingut una simple Supercopa d’Espanya, i les seccions professionals han sigut la base esportiva del club en superar, en general, els seus resultats a la Lliga, la Copa d’Europa i la Copa del Rei. Per aquest motiu demano que també es tinguin en compte les seccions, i que, quan es parli del Barça, no es faci referència tan sols a Messi o a Xavi, sinó que també es mencioni Joan Carles Navarro, Víctor Sada, Nikola Karabatic, Víctor Tomás, Jordi Torras, Sergio Lozano, Marc Gual o Xavi Barroso, referències en els seus esports. Ells també formen part del Barça, porten l’himne blaugrana escrit al cor, lluiten per una samarreta i batallen per uns colors. Per això, cal el més sentit homenatge per honrar aquestes seccions, que converteixen el Barça en una institució única, universal.
Per acabar, podem recordar la temporada 2011-2012, en què el Barça com a club va assolir el rècord de títols en un any, obtenint-ne disset, i va certificar la supremacia blaugrana al món de l’esport. Ser pioners en futbol, bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins no és fàcil i ser-ho any rere any és una gesta només a l’abast dels més grans. Si el Futbol Club Barcelona ho ha aconseguit amb tanta freqüència, significa que, realment, i malgrat que algú ho intenti evitar amb atacs des de l’exterior, és més que un club.

Etiquetes: Barça - Altres esports

F1, ESPORT D'HUMANS O COMBAT ENTRE MÀQUINES?

La Fórmula 1 és la referència del món del motor des de 1950. Els millors pilots del planeta disputen, anualment, el Campionat Mundial de Fórmula 1 i, acompanyats per les escuderies, recorren els circuits més prestigiosos del món. Aquesta temporada, la FIA --la Federació Internacional d’Automobilisme-- ha introduït moltes novetats en el reglament i en el disseny dels monoplaces per tal d’intentar reduir les diferències entre els equips i evitar un altre passeig triomfal de Red Bull.

Les modificacions tècniques que s’han aplicat són moltes i variades i es poden distribuir en quatre fronts principals. El motor passa de ser del tipus V8 de 2,4 litres a un V6 d’1,6 litres i, d’aquesta manera, es perden cent cinquanta cavalls de potència. Per no reduir excessivament la velocitat, una altra de les novetats que s’afegeix és l’ERS, un sistema de recuperació d’energia que proporciona velocitat extra equivalent a cent seixanta cavalls en la fase d’acceleració durant trenta segons per volta. Aquest mètode substitueix el KERS, l’utilitzat l’any passat, que oferia vuitanta cavalls durant set segons per volta en els llocs específics. D’altra banda, es passa de tenir dos tubs d’escapament a un de sol; la FIA no volia que els escapaments cap amunt ajudessin en l’aerodinàmica del cotxe, i després que els equips trobessin la manera d’invertir els gasos de sortida, l’única solució era col·locar-ne un de central. Per acabar, el morro del monoplaça, que abans havia d’aixecar-se 550 mil·límetres del terra, ara no ho pot fer més de 185 i això no afavoreix el flux d’aire per sota. Aquesta decisió és una mesura de seguretat, que assegura tenir el morro més a prop del terra i, per tant, fer més difícil que el cotxe s’aixequi en cas d’accident.

Pel que fa al reglament, també hi ha variacions importants. En primer lloc, el nombre de motors que els pilots poden utilitzar al llarg de la temporada es redueix de vuit a cinc, per tal d’estalviar costos de producció. En segon lloc, s’introdueix un límit de combustible en carrera; abans el màxim que es podia utilitzar eren 224 litres i ara no es podran superar els 100, un 35% menys. L’objectiu d’aquesta mesura és saber consumir menys carburant sense deixar de ser ràpid i, alhora, pensar en el medi ambient. D’altra banda, el pes del conjunt monoplaça-pilot ha de ser de 690 quilos com a mínim, 48 més que la temporada passada. Aquesta decisió es deu a l’augment de pes provocat pels motors i l’ERS. Per acabar, l’administració dels pneumàtics ha patit una breu modificació; l’any passat els compostos utilitzats a la Q3, la tercera fase de qualificació per a la carrera, havien de ser els mateixos que a la cursa i això provocava que alguns pilots no hi participessin per estalviar gomes. La FIA, per estimular la sortida de tots els participants, ha decretat que els pneumàtics utilitzats en la Q2, la fase prèvia, seran els de la carrera; així, cap participant es veurà obligat a estalviar.

Amb les reformes instaurades, s’ha comprovat la importància del cotxe davant la qualitat del pilot: la temporada passada Sebastian Vettel cavalcava per la pista sense oposició i el seu Red Bull no tenia rival; a aquestes alçades, ja havia guanyat dues carreres i havia quedat tercer en una altra. Enguany, l’alemany només ha aconseguit pujar al podi en una ocasió, com a tercer, i en el primer compromís es va veure obligat a abandonar. Aquest escenari ens obre la porta a reflexionar: si l’any passat el públic sentenciava que Vettel era un dels millors de la història i ara no aspira a guanyar totes les carreres és que alguna cosa ha canviat. Què? El cotxe.
I és que, en un món tan avançat com en el que vivim, no és estrany comprovar com el vehicle, la màquina que ha de fer de complement, acaba sent el màxim causant dels triomfs. Sí, ja sé que un cotxe no es mou sol i que no qualsevol persona pot conduir un Fórmula 1. És cert. I que quedi clar que, en cap moment, poso en dubte la qualitat de tots els integrants de la graella. Tot i això, ja no es pot negar que la feina dels mecànics i constructors ha guanyat una rellevància que abans no tenia i els pilots necessiten, indispensablement, un bon equip al darrere per arribar lluny.

Com s’explica, si no és per aquest raonament, que Hamilton i Rosberg, actuals líders del Mundial, no lluitessin pel títol l’any passat?; o que en tres de les quatre curses Daniel Ricciardo, que només té tres anys d’experiència, hagi acabat per davant de Vettel, el tetracampió mundial?; o que Hamilton, que l’any passat només va guanyar una cursa, ja hagi vençut en tres grans premis consecutius? El motiu és el potencial dels cotxes. No ho neguem i admetem-ho: actualment, els monoplaces són els protagonistes. I no per això hem de deixar de seguir la Fórmula 1, hem de rebutjar-la o hem d’oblidar-la. No. Això només ha de servir perquè ens adonem que aquest esport està canviant, res més, i hem de ser conscients que, ara, regnen les màquines.

Etiquetes: Altres esports

COM US HO PODEM AGRAIR?

La Volta Ciclista a Catalunya és una prova que reuneix, cada any, els millors corredors del planeta. És cert que no té la rellevància o popularitat del Tour de França, el Giro d’Itàlia o la Vuelta a Espanya, les proves més importants, però gràcies a la persistència, continuïtat, esforç i sacrifici dels seus organitzadors s’ha mantingut al calendari ciclista des de la seva creació i posseeix la màxima puntuació després de les tres grans. La prova s’està fent un lloc dins del ciclisme i, enguany, es compleixen 103 anys de la seva fundació. Després de superar tots els obstacles amb què s’ha hagut d’enfrontar, demà es dóna el tret de sortida a la 94a edició.

Joaquim Rodríguez

Hi ha molts elements que converteixen la Volta en una carrera estimada pels aficionats i amb un caràcter especial. Cal destacar, principalment, la importància dels participants que la disputen. En aquesta edició, per exemple, hi seran presents set dels deu primers classificats en el mundial de ciclisme; el podi de l’any passat al Tour --amb Chris Froom com a vencedor--; l’actual campió de la Vuelta a Espanya, Chris Horner; el subcampió del Giro, Rigoberto Urán; Bradley Wiggins, or als jocs olímpics del 2012 en la modalitat de contrarellotge; Alberto Contador, que fa cinc dies va guanyar la Tirrena-Adriàtica, i el català Joaquim Rodríguez, l’actual número u del World Tour. El cartell de presentació de l’actual edició, doncs, és un luxe i un privilegi per a qualsevol aficionat, i la competència entre els participants fa pensar que, potser, aquesta serà la millor Volta de tots els temps.

Un altre dels causants de la seva rellevància és la llarga història que té al darrere. La competició va néixer l’any 1911 --és la tercera prova en actiu més antiga darrere el Tour i el Giro--, i des de llavors ha anat evolucionat per millorar, i ha esdevingut més del que els seus creadors haurien pogut somniar. El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi i un any després es va construir, a la plaça de Sants de Barcelona, una escultura commemorant la 75a edició. En aquell moment, la Volta es va consolidar i ha arribat als temps actuals com una prova important dins el món del ciclisme.

L’organització, d’altra banda, és exemplar i assegura professionalitat en el desenvolupament del certamen i garanteix que tot evolucioni com s’ha previst. A aquest aspecte hi contribueix de manera molt positiva la incalculable feina dels voluntaris: cent persones, sense cap recompensa a canvi, fan tasques per ajudar allà on se’ls necessiti per contribuir positivament a preparar la Volta; ells són la base de l’estructura de la competició.

Per acabar, hi ha un fet que és imprescindible i sense el qual aquests factors serien irrellevants: la capacitat econòmica. La Volta Ciclista a Catalunya, com moltes altres competicions esportives, ha hagut de fer front a altes despeses per poder organitzar una prova d’aquestes característiques; l’actual situació no ha fet fàcil la tasca de planificar-la i els impediments econòmics que han sorgit l’han dificultat. Tot i això, s’han pogut superar les adversitats i ja es pot dir, rotundament, que se celebrarà amb totes les garanties. Calia fer front a un pressupost d’1,4 milions d’euros i es van rebre aportacions d’institucions i marques comercials. El sosteniment econòmic, però, no és fàcil i no es poden fer més despeses del compte; per exemple, aquest any no hi haurà hostesses al podi per acompanyar els vencedors.

Pel que fa a les característiques tècniques, la 94a edició de la Volta Ciclista a Catalunya tindrà un total de 1.173 km, distribuïts en set etapes consecutives, sense descans. Cal destacar la tercera i la quarta, les etapes reines, que marcaran la diferència, amb l’arribada a la Molina i Vallter 2000, respectivament. Tindran una exigència i duresa elevades per als corredors, que hauran de fer front a un gran desnivell i temperatures baixes. El recorregut, en general, serà atractiu i equilibrat, i amb la pujada com a tret característic --els participants hauran de superar 25 ports de muntanya--, serà un reclam per a ciclistes de tot el món. El final de la cursa, com en les darreres edicions, serà a Barcelona, a Montjuïc; l’any passat aquest desenllaç ja va ser un èxit i l’organització ha decidit repetir-lo per intentar imitar l’ambient viscut.

Miquel Poblet

A més, en aquesta edició s’afegirà una dosi de memòria històrica: durant la Volta es recordarà i s’homenatjarà la figura de Miquel Poblet, ciclista català que va morir l’abril passat a l’edat de 85 anys. Poblet va ser el primer espanyol a vestir el mallot groc del Tour i va vèncer en 26 etapes de les tres curses grans (Tour, Giro i Vuelta). A Catalunya, va ser el campió de la Volta el 1952 i 1960, posseeix el rècord de més etapes guanyades amb un total de 33 i és considerat el millor ciclista català de la història. També havia sigut president de la Volta.

Tots aquests factors fan que, actualment, la Volta Ciclista a Catalunya sigui una referència no tan sols per al ciclisme, sinó també per a l’esport català. Aquest és un dels grans successos esportius a casa nostra i serveix per demostrar la passió pel ciclisme a Catalunya. La prova és un aparador internacional del país i les retransmissions televisives de les etapes, que mostren els paratges més atractius i interessants del territori, serveixen per ensenyar Catalunya al món. És una oportunitat comercial i turística per promoure’s arreu i s’ha d’aprofitar l’ocasió per demostrar qui som. L’any passat, sense anar més lluny, 160 països van retransmetre aquesta prova per televisió, i els milions de teleespectadors que van seguir la prova van contemplar els paisatges catalans i van veure, de lluny, l’ambient que es vivia. Aquí, tenim l’oportunitat de viure en primera persona la passió per aquest esport i, aprofitant l’ocasió, hem d’anar a seguir-lo.

Com a catalans, hem d’estar orgullosos de poder celebrar una competició d’aquesta dimensió, que, a més d’acostar-nos a aquest esport, ens promociona internacionalment. Per això, hem d’agrair a l’organització tota la feina que permet fer possible la Volta; per ells, que han preparat amb il·lusió l’esdeveniment, la millor recompensa és veure com carrers i carreteres s’omplen de gent animant els corredors, donar suport al ciclisme i seguint la competició. És una sensació molt satisfactòria veure com el treball de mesos obté els seus fruits, i és molt agradable veure la resposta de la població davant la prova. La planificació de les etapes, les tasques dels voluntaris i l’esforç econòmic són una part de la feina que han fet des de l’organització, i per donar-los les gràcies, per demostrar qui som i per tenir la Volta durant molts anys més, anem-hi i gaudim-ne; ells l'han organitzat, ara ens toca a nosaltres.

Etiquetes: Altres esports

PER QUÈ SEMPRE HEM D'ACABAR PAGANT?

El motociclisme és un esport que no gaudeix de tanta popularitat ni presència als mitjans com altres disciplines. En els darrers anys, però, i gràcies a la difusió que se n’ha fet des de la televisió, s’ha anat consolidant en el món de l’esport i la retransmissió en obert dels grans premis ha provocat que molta gent, que a priori no hi sentia interès, s’hi hagi aficionat.

Des del 2012, la cadena encarregada d’oferir les carreres de MotoGP és Telecinco, que va agafar el relleu de Televisió Espanyola, la històrica referència televisiva del motociclisme a Espanya. L’emissió pública dels grans premis incitava una persona no aficionada a aquest esport a seguir les competicions, ja que podia gaudir-ne sense abandonar la comoditat domèstica i de forma gratuïta. A partir d’aquesta temporada, però, això ja no serà així; Movistar TV --la plataforma televisiva de pagament propietat de Telefónica--, Dorna --la promotora del campionat de motociclisme-- i Mediaset, després d’afirmar que no volia assumir els costos totals dels drets televisius, van arribar a un acord per distribuir les curses d’aquesta temporada: Telecinco retransmetrà en directe nou dels divuit compromisos d’enguany i emetrà la resta en diferit; d’altra banda, Movistar TV oferirà tots els grans premis en viu, juntament amb les sessions d’entrenament i classificació. A partir de l’any que ve, però, la plataforma de pagament tindrà l’exclusiva de totes les carreres.

Movistar TV, abans coneguda com a Imagenio, ha engegat un canal específic dedicat al motociclisme on retransmetrà, a més dels grans premis de manera íntegra, en directe, sense anuncis i en alta qualitat, reportatges, curses històriques o documentals dedicats a aquest esport. Els seus serveis estaran disponibles per a televisió i, a més, per a ordinadors, tauletes i mòbils. L’objectiu de la cadena és col·locar-se a l’alçada de Sky Sports a Itàlia o BT Sport a la Gran Bretanya, dos canals esportius de gran renom; “Volem personalitzar el contingut, amb càmeres pròpies i sense anuncis. Serà una altra manera de veure les carreres, més plural”, asseguren des de la companyia. Movistar TV també retransmetrà les carreres de Fórmula 1; fins al 2016 juntament amb TV3 i Antena 3, i a partir de llavors, exclusivament. En els dos casos, les narracions aniran a càrrec del periodista català Ernest Riveras, que tindrà al darrere un equip d’analistes format per Josep Lluís Merlos i Joan Villadelprat, per a la Fórmula 1, i per Àlex Crivillé, per a MotoGP.

Aquesta incorporació televisiva és un retrocés evolutiu en el procés d’expansió i difusió d’aquests dos esports. Fins ara, havien guanyat adeptes en facilitar als menys aficionats una cobertura fàcil i còmoda, i això n’havia augmentat el seguiment. L’any passat la mitjana d’espectadors de les retransmissions va ser de 2.700.000 persones, mig milió més que la temporada anterior. Actualment, en canvi, i a una setmana per a l’inici del mundial, hi ha prop de 700.000 clients afiliats a Movistar TV, una xifra molt pobra i decebedora.

Els diners, un cop més, han passat per sobre de les necessitats esportives, i els interessos econòmics han tingut més rellevància a l’hora de signar un compromís. Els alts empresaris encarregats d’aquestes resolucions tornen a estar cecs davant el que reclamen esports en creixement, i els feixos de bitllets damunt la taula els tapen els ulls davant el que, realment, és important: l’esport. Des del naixement del mundial de motociclisme, el 1949, mai s’havia fet pagar per presenciar les carreres per televisió, i les emissions havien estat a l’abast de tothom. L’entusiasme de l’afició, però, ara està patint un sotrac provocat per l’ànsia de riquesa: el que la passió havia unit, els diners ho estan separant.

Una darrera reflexió que caldria fer és pensar què ha canviat durant la història perquè a partir d’ara calgui pagar per veure el mundial de motociclisme; no ha canviat res. Bé, sí: els interessos econòmics. En el passat, els diners, les televisions, les marques o la publicitat estaven a un segon terme, fet que permetia als esportistes ser els protagonistes destacats de les competicions. A mesura que el capitalisme s’ha anat imposant, aquests que, abans, eren els actors secundaris estan representant, ara, els papers principals. El factor causant d’aquesta reforma són els negocis entre els empresaris; abans de signar qualsevol compromís d’aquestes característiques, caldria preguntar-se si, realment, és necessari, i s’ha vist i comprovat que els encarregats de debatre sobre aquesta nova organització televisiva no ho van saber valorar. I sí, pot ser veritat que Telecinco no podia fer-se càrrec de tots els drets, però això no hauria de convertir el seguiment del motociclisme per televisió en un privilegi a l’abast de pocs. Segurament, alguns dels que podran seguir les carreres no hi estaran interessats, i els fidels seguidors del motociclisme, els de tota la vida, si no s’ho poden permetre, veuran com, en la llunyania, avancen les curses --la seva passió--, mentre ells, impotents, se les perden. Lamentable, totalment lamentable.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

TECNOLOGIA, DEFINITIVA PER MILLORAR L'ARBITRATGE?

El Manchester City - Barça jugat el passat dimarts 18 de febrer, corresponent als vuitens de final de la Champions, havia de ser un partit on dos dels atacs més potents del món demostressin les seves armes i l’espectador gaudís del futbol en estat pur. Al final, però, i combinant-se amb el poc encert dels dos equips, l’àrbitre, Jonas Eriksson, va acabar sent el protagonista de l’enfrontament i les seves polèmiques decisions, com assenyalar amb penal una falta de Demichelis a Messi fora de l’àrea o anul·lar un gol legal al Barça, van encendre les aficions, i van eclipsar l’espectacle futbolístic. És un bon moment, doncs --i aprofitant que falten poc més de tres mesos per a l’inici del mundial del Brasil--, per reobrir un debat que s’ha generat en els darrers anys i que encara provoca diversitat d’opinions: l’ús de la tecnologia al futbol.

Hi ha molts esports que ja apliquen sistemes innovadors per evitar decisions errònies, i on s’han instaurat, se n’ha comprovat la funcionalitat i s’ha vist que són un gran avenç. El bàsquet, el tennis i l’atletisme en són clars exemples: en el primer cas, hi ha la possibilitat que els àrbitres valorin una jugada incerta a través de la repetició instantània vista des d’un monitor al costat de les banquetes; en el segon, s’utilitza l’ull de falcó, un sistema basat en diferents càmeres d’alta velocitat que permeten al jutge de pista repetir el bot de la pilota i verificar si aquesta ha caigut dins o fora dels límits establerts; en el tercer, existeix la photo-finish, una reproducció de l’arribada dels corredors que ajuda a determinar el vencedor en un final ajustat. Als esports de motor, per la seva banda, els comissaris, els encarregats de valorar maniobres polèmiques, disposen de totes les imatges possibles per prendre una decisió. La determinació es pren per consens entre ells i, fins i tot, algunes vegades, cal esperar a la finalització del gran premi en qüestió per conèixer-la.

Al futbol, en canvi, encara no s’ha introduït la tecnologia per evitar accions conflictives, i això provoca el record de moltes jugades assenyalades incorrectament per l’àrbitre que han variat el desenllaç d’una competició. Cal destacar els famosos gols fantasma, jugades en què es dubta si la pilota ha entrat, realment, a la porteria. En aquest sentit, des del 2009, un àrbitre assistent es col·loca permanentment al costat de la línia de gol per poder determinar de manera precisa la situació de l’esfèrica. Durant el temps que han estat en actiu, però, no han aportat gaires bons resultats i, per això, la FIFA ha anunciat que, després de les proves que ha dut a terme, al mundial d’aquest any ja s’utilitzarà la tecnologia per evitar aquest tipus de situacions: els estadis del Brasil disposaran de catorze càmeres que determinaran si la pilota traspassa, o no, la línia de gol, i la combinació d’aquestes imatges permetrà posicionar-la mil·limètricament; mitjançant sensors col·locats als pals de les porteries, l’àrbitre serà avisat, a través del seu rellotge, de la resolució de la jugada. Aquesta mesura arriba tard i no és suficient: al mundial passat, l’any 2010, un gol d’Anglaterra que no va pujar al marcador va eliminar la selecció de la competició, i han calgut quatre anys per aplicar mètodes que minimitzin aquestes jugades; és massa temps. A més, també cal recordar que els gols dubtosos no són les úniques polèmiques, sinó que les faltes, les mans i els fores de banda o de joc també poden portar a errors. El màxim organisme del futbol mundial, però, ha manifestat al voltant d’aquest aspecte que no està disposat a aturar el partit per verificar o canviar una decisió, ja que això aniria contra l’essència de l’esport i en trencaria la dinàmica. 
Posar els àrbitres com a excusa davant d’una derrota sempre és la solució fàcil i, cada cop més, s’està convertint en l’habitual. Per això, la FIFA, i malgrat el raonament que ha donat, hauria de fer un pas endavant i decidir aplicar nous recursos tècnics en tots els aspectes del joc, per garantir transparència i correcció a l’hora de xiular. En aquest aspecte, és un esport una mica endarrerit i ha tardat massa temps a solucionar les freqüents errades arbitrals. En altres disciplines no es recorden grans escàndols i els personatges destacats sempre són els jugadors; en canvi, al futbol, les dures crítiques cap als àrbitres són habituals i hi ha moltes ocasions on ells són els més recordats després d’un partit.

No és un bon senyal que els col·legiats siguin els protagonistes d’un enfrontament, ja que això és símptoma que alguna cosa s’està fent malament. Els àrbitres tenen l’única funció de dirigir el joc, sense interposar-s’hi, i no poden ser, en cap cas, els actors principals. Per evitar-ho, la tecnologia és un mètode fiable i honest que els col·loca en segon terme, al lloc on haurien d’estar. D’aquesta manera, acabaríem, d’una vegada per totes, amb les freqüents polèmiques arbitrals que taquen la pràctica del futbol i no ens permeten gaudir-ne en plenitud.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu


BARCELONA, CIUTAT DE NEU?

Divendres es van inaugurar els XXII Jocs Olímpics d’Hivern, a la ciutat russa de Sotxi. D’aquí a quatre anys, el 2018, la capital nord-coreana, Pyongyang, serà l’encarregada d’organitzar-los i, per al 2022, Barcelona havia valorat la possibilitat de presentar-se a l’elecció. El 2010, Jordi Hereu, l’aleshores alcalde, va proposar aquesta idea amb l’objectiu de recuperar l’esperit de la Barcelona olímpica i reviure el somni del 92; estava convençut que la ciutat tenia moltes possibilitats a causa de la seva preparació i experiència. L’oposició, encapçalada per CiU, va atribuir la proposta a la “desesperació electoral”, després que les enquestes haguessin pronosticat una davallada del partit socialista. Tot i això, més endavant s’ha comprovat que els convergents, amb Xavier Trias al capdavant, eren favorables a la proposta, ja que, després de guanyar les eleccions del 2011, han mantingut i consolidat el projecte.

La candidatura uneix Barcelona i els Pirineus; la Ciutat Comtal acolliria les cerimònies d’obertura i clausura, l’entrega de medalles i algunes competicions, i a la serralada, s’hi disputarien les proves alpines. L’esdeveniment generaria 84.000 llocs de treball i el seu impacte en l’economia catalana equivaldria al 2,1% del PIB del país. D’altra banda, s’hauria de fer front a un pressupost de 3.200 milions d’euros, que supera en 650 milions els comptes de l’ajuntament d’enguany, i que rebria ajudes del COI (Comitè Olímpic Internacional), del COE (Comitè Olímpic Espanyol) i de patrocinadors externs. S’ha d’afegir, a més, que part d’aquests diners s’utilitzarien per millorar les comunicacions entre les seus, una reforma que beneficiaria, a llarg termini, el territori. 
L’octubre del 2013, la candidatura barcelonina estava preparada i enllestida, però el COI va tancar-li la porta en una reunió en què Thomas Bach, president de l’organisme, va desaconsellar mantenir l’aposta i va exposar-ne els punts dèbils. En primer lloc, les mancances principals del projecte són la poca rellevància que tenen la neu i el gel a la ciutat i la falta d’esportistes de referència al nostre país; abans de pensar en l’organització d’uns Jocs, argumenta el COI, caldria millorar els resultats dels atletes nacionals i associar el nom Barcelona amb els esports d’hivern. Bach, d’altra banda, no veu la situació política entre Catalunya i Espanya com la més adient per aconseguir consens, i la divisió ciutadana que provoquen els diferents punts de vista no ajuda a reafirmar la imatge d’unitat.

Davant d’aquestes observacions, l’alcalde Trias va manifestar diferents suggeriments que ajudarien a millorar la idea inicial i la convertirien “en una proposta guanyadora”. Va afirmar que és prioritari tenir el suport dels altres partits polítics i aconseguir una unió que ara és inexistent. També és important donar a conèixer la rellevància que la neu té a Catalunya i explicar que els Pirineus i les estacions d’esquí es troben, tan sols, a una hora i mitja de camí. Barcelona, a més, necessita “organitzar i acollir proves d’alta competició d’esports d’hivern” per demostrar l’interès de la ciutat en aquests esdeveniments, i “posar a disposició de les federacions dels esports d’hivern fons econòmics per donar suport als atletes i aixecar el nivell competitiu”.

El poc termini que Barcelona tenia per corregir aquests detalls i l’absència de factors a favor per ser escollida com a seu del 2022 van obligar l’alcalde a renunciar al projecte. Tot i això, mai va abandonar el somni i manté la possibilitat d’inscriure’s en l’elecció del 2026. Trias està convençut que la ciutat, tard o d’hora, s’hi acabarà presentant i el seu compromís per seguir-hi treballant és total. Des de la candidatura es promet fer molta feina per aconseguir complir les expectatives i la sensació global dels seus integrants és que la proposta és magnífica i solvent.

Davant d’aquesta seguretat, sembla que organitzar uns jocs olímpics d’hivern és una bona proposta per recuperar-se econòmicament i guanyar prestigi internacional. Malgrat això, no penso que sigui el camí encertat, ja que hi ha aspectes negatius que no s’han tingut en compte, però que cal valorar: l’agressió territorial que provocarien les obres de millora de les comunicacions, l’elevada despesa energètica que suposaria l’esdeveniment i la desproporcionada inversió econòmica que requeriria mostren la imperfecció de la proposta. A més, seguint el que defensa ICV, és un projecte poc prioritari, desvinculat de les necessitats dels ciutadans i que no afavoreix la lluita contra el canvi climàtic. D’altra banda, però, s’ha de reconèixer que seria una oportunitat per als Pirineus de posicionar-se mundialment, promocionar-se arreu i difondre’s allà on, segurament, no tenen coneixement de la seva existència. Seria un projecte de país que beneficiaria tant la capital catalana com les comarques de muntanya.

Una darrera reflexió que s’ha de fer abans de jutjar la idoneïtat de la candidatura és pensar si, realment, Barcelona té les característiques per organitzar una competició com aquesta. És cert que uns jocs olímpics d’hivern donarien reputació a la ciutat, i convertir-se en la primera a organitzar uns Jocs d’estiu i d’hivern suposaria un elevat grau de rellevància dins del món de l’esport. Malgrat tot, no podem lluitar contra l’evidència que aquí no s’hi reuneixen les condicions necessàries per fer-ho. De la mateixa manera que Qatar no és apta per organitzar un mundial de futbol a causa de les altes temperatures, Barcelona no pot fer front a una competició on la neu és la protagonista i cal recordar que, en els darrers cinquanta anys, només ha nevat en cinc ocasions. És clar, també, que els Pirineus són una gran zona d’esquí on la neu, en aquest cas sí, és abundant any rere any. No cal descartar, per tant, la serralada com a escenari, i si es vol proposar una candidatura amb ella com a referència, no hi tindré cap oposició. Unir-la amb la marca Barcelona, però, és més un assumpte comercial que un aspecte organitzatiu i no podem permetre col·locar els interessos publicitaris davant les necessitats esportives. A més, en els temps actuals de crisi, i igual que en el cas de Madrid 2020, no és la millor decisió invertir tants diners en una competició que, actualment, no tenim cap necessitat d’organitzar. M’encantaria gaudir d’uns jocs olímpics d’hivern a la meva ciutat, sí, però no podem aspirar a allò que no està al nostre abast. Per això, i encara que sigui a contracor, hi hem de renunciar.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

RAL·LI DAKAR, UNA AVENTURA A L’ABAST DE TOTHOM?

El ral·li Dakar és la competició més dura i exigent del món del motor. Va néixer l’any 1979 unint, en origen, les capitals de França i el Senegal (París i Dakar). Des d’aleshores, ha anat evolucionat i, després de recórrer territoris europeus i africans durant els 30 primers anys, el 2009 es va traslladar a l’Amèrica del Sud. Al principi, només es podia disputar en les categories de cotxes i motos; un any més tard, però, ja es van incorporar els camions, i el 2009 es van introduir, per primer cop, els quads.

Els pilots que hi participen es preparen a consciència durant l’any per afrontar aquesta cita en les millors condicions i poder gaudir d’un bon estat de forma durant la competició. Les pràctiques que realitzen són variades i, més enllà d’entrenar-se dalt del vehicle, és necessari anar al gimnàs, nedar i córrer per millorar la condició física. Durant la prova, també és molt important cuidar l’alimentació i la hidratació, ja que són la base per tenir un bon rendiment.

El recorregut varia cada any i l’organització, després de les crítiques rebudes el 2013 a causa de la poca dificultat de les etapes, va anunciar que en el Ral·li següent els pilots s’haurien de preparar per a traçats llargs, calorosos i molt exigents. Al final, s’ha comprovat que, en efecte, aquesta edició ha sigut molt complicada i s’ha catalogat com la més difícil des que el Ral·li se celebra a Amèrica. S’han travessat territoris de l’Argentina, Bolívia i Xile, en un total, aproximat, de nou mil quilòmetres --que poden variar depenent de la categoria--, organitzats en tretze etapes. Quatre-cents trenta participants van prendre la sortida a Rosario el 4 de gener, entre els quals hi havia deu catalans, disposats a complir el seu somni i amb ganes de viure experiències inoblidables. Tres dels nostres pilots han aconseguit imposar-se en les seves categories i han deixat empremta en el ral·li més famós del planeta.

Nani Roma té 41 anys i va néixer a Folgueroles, a la comarca d’Osona. Després de disputar sobre la moto vuit edicions del Dakar, entre 1996 i 2004, i guanyar-lo en aquesta darrera, el 2005 va debutar en la categoria de cotxes. Des de llavors ha aconseguit un tercer lloc, el 2006, i una segona plaça, el 2012, i ha hagut d’abandonar en dues ocasions, el 2010 i el 2011. Aquest any, per fi, s’ha proclamat campió i ha fet història esdevenint el tercer pilot en conquerir-lo en dues disciplines.

Marc Coma té 37 anys i va néixer a Avià, al Berguedà. L’any 2002 va estrenar-se en la categoria de motos, però es va veure obligat a abandonar. Des de llavors, ha obtingut resultats molts variats, des de la retirada el 2004 i el 2007, fins a la consecució del Ral·li en tres ocasions –2006, 2009 i 2011–, passant per la segona plaça el 2005 i el 2012. L’any passat va haver de renunciar a participar-hi poc abans de l’inici a causa d’uns problemes físics a l’espatlla esquerra i enguany tenia el desig de refer-se d’aquella frustració. Finalment, ha aconseguit alçar-se vencedor i s’ha convertit en el quart pilot de la història amb més títols sobre dues rodes, amb un total de quatre. 

Laia Sanz té 28 anys i és de Corbera de Llobergat, al Baix Llobregat. S’ha classificat com a primera dona en la categoria de motos en les darreres quatre edicions, liderant amb mà de ferro la classificació femenina. Abans de la sortida, al gener, la catalana va manifestar l’objectiu d’acabar entre els 30 primers, i al final ha obtingut la setzena posició, tota una proesa en una carrera d’aquestes dificultats.

Nani Roma, Marc Coma i Laia Sanz són els vencedors i escriuran el seu nom a la història. Malgrat això, els guanyadors no han de ser els únics recordats; tots els participants --els que han acabat, els que han abandonat o els que s’han fet enrere en l’últim moment-- mereixen ser mencionats després del seu sacrifici. El Dakar és una competició molt dura i a causa de les seves característiques hi ha pilots que es veuen obligats a renunciar a l’aspiració d’acabar-lo per la brutalitat de les etapes.

De fet, només 204 han completat la prova, tan sols el 47% dels participants inicials. Cal destacar el cas del català Gerard Farrés i el portuguès Paulo Gonçalves durant la cinquena etapa, quan se’ls va incendiar la moto perquè l’escalfor produïda pel motor va cremar les branques enganxades a la part inferior del vehicle. Tots dos van veure com les flames consumien el seu somni i com el seu esforç es convertia en cendra. És inevitable, també, tenir un record per les víctimes mortals al llarg dels anys, i cal donar el condol a les famílies i els amics dels morts durant el Dakar. Des del seu inici, són 23 els pilots que han perdut la vida mentre corrien el Ral·li i més de 50 les persones relacionades amb l’esdeveniment que han desaparegut.

És evident, i queda demostrat amb les dades a la mà, que participar en el ral·li Dakar no és una tasca gens fàcil i només està a l’abast dels més valents. No tots els pilots són capaços d’acabar-lo, però no per això els hem de menysprear. Des del meu punt de vista, tots els participants mereixen un reconeixement; encara que es veiessin obligats a abandonar, malgrat no haver complert les seves expectatives o tot i haver fracassat en l’intent, han demostrat atreviment, coratge i esforç, i per això no els podem deixar de banda. Seríem injustos si oblidéssim aquells que no han arribat allà on la glòria els acompanya, ja que ells també han deixat petjada. Després d’haver-se entrenat a fons per a la cita, d’haver superat tot tipus d’adversitats i d’haver sigut partícips d’un esdeveniment únic, tots els pilots que corren el Dakar han de ser considerats uns autèntics herois. 

Etiquetes: Altres esports


TÉ LÍMIT EL MOTOCICLISME CATALÀ?

El 2013 ha sigut l’any més gloriós de la història del motociclisme català en assolir els títols en les tres categories: Maverick Viñales a Moto 3, Pol Espargaró a Moto 2 i Marc Màrquez a Moto GP. Tots tres han obtingut la recompensa a molts anys d’esforç i han demostrat la supremacia catalana en aquest esport. La temporada que es va acabar fa quinze dies ha servit per mostrar la potència dels nostres pilots i s’ha evidenciat el llarg recorregut que els queda. Tots ells mereixen un reconeixement més que justificat i una justa lloança.

Maverick Viñales va arribar al mundial de motociclisme l’any 2011, a la categoria de 125 cc (actual Moto 3), on ja va sorprendre a tothom amb els resultats cursa rere cursa, i amb la tercera posició final. Un any més tard, es va consolidar com a candidat al títol i va assolir un grau de protagonisme elevat. Malauradament, uns problemes amb l’equip al final de la temporada el van privar de la consecució del mundial. Aquest any, després d’una lluita aferrissada amb Luis Salom i Àlex Rins, i gràcies a la seva regularitat, ha aconseguit el títol i ha ascendit a la categoria següent. D’aquesta manera ha culminat el seu pas per Moto 3 i ha aconseguit una formació molt necessària per al futur.

Pol Espargaró, per la seva banda, no va tenir un inici tan prometedor com Viñales i no va sobresortir en la seva primera temporada a 125 cc. Tot i això, però, va anar millorant any rere any i quatre temporades després va obtenir la tercera posició general, que li va obrir la porta a Moto 2. La primera temporada li va servir d’adaptació a la categoria i va ser un any més tard quan va començar a demostrar la seva vàlua. Malgrat tot, Màrquez el va superar i només va poder obtenir la segona posició. Aquest any, ha hagut de remuntar 40 punts de desavantatge en les últimes sis curses, i s’ha vist obligat a confiar en les seves possibilitats fins a l’últim moment. Això, combinat amb un seguit de mals resultats del seu rival, Scott Redding, ha esdevingut la corona de la categoria i l’ascens a Moto GP. D’aquesta manera s’ha recompensat la perseverança d’un pilot que encara té molt camí per recórrer.

El cas de Marc Màrquez és, probablement, el més espectacular de tots tres; el pilot de Cervera només ha necessitat cinc anys per passar del debut a 125 cc, el 2008, al títol de campió del món a Moto GP, el 2013. Aquesta temporada, la seva primera a la categoria reina, ha demostrat al món del motociclisme les seves virtuts i ha batut tots els rècords que s’han interposat entre ell i la història; ha esdevingut el debutant que ha aconseguit més punts, més podis, més victòries i més pole positions, i el pilot més jove d’aconseguir els tres darrers aspectes en la màxima categoria. Amb això es demostra el seu do especial i natural per a aquest esport i se subratllen les qualitats del que esperem que arribi a ser el millor de tots els temps.

Els tres pilots esmentats són els que recordarà la història, però també cal mencionar Àlex Rins, Tito Rabat i Dani Pedrosa, segon i tercers en les respectives categories, que han viscut en l’ombra dels campions. Malauradament per a ells, la glòria és un lloc reservat per als guanyadors i, de moment, no hi tenen accés. No obstant això, tot ells (campions i aspirants) han generat, en major o menor mesura, passió per aquest esport a qui menys s’ho imaginava. Jo mateix reconec que fa escassos anys que segueixo, regularment, les carreres i que vibro amb els resultats dels pilots catalans. La seva recent irrupció en l’elit del motociclisme i la seva ràpida progressió han fet que molta altra gent també s’hagi enganxat a aquesta disciplina. És cert que aquest any s’ha assolit una gesta mai vista que, probablement, ha sigut la principal causant d’aquest augment de seguidors, i que fa un temps era impensable que tres pilots catalans es coronessin en les tres categories. Ara, però, s’ha comprovat el potencial d’aquesta generació, a la qual encara queda futur i que no ha dit l’última paraula. Amb ells com a protagonistes no es pot descartar res, i qui sap, si l’any vinent, tornarem a gaudir d’una temporada històrica com aquesta.

Etiquetes: Altres esports

ARA VOLEN ORGANITZAR UNS JOCS OLÍMPICS?

L’any 2008 va començar una crisi econòmica que ha afectat tot el planeta. Espanya és un dels països que més ha patit (i està patint) econòmicament en els darrers anys, però tot i això, la Federació Olímpica Espanyola (FOE) ha presentat Madrid com a possible ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics en múltiples ocasions: l’any 2012, Londres es va emportar l’organització dels jocs per davant de París i Madrid; el 2016, Rio de Janeiro va aconseguir ser seu olímpica superant les candidatures de Madrid i Tòquio; i el 2020, si Madrid vol organitzar els Jocs Olímpics, haurà de superar Tòquio i Istanbul com a ciutats candidates. En el cas que no ho aconseguís, s’hi tornaria a presentar l’any 2024. Així es comprova que, tot i els problemes econòmics, sempre que ha tingut l’opció de presentar-s’hi, ho ha fet, deixant de banda la crisi i sense fer cas de les necessitats dels ciutadans. Roma, una possible seu dels Jocs Olímpics, va abandonar la cursa olímpica per problemes econòmics i crec que Madrid hauria d’haver seguit els seus passos.

Això també demostra que el govern espanyol, en lloc d’intentar evitar els desnonaments i reduir l’atur, prefereix invertir una gran quantitat de diners públics en l’organització dels Jocs Olímpics per intentar sortir de la crisi. Sembla que l’opció preferida dels alts dirigents és gastar-los en infraestructures esportives per als Jocs, en comptes de fer-ho en serveis públics, que actualment es veuen afectats per les retallades, per als ciutadans.

És cert que l’organització d’uns Jocs Olímpics aportarà una bona quantitat d’ingressos a la ciutat i al país, però fins que els beneficis arribin (d’aquí a 7 anys), les despeses seran molt notables i això afectarà negativament l’economia espanyola. En total, s’invertiran 1.650 milions d’euros en les viles olímpiques (dels atletes i de la premsa), l’anella olímpica, les seus de competició i els transports. Per fer front a aquestes despeses, i a d’altres de suplementàries, l’organització disposarà d’inversions privades del COI, dels patrocinadors, de la venda d’entrades, de les llicències i d’altres fonts, per a un total de 2.400 milions d’euros. De fet, la FOE ja s’ha gastat diners innecessàriament en els diversos processos i gestions que s’inclouen en la candidatura: 43.000 € en els vestits de la delegació a Buenos Aires, 900.000 € en la producció i traducció del dossier de la candidatura i 265.000 € en l’ambientació de les instal·lacions per a la presentació de la candidatura.

En qualsevol cas, el govern espanyol té suficients maldecaps per afegir una despesa suplementària a la llista. Hauria d’invertir els diners dels ciutadans en millores per al seu dia a dia, i en canvi, decideix emprar-los en projectes que només fan que generar més desconfiança cap als polítics que dirigeixen el país. Però bé, durant aquests anys de mandat del PP, s’ha comprovat la seva poca empatia envers els ciutadans i això els ha fet perdre tota la credibilitat. Hi havia millors opcions que l’organització d’uns Jocs Olímpics per sortir de la crisi, i pel que sembla el govern no les ha sabut trobar. Un cop més, s’han equivocat de camí.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

DIARIS DEL MATEIX PAÍS?

La premsa escrita, igual que els altres mitjans de comunicació, informa i explica les notícies depenent del seu públic. Els oients, els teleespectadors i els lectors són el més important, i per això, són informats en funció de les seves preferències. Tot i que un punt personal és necessari a l’hora de narrar els fets d’actualitat, a vegades aquesta subjectivitat supera els límits del periodisme.

No cal amagar que un diari editat a Madrid es farà més ressò dels equips madrilenys i, contràriament, un diari català ocuparà més pàgines parlant dels seus equips. No obstant això, una notícia d’actualitat ho és a tot arreu i cal destacar-la com la que més encara que sigui contrària als nostres interessos. Un altre factor a tenir en compte és que el futbol no és sempre el més important; hi ha altres esports que s’han de destacar quan l’actualitat ho reclami. Un esdeveniment important mereix el mateix respecte i importància que els campionats de futbol. L’actualitat ho és, indiferentment de la disciplina.

Un clar exemple d’aquesta subjectivitat el trobem en les portades de la premsa esportiva durant la temporada. És clar que durant la pretemporada els fitxatges tenen un pes important en l’actualitat i els diaris donen més rellevància a les incorporacions dels equips als quals són favorables. Durant el curs, però, els titulars diaris, contràriament al que realment passa, haurien de coincidir mínimament. Cal saber destriar la informació rellevant i necessària a la portada, i la que no és prou important per sortir a la primera pàgina però sí a l’interior. Les cròniques dels partits també exemplifiquen aquesta subjectivitat: la narració dels fets del matx i el grau d’aportació personal poden suposar una diferència evident entre dos diaris, fins al punt que semblin dos enfrontaments diferents.

Els periodistes han d’entendre que l’opinió pròpia està molt bé a les columnes, però que a l’hora d’explicar les notícies, la visió personal no és important i cal narrar els fets com si d’un espectador es tractés. El periodisme és una feina prou castigada perquè els que s'hi dediquen afegeixin matisos personals innecessaris a l’actualitat i provoquin la confusió del lector. Aquest desitja ser informat de les notícies des d’un punt de vista objectiu, i sembla que aquesta paraula comença a ser una desconeguda pels periodistes.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu