EXTRAESPORTIU

ESTARÀ PREPARAT RIO PER ACOLLIR ELS JOCS OLÍMPICS?

Queda menys d’un any perquè Rio es converteixi en la capital esportiva del món, perquè els cinc anells daurats es tornin a reunir, perquè tots els ulls mirin cap a la mateixa direcció. Queda una temporada competitiva i, quan s’acabi, per culminar-la, tornaran els Jocs Olímpics, la cita per excel·lència de l’esport internacional, la mare de totes les competicions, el punt de reunió de l'esport mundial. Queden onze mesos i ja portem quatre anys esperant-los... Sí, això està molt bé i és estimulant pels esportistes i il·lusionant per l’afició. I jo m’hi apunto! Però, de rere fons, i amagat sota la brillantor exterior que projecta un esdeveniment d’aquestes dimensions, hi ha un problema gegant, una pregunta transcendental que sobrevola l’organització: Rio estarà a l'altura de l’esdeveniment? Estarà llest? De moment, no ho està i encara li queda molta feina per fer.

Va ser a l’octubre de 2009, a Copenhague, quan els membres del COI van determinar que la ciutat brasilera era la més idònia per acollir els Jocs Olímpics. Llavors, tot eren il·lusions i esperances en una ciutat, Rio de Janeiro, que s’havia convertit en la primera ciutat sud-americana a celebrar uns Jocs. De fet, però, va ser la gran sorpresa; i és que de les ciutats candidates va obtenir la puntuació més baixa (6,4), més d’un punt i mig inferior que el de la finalista --Madrid-- i fins i tot, mig punt menys que Doha, una ciutat que va ser descartada abans de la votació. Tot i això, Rio es va acabar imposant amb claredat i, a partir d’aquell moment, es va començar a treballar en aquesta proposta. Se les prometien molt felices llavors, però ara, a 320 dies de la cerimònia inaugural, tot són dubtes i especulacions.

La principal preocupació és l’evolució i el termini de les obres de construcció de les diferents seus. Els estadis no estan ni molt menys acabats, la vila olímpica s’està aixecant i hi ha localitzacions que, de moment, no reuneixen les condicions idònies. El més preocupant és que els terminis de finalització de les obres són, pràcticament tots, al segon trimestre de 2016, pocs mesos abans de l’estrena dels Jocs; un marge breu de temps per si alguna cosa falla i que no deixarà temps per provar les seus esportives.

El Parc Olímpic, situat a Barra da Tijuca, és el màxim exponent de la poca preparació de la ciutat per als jocs. Aquesta seu, la principal, mostra un aspecte trist i pobre i observant la seva imatge, lluny del que s'havia planificat, es fa difícil imaginar que estigui acabat a l’agost. D’altra banda, l’Estadi Olímpic Joao Havelange, que acollirà les proves d’atletisme, es va estrenar però es va haver de tancar per reformar els errors estructurals que hi havia. També el camp de golf de Barra ha causat inquietuds entre els ciutadans, que critiquen que es construeixi en una Àrea de protecció ambiental quan ja n’hi havia dos altres operatius a la ciutat.

És veritat que, en general, les ciutats seu solen enllestir la seva feina al final i a corre-cuita i que serren les dents en els últims mesos. Però si ens fixem en les dades, el maig de l’any passat, Rio només tenia el 10% de les infraestructures acabades, mentre que, a aquelles alçades, Atenes 2004 ja tenia enllestit el 40% i Londres 2012, el 60%.

Cal destacar, però, que Rio s’està posant les piles en els últims mesos, ja que mentre a l’abril del 2014 John Coates, vicepresident del Comitè Olímpic Internacional, va dir que la preparació dels Jocs de Rio era “la pitjor que havia vist mai”, fa poc més de sis mesos va assegurar que ara la cosa estava “molt millor” i que tot estava sota control. Abans, s’havia arribat a sospitar que existia un pla B per si la ciutat brasilera defraudava, consistent en tornar a Londres. La situació millora, però encara queden moltes llacunes; malgrat els avenços, quan faltava un any pels jocs, només tres dels 27 projectes olímpics estaven acabats. Preocupant. I si aquest fos l’únic problema... però és que hi ha moltes altres coses alarmants.

En primer lloc, i vinculat amb la construcció de les seus, l’estat putrefacte de les aigües on es disputaran algunes de les competicions. El seu alt grau de contaminació i la seva insalubritat posen en risc les proves de rem, vela i piragüisme. I és que actualment, aquí s’hi poden trobar tot tipus de residus; des d’electrodomèstics sencers, fins a animals en descomposició, passant per escombraries corrents. Un escenari no massa adient per a nedar-hi, la veritat.

En segon lloc, la corrupció que assola les empreses constructores de les diferents seus: totes les que s’ocupen d’aixecar les instal·lacions pels Jocs Olímpics estan involucrades en l’escàndol de corrupció de Petrobras, la petroliera estatal, que té empresonats i encausats alguns dels seus empresaris. La justícia brasilera ha arribat a investigar onze projectes essencials pels Jocs --en els quals participen les constructores implicades-- per desvelar si hi va haver desviament de fons públics dedicats a l'edificació de les infraestructures. El pressupost pel Centre Olímpic de Tennis, per exemple, es va veure augmentat en set milions sense cap justificació. A més, aquestes acusacions poden posar en perill el desenvolupament de les obres, que es poden aturar si la justícia actua. La ciutat volia ser un referent de transparència, però aquestes esquitxades de corrupció i l’ocultament del contracte del Parc Olímpic de Barra da Tijuca i del balanç econòmic del 2014 desmenteixen unes aspiracions contradites.

En tercer lloc, la violència que amenaçarà els carrers de Rio. I és que les faveles de Rio són un niu de baralles ètniques, que no cessaran durant els jocs i posaran en perill l’esdeveniment. A més, els conflictes presents en plena ciutat --el passat juliol hi va haver un atracament amb un home mort en una estació de metro cèntrica a hora punta, per exemple-- recorden el costat més fosc de la ciutat i posen en alerta les autoritats, després d’uns mesos especialment violents. Per intentar-ho evitar, es mobilitzaran 85.000 agents de seguretat (entre policia i exèrcit), que intentaran frenar la violència i garantir la seguretat dels atletes i els assistents; seran el doble d’efectius que els que es van utilitzar a Londres 2012.

En quart lloc, les protestes socials que tornaran a mobilitzar la població. La celebració del darrer mundial de futbol ja va crispar els ànims dels ciutadans, indignats per la despesa desmesurada en esport davant les enormes dificultats econòmiques que pateix el país, que no van ser escoltats ni respectats. Les inversions són insultants i mentre es construeixen edificis de luxe pels atletes, la població natal segueix vivint en la misèria en cases indignes. A més, de moment, les obres ja acumulen un sobrecost de més de 2.000 milions d’euros sobre el pressupost inicial. D’altra banda, la població veu com els jocs s’entremeten en la seva vida i, de moment, no estan satisfets; les obres que arrasen la ciutat els hi dificulten el seu dia a dia obstaculitzant els carrers, col·lapsant el metro i congestionant el trànsit. Si alguna cosa no canvia, la imatge que es mostra i es mostrarà al món no és l’esperada. Des de l’alcaldia, però, difonen un missatge de calma i seguretat en el projecte.

Ja per acabar, cal mencionar el canvi d’horari d’algunes competicions, influenciat pels interessos econòmics de la National Broadcasting Company --la televisió (dels Estats Units) que té els drets exclusius de la retransmissió dels jocs--. Així, les proves de natació i de vòlei platja es disputaran a partir de les deu de la nit (hora local), amb alguns partits de vòlei que començaran a mitjanit, i les finals d’atletisme es correran al matí per primera vegada en 28 anys. Tot per aconseguir més visibilitat internacional i augmentar l’audiència nord-americana. Aquest horari ja ha rebut nombroses crítiques de diferents països i d’atletes reconeguts d’arreu.

Tot i aquests factors contraris a Rio, però, cal tenir en compte que, sovint, uns Jocs Olímpics són només l’excusa i el pretext per modernitzar les ciutats organitzadores i fer un pas endavant en temps de canvi que cal aprofitar. Rio es va aferrar a aquesta possibilitat per revolucionar la ciutat i construir un nucli urbà millor. Malgrat això, per afrontar un repte d’aquestes dimensions cal estar preparat i disposar de les garanties socials, econòmiques i polítiques per fer de l’esdeveniment un èxit no només esportiu, sinó també organitzatiu. Lamentablement, aquestes condicions no s'han reunit a la ciutat brasilera.

De moment, doncs, sembla que els Jocs Olímpics de Rio estan fora control i tenen molt poques garanties d’èxit: el país està desgastat, la gent, indignada i el món, preocupat. La ciutat que aspirava, il·lusament, a igualar el paradigma de Barcelona com a ciutat transformadora està fracassant de manera estrepitosa. La feina es fa a contrarellotge i és impossible assegurar que les obres acabaran a temps per l'estrena. Més val, però, que el dia 5 d’agost de 2016 tot estigui a punt per als Jocs Olímpics i que es pugui celebrar la cerimònia d’inauguració com cal. Per l’esport, per Brasil i pel COI seria fatal que no s’arribés a temps. Seria desolador i convertiria una oportunitat de creixement i modernització única en un llast gegant del qual costaria molt tornar-se a recuperar.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

HEM DE TRENCAR LA INTIMITAT DELS FUTBOLISTES?

La vida personal de les persones sempre ha sigut respectada i preservada. Les intimitats domèstiques, els gustos personals, les discussions familiars o les estones disteses amb els amics són algunes de les coses que formen part de nosaltres i de les nostres amistats, del nostre món, i que, sovint, no volem que s’escampin i que siguin conegudes per tothom. Aquesta és la nostra intimitat personal, la nostra vida privada. Tot i això, si parlem dels grans futbolistes de renom --i també dels futbolistes sense tant prestigi--, ens troben en una situació una mica diferent. Perquè resulta que els coneguts cracs també tenen les seves vides lluny dels terrenys de joc, també necessiten temps per les seves famílies, però sovint veuen com la malaltissa obsessió periodística els trenca la privacitat.

I és que són molts els futbolistes que, ja en edats de maduresa i havent consolidat les seves relacions afectives, estan tenint fills i comencen a establir les seves pròpies famílies. És, sens dubte, un pas important per a les seves vides personals i representa per a ells una enorme il·lusió. Els seus fills i les seves parelles formen una part fonamental de les seves vides, tenen un gran valor per a ells i bona part de les seves motivacions provenen d'aquests estímuls. Per sobre de la pilota, dels diners o dels títols que puguin guanyar, hi ha les seves relacions familiars, el seu amor personal, que cal cuidar i preservar.
Perquè els futbolistes també són persones i, encara que ens pugui semblar el contrari, tenen la seva pròpia vida, allunyada de la fama, de la popularitat, dels estadis, del futbol, de l’afició i, sobretot, dels periodistes. Tenen les seves famílies, els seus hobbies, les seves manies i els seus vicis secrets. Són persones, com nosaltres. És cert que sovint la imatge d’un jugador de futbol, d’un ídol admirat arreu, ens fa oblidar que darrere la pell de les grans estrelles de l’esport s’hi amaga una persona. A vegades, aquesta visió ens passa per alt i pel fet de veure sobre un terreny de joc un jugador, ja ens pensem que aquesta persona viu només pel futbol. Això no és així. Ells tenen el mateix dret que nosaltres a viure la seva quotidianitat, a ser persones corrents i aquesta és la figura que hem de tenir present i respectar.

I en aquest escenari, se’ns presenta un dilema fonamental: fins a quin punt hem de guardar la vida personal dels futbolistes? Fins on hem d’arribar per accedir a aquestes imatges? Cal que els periodistes espiïn i vigilin de prop les grans estrelles per captar les seves intimitats familiars? Penso que no. Crec que cal distanciar-se de les escenes quotidianes dels coneguts cracs i deixar per la seva privacitat tot allò que vulguin fer per ells mateixos i pels seus. A ningú li agradaria que els seus moments de germanor amb la seva família es veiessin trencats per paparazzis pesats, ningú voldria haver-se de tancar a pany i forrellat per fer el més quotidià amb l’objectiu d’esquivar les fotografies. Ningú ho voldria, tothom vol el seu espai vital.

A partir d’aquí, però, i malgrat aquestes reflexions, crec que cal entendre que com a personatges públics i persones influents en la societat, és lògic que estiguin sota vigilància constant i que la lupa de l’escenari mediàtic sempre recaigui sobre els seus actes. Ells es deuen a l’afició, sense els seguidors no serien ningú, i, per tant, l’afició vol conèixer-los fins a l’últim detall. És comprensible, si més no. I sense trencar, en cap moment i sota cap concepte, els drets de privacitat fonamentals, puc arribar a concebre que s’intentin captar les imatges més personals dels futbolistes.
Ho puc entendre, però no comparteixo aquesta visió. A mi també m’agrada saber els grans secrets dels futbolistes i arribar a les intimitats dels grans jugadors, per descomptat! I jo també m’exalto quan veig algun famós al meu costat, m’emociono i el segueixo... Tots tenim interès. Però pensant com a persones i empatitzant amb els altres, crec que és just que deixem un espai essencial i vital perquè els futbolistes puguin fer el que vulguin lluny dels focus d’atenció. És de raonament humà.
Havent dit tot això i tenint presents aquestes reflexions, m’agradaria afegir un comentari més. I és que em semblen profundament entranyables les imatges que es publiquen a les xarxes socials dels futbolistes, cares conegudíssimes per l’afició, acompanyats dels seus fills, encara petits i amb la innocència dels nens, fent esport, jugant o divertint-se, senzillament, com fan pares i fills. És tan tendre... Perquè aquest és el vessant més desconegut dels futbolistes, la seva vida familiar, que tant cal preservar, però que tant m’enamora. Veure Messi corrent sobre una cinta de running juntament amb el seu fill, veure Piqué fent una excursió amb la seva parella, la Shakira, i amb el seu fill, o veure Iniesta compartir estones amb la seva família, per posar alguns exemples, són imatges senzillament indescriptibles. Són els mateixos jugadors els que fan públiques i difonen les fotografies a través de les xarxes socials, són ells els que decideixen compartir aquests moments d’afecte amb nosaltres. D'altra banda, les celebracions dels títols de l'equip són un altre moment en què pares i fills connecten davant el públic i regalen fotografies afectuoses amb la família; després de l'èxit futbolístic, els nens acompanyen els jugadors a festejar la consecució i poden arribar a formar part de la fotografia d'equip. Són conegudes per tothom, per exemple, les samarretes que llueixen els més petits amb el número del seu pare i el nom "papi" al capdavant.

Realment, no trobo les paraules per expressar el que em connoten totes aquestes imatges, el cor se'm fa petit i dono valor al paper fonamental que arriben a jugar les famílies en el rendiment dels futbolistes. L'important és que ells siguin feliços i a mi m'omple de goig veure'ls al costat dels seus fills. Veure Thiago, el fill de Messi, per exemple, somriure, abraçar i agafar de la mà al seu pare, la persona coneguda arreu, admirada i reconeguda per tot el món, és tan... humà. I aquestes imatges mereixen una sincera lloança i un agraïment profund per part meva. M’encanten.
I és que els fills formen part de la vida dels futbolistes, són la seva vida i ells són feliços al seu costat. Per això, no molestem les seves intimitats més personals, respectem-les i ells, quan creguin convenient, ja ens oferiran imatges seves amb els seus fills. O no. Però que siguin ells els que decideixin què ensenyen i què no. Jo en tinc suficient.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu


S'HA DE MESCLAR POLÍTICA I ESPORT?

Em fan gràcia. Em fa gràcia la gent que diu que l’esport no es pot barrejar amb la política i després actuen, en l’esport, amb idees polítiques. Em fan riure les persones que creuen que en aquest món res està relacionat i tot viu aïllat. Em semblen absurdes les paraules d'algunes persones que diuen que l’esport no té res a veure amb la política, amb les persones, amb el poble. Em fan gràcia. Em fan pena. I cal reflexionar.
I és que les declaracions, les decisions i les notícies que ens han inundat recentment ja comencen a ser insultants. És, senzillament, lamentable que es digui tot el que s'ha dit i s'actuï de la manera amb què s'ha fet. Cal recapacitar, i molt, perquè no portem la bona direcció. Però, bé, anem a poc a poc, per pams, que hem de recordar què ha passat.
Perquè en les darreres setmanes, en plena ebullició del procés sobiranista, han sortit a la llum dues situacions en què hem viscut de primera mà, sobretot els catalans, les vinculacions que es fan de política i esport, i les conseqüències que aquesta relació pot comportar. Cal aturar-s’hi seriosament, per saber interpretar quin és el problema de fons i veure d’on prové el que, per a mi, són atacs indiscriminats i sense fonament.
El primer cas va aparèixer fa dues setmanes, quan la UEFA --un organisme reconegut, prestigiós i poderós en el futbol mundial-- va obrir un expedient al Barça com a club de futbol per l’exhibició lliure, pacífica i serena de banderes estelades durant la final de la Champions a Berlín. L'exhibició de banderes democràtiques. Els aficionats blaugrana, desplaçats a Alemanya sobretot amb il·lusió futbolística, també tenien una voluntat reivindicativa i, alhora que van animar l’equip i van ser participis d’un partit històric, van aprofitar l’aparador internacional per cridar --puntualment al minut 17:14-- les seves ambicions com a país. Va ser un moment que des de Catalunya ja coneixem, però potser de cara a l’Estat va ferir sensibilitats fràgils. Tot i això, no va ser res més allunyat que el que passa en cada partit al Camp Nou. La diferència, 400 milions d’espectadors.
L’enrenou ja havia començat el dia del partit, durant la retransmissió, quan el senyal ofert per la UEFA va obviar les imatges de les estelades exhibides a la graderia. Les va censurar. Censurar. Més endavant, quan tot s'havia acabat, setmanes més tard --amb els jugadors de vacances, el trofeu al museu i el partit en la memòria--, es va anunciar, incomprensiblement, la sanció imposada al Barça. I perdoneu-me però, a mi, em costa de creure que la UEFA hagi intervingut per motu proprio en aquest assumpte, quan des d’Europa sempre s’ha dit que això nostre és un “assumpte intern”. No vull acusar ningú, però ja m’enteneu... això fa olor de socarrim.
I mentrestant, a estadis com el Calderón o el Bernabéu les banderes franquistes, preconstitucionals, fent apologia d’una ideologia feixista i antidemocràtica, segueixen sent ben vistes...

L’altre cas ens arriba del bàsquet femení, on fa uns dies la Federació Espanyola de Bàsquet va anunciar que l’Uni Girona, flamant campió de Lliga, no disputaria directament l'Eurolliga, sinó que hauria de passar per una fase prèvia. Però la guassa de l'assumpte no s'acaba aquí sinó que resulta que el Perfumerías Avenida, equip de Salamanca, segon classificat després de perdre la final contra les gironines, hi accedirà directament. Les justificacions, declaracions i contradeclaracions s'han succeït i mentre des de la FIBA (Federació Internacional de Bàsquet) asseguren que l'ordre d'inscripció l'escull la FEB (Federació Espanyola de Bàsquet), aquesta argumenta que segueix una regla de la FIBA. No s'entén. Però, de moment, i si el Consell Superior d'Esport (CSD) no diu el contrari, un equip espanyol pisparà, sense haver fet mèrits, una recompensa que pertany a un equip català. Per cert, potser les estelades exhibides durant la celebració del títol tenen alguna cosa a veure...
Tornant al primer fet, cal remarcar que hi va haver gent es van afanyar a lloar i elogiar la decisió de la UEFA, al·legant que l’afició culer havia de ser castigada per mesclar política i esport i situar al camp afers polítics. Miguel Cardenal, per exemple, president del CSD, va dir que "Catalunya ha de deixar d'utilitzar políticament l'esport". Que no em faci riure.

Miguel Cardenal, president del CSD

Perquè jo em pregunto, no són ells --els que prohibeixen al poble parlar--, els que emboliquen la política amb l’esport? No són ells els que, amb fins i mentalitats polítiques, ataquen l’esport? No són ells els que prenen decisions influenciades per les persones a què van dirigides i les seves concepcions polítiques? Malauradament, sí. Hipòcrites, mentiders, farsants, els que diuen una cosa i fan l’altra, els que aquí diuen blanc i allà diuen negre. Els que no saben veure la realitat, els que queden en evidència, els que fan el ridícul.
I és que els seguidors de futbol no poden dir el que vulguin, on vulguin, quan vulguin i de la manera que vulguin? No són persones lliures per expressar-se? Sembla que no... Almenys els que siguin del Barça.
I és clar que es pot mesclar política amb esport, per descomptat. De fet, s'ha de mesclar. Què és l'esport sinó el reflex del poble i la societat? Què són els equips sinó els seus aficionats? Què són els aficionats sinó lliures? Doncs que facin el que vulguin! Per voluntat pròpia, per convicció personal, si ens prohibeixen manifestar-nos, haurem de trobar altres aparadors i l'esport n'és un. I molt eficient. Que no ens enganyin i vegin d'una vegada que tot s'agafa de la mà; esport i política, política i esport, poden arribar a caminar plegats. I més en els dies que estem vivint. Tot i això, és la inoperància i impotència dels derrotats la que motiva decisions com aquestes.

Perquè, una vegada més, estem en la història de sempre. La història del poder opressor que aixafa el poble que parla i opina, el poble que hi vol dir la seva però que, no només no és escoltat, sinó que tampoc és respectat. Seguim estant en una eterna classe d’història presencial, una classe que ens recorda la història de com es vivia fa cinquanta anys, en mig d’una dictadura. És la dictadura del segle XXI, una dictadura camuflada en una falsa democràcia i que ja ha sortit al descobert.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu


ENCARA HI HA SEXISME EN L'ESPORT?

Fa una setmana va començar al Canadà el Mundial de futbol femení. Sí, una competició on les dones són les protagonistes i on tot gira al seu voltant; sí, dones interpretant el rol principal en l’esport. I dic això perquè hi ha gent que, incomprensiblement i de manera errònia, tendeix a considerar l’esport com a quelcom estrictament masculí, on els homes regnen i on no hi ha espai per a la feminitat. Incorrecte. Per aquest motiu, i aprofitant que aquests dies se celebra, probablement, una de les competicions més rellevants en l’esport femení, m’agradaria denunciar el sexisme existent en l’esport i criticar les mentalitats masclistes que l’enfoquen com una activitat allunyada de la presència femenina.
Són molts els exemples que demostren de primera mà que la consideració que es té vers les dones en l’esport no és la mateixa que la que tenen els homes. L’important és conscienciar del problema evident de la desigualtat de gèneres i mostrar una realitat a vegades amagada.
En primer lloc, cal analitzar les condicions de pràctica d’homes i dones. Uns tenen grans infraestructures, materials sofisticats, les últimes tecnologies, tota mena de proveïments i sous desorbitats. Les altres passen dificultats per entrenar, no troben patrocinadors, han de recuperar-se de les lesions a la Seguretat Social i, fins i tot, es veuen obligades a pagar per jugar. Unes diferències, aquestes, que salten a la vista i que, malgrat que a vegades romanguin a l’ombra, cal saber precisar.
En segon lloc, en el vessant de l’administració, cal veure que la majoria, per no dir la totalitat, dels directius són homes i que en pocs clubs es veu una presidenta. O bé les capacitats dels dos gèneres són diferents, que no, o bé hi ha un problema de fons. Per sort, sí que trobem algun cas! Sense anar més lluny, Isabel Tarragó dirigeix el Llagostera des del 2008.

En tercer lloc, ara centrant-nos en un apartat aïllat de la competició però present en alguns esports poliesportius, toca parlar de les cheerleaders. I és que les persones encarregades d’animar al públic els temps morts dels partits de bàsquet, per exemple, solen ser dones joves i amb atributs físics desenvolupats --sí, ja sé que també hi ha nois, però, majoritàriament, són dones--. Perquè la seva funció és només entretenir i formar part de l’espectacle; els homes ja disputaran els partits, a les dones se’ls hi reserva l’apartat exhibicionista. I relacionat amb aquesta reflexió, arribem a esports com el volei platja, per exemple, que atreu bona part del seu públic per les figures de les participants. No interessa el joc, la competició o el resultat, els seguidors es mostren atrets per les jugadores, però no al nivell dels jugadors cèlebres que mouen masses, sinó absorts per un físic que els fa embadalir.
I en aquest punt, tenint en compte aquestes dues situacions, em pregunto: com pot ser que els homes es vegin per competir i les dones, tan sols, per observar-les a elles? L’esport femení --o les dones dedicades a l’esport-- perden el seu prestigi, en certa mesura, no per culpa seva, sinó per la regla general que dicta, equivocadament, que estan fetes per exhibir-se.
D’altra banda, la premsa, en l’àmbit del periodisme, també revela el sexisme esportiu. Perquè els equips femenins tenen molt poca presència en els mitjans, informatius, butlletins o diaris, tant se val. A vegades, fins i tot, és nul·la. Una mostra recent ens arriba en el món del bàsquet, quan l’Uni Girona, en proclamar-se vencedora de la Lliga femenina de bàsquet, no va rebre una atenció suficient i no va copsar les portades de la manera que ho hagués fet la Penya, per exemple, si hagués assolit el títol.

Per acabar, m’agradaria reflectir un comentari que a vegades he sentit i que em preocupa. Perquè hi ha molta gent que considera que l’esport és un joc pels homes i que el simple fet de practicar-lo desprèn una certa substància masculina, o alguna cosa així. Per aquest motiu, a vegades es té una valoració d’estranyesa i desconsideració respecte a les dones que, properes a nosaltres, es dediquen a aquest món. Les mirades, per exemple, a una noia que juga a futbol amb els seus amics, sent tots ells homes, demostren aquest extrem. Potser això és tan sols resultat d’una mentalitat social preestablerta sense fonaments, però en qualsevol cas, apareix com a errònia en la concepció d’alguna gent. L’esport és esport, masculí i femení, tot és esport i tant dret han de tenir les dones que els homes de practicar-lo, de gaudir-lo i de ser respectades.
Per concloure, m’agradaria subratllar dos casos concrets, que van passar l’estiu passat a Espanya i que són alarmants. D’una banda, la Federació Espanyola d’Handbol va sancionar 21 equips femenins perquè es van vestir amb pantaló curt en lloc d’utilitzar el biquini. D’altra banda, en un municipi de Granada es va haver de retirar un cartell que anunciava un torneig de futbol on hi apareixia una noia en sostenidors i una pilota entre els pits. Crec que davant això no cal fer cap comentari. No mereix cap comentari.
I totes aquestes reflexions, que penso que són coherents i encertades, poden semblar per a algú innecessàries o supèrflues. No seré jo qui dicti què ha de ser o no tema de debat. Però penso, modestament, que cal fer un pensament com a societat i replantejar-se el nostre model, no en l’esport, no en la competició, sinó a escala global. Perquè si una cosa té l’esport, que ja s’ha fet evident en més d’una ocasió, és que exerceix de mirall del poble i al que al futbol surt a la superfície a la realitat s’exagera. Per aquest motiu, i malgrat els avenços que s’han fet des del segle passat i des d’èpoques llunyanes, crec imperial reestructurar la nostra ment i entendre d’una vegada per totes que en aquest planeta hi vivim persones. Homes i dones, que ens complementem, ens ajudem i, evidentment, ens diferenciem. Però som totalment iguals; diferents des de la igualtat. La diversitat ens fa rics, però les preferències injustificades ens empobreixen. Aquí, en l’esport, en la política, amb els amics o amb qui vulgueu.
Som humans perquè sabem respectar. I si ens sabem, què ens costa aplicar-ho!

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

VÉNS A CÓRRER A CATALUNYA?

“Preparats, llestos… ja!”, el conegut i habitual tret de sortida de les curses de velocitat, especialment les de motor, i que enguany ressonarà a les terres de Catalunya fins a quatre vegades. Perquè el nostre país, petit i modest, s’ha convertit en un referent del motor, no només per la rellevància i prestigi dels seus pilots --absolutament incommensurable--, sinó també per la seva implicació en l’organització d’esdeveniments d’elit. Perquè aquesta temporada el calendari automobilístic internacional recorre en quatre ocasions el territori català, que rebrà amb tots els honors la millor representació de l’esport mundial. Perquè Catalunya, estimats amics, és terra de benzina.

Per entendre de manera genèrica aquesta realitat, que abraça des de la tradicional Fórmula 1 i MotoGP i fins al nou Rallycross, penso que és adient dibuixar un breu repàs històric de cada situació, que ens permeti comprendre en quin punt ens trobem.

El primer cas, el més famós i conegut, és el de la Fórmula 1, enguany amb una significació especial; i és que d'aquí a una setmana, diumenge que ve, se celebra el 25è Gran Premi de F1 a Montmeló. Va ser el 29 de setembre de 1991 quan es va estrenar aquest circuit, que va acollir els monoplaces després de setze anys de distanciament amb el motor. En aquell moment, va ser seu d’un Gran Premi d’Espanya que en els últims anys havia estat itinerant; havia passat per Xerès, Jarama i Montjuïc. Des dels anys 90, però, aquest es va passar a disputar exclusivament a Catalunya i ara ja s’ha consolidat al calendari.

A la mateixa seu que la Fórmula 1 i des d’uns temps semblants, trobem el motociclisme, en les seves tres categories, que recorre Montmeló des d’un any després que la Fórmula 1, des del 1992. Als inicis, els quatre primers anys, va ser sota la denominació de “Gran Premi d’Europa” i no va ser fins al 1996 quan va passar a conèixer-se amb el nom de Gran Premi de Catalunya en l'àmbit mundial. Aquest 2015, la cita serà el diumenge 14 de juny.

D’altra banda, el circuit de Montmeló també acull les 24 hores d’Automobilisme i de Motociclisme, una autèntica referència de la competició de resistència, i els tests de pretemporada tant de Fórmula 1 com de MotoGP, convertint-se en l'autèntica capital del motor.

Sota l’esglaó del prestigi d’aquestes dues disciplines, hi ha el Rally RACC Catalunya-Costa Daurada, una prova puntuable pel Campionat del Món de Rallies, el WRC, des del 1991. Les carreteres del litoral, des de Salou fins a Barcelona, són testimonis de les màximes velocitats dels millors cotxes del món conduïts pels pilots més reconeguts del planeta. Derrapant, frenant, accelerant, relliscant i ensopegant, les rodes més atroces del panorama internacional trepitgen amb força l’asfalt que, en la quotidianitat, qualsevol de nosaltres pot recórrer. Enguany, caldrà estar pendents de la circulació entre el 22 i el 25 d'octubre; la velocitat arribarà a les terres catalanes.

Per acabar, aquesta temporada s’ha afegit una nova competició al calendari català; el Campionat del Món de RallyCross, que aquest any celebra la seva segona edició. El 2013, l'IMG, l’International Management Group, com a promotor, va organitzar el Campionat d’Europa de RallyCross per primera vegada i aquest certamen l’any passat es va convertir en campionat mundial. Aquesta disciplina, potser poc coneguda pels aficionats, es corre en una superfície mixta de terra i asfalt i en turismes de velocitat. Les curses consisteixen a donar un seguit de voltes a un circuit fix, i cada carrera correspon a una eliminatòria que dóna accés a la final. Per a l'espectador, si més no, és una competició visualment atractiva i repleta d’emoció. La seva estrena a Catalunya serà el 19 i 20 de setembre, al Circuit de Catalunya, que haurà d'adaptar-se a les condicions necessàries.

Veient aquest repàs, queda clar que el calendari de motor que li espera a Catalunya fa realment patxoca. I fa patxoca, senzillament, perquè així ho han volgut Catalunya i les pertinents organitzacions que hi ha al darrere, i així ho han acceptat les altes instàncies del motor. I això no és qualsevol cosa. Perquè hi ha estats políticament forts que tenen menys presència en l’àmbit esportiu, i no perquè no puguin, sinó perquè no volen. El que ha fet Catalunya, senzillament, ha sigut decidir, rotundament i amb encert, apostar fort per l’esport. Gràcies.

I potser sense aquesta ferma implicació, pilots com Marc Márquez, Pol Espargaró, Toni Bou, Laia Sanz, Marc Coma o Nani Roma no haurien assolit els èxits que han conquerit a escala mundial i que els han convertit en una referència en tots els aspectes de cara a la finestra del món. Potser sense un país entregat a l’espot, responsable en la disciplina organitzativa, conscient de les necessitats i ferm en les decisions, els pilots catalans no haurien arribat tan lluny. I això s’ha de tenir en compte. Perquè la força és recíproca; l’empenta dels esportistes té al darrere un país entregat i la fermesa del país ve estimulada pels pilots. Una roda retroalimentària màgica que ens fa créixer sense aturador.

I jo, com a català i seguidor a l’esport, només puc fer una cosa: agrair la feina ben feta. En aquest cas, a diferència de la Volta a Catalunya, no puc reclamar que el públic assisteixi a les proves de motor; no cal, ja són un èxit extraordinari i tothom les coneix. L’aforament està garantit. Però sí que puc reconèixer l’esforç titànic que s’ha realitzat. Sempre des de la modèstia, la humilitat, la discreció i la senzillesa, sempre sota els valors que l’esport de casa m’ha ensenyat. I és que el motor ja no és només una font de publicitat i promoció del territori, ja no és un simple aparador a ulls del món del que som els catalans; cada cop ho saben més. És, simplement, una aposta de futur, una mostra del que som, del que pensem, del que fem i del que volem ser. Una demostració d’autonomia, de força i de compromís. Una evidència de la nostra grandesa.

Deslligant-ho, si us plau, de la rauxa independentista que ens acapara en els últims anys, separant-ho de tota política que s’hi vulgui ficar entremig i allunyant-se de totes les polèmiques, els catalans, com a nació, com a col·lectivitat --amb les organitzacions i institucions respectives al capdavant--, seguim demostrant amb fets, i no només amb paraules, la nostra mentalitat, la nostra manera de pensar i d’actuar. La nostra posició al món. Perquè si seguim estant a la cima de l’esport, tan competitiu com en l’àmbit organitzatiu, no és una casualitat més, no és un fet aïllat, és una consolidació del projecte que emprenem. I com a ciutadà d’aquest petit poble gran m’he de sentir profundament orgullós. I eternament agraït.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

ES POT EDUCAR A TRAVÉS DE L'ESPORT?

Encara que per a molts aficionats sembli mentida, l’esport no sempre està concebut per competir, lluitar, rivalitzar i guanyar. Aquesta és la visió que se li ha donat des de les altes esferes de la competició, però en nivells menys avançats, en edats encara de formació i creixement, l’esport cobra un rol fonamental en l’educació de molts nens, que troben en ell una simple manera de passar-ho bé, una senzilla distracció. Perquè molt sovint la irracionalitat de la competició ens encega davant la vida en si, davant la nostra existència més pura; perquè l’esport, al final, tot i representar una part molt important de les nostres vides, és una fracció més del que constitueix els éssers humans. I esclar que s’ha d’aprofitar, però no només per la seva capacitat de distracció extasiant, sinó també per a altres fins de gran importància i que, malauradament, no sempre se saben apreciar.

Em refereixo, fonamentalment, al paper protagonista que pot arribar a jugar l’esport en la infància de molts nens. La competició és un escenari ideal per a totes les fases de creixement de les persones i s’ha de saber valorar com un clima pròsper per a l’educació dels més petits. L’esport constitueix un grup social en el qual els nens se senten identificats, ajuda en l’enfortiment físic de cada persona, fa desenvolupar mecanismes cerebrals per interioritzar les tàctiques de l’equip --que més tard ajudaran en la trajectòria acadèmica--, regula la psicologia interior i fa partícips els nens d’un grup que evoluciona amb consistència.

Aquesta situació, però, no es dóna en tots els casos i, en algunes ocasions, la bogeria dels adults pot frenar la progressió dels més petits. M’explico. Amb sis anys, per exemple, és clar que els nens juguen a futbol per divertir-se, per passar una estona amb els amics i gaudir del seu temps lliure. Aquesta concepció sembla innegociable. Ara bé, alguns dels pares que amb tota la tendresa del món van a veure els seus fills jugar cada setmana no sempre actuen de la manera adequada. Alguns d’ells, sota aquest gran paraigües que és la paternitat, manifesten de manera massa expressiva els seus sentiments competitius respecte als seus fills, a l’àrbitre i, fins i tot, al mateix entrenador. Des de la banda, allunyats del treball constant que es fa des de la banqueta, recriminen de manera despectiva decisions arbitrals, exigeixen més del compte i amb massa duresa als jugadors i reclamen egoistament a l’entrenador que jugui el seu fill. Afortunadament per a l’esport no són la majoria, però igualment hi ha moments en què cal fer una passa de costat, aïllar-se de la concepció competitiva que tots tenim de l’esport i evocar, senzillament, el pur plaer de presenciar un partit sense més preocupacions. Si l’àrbitre s’equivoca, tant se val, els nens petits volen passar-s’ho bé i, a vegades, veure els seus pares exaltats només els afecta de manera negativa.

Un altre aspecte important el trobem en el vessant de l’arbitratge. Els col·legiats, en categories inferiors, no actuen com a simples aplicadors del reglament, ni molt menys, sinó que exerceixen una altra tasca molt important; els àrbitres ensenyen les regles, ajuden a interioritzar en els jugadors què cal fer en cada moment i eduquen des d’una posició externa i molt beneficiosa. Aquesta actitud s’ha de valorar en totes les seves dimensions i cal saber veure com d’important és que els àrbitres s’impliquin intensament en el joc i ajudin els jugadors a integrar-se en el món de la competició. Més tard, ja seran els dolents de la pel·lícula, però en les fases prèvies, exerceixen una feina vital. Quants cops hem vist la imatge d’un àrbitre cordant la bota a un jugador que encara no sap com fer-ho? Moltes i això és impagable.

D’altra banda, el paper dels entrenadors també és molt remarcable; contra el que les passions els dicten, han d’actuar amb serenor i calma i transmetre de manera entenedora els conceptes bàsics per introduir els jugadors en l’esport. Amb la paciència com a fonament s’enfronten a una feina complicada però transcendental i que, en la majoria dels casos, superen amb nota. La seva petjada és sempre clau per al futur dels joves.

Un últim afer que cal tractar és la resposta dels equips rivals davant conjunts amb problemes competitius evidents. En futbol, per exemple, anant 10-0 i sense haver deixat tocar la pilota al rival, cal furgar en la ferida i continuar marcant gols? Cal mantenir la intensitat sufocant sobre els jugadors? No, crec que no. En aquestes categories, els nens s’ho volen passar bé i cal ensenyar-los a mesurar els seus atacs. Oi que quan algú pateix personalment ningú s’hi acosta i incideix en allò que li fa mal? Oi que no? Doncs no entenc perquè en l’esport ha de ser diferent. Si un equip és molt superior a un altre i ja ha aconseguit els punts que volia per a la classificació no cal seguir destrossant un conjunt farcit d’esperança i estroncar part de la il·lusió dels més petits, vulnerables, que poden renunciar a l’esport a causa dels resultats.

M’agradaria destacar un cas que em va arribar fa unes setmanes i que crec que cal difondre i conèixer. Es tracta del prebenjamí de l’Alba Castellae, un equip de futbol de Burgos. Resulta que aquest equip, des d’inicis de temporada, ha perdut tots els partits, ha rebut més de 300 gols i només n’ha aconseguit marcar quatre. Els jugadors, com no pot ser d’una altra manera, van a jugar als partits desolats i ja conscienciats que els tocarà partir. I perdre. Mentrestant, als entrenaments gaudeixen fent allò que els agrada, jugar a futbol, i continuen aprenent malgrat que competitivament no ofereixen res. La mentalitat de l’equip es personifica en la figura del porter, el Dani, el màxim damnificat de les golejades que, setmana rere setmana, encaixa l’equip. Quan acaba els partits, no sap del cert quants gols ha encaixat però manté una determinació ferma: “Seguiré entrenant i jugant”, assegura amb el rostre radiant, la mirada esperançada, el somriure convençut i la màxima il·lusió. I aquesta concepció de l’esport, aquesta ensenyança que molts adults haurien de fer-se seva, és la més important. La constància en allò que a un li agrada és la base de qualsevol progrés i arreu, no només en l’esport, perseverar és la clau de l’èxit.

Analitzant aquestes diferents vessants que reuneix l’esport de categories inferiors, lluny de l’elit, cal treure una conclusió clara. L’esport ha de ser una extensió de l’educació, una branca més del procés d’aprenentatge acadèmic i vital que emprenem, ja des de ben petits, a l’escola i a casa. I és important, bàsicament, perquè és un sistema amè per als infants, divertit i fàcil d’interioritzar. El seu subconscient atrapa els conceptes que cal retenir i els sap aplicar, més endavant, en les situacions de la vida que els necessiten. Col·laborar, compartir, cooperar, perseverar o memoritzar (tàctiques, en el cas de l’esport) són valors i capacitats importantíssims en el nostre dia a dia i sobre els quals l’esport incideix de manera evident, reiterada i solvent.
Cal entendre que en disciplines menors, en nivells on els nens encara no han desenvolupat tot el seu sentit competitiu en l’esport, els rols en el camp de futbol són meres disfresses enfocades cap a l’educació i que preparen els infants per al futur; tant esportiu com personal. Ningú ha de treure la seva passió enfora, ni mostrar tota la seva exigència. Evidentment, de manera gradual, cal injectar en els nens dosis de competitivitat que facin néixer el concepte de disputa en la seva mentalitat, una concepció que anirà creixent fins a finalitzar l’etapa de formació. Però abans d’arribar a aquest moment, cal passar una fase prèvia de formació. Important. Decisiva. Transcendental. Inevitable.

Però també cal tenir present que si es pot educar mitjançant l’esport, a través de la disciplina d’equip, del treball cooperatiu i d’altres aspectes molts importants, també és possible deseducar des de l’esport. Amb actituds innecessàries, exagerades i desmesurades que cal eradicar per evitar que mentalitats poc conscients s’interposin en l’educació dels més petits. Això és molt important i cal fer entendre als pares que actuen de manera irracional que es guardin per a la seva intimitat els insults o les pressions i deixin els seus fills gaudir de l’esport com vulguin.

Amb tot això, és clar que la frontera que delimita què és la competició i què és la formació és molt fina, pràcticament imperceptible, però urgeix prendre consciència de la importància de saber-la distingir. Els nens, envoltats d’innocència, no sempre en són capaços i han de ser els adults, racionals i entesos, els encarregats de fer-los veure que l’esport és pura diversió. Els més petits, somiadors i alegres, no tardaran a instal·lar la seva impermeabilitat sentimental davant l’exterior competitiu i exigent i seguiran gaudint d’allò que més els agrada; practicar l’esport per amor a l’art, per amor al mateix esport. Sense res més. Potser seria hora que molts dels cavalls desbocats que ataquen els estadis n’agafessin exemple.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

POT CANVIAR LA REACCIÓ DE L’AFICIÓ RESPECTE ALS ÀRBITRES?

Quants cops hem sentit a dir “hem perdut per culpa de l’àrbitre”? Quants cops els diaris s’han fet més ressò dels errors a l’hora de xiular que de la ineficàcia dels jugadors? Quants cops els col·legiats han rebut el pes de la derrota sobre la seva esquena de manera exagerada? Quants? Incomptables. I és que l’esport, a més de reunir jugadors, entrenadors o aficionats, abraça un seguit de branques, aspectes i vessants molt diversos i variats, entre els quals trobem la tan necessitada, però alhora tan criticada, feina dels àrbitres. Des de l’ombra de les grans estrelles, exerceixen una tasca fonamental, la de regular, supervisar i controlar el joc, tant en la competició d’elit com en l’amateur, però no sempre són valorats com la seva responsabilitat esperaria. Sobre ells, més que damunt de la resta, és on hi ha més mirades posades, inspeccions crítiques i rigoroses, que valoren si les decisions que prenen són encertades. La seva tasca, tot i ser vital per al desenvolupament de l’esport, és reconeguda i agraïda en molt pocs casos, i amb massa freqüència es menysprea que, en definitiva, són una de les bases que fan moure l’engranatge d’aquest gran espectacle. Per analitzar la seva funció i la resposta que aquesta rep des de l’afició, cal enfocar l’arbitratge des de dos vessants contraposats: el teòric i el pràctic.

D’una banda, centrats en les exigències que reclama una feina com la d’àrbitre, sembla evident que la dificultat i la precisió que es necessita són màximes. La seva primordialitat fonamental ha de ser no entorpir en el joc, tant amb decisions correctes com amb explicacions convincents i coherents, per garantir que aquest transcorri amb la màxima fluïdesa possible. Però això no sempre és fàcil. Hi ha tres dificultats essencials: l’engany premeditat, la influència ambiental i la rapidesa en les decisions.
En primer lloc, els jugadors, amb intencions provocatives i murris, sovint intenten confondre els àrbitres per obtenir, com a resposta, una decisió favorable als seus interessos. Llançar-se a la piscina figurant un penal o aixecar els braços simbolitzant la innocència, per exemple, són dos dels casos més coneguts.
En segon lloc, els col·legiats viuen constantment sota la pressió de l’entorn i dels mateixos esportistes, que els intenten coaccionar per obtenir beneficis. A més, la insistència del públic sobre la seva mentalitat els pot obstaculitzar a l’hora de pensar de manera clara i reflexiva; els crits de la grada són, sovint, el seu màxim perill.

Per acabar, cal sumar la necessitat que tenen els àrbitres de sentenciar ràpid i amb seguretat, traient de la jugada una decisió pràcticament instantània, que no deixa marge per a la reflexió o la reacció. Aquesta dificultat es demostra veient els problemes i els dubtes que també tenen els analistes experts per determinar, seguint un criteri fiable i basat en la consulta del reglament al moment, quina és la situació de la jugada. Els periodistes dedicats a l’estudi de les polèmiques arbitrals sovint necessiten veure repeticions alentides, des de tots els angles, amb diferents perspectives i durant una bona estona per considerar, encara sense una autoritat dràstica, quina hauria d’haver estat la decisió. Els àrbitres només tenen segons per decidir, observant una sola presa i des d’una sola òptica. Tan sols amb un marge de pocs segons han de detectar la resolució de la jugada, que pot arribar a canviar la història.
Totes aquestes característiques, que des de l’exterior i de manera reflexiva ens semblen més que clares i evidents, pateixen un canvi pronunciat de rumb a la pràctica, quan ens submergim en l’esport en estat pur. I és que l’emoció i els nervis de la competició trastoquen, i de quina manera, la mentalitat i la sensibilitat dels aficionats. I ja són coneguts per tothom els càntics presents en tots els estadis en contra dels àrbitres; que si recordem irrespectuosament la seva mare, que si el fem fora de l’estadi, que si això és un robatori, que si això ho fas malament i allò altre encara és més deficient. Sempre amb la mirada en l’àrbitre i la mà a la butxaca per treure el mocador en cas de necessitat. Sempre la mateixa història.

Però és que al camp, i això ja ho dic per pròpia experiència, la necessitat d’obtenir un bon resultat encega la visió dels seguidors, que abans de ficar-se amb el seu equip, discrepen fins a límits insospitats de les decisions del col·legiat. I aquesta crítica constant, amb freqüència sense fonaments, també forma part del teatre de l’esport, aquesta gran parafernàlia que s’ha muntat i que a vegades viu immersa en graus d’artificiositat exagerada que injecten dramatisme a l’escenari per exacerbar, encara més, el panorama.
I de la mateixa manera que es va en contra dels àrbitres, s’han arribat a sentir veus blaugrana crítiques amb Messi proposant vendre’l, per exemple. Perquè davant l’ansietat de la competició fins i tot les grans estrelles són qüestionades. És d’entendre que si hi ha gent que es fica amb el millor futbolista de la història n’hi haurà d’altra que anirà en contra dels àrbitres.

Queda clar, doncs, que el que amb el cap fred ens sembla evident amb l’escalfor del moment competitiu se’ns allunya de la lògica. La irracionalitat característica i innegable de l’esport ens impulsa, a tots i sense excepció, a anar en contra dels col·legiats, amb un sol crit i una sola direcció: la crítica persistent. D’aquesta manera, el seny que diferencia l’ésser humà s’esvaeix com el fum quan l’esport irromp en les nostres vides i no es pot lluitar de cap manera contra la bogeria derivada de la competició. I això ja no es pot canviar; és inherent a l’aficionat al futbol, i els àrbitres han de ser conscients que quan prenen la decisió de dedicar-se a aquest món hauran de conviure amb la pressió ambiental incessant. Per moltes reflexions pausades que fem o per moltes lliçons que donem, no aconseguirem canviar res; l’esport, per sort o per desgràcia, ho trastoca tot. I això, ara i sempre, romandrà inalterable.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

QUIN SENTIT S'HA DE DONAR A LES DECLARACIONS DELS ESPORTISTES?

La sortida a la llum d’unes polèmiques declaracions de Carles Rexach, membre de la comissió tècnica del Barça, fa una setmana, va encendre totes les alarmes. I ho va fer, un cop més, i com ja estem acostumats en el món de la comunicació esportiva, de manera exagerada i desproporcionada. Perquè l’assumpte, tal com es va anar explicant a mesura que es van anar coneixent els fets, realment no donava per tant i resulta que els periodistes es van fer ressò d’allò que no acabava de ser del tot cert. Aquest aparador m’ha generat un seguit de dubtes al voltant de les declaracions dels esportistes, de la seva importància i de la seva funcionalitat.

Tot l’enrenou va esclatar fa set dies, quan el diari Regió 7 va fer públiques un seguit de declaracions de Carles Rexach. La suposada entrevista resultava ser una xerrada col·loqui informal que l’exjugador havia mantingut amb un grup de persones, entre les quals hi havia el periodista Lluís Busquets, autor de l’entrevista. Segon assegura aquest, Rexach li va donar permís per publicar les declaracions, però el directiu manifesta que això és fals. Sigui com sigui, sembla evident que les paraules van sortir de la boca de Rexach i el problema és la interpretació que s’hi pot donar. I aquest tema dóna molt per parlar.
En primer lloc, com va passar en el cas de Rexach, les paraules tenen el do, o la desgràcia, de ser directes, clares i sentides. I no és el mateix dir amb ànim informatiu i rígid que “Messi va menjar moltes pizzes” (una de les declaracions sorgides de la boca de Rexach) que dir-ho amb un to irònic, graciós i, fins i tot, burlesc, com qui explica un acudit. Això, la veu és capaç de diferenciar-ho, però les paraules escrites, si no són molt polides, no ho poden concretar. I en aquest aspecte recau el malentès majúscul que es va produir.
I és que sovint, en les paraules que manifesten els esportistes s’hi pot interpretar més d’un missatge i cal saber precisar i aclarir el seu significat amb adequació per evitar equívocs fatals. Que després encara han de sortir a desmentir les declaracions que, realment, no ha fet!

D’altra banda, i com a prova concloent de la ineficàcia de les declaracions, els esportistes mai diuen el que pensen. Sota cap concepte. No sé si és la por de ser criticats, la mentalitat tancada de la societat, la falta d’idees per comentar o la poca capacitat comunicativa que tenen, no ho sé, però és evident que no ofereixen les seves valoracions profundes. Ja són conegudes, per exemple, les respostes model, les tòpiques, que serveixen davant de qualsevol situació; que si s’ha d’anar partit a partit, que si el rival estava molt preparat, que si l’àrbitre ha fet la seva feina, que si els partits duren el que duren o que juguen els que juguen. Sempre la mateixa història, repetitiva, monòtona i fatigosa.
Perquè a mi, com a aficionat, ningú m’ha d’explicar sopars de duro, conceptes teòrics que conec a la perfecció. Ningú m’ha de recordar que hi ha un àrbitre que exerceix la seva tasca, que en un camp de futbol hi juguen onze contra onze o que els partits tenen una durada determinada. Ja ho sé tot això! Jo, com a seguidor, vull saber què pensen aquells a qui animo, dono suport i reto la meva confiança. M’interessa com han viscut l’enfrontament, quines sensacions tenen, si ho han vist igual que jo o ho valoren diferent. Ells també poden opinar, no són robots estàtics, asentimentals, que només es dediquen a una competició. L’esport inclou tot el que l’envolta i saber què senten els esportistes és una bona manera d’acostar-nos-hi.

Però, malauradament, quan les paraules superen la banalitat permanent, explota l’obús del ressò mediàtic, fonamentat per la necessitat de la premsa de trobar notícies on no n’hi ha. I és que ara si un esportista diu que l’àrbitre ho ha fet malament, si manifesta que vol marxar de l’equip on juga o assumeix que el seu company no passa per un bon moment, aconseguirà omplir titulars i més titulars. Per això potser tenen por. I l’aficionat, mentrestant, veu com s’escapa la possibilitat de sentir-se implicat en el grup, de veure’s inclòs en la percepció de l’esport i empatitzar amb les reaccions que observi al camp. No. Només que un jugador insinuï quelcom que traspassa lleugerament la ratlla vermella que marca l’esterilitat de la notícia és assenyalat. I això és el que cal rectificar.
Però la rigidesa comunicativa no es restringeix exclusivament a l’àmbit periodístic, també hi influeixen els interessos de club. Perquè que un jugador del Madrid digui que Messi és el millor del món no es pot consentir, no toca i s’ha de restringir. Cal evitar, pel que sembla, que el rival sigui lloat. No sé si ho interpretes com jo, lector, però… d’això no se’n diu llibertat d’expressió?

Per cert, cada cop la premsa té menys accés als esportistes i l’afició està més distant dels jugadors. Per exemple, les rodes de premsa de futbol en què només es permet un torn de paraula als periodistes perden utilitat, perquè la informació oferta va en funció dels mitjans presents i no de la magnitud o la transcendència de l’esdeveniment. D’aquesta manera, es tanca la porta a la paraula, es rebutja l’opinió, s’evadeix la realitat quan aquesta incomoda i es neguen les explicacions que l’afició sovint reclama. Però bé, aquesta és una altra qüestió.
Tornant al tema, jo, després d’escoltar repetitivament les mateixes declaracions setmana rere setmana, em pregunto si unes paraules poden ser, realment, motiu de tanta preocupació. Penso que no, i que l’eco mediàtic que generen és un simple símptoma de la susceptibilitat col·lectiva instal·lada en el món de l’esport, que no tan sols envaeix les declaracions dels esportistes, sinó que inunda les reaccions periodístiques i ataca la concepció de l’aficionat. Sortosament, vivim en una societat que, en principi (ja que no sempre és així), permet la llibertat d’expressió i, per això, cal permetre als esportistes dir el que creuen sense que se sentin pressionats o intimidats per la pressió exterior que els incomoda.

I també cal analitzar les declaracions dins de la seva dimensió. No cal banalitzar-les, ni molt menys, però s’ha de saber donar a cada lletra, a cada coma, la seva magnitud real i no fer d’una paraula una tesi doctoral crítica. Si la resposta externa davant les declaracions canvia, les mateixes declaracions evolucionaran i, com en tota evolució, ho faran per millorar i esdevenir més clares, més sinceres i més franques. En el fons, més honrades.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

AIXÍ S’ERADICA LA VIOLÈNCIA AL FUTBOL?

La violència ha inundat, recentment, l’escenari futbolístic espanyol. I ho ha fet en totes les seves dimensions; a la graderia, al terreny de joc, extraesportivament i als despatxos. Ha ocupat portades, a vegades de manera exagerada i equivocada, ha generat debats i ha incitat polèmiques acalorades. Davant d’aquest context, però, cal valorar amb determinació i sense amagar-se com s’ha arribat a aquesta situació, quins factors hi han influenciat i quina ha sigut la resposta per part dels que, en teoria, han de vetllar per la seguretat de tots.
Tot l’enrenou que s’ha generat va començar el 30 de novembre de l’any passat, en la prèvia del partit entre l’Atlètic de Madrid i el Deportivo de la Corunya al Vicente Calderón, quan els aficionats ultra dels dos equips, del Frente Atlético i dels Riazor Blues, es van enfrontar en una batalla campal a la vora del riu Manzanares. La policia va tardar més de vint minuts a intervenir-hi i els matalassers van matar un simpatitzant del Deportivo. Aquest incident va commocionar tot el futbol espanyol, que es va vestir de dol després de patir un episodi deplorable.

Imatge de la batalla campal a la vora del riu Manzanares

A partir d’aquí, des de la Federació Espanyola de Futbol es van començar a buscar solucions per intentar evitar futurs accidents i recuperar la credibilitat perduda després de la mala gestió mostrada. La seva reacció inicial, però, ja va ser incompetent. Resulta que l’àrbitre i els clubs implicats van estar d’acord, a proposta de la Lliga de Futbol Professional (LFP), de suspendre el partit a causa de la gravetat de la situació. Després d’aquesta determinació, només faltava el consentiment de la Federació Espanyola de Futbol, però no va arribar. I no ho va fer per contrarietat amb la decisió o per manca de temps per realitzar els tràmits administratius, sinó que no es va poder contactar amb cap responsable que pogués executar l’ordre. Lamentable. I després encara diuen que estan compromesos! Quina serietat té una Federació que no té personal operatiu un diumenge de partit i després d’un incident d’aquestes dimensions? Ens volen fer creure que podran aconseguir alguna cosa? Que no ens enganyin.

Després d’aquest incident, absolutament censurable, criticable i inhumà, la LFP va intentar emprendre mesures per mostrar el seu compromís amb l’ètica i recobrar la confiança de l’afició que havia perdut. No se n’ha sortit. El primer que va fer, i que se segueix executant ara, és presentar incomptables denúncies contra les aficions de primera i segona divisió per càntics ofensius contra altres aficionats, jugadors o clubs. La Comissió Antiviolència, promoguda per la LFP, envia, puntualment cada dimarts, un informe a la Federació Espanyola amb els possibles càntics denunciables als estadis que “incitin a la violència, al racisme, a la xenofòbia i a la intolerància en l’esport”. Una de les darreres afectades ha sigut l’afició del Barça, acusada de crits de “Cristiano, borracho”, i l’afició del Sevilla, per exemple, ja ha estat denunciada en onze ocasions. 
I jo em pregunto, abans de l’incident entre el Frente Atlético i els Riazor Blues no hi havia insults als camps? Van sorgir tots unànimement després d’aquest enfrontament? No ho crec. Però esclar, després del despropòsit majúscul entre la LFP i la RFEF a l’hora d’intentar actuar, els dos organismes havien de demostrar la seva iniciativa moral i van decidir, sense fortuna, tenir mà dura amb els càntics ofensius, a vegades lleus, que sempre han sigut la banda sonora del futbol. Sí, és veritat que no han de ser acceptats per la seva habitualitat, però no cal anar contra tothom i contra tot. Després, el Bernabéu aplaudeix una entrada agressiva d’Isco i ningú diu res. I això també incita a la violència.
M’agradaria mencionar, a més, un altre aspecte, intern al joc, que també ha despertat molta polèmica i que cal tenir present per entendre que la violència no està compresa, únicament, per les batalles armades. La violència va més enllà i, sembla que de forma imperceptible per la Federació, ha aparegut, sigil·losament, dins del joc. Cal destacar dues accions recents.

En primer lloc, l’agressió evident i intencionada de Cristiano Ronaldo el 24 de gener passat al jugador del Còrdova Edimar, que va rebre un cop de puny i una puntada de peu del futbolista blanc. Ronaldo, pel que sembla el millor jugador del món, és, indiscutiblement, un emblema referència per als més petits, per als nens que creixen jugant a futbol emmirallats amb el joc però també amb l’actitud dels més grans, i no va actuar com s’espera d’una persona tan influent. El comportament que va mostrar, a més de ser infantil i immadur, va ser desproporcionat i inadequat. I és cert que ell no juga per als nens, que no té en l’educació la seva finalitat primordial i que algú dirà que la seva feina és, exclusivament, jugar a futbol i marcar gols. Discrepo. Perquè el rol que ha adquirit l’esport en els darrers anys, i que permet al portuguès cobrar els milions que ingressa anualment, s’ha fomentat i propulsat, entre altres aspectes, a partir de l’entusiasme i l’afició dels infants, que també formen part d’aquest gran espectacle.

En segon lloc, l’atac voluntari d’Arda Turan contra l’assistent de l’àrbitre en la tornada de quarts de final de la Copa del Rei el 28 de gener passat enfront del Barça. Irat per una determinació del col·legiat contrària als seus interessos, i després de perdre la bota com a resultat d’una acció del joc, la va llançar amb ímpetu i força contra l’assistent com a mostra de disconformitat amb la seva decisió. El jugador tan sols va rebre una targeta groga i el Comitè de Competició, tot i disposar d’imatges evidents d’intent d’agressió, no va decidir actuar. Una vegada més, l’àrbitre va mostrar poca autoritat i el Comitè va oferir la seva versió més improductiva.

Javier Tebas, president de la LFP

I ja per acabar, cal afegir un episodi surrealista que ha acabat de sumar incoherència i fantasia a l’assumpte. Fa poc més de vint dies Javier Tebas, president de la LFP, va fer pública una carta en què demanava a Ángel María Villar, president de la RFEF, que el tractés amb més respecte en les reunions que mantenien i no li digués “gilipollas”. A més, va insistir en reiterades ocasions que estava decebut amb la seva actitud. A veure si ho entès bé… resulta que els dirigents que insisteixen a l’afició que no parli malament als estadis i que sigui respectuosa amb els jugadors són els mateixos que en petit comitè i quan estan buscant solucions pels dèficits de la Lliga només se saben insultar? És això? Genial.
I totes aquestes reflexions que no s’entenguin com una crítica a l’aniquilació de la violència o una defensa dels actes agressius. Ni pensar-hi! És evident que els atacs desproporcionats han de ser tallats de soca-rel. Aquests exemples són, únicament, el reflex de la poca protecció, el poc compromís i la poca professionalitat que em transmeten, com a aficionat, els que, en principi, intenten manejar el futbol. Ho intenten i, evidentment, no se’n surten. I totes les mesures que han pres per mostrar la seva responsabilitat són ineficients. Esclar, perquè és comprensible que la intransigència intolerant amb què es tracten els crits a la grada es converteixi en passivitat alarmant amb les accions violentes dels jugadors. Perquè un crit de “Cristiano, borracho” pot influenciar negativament els joves aprenents, però un futbolista que llança una bota amb intenció, força i determinació a un àrbitre, no. Excel·lent.

I és que, senzillament, de nou, som víctimes d’un símptoma més de la hipocresia insistent que intenta amagar amb inoperància els errors administratius que es cometen. Les mentides recurrents utilitzades per cobrir les deficiències evidents queden al descobert davant actituds que s’haurien de censurar amb duresa però que quan apareixen es mira cap a una altra banda, sense donar-hi importància. I mentre això segueixi així, mentre els presidents de federacions s’insultin, els “millors jugadors del món” utilitzin tècniques de boxa a canvi de dos simples partits de sanció i els futbolistes puguin expressar el seu desacord amb l’àrbitre llançant al seu assistent la bota sense patir més sanció que una targeta groga, totes les mesures que es prenguin per acabar amb la violència perdran el sentit.
Perquè la violència no són només combats, lluites i enfrontaments armats, la violència va més enllà, i arriba a les mateixes mans dels jugadors. Perquè la violència també existeix en la paraula malsonant i en la no actuació davant contextos que la reclamen. Aquesta violència, però, no interessa a la Federació ni a la LFP, que es renten les mans davant els actes que, a diferència del que creu tota l’opinió pública, consideren fruit del joc. Aquestes accions també contribueixen a l’educació dels nens, l’educació amb què la Federació s’ha omplert la boca defensant que és sagrada. No són capaços de veure la realitat, no saben actuar amb correcció i no aconseguiran res si no canvien la seva mentalitat. I així ens va.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

QUÈ HI FAS AQUÍ, QATAR?

Bandera de Qatar

Qatar fins a la sopa; així és com es presenta el panorama esportiu internacional de la pròxima dècada. I és que el país asiàtic s’ha posicionat com a freqüent organitzador d’esdeveniments esportius capdavanters. Ha presentat amb insistència les seves candidatures en diferents disciplines, ha perdut en algunes, ha guanyat en unes altres, però ha persistit en totes. Aquest, potser, és l’únic valor lloable de la seva proposta. Perquè resulta que, malgrat sembla haver estat escollit legalment i netament en les diferents votacions, l’opinió pública, els experts i la gent involucrada veuen amb mals ulls la determinació presa, titllant-la d’irregular, dubtosa, innecessària i perjudicial. Els únics que valoren positivament la decisió són els que, com a fenomen derivat del resultat, han vist augmentats els seus comptes bancaris. Cal analitzar amb profunditat, doncs, la malaltissa obsessió recent de Qatar per acollir esdeveniments esportius, una tendència que, fins fa poc més de cinc anys, mai havia olorat, però que ara persegueix sense fre. S’han de destacar tres competicions ja atorgades a l’organització qatariana i que sembla que, de moment, han caigut en la sort d’uns diners de resultat incert.

En primer lloc, el cas que ha aixecat més polèmica i que es presenta més replet de dubtes és el del mundial de futbol de l’any 2022. Qatar es veurà obligat, entre altres aspectes, a aixecar núvols artificials per evitar la calor insuportable del país durant l’estiu o, trencant la dinàmica dels clubs, haurà de celebrar la competició a l’hivern. De moment, el desenllaç no està clar i ja han començat a sortir les primeres veus criticant durament la decisió i dubtant, seriosament, de la capacitat d’organització. Altres veus que qüestionen l’encert en la decisió que Qatar aculli aquest mundial estan lligades amb el terrorisme, la prohibició de vendre alcohol i el rebuig frontal a l’homosexualitat.

El vessant més alarmant, però, es vincula amb les condicions de feina dels treballadors. I aquí ens hem d’aturar. I és que les dades parlen per si soles i, sincerament, fan molta pena. Segons va recollir la Confederació Sindical Internacional (CSI), en les preparacions dels darrers esdeveniments esportius (jocs olímpics, mundials i eurocopes) han mort 140 obrers --sí, una xifra elevada, però que ara no és el moment de valorar--. A Qatar, ja han mort més de 1.200 obrers, treballant en condicions lamentables, cobrant una misèria amb retard i immersos en la inseguretat sobre el seu futur. Si agafem de referència l’elecció com a seu, el 2 de desembre de 2010, mor un treballador cada trenta hores. I la CSI calcula que en moriran 4.000 més: el 2022 s’arribarà a una defunció cada dinou hores.
Davant aquest cúmul de controvèrsies, el sempre polèmic president de la FIFA, Joseph Blatter, va admetre que havia sigut un error escollir Qatar i el màxim organisme del futbol mundial ja es planteja canviar la seu de la competició. La FIFA va exigir al país una regulació adequada de les condicions dels obrers i va demanar que canviés radicalment la seva política de treball. D’altra banda, es va iniciar una investigació per possible suborn, però la Comissió d’Ètica de la FIFA va considerar que no s’havia produït “cap violació de les normes”.

El segon esdeveniment que cal destacar és el mundial d’handbol disputat aquest gener a Doha i Lusail. Sembla que en aquest cas l’aposta de Qatar per l’esport és més ferma i, d’alguna manera, ha demostrat el seu interès. I ho ha fet de manera absolutament legal, però dubtosa moralment i ètica. M’explico. Semblava que la mà irresistible per a alguns dels diners només actuava en l’àmbit de clubs i que els equips eren els únics que aconseguirien prestigi a cop de talonari. Semblava, però ja se sap que els diners poden aconseguir l’inassolible. I Qatar ho ha fet; ha nacionalitzat grans jugadors del planeta per formar una selecció competitiva que ha acabat sent subcampiona del món davant França. Fins ara, només havia participat en quatre mundials i el màxim que havia aconseguit havia sigut classificar-se, pels pèls, per a la segona fase. Potser l’organització d’aquest campionat va ser adequada i correcta, però en l’àmbit esportiu a mi, personalment, m’ha decebut la seva intervenció.
Per cert, tot i la seva conscient implicació en l’handbol, la tradició al país és tan minsa que la selecció qatariana es va veure obligada a contractar aficionats espanyols per animar el seu equip nacional. Simplement trist.

El precedent més recent el trobem en l’elecció de Doha com a seu del mundial d’atletisme. El 18 de novembre de l’any passat la capital qatariana va superar, submergida en la polèmica, les propostes de Barcelona i Eugene (als Estats Units). El president de la Federació Espanyola d’Atletisme, José María Odriozola, va criticar durament aquesta elecció, va assegurar que estava decebut i cabrejat, va admetre que havia guanyat la pitjor candidatura de totes tres amb molta diferència i creu que “és una mala jugada per a l’atletisme mundial”. A més, segons Odriozola, els 37 milions d’euros que va oferir Qatar en concepte de patrocini durant els cinc pròxims anys van arribar fora de termini i de manera il·legal. Però qui paga mana.
Per acabar, Doha es va presentar com a candidata a l’organització dels jocs olímpics del 2016 i 2020. En les dues ocasions, no va passar el tall, bàsicament, a causa de la intenció de voler celebrar els jocs a la tardor, i va ser superada per altres aspirants amb més virtuts. La ciutat, però, ja ha anunciat que persistirà i ho tornarà a provar per al 2024. Tot i les negatives constants del COI per un dèficit evident, el país no s’arronsa i intentarà, qui sap per quins mitjans, assolir el seu objectiu.

Nasser Al-Attiyah, bronze a Londres 2012 en tir olímpic

Esportivament, des de l’inici de l’olimpisme, Qatar només ha participat en vuit jocs olímpics d’estiu i no ha tingut cap representació en les edicions d’hivern. El 2012, només dotze atletes nacionals van participar en els jocs de Londres i el país tan sols ha obtingut quatre bronzes al llarg de tota la història. Queda clar, doncs, que en l’àmbit competitiu Qatar ha mostrat un rendiment insignificant i no ha exhibit un nivell que mereixi acollir l’esdeveniment esportiu internacional per excel·lència.
Ja és un fet consolidat, doncs, que Qatar està eclipsant totes les organitzacions de competicions esportives destacades a escala mundial. Però la seva recurrència no s’acaba d’entendre si es dóna un cop d’ull als arguments que l’avalen. Bàsicament, la seva virtut és l’alt pressupost que proposa i que permetrà construir, des de zero, totes les infraestructures necessàries. Unes edificacions que es presenten de luxe. Però això no sempre és el més important. Cal recordar que els seus vincles amb l’esport són nuls, nefastos i deficients i mostren que el país, malgrat l’esforç que està fent recentment per introduir-se en el panorama internacional, no podrà construir amb quatre anys un fonament esportiu sòlid. D’altra banda, i com a carència més important, Qatar no pot garantir les condicions idònies per a la pràctica de l’esport i és incapaç d’elaborar una atmosfera propicia per a la competició.

Doha, capital de Qatar

I veient aquesta radiografia sembla evident la necessitat de revertir un rumb a la deriva de l’esport mundial. Bé, això penso jo, però els empresaris rics que s’han beneficiat de les irregularitats segur que creuran que la direcció és l’adequada. Ara bé, l’opinió dels aficionats i el criteri dels experts involucrats en l’esport decreten una resposta clara i decisiva que cal que els que tenen el negoci pel mànec escoltin i diagnostiquin per emprendre les reformes i mesures necessàries.
Hi haurà gent que dirà que aquests esdeveniments serviran per reanimar l’economia del país i mostrar el seu compromís amb l’esport acabarà sent beneficiós. Que no enganyin amb mentides hipòcrites. Perquè l’ombra de la vergonya ja ha cobert de falsedat i deshonestedat l’esport, l’esport de la corrupció. Un esport on ningú hi ha convidat un país brut, despietat, infidel amb l’ètica i contrari a la igualtat. Però bé, es veu que ara els diners tenen més importància que la humanitat, els drets, la correcta organització, l’administració eficaç o el respecte.

I hem de lluitar per fer entendre als egoistes compulsius que el seu joc econòmic no ens interessa, que no volem que pixin alegrament sobre el nostre sentiment i que no permetrem que segrestin la nostra afició. Volem gent compromesa amb l’esport i no enamorada del negoci, implicada amb els valors i no partidària del feudalisme medieval, conscient de la necessitat de l’educació i no malaltissa pels beneficis materials. Volem humanitat, no crueltat, i fins que els alts càrrecs que viuen a la glòria a costa de la misèria dels altres no entenguin això, la polèmica està servida; la desconfiança, preparada, i el fracàs, assegurat.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

SUPERA L’ESPORT LES SEVES PRÒPIES FRONTERES?

L’esport sovint es defineix, estrictament, com l’exercici o activitat física realitzada amb l’objectiu d’obtenir uns beneficis en la condició vital personal. És molt més que això. Malgrat que amb poca freqüència, de tant en tant sorgeixen actituds vinculades estretament amb l’esport que desafien les limitacions de la pràctica competitiva i irrompen en situacions socials, polítiques o econòmiques de gran transcendència. Cal destacar, recentment, tres actituds que han sobrepassat les fronteres dels escenaris esportius i demostren que, a vegades, esport i societat s’agafen de la mà.

En primer lloc, ha sigut notícia en els darrers dies un cas que ha aixecat molta polèmica. La Carme, una veïna del barri de Vallecas, a Madrid, de 85 anys, va ser desnonada el passat 21 de novembre. No havien passat ni 24 hores d’aquest acte sorgit com a fruit de la desigualtat intencionada en l’economia naufragada actual, que el Rayo Vallecano, un club amb un pressupost de vint milions d’euros, va anunciar mitjançant el seu entrenador, Paco Jémez, que ajudaria aquesta senyora. De moment, el club ja ha donat quinze mil euros per la causa, relacionats amb els ingressos del partit de lliga davant el Sevilla, i a més, els jugadors i l’entrenador es van comprometre a implicar-s’hi i van prometre que pagarien un pis de lloguer per a la Carme.

Així, doncs, una ajuda moral, vital i, sobretot, econòmica que hauria de dur a terme el govern espanyol, l’ha de subvencionar un equip de futbol que, ajudat per altres aportacions anònimes, es farà càrrec d’una situació tant lamentable i desesperant com freqüent en la societat actual. I encara hi ha gent que diu que el futbol oculta els problemes! Que observin accions com aquestes i entendran que els polítics utilitzen amb fins malèfics l’esport, que, davant contextos puntuals, no defrauda, i es fa càrrec de les goteres del país.

En segon lloc, el bàsquet ha sigut, en els dos últims mesos, l’escenari de dues invitacions d’alt compromís amb la moralitat. El J. P. Gibson és un nen de cinc anys amb leucèmia. Els Utah Jazz, un equip de la conferència Oest de la NBA, el van voler fer feliç i, oferint-li un contracte d’un dia i presentant-lo, com els grans jugadors, a la sala de premsa, el van fer partícip del partit inaugural d’aquesta temporada. Ja us podeu imaginar l’espectacle; un nen petit, acompanyat d’estrelles d’aquest esport, va fer embogir la grada de l’Energy Solutions Arena, que va retronar d’emoció en observar amb entendriment una proesa de l’empatia humana. És impossible sentir el que va córrer per la pell d’aquest nen, que lluita des de fa dos anys contra el ferotge càncer i que va gaudir, probablement, d’una de les millors nits de la seva vida. Per cert, el J. P. Gibson, amb ajuda dels jugadors, va ser capaç, fins i tot, d’esmaixar a la cistella.

La Lauren Hill és una noia nord-americana de divuit anys que pateix un càncer de cervell irremeiable. El seu somni era jugar a la lliga universitària de bàsquet dels Estats Units, però quan se li va diagnosticar la malaltia, les seves esperances van caure per terra i van quedar reduïdes a la cendra que podia envoltar, fins al final, la jove desolada. La NCAA (Associació Nacional Atlètica Col·legial), que regula els jugadors i organitza les competicions universitàries als Estats Units i el Canadà, va decidir avançar l’inici de la lliga per oferir a la Lauren la possibilitat de disputar amb el Mount St. Joseph, el seu equip, el primer partit de la competició. L’estadi es va omplir i el públic, com no podia ser d’una altra manera, va respondre com ho mereixia la Lauren. Ella va anotar la primera i l’última cistella i va ser homenatjada a la mitja part com a reconeixement del seu esperit de superació.

En aquests dos casos, l’anotació, el rendiment dels jugadors o el resultat, evidentment, van ser el menys important. El que cal destacar, i de quina manera, és la generositat impagable dels jugadors i jugadores que van fer possible que l’esperança, ni que fos per un instant, retornés a la consciència del J. P. Gibson i la Lauren. Aquests actes de solidaritat, suport i, fins i tot, fraternitat, són una mostra del cor que, realment, s’amaga darrere les samarretes esportives.

Per acabar, cal remarcar un exemple que, probablement, és menys xocant i sorprenent que els altres, però que no s’ha de menystenir. Es tracta dels crits consistents, perseverants i insistents que se senten al Camp Nou en cada partit del Barça i que reclamen, puntualment, al minut disset amb catorze segons la independència de Catalunya. Aquesta tradició, que ja es pot dir així, es va iniciar el 19 de setembre de 2012, en un partit de Champions davant l’Spartak de Moscou, vuit dies després de la massiva i històrica manifestació de l’Onze de Setembre. L’afició, responent de manera espontània, va generar un escenari inèdit fins aleshores, insòlit, i va despertar la satisfacció dels culers que s’hi van sentir identificats.

Ja fa més de dos anys, doncs, que, fidels a la cita amb la història i constants en la reivindicació pacífica i lleial d’un compromís social, els aficionats culers canten independència. Les televisions espanyoles, però, sovint emmascarades en intencions polítiques, intenten ocultar l’evidència inamagable, observable amb orgull per a qualsevol barcelonista que assisteixi a l’estadi.
És cert que aquest acte potser no té el valor de pressió o influència sobre la classe política d’altres concentracions, però una petita empenta, una mostra de suport, sempre és benvinguda en una protesta que té com a bandera la unitat.

L’esport, doncs, supera en situacions excepcionals les seves pròpies fronteres, s’afegeix en contextos que mereixen i reclamen la seva participació i proporciona ajuda i suport als que més en necessiten. De manera aïllada, a més, sorgeixen, reaccions polítiques en les declaracions dels esportistes: Marc Márquez, per exemple, va dir que no tenia ganes d’estrènyer-se la mà i fer-se una foto amb el representant d’un govern que li pren la meitat dels diners que guanya, en al·lusió a la fiscalitat per als esportistes, que atrapa el 56% dels seus ingressos; d’altra banda, Xavi Hernández, Gerard Piqué i Vicente del Bosque, entre d’altres, van mostrar el seu suport al dret a decidir dels catalans. Aquestes afirmacions són poc freqüents en els esportistes que, acovardits per la resposta que pugui generar la seva opinió, prefereixen no mostrar els seus sentiments més enllà de la disciplina esportiva que practiquen.

El que no queda ocult sota la vergonya mediàtica són els actes, les accions que realitzen clubs, jugadors, entrenadors, plantilles i, fins i tot, aficionats, que obren el seu cor i decideixen imprimir respostes davant situacions orfes de solució. L’esport, doncs, té un vessant desconegut per alguns però que cal reconèixer com a essencial. I és que, més enllà de ser capaç d’emocionar-nos, fer-nos vibrar, entusiasmar-nos i commoure’ns, l’esport, davant ambients determinats que ho exigeixen, té el do d’influenciar accions reivindicatives o donar suport als més dèbils. L’esport té un factor global que el fa únic, extraordinari i irrepetible i el converteix en una activitat passional i, alhora, absolutament social.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

QUÈ ENS ENSENYA L'ESPORT PARALÍMPIC?

Logotip del Comitè Paralímpic Internacional

L’esport és sovint entès com el lloc on les persones més ben dotades físicament tenen l’oportunitat d’exhibir les seves qualitats. No sempre és així. La llum que desprenen les disciplines més esteses ens fa tenir una visió equivocada de l’esport i ens amaga persones que, darrere la flama dels esportistes que no fan res més que lluir amb egoisme les seves virtuts, demostren lliçons que pocs dels atletes que tant admirem saben oferir. Estem parlant dels esportistes paralímpics, persones que pateixen algun tipus de discapacitat física o mental i que participen en esports adaptats a les seves condicions. Viuen a l’ombra, són poc reconeguts i no tothom sap apreciar la seva feina, i per aquest motiu cal tenir-hi un record, una menció i, evidentment, una lloança més que merescuda per la seva figura.
Una bona manera de comprendre quins són els obstacles que superen i tenir una visió més extensa i global de l’esport paralímpic és repassar les modificacions que pateixen algunes de les disciplines i identificar les diferències que s’estableixen amb les categories més populars.

El futbol per a cecs és una adaptació de l’esport que tots coneixem i incorpora algunes variants per poder incloure els jugadors que tenen una visió nul·la o reduïda. La seva dinàmica és semblant a la del futbol sala, però més enllà de la base, afegeix modificacions que el fan diferent: el terreny de joc està envoltat per un mur que impedeix que la pilota surti fora i, per tant, no hi ha serveis de banda; l’esfèrica és sonora i d’aquesta manera els futbolistes saben, en tot moment, on és; per acabar, els jugadors porten una cinta que els tapa els ulls, ja que així els que tenen una lleugera visió no tenen avantatge respecte a la resta. El porter és l’únic que no té cap discapacitat, observa el joc i és l’encarregat de donar ordres als seus companys.

El voleibol assegut a terra és una variant del voleibol en què els jugadors participen en el joc sense estar drets. Les dues disciplines comparteixen la tècnica d’execució i tenen un funcionament molt semblant. Tot i això, l’esport paralímpic estableix un seguit de variacions: no hi ha canvis de posició; aixecar la pelvis del terra en el moment del llançament no està permès i, per tant, es penalitza; el camp segueix les mateixes proporcions però és més petit, i la xarxa està situada a una altura més baixa, ja que, com és comprensible, des del terra es fa menys força.

La natació adaptada per a persones amb discapacitat està pensada perquè els nedadors que pateixen alguna dificultat hi puguin participar. Malgrat compartir bastantes similituds amb l’esport olímpic, presenta dues lleus modificacions en el funcionament: els participants poden començar les proves des de tres posicions, dalt del trampolí, asseguts a la plataforma o dins l’aigua, i poden prendre part en quatre disciplines diferents, lliure, braça, espatlla i papallona.
Vistes aquestes anàlisis, cal pensar i preguntar-se com de difícil ha de ser per a una persona amb unes condicions físiques o mentals adverses competir en l’elit. Si a nosaltres, que tenim absolutes facultats, ens sembla complicat poder assolir l’estat de forma que es necessita per disputar certes competicions, no puc ni imaginar quin és l’esforç que han de dur a terme aquestes persones, compromeses, que malgrat no tenir-ho tot de cara, s’han guanyat la vida a pols.

Observant aquesta radiografia i empatitzant amb les condicions dels esportistes, s’evidencia la necessitat de saber valorar la tasca, l’esforç i la il·lusió que dipositen en allò que fan amb la màxima passió. La renúncia, la rendició o l’abandonament poden semblar els camins més fàcils, planers i senzills a l’hora de decidir entre dues opcions. Potser sí. Però el camí de l’esforç, el de la lluita, és el que ens fa ser qui som i el que ens permet gaudir de la vida en la seva màxima expressió. Malgrat que alguna gent es decanta per opcions més tranquil·les, hi ha moltes persones amb discapacitats que es neguen a perdre el seu propi combat i amb impuls i sacrifici escriuen la seva pròpia història.
Ells ens transmeten una lliçó essencial; algú que ho ha perdut tot, que no pot viure com els altres, que té moltes dificultats per comprendre el món que l’envolta, que no ho té fàcil per relacionar-se i que ha perdut una part d’ell mateix no s’arronsa, no es fa enrere i lluita. Lluita. Això és el que la gent amb discapacitats mai renuncia a fer; ni la por, ni les barreres físiques, ni els impediments psicològics, ni la distància els espanta, i quan veuen a la llunyania una meta, un objectiu, un somni, el primer que fan, abans de valorar les dificultats de la proesa, és pensar com hi poden arribar.

Així, doncs, les que des del nostre punt de vista ens semblen persones desafortunades, sense futur i que tenen menys claredat conceptual que nosaltres són, realment, les persones que tots voldríem ser. Persones lluitadores, perseverants i que, per sobre de tot, segueixen els seus somnis. Nedar sense braços, jugar a futbol sense visió o practicar el voleibol assegut a terra, entre d’altres, són esports que reclamen un alt nivell d’exigència però que, tot i això, els esportistes discapacitats afronten, desafien i superen. Davant aquesta mentalitat només hi ha una resposta possible: el silenci com a senyal de respecte.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

UNA LLIGA CATALANA?

Catalunya està immersa en un procés polític i social sense precedents. L’esclat del crit d’independència al carrer ha fet créixer l’anhel de llibertat dels ciutadans i el poble reclama amb convicció un estat propi. Les confrontacions verbals entre les dues posicions, els favorables i els contraris, són presents en el dia a dia i obren la porta a múltiples especulacions, debats i tertúlies al voltant de l’escenari que es presentaria en una Catalunya independent. Un dels dubtes que afecta els aficionats a l’esport és saber quina lliga jugarien els equips catalans i si aquests es veurien expulsats de les competicions nacionals que disputen actualment. Davant d’aquesta pregunta, existeixen dues resolucions que varien depenent dels interessos propis de cadascú: d’una banda, s’assegura que la lliga espanyola no acolliria els equips catalans i que aquests haurien de fundar un campionat propi amb menys competitivitat; de l’altra, es defensa que no hi hauria problemes en seguir jugant com fins ara, ja que les fronteres federatives ho podrien permetre.
Veient aquesta disconformitat d’opinions i prediccions, i amb la mirada posada en la diada del pròxim dijous, és un bon moment per avaluar, de veritat, quin seria el context esportiu en una Catalunya independent. A través de tres arguments contrastats i rigorosos, intentaré demostrar legalment, esportivament i políticament que els equips catalans seguirien disputant, sense problema, la lliga que juguen actualment i que les noves fronteres estatals entre Catalunya i Espanya no ho podrien impedir.

En primer lloc, si les lligues espanyoles rebutgessin els equips catalans, perdrien molta qualitat. L’alt nivell esportiu català és evident i els clubs d’aquí mouen moltes de les competicions espanyoles actuals. Les federacions necessiten garantir l’espectacle i, prescindint dels equips de casa nostra, els tornejos nacionals perdrien interès. Fixant-nos en exemples concrets, en futbol, el Barça és, juntament amb el Madrid, el gran protagonista de la competició, genera grans quantitats d’ingressos i és un reclam per al públic estranger; suposa un motor econòmic i esportiu que la LFP no deixaria perdre. El club blaugrana, a més, ha assegurat que seguiria disputant la lliga espanyola en una Catalunya independent. Si això fos inviable, però, les altres federacions europees estarien encantades d’incorporar-lo en les seves lligues. En bàsquet, la situació és semblant i la lliga ACB no permetria que el vigent campió abandonés la competició. Els altres equips catalans, que tenen menys rellevància i prestigi, estarien arrossegats per la potència del Barça.
Dos casos comparables són els del futbol sala i l’handbol: en el primer, dos dels quatre millors equips de l’estat són catalans (el Barça i el Marfil Santa Coloma) i, en el segon, dos dels tres primers de la lliga Asobal la temporada passada van ser de casa nostra (el Barça i el Granollers). Aquests clubs asseguren competitivitat i es disputen, aferrissadament, les primeres places. Per acabar, cal citar el waterpolo, on el CN Sabadell és el millor equip d’Europa, el més prestigiós i el que posseeix la plantilla més completa. La lliga espanyola no consentiria que el club més important del moment marxés i la competició perdés, d’aquesta manera, molt del seu atractiu.

Un cas a part el trobem en l’OK Lliga, d’hoquei sobre patins, on, dels setze clubs participants, tretze són catalans. En aquest cas, si s’expulsessin els equips de casa nostra, la lliga espanyola s’hauria de reomplir amb conjunts de la segona i la tercera divisió, que li farien perdre prestigi, seguiment i rellevància. La lliga catalana, a més, seria infinitament més interessant, en disposar dels clubs més respectats del continent.
Només cal afegir que la temporada passada els clubs catalans van conquerir 32 de les 68 competicions estatals que es van disputar en totes les categories (un 47%), i van demostrar, indiscutiblement, el seu poder competitiu. A les federacions esportives espanyoles, doncs, no els sortiria a compte prescindir dels seus principals al·licients i provocar, així, una reducció del nivell en les seves lligues. No deixarien escapar clubs tan talentosos com aquests tan sols per rebutjar la seva identitat nacional.
D’altra banda, les federacions són entitats privades i poden actuar més enllà de les fronteres estatals. Malgrat que les associacions esportives s’hi basen, aquestes no han de ser inamovibles i es podria aconseguir un pacte per fer-ho possible. Perquè els clubs catalans seguissin admesos en les lligues actuals caldria un “acord interestatal”, que per signar-lo només s’hauria de modificar la Ley del Deporte i ampliar els límits de les federacions, tal com es va fer fa un temps per incloure-hi equips d’Andorra.

Per acabar, si fem una mirada arreu del continent, trobem exemples com el de Catalunya que demostren la naturalitat que suposaria fer un procés com aquest. A part del cas d’Andorra, que participa en la lliga espanyola, existeixen dues federacions més que han inclòs en les seves competicions domèstiques equips de fora del país: l’AS Mònaco, l’equip del Principat, sempre ha jugat la lliga francesa, i el FC Vaduz, l’únic equip professional de Liechtenstein, disputa, des de la seva fundació, la lliga suïssa. Què hi hauria d’estrany, doncs, en el fet que el Barça, per exemple, participés en la lliga espanyola, la competició que ha protagonitzat en 83 edicions?
Analitzant amb certesa aquestes dades concloents, sembla evident que no hi hauria problema perquè els clubs catalans seguissin jugant les lligues que disputen en l’actualitat. Els inconvenients esportius i econòmics que patirien les federacions en rebutjar els equips de casa nostra serien suficients per frenar la idea d’expulsar-los i allunyar-se de tot allò que estigués relacionat amb Catalunya. Actualment, l’esport gira entorn de l’economia, i prescindir dels clubs més importants del continent, que són catalans, suposaria una reducció important de diners. Això no interessa.

De moment, expectants al 9 de novembre, no hem de deixar que es barregi esport i política, passió i obligació, ni que el discurs de la por aplicat a l’esport atemoreixi, sense motiu, la gent il·lusa. Creieu-me, el problema d’aconseguir la independència en l’àmbit de l’esport serà inexistent; que no us enganyin, que no us expliquin el que no és veritat: les dades existeixen i, com que diuen el que ells no volen sentir, les manipulen sense pensar que l’evidència és superior a la paraula d’algú poc informat.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu


PER QUÈ NO POT PARTICIPAR CATALUNYA AL MUNDIAL?

Avui es clausura a Maracaná el Mundial de Futbol 2014 amb la disputa de la final del campionat entre Alemanya i l'Argentina. Han estat 32 dies apassionants de futbol en estat pur, amor per l’esport i exhibició de les millors figures del planeta. Ara, un mes i un dia després de la cerimònia d’obertura, es tanca el certamen i s’acomiada una competició que ens ha ofert grans enfrontaments, resultats imprevistos i actuacions individuals destacades. En aquest mundial, però, un grup de gent, una nació sense estat, hi ha trobat un absent rellevant: la selecció catalana.
Actualment, el futbol a Catalunya no disposa de la seva pròpia selecció oficial, ja que ni la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) ni la política estatal ho autoritzen. Aquesta oposició unilateral impossibilita la participació de l’equip nacional català en competicions oficials i li nega una opció totalment legítima. Els factors que l’obstaculitzen priven els catalans d’una oportunitat engrescadora i fascinant, però no estan argumentats d’una manera sòlida. Per aquest motiu, intentaré rebatre els arguments que frenen el desig de molts aficionats i miraré de demostrar que no són consistents.

L’entrebanc més rellevant que sembla entorpir la participació de Catalunya en un mundial de futbol és la legalitat, la impossibilitat de disputar, sense tenir un estat, competicions oficials. Aquest, però, no és significatiu; ja hi ha 21 disciplines que tenen la seva pròpia selecció catalana oficial, que disputa, igual que la resta, tornejos de gran importància. Per aconseguir-ho, caldria ingressar a la FIFA, i poder participar, d’aquesta manera, en totes les competicions que aquesta institució organitza.
A partir d’aquí, caldria tenir en compte tres aspectes afegits: les infraestructures, l’afluència de públic i els diners, necessaris per viatjar i pagar els jugadors. Tot això està solucionat. En primer lloc, hi ha clubs catalans amb estadis de primera categoria que podrien oferir les seves instal·lacions a l’equip nacional; el Camp Nou, Cornellà - el Prat o l’Estadi Lluís Companys en són clars exemples. En segon lloc, els amistosos d’hivern que organitza la Federació Catalana de Futbol són seguits, any rere any, pels aficionats i el nombre d’espectadors augmentaria si es tractés d’enfrontaments oficials. A més, la passió pel futbol a Catalunya és evident. Per acabar, les despeses afegides que caldria assumir també són presents en altres disciplines, com el corfbol o el futbol sala, cap de les quals ha tingut problemes en les competicions internacionals que ha disputat.

Aquestes explicacions demostren que, administrativament, la selecció catalana podria resoldre tots els fronts que planteja l’oficialització de l’equip nacional de futbol. Només queda per veure, doncs, a quin nivell seria capaç de competir esportivament. Sincerament, aquest és l’aspecte que menys em preocupa. Principalment, em satisfà saber que els jugadors catalans han tingut gran part de responsabilitat en els èxits recents de la selecció espanyola. La contundència defensiva de Puyol i Piqué, la polivalència i rapidesa de Jordi Alba, el domini del mig camp i el control del joc de Xavi i Busquets, i la rapidesa mental de Cesc han contribuït, i molt, en la conquesta de les dues eurocopes i el mundial que han convertit La Roja en una selecció temuda i respectada. A més, des de baix, creixen jugadors com Montoya, Bartra, Sergi Roberto, Deulofeu o Tello, que asseguren un futur prometedor. 
Dos exemples més, a petita escala, del potencial del futbol català els trobem en les divisions inferiors: aquesta temporada, quatre equips de casa nostra han disputat les fases d’ascens a segona divisió i un, el Llagostera, l’ha certificat; d’altra banda, en les dues últimes campanyes la selecció catalana amateur ha obtingut el títol de campiona d’Espanya, que la defineix com la millor selecció autonòmica de l’Estat. L’any passat va participar en la fase final de la UEFA Regions’ Cup, que enfronta les millors seleccions regionals d’Europa, i va perdre la final als penals. L’any que ve, després de proclamar-se campiona de la fase estatal, hi tornarà.

Dibuixant el futur de la selecció, pronosticant una possible alineació que pogués disputar competicions oficials --i que no s’allunya de la utilitzada en els darrers partits amistosos--, establim una formació integrada per Valdés; Montoya, Bartra, Piqué i Jordi Alba; Cesc, Xavi i Busquets; i Jonathan Soriano, Bojan i Sergio García. A la banqueta, hi seurien Kiko Casilla, Valiente, Verdú, Raúl Rodríguez, Víctor Ruiz, Víctor Sánchez, Piti i Oriol Riera. Aquests noms, malgrat no ser estrelles del futbol mundial, són jugadors de categoria, millors que molts dels que participen en el Mundial, i asseguren fiabilitat al pla esportiu i una llarga vida a la selecció. Tots ells serien dirigits pel seleccionador Gerard López, exjugador del Barça i de la selecció catalana, i especialista en futbol, que, amb mà de ferro, lideraria un projecte ambiciós.
Aquestes proves són concloents per deixar clar que Catalunya disposa d’una selecció de futbol ferma, solvent i competitiva. Personalment, penso que podria classificar-se per a la fase final d’un mundial i la veig preparada per superar la fase de grups de la competició. A partir d’aquí les rondes eliminatòries són difícils de pronosticar, però no tinc cap dubte que seria capaç d’arribar a la final i qui sap si d’assolir el títol. El que és evident, més enllà d’on arribés, és que tindria capacitat per fer un bon paper.
Actualment, però, veure tan sols una tímida senyera en la celebració del títol de la selecció espanyola no és una recompensa suficient per a un país que té el millor equip de futbol de la història, alguns dels jugadors més valorats del món i el millor futbol base d’Espanya. Per un seguidor que no té l’oportunitat de veure jugar el seu país i que observa com una altra nació li pren els futbolistes, el Mundial li resulta, en certa manera, estèril. Els aficionats catalans, resignats per la impossibilitat de participar-hi i impotents per no poder animar el seu equip, reclamem des de fa temps una selecció, un equip de futbol, que sigui nostre, de la nostra nació, i ens permeti defensar el nostre país, els nostres colors i la nostra cultura arreu del món.

I, malgrat les traves que, històricament, sempre hem trobat, estic convençut que, tard o d’hora, el 2018, el 2022 o més enllà, començarà un partit del Mundial, sortiran els jugadors al terreny de joc i per la megafonia, escoltant-lo tot el món, sonarà el nostre himne; això significarà que, al final, ho haurem aconseguit. Confiem-hi, arribarà un dia en què el somni llunyà, la il·lusió de fa temps, esdevindrà realitat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu


QUINS MOTIUS HI HA PER TACAR L'ESPORT?

L’incident d’ara fa una setmana entre Luis Suárez i Chiellini, en què el davanter uruguaià va mossegar, amb ímpetu, el defensa italià, és un exemple més de l’antiesportivitat que taca l’esport. De tant en tant, es produeixen episodis que van més enllà de l’acció esportiva i s’allunyen del respecte que sempre reclamem. Aquests han de ser eradicats de soca-rel per garantir netedat, honestedat i honradesa al camp i evitar deixar en segon terme el més important: l’esport. L’antiesportivitat, en casos aïllats, es porta a l’extrem i desemboca en comportaments totalment lamentables, censurables i rebutjables: el racisme i el dopatge.

Les diferències racials són l’excusa, a vegades, per criticar i discriminar esportistes. El més habitual és la igualació entre els jugadors de color i els micos; en repetides ocasions s’han vist espectadors representant accions típiques d’aquests animals en to de mofa envers els esportistes. Un dels darrers exemples ens arriba des de la lliga espanyola: al Madrigal, Dani Alves es va menjar un plàtan que li havien llançat des de la grada, simbolitzant l’alimentació que es dóna als primats tancats al zoo; aquest fet va tenir molt ressò i va impulsar una campanya a les xarxes socials contra el racisme arreu del món. D’altra banda, el gener del 2013, en un partit amistós entre el Pro Patria, equip de tercera divisió italiana, i l’AC Milan, els crits racistes al jugador d’origen ghanès Kevin-Prince Boateng van irritar el jugador i van provocar que abandonés el camp acompanyat solidàriament per la resta de companys i contraris, en rebuig als crits que patia des de la grada. 

Com s’ha comprovat, un dels errors que algunes persones cometen i que cal solucionar és confondre l’esport amb un escenari propici per a la discriminació. El que ha de ser un ambient festiu i distès, lluny dels problemes, es converteix en un mirall de les dificultats del món real i no ens permet gaudir del joc amb harmonia. I, igual que condemnem aquests actes en el món de l’esport, els hem de sancionar i reprovar a l’exterior; és inadmissible, sigui en l’àmbit que sigui, que una persona que, en teoria, té les capacitats intel·lectuals més elevades del regne animal discrimini exemples de la seva mateixa espècie, i que el color de la pell li serveixi per excloure’ls. Sí, som diferents, però uns no som millors que els altres.

Un altre acte d’irresponsabilitat i antiesportivitat és el dopatge, el consum de substàncies que desenvolupen força extra. Aquestes són utilitzades per alguns esportistes per aconseguir vèncer en proves en què, sense ajudes il·legals, serien incapaços de guanyar o per assolir rècords mundials que els permetin escriure el seu nom en la història de l’esport. L’exemple més evident es va destapar fa uns mesos i està protagonitzat pel ciclista Lance Armstrong; l’esportista nord-americà va reconèixer haver-se dopat i, entre altres guardons, se li van retirar els set Tours de França que havia guanyat. Fa vint anys, al mundial de futbol dels Estats Units, l’estrella argentina, Diego Armando Maradona, va ser acusat de dopatge i, consegüentment, va ser expulsat de la concentració de la seva selecció. Ell va negar els resultats del control, que manifestava que havia consumit substàncies que tenien efectes estimulants i rebaixaven el pes, però la FIFA el va sancionar amb quinze mesos d’inhabilitació. A Espanya, recentment s’ha tancat l’Operació Port, una de les actuacions contra el dopatge al país més importants de la història. Gràcies a les investigacions que es van iniciar el 2006, s’ha desarticulat una xarxa que proporcionava substàncies il·legals per millorar el rendiment a futbolistes, tennistes, ciclistes i atletes, i s’ha condemnat a un any de presó i quatre d’inhabilitació Eufemiano Fuentes, líder de la trama.

És cert que aquests incidents són poc freqüents en l’esport d’elit, i malgrat que n’hi ha greus exemples, no són actituds que apareguin amb regularitat. La poca reiteració, però, no ha de crear despreocupació, sinó que ha de servir per impulsar i intensificar l’eradicació d’aquestes conductes: tot i la seva escassetat, n’hi segueixen havent massa; per anar bé, haurien de ser inexistents. Si un esportista no pot guanyar una competició o firmar un rècord amb les seves capacitats físiques, i necessita potència exterior i artificial afegida per aconseguir-ho, no mereix guanyar i ser recordat com a vencedor. Aquest acte, a més, es converteix en un greuge per als rivals, ja que, si la llei manifesta que dopar-se és il·legal i un esportista, d’amagat, s’injecta components no permesos, deshonra les normes que regeixen l’esport que practica, i això és una falta de respecte incalculable.

Després d’haver analitzat aquestes dues actituds antiesportives i intolerants, i veient la seva gravetat, demano profundament que la gent que les protagonitza reflexioni sobre el seu significat i valori quin sentit tenen actes d’aquesta mena. Pensant com a éssers humans, el que la ciència diu que som, es fa evident que no hi ha justificació possible per argumentar els comportaments que taquen i empetiteixen l’essència de l’esport, embruten la pràctica pacífica, pura, lleial, digna i noble del joc, i deshonren la gent que hi ha al seu darrere. Bé, n’hi ha una: la ignorància.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

CARTA A TITO VILANOVA

Tito,
On ets? Em sents? Siguis on siguis, m’agradaria dedicar-te unes paraules.
He de reconèixer que, quan vas arribar, per mi eres desconegut, invisible. Mai havia sentit a parlar d’un tal Francesc Vilanova, que havia aterrat a la banqueta del primer equip de futbol del Barça amb Guardiola i, pel que semblava, tenia uns grans coneixements tàctics i futbolístics. A mesura que van anar passant les temporades vaig anar descobrint qui eres en realitat i davant meu hi vaig trobar, imponent, una gran persona.
Al llarg d’aquest temps, m’has ensenyat a ser lluitador, perseverant i tenaç enfront de qualsevol obstacle, impediment o adversitat; m’has ensenyat que el lideratge, la confiança en un mateix i la seguretat són les bases del camí per arribar a un objectiu; i m’has ensenyat la necessitat, l’obligació psicològica, de no donar-se mai per vençut i esforçar-se fins al final.

La vida, però, ha volgut que les teves vivències arribessin al seu punt final de manera sobtada i contundent. El destí no ha tingut present que vas ser partícip del millor Barça de la història, no ha recordat que vas ser el primer entrenador a alinear onze jugadors de la casa, ha oblidat que ets el responsable de la Lliga dels cent punts i ha omès com d’important ets en el món de l’esport. La seva ignorància t’ha tret la vida i ha apagat la llum que t’il·luminava. Tot i això, les teves lliçons, els teus advertiments i els teus coneixements seguiran vius entre nosaltres, i els mantindrem actius, dinàmics, per sempre. No podem deixar que res, ni ningú, els apagui, apagui la petita flama de tu que, encara, resta entre nosaltres.

Sàpigues que, malgrat el record que guardem de tu, el buit que deixes al club és immens, gegantí, de dimensions incalculables. Perdre’t ha sigut un cop molt dur no només pels jugadors o els presidents que vas conèixer, sinó també per tot el barcelonisme, que opina que amb la teva marxa s’ha escapat més que un entrenador de futbol. Els culers hem quedat orfes d’un pare, vidus d’un marit, i se’ns ha dissolt entre les mans una persona excepcional.
I Tito, siguem clars: això és una merda. És una merda que un pare de família que viu amb plenitud l’època daurada dels seus fills els hagi d’abandonar; és una merda que una persona que ha recorregut amb insistència el camí que l’ha conduït cap al seu somni hagi de renunciar-hi; és una merda que no puguis fer el que tant t’agrada, el que tant estimes, per culpa d’una malaltia. És una merda, una gran merda. I per aquest motiu, no em puc creure un destí tan cruel, no me’l vull creure. No vull acceptar que una persona com tu, persistent, implicada i treballadora, hagi caigut en mans d’una malaltia tan atroç i despietada; no vull acceptar aquest final tan injust per a tu, no te’l mereixes; i, sobretot, no vull haver d’acceptar que s’ha acabat, que ja no hi ets, i que ja mai tornaràs.

I no pensis que aquestes reflexions són fruit de l’exageració, no. Tot el món del futbol, el planeta de l’esport, comparteix amb empatia aquest sentiment d’impotència i aquesta sensació de desconsol davant d’una situació tan espinosa. En els darrers dies, les reaccions envers la teva mort han sigut constants, les lloances al teu esforç, il·limitades, i els elogis a la teva manera de fer, merescuts. A més, els reconeixements que se t’han fet, que tu trobaràs desmesurats a causa del teu tarannà discret, estan del tot justificats i tenen una simbologia especial. Sense anar més lluny, les llàgrimes dels jugadors del Barça, els teus jugadors, tenen un gran significat: són llàgrimes de record, d’un record per a qui sempre serà el seu entrenador; llàgrimes de tristesa, per haver de reconèixer que ja s’ha acabat; llàgrimes de frustració, veient que no s’ha pogut solucionar un problema d’aquesta dimensió; i també llàgrimes d’orgull, l’orgull que a tots ens provoca haver-te tingut entre nosaltres.
I com una espelma que s’apaga, com una bombeta que es fon, entre plors de comiat, et dono el meu últim adéu. Ara, el canelobre descansa immune, sol. Totes les espelmes que acollia, les flames que preservava, s’han apagat per sempre i ja mai tornaran. Totes, menys una: la memòria del passat; el record llunyà dels èxits, de la lluita, de la glòria i de la perseverança perdurarà íntegre entre nosaltres i romandrà, encès, tota l’eternitat. Una espelma que s’apaga és un record que s’encén i tu ja t’has convertit en una espelma infinita, immortal.
Fins sempre, Tito.
Ets etern.

PD: Ah, per cert, quan arribis allà dalt dóna records a l’Antonio Puerta, al Dani Jarque, al Miki Roqué, al Manuel Preciado i al Luís Aragonés de part meva; el futbol els troba a faltar.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu


CAMP NOU... QUÈ?

El proper cap de setmana se celebra a Can Barça el referèndum per decidir el futur del Camp Nou. La proposta de la junta directiva de reformar l’actual estadi ja té uns fonaments, i amb un pla establert damunt la taula, es preguntarà als socis si l’aproven.

El projecte preveu, a més de l’ampliació de l’estadi, la millora de les infraestructures lligades al club, com el Palau Blaugrana, i la construcció de l’Espai Barça, un complex d’oci culer que ha de ser el punt de trobada dels barcelonistes. El cost total de l’operació seria de 600 milions d’euros, 420 dels quals anirien destinats a l’estadi. La junta argumenta que cobrir tots els seients i no interrompre el calendari futbolístic de l’equip en fa incrementar el preu. El finançament es basaria en un pla a vuit anys, entre 2017 i 2024, que no afectaria, en cap cas, el projecte esportiu, i se seguirien fitxant jugadors sense ressentir-se de les obres. Els socis, per la seva banda, no tindrien cap cost addicional a la quota. Les fonts d’ingressos tindrien tres orígens diferents i cada una aportaria 200 milions d’euros: en primer lloc, el finançament intern, basat en recursos del club; en segon lloc, un crèdit a quatre anys que es demanaria el 2015, quan expirés l’actual; per acabar, una empresa posaria un cognom a l’actual nomenclatura de l’estadi.

Al voltant d’aquest aspecte, Javier Faus, el cap de l’Àrea Econòmica, va manifestar que la resposta afirmativa a la proposta de remodelació del camp és sinònim de l’acceptació que una marca comercial patrocini el nom de l’estadi. En cas d’estar en contra d’aquest plantejament, el soci haurà de votar “no”, va afirmar. La denominació comercial de l’estadi estaria composta, si el resultat de la consulta fos favorable, de “Camp Nou” i el nom de la marca que el patrocinés. La tria encara no s’ha fet, ja que segons Faus “seria una irresponsabilitat” anunciar un nom abans de tenir el suport de la massa social. Per escollir-lo, s’escoltaran les propostes que arribin i l’assemblea de compromissaris l’haurà de ratificar.

El Barça no seria el primer club a afegir el nom d’una empresa a la denominació del seu estadi. Sense anar més lluny, a Anglaterra trobem l’Ethiad Stadium, el camp del Manchester City, i l’Emirates Stadium, de l’Arsenal; a Alemanya, els dos estadis més importants del país, l’Allianz Arena (Bayern de Munic) i el Signal Iduna Park (Borussia Dortmund), tenen el nom patrocinat per una marca comercial; a casa nostra, i amb una rellevància més limitada, trobem l’Iberostar Estadi, el camp del Mallorca. Aquest fenomen rep el nom de naming rights i s’està estenent arreu, no només al futbol, sinó també a altres esports com el rugbi. Els organismes que regulen l’esport, com la UEFA, la FIFA o el COI, no veuen amb bons ulls els noms comercials i eviten referir-se als estadis amb aquestes denominacions.

Al Barça, aquesta opció, evidentment, és la ideal perquè la inversió no costi diners al soci. Abans que endarrerir els terminis de l’operació o estalviar diners per al futur, és millor vendre el patrimoni culer a una empresa externa. Un símbol com aquest, que s’ha forjat victòria rere victòria, que ha estat la casa del Barça des de mitjans del segle passat i que ja està en ment de tot el planeta futbol, s’ha de sacrificar per un negoci econòmic que és imprescindible. S’entén, oi? Qui no es mor de ganes de deixar en l’oblit un emblema del barcelonisme i reemplaçar-lo per una marca que no és res més que això, un distintiu? Qui no desitja renunciar als criteris futbolístics i col·locar en un segon terme el cèlebre nom de l'estadi? Qui no somia en quedar amb els amics i dir: “Ei, vindràs demà al Camp Nou Microsoft”? Tothom, oi?

No, no i no. No vull que el Camp Nou es perdi entre els diners i que el símbol d’euro quedi imprès sobre l’orgull i l’honor del nostre club. No vull que, un cop més, els interessos econòmics exteriors, que no ens han d’influir, taquin, cobreixin i minimitzin el prestigi centenari aconseguit als terrenys de joc. No vull que un dia, en arribar al Camp Nou, m’inclini davant el temple blaugrana i observi davant meu amb lletres grosses el nom de “Camp Nou Airways”. No ho vull, m’hi nego rotundament; detesto que el meu club, la meva passió, el meu sentiment, es dissolgui entre els diners i deixi enrere el seu gloriós passat.

Em podeu titllar d’exagerat i desmesurat, i podeu pensar que porto la situació a l’extrem. Potser sí, però personalment rebutjo frontalment qualsevol acció que té els diners com a protagonista. “Quina solució hi ha?”, em preguntareu. Endarrerir el projecte i esperar a tenir més liquiditat és l’encertada: d’aquesta manera, en un futur, no haurem d’hipotecar el nom del nostre estadi i ens podrem basar, exclusivament, en recursos propis per finançar-lo.

La meva única esperança d’aturar aquest despropòsit recau en el resultat negatiu del referèndum, que veig improbable després de consultar les enquestes, o en el penediment, també difícil, de la junta directiva. Senyor president, encara és a temps d’aturar aquest disbarat, i si és una persona honesta, tirarà enrere aquesta bogeria. Li proposo que esculli: passat o futur, història o modernitat, socis o diners. Vostè té l’última paraula.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu


PER QUÈ SEMPRE HEM D'ACABAR PAGANT?

El motociclisme és un esport que no gaudeix de tanta popularitat ni presència als mitjans com altres disciplines. En els darrers anys, però, i gràcies a la difusió que se n’ha fet des de la televisió, s’ha anat consolidant en el món de l’esport i la retransmissió en obert dels grans premis ha provocat que molta gent, que a priori no hi sentia interès, s’hi hagi aficionat.

Des del 2012, la cadena encarregada d’oferir les carreres de MotoGP és Telecinco, que va agafar el relleu de Televisió Espanyola, la històrica referència televisiva del motociclisme a Espanya. L’emissió pública dels grans premis incitava una persona no aficionada a aquest esport a seguir les competicions, ja que podia gaudir-ne sense abandonar la comoditat domèstica i de forma gratuïta. A partir d’aquesta temporada, però, això ja no serà així; Movistar TV --la plataforma televisiva de pagament propietat de Telefónica--, Dorna --la promotora del campionat de motociclisme-- i Mediaset, després d’afirmar que no volia assumir els costos totals dels drets televisius, van arribar a un acord per distribuir les curses d’aquesta temporada: Telecinco retransmetrà en directe nou dels divuit compromisos d’enguany i emetrà la resta en diferit; d’altra banda, Movistar TV oferirà tots els grans premis en viu, juntament amb les sessions d’entrenament i classificació. A partir de l’any que ve, però, la plataforma de pagament tindrà l’exclusiva de totes les carreres.

Movistar TV, abans coneguda com a Imagenio, ha engegat un canal específic dedicat al motociclisme on retransmetrà, a més dels grans premis de manera íntegra, en directe, sense anuncis i en alta qualitat, reportatges, curses històriques o documentals dedicats a aquest esport. Els seus serveis estaran disponibles per a televisió i, a més, per a ordinadors, tauletes i mòbils. L’objectiu de la cadena és col·locar-se a l’alçada de Sky Sports a Itàlia o BT Sport a la Gran Bretanya, dos canals esportius de gran renom; “Volem personalitzar el contingut, amb càmeres pròpies i sense anuncis. Serà una altra manera de veure les carreres, més plural”, asseguren des de la companyia. Movistar TV també retransmetrà les carreres de Fórmula 1; fins al 2016 juntament amb TV3 i Antena 3, i a partir de llavors, exclusivament. En els dos casos, les narracions aniran a càrrec del periodista català Ernest Riveras, que tindrà al darrere un equip d’analistes format per Josep Lluís Merlos i Joan Villadelprat, per a la Fórmula 1, i per Àlex Crivillé, per a MotoGP.

Aquesta incorporació televisiva és un retrocés evolutiu en el procés d’expansió i difusió d’aquests dos esports. Fins ara, havien guanyat adeptes en facilitar als menys aficionats una cobertura fàcil i còmoda, i això n’havia augmentat el seguiment. L’any passat la mitjana d’espectadors de les retransmissions va ser de 2.700.000 persones, mig milió més que la temporada anterior. Actualment, en canvi, i a una setmana per a l’inici del mundial, hi ha prop de 700.000 clients afiliats a Movistar TV, una xifra molt pobra i decebedora.

Els diners, un cop més, han passat per sobre de les necessitats esportives, i els interessos econòmics han tingut més rellevància a l’hora de signar un compromís. Els alts empresaris encarregats d’aquestes resolucions tornen a estar cecs davant el que reclamen esports en creixement, i els feixos de bitllets damunt la taula els tapen els ulls davant el que, realment, és important: l’esport. Des del naixement del mundial de motociclisme, el 1949, mai s’havia fet pagar per presenciar les carreres per televisió, i les emissions havien estat a l’abast de tothom. L’entusiasme de l’afició, però, ara està patint un sotrac provocat per l’ànsia de riquesa: el que la passió havia unit, els diners ho estan separant.

Una darrera reflexió que caldria fer és pensar què ha canviat durant la història perquè a partir d’ara calgui pagar per veure el mundial de motociclisme; no ha canviat res. Bé, sí: els interessos econòmics. En el passat, els diners, les televisions, les marques o la publicitat estaven a un segon terme, fet que permetia als esportistes ser els protagonistes destacats de les competicions. A mesura que el capitalisme s’ha anat imposant, aquests que, abans, eren els actors secundaris estan representant, ara, els papers principals. El factor causant d’aquesta reforma són els negocis entre els empresaris; abans de signar qualsevol compromís d’aquestes característiques, caldria preguntar-se si, realment, és necessari, i s’ha vist i comprovat que els encarregats de debatre sobre aquesta nova organització televisiva no ho van saber valorar. I sí, pot ser veritat que Telecinco no podia fer-se càrrec de tots els drets, però això no hauria de convertir el seguiment del motociclisme per televisió en un privilegi a l’abast de pocs. Segurament, alguns dels que podran seguir les carreres no hi estaran interessats, i els fidels seguidors del motociclisme, els de tota la vida, si no s’ho poden permetre, veuran com, en la llunyania, avancen les curses --la seva passió--, mentre ells, impotents, se les perden. Lamentable, totalment lamentable.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

TECNOLOGIA, DEFINITIVA PER MILLORAR L'ARBITRATGE?

El Manchester City - Barça jugat el passat dimarts 18 de febrer, corresponent als vuitens de final de la Champions, havia de ser un partit on dos dels atacs més potents del món demostressin les seves armes i l’espectador gaudís del futbol en estat pur. Al final, però, i combinant-se amb el poc encert dels dos equips, l’àrbitre, Jonas Eriksson, va acabar sent el protagonista de l’enfrontament i les seves polèmiques decisions, com assenyalar amb penal una falta de Demichelis a Messi fora de l’àrea o anul·lar un gol legal al Barça, van encendre les aficions, i van eclipsar l’espectacle futbolístic. És un bon moment, doncs --i aprofitant que falten poc més de tres mesos per a l’inici del mundial del Brasil--, per reobrir un debat que s’ha generat en els darrers anys i que encara provoca diversitat d’opinions: l’ús de la tecnologia al futbol.

Hi ha molts esports que ja apliquen sistemes innovadors per evitar decisions errònies, i on s’han instaurat, se n’ha comprovat la funcionalitat i s’ha vist que són un gran avenç. El bàsquet, el tennis i l’atletisme en són clars exemples: en el primer cas, hi ha la possibilitat que els àrbitres valorin una jugada incerta a través de la repetició instantània vista des d’un monitor al costat de les banquetes; en el segon, s’utilitza l’ull de falcó, un sistema basat en diferents càmeres d’alta velocitat que permeten al jutge de pista repetir el bot de la pilota i verificar si aquesta ha caigut dins o fora dels límits establerts; en el tercer, existeix la photo-finish, una reproducció de l’arribada dels corredors que ajuda a determinar el vencedor en un final ajustat. Als esports de motor, per la seva banda, els comissaris, els encarregats de valorar maniobres polèmiques, disposen de totes les imatges possibles per prendre una decisió. La determinació es pren per consens entre ells i, fins i tot, algunes vegades, cal esperar a la finalització del gran premi en qüestió per conèixer-la.

Al futbol, en canvi, encara no s’ha introduït la tecnologia per evitar accions conflictives, i això provoca el record de moltes jugades assenyalades incorrectament per l’àrbitre que han variat el desenllaç d’una competició. Cal destacar els famosos gols fantasma, jugades en què es dubta si la pilota ha entrat, realment, a la porteria. En aquest sentit, des del 2009, un àrbitre assistent es col·loca permanentment al costat de la línia de gol per poder determinar de manera precisa la situació de l’esfèrica. Durant el temps que han estat en actiu, però, no han aportat gaires bons resultats i, per això, la FIFA ha anunciat que, després de les proves que ha dut a terme, al mundial d’aquest any ja s’utilitzarà la tecnologia per evitar aquest tipus de situacions: els estadis del Brasil disposaran de catorze càmeres que determinaran si la pilota traspassa, o no, la línia de gol, i la combinació d’aquestes imatges permetrà posicionar-la mil·limètricament; mitjançant sensors col·locats als pals de les porteries, l’àrbitre serà avisat, a través del seu rellotge, de la resolució de la jugada. Aquesta mesura arriba tard i no és suficient: al mundial passat, l’any 2010, un gol d’Anglaterra que no va pujar al marcador va eliminar la selecció de la competició, i han calgut quatre anys per aplicar mètodes que minimitzin aquestes jugades; és massa temps. A més, també cal recordar que els gols dubtosos no són les úniques polèmiques, sinó que les faltes, les mans i els fores de banda o de joc també poden portar a errors. El màxim organisme del futbol mundial, però, ha manifestat al voltant d’aquest aspecte que no està disposat a aturar el partit per verificar o canviar una decisió, ja que això aniria contra l’essència de l’esport i en trencaria la dinàmica. 
Posar els àrbitres com a excusa davant d’una derrota sempre és la solució fàcil i, cada cop més, s’està convertint en l’habitual. Per això, la FIFA, i malgrat el raonament que ha donat, hauria de fer un pas endavant i decidir aplicar nous recursos tècnics en tots els aspectes del joc, per garantir transparència i correcció a l’hora de xiular. En aquest aspecte, és un esport una mica endarrerit i ha tardat massa temps a solucionar les freqüents errades arbitrals. En altres disciplines no es recorden grans escàndols i els personatges destacats sempre són els jugadors; en canvi, al futbol, les dures crítiques cap als àrbitres són habituals i hi ha moltes ocasions on ells són els més recordats després d’un partit.

No és un bon senyal que els col·legiats siguin els protagonistes d’un enfrontament, ja que això és símptoma que alguna cosa s’està fent malament. Els àrbitres tenen l’única funció de dirigir el joc, sense interposar-s’hi, i no poden ser, en cap cas, els actors principals. Per evitar-ho, la tecnologia és un mètode fiable i honest que els col·loca en segon terme, al lloc on haurien d’estar. D’aquesta manera, acabaríem, d’una vegada per totes, amb les freqüents polèmiques arbitrals que taquen la pràctica del futbol i no ens permeten gaudir-ne en plenitud.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

BARCELONA, CIUTAT DE NEU?

Divendres es van inaugurar els XXII Jocs Olímpics d’Hivern, a la ciutat russa de Sotxi. D’aquí a quatre anys, el 2018, la capital nord-coreana, Pyongyang, serà l’encarregada d’organitzar-los i, per al 2022, Barcelona havia valorat la possibilitat de presentar-se a l’elecció. El 2010, Jordi Hereu, l’aleshores alcalde, va proposar aquesta idea amb l’objectiu de recuperar l’esperit de la Barcelona olímpica i reviure el somni del 92; estava convençut que la ciutat tenia moltes possibilitats a causa de la seva preparació i experiència. L’oposició, encapçalada per CiU, va atribuir la proposta a la “desesperació electoral”, després que les enquestes haguessin pronosticat una davallada del partit socialista. Tot i això, més endavant s’ha comprovat que els convergents, amb Xavier Trias al capdavant, eren favorables a la proposta, ja que, després de guanyar les eleccions del 2011, han mantingut i consolidat el projecte.

La candidatura uneix Barcelona i els Pirineus; la Ciutat Comtal acolliria les cerimònies d’obertura i clausura, l’entrega de medalles i algunes competicions, i a la serralada, s’hi disputarien les proves alpines. L’esdeveniment generaria 84.000 llocs de treball i el seu impacte en l’economia catalana equivaldria al 2,1% del PIB del país. D’altra banda, s’hauria de fer front a un pressupost de 3.200 milions d’euros, que supera en 650 milions els comptes de l’ajuntament d’enguany, i que rebria ajudes del COI (Comitè Olímpic Internacional), del COE (Comitè Olímpic Espanyol) i de patrocinadors externs. S’ha d’afegir, a més, que part d’aquests diners s’utilitzarien per millorar les comunicacions entre les seus, una reforma que beneficiaria, a llarg termini, el territori. 
L’octubre del 2013, la candidatura barcelonina estava preparada i enllestida, però el COI va tancar-li la porta en una reunió en què Thomas Bach, president de l’organisme, va desaconsellar mantenir l’aposta i va exposar-ne els punts dèbils. En primer lloc, les mancances principals del projecte són la poca rellevància que tenen la neu i el gel a la ciutat i la falta d’esportistes de referència al nostre país; abans de pensar en l’organització d’uns Jocs, argumenta el COI, caldria millorar els resultats dels atletes nacionals i associar el nom Barcelona amb els esports d’hivern. Bach, d’altra banda, no veu la situació política entre Catalunya i Espanya com la més adient per aconseguir consens, i la divisió ciutadana que provoquen els diferents punts de vista no ajuda a reafirmar la imatge d’unitat.

Davant d’aquestes observacions, l’alcalde Trias va manifestar diferents suggeriments que ajudarien a millorar la idea inicial i la convertirien “en una proposta guanyadora”. Va afirmar que és prioritari tenir el suport dels altres partits polítics i aconseguir una unió que ara és inexistent. També és important donar a conèixer la rellevància que la neu té a Catalunya i explicar que els Pirineus i les estacions d’esquí es troben, tan sols, a una hora i mitja de camí. Barcelona, a més, necessita “organitzar i acollir proves d’alta competició d’esports d’hivern” per demostrar l’interès de la ciutat en aquests esdeveniments, i “posar a disposició de les federacions dels esports d’hivern fons econòmics per donar suport als atletes i aixecar el nivell competitiu”.

El poc termini que Barcelona tenia per corregir aquests detalls i l’absència de factors a favor per ser escollida com a seu del 2022 van obligar l’alcalde a renunciar al projecte. Tot i això, mai va abandonar el somni i manté la possibilitat d’inscriure’s en l’elecció del 2026. Trias està convençut que la ciutat, tard o d’hora, s’hi acabarà presentant i el seu compromís per seguir-hi treballant és total. Des de la candidatura es promet fer molta feina per aconseguir complir les expectatives i la sensació global dels seus integrants és que la proposta és magnífica i solvent.

Davant d’aquesta seguretat, sembla que organitzar uns jocs olímpics d’hivern és una bona proposta per recuperar-se econòmicament i guanyar prestigi internacional. Malgrat això, no penso que sigui el camí encertat, ja que hi ha aspectes negatius que no s’han tingut en compte, però que cal valorar: l’agressió territorial que provocarien les obres de millora de les comunicacions, l’elevada despesa energètica que suposaria l’esdeveniment i la desproporcionada inversió econòmica que requeriria mostren la imperfecció de la proposta. A més, seguint el que defensa ICV, és un projecte poc prioritari, desvinculat de les necessitats dels ciutadans i que no afavoreix la lluita contra el canvi climàtic. D’altra banda, però, s’ha de reconèixer que seria una oportunitat per als Pirineus de posicionar-se mundialment, promocionar-se arreu i difondre’s allà on, segurament, no tenen coneixement de la seva existència. Seria un projecte de país que beneficiaria tant la capital catalana com les comarques de muntanya.

Una darrera reflexió que s’ha de fer abans de jutjar la idoneïtat de la candidatura és pensar si, realment, Barcelona té les característiques per organitzar una competició com aquesta. És cert que uns jocs olímpics d’hivern donarien reputació a la ciutat, i convertir-se en la primera a organitzar uns Jocs d’estiu i d’hivern suposaria un elevat grau de rellevància dins del món de l’esport. Malgrat tot, no podem lluitar contra l’evidència que aquí no s’hi reuneixen les condicions necessàries per fer-ho. De la mateixa manera que Qatar no és apta per organitzar un mundial de futbol a causa de les altes temperatures, Barcelona no pot fer front a una competició on la neu és la protagonista i cal recordar que, en els darrers cinquanta anys, només ha nevat en cinc ocasions. És clar, també, que els Pirineus són una gran zona d’esquí on la neu, en aquest cas sí, és abundant any rere any. No cal descartar, per tant, la serralada com a escenari, i si es vol proposar una candidatura amb ella com a referència, no hi tindré cap oposició. Unir-la amb la marca Barcelona, però, és més un assumpte comercial que un aspecte organitzatiu i no podem permetre col·locar els interessos publicitaris davant les necessitats esportives. A més, en els temps actuals de crisi, i igual que en el cas de Madrid 2020, no és la millor decisió invertir tants diners en una competició que, actualment, no tenim cap necessitat d’organitzar. M’encantaria gaudir d’uns jocs olímpics d’hivern a la meva ciutat, sí, però no podem aspirar a allò que no està al nostre abast. Per això, i encara que sigui a contracor, hi hem de renunciar.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

LA DIMISSIÓ DE ROSELL HO ARREGLA TOT?

Sandro Rosell va arribar a la presidència del Barça el juny del 2010. Fins fa una setmana, la valoració que es podia fer d’aquests tres anys i mig de mandat era molt variada, i mentre la directiva ho feia positivament gràcies a les promeses electorals complertes i als nous projectes iniciats, el soci que comprovava com s’havien deixat de banda punts importants del programa electoral no estava convençut del bon balanç d’aquest període. Totes les opinions van fer un gir inesperat fa deu dies, quan Sandro Rosell va anunciar que dimitia com a president del club. Aquesta decisió va commoure tot el barcelonisme i va sorprendre bona part de l’afició culer; feia només tres dies que el màxim mandatari de l’entitat havia ofert una roda de premsa per explicar el futur del Camp Nou i no s’havia intuït, en cap moment, que el seu final s’acostava. El dijous 23 de gener va reunir els directius al seu domicili per manifestar-los la determinació que havia pres, van dinar junts i, a la tarda, es va convocar una junta extraordinària per acabar de detallar alguns aspectes. Finalment, prop de les nou de la nit, Rosell va comparèixer davant els mitjans per informar que deixava el càrrec i que Josep Maria Bartomeu, el fins aleshores vicepresident esportiu, esdevindria president del club.

El detonant definitiu que l’ha impulsat a renunciar ha sigut una “injusta i temerària acusació d’apropiació indeguda” a conseqüència de la querella presentada pel soci Jordi Cases. L’abonat havia demanat informació sobre la contractació de Neymar, posant especial èmfasi en els quaranta milions que el Barça havia pagat a l’empresa N&N, dirigida pel pare del jugador. El club, aplicant la clàusula de confidencialitat del contracte, no va proporcionar aquestes dades i Cases va querellar-se davant l’Audiència Nacional contra l’entitat blaugrana per absència d’informació. El jutge Pablo Ruz va admetre a tràmit la querella en trobar-hi indicis d’apropiació indeguda en la modalitat de distracció de diners. Tot i això, Rosell, en la roda de premsa prèvia al seu adéu, va insistir que el traspàs del davanter brasiler havia sigut impecable, i va convidar el jutge a citar-lo a declarar per explicar-ne tots els detalls.

Bartomeu, en la primera roda de premsa com a president, ja va oferir totes les xifres de l’operació, després que el pare de Neymar autoritzés l’aixecament de la clàusula que obligava a mantenir-les en secret. Va explicar que, més enllà dels 57,1 milions d’euros que el club havia pagat pel traspàs, Santos i Barça havien arribat a altres acords per valor de 16,5 milions d’euros, entre els quals destaquen la prioritat del club blaugrana davant tres jugadors del planter de l’equip brasiler, un conveni amb la fundació Neymar Jr i un acord comercial. Altres informacions no oficials revelaven un pagament de nou milions lligats a la disputa de dos partits amistosos –un dels quals correspon al trofeu Gamper d’enguany–, que finalment s’ha comprovat que estaven dins l’operació i que no tenen un preu específic.
Després de la renúncia de Rosell, l’advocat de Jordi Cases va manifestar que l’objectiu de la querella era, tan sols, saber si les quantitats que havia pagat el Barça havien perjudicat el club i només volien una explicació sobre els pagaments; en cap cas buscaven la dimissió del president. Un cop satisfet el seu desig, en ser informat de les dades de l’operació, el soci es planteja retirar la querella, i per fer-ho necessita un document firmat pel Barça que asseguri que el club no iniciarà processos legals contra ell; si aquest escrit no arriba, la denúncia es mantindrà. Malgrat tot, és possible que, encara que decidís retirar-la, el fiscal segueixi endavant amb la investigació a causa dels indicis d’irregularitat que hi ha trobat.

Abans de tot aquest enrenou, però, Rosell ja s’havia plantejat abandonar el càrrec a causa d’amenaces i atacs que, des de feia temps, havien rebut en silenci ell i la seva família. El seu domicili havia sigut objecte d’atacs violents i, fins i tot, la seva dona havia presentat nou denúncies als Mossos d’Esquadra per desafiaments i agressions. Un d’aquests capítols va tenir lloc un dia durant les festes de Nadal a les tres de la matinada, quan la família estava de vacances, i del qual els Mossos tenen imatges: hi va haver cinc impactes de projectil contra la porta d’entrada a l’habitatge, un dels quals va trencar el vidre. D’altra banda, els pares del directiu també havien rebut amenaces a través de trucades anònimes algunes nits. Rosell va explicar que, davant d’aquests episodis, s’havia preguntat si “ser president significa haver de posar en risc la família i causar-li angoixa”. En veure, naturalment, que no ha de ser així, va decidir marxar per poder estar al costat dels seus, que, en definitiva, “són l’essència” de la seva vida.

En la compareixença de comiat, l’expresident del Barça també va tenir temps per fer balanç dels anys al capdavant del club. Evidentment, i com es pot entendre, va recordar els episodis gloriosos que va aportar a l’entitat: triomfs als terrenys de joc, amb una bona collita de títols en totes les seccions; la superació d’obstacles extraesportius, recordant implícitament les malalties de Tito i Abidal, i la gestió econòmica eficaç, gràcies a la qual s’ha reduït el deute. Cal afegir, a més, altres aspectes que Rosell va passar per alt, tant positius com negatius: la millora dels accessos a l’estadi, la inauguració de la nova Masia i l’establiment d’un límit salarial basant-se en els ingressos del club són les accions més destacades dutes a terme per la seva directiva; a l’altre extrem, trobem decisions que han perjudicat el club, com no crear la grada d’animació, iniciar una guerra interna amb Guardiola i amb Laporta, i provocar la renúncia de Cruyff com a president d’honor de l'entitat, després de qüestionar la seva figura.
Sandro Rosell va ser el president més votat de la història del club i per això tenia una gran responsabilitat. En la roda de premsa de presentació va finalitzar el discurs inaugural amb una afirmació contundent: “No us fallaré”, va sentenciar. Personalment, crec que el seu període dirigint el club no ha sigut memorable i, un cop el mandat com a president ha expirat, es pot contradir aquella frase inicial: els episodis que beneficien el club no són suficients per tapar les mancances que ha acumulat al llarg d’aquests anys, i el “cas Neymar” ha fet esclatar una situació que, tot i no ser insostenible, començava a coixejar.

Puc comprendre la seva preocupació a causa de les amenaces que havia rebut, i puc entendre que són injustes i inadmissibles. Però no podem permetre que un mínim assumpte judicial esquitxi el club, que està refent-se d’etapes anteriors, i que ha de guanyar importància no tan sols amb els resultats esportius, sinó també amb la gestió als despatxos. Crec que la dimissió de Rosell és una gran notícia per al barcelonisme i jo, personalment, feia temps que la buscava; no el veia capacitat per dirigir un projecte d’aquestes dimensions i, malgrat alguns episodis en els quals ha triomfat, no ha estat a l’altura. És inevitable assumir, a més, que la manera amb què s’han desenvolupat els darrers esdeveniments no ha estat, ni de bon tros, l’encertada, ja que el ressò mediàtic que ha tingut no beneficiarà la imatge exterior del club.
Ara toca passar pàgina sabent que aquesta història no s’ha acabat i que hi ha molts detalls per tancar. Iniciem una nova etapa, liderada per Bartomeu, que es veu obligat a corregir els errors del passat i intentar millorar la situació de fa uns anys. Rosell, abans de marxar, va dir que no volia que “atacs injustos afectin la imatge del club” i que, per això, havia decidit renunciar. La seva actitud és noble i lloable, però no hem d’oblidar que el mal ja estava fet.

Etiquetes: Barça - Extraesportiu

CAL UN NOU CAMP NOU?

El Camp Nou acull els partits com a local del primer equip del Barça des de l’any 1957. Últimament, el seu futur és un tema de debat comú entre els barcelonistes, que es plantegen la millor opció a l’hora de substituir l’actual estadi. El 2007, l’aleshores president Joan Laporta va posar sobre la taula el primer projecte oficial per remodelar-lo, que anava a càrrec de l’arquitecte britànic Norman Foster. Aquesta reforma preveia un exterior il·luminat amb plaques de colors i un aforament per a 113.000 persones, i hauria suposat un cost de 250 milions d’euros. Anys més tard, quan Sandro Rosell va arribar a la presidència, va manifestar la mateixa intenció, però va deixar clar que no seguiria la proposta de Laporta. Malgrat això, la idea va quedar oblidada fins que, fa unes setmanes, la junta directiva del Barça va anunciar que tenia dues opcions, ja bastant elaborades, entre les quals escollir i que significarien el futur del Camp Nou.

D’una banda, hi ha la possibilitat de construir un nou estadi als terrenys actuals de la Universitat de Barcelona. L’entitat, però, encara no ha rebut cap comunicat del Barça i ja ha manifestat que no està disposada a vendre part del seu patrimoni. Aquesta construcció aniria lligada a un nou Palau Blaugrana, construït a l’actual zona del Miniestadi i amb un aforament per a 12.000 espectadors, i una pista annexa per a 2.000 aficionats. En aquest nou estadi, a més, s’hi podrien construir llotges que multiplicarien els ingressos en un concepte que, actualment, no genera gaires beneficis al club. Aquesta opció és la preferida per l’ajuntament de Barcelona, ja que no suposaria dificultats d’entrada a la ciutat en dies de partit i beneficiaria els veïns de la zona actual, que pateixen molèsties a causa de l’afluència de públic. L’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, va manifestar que l’ajuntament col·laboraria al màxim i va catalogar el projecte de “magnífic”. El president del Barça, Sandro Rosell, també ha expressat la seva preferència per aquesta opció.

L’altra resolució és una remodelació profunda de l’actual estadi aprofitant la mateixa estructura. D’aquesta manera, els fonaments serien l’únic que es conservaria, ja que la resta seria una nova infraestructura. Durant el procés de construcció, l’equip seguiria jugant al Camp Nou malgrat les incomoditats dels espectadors, i l’aforament del camp es veuria reduït. La directiva ja ha anunciat que les obres de les graderies es durien a terme durant els mesos d’estiu, quan no hi ha competició, i al llarg de la temporada es treballaria en l’exterior.

Les dues opcions comparteixen dues característiques estructurals: la capacitat, per a 105.000 persones, i el sostre, que cobriria totalment el terreny de joc. El preu de l’operació s’acostaria als 300 milions si es reformés el camp i superaria els 800 milions si se’n construís un de nou. A més, en els dos casos, s’edificaria un complex anomenat Espai Barça –una zona comercial, hotelera i d’oficines situada entre la travessera de les Corts i la ubicació de l’actual estadi– que proporcionaria beneficis extres al club i suposaria una àrea dedicada, exclusivament, als culers. El debat segueix obert i els diferents punts de vista obligaran a una profunda reflexió. La conclusió final es donarà a conèixer al gener i haurà de ser aprovada en referèndum pels socis durant el 2014.

En aquest assumpte, però, la qüestió no és escollir una opció o una altra, sinó que s’haurien de descartar totes dues: són propostes innecessàries i el Barça no es pot permetre una inversió tan elevada en els temps de crisi actual. Crec que la directiva s’ha precipitat a l’hora de decidir la resolució final, i necessitaria un període de temps més llarg per valorar la necessitat d’un nou estadi. L’aforament elevat, la categoria establerta per la UEFA (de cinc estrelles) i la garantia de seguretat que actualment té el Camp Nou evidencien que, realment, no és prioritari. A més, aquests diners podrien ser destinats a eixugar el deute que el club acumula o ser invertits en seccions que els necessiten amb més urgència.

La directiva de Sandro Rosell s’hauria de preguntar si, realment, el Camp Nou ha de ser reemplaçat. L’únic que proporcionaria un nou estadi seria un exterior més agradable a la vista i uns passadissos més moderns, però les condicions esportives serien les mateixes. Els directius s’haurien de centrar, exclusivament, en aquest apartat i haurien d’entendre que, si aquests diners es destinen a la construcció d’un estadi, s’hauran malgastat. Al Camp Nou encara li queda molta vida per endavant i no ha exhaurit, ni molt menys, el seu temps d’utilitat. Per això, em sembla que una despesa tan elevada com aquesta no és imprescindible i, malgrat ser atractiva, s’hauria d’ajornar. La millor elecció seria esperar un temps fins que l'antiguitat del camp reclami substituir-lo i confiar en què la situació econòmica hagi millorat. Llavors sí, podrem construir un nou estadi, modern, elegant i envejable, que sigui un referent futbolístic. Fins d’aquí a un temps, però, aquests diners s’han de quedar a la caixa i és millor conservar-los per a futures inversions que gastar-los en un projecte que, ara mateix, no ens fa cap falta.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu

QUINA CREDIBILITAT TÉ LA FIFA?

La FIFA (Federació Internacional de Futbol Associació) és l’òrgan que regula el futbol mundial. Va néixer a París l’any 1904 a causa de la necessitat d’organitzar un esport en evolució com ho era, en aquell moment, el futbol. Des de llavors s’encarrega d’estructurar les competicions internacionals i d’escollir les seus més adients per celebrar cada una d’aquestes cites. Al llarg de la història, ha liderat l’administració del futbol i ha conformat les diferents institucions continentals.

Actualment, i des del 1998, Joseph Blatter és el president de l’entitat. La seva direcció no ha estat, ni de bon tros, senzilla, sinó que s’ha hagut d’enfrontar a diferents episodis polèmics que ha protagonitzat. A causa d’aquests, la FIFA està perdent formalitat i ha deixat de ser la institució solvent que dirigia el futbol mundial fa un temps.

El darrer incident es va desenvolupar en una conferència que Blatter va oferir a l’Oxford Union Society, i que el diari britànic The Independent va desvelar. El president de la FIFA va imitar Cristiano Ronaldo per ridiculitzar-lo davant el públic que l’escoltava, fent una representació on mostrava l’estrella del Madrid com “un comandant sobre el camp”. Per mofar-se del portuguès, a més, va sentenciar que “es gastava més en perruqueria que Messi”. Sobre l’argentí va comentar que “és amable” i que “a tots els pares els agradaria tenir-lo a casa”. Referint-se a la seva qualitat futbolística, va afegir: “és ràpid, exuberant i juga molt bé. Jo prefereixo Messi”. Aquestes declaracions van encendre el madridisme, que es va enfurismar davant el menyspreu que Blatter va demostrar pel jugador portuguès. Després d’aquesta reacció, el suís es va afanyar a demanar disculpes si algú s’havia sentit ofès, i a defensar que el seu objectiu no era molestar a ningú. Malgrat aquesta justificació, però, ja havia ferit el jugador i tots els seus seguidors, i s’havia certificat la seva desconsideració.

Cinc anys abans, Blatter ja havia tingut una confrontació amb el jugador, quan aquest encara militava a les files del Manchester United. Havia titllat Ronaldo de “l’esclau dels temps moderns”, ja que el club anglès no li ho posava fàcil per marxar al Madrid, i els havia recomanat que “l’alliberessin” si així ho volia Cristiano. Ferguson, l’entrenador de l’equip, va replicar-li que s’estava “ridiculitzant dins del futbol”, i va afegir que “després de tantes declaracions absurdes està en perill de ferir la seva credibilitat”. D’aquesta manera va demostrar que Blatter s’havia ficat en tasques pròpies del club i que els assumptes interns s’havien de resoldre des de dins, sense la intervenció exterior, i menys del president de la FIFA.

El 2011, va protagonitzar un capítol que no és fàcil d’oblidar; s’estaven investigant assumptes relacionats amb el racisme, que afectaven John Terry i Luis Suárez, i Blatter va proposar “una encaixada de mans” com a solució a aquests problemes. Es va evidenciar la seva poca sensibilitat davant d’un tema tan delicat com aquest i es va constatar que no tenia delicadesa per resoldre assumptes seriosos. Rio Ferdinand, jugador de color del Manchester United, va fer un tuit criticant les declaracions del suís i mostrant el seu rebuig frontal a aquesta afirmació: “Si els aficionats ens insulten des de la grada i els donem la mà, tot està bé? La FIFA soluciona els problemes amb una foto de Blatter amb un home negre”.

Aquests episodis són responsabilitat exclusiva de Blatter, però, com a màxim dirigent de la institució, taquen la imatge de l’organisme. Tot i això, la FIFA com a tal també s’ha vist afectada per polèmiques que caldria destacar. La més recent és la reobertura de les votacions per a la pilota d’or; en un principi, el termini acabava el 15 de novembre, però finalment, es va decidir ampliar el període fins al 29 del mateix mes. D’aquesta manera, s’han tingut en compte els partits de la repesca per classificar-se per al mundial del 2014, que no tots els jugadors han disputat. Anys abans, la FIFA ja havia sigut el centre de debat en l’elecció de Rússia i Qatar com a seus, respectivament, dels mundials del 2018 i 2022. Es va dubtar de la netedat de l’elecció i es va insinuar que hi podria haver hagut irregularitats.

La FIFA manifesta al seu web que un dels seus objectius és “desenvolupar i millorar el futbol arreu del món”. Tot i això, amb el repàs d’aquestes polèmiques, la finalitat que busca es dilueix i queda en segon pla. Una organització que mana sobre qualsevol altra en el món del futbol hauria de complir un seguit de requisits: neutralitat, respecte i transparència són la base. Ha quedat demostrat, però, que el seu president té favoritisme, perd el respecte envers els jugadors, i s’ha vist que hi ha indicis de corrupció en l’elecció de la seu per al mundial. Hi ha massa episodis que posen en dubte l’organisme, i això és símptoma que alguna cosa s’està fent malament. És indispensable una solució ràpida per intentar amagar els pecats que s’han comès fins ara i fer oblidar el que no s’ha fet bé. Si no, es posarà en evidència que la FIFA ha perdut tota la seva autoritat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

QUÈ TÉ QATAR PER ORGANITZAR UN MUNDIAL?

El desembre de 2010 es va elegir Qatar com a seu del mundial de futbol de l’any 2022, que va superar les candidatures dels Estats Units, Austràlia, el Japó i Corea del Sud. La seva elecció ha portat cua i hi ha molta gent que dubta de la idoneïtat del país per organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud. Qatar no és un país amb gaire cultura de futbol i això porta a pensar que, segons alguns mitjans indiquen, la votació no es va fer netament. A part d’aquesta sospita, però, hi ha altres aspectes objectius que qüestionen de forma evident aquesta candidatura.

El primer tema que cal mencionar és la poca rellevància de la selecció nacional d’aquest emirat en competicions internacionals, ja que no ha disputat cap mundial de futbol. Ocupa el lloc 108 al rànquing FIFA, mai ha superat la posició 50 i és el país amb pitjor coeficient que organitza una competició com aquesta. És cert que la població qatariana té interès pel futbol, però a diferència del Brasil (organitzador del Mundial 2014) i Alemanya (Mundial 2006), el futbol no és tant present en el dia a dia dels ciutadans.

Un altre aspecte que preocupa és la temperatura; a l’estiu a Qatar es poden assolir els 50 °C, un clima totalment inadequat si s’ha de jugar a futbol. Per solucionar aquest problema, l’organització ha ideat uns núvols artificials amb una estructura de carboni que se sostindran amb heli. Reduiran la temperatura 20 °C i tenen un cost de 355.000 euros la unitat. La FIFA, per la seva banda, va proposar celebrar el mundial a l’hivern, una idea que els clubs i les televisions van rebutjar frontalment, ja que aquest període coincideix amb el mercat de fitxatges hivernal i interfereix el calendari de les lligues (sobretot l’anglesa, que no s’atura per Nadal) i de la Champions. Pel que fa als drets televisius, la cadena Fox va pagar 314 milions d’euros per poder oferir els mundials del 2018 i 2022, suposant que fossin a l’estiu. A més, la competició també coincidiria amb la temporada de futbol americà, un esport molt important als Estats Units, i amb els Jocs Olímpics d’hivern. S’ha d’acabar de valorar, finalment, en quina època de l’any se celebra el mundial o si cal canviar-ne la seu, i aquesta decisió depèn, en part, del funcionament dels núvols artificials.

D’altra banda, la situació laboral dels treballadors encarregats de construir les instal·lacions per al mundial és lamentable, pròxima a l’esclavitud. Més d’un ja ha denunciat les males pràctiques dels seus caps, que per exemple els prenen tots els documents d'identitat que porten. “Treballem vint-i-quatre hores sense menjar. Em vaig anar a queixar, el cap em va agredir i em va deixar de pagar”, manifesta un dels obrers que treballa en la construcció d’un dels estadis que acollirà el mundial. Al darrer estiu van morir més de 44 empleats i, si això continua així, els estadis, que d’alguna manera seran els teatres futbolístics del món, s’hauran construït en condicions inhumanes, pròpies de l’edat mitjana.

Aquests arguments són més que suficients per justificar que l’elecció de Qatar com a seu del mundial de l’any 2022 no ha sigut la més encertada. France Football va publicar un informe on denunciava que la candidatura havia comprat vots, i explicava que hi hauria hagut una reunió deu dies abans de la votació entre Sarkozy, president de França en aquell moment; Platini, president de la UEFA, i el príncep qatarià. Des de l’organització ho neguen rotundament i Platini manifesta que és pura especulació, i té raó: les suposicions no són més que la paraula del qui acusa, contra la del qui es defensa. A l’altre extrem, però, hi ha els fets objectius que s’han exposat anteriorment; les altes temperatures, les pèssimes condicions laborals i la nul·la cultura futbolística demostren que, malauradament, un cop més, els diners passen per sobre de l’esport.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

PER QUÈ NO PUC ANIMAR LA SELECCIÓ ESPANYOLA?

La selecció espanyola de futbol és, actualment, un dels millors equips nacionals del món. Les dues eurocopes i el mundial guanyats en els últims cinc anys demostren no només el seu domini continental, sinó també la seva supremacia internacional. La progressió de ‘la Roja’ (com és coneguda popularment) és paral·lela a l’evolució del millor Barça de la història. Els bons resultats aconseguits per la selecció nacional són el reflex dels títols conquerits per l’equip català, fet que es justifica veient que l’onze titular que ha fet gran la selecció està format majoritàriament per jugadors blaugrana, i, consegüentment, l’estil de joc es comparteix.

Al voltant d’aquest aspecte, Espanya ha viscut un període feliç gràcies als títols aconseguits per la selecció i pel Barça. Però els catalans, que, tot i ser una nació, no tenim representació esportiva internacional, a vegades estem confosos sobre quin equip animar. Hi ha gent que no entén que els nacionalistes catalans donin suport a la selecció espanyola, i els critiquen. Ells, però, no s’han plantejat que els catalans no animen la selecció com a país, sinó pels jugadors que hi prenen part.

Jo mateix, un català que només se sent català i no defensa les seves arrels espanyoles, no m’amago d’afirmar que em vaig alegrar després dels triomfs de la selecció espanyola. No obstant això, les victòries no m’alegren tant com les del Barça, i les derrotes, senzillament, no m’afecten. No em preocupo per veure el partit o seguir el resultat, sinó que un cop conec com ha acabat, m’alegro o no del paper dels jugadors del Barça. Però és que no només sento això amb la selecció espanyola, també m’alegro de les victòries i els èxits de l’argentina de Messi i Mascherano o el Brasil d’Alves, Neymar i Adriano. Posant d’exemple el proper mundial que se celebrarà al Brasil l’any 2014, puc afirmar que animaré i seguiré principalment la selecció argentina, ja que, com a fan de Messi que sóc, desitjo que culmini el seu palmarès amb un mundial. També és cert que m’alegraré si guanya Espanya o el Brasil, però a diferència del que passi amb l’“albiceleste”, les seves derrotes no m’afectaran (tampoc vull dir que em deprimiré si Messi no guanya, sinó que, senzillament, em sabrà greu).

Hi ha molta gent que pensa que els catalans no podem animar Espanya, i si ho fem, ens consideren hipòcrites. Creuen que donem suport a la selecció espanyola perquè ens representa i s’imaginen que gaudim i ens tornem bojos després dels seus triomfs. Però no saben que la selecció campiona del món no ho hauria estat sense els jugadors del Barça, i si no haguessin comptat amb Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets i companyia no serien el que són. Han de saber diferenciar entre política i futbol, i han d’entendre que no animem la selecció espanyola per la pàtria nacional, sinó pels jugadors que la componen. Si no ho comprenen, seguiran cometent un error que els negarà la certa visió de la realitat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu


CRUYFF I ROSELL, ÉS AQUESTA L'ACTITUD CORRECTA?

No és cap novetat que la relació entre Johan Cruyff (exjugador i exentrenador del Barça) i Sandro Rosell (l’actual president del club) no és bona. Últimament, però, a causa de les múltiples entrevistes de les quals han estat protagonistes, s’han fet evidents les seves diferències i la ferida que semblava cicatritzar s’ha tornat a obrir. Tot i la tensió de la situació, aquesta s’havia controlat sense massa dificultats, però l’última declaració de Rosell va fer vessar el got i va evidenciar la ruptura total entre les dues parts. El president del Barça va dir que unir el barcelonisme, una tasca que li correspon, li seria complicat sobretot amb els cruyffistes, i que fins que el club no pagués el que deu a la Fundació Cruyff, no salvarien les diferències. L’holandès va replicar-li que el barcelonisme estava per sobre del cruyffisme i que els ideals de cadascú no importaven a l’hora de tenir una mateixa passió, el Barça, i lluitar per un objectiu comú, la victòria. Va considerar-ho absurd i va catalogar aquell que ho creu de tenir problemes mentals.

De moment, aquest és el darrer episodi de la sèrie de declaracions i rèpliques que han tingut lloc entre tots dos en els últims dies, però abans ja havien polemitzat en altres temes. Les temàtiques que van tractar van ser diverses, però totes comparteixen un denominador comú: la polèmica que generen. Un dels temes comentats va ser l’assistència de l’holandès al dinar de directives previ al Barça-Ajax de Champions i a l’estadi la nit del partit. Cruyff va dir que no aniria al dinar i que tampoc seria present a l’enfrontament, ja que, com havia etzibat dies abans, no anirà més al Camp Nou mentre hi hagi Rosell. L’actitud de l’holandès va sorprendre, ja que el que semblava més normal és que, tot i la seva mala relació amb Rosell, prioritzés el futbol i fos un espectador més del partit que enfrontava els “seus” dos equips: el Barça i l’Ajax. La resposta del president del Barça va ser inoportuna i innecessària expressant que la no assistència de Cruyff li sabia greu com a president, però no com a persona.

Respecte a la seva fundació i els diners que li deu el Barça, Cruyff va dir que espera que el president signi i es pugui pagar el que falta, va afegir que els diners no són per a ell (que ell no és minusvàlid) i que, si porta l’assumpte als tribunals, el Barça farà el ridícul. Al voltant d’aquest afer, Rosell va comentar que el Barça pagarà els diners quan sàpiga a què seran destinats, i no abans. Per acabar, pel que fa a la renúncia de Cruyff com a president d’honor, l’holandès va argumentar que va tornar la medalla per no ser un problema per al club després que Rosell el posés en dubte el primer dia.

És evident que aquestes confrontacions verbals debiliten l’estructura del club i beneficien els rivals de l’equip. És cert que Johan Cruyff, tot i haver sigut jugador i entrenador, actualment no té cap lligam amb el Barça i això no el priva de res i li permet expressar lliurement el que pensi. A l’altra banda, però, trobem Sandro Rosell, que, com que té un càrrec públic rellevant, es veu obligat a frenar les emocions i intentar amagar-les per no perjudicar el club. Bé, això en principi, ja que després de les últimes intervencions s’ha demostrat que el president blaugrana prioritza els seus conflictes individuals als interessos del club.

Encara que en aquesta pel·lícula no hi ha bons ni dolents, els dos personatges actuen en contra del club: Johan Cruyff, per renunciar als seus inicis i llençar pedres contra la seva teulada sense recordar tot el que li va donar el Barça; i Sandro Rosell, per deixar de banda les seves obligacions com a president del Barça i decidir enfrontar-se personalment amb l’holandès. Tots dos necessiten revisar els seus arguments i els seus motius per criticar-se entre ells, i han de comprendre la necessitat de sembrar la pau entre les dues branques de l’afició: els cruyffistes i els no cruyffistes. El més important és estar units com a club i com a afició, per fer front a les adversitats i aconseguir els èxits que reclama un equip com el Barça. Ja n'hi ha prou fora per trobar-ne dins i que aquestes provoquin imprevistos innecessaris. El que hem de fer és anar tots junts cap a un mateix objectiu: la victòria. Només si anem units, aconseguirem tot allò que ens proposem.

Etiquetes: Barça - Extraesportiu


ON ÉS EL CENTRAL QUE NECESSITAVA EL BARÇA?

Agger, David Luiz i Thiago Silva

Cada estiu, un cop s’ha acabat la temporada, els equips busquen al mercat jugadors per reforçar les seves plantilles. Des de ja fa uns anys, la posició que el Barça necessita amb més urgència és la d’un central, però de moment encara no ha trobat un jugador amb garanties per ocupar aquesta posició. El 2008, el Barça disposava de Rafa Márquez, Carles Puyol i Gabi Milito en aquesta demarcació, i a causa de les baixes de Lilian Thuram i d’Oleguer Preses, van arribar Gerard Piqué (procedent del Manchester United per 5 milions) i Martín Cáceres (procedent del Vila-real per 16,5 milions). Aquest segon no va tenir un pas destacat pel Barça i va ser cedit a la Juventus un any després de la seva arribada a Barcelona, al Sevilla la temporada següent i l’equip andalús va utilitzar l’opció de compra corresponent al final de la cessió. El català, però, ha triomfat i actualment és un dels millors centrals del món. Un any després, va arribar Txigrinski (procedent del Xakhtar Donetsk per 25 milions), però no va disposar de minuts i la temporada següent va tornar al seu club d’origen per 10 milions menys. L’any 2010, Márquez va marxar al Red Bull New York i va arribar Javier Mascherano (procedent del Liverpool per 22 milions) per ocupar la posició de defensa central, tot i que la seva demarcació natural era migcampista. La temporada 2011-2012, Andreu Fontàs va pujar del filial, però a causa de la seva poca participació, el 2013 va ser cedit al Mallorca i un any més tard ha sigut venut al Celta. Aquell mateix any Milito va ser traspassat a l’Independiente d’Avellaneda. La temporada passada va arribar Song per ocupar la posició vacant tot i ser migcampista, i Marc Bartra i Marc Muniesa van pujar del filial. Aquest any el culebrot del central no ha sigut diferent dels anys anteriors i la junta directiva, tot i l’interès per alguns jugadors, no ha aconseguit incorporar a ningú. La primera opció per a Tito Vilanova era Thiago Silva, però el PSG el va renovar incrementant-li la fitxa i va convertir el fitxatge en impossible; amb l’arribada del Tata Martino també hi havia en la retina un central, però el desinterès de l’argentí va fer que les ofertes per Agger (Liverpool) i David Luiz (Chelsea) no fossin suficients per als respectius clubs. D’aquesta manera, un estiu més, el Barça s’ha quedat sense el central desitjat.

Piqué sembla l’únic indiscutible a l’onze titular, i per acompanyar-lo a l’eix de la defensa el Barça disposa de Puyol, Marc Bartra, Mascherano, Song i Adriano. El capità porta tota la vida al club i fa uns anys ningú li discutia la titularitat. Va sobrat d’experiència, però l’edat comença a passar-li factura en forma de lesions. Bartra és, conjuntament amb Piqué i Puyol, l’únic central pur de l’equip. La manca d’experiència, a causa de la joventut i de les poques oportunitats que li va donar Tito Vilanova l’any passat, pot passar-li factura. Tot i això, té qualitat suficient per tenir aquesta responsabilitat. L’argentí i el camerunès van ser fitxats per ocupar aquesta posició tot i ser migcampistes. El primer s’ha adaptat molt bé i genera confiança; el segon ha tingut pocs partits per demostrar el que val, però no sembla candidat a ocupar el lloc que falta. Adriano és l’últim invent de Tito Vilanova, que a causa de les múltiples baixes en defensa es va veure obligat a col·locar-lo en aquesta posició. No va decebre, però no és la millor opció per acompanyar Gerard Piqué.

Amb aquesta anàlisi es veu clara la necessitat d’incorporar un central, ja que Piqué necessita una parella amb garanties per intentar evitar les fugues defensives de la temporada passada. El català necessita una parella estable per defensar la porteria blaugrana i intentar reduir el nombre de gols encaixats en anys anteriors. La contractació d’un central hauria permès tenir jugadors disponibles tot i les lesions i sancions inoportunes i hauria aportat noves possibilitats tàctiques a l’equip. En canvi, probablement, s’hauria pagat un preu massa car i la seva adaptació hauria sigut ràpida i, potser per això, dolenta. Els joves del filial haurien vist que no es confiava en ells i potser haurien perdut les ganes de competir amb el Barça. Segurament, els haurien cedit o traspassat a altres clubs en els quals disposessin de més minuts. Contràriament, no haver-lo fitxat beneficia la part econòmica del club i dóna més minuts als que ho necessiten, com Bartra. D’aquesta manera, però, la feblesa defensiva es farà més evident i l’equip patirà en excés per mantenir la porteria a zero.

Personalment, crec que un cop més la directiva de Sandro Rosell no ha trobat al mercat el que la plantilla necessitava i ja comencen a ser massa els errors al mercat de fitxatges per un club com el Barça. A més de saber competir i aconseguir guanyar, s’ha d’aprendre a reforçar correctament l’equip per millorar-lo any rere any, i això, des que Rosell ha arribat, no ha passat. El president de l’entitat ha d’entendre que si no es fitxa, no es guanyarà, i per molts jugadors del filial que puguin ajudar l’equip en situacions límit s’ha d’invertir en fitxatges. Si no es fa, el cicle triomfal del Barça acabarà, i això, no ho vol ningú.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu

ARA VOLEN ORGANITZAR UNS JOCS OLÍMPICS?

L’any 2008 va començar una crisi econòmica que ha afectat tot el planeta. Espanya és un dels països que més ha patit (i està patint) econòmicament en els darrers anys, però tot i això, la Federació Olímpica Espanyola (FOE) ha presentat Madrid com a possible ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics en múltiples ocasions: l’any 2012, Londres es va emportar l’organització dels jocs per davant de París i Madrid; el 2016, Rio de Janeiro va aconseguir ser seu olímpica superant les candidatures de Madrid i Tòquio; i el 2020, si Madrid vol organitzar els Jocs Olímpics, haurà de superar Tòquio i Istanbul com a ciutats candidates. En el cas que no ho aconseguís, s’hi tornaria a presentar l’any 2024. Així es comprova que, tot i els problemes econòmics, sempre que ha tingut l’opció de presentar-s’hi, ho ha fet, deixant de banda la crisi i sense fer cas de les necessitats dels ciutadans. Roma, una possible seu dels Jocs Olímpics, va abandonar la cursa olímpica per problemes econòmics i crec que Madrid hauria d’haver seguit els seus passos.

Això també demostra que el govern espanyol, en lloc d’intentar evitar els desnonaments i reduir l’atur, prefereix invertir una gran quantitat de diners públics en l’organització dels Jocs Olímpics per intentar sortir de la crisi. Sembla que l’opció preferida dels alts dirigents és gastar-los en infraestructures esportives per als Jocs, en comptes de fer-ho en serveis públics, que actualment es veuen afectats per les retallades, per als ciutadans.

És cert que l’organització d’uns Jocs Olímpics aportarà una bona quantitat d’ingressos a la ciutat i al país, però fins que els beneficis arribin (d’aquí a 7 anys), les despeses seran molt notables i això afectarà negativament l’economia espanyola. En total, s’invertiran 1.650 milions d’euros en les viles olímpiques (dels atletes i de la premsa), l’anella olímpica, les seus de competició i els transports. Per fer front a aquestes despeses, i a d’altres de suplementàries, l’organització disposarà d’inversions privades del COI, dels patrocinadors, de la venda d’entrades, de les llicències i d’altres fonts, per a un total de 2.400 milions d’euros. De fet, la FOE ja s’ha gastat diners innecessàriament en els diversos processos i gestions que s’inclouen en la candidatura: 43.000 € en els vestits de la delegació a Buenos Aires, 900.000 € en la producció i traducció del dossier de la candidatura i 265.000 € en l’ambientació de les instal·lacions per a la presentació de la candidatura.

En qualsevol cas, el govern espanyol té suficients maldecaps per afegir una despesa suplementària a la llista. Hauria d’invertir els diners dels ciutadans en millores per al seu dia a dia, i en canvi, decideix emprar-los en projectes que només fan que generar més desconfiança cap als polítics que dirigeixen el país. Però bé, durant aquests anys de mandat del PP, s’ha comprovat la seva poca empatia envers els ciutadans i això els ha fet perdre tota la credibilitat. Hi havia millors opcions que l’organització d’uns Jocs Olímpics per sortir de la crisi, i pel que sembla el govern no les ha sabut trobar. Un cop més, s’han equivocat de camí.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

DIARIS DEL MATEIX PAÍS?

La premsa escrita, igual que els altres mitjans de comunicació, informa i explica les notícies depenent del seu públic. Els oients, els teleespectadors i els lectors són el més important, i per això, són informats en funció de les seves preferències. Tot i que un punt personal és necessari a l’hora de narrar els fets d’actualitat, a vegades aquesta subjectivitat supera els límits del periodisme.

No cal amagar que un diari editat a Madrid es farà més ressò dels equips madrilenys i, contràriament, un diari català ocuparà més pàgines parlant dels seus equips. No obstant això, una notícia d’actualitat ho és a tot arreu i cal destacar-la com la que més encara que sigui contrària als nostres interessos. Un altre factor a tenir en compte és que el futbol no és sempre el més important; hi ha altres esports que s’han de destacar quan l’actualitat ho reclami. Un esdeveniment important mereix el mateix respecte i importància que els campionats de futbol. L’actualitat ho és, indiferentment de la disciplina.

Un clar exemple d’aquesta subjectivitat el trobem en les portades de la premsa esportiva durant la temporada. És clar que durant la pretemporada els fitxatges tenen un pes important en l’actualitat i els diaris donen més rellevància a les incorporacions dels equips als quals són favorables. Durant el curs, però, els titulars diaris, contràriament al que realment passa, haurien de coincidir mínimament. Cal saber destriar la informació rellevant i necessària a la portada, i la que no és prou important per sortir a la primera pàgina però sí a l’interior. Les cròniques dels partits també exemplifiquen aquesta subjectivitat: la narració dels fets del matx i el grau d’aportació personal poden suposar una diferència evident entre dos diaris, fins al punt que semblin dos enfrontaments diferents.

Els periodistes han d’entendre que l’opinió pròpia està molt bé a les columnes, però que a l’hora d’explicar les notícies, la visió personal no és important i cal narrar els fets com si d’un espectador es tractés. El periodisme és una feina prou castigada perquè els que s'hi dediquen afegeixin matisos personals innecessaris a l’actualitat i provoquin la confusió del lector. Aquest desitja ser informat de les notícies des d’un punt de vista objectiu, i sembla que aquesta paraula comença a ser una desconeguda pels periodistes.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu


CAMP NOU, RENOVACIÓ O RECONSTRUCCIÓ?

Fa anys que el Camp Nou és testimoni de luxe de l’evolució i la progressió de la primera plantilla del Barça. Des de 1957 ha sigut l’escenari dels partits com a local de l’equip, i en aquest període de temps ha contemplat les millors nits i ha patit les derrotes més amargues. Hi ha veus que ja han proposat tenir un estadi diferent, i per arribar a la modernitat necessària en aquests temps, hi ha dos camins: renovar l’estadi sense tirar-lo a terra, o enderrocar-lo i construir-ne un de nou.

L’opció de construir un nou Camp Nou és més cara i té més dificultats immobiliàries: caldria trobar un solar gran a prop de Barcelona i traslladar-hi les oficines i tot el que faci referència a l’administració i organització del club. La construcció des de la base, però, facilitaria una homogeneïtat estructural i visual i permetria un complex de negocis (restaurants, hotels...) a disposició dels socis i aficionats assistents al camp que enfortiria l’economia del club. Tot això obligaria a deixar d’utilitzar l’actual estadi, que per a molts culés té un sentiment patriòtic, i, simbòlicament, semblaria que enderroquem els records més dolços de la història del club i els abandonem en el passat.

A l’altre extrem trobem la possibilitat de renovar i modernitzar l’actual estadi. Aquesta reforma seria més barata però s’hauria de fer sobre una estructura ja construïda que privaria de certes millores. Un exterior més modern o uns passadissos diferents, són possibles canvis que contempla aquesta opció. D’aquesta manera es renovaria l’actual estadi però sense perdre l’essència històrica del camp. El trasllat de les oficines, del museu i de tot el que envolta el temple blaugrana seria innecessari, tot i que l’estadi viuria un període de reformes que dificultaria la seva utilització.

Això, de moment, és un avantprojecte que ha d’agafar forma i rellevància. Els aficionats saben que la directiva té aquesta idea i cadascú té les seves valoracions i aportacions. Des del meu punt de vista, crec que no seria una acció encertada abandonar un símbol del barcelonisme com és el Camp Nou i que les reformes, si calen, haurien de ser lleus i en l’actual estadi. És cert, renovar-se o morir, però no podem permetre que el negoci, les noves tecnologies i el mercat econòmic ens facin enderrocar un dels patrimonis més preuats del Barça.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu


MÉS QUE UN CLUB?

Quan Éric Abidal va fitxar pel Barça l’estiu del 2007, ningú s’imaginava que el lateral francès es convertiria en un ídol pel barcelonisme. Durant la seva etapa com a blaugrana ha viscut grans moments, en els quals ha conquerit tots els títols a nivell de club, però també ha hagut de passar per situacions que ningú desitja. El març de 2011 se li va detectar un tumor al fetge i va haver de deixar el futbol durant un temps. Afortunadament, només dos mesos després va reaparèixer i va poder aixecar el trofeu de la UEFA Champions League gràcies al gest de generositat de Carles Puyol. La seva carrera semblava que ja no perillava, quan el març de 2012 el club va anunciar que el jugador havia recaigut i s’hauria de sotmetre a un trasplantament de fetge. Aquesta intervenció va ser més delicada que l’anterior, i això el va mantenir allunyat dels terrenys de joc més temps. L’agost del mateix any va començar a fer treball al gimnàs, i a l’octubre va passar uns dies a la Vall d’Aran per ultimar el seu estat físic. El mes de desembre es va començar a entrenar amb els companys al terreny de joc i quatre mesos més tard entrava en una llista de convocats. El 6 d’abril, en el partit de lliga contra el Mallorca al Camp Nou, Abidal va substituir Gerard Piqué en el minut 70, consolidant així una de les proeses de superació més impressionants de la història de l’esport. A finals del mes de maig la junta directiva del Barça va anunciar que Éric Abidal, el jugador que havia superat un càncer i s’havia enfrontat amb la mort en més d’una ocasió, no renovaria el seu contracte amb el club. És una decisió amb la qual ningú comptava i que va en contra d’unes declaracions de Josep Maria Bartomeu, vicepresident esportiu del club, que el mes de desembre havia dit al programa de RAC1 Primer toc que Abidal renovaria tot just quan jugués un partit. Abidal va jugar, va ser aclamat per la grada i de la renovació mai se’n va saber res.
A aquesta directiva li han faltat dos aspectes primordials a l’hora de solucionar aquest cas: els valors i la valentia. Personalment, trobo la no renovació del jugador una manca immesurable de valors i de sentiments envers la feina feta per ell i per la seva família. D’altra banda, un cop presa la decisió, Sandro Rosell i Andoni Zubizarreta haurien d’haver tingut el coratge d’enfrontar-se a aquesta resolució i explicar clarament els motius de la marxa d’Abidal.

Des d’aquell dia, les reaccions respecte a aquest tema han sigut moltes i variades i, que jo recordi, no n’he sentit cap defensant la decisió del club. El mateix jugador va expressar a la roda de premsa de comiat que ell es veia amb cor de seguir jugant i que el seu desig era fer-ho al Barça. En un altra entrevista va manifestar que estava molest amb el club. Fins i tot, el dia del comiat d’Abidal al Camp Nou, quan el jugador va agrair a la directiva el tracte prestat durant els sis anys de carrera al Barça, una part de l’afició va xiular tímidament la lloança a aquells que no l’havien volgut renovar.

El que no pot ser és que un jugador que ha derrotat el càncer i que no s’ha vist frenat per la malaltia, després d’haver superat tots els obstacles, es vegi aturat per l’interès únicament esportiu dels directius del Barça. A vegades, no s’ha de pensar només amb l’afany de victòria d’un mateix, sinó que cal mirar els altres i entendre que el que han fet per arribar a ser on són no és qualsevol cosa i que hi ha jugadors especials que mereixen un tracte especial. Oferir-li tan sols un càrrec administratiu al jugador que ho ha superat tot és una falta de tacte impressionant que mai podré entendre.

“Més que un club” és el lema del Barça i no entenc que en contextos i circumstàncies tan excepcionals i concrets com en aquest cas no es facin les coses com els ideals del club indiquen, com la gent exigeix i com l’ètica demana. La directiva, en un profund acte d’egoisme, no ha renovat un jugador que ho ha donat tot per poder tornar a jugar amb el Barça i que ha superat el que no està escrit per aconseguir-ho. Sincerament, és una decisió que no esperava i que m’ha decebut profundament. #merciabidal

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu