FUTBOL

S'HA DE CANVIAR EL REGLAMENT DEL FUTBOL?
Pensar en el futbol i en la competició és sinònim de pensar en els jugadors, els entrenadors, l’afició, els gols i, també, inevitablement, en els àrbitres. I pensar en àrbitres és pensar en reglament, aquest document que a vegades tant ens indigna i tantes vegades voldríem modificar. Doncs resulta que aquestes normes, que, en certes ocasions, ens amarguen les nits, poden ser canviades. I és que l’International Football Association Board (IFAB), l’organisme encarregat del reglament del futbol i de determinar les regles del joc, està pendent de la 130a reunió general anual pel proper mes de febrer, entre els dies 4 i 6 a Cardiff, on es debatrà una reforma a les normes del futbol. Abans de la cita, però, Associated Press ha anunciat algunes de les propostes, que cal tenir en compte i sobre les quals cal reflexionar.
En primer lloc, un element que sempre ha creat certa controvèrsia és el fet d'impedir un gol per part d'algú que no sigui un jugador. Actualment, si un suplent o algun integrant del cos tècnic, per exemple, entra al camp i impedeix un gol, l'àrbitre decreta un bot neutral --en què el col·legiat llença la pilota entre dos rivals que se la disputen--. Mirant-ho des de fora, és ridícul que es canviï un gol per un bot neutral, una jugada que sovint és intranscendent. Amb això, tothom es posaria darrere el porter a salvar gols; el càstig, en definitiva, és de broma. Amb el nou reglament, però, es xiularà falta o penal i, per tant, s'ajustarà més a les conseqüències de l'acció. I perquè no considerar que si la pilota ja anava a entrar, ha sigut gol. En definitiva, queda clar que si no hi hagués hagut la interrupció inoportuna, hauria pujat al marcador. Tanmateix, penso que és deslleial amb l'esport que qualsevol integrant de qualsevol equip es fiqui sense permís al joc i eviti el més gran que té el futbol: el gol.

En segon lloc, respecte a l'atenció d'un lesionat al terreny de joc, actualment cal que el jugador abandoni el camp per ser tractat amb l'equip mèdic. En el futur, en principi, això no serà així. Perquè després d'una entrada receptora de targeta groga o vermella el futbolista podrà ser atès al mateix terreny de joc, sense haver de sortir del camp. És, per mi, una decisió lògica, ja que fins ara, l'equip que havia comès la falta s'aprofitava de l'absència d'un jugador, que, en el fons, s'havia hagut de retirar per culpa del rival. Així, jugaven deu contra onze. Si aquesta idea prospera, serà responsabilitat de l'àrbitre saber afegir els minuts necessaris com a temps de descompte per compensar l'espera.
Seguint amb aquesta línia, fins ara els jugadors que surten voluntàriament del camp per canviar-se alguns dels elements que porta ha de ser revisat per l'àrbitre principal, que, per tant, es veu obligat a parar el joc. En el futur aquesta podrà ser una tasca exercida pel quart àrbitre, que s'encarregarà de comprovar que tot estigui en ordre, evitant trencar el ritme de la pilota i alleugerint la tornada del jugador. Al final, tot és sentit comú i s'han de buscar solucions que vagin en pro de l'espectacle. A vegades, un excés de protocol, un vici sovint malaltís d'àrbitres massa rectes, acaba sent contraproduent.

Per acabar, un aspecte que no està recollit, de moment, en aquestes propostes però que crec que caldria, si més no, debatre és la supressió del doble càstig: penal i expulsió. Resulta que quan un jugador comet una falta dins de l’àrea i l’entrada és dura o talla una ocasió manifesta de gol, és expulsat. Així, l’equip perd un dels jugadors i, probablement, rebrà un gol: doblement negatiu. Això, per exemple, és el que va patir al Camp Nou fa una setmana l’Athletic Club, que va veure com, ja al primer minut, el partit se li posava en contra. I davant d’aquesta situació, què és el millor? Hi ha partidaris d’eliminar aquesta mesura i evitar que un penal vagi acompanyat d’una expulsió. Es diu que és massa càstig per l'equip que el rep i que decanta un partit per una acció massa insignificant. A més, mantenen que cal tenir present que el càstig es podria considerar triple si tenim en compte que el jugador expulsat no pot tornar a jugar el següent partit i, fins i tot, s’agreuja si el jugador en qüestió és el porter.
D'altra banda, hi ha un altre grup --entre els quals m'hi incloc-- que s'ho miren des de l'altre costat. Si un porter, per exemple, fa falta a un davanter que l'encara en l'u contra u i l'àrbitre xiula penal, però no l'expulsa, haurà guanyat una segona oportunitat per intentar aturar la pilota. Si no vol ser expulsat, que mesuri la força i jugui dins del reglament. Que, en el fons, el que és mereixedor de targeta ho ha de ser en qualsevol zona del camp i en qualsevol circumstància.

128a Reunió General Anual de la IFAB

En qualsevol cas, i a l’espera dels resultats de la reunió, m’agradaria subratllar un aspecte que crec que és primordial. I és que davant les noves possibilitats que s’obriran cal mantenir una mentalitat oberta als canvis i a les novetats. Perquè hem de tenir present que el reglament ha de ser movible, s’ha de poder actualitzar a les noves tendències i a les noves necessitats que reclami l’esport. No podem continuar amb unes normes del segle passat, tot canvia, tot gira, i també ho ha de fer el reglament que regeix la competició. Tenint això present, qui sap si, d’aquí a un temps, haurem construït un futbol més just.
Ara bé, tot seguirà subordinat a les decisions dels àrbitres...

Etiquetes: Futbol

EL FUTBOL S’ATURA PER NADAL?

Les dates nadalenques són assenyalades per tothom; els nens esperen regals, les botigues intenten enriquir-se i les famílies busquen retrobar-se i gaudir d’un descans sovint merescut. D’entre tanta tranquil·litat i repòs, però, el futbol no frena i continua el seu curs natural. I és que entremig de torrons i celebracions, l’activitat futbolística segueix endavant i tant als camps com als despatxos no paren els moviments: la pilota comparteix protagonisme amb el pessebre i l'arbre i, tot i que alenteix el ritme, continua circulant per la gespa; de la mateixa manera, els directors tècnics no perden l'oportunitat de fer-se un lloc en el tan competit escenari negociador i alternen contactes per fitxar jugadors amb cops de bastó al tió. El que està clar, però, lluny de la fantasia del Nadal, és que el futbol no es pot relaxar ni durant les festes.

Els pioners del futbol nadalenc són els britànics que, ja des del segle XIX, conserven la competició malgrat les vacances. I és que per Nadal, quan la majoria de lligues s’aturen, la Premier League viu un període d’activitat frenètica, amb tres jornades en deu dies que ja s’han convertit en una tradició. Tot comença amb el Boxing Day, el dia 26 de desembre --per Sant Esteve--, la jornada més esperada i coneguda del futbol anglès. El Boxing Day és una cita que té els orígens el 1860, quan es van enfrontar el Hallam i el Sheffield United en el primer enfrontament entre dos clubs reconeguts i que va acabar amb un 0-2. En aquell va començar una tradició ja centenària que en l'actualitat omple els estadis de famílies i ofereixen la possibilitat als nens de gaudir del futbol. De fet, el Boxing Day és la jornada amb més afluència de públic i la temporada passada un total de 385.330 aficionats van assistir als estadis, un 97% del total, un èxit rotund. Sense anar més lluny, ahir es van disputar els deu partits corresponents a la divuitena jornada de la Premier i els equips ja preparen la següent, que es disputarà pràcticament en la seva totalitat demà dilluns. Això no satura, al Regne Unit no estan per bromes...

Bay Arena durant el partit Bayern Leverkusen-Freiburg
l'any 2010. 

Malgrat això, la majoria de les lligues --a Itàlia, França o Grècia-- s'aprofita el descans nadalenc per reposar i no es disputen jornades de Lliga. A Alemanya, per exemple, els partits no tornen fins al 22 de gener, ja que el fred impedeix la pràctica esportiva en plenes condicions i, per tant, s’opta per adaptar el calendari a les condicions climatològiques. Per la seva banda, el futbol espanyol sempre s’ha mostrat reticent a jugar per Nadal i s’ha reservat les vacances per fer una llarga aturada. Enguany, però, això ha canviat: sigui per interessos econòmics o voluntat d’espectacle, tant se val, la primera divisió espanyola ha reduït el seu descans i ha afegit partits per festes. Per això, després del descans del dia de Nadal, aquesta setmana tindrem partits i, en l’entrada d’any, hi tornarem. Seran quatre dies de futbol, només interromputs per la festa de Cap d’any, que faran tornar la pilota a l'actualitat. 
Aquesta és una reivindicació que ha fet l’afició des de fa temps i que, finalment, s'ha escoltat. Jo, personalment, sempre havia sigut partidari que el futbol espanyol adoptés el model anglès i celebrés jornades de Lliga durant el Nadal i estava convençut que una programació com la de la Premier League seria un regal. Ara, per fi, en podem gaudir i mantenim l'activitat i l'emoció també per Nadal. I és cert que cal respectar el seu descans i la seva família, que mereix ser tractada com les famílies de la resta de mortals. Però això no és excusa, i havent permès les celebracions tradicionals --Nadal i Sant Esteve, aquí Catalunya--, no tenen cap altra excusa per oblidar-se del futbol. En el fons, és la seva professió i cobren prou diners per adaptar les seves vides a la Lliga.
En un altre sentit, durant el Nadal tampoc pot faltar la cita amb el partit de la selecció catalana, que aquest any es va disputar ahir --amb victòria pel País Basc per 0 a 1-- i que, una vegada més, va reivindicar el potencial del nostre equip nacional i la voluntat i necessitat d'oficialitzar les nostres seleccions: una nació, una selecció. 

En segon lloc, als despatxos no para l’activitat i la irrupció del mercat d’hivern a partir d’inicis d’any presenta l'oportunitat d'incorporar jugadors. Són molts els equips que s’aboquen a aquesta finestra de fitxatges com a esperança per revertir rumbs frustrants o perfeccionar trajectòries ascendents. Des del meu punt de vista, crec que el mercat d’hivern no és només un remei d’urgència que ajudi a l’equip a sortir del pas en la resta de l’any, sinó que hauria d’oferir jugadors que, més endavant, es mantinguin a la plantilla i enforteixin els equips. Tanmateix, també és cert que les opcions i les ofertes són més limitades que a l’estiu, ja que hi ha equips que no en volen sentir a parlar de vendes i prefereixen mantenir la cohesió d’equip, però cal furgar el mercat per trobar la millor proposta.
Al llarg de la història, han sigut molts els equips que han aprofitat l'hivern per reforçar els seus equips i han incorporat futbolistes a les seves plantilles. Tot i això, no tots han encertat, i si bé hi ha hagut bones eleccions, també hi ha hagut fracassos.

D’una banda, tenim futbolistes que, havent arribat com a recanvis d’última hora, es van consolidar en els seus equips i van fer una contribució profitosa. El 2006, Gonzalo Higuaín va fitxar pel Madrid després de deixar el River Plate per 12 milions d’euros i en poc temps es va convertir en una peça fonamentalment dels onzes de l’equip blanc; el 2011, Luis Suárez va arribar al Liverpool provenint de l’Ajax per 26,5 milions d’euros i amb poc temps es va convertir en un golejador infal·lible i pretès per tot Europa; el mateix any, David Luiz va aterrar al Chelsea des del Benfica per 30 milions i va esdevenir un central de garanties; i el 2013, Juan Mata va ser fitxat pel Manchester United arribat del Chelsea per 45 milions i està oferint un bon rendiment al mig del camp red.

A l’altre extrem, però, hi ha hagut incorporacions que han naufragat i jugadors que no han compensat el seu fitxatge. El cas més sonat va ser el de Fernando Torres, que va aterrar al Chelsea des del Liverpool per 58,5 milions d’euros i que en quatre temporades i després de 172 partits, només va aconseguir anotar 45 gols. Més a prop, ens sonen els noms de Maxi López, que va arribar al Barça el 2004 procedent del River Plate i només va jugar 19 partits i va anotar dos gols; Fernando Gago, fitxat pel Madrid el 2007 per 20 milions d'euros i que va oferir un rendiment depriment; o Julien Flaubert, fitxat pel Madrid el 2009 i que només va participar en dos partits --amb un total de 57 minuts--. 
Veient això, es fa evident que el futbol no para ni pot parar per Nadal. Ha d'estar pendent de massa coses i no es pot permetre cap distracció. Perquè el ritme frenètic que ha adquirit en els darrers temps no ho permet; l'actualitat continua girant i ningú es pot distreure si no vol perdre pistonada respecte a la resta. Fitxatges, partits, negociacions o entrenaments, tant se val, tot compta, tot serveix per posar a punt l'arsenal de cara al nou any. I tot això sense oblidar que els futbolistes tenen família i necessiten descansar i oblidar-se del futbol, tot això sense oblidar que tenen un sou astronòmic i es deuen a una afició que els vol veure en acció.
Però és que, a més, ni els periodistes, ni l'afició, volen renunciar a gaudir del futbol durant les festes, un període de celebració amenitzada amb una bona dosi d'emoció. El Nadal: temps d'alegria, torrons i neules, temps d'esport, futbol i pilota; temps per tot, temps per tothom. 

Etiquetes: Futbol

D'ON PROVENEN ELS NOMS DE LES AFICIONS DELS EQUIPS DE FUTBOL?

Els aficionats. Què serien els clubs de futbol sense aficionats? Què mouria l’esport si no existissin les aficions? Com d’avorrida seria la competició sense seguidor! Sense crits, sense càntics, sense xiulets, ni banderes, ni bufandes, ni “gooooools”, ni res de tot això. Que trist seria... I per tot això, mai hem d’oblidar per a qui existeix al futbol, per a qui els futbolistes juguen, “persegueixen” una pilota i disputen cada setmana un partit. No, no són ni els patrocinadors, ni els interessos, ni la globalització, encara que a vegades ho sembli. Ni els diners, fins i tot, tot i que és cert que ells juguen per guanyar-se la vida. En el fons, res del que fan tindria sentit si no tinguessin els seguidors al darrere.

Unes aficions que tenen el seu caràcter i a les quals, sovint, se'ls hi atorga un sobrenom, que s'estén arreu i que agrupa tota la gent que s’aboca amb un equip, animant-lo, acompanyant-lo, patint amb ell i celebrant tot allò que aconsegueixi, i també els jugadors, que per extensió reben aquesta distinció. Perquè aquestes aficions no són banals, no són perquè sí, tenen tot un món al darrere i més enllà del seu tarannà, trobo interessant fer un repàs des del vessant històric.

És de justícia començar parlant dels seguidors del Barça, el club més gran del món, coneguts arreu com a culers. I d’on ve això? Doncs per pintoresc i estrafolari que pugui semblar, té relació precisament amb els culs, que a vegades s’utilitzen per caricaturitzar el club. Ens hem de remuntar fins a inicis del segle XX, entre el 1909 i el 1922, quan el Barça jugava en un camp del carrer Indústria. Aquell estadi, el quart de la història del club, tenia una capacitat bastant limitada i un equip en creixement i amb més afluència a mesura que passava el temps, va veure com el camp no podia donar cabuda a tots els aficionats. Què passava, aleshores? Doncs que la gent seia als murs exteriors que delimitaven l’estadi, que acabaven fent de graderia. I com a resultat, els seus culs sobresortien per la part del mur que donava al carrer. La imatge, ja famosa i coneguda, il·lustra l’origen de la culerada.

També a Barcelona s’hi allotja l’Espanyol, els periquitos, que tenen un origen més animal. Resulta que a Sarrià, el barri que allotjava el cinquè camp que va tenir l’aleshores Real Club Deportivo Español, era una zona d’abundant fauna, especialment de periquitos. Aquestes animals van continuar vivint als voltants de l’estadi, fins i tot en dies de partit, i la seva presència continuada, infiltrant-se entre banderes i samarretes blanc-i-blaves va fer adoptar el terme periquito associant-lo a l’afició.

Pel que fa als lleons de l’Athletic, aquests vénen del nom del seu mític estadi, San Mamés. Perquè Mamés era un home del segle III que, segons la llegenda, va ser perseguit pels grups antireligiosos durant l’època romana. Com que l’imperi no va poder acabar amb les seves creences, quan va ser adult va ser portat al Coliseu per morir davant els lleons. Ell, però, va aconseguir dominar-los i els animals van caure rendits als seus peus. Per això, ara els jugadors són “els lleons que protegeixen al Sant”.

Més lluny, a Madrid, trobem dues històries també interessants, que vinculen els dos clubs més importants de la capital amb dues històries anecdòtiques. D’una banda, els de l’Atlètic de Madrid són els matalassers (colchoneros), ja que fa temps el teixit propi dels matalassos tenia franges vermelles i blanques, una representació molt semblant a l’equipament de l’equip. D’altra banda, els del Reial Madrid són els merengues, en honor al conegut postre de color blanc fet amb sucre. Va ser el periodista Matías Prats --el pare de l’actual presentador d’Antena 3--, el que va atorgar aquest pseudònim als aficionats, comparant, evidentment, les similituds de color entre el dolç i la samarreta de l'equip. En un altre sentit, aquests dos equips, rivals acèrrims, també s’han intercanviat pseudònims i si els del Madrid són els víkings --per la quantitat de jugador del nord d’Alemanya que hi van arribar–, els de l’Atlètic són els indis –a causa de l’arribada de molts jugadors sud-americans--.

A la Plana Baixa, a València, el Vila-real va començar a ser reconegut amb el sobrenom de Submarí groc a partir del 1967. Després d’obtenir un ascens a Tercera Divisió, l’equip va celebrar la fita cantant el “Submarino amarillo”, una versió del conegut tema dels The Beatle “Yellow Submarine” feta per Los Mustangs. D’aquí, i del color groc del seu equipament, prové aquesta denominació. 

Des de Huelva, els seguidors del Recreativo són coneguts com els degans (decanos), ja que el club andalús, fundat el 1889, és el club més antic amb una existència ininterrompuda a Espanya.

Si seguim endavant, els aficionats de dos dels principals clubs d’Anglaterra també tenen pseudònims amb història. D’una banda, els seguidors del Manchester United, els coneguts Red Devils (diables vermells). I és que hi va haver un any en què l’equip anglès va coincidir en un stage a França amb un equip de rugbi de la ciutat de Salford que tenia l’equipament vermell i era conegut amb aquest mateix sobrenom. A l’entrenador, Sir Matthew Busby, li va agradar i el va proposar al club. Amb el temps, es va anar estenent entre l’afició i el 1970, la figura del diable es va afegir a l’escut de l'equip.

D’altra banda, els de l’Arsenal, els coneguts Gunners (pistolers), tenen a veure amb la fundació del club, empesa per treballadors del dipòsit d’armes Royal Woolwich Arsenal.

Més enllà d'aquests dos més coneguts, també hi ha altres casos que són curiosos i tenen la seva peculiaritat. En primer lloc, els aficionats del Luton Town, coneguts com els Hatters (barrets), ja que la ciutat que acull el club, Luton, disposava d’una fàbrica de barrets de palla. Està tan arrelada aquesta denomació, que a la part de l’escut queda recollit com a tret distintiu. En segon lloc, els aficionats del Charlton Athletic reben el nom d’Addicks --una mescla entre "Haddocks" (bacallans) i "Athletic"--. Perquè seguint una tradició antiga, quan s’acabaven els partits, els jugadors locals anaven a menjar a un restaurant de “fish and chips”, propietat d’un seguidor molt fidel, Arthur Bryan. Es diu que quan guanyaven els oferia els millors exemplars, de sabor exquisit, mentre que quan perdien els donava peixos insípids. En tercer lloc, els de l’Everton són els Toffees (caramels), que s’anomenen així en relació a la tradicional botiga de dolços que hi havia prop de l’estadi, Goodison Park, que regalava caramels als espectadors que assistien al camp.

Per acabar, trobem trobem el curiós cas del Millwall, que es relaciona, de nou, amb el sobrenom dels lleons. I és per una senzilla raó de memòria històrica. Ens hem de remuntar fins al 1900, quan l’equip va arribar a les semifinals de la FA Cup exhibint una actitud d’enorme lluita al camp i de sacrifici titànic. A aquella plantilla s’hi va associar el nom dels lleons, en valor a la seva força i ímpetu al camp. Aquest pseudònim es va estendre tant que fins i tot l’escut del club el va adoptar com a imatge principal, un tret que s’ha mantingut fins a l’actualitat.

En un altre sentit, evidentment no cal parlar dels reds o els blues, pseudònims sense més història, vinculats al color de les samarretes i que agrupen, entre d’altres, el Liverpool i Nottingham Forest o el Chelsea i el Birmingham, respectivament.

En qualsevol cas, havent vist els diferents noms amb què es coneixen els seguidors del futbol, queda clar, entre altres coses, que les aficions són úniques, tenen la seva personalitat, els seus orígens, i actuen a la seva manera. Amb els seus càntics, els seus costums i fent costat als equips que estimen.

L’únic que comparteixen és la seva essència: la passió pel futbol, per l’esport, per la competició i per un món que gira al seu voltant. Sovint potser es valoren poc i des dels clubs es tendeix a deixar-les de banda quan hi ha diners entremig. Cal, però, recordar que han de constituir la base de l’esport i que sense elles res tindria sentit. A diferència de les empreses i els patrocinadors, moguts per diners, els seguidors no signen un contracte, no arriben a un acord amb els clubs, no animen per interessos; senten el que fan, ho viuen intensament, i res fa ni farà trencar el seu compromís amb el futbol. Els aficionats... què serien els clubs de futbol sense aficionats?

Etiquetes: Futbol


COM HA ANAT EL MERCAT DE FITXATGES?

El temps s’ha exhaurit. Després de dos mesos de negociacions, moviments, pactes i enteses, la compravenda de jugadors s’ha acabat, el mercat de fitxatges abaixa la persiana. Tanca. I com cada estiu, els rumors, les especulacions i les exclusives --sovint sense fonaments-- han inundat totes les portades, han sigut els protagonistes i han amanit, com ja és tradició, l’actualitat esportiva. Però ara ja s’ha acabat i fins a l’hivern, no en tornarem a sentir a parlar. Per això, un cop als despatxos ja s’hi respira tranquil·litat, és moment d’analitzar que ens ha deixat aquest mercat de fitxatges i valorar quines han sigut les claus de les negociacions. Aquest estiu ha sigut especialment mogut i caldrà examinar-lo amb profunditat per radiografiar tot l’escenari que se’ns ha plantejat.
En primer lloc, cal comentar la despesa econòmica dels clubs en el mercat de fitxatges; descomunal. Perquè, una vegada més, s’han pagat quantitats desorbitades de diners per futbolistes i s’han vist preus que, en la majoria de casos, no estan justificats. Però entrem en les dades. I és que en moments de crisi, en temps de dificultats per a tothom, els clubs de la lliga espanyola s’han gastat 571 milions d’euros en incorporacions, la xifra més elevada de la història. Cal? D’altra banda, a l’estranger, les quantitats també són exagerades; a Itàlia, a la Sèrie A, s’han gastat 550 milions i a Alemanya, a la Bundesliga, 410. Ara bé, el rei del mercat, sens dubte, és el futbol anglès: la Premier League ha destinat 1.042 milions d’euros en fitxatges aquest estiu; tota una barbaritat.

I vosaltres us preguntareu: aquesta despesa ha sigut sempre així? No, ni molts menys! Ha sigut fruit d’una evolució en els darrers anys i de la bogeria econòmica que s’ha instal·lat en aquest món. Per definir-ho, només cal un exemple clar: la comparativa entre dos jugadors i els seus preus respectius. Anem fins al 2001, quan Zinedine Zidane va ser fitxat pel Madrid provenint de la Juventus. Tres anys abans, el francès havia sigut campió del món amb la seva selecció i havia sigut guardonat amb la Pilota d’Or; feia un any, havia conquerit l’Eurocopa, i en aquell moment, ja era considerat una autèntica llegenda. El seu preu va ser de 72 milions d’euros. Aquest estiu, en canvi, el Manchester United ha incorporat Anthony Martial, exjugador del Mònaco, de 19 anys i que encara no ha debutat amb la selecció francesa. Pot ser que no el coneixeu, però no patiu; ni Rooney, company seu d’equip amb els Red Devils, havia sentit a parlar d’ell. El club de Van Gaal ha pagat 80 milions per fer-se amb els seus serveis. No cal afegir res més.

Parlant de noms concrets, enguany els traspassos de jugadors joves a elevats preus han sigut protagonistes del mercat. Perquè els tres futbolistes més cars de l’estiu han sigut menors de 25 anys: Kevin de Bruyne, que ha arribat al Manchester City provenint del Wolfsburg alemany per 75 milions; Anthony Martial, traspassat al Manchester United des del Mònaco pel preu de 70 milions fixos més 10 en variables; i Raheem Sterling, incorporat a les files del City després d’abandonar el Liverpool a canvi de 68 milions d’euros. Més enllà d’aquestes promeses, destaquen les figures de Di María, que ha arribat al PSG del Manchester United per 63 milions; Nicolás Otamendi, fitxatge del City vingut del València per 45 milions d’euros; Arturo Vidal, incorporació del Bayern de Munic provenint de la Juventus a canvi de 37 milions; i Jackson Martínez, jugador colombià, que ha arribat a l’Atlètic Madrid del Porto per 36 milions d’euros.

Aquest també ha sigut l’any dels retorns de les grans estrelles als equips que els van veure créixer; hi ha dos casos destacats. D’una banda, Carlos Tévez, que ha abandonat la Juventus de Turí per tornar al Boca Júniors, l’equip amb el qual va debutar l’any 2001, per sis milions i mig d’euros després de renunciar a grans ofertes de clubs de renom i de clubs amb gran poder econòmic. D’altra banda, Joaquín Sánchez ha deixat la Fiorentina per tornar al Betis, on es va formar com a futbolista des del 1997, entrant al planter, per la quantitat d’un milió d’euros. L’any 2000 va debutar i ara hi torna per seguir defensant els que sempre han estat els seus colors.
Cal destacar, també, que aquest estiu Barça i Madrid no han tingut un paper destacat en la finestra del mercat. Acostumats a les inversions milionàries dels dos clubs, enguany no tenen una posició rellevant respecte als altres clubs. Del compte general, ocupen la vintena i novena posició respectivament i cap dels seus fitxatges estan inclosos entre els deu més cars de l’estiu. Els que sí que han despuntat a Espanya han sigut l’Atlètic i el València, amb una inversió de 142 i 140 milions respectivament; són els dos clubs de la Lliga amb més despesa. En l'àmbit europeu, el Manchester City encapçala aquest rànquing, amb 203 milions gastats.
També s’ha de tenir present que a can Barça aquest estiu ha estat marcat per la sanció de la FIFA, prohibint inscriure jugadors a la plantilla blaugrana. Aquesta limitació, que en un primer moment semblava que privaria a l’entitat de fitxat nous jugadors, no ha impedit que la plantilla es reforci, tot i que els futbolistes incorporats (Arda Turan i Aleix Vidal) no podran jugar fins al gener.

Un altre dels noms propis del mercat ha sigut Louis Van Gaal, entrenador del Manchester United, que ha revolucionat l’estiu. No només els seus serials amb incomptables jugadors l’han col·locat a la primera plana informativa, sinó que la despesa que ha impulsat no té precedents. Amb les dades a la mà, queda clar que l’aposta de l’holandès és la cartera: sense anar més lluny, el seu predecessor, Alex Ferguson, que va entrenar l’equip durant 27 anys (des de l’any 1986), va gastar 465 milions d’euros en tota la seva etapa al club; Van Gaal, en només dues temporades, ja ha destinat 336 milions en incorporacions de futbolistes. Sens dubte, ha capgirat el mercat. I no només des de l’àmbit econòmic, sinó que la seva actitud ha acabat desembocant en altres operacions: la seva lentitud a l’hora de cridar a Pedro va fer que el canari acabés signant amb el Chelsea; la seva relació tensa amb Di María va fer marxar l’argentí al PSG; i el seu caràcter rígid ha ocasionat el serial de Valdés i ha conduït al ridícul de l’any, el ‘Cas De Gea’.
En aquest sentit, és de riure que una entitat del prestigi del Reial Madrid no fos capaç de tancar el fixatge de De Gea. I el senyor Florentino dirà que el Manchester no va voler negociar i que no té experiència en aquests assumptes. Quina vergonya! Ha fracassat, sense més, ha naufragat en el seu intent de portar al Bernabéu un galàctic i algú ha de pagar els plats trencats. Està perdent credibilitat i clar, no pot ser ell qui afronti les crítiques de la mala gestió. Però tots sabem que si el Madrid no compta amb De Gea és exclusivament per culpa seva. I Florentino que digui el que vulgui...

Ja per acabar, cal tenir present que el mercat de fitxatges ha de servir per complementar i millorar les plantilles dels clubs, sempre conservant una identitat i una base sòlida. No cal incorporar onze jugadors nous, sinó afegir al grup ja consolidat peces que poleixin els detalls que no estan del tot lligats per donar resposta als dèficits de temporades anteriors. De la mateixa manera, és trist que equips que fan grans esforços durant tot l’any per competir decentment vegin com a l’estiu se’ls desmembra la plantilla per culpa dels fitxatges. Alguns clubs, a causa de les seves necessitats econòmiques, es veuen obligats a vendre les grans figures per fer diners i renuncien, així, a aspiracions esportives de més altura. El mercat ha de ser un aparador d’intercanvi entre tots, per tots i amb tots; un benefici de tothom.

Etiquetes: Futbol

CAL ESPRÉMER TANT ELS FUTBOLISTES?

S'ha acabat la pretemporada i la competició arriba de nou. Un any més, una altra temporada, els futbolistes es preparen per disputar-se aferrissadament totes les competicions i ultimen la seva preparació física. Importantíssim. Perquè una vegada més, les imposicions incoherents del calendari els negaran qualsevol respir de partits i els reclamaran una elevada exigència física durant tota la campanya. Lliga, competicions europees, compromisos de seleccions i entrenaments espremeran al màxim la capacitat física dels jugadors, que s'exposaran a un desgast molt elevat i, de ben segur, veuran planar sobre l'actualitat les temudes lesions musculars. La mateixa història de sempre.

I és que els alts organismes del futbol ho han tornat a fer. Sense pensar en les limitacions físiques dels futbolistes, han tornat a establir un calendari que extralimita les possibilitats dels jugadors i eleva a nivells alarmants el seu desgast físic. Perquè demanem massa als esportistes. Volem l'espectacle cada dia i ens oblidem que els que ens l'ofereixen són persones humanes i també necessiten descansar, reposar i recuperar-se. L'anhel de futbol, que jo també comparteixo, ens encega i acabem abusant dels futbolistes. És tot un gran mercat, un gran expositor, en el que els futbolistes hi prenen part i acaben sobreexplotats.

90 minuts de futbol són molt llargs i quan cal competir al màxim nivell, es multipliquen. Físicament, mantenir el ritme de competició que demanem és molt difícil; la calor, el cansament, les possibles sobrecàrregues, el desgast i altres factors fan que els futbolistes hagin de competir no només amb el rival, sinó també amb els seus propis límits. A nivell psicològic, d'altra banda, també desgasta, i de quina manera, el fet de competir tan continuadament. Mantenir la concentració i la motivació és clau per afrontar els compromisos i la sobreparticipació dels futbolistes pot acabar produint l'efecte contrari. Aquest fet també produeix cansament psicològic, a vegades amagat, però que també obstaculitza la participació dels futbolistes. El que sí que és cert, però, és que aquesta condensació de partits ofereix als jugadors activitat constant i permet oblidar derrotes doloroses. Tanmateix, alhora priva de celebracions extenses de victòries plaents.

Observant aquestes condicions i veient el calendari, cal interioritzar un missatge clar: a vegades, els jugadors no poden donar més de si mateixos. Els futbolistes se sacrifiquen al camp, però pot passar que el seu cos no respongui i ells no puguin oferir més rendiment. Per això, no hauríem de criticar aquells jugadors que, acusats pel desgast físic, són incapaços d'esprintar al minut 90 de partit i hauríem de comprendre que no puguin estar al 100% durant tot el partit. És, simplement, educació física. Alhora, hem d'entendre que sempre hi ha el risc de lesionar-se i hem de tenir present que el mal físic sempre serà darrere els futbolistes. Les lesions sempre arriben en un mal context, sempre molesten i s'acaben convertint en el maldecap de les plantilles.

Per això, és molt important prendre consciència d'aquest perill i respectar les rotacions ideades pels entrenadors. Nosaltres, des de la llunyania, volem els cracs i les estrelles a cada partit, però ells també s'esgoten i els místers, amb tota la informació a l'abast, preparen les alineacions per tal de poder gaudir d'una plantilla a punt durant tota la temporada. D'aquesta manera, també cobren una rellevància especial els entrenaments que preparen els jugadors per als compromisos oficials. No només serveixen per assajar tàctiques i moviments, sinó que van bé per enfortir el seu físic i enllestir-los per a la concentració de partits.

I tenint present tot això que acabo de comentar, només queda criticar severament el calendari. Sense entrar en polèmiques del repartiment de partits de la Lliga Espanyola i el show que han muntat la LFP, el CSD i la RFEF, senzillament lamentable, còmic i extremadament caòtic, rebutjo la distribució que es fa dels partits. Ho reconec, m'encanta tenir futbol els set dies de la setmana, però cal acceptar que això no és possible. Hem de respectar el descans dels futbolistes i l'única manera de fer-ho és dilatant el ritme de competició. Perquè en aquest món no només ens ho hem de passar bé els aficionats, sinó que els futbolistes també han de gaudir del futbol. Ells mereixen un descans just i necessari i llueixen més quan poden reposar: tots contents.

Etiquetes: Futbol

HEM DE TRENCAR LA INTIMITAT DELS FUTBOLISTES?

La vida personal de les persones sempre ha sigut respectada i preservada. Les intimitats domèstiques, els gustos personals, les discussions familiars o les estones disteses amb els amics són algunes de les coses que formen part de nosaltres i de les nostres amistats, del nostre món, i que, sovint, no volem que s’escampin i que siguin conegudes per tothom. Aquesta és la nostra intimitat personal, la nostra vida privada. Tot i això, si parlem dels grans futbolistes de renom --i també dels futbolistes sense tant prestigi--, ens troben en una situació una mica diferent. Perquè resulta que els coneguts cracs també tenen les seves vides lluny dels terrenys de joc, també necessiten temps per les seves famílies, però sovint veuen com la malaltissa obsessió periodística els trenca la privacitat.

I és que són molts els futbolistes que, ja en edats de maduresa i havent consolidat les seves relacions afectives, estan tenint fills i comencen a establir les seves pròpies famílies. És, sens dubte, un pas important per a les seves vides personals i representa per a ells una enorme il·lusió. Els seus fills i les seves parelles formen una part fonamental de les seves vides, tenen un gran valor per a ells i bona part de les seves motivacions provenen d'aquests estímuls. Per sobre de la pilota, dels diners o dels títols que puguin guanyar, hi ha les seves relacions familiars, el seu amor personal, que cal cuidar i preservar.
Perquè els futbolistes també són persones i, encara que ens pugui semblar el contrari, tenen la seva pròpia vida, allunyada de la fama, de la popularitat, dels estadis, del futbol, de l’afició i, sobretot, dels periodistes. Tenen les seves famílies, els seus hobbies, les seves manies i els seus vicis secrets. Són persones, com nosaltres. És cert que sovint la imatge d’un jugador de futbol, d’un ídol admirat arreu, ens fa oblidar que darrere la pell de les grans estrelles de l’esport s’hi amaga una persona. A vegades, aquesta visió ens passa per alt i pel fet de veure sobre un terreny de joc un jugador, ja ens pensem que aquesta persona viu només pel futbol. Això no és així. Ells tenen el mateix dret que nosaltres a viure la seva quotidianitat, a ser persones corrents i aquesta és la figura que hem de tenir present i respectar.

I en aquest escenari, se’ns presenta un dilema fonamental: fins a quin punt hem de guardar la vida personal dels futbolistes? Fins on hem d’arribar per accedir a aquestes imatges? Cal que els periodistes espiïn i vigilin de prop les grans estrelles per captar les seves intimitats familiars? Penso que no. Crec que cal distanciar-se de les escenes quotidianes dels coneguts cracs i deixar per la seva privacitat tot allò que vulguin fer per ells mateixos i pels seus. A ningú li agradaria que els seus moments de germanor amb la seva família es veiessin trencats per paparazzis pesats, ningú voldria haver-se de tancar a pany i forrellat per fer el més quotidià amb l’objectiu d’esquivar les fotografies. Ningú ho voldria, tothom vol el seu espai vital.

A partir d’aquí, però, i malgrat aquestes reflexions, crec que cal entendre que com a personatges públics i persones influents en la societat, és lògic que estiguin sota vigilància constant i que la lupa de l’escenari mediàtic sempre recaigui sobre els seus actes. Ells es deuen a l’afició, sense els seguidors no serien ningú, i, per tant, l’afició vol conèixer-los fins a l’últim detall. És comprensible, si més no. I sense trencar, en cap moment i sota cap concepte, els drets de privacitat fonamentals, puc arribar a concebre que s’intentin captar les imatges més personals dels futbolistes.
Ho puc entendre, però no comparteixo aquesta visió. A mi també m’agrada saber els grans secrets dels futbolistes i arribar a les intimitats dels grans jugadors, per descomptat! I jo també m’exalto quan veig algun famós al meu costat, m’emociono i el segueixo... Tots tenim interès. Però pensant com a persones i empatitzant amb els altres, crec que és just que deixem un espai essencial i vital perquè els futbolistes puguin fer el que vulguin lluny dels focus d’atenció. És de raonament humà.
Havent dit tot això i tenint presents aquestes reflexions, m’agradaria afegir un comentari més. I és que em semblen profundament entranyables les imatges que es publiquen a les xarxes socials dels futbolistes, cares conegudíssimes per l’afició, acompanyats dels seus fills, encara petits i amb la innocència dels nens, fent esport, jugant o divertint-se, senzillament, com fan pares i fills. És tan tendre... Perquè aquest és el vessant més desconegut dels futbolistes, la seva vida familiar, que tant cal preservar, però que tant m’enamora. Veure Messi corrent sobre una cinta de running juntament amb el seu fill, veure Piqué fent una excursió amb la seva parella, la Shakira, i amb el seu fill, o veure Iniesta compartir estones amb la seva família, per posar alguns exemples, són imatges senzillament indescriptibles. Són els mateixos jugadors els que fan públiques i difonen les fotografies a través de les xarxes socials, són ells els que decideixen compartir aquests moments d’afecte amb nosaltres. D'altra banda, les celebracions dels títols de l'equip són un altre moment en què pares i fills connecten davant el públic i regalen fotografies afectuoses amb la família; després de l'èxit futbolístic, els nens acompanyen els jugadors a festejar la consecució i poden arribar a formar part de la fotografia d'equip. Són conegudes per tothom, per exemple, les samarretes que llueixen els més petits amb el número del seu pare i el nom "papi" al capdavant.

Realment, no trobo les paraules per expressar el que em connoten totes aquestes imatges, el cor se'm fa petit i dono valor al paper fonamental que arriben a jugar les famílies en el rendiment dels futbolistes. L'important és que ells siguin feliços i a mi m'omple de goig veure'ls al costat dels seus fills. Veure Thiago, el fill de Messi, per exemple, somriure, abraçar i agafar de la mà al seu pare, la persona coneguda arreu, admirada i reconeguda per tot el món, és tan... humà. I aquestes imatges mereixen una sincera lloança i un agraïment profund per part meva. M’encanten.
I és que els fills formen part de la vida dels futbolistes, són la seva vida i ells són feliços al seu costat. Per això, no molestem les seves intimitats més personals, respectem-les i ells, quan creguin convenient, ja ens oferiran imatges seves amb els seus fills. O no. Però que siguin ells els que decideixin què ensenyen i què no. Jo en tinc suficient.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu


AIXÍ ES TRACTEN LES LLEGENDES?
Escopetejat, precipitat i sense sentit, així va ser, ara fa dues setmanes, el comiat d'Iker Casillas com a porter del Reial Madrid. Trist, llastimós i indecent, l'adéu a un emblema del club, a una icona del madridisme, a qui se li va tancar la porta davant els nassos. El millor porter de la història del Madrid, el jugador rècord, el gran capità, l'heroi, tractat com a malvat. I davant la reacció d'un sector de la seva afició --i, en part, del seu president--, menystenint-lo i titllant-lo de talp, des de Barcelona, des del costat del Camp Nou, un culer de soca-rel vol donar-te l'últim adéu.

Iker, et fan fora del teu club. El madridisme t'acomiada i tu, resigna't, l'únic que pots fer són les maletes. No em crec que volguessis marxar, bé, sí, després de tot el que t'han fet és comprensible. Però al fons del teu cor, estic convençut que t'hauries volgut retirar al Bernabéu.

I quina pena que els teus últims dies a la Casa Blanca els hagi passat de la manera en què tot va anar. Un "homenatge" poc a l'alçada, un adéu accentuadament traumàtic i una posada en escena pobra. Una llàstima. Perquè et mereixies molt més.

725 partits defensant la samarreta, 18 títols a l’esquena, 150 partits a la Champions i més de 2.000 parades vestint de blanc són algunes de les xifres que et defineixen. Incommensurable. El teu llegat és indiscutible i el Madrid mai serà capaç de tornar-te tot el que tu li has donat en aquests anys. Has sigut un porter de garanties, fiable --amb algun descuit, però sempre atent--, segur i consistent. Has liderat grans grups de jugadors, t’has integrat amb la majoria de companys i has exercit de capità de la millor manera. Has sigut respectat al vestidor i has aixecat al cel les grans corones del Madrid. Ets un emblema.

Malauradament, tot et va canviar amb l’arribada de Mourinho, l'ase de la discòrdia, que et va relegar a condició de canterà inexpert i va esmicolar el teu futur. Va trencar la teva trajectòria al camp, però no va aconseguir congelar el teu cor blanc. Des d'aleshores, la successió de fets, decisions i fitxatges t'ha acabat conduint irrevocablement en un comiat frustrat.

I jo em pregunto, Casillas, què t'han fet? Per què has hagut de viure aquest serial? No ets tu madridista fins a la medul·la? No has lluitat, patit i plorat per aquests colors? No has capitanejat i abanderat el Madrid arreu? Ho puc corroborar i n'has d'estar orgullós. Perquè aquests que qüestionen la teva lleialtat són infinitament menys madridistes que tu; perquè atacant-te, ataquen el Madrid i, per extensió, el món del futbol. Un futbol que s'ha abocat en mostres d'afecte i que llastima que s'hagi trencat aquest matrimoni.

Sincerament, t'admiro. No admiro només les teves facultats com a porter i els teus reflexos d'àngel --que tants cops he patit--, sinó que també t'admiro com a persona i com a professional. Perquè ets fort i has suportat tots els atacs que has estat rebent. Del madridisme, de tothom.

Així que només em queda acomiadar-te com una llegenda, un mite, un jugador que ha marcat una època. Perquè, encara que els teus seguidors no ho recordin, aquí, a Barcelona, mai oblidarem el teu llegat. T'hem patit, ens has esguerrat les nits, ens has trencat els somnis, és cert. Però per sobre dels colors hi ha les persones, els sentiments i els reconeixements. I sí, seràs del màxim rival, però aquí et seguirem considerant l'etern capità.

Molta sort al Porto! I ja saps que tard o d'hora ens retrobarem! Fins aleshores!

Atentament,

Un culer

Etiquetes: Futbol


S'HA DE MESCLAR POLÍTICA I ESPORT?

Em fan gràcia. Em fa gràcia la gent que diu que l’esport no es pot barrejar amb la política i després actuen, en l’esport, amb idees polítiques. Em fan riure les persones que creuen que en aquest món res està relacionat i tot viu aïllat. Em semblen absurdes les paraules d'algunes persones que diuen que l’esport no té res a veure amb la política, amb les persones, amb el poble. Em fan gràcia. Em fan pena. I cal reflexionar.
I és que les declaracions, les decisions i les notícies que ens han inundat recentment ja comencen a ser insultants. És, senzillament, lamentable que es digui tot el que s'ha dit i s'actuï de la manera amb què s'ha fet. Cal recapacitar, i molt, perquè no portem la bona direcció. Però, bé, anem a poc a poc, per pams, que hem de recordar què ha passat.
Perquè en les darreres setmanes, en plena ebullició del procés sobiranista, han sortit a la llum dues situacions en què hem viscut de primera mà, sobretot els catalans, les vinculacions que es fan de política i esport, i les conseqüències que aquesta relació pot comportar. Cal aturar-s’hi seriosament, per saber interpretar quin és el problema de fons i veure d’on prové el que, per a mi, són atacs indiscriminats i sense fonament.
El primer cas va aparèixer fa dues setmanes, quan la UEFA --un organisme reconegut, prestigiós i poderós en el futbol mundial-- va obrir un expedient al Barça com a club de futbol per l’exhibició lliure, pacífica i serena de banderes estelades durant la final de la Champions a Berlín. L'exhibició de banderes democràtiques. Els aficionats blaugrana, desplaçats a Alemanya sobretot amb il·lusió futbolística, també tenien una voluntat reivindicativa i, alhora que van animar l’equip i van ser participis d’un partit històric, van aprofitar l’aparador internacional per cridar --puntualment al minut 17:14-- les seves ambicions com a país. Va ser un moment que des de Catalunya ja coneixem, però potser de cara a l’Estat va ferir sensibilitats fràgils. Tot i això, no va ser res més allunyat que el que passa en cada partit al Camp Nou. La diferència, 400 milions d’espectadors.
L’enrenou ja havia començat el dia del partit, durant la retransmissió, quan el senyal ofert per la UEFA va obviar les imatges de les estelades exhibides a la graderia. Les va censurar. Censurar. Més endavant, quan tot s'havia acabat, setmanes més tard --amb els jugadors de vacances, el trofeu al museu i el partit en la memòria--, es va anunciar, incomprensiblement, la sanció imposada al Barça. I perdoneu-me però, a mi, em costa de creure que la UEFA hagi intervingut per motu proprio en aquest assumpte, quan des d’Europa sempre s’ha dit que això nostre és un “assumpte intern”. No vull acusar ningú, però ja m’enteneu... això fa olor de socarrim.
I mentrestant, a estadis com el Calderón o el Bernabéu les banderes franquistes, preconstitucionals, fent apologia d’una ideologia feixista i antidemocràtica, segueixen sent ben vistes...

L’altre cas ens arriba del bàsquet femení, on fa uns dies la Federació Espanyola de Bàsquet va anunciar que l’Uni Girona, flamant campió de Lliga, no disputaria directament l'Eurolliga, sinó que hauria de passar per una fase prèvia. Però la guassa de l'assumpte no s'acaba aquí sinó que resulta que el Perfumerías Avenida, equip de Salamanca, segon classificat després de perdre la final contra les gironines, hi accedirà directament. Les justificacions, declaracions i contradeclaracions s'han succeït i mentre des de la FIBA (Federació Internacional de Bàsquet) asseguren que l'ordre d'inscripció l'escull la FEB (Federació Espanyola de Bàsquet), aquesta argumenta que segueix una regla de la FIBA. No s'entén. Però, de moment, i si el Consell Superior d'Esport (CSD) no diu el contrari, un equip espanyol pisparà, sense haver fet mèrits, una recompensa que pertany a un equip català. Per cert, potser les estelades exhibides durant la celebració del títol tenen alguna cosa a veure...
Tornant al primer fet, cal remarcar que hi va haver gent es van afanyar a lloar i elogiar la decisió de la UEFA, al·legant que l’afició culer havia de ser castigada per mesclar política i esport i situar al camp afers polítics. Miguel Cardenal, per exemple, president del CSD, va dir que "Catalunya ha de deixar d'utilitzar políticament l'esport". Que no em faci riure.

Miguel Cardenal, president del CSD

Perquè jo em pregunto, no són ells --els que prohibeixen al poble parlar--, els que emboliquen la política amb l’esport? No són ells els que, amb fins i mentalitats polítiques, ataquen l’esport? No són ells els que prenen decisions influenciades per les persones a què van dirigides i les seves concepcions polítiques? Malauradament, sí. Hipòcrites, mentiders, farsants, els que diuen una cosa i fan l’altra, els que aquí diuen blanc i allà diuen negre. Els que no saben veure la realitat, els que queden en evidència, els que fan el ridícul.
I és que els seguidors de futbol no poden dir el que vulguin, on vulguin, quan vulguin i de la manera que vulguin? No són persones lliures per expressar-se? Sembla que no... Almenys els que siguin del Barça.
I és clar que es pot mesclar política amb esport, per descomptat. De fet, s'ha de mesclar. Què és l'esport sinó el reflex del poble i la societat? Què són els equips sinó els seus aficionats? Què són els aficionats sinó lliures? Doncs que facin el que vulguin! Per voluntat pròpia, per convicció personal, si ens prohibeixen manifestar-nos, haurem de trobar altres aparadors i l'esport n'és un. I molt eficient. Que no ens enganyin i vegin d'una vegada que tot s'agafa de la mà; esport i política, política i esport, poden arribar a caminar plegats. I més en els dies que estem vivint. Tot i això, és la inoperància i impotència dels derrotats la que motiva decisions com aquestes.

Perquè, una vegada més, estem en la història de sempre. La història del poder opressor que aixafa el poble que parla i opina, el poble que hi vol dir la seva però que, no només no és escoltat, sinó que tampoc és respectat. Seguim estant en una eterna classe d’història presencial, una classe que ens recorda la història de com es vivia fa cinquanta anys, en mig d’una dictadura. És la dictadura del segle XXI, una dictadura camuflada en una falsa democràcia i que ja ha sortit al descobert.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu


ENCARA HI HA SEXISME EN L'ESPORT?

Fa una setmana va començar al Canadà el Mundial de futbol femení. Sí, una competició on les dones són les protagonistes i on tot gira al seu voltant; sí, dones interpretant el rol principal en l’esport. I dic això perquè hi ha gent que, incomprensiblement i de manera errònia, tendeix a considerar l’esport com a quelcom estrictament masculí, on els homes regnen i on no hi ha espai per a la feminitat. Incorrecte. Per aquest motiu, i aprofitant que aquests dies se celebra, probablement, una de les competicions més rellevants en l’esport femení, m’agradaria denunciar el sexisme existent en l’esport i criticar les mentalitats masclistes que l’enfoquen com una activitat allunyada de la presència femenina.
Són molts els exemples que demostren de primera mà que la consideració que es té vers les dones en l’esport no és la mateixa que la que tenen els homes. L’important és conscienciar del problema evident de la desigualtat de gèneres i mostrar una realitat a vegades amagada.
En primer lloc, cal analitzar les condicions de pràctica d’homes i dones. Uns tenen grans infraestructures, materials sofisticats, les últimes tecnologies, tota mena de proveïments i sous desorbitats. Les altres passen dificultats per entrenar, no troben patrocinadors, han de recuperar-se de les lesions a la Seguretat Social i, fins i tot, es veuen obligades a pagar per jugar. Unes diferències, aquestes, que salten a la vista i que, malgrat que a vegades romanguin a l’ombra, cal saber precisar.
En segon lloc, en el vessant de l’administració, cal veure que la majoria, per no dir la totalitat, dels directius són homes i que en pocs clubs es veu una presidenta. O bé les capacitats dels dos gèneres són diferents, que no, o bé hi ha un problema de fons. Per sort, sí que trobem algun cas! Sense anar més lluny, Isabel Tarragó dirigeix el Llagostera des del 2008.

En tercer lloc, ara centrant-nos en un apartat aïllat de la competició però present en alguns esports poliesportius, toca parlar de les cheerleaders. I és que les persones encarregades d’animar al públic els temps morts dels partits de bàsquet, per exemple, solen ser dones joves i amb atributs físics desenvolupats --sí, ja sé que també hi ha nois, però, majoritàriament, són dones--. Perquè la seva funció és només entretenir i formar part de l’espectacle; els homes ja disputaran els partits, a les dones se’ls hi reserva l’apartat exhibicionista. I relacionat amb aquesta reflexió, arribem a esports com el volei platja, per exemple, que atreu bona part del seu públic per les figures de les participants. No interessa el joc, la competició o el resultat, els seguidors es mostren atrets per les jugadores, però no al nivell dels jugadors cèlebres que mouen masses, sinó absorts per un físic que els fa embadalir.
I en aquest punt, tenint en compte aquestes dues situacions, em pregunto: com pot ser que els homes es vegin per competir i les dones, tan sols, per observar-les a elles? L’esport femení --o les dones dedicades a l’esport-- perden el seu prestigi, en certa mesura, no per culpa seva, sinó per la regla general que dicta, equivocadament, que estan fetes per exhibir-se.
D’altra banda, la premsa, en l’àmbit del periodisme, també revela el sexisme esportiu. Perquè els equips femenins tenen molt poca presència en els mitjans, informatius, butlletins o diaris, tant se val. A vegades, fins i tot, és nul·la. Una mostra recent ens arriba en el món del bàsquet, quan l’Uni Girona, en proclamar-se vencedora de la Lliga femenina de bàsquet, no va rebre una atenció suficient i no va copsar les portades de la manera que ho hagués fet la Penya, per exemple, si hagués assolit el títol.

Per acabar, m’agradaria reflectir un comentari que a vegades he sentit i que em preocupa. Perquè hi ha molta gent que considera que l’esport és un joc pels homes i que el simple fet de practicar-lo desprèn una certa substància masculina, o alguna cosa així. Per aquest motiu, a vegades es té una valoració d’estranyesa i desconsideració respecte a les dones que, properes a nosaltres, es dediquen a aquest món. Les mirades, per exemple, a una noia que juga a futbol amb els seus amics, sent tots ells homes, demostren aquest extrem. Potser això és tan sols resultat d’una mentalitat social preestablerta sense fonaments, però en qualsevol cas, apareix com a errònia en la concepció d’alguna gent. L’esport és esport, masculí i femení, tot és esport i tant dret han de tenir les dones que els homes de practicar-lo, de gaudir-lo i de ser respectades.
Per concloure, m’agradaria subratllar dos casos concrets, que van passar l’estiu passat a Espanya i que són alarmants. D’una banda, la Federació Espanyola d’Handbol va sancionar 21 equips femenins perquè es van vestir amb pantaló curt en lloc d’utilitzar el biquini. D’altra banda, en un municipi de Granada es va haver de retirar un cartell que anunciava un torneig de futbol on hi apareixia una noia en sostenidors i una pilota entre els pits. Crec que davant això no cal fer cap comentari. No mereix cap comentari.
I totes aquestes reflexions, que penso que són coherents i encertades, poden semblar per a algú innecessàries o supèrflues. No seré jo qui dicti què ha de ser o no tema de debat. Però penso, modestament, que cal fer un pensament com a societat i replantejar-se el nostre model, no en l’esport, no en la competició, sinó a escala global. Perquè si una cosa té l’esport, que ja s’ha fet evident en més d’una ocasió, és que exerceix de mirall del poble i al que al futbol surt a la superfície a la realitat s’exagera. Per aquest motiu, i malgrat els avenços que s’han fet des del segle passat i des d’èpoques llunyanes, crec imperial reestructurar la nostra ment i entendre d’una vegada per totes que en aquest planeta hi vivim persones. Homes i dones, que ens complementem, ens ajudem i, evidentment, ens diferenciem. Però som totalment iguals; diferents des de la igualtat. La diversitat ens fa rics, però les preferències injustificades ens empobreixen. Aquí, en l’esport, en la política, amb els amics o amb qui vulgueu.
Som humans perquè sabem respectar. I si ens sabem, què ens costa aplicar-ho!

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

CARTA A XAVI HERNÁNDEZ

Xavi, senyor Xavi, mestre Xavi, ens deixes. Marxes de Barcelona, t’acomiades del Barça i inicies un nou camí vital. I penso que com a emblema culer, com a símbol de la història del nostre club, com a artífex del millor equip de futbol de la història, et mereixes unes paraules d’adéu.
I és que feia temps que el Camp Nou no s’emocionava fins a límits tan elevats en un comiat, feia anys que l’estadi no vivia un moment tan emotiu abocat a un jugador. L’afició et va dir adéu, et va saludar per última vegada, amb el cor petit, amb la mirada perduda, amb la ment en el record i amb la consciència buida. Perquè marxes tu, Xavi Hernández, el pilar fonamental del millor Barça de tots els temps, la columna vertebral d’un equip de somni, el timó d’una plantilla inigualable, l’aliat perfecte del millor jugador de la història. I marxes, i ens sap greu, i no ens podem treure de sobre el desconsol, la tristesa, la recança.

Ens has donat tant en aquests anys, tantes alegries, tantes emocions, tantes sensacions extraordinàries, que no sé què farem sense tu. Des que vas debutar, amb tan sols divuit anys, fins que t'has guanyat el cel futbolístic, ens has regalat instants incommensurables, delícies, perles per la vista, que mai et podrem tornar de cap manera. Amb la modèstia com a bandera, et vas fer lloc en un equip gran i, a poc a poc, pas a pas, t'has fet un lloc en la història. Tothom recorda el teu gol al Bernabéu, amb la vaselina a Casillas, o el primer dels cinc que va fer el Barça a l'equip de Mourinho en la cèlebre nit del 5 a 0. Ningú oblida les teves assistències a les finals de la Champions, de Roma i de Wembley, els teus cercles infinits, o les teves passades precises i majestuosos. Ningú oblida, tothom recorda.
I no vull que ara aquestes paraules cobrin un dramatisme exagerat. Com en tots els comiats, vam patir una certa dosi de buidor traumàtica, de sentiment exacerbat que se’ns en va alguna cosa més que un jugador. D’impotència agraïda, de desesperació tranquil·la. En cap cas, en cap moment, sota cap concepte, però, de ràbia i enuig amb la teva decisió. Només faltaria. Sinó que, senzillament, d’incomprensió, d’incapacitat d’entendre perquè t’independitzes de casa teva. Però bé, no em posaré jo ara a discutir les decisions del mestre dels professors.

I per això, els culers tenim la sensació que un futbolista majúscul se’ns dissol entre els dits, que ens marxa una part del nostre ésser, una porció de la nostra personalitat, de la nostra identitat. Perquè el Barça del segle XXI no es pot entendre sense tu, perquè de les teves botes ha nascut el futbol més delicat i pulcre que s’hagi vist mai, perquè dels teus peus han sorgit jugades de somni, passades inversemblants, gols irrepetibles, sensacions incomparables.
Amb el teu do per amansir la pilota, amb la teva capacitat d’adormir l’oponent, amb la màgia de la teva mirada, amb la perspicàcia de la teva imaginació i amb la combinació de tota la teva intel·ligència futbolística has il·luminat el camí de tota una generació. Amb tot això i més has fet emmudir el planeta futbol, has fet embadalir les altes esferes artístiques i has deixat una empremta inesborrable en la història de l’esport.
Però ara, deixant tot això enrere en el record impertorbable de la memòria, ha arribat el moment d’agafar-nos de la mà i marxar per separat. Tu te’n vas a la recerca de noves ambicions, nous reptes i noves formes de veure la vida. Nosaltres ens quedem, amb la mateixa il·lusió, la mateixa empenta, però contristats, amb un buit enorme i irreemplaçable i amb la tasca impossible de trobar-te un recanvi.
Però siguem optimistes i mirem el futur positiu amb llum i esperança. Perquè el millor de tot això, el vessant positiu --si és que n’hi ha algun-- del teu adéu, és que no es tracta d’una marxa, d’una renúncia o d’un comiat per sempre. Significa, tan sols, un arreveure, un “fins ara”, en el moment en què els nostres camins se separen per tornar-se a trobar en el futur. Com els dos enamorats que s’acomiaden després d’una nit de festa, com els dos companys que es retrobaran l’endemà a l’institut, la teva vida i la del Barça es distancien per un temps, per uns anys, que esdevindran insignificants amb la mirada de la història.
Són molts els anys de matrimoni, molts els anys de coexistència total i, a vegades, cal trencar amb la inèrcia. Per això, des del més profund sentit de dol, però amb la màxima il·lusió i optimisme, et diem adéu, arreveure, fins ara, fins sempre.
Això sempre serà casa teva, et trobarem a faltar... ja et trobem a faltar! Marxes per tornar, t’acomiadem per tornar-te a rebre, t’esperem, ens esperes, tornarem. Junts. Units. Per sempre.
Que hem de parlar de moltes coses, “compañero del alma, compañero”.

Etiquetes: Barça - Futbol

SI ENCARA QUEDA TEMPS, PER QUÈ HEM DE PERDRE L’ESPERANÇA?

Ja ho diuen, “l’esperança és l’últim que es perd” i aquesta és la reflexió a la que ens hem d’aferrar tots els aficionats al futbol. Perquè l’esport, com s’ha vist en incomptables ocasions, és capaç de trastocar totes les prediccions i capgirar qualsevol pronòstic. I és que tant sigui a gran escala, a llarg termini o en marges breus de temps, tot roda, tot canvia, tot varia de manera imprevisible. A través de la història, a partir dels records més intensos, ens trobem amb exemples clarividents que demostren de primera mà que tot és possible fins que l’àrbitre no xiula el final i ens ofereixen una visió molt rica dels desenllaços del futbol. Ara que arriba el moment decisiu de la temporada, ara que tot es decideix i on qualsevol detall és determinant, cal prendre consciència del paper de l’esperança en els desenllaços del futbol. I per fer-ho, m’agradaria repassar i analitzar cinc exemples que evidencien que en qualsevol situació i davant tots els contextos cal perseverar, confiar i somiar, perquè al final, tot acaba sent possible.

Comencem centrar-nos en la Champions League, l’idil·li de qualsevol futbolista, el bressol de tots els somnis, la competició més prestigiosa del món del futbol; són incalculables els moments màgics que ens ha regalat, com també ho són els instants que ens ha fet vibrar després d’una resolució extasiant sense límits.

El cas més recent, de fa tot just un any, el trobem a la final de la passada edició, a Lisboa, entre el Madrid i l'Atlètic de Madrid. Després d’un partit majúscul dels homes de Simeone, que s’havien avançat al marcador a la primera part, l’àrbitre --de manera qüestionable-- va decretar cinc minuts d’afegit. En el 93, quan en restaven només dos, Ramos va aixecar el cap sobre el cel de Portugal i va connectar una rematada perfecta que va suposar l’empat del partit. L’eufòria blanca es va desbocar, la desesperació matalassera va fer acte de presència i la pròrroga va arribar per resoldre l’enfrontament. Ja en el temps extra, el Madrid, superior físicament, es va acabar imposant. Sense l’excels cop de cap de Ramos, els blancs encara somiaren desperts per aconseguir la Décima.

Encara més enllà en el temps, el 2009, cal mencionar un gol que ha canviat tota la història del futbol. El va signar Iniesta, Don Andrés Iniesta, Sant Andrés, a Stamford Bridge davant el Chelsea a la tornada de les semifinals. El de Fuentealbilla va enllaçar un xut imparable que va conduir el Barça de Guardiola fins a la glòria. Els blaugrana havien estat buscant durant tot el partit un gol que els classifiqués per a la final, només un, que ja els portaria a Roma. Després de l’empat a res de l’anada i del gol d’Essien al començament del partit, els de Guardiola van remar a contracorrent els noranta minuts i quan tot ja semblava perdut, quan poca gent conservava la il·lusió, va aparèixer Iniesta i va desencallar un triomf que va simbolitzar el tret de sortida al millor equip de futbol de la història.

Ja per acabar, rascant en la memòria, ens situem a finals del segle passat, el 1999, en la final de la Champions que es va disputar al Camp Nou. Aquí hi trobem, probablement, el moment més fascinant, imprevisible i inesperat de la història del futbol. Els actors van ser el Manchester United i el Bayern de Munic, que havien arribat en un gran estat a la cita i que van oferir un partit vibrant. Els alemanys es van avançar al minut cinc de la mà de Mario Basler i van ser capaços de mantenir el resultat favorable fins a la recta final de l’enfrontament. Però va arribar el temps afegit i el Manchester United, que no es va rendir en cap moment, va rebre els fruits de la perseverança i va protagonitzar una gesta sense precedents. Al primer minut extra, Teddy Sheringham va igualar el marcador i tan sols dos minuts més tard, al 93, Ole Gunnar Solskjaer va donar la victòria als anglesos. Van ser tres minuts fulminants, gloriosos, que evidencien més que mai que “el futbol dura fins que s’acaba” --com va dir Joaquim Maria Puyal aquella nit de maig a Stamford Bridge--.

Deixant de banda la Champions, però mantenint-nos en l’àmbit europeu, arribem a la Lliga Europa, la segona competició continental, on l’any passat vam viure dos exemples de la imprevisibilitat del futbol en un mateix partit. S’enfrontaven el Sevilla i el València a Mestalla, després de la victòria a l’anada dels andalusos per 2 a 0. A la tornada, amb l’afició al costat empenyent juntament amb l’equip, els valencianistes van aconseguir anotar tres gols i propulsar-se cap a la final de Torí. Però, de nou, van tornar a aparèixer les forces sobrehumanes i el miracle inesperat va deixar-se veure; al minut 94, en l’última oportunitat del Sevilla, M’bia es va alçar davant la defensa del València i va rematar a la xarxa un gol històric. En aquest cas, no va forçar la pròrroga, sinó que va enviar directament el Sevilla a la final abandonant en la desesperació el València, que es va quedar amb la mel als llavis després de veure estroncada la proesa de la remuntada.

Per acabar amb el repàs històric, deixant de banda el continent, fixem-nos en la lliga espanyola i en un dels casos més propers als nostres dies, un exemple múltiple. Perquè hi ha hagut moltes ocasions en què el títol s’ha decidit de manera imprevista en l’última jornada --tothom recorda, per exemple, les famoses lligues de Tenerife--, però hi ha una ocasió en què el desenllaç va ser doblement inesperat. Anem fins a la temporada 2006-2007; un Barça en decadència estava empatat a punts amb el Madrid de Capello, que liderava la classificació gràcies al goal average particular amb l’equip blaugrana. En la penúltima jornada del campionat va ocórrer un episodi que va canviar la història. El Barça rebia l’Espanyol i el Madrid visitava un potent Saragossa. En el minut 88, els blaugrana i els aragonesos dominaven els seus respectius partits però en un minut tot va canviar. A la Romareda, Van Nistelrooy va igualar el partit i al Camp Nou, Tamudo va silenciar l’afició culer amb un gol que sempre serà recordat amb ira a can Barça. Amb tan sols un marge de divuit segons la situació s’havia revertit i el Barça, que ja es veia campió, va veure destrossades les seves aspiracions. A l’última jornada, sense massa història, els blancs es van proclamar campions.

Doncs, bé, aquest és el repàs d’alguns dels moments més emblemàtics que ens ha deixat el futbol en els últims temps, una petita representació de tot el que hem viscut, ja que abraçar tots els instants inversemblants seria, pràcticament, impossible. I aquests casos, concrets i propers, han de servir per transmetre a l’afició un missatge molt clar: cal lluitar fins al final. Perquè si una cosa té el futbol, és que ofereix la possibilitat de romandre vius en les competicions fins a l’últim instant, si el futbol és màgic per alguna cosa, és per la seva capacitat de mantenir-ho tot obert fins al final. Alegries, decepcions, tragèdies i glòries s’han cuit en breus marges de temps, en segons, en àgils moments descontrolats de bogeria compartida. Perquè si el futbol ens agrada, és pel seu poder impronosticable, per la seva devoció per l’emoció fins al final, per l’èxtasi imprevist que ens reserva per les postres.

I sí que a vegades aquestes sorpreses sobtades ens trenquen els somnis i ens esmicolen les il·lusions, és totalment cert. Però la glòria que ens espera darrere la perseverança constant i la lluita insistent és indescriptible. La sensació de passar de l’infern al cel en instants, en segons, en parpellejos esperançats, és inexplicable. I l’únic camí per arribar a experimentar sensacions tan intenses, vibrants i fascinants com aquestes és seguir el camí de l’esforç i la tenacitat. Només d’aquesta manera aconseguirem, si ho volem, revertir el que la inèrcia dicta com a prioritat i assolirem allò que anhelem a través de la nostra força. Lluitar molts cops vol dir guanyar, també pots perdre, però la pitjor derrota és la d’aquells que no ho intenten. Sense provar-ho segur que perdràs i si lluites, si batalles, si combats per allò que sempre has desitjat, podràs aconseguir guanyar. Només volent podràs.

Etiquetes: Futbol

ES POT EDUCAR A TRAVÉS DE L'ESPORT?

Encara que per a molts aficionats sembli mentida, l’esport no sempre està concebut per competir, lluitar, rivalitzar i guanyar. Aquesta és la visió que se li ha donat des de les altes esferes de la competició, però en nivells menys avançats, en edats encara de formació i creixement, l’esport cobra un rol fonamental en l’educació de molts nens, que troben en ell una simple manera de passar-ho bé, una senzilla distracció. Perquè molt sovint la irracionalitat de la competició ens encega davant la vida en si, davant la nostra existència més pura; perquè l’esport, al final, tot i representar una part molt important de les nostres vides, és una fracció més del que constitueix els éssers humans. I esclar que s’ha d’aprofitar, però no només per la seva capacitat de distracció extasiant, sinó també per a altres fins de gran importància i que, malauradament, no sempre se saben apreciar.

Em refereixo, fonamentalment, al paper protagonista que pot arribar a jugar l’esport en la infància de molts nens. La competició és un escenari ideal per a totes les fases de creixement de les persones i s’ha de saber valorar com un clima pròsper per a l’educació dels més petits. L’esport constitueix un grup social en el qual els nens se senten identificats, ajuda en l’enfortiment físic de cada persona, fa desenvolupar mecanismes cerebrals per interioritzar les tàctiques de l’equip --que més tard ajudaran en la trajectòria acadèmica--, regula la psicologia interior i fa partícips els nens d’un grup que evoluciona amb consistència.

Aquesta situació, però, no es dóna en tots els casos i, en algunes ocasions, la bogeria dels adults pot frenar la progressió dels més petits. M’explico. Amb sis anys, per exemple, és clar que els nens juguen a futbol per divertir-se, per passar una estona amb els amics i gaudir del seu temps lliure. Aquesta concepció sembla innegociable. Ara bé, alguns dels pares que amb tota la tendresa del món van a veure els seus fills jugar cada setmana no sempre actuen de la manera adequada. Alguns d’ells, sota aquest gran paraigües que és la paternitat, manifesten de manera massa expressiva els seus sentiments competitius respecte als seus fills, a l’àrbitre i, fins i tot, al mateix entrenador. Des de la banda, allunyats del treball constant que es fa des de la banqueta, recriminen de manera despectiva decisions arbitrals, exigeixen més del compte i amb massa duresa als jugadors i reclamen egoistament a l’entrenador que jugui el seu fill. Afortunadament per a l’esport no són la majoria, però igualment hi ha moments en què cal fer una passa de costat, aïllar-se de la concepció competitiva que tots tenim de l’esport i evocar, senzillament, el pur plaer de presenciar un partit sense més preocupacions. Si l’àrbitre s’equivoca, tant se val, els nens petits volen passar-s’ho bé i, a vegades, veure els seus pares exaltats només els afecta de manera negativa.

Un altre aspecte important el trobem en el vessant de l’arbitratge. Els col·legiats, en categories inferiors, no actuen com a simples aplicadors del reglament, ni molt menys, sinó que exerceixen una altra tasca molt important; els àrbitres ensenyen les regles, ajuden a interioritzar en els jugadors què cal fer en cada moment i eduquen des d’una posició externa i molt beneficiosa. Aquesta actitud s’ha de valorar en totes les seves dimensions i cal saber veure com d’important és que els àrbitres s’impliquin intensament en el joc i ajudin els jugadors a integrar-se en el món de la competició. Més tard, ja seran els dolents de la pel·lícula, però en les fases prèvies, exerceixen una feina vital. Quants cops hem vist la imatge d’un àrbitre cordant la bota a un jugador que encara no sap com fer-ho? Moltes i això és impagable.

D’altra banda, el paper dels entrenadors també és molt remarcable; contra el que les passions els dicten, han d’actuar amb serenor i calma i transmetre de manera entenedora els conceptes bàsics per introduir els jugadors en l’esport. Amb la paciència com a fonament s’enfronten a una feina complicada però transcendental i que, en la majoria dels casos, superen amb nota. La seva petjada és sempre clau per al futur dels joves.

Un últim afer que cal tractar és la resposta dels equips rivals davant conjunts amb problemes competitius evidents. En futbol, per exemple, anant 10-0 i sense haver deixat tocar la pilota al rival, cal furgar en la ferida i continuar marcant gols? Cal mantenir la intensitat sufocant sobre els jugadors? No, crec que no. En aquestes categories, els nens s’ho volen passar bé i cal ensenyar-los a mesurar els seus atacs. Oi que quan algú pateix personalment ningú s’hi acosta i incideix en allò que li fa mal? Oi que no? Doncs no entenc perquè en l’esport ha de ser diferent. Si un equip és molt superior a un altre i ja ha aconseguit els punts que volia per a la classificació no cal seguir destrossant un conjunt farcit d’esperança i estroncar part de la il·lusió dels més petits, vulnerables, que poden renunciar a l’esport a causa dels resultats.

M’agradaria destacar un cas que em va arribar fa unes setmanes i que crec que cal difondre i conèixer. Es tracta del prebenjamí de l’Alba Castellae, un equip de futbol de Burgos. Resulta que aquest equip, des d’inicis de temporada, ha perdut tots els partits, ha rebut més de 300 gols i només n’ha aconseguit marcar quatre. Els jugadors, com no pot ser d’una altra manera, van a jugar als partits desolats i ja conscienciats que els tocarà partir. I perdre. Mentrestant, als entrenaments gaudeixen fent allò que els agrada, jugar a futbol, i continuen aprenent malgrat que competitivament no ofereixen res. La mentalitat de l’equip es personifica en la figura del porter, el Dani, el màxim damnificat de les golejades que, setmana rere setmana, encaixa l’equip. Quan acaba els partits, no sap del cert quants gols ha encaixat però manté una determinació ferma: “Seguiré entrenant i jugant”, assegura amb el rostre radiant, la mirada esperançada, el somriure convençut i la màxima il·lusió. I aquesta concepció de l’esport, aquesta ensenyança que molts adults haurien de fer-se seva, és la més important. La constància en allò que a un li agrada és la base de qualsevol progrés i arreu, no només en l’esport, perseverar és la clau de l’èxit.

Analitzant aquestes diferents vessants que reuneix l’esport de categories inferiors, lluny de l’elit, cal treure una conclusió clara. L’esport ha de ser una extensió de l’educació, una branca més del procés d’aprenentatge acadèmic i vital que emprenem, ja des de ben petits, a l’escola i a casa. I és important, bàsicament, perquè és un sistema amè per als infants, divertit i fàcil d’interioritzar. El seu subconscient atrapa els conceptes que cal retenir i els sap aplicar, més endavant, en les situacions de la vida que els necessiten. Col·laborar, compartir, cooperar, perseverar o memoritzar (tàctiques, en el cas de l’esport) són valors i capacitats importantíssims en el nostre dia a dia i sobre els quals l’esport incideix de manera evident, reiterada i solvent.
Cal entendre que en disciplines menors, en nivells on els nens encara no han desenvolupat tot el seu sentit competitiu en l’esport, els rols en el camp de futbol són meres disfresses enfocades cap a l’educació i que preparen els infants per al futur; tant esportiu com personal. Ningú ha de treure la seva passió enfora, ni mostrar tota la seva exigència. Evidentment, de manera gradual, cal injectar en els nens dosis de competitivitat que facin néixer el concepte de disputa en la seva mentalitat, una concepció que anirà creixent fins a finalitzar l’etapa de formació. Però abans d’arribar a aquest moment, cal passar una fase prèvia de formació. Important. Decisiva. Transcendental. Inevitable.

Però també cal tenir present que si es pot educar mitjançant l’esport, a través de la disciplina d’equip, del treball cooperatiu i d’altres aspectes molts importants, també és possible deseducar des de l’esport. Amb actituds innecessàries, exagerades i desmesurades que cal eradicar per evitar que mentalitats poc conscients s’interposin en l’educació dels més petits. Això és molt important i cal fer entendre als pares que actuen de manera irracional que es guardin per a la seva intimitat els insults o les pressions i deixin els seus fills gaudir de l’esport com vulguin.

Amb tot això, és clar que la frontera que delimita què és la competició i què és la formació és molt fina, pràcticament imperceptible, però urgeix prendre consciència de la importància de saber-la distingir. Els nens, envoltats d’innocència, no sempre en són capaços i han de ser els adults, racionals i entesos, els encarregats de fer-los veure que l’esport és pura diversió. Els més petits, somiadors i alegres, no tardaran a instal·lar la seva impermeabilitat sentimental davant l’exterior competitiu i exigent i seguiran gaudint d’allò que més els agrada; practicar l’esport per amor a l’art, per amor al mateix esport. Sense res més. Potser seria hora que molts dels cavalls desbocats que ataquen els estadis n’agafessin exemple.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

POT CANVIAR LA REACCIÓ DE L’AFICIÓ RESPECTE ALS ÀRBITRES?

Quants cops hem sentit a dir “hem perdut per culpa de l’àrbitre”? Quants cops els diaris s’han fet més ressò dels errors a l’hora de xiular que de la ineficàcia dels jugadors? Quants cops els col·legiats han rebut el pes de la derrota sobre la seva esquena de manera exagerada? Quants? Incomptables. I és que l’esport, a més de reunir jugadors, entrenadors o aficionats, abraça un seguit de branques, aspectes i vessants molt diversos i variats, entre els quals trobem la tan necessitada, però alhora tan criticada, feina dels àrbitres. Des de l’ombra de les grans estrelles, exerceixen una tasca fonamental, la de regular, supervisar i controlar el joc, tant en la competició d’elit com en l’amateur, però no sempre són valorats com la seva responsabilitat esperaria. Sobre ells, més que damunt de la resta, és on hi ha més mirades posades, inspeccions crítiques i rigoroses, que valoren si les decisions que prenen són encertades. La seva tasca, tot i ser vital per al desenvolupament de l’esport, és reconeguda i agraïda en molt pocs casos, i amb massa freqüència es menysprea que, en definitiva, són una de les bases que fan moure l’engranatge d’aquest gran espectacle. Per analitzar la seva funció i la resposta que aquesta rep des de l’afició, cal enfocar l’arbitratge des de dos vessants contraposats: el teòric i el pràctic.

D’una banda, centrats en les exigències que reclama una feina com la d’àrbitre, sembla evident que la dificultat i la precisió que es necessita són màximes. La seva primordialitat fonamental ha de ser no entorpir en el joc, tant amb decisions correctes com amb explicacions convincents i coherents, per garantir que aquest transcorri amb la màxima fluïdesa possible. Però això no sempre és fàcil. Hi ha tres dificultats essencials: l’engany premeditat, la influència ambiental i la rapidesa en les decisions.
En primer lloc, els jugadors, amb intencions provocatives i murris, sovint intenten confondre els àrbitres per obtenir, com a resposta, una decisió favorable als seus interessos. Llançar-se a la piscina figurant un penal o aixecar els braços simbolitzant la innocència, per exemple, són dos dels casos més coneguts.
En segon lloc, els col·legiats viuen constantment sota la pressió de l’entorn i dels mateixos esportistes, que els intenten coaccionar per obtenir beneficis. A més, la insistència del públic sobre la seva mentalitat els pot obstaculitzar a l’hora de pensar de manera clara i reflexiva; els crits de la grada són, sovint, el seu màxim perill.

Per acabar, cal sumar la necessitat que tenen els àrbitres de sentenciar ràpid i amb seguretat, traient de la jugada una decisió pràcticament instantània, que no deixa marge per a la reflexió o la reacció. Aquesta dificultat es demostra veient els problemes i els dubtes que també tenen els analistes experts per determinar, seguint un criteri fiable i basat en la consulta del reglament al moment, quina és la situació de la jugada. Els periodistes dedicats a l’estudi de les polèmiques arbitrals sovint necessiten veure repeticions alentides, des de tots els angles, amb diferents perspectives i durant una bona estona per considerar, encara sense una autoritat dràstica, quina hauria d’haver estat la decisió. Els àrbitres només tenen segons per decidir, observant una sola presa i des d’una sola òptica. Tan sols amb un marge de pocs segons han de detectar la resolució de la jugada, que pot arribar a canviar la història.
Totes aquestes característiques, que des de l’exterior i de manera reflexiva ens semblen més que clares i evidents, pateixen un canvi pronunciat de rumb a la pràctica, quan ens submergim en l’esport en estat pur. I és que l’emoció i els nervis de la competició trastoquen, i de quina manera, la mentalitat i la sensibilitat dels aficionats. I ja són coneguts per tothom els càntics presents en tots els estadis en contra dels àrbitres; que si recordem irrespectuosament la seva mare, que si el fem fora de l’estadi, que si això és un robatori, que si això ho fas malament i allò altre encara és més deficient. Sempre amb la mirada en l’àrbitre i la mà a la butxaca per treure el mocador en cas de necessitat. Sempre la mateixa història.

Però és que al camp, i això ja ho dic per pròpia experiència, la necessitat d’obtenir un bon resultat encega la visió dels seguidors, que abans de ficar-se amb el seu equip, discrepen fins a límits insospitats de les decisions del col·legiat. I aquesta crítica constant, amb freqüència sense fonaments, també forma part del teatre de l’esport, aquesta gran parafernàlia que s’ha muntat i que a vegades viu immersa en graus d’artificiositat exagerada que injecten dramatisme a l’escenari per exacerbar, encara més, el panorama.
I de la mateixa manera que es va en contra dels àrbitres, s’han arribat a sentir veus blaugrana crítiques amb Messi proposant vendre’l, per exemple. Perquè davant l’ansietat de la competició fins i tot les grans estrelles són qüestionades. És d’entendre que si hi ha gent que es fica amb el millor futbolista de la història n’hi haurà d’altra que anirà en contra dels àrbitres.

Queda clar, doncs, que el que amb el cap fred ens sembla evident amb l’escalfor del moment competitiu se’ns allunya de la lògica. La irracionalitat característica i innegable de l’esport ens impulsa, a tots i sense excepció, a anar en contra dels col·legiats, amb un sol crit i una sola direcció: la crítica persistent. D’aquesta manera, el seny que diferencia l’ésser humà s’esvaeix com el fum quan l’esport irromp en les nostres vides i no es pot lluitar de cap manera contra la bogeria derivada de la competició. I això ja no es pot canviar; és inherent a l’aficionat al futbol, i els àrbitres han de ser conscients que quan prenen la decisió de dedicar-se a aquest món hauran de conviure amb la pressió ambiental incessant. Per moltes reflexions pausades que fem o per moltes lliçons que donem, no aconseguirem canviar res; l’esport, per sort o per desgràcia, ho trastoca tot. I això, ara i sempre, romandrà inalterable.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

FINS ON POT CANVIAR EL FUTBOL?

El futbol pot arribar a donar moltes voltes. La història és un testimoni precís dels canvis exponencials que els equips pateixen en marges de temps breus i que evidencien les bogeries que sempre han caracteritzat aquest esport. Les competicions, constatacions fiables de les prestacions que poden oferir les plantilles, reflecteixen tant el rendiment dels equips en una temporada concreta com les seves pròpies ambicions al llarg de l’any, que són proporcionals a la mentalitat competitiva del grup de jugadors. Aquestes demostracions, agafades amb un valor històric i a través de la comparació, ens ensenyen com un únic equip pot variar en pocs anys i ens il·lustra fins a quin punt el futbol és impronosticable a llarg termini. Els exemples concrets, les referències històriques rigoroses, són la prova més fiable que declara indiscutiblement que el que ahir era comú avui sembla impossible i ens recorden allò que l’actualitat sembla que ha esborrat. Per demostrar aquesta afirmació, em basaré en tres exemples concrets, ordenats cronològicament.

Els jugadors del Deportivo celebren un dels gols contra
el Milan a Riazor als quarts de final de la Champions 2004 

Comencem el nostre viatge en el temps a l’any 2000, a la Corunya, la ciutat natal del Deportivo de la Corunya. El club gallec va viure a inicis de segle un dels períodes més gloriosos de la seva història, en què va ser conegut com l’Eurodepor. La seva flamant trajectòria va començar la temporada 1999-2000, quan va guanyar el títol de Lliga superant el mismíssim Reial Madrid, que va acabar cinquè i havia guanyat la Copa d’Europa l’any anterior. D’aquesta manera, el Deportivo es va classificar per a la Lliga de Campions de la UEFA, una competició que va disputar en cinc ocasions de manera consecutiva. El 2001, en la seva primera experiència, va arribar als quarts de final imbatut, superant equips com l’Hamburg, el Panathinaikos, el Galatasaray o el PSG, però va ser eliminat pel Leeds United a quarts de final per un global de 3 a 2. La temporada següent hi van ser de nou i va tornar a caure a quarts, en aquest cas davant el Manchester United. La seva millor classificació va ser el 2004, quan va arribar a les semifinals, on va ser superat pel Porto per la mínima. Aquell any, el “Superdepor” va derrotar la Juventus i va remuntar un 4 a 1 al Milan dels Cafú, Maldini, Gattuso, Xevtxenko o Dida a Riazor, golejant l’equip italià per 4 a 0 en un partit que ja forma part de l’imaginari futbolístic de qualsevol aficionat. El 2005, però, va caure a la fase de grups i va tancar l’època més durada de la seva història. Tornant al present, el Deportivo segueix jugant a primera divisió, però ara lluita per evitar el descens i és un dels equips amb menys potencial de la categoria.

Javi Moreno, jugador de l'Alabès, celebra un dels gols
de la final de la Copa de la UEFA del 2001

El 2001, el protagonista va ser el Deportivo Alabès, que aquell any va disputar la Copa de la UEFA. La temporada anterior, el club basc havia acabat en sisena posició i havia certificat l’accés a la segona competició continental. La campanya 2000-2001 va ser la més gloriosa de la seva història i l’equip va arribar a la final del torneig. Després de superar en el camí rivals com l’Inter de Milà, va accedir a la final, on va caure a la pròrroga contra el Liverpool amb un gol de Delfí Geli al minut 117. Per cert, en els quarts de final es va enfrontar al Rayo Vallecano. Actualment, l’Alabès milita a segona divisió i ocupa la zona mitjana de la taula. Del 2009 al 2013, va estar a segona divisió B.

L'onze tipus del Fulham la temporada 2009-2010

Per acabar, marxem cap a Londres, la capital del Regne Unit, per fixar-nos en el Fulham FC. L’equip anglès, gràcies a la setena plaça aconseguida la temporada 2008-2009, es va classificar per a l’Europa League. En el torneig es va emparellar amb la Roma, el Basilea i el CSKA Sofia i va acabar segon a la fase de grups. A les eliminatòries va superar el Shakhtar Donetsk, la Juventus, el Wolfsburg i l’Hamburg i amb pas ferm va arribar a la final. Es va enfrontar a l’Atlètic de Madrid, però va caure per 2 a 1 a la pròrroga amb dos gols de Forlán. Tot i això, va signar una de les millors temporades de la seva història. Ara, el Fulham juga a la Football League Championship, la segona divisió anglesa, i ocupa posicions de la cua de la classificació.
D’altra banda, a més d’aquestes temporades marcades a la història dels clubs, m’agradaria destacar i ressaltar tres resultats concrets, en dates específiques, que, recordant-los ara, ens mostren la magnitud del futbol. L’1 de novembre de 2005, a la fase de grups de la Champions League, el Benito Villamarín va viure una nit històrica; va gaudir de la victòria del seu equip, el Betis, davant el Chelsea per 1 a 0 amb gol de Dani. Actualment, el Betis juga a segona divisió i el Chelsea lluita per guanyar la Premier League.

El 10 d’abril de 2008, el Bayern de Munic visitava el Coliseum Alfonso Pérez en la tornada dels quarts de final de la Copa de la UEFA. El Getafe, després de l’empat a un de l’anada, necessitava la victòria, però els noranta minuts es van exhaurir amb el mateix resultat i es va forçar la pròrroga. En el temps extra, el Getafe es va avançar 3 a 1, però amb cinc minuts el Bayern va empatar i va accedir a la següent ronda. Ara, però, l’empat a tres és recordat com un resultat històric. En l’actualitat, el Getafe es troba a la zona mitjana de la classificació de primera divisió i el Bayern és dominador absolut de la Bundesliga i temut a tot Europa.

Per acabar, uns mesos després, el 18 de desembre de 2008, el Racing va derrotar el Manchester City per 3 a 1 a la fase de grups de la Copa de la UEFA. En aquella edició, però, l’equip càntabre no va passar ronda a causa del goal average perdut amb el PSG, tan sols per un gol a favor menys. Set anys després d’aquesta gesta, el Racing es troba en zona de descens de la segona divisió i el City és el vigent campió de la Premier League en dues temporades consecutives.
El valor de tots aquests records, a part de tenir un caràcter anecdòtic i de curiositat, va molt més enllà i constata una evidència que només la memòria és capaç de detectar. Mostra que la glòria dels grans equips del passat, en la majoria dels casos puntual, pot esfondrar-se amb poc temps i fer viatjar els clubs del cim a l’abisme en un petit impàs.
Però la lliçó que cal treure d’aquesta visió és una altra de molt diferent. Transcendental. Com hem vist, equips que van enlluernar fa relativament pocs anys el món del futbol ara tenen un rendiment infinitament inferior, incomparable amb el que van exhibir fa un temps. Davant d’aquesta situació, donem la volta a la història! Si en el passat, alguns dels equips que van ser grans ara són petits, què ens priva de pensar que el procés es pot desenvolupar a la inversa? No hi ha la possibilitat d’esdevenir, d’aquí a un temps, el que la història recorda que vam ser? No tenen equips sense un passat gloriós l’oportunitat d’escriure una pàgina daurada de la seva història amb la seva pròpia suor? Per descomptat. I això és el fonament de qualsevol millora.

Creure en la possibilitat d’aconseguir un objectiu, per molt inassolible que pugui semblar, ens ha de donar força, i exemples com els que aquí he exposat manifesten de primera mà que això és possible. És cert que lluitar contra la inèrcia competitiva del moment no és fàcil. Però rebel·lar-se contra l’ordre establert és el més màgic que un equip com a conjunt pot fer o un jugador com a participant pot intentar. I aquest esforç serà el que, més tard, recollirà els fruits de la feina ben feta i amb l’harmonia passional d’haver arribat a la meta assaborirà l’èxit lluitat, patit i, al final, aconseguit.
En l’àmbit estrictament personal, estimat lector, sempre existirà l’oportunitat que cadascú de nosaltres, en la seva projecció vital, lluiti contra les seves pròpies barreres, derroti les dificultats que la vida li posa i assoleixi allò que sempre ha estat buscant. Futbol o vida, pilota o professió, terreny de joc o vida sentimental, tant se val; al futbol, com en la vida, tot és susceptible de canviar. De millorar. I aquesta seguirà sent l’essència de la nostra existència.

Etiquetes: Futbol

QUIN SENTIT S'HA DE DONAR A LES DECLARACIONS DELS ESPORTISTES?

La sortida a la llum d’unes polèmiques declaracions de Carles Rexach, membre de la comissió tècnica del Barça, fa una setmana, va encendre totes les alarmes. I ho va fer, un cop més, i com ja estem acostumats en el món de la comunicació esportiva, de manera exagerada i desproporcionada. Perquè l’assumpte, tal com es va anar explicant a mesura que es van anar coneixent els fets, realment no donava per tant i resulta que els periodistes es van fer ressò d’allò que no acabava de ser del tot cert. Aquest aparador m’ha generat un seguit de dubtes al voltant de les declaracions dels esportistes, de la seva importància i de la seva funcionalitat.

Tot l’enrenou va esclatar fa set dies, quan el diari Regió 7 va fer públiques un seguit de declaracions de Carles Rexach. La suposada entrevista resultava ser una xerrada col·loqui informal que l’exjugador havia mantingut amb un grup de persones, entre les quals hi havia el periodista Lluís Busquets, autor de l’entrevista. Segon assegura aquest, Rexach li va donar permís per publicar les declaracions, però el directiu manifesta que això és fals. Sigui com sigui, sembla evident que les paraules van sortir de la boca de Rexach i el problema és la interpretació que s’hi pot donar. I aquest tema dóna molt per parlar.
En primer lloc, com va passar en el cas de Rexach, les paraules tenen el do, o la desgràcia, de ser directes, clares i sentides. I no és el mateix dir amb ànim informatiu i rígid que “Messi va menjar moltes pizzes” (una de les declaracions sorgides de la boca de Rexach) que dir-ho amb un to irònic, graciós i, fins i tot, burlesc, com qui explica un acudit. Això, la veu és capaç de diferenciar-ho, però les paraules escrites, si no són molt polides, no ho poden concretar. I en aquest aspecte recau el malentès majúscul que es va produir.
I és que sovint, en les paraules que manifesten els esportistes s’hi pot interpretar més d’un missatge i cal saber precisar i aclarir el seu significat amb adequació per evitar equívocs fatals. Que després encara han de sortir a desmentir les declaracions que, realment, no ha fet!

D’altra banda, i com a prova concloent de la ineficàcia de les declaracions, els esportistes mai diuen el que pensen. Sota cap concepte. No sé si és la por de ser criticats, la mentalitat tancada de la societat, la falta d’idees per comentar o la poca capacitat comunicativa que tenen, no ho sé, però és evident que no ofereixen les seves valoracions profundes. Ja són conegudes, per exemple, les respostes model, les tòpiques, que serveixen davant de qualsevol situació; que si s’ha d’anar partit a partit, que si el rival estava molt preparat, que si l’àrbitre ha fet la seva feina, que si els partits duren el que duren o que juguen els que juguen. Sempre la mateixa història, repetitiva, monòtona i fatigosa.
Perquè a mi, com a aficionat, ningú m’ha d’explicar sopars de duro, conceptes teòrics que conec a la perfecció. Ningú m’ha de recordar que hi ha un àrbitre que exerceix la seva tasca, que en un camp de futbol hi juguen onze contra onze o que els partits tenen una durada determinada. Ja ho sé tot això! Jo, com a seguidor, vull saber què pensen aquells a qui animo, dono suport i reto la meva confiança. M’interessa com han viscut l’enfrontament, quines sensacions tenen, si ho han vist igual que jo o ho valoren diferent. Ells també poden opinar, no són robots estàtics, asentimentals, que només es dediquen a una competició. L’esport inclou tot el que l’envolta i saber què senten els esportistes és una bona manera d’acostar-nos-hi.

Però, malauradament, quan les paraules superen la banalitat permanent, explota l’obús del ressò mediàtic, fonamentat per la necessitat de la premsa de trobar notícies on no n’hi ha. I és que ara si un esportista diu que l’àrbitre ho ha fet malament, si manifesta que vol marxar de l’equip on juga o assumeix que el seu company no passa per un bon moment, aconseguirà omplir titulars i més titulars. Per això potser tenen por. I l’aficionat, mentrestant, veu com s’escapa la possibilitat de sentir-se implicat en el grup, de veure’s inclòs en la percepció de l’esport i empatitzar amb les reaccions que observi al camp. No. Només que un jugador insinuï quelcom que traspassa lleugerament la ratlla vermella que marca l’esterilitat de la notícia és assenyalat. I això és el que cal rectificar.
Però la rigidesa comunicativa no es restringeix exclusivament a l’àmbit periodístic, també hi influeixen els interessos de club. Perquè que un jugador del Madrid digui que Messi és el millor del món no es pot consentir, no toca i s’ha de restringir. Cal evitar, pel que sembla, que el rival sigui lloat. No sé si ho interpretes com jo, lector, però… d’això no se’n diu llibertat d’expressió?

Per cert, cada cop la premsa té menys accés als esportistes i l’afició està més distant dels jugadors. Per exemple, les rodes de premsa de futbol en què només es permet un torn de paraula als periodistes perden utilitat, perquè la informació oferta va en funció dels mitjans presents i no de la magnitud o la transcendència de l’esdeveniment. D’aquesta manera, es tanca la porta a la paraula, es rebutja l’opinió, s’evadeix la realitat quan aquesta incomoda i es neguen les explicacions que l’afició sovint reclama. Però bé, aquesta és una altra qüestió.
Tornant al tema, jo, després d’escoltar repetitivament les mateixes declaracions setmana rere setmana, em pregunto si unes paraules poden ser, realment, motiu de tanta preocupació. Penso que no, i que l’eco mediàtic que generen és un simple símptoma de la susceptibilitat col·lectiva instal·lada en el món de l’esport, que no tan sols envaeix les declaracions dels esportistes, sinó que inunda les reaccions periodístiques i ataca la concepció de l’aficionat. Sortosament, vivim en una societat que, en principi (ja que no sempre és així), permet la llibertat d’expressió i, per això, cal permetre als esportistes dir el que creuen sense que se sentin pressionats o intimidats per la pressió exterior que els incomoda.

I també cal analitzar les declaracions dins de la seva dimensió. No cal banalitzar-les, ni molt menys, però s’ha de saber donar a cada lletra, a cada coma, la seva magnitud real i no fer d’una paraula una tesi doctoral crítica. Si la resposta externa davant les declaracions canvia, les mateixes declaracions evolucionaran i, com en tota evolució, ho faran per millorar i esdevenir més clares, més sinceres i més franques. En el fons, més honrades.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

AIXÍ S’ERADICA LA VIOLÈNCIA AL FUTBOL?

La violència ha inundat, recentment, l’escenari futbolístic espanyol. I ho ha fet en totes les seves dimensions; a la graderia, al terreny de joc, extraesportivament i als despatxos. Ha ocupat portades, a vegades de manera exagerada i equivocada, ha generat debats i ha incitat polèmiques acalorades. Davant d’aquest context, però, cal valorar amb determinació i sense amagar-se com s’ha arribat a aquesta situació, quins factors hi han influenciat i quina ha sigut la resposta per part dels que, en teoria, han de vetllar per la seguretat de tots.
Tot l’enrenou que s’ha generat va començar el 30 de novembre de l’any passat, en la prèvia del partit entre l’Atlètic de Madrid i el Deportivo de la Corunya al Vicente Calderón, quan els aficionats ultra dels dos equips, del Frente Atlético i dels Riazor Blues, es van enfrontar en una batalla campal a la vora del riu Manzanares. La policia va tardar més de vint minuts a intervenir-hi i els matalassers van matar un simpatitzant del Deportivo. Aquest incident va commocionar tot el futbol espanyol, que es va vestir de dol després de patir un episodi deplorable.

Imatge de la batalla campal a la vora del riu Manzanares

A partir d’aquí, des de la Federació Espanyola de Futbol es van començar a buscar solucions per intentar evitar futurs accidents i recuperar la credibilitat perduda després de la mala gestió mostrada. La seva reacció inicial, però, ja va ser incompetent. Resulta que l’àrbitre i els clubs implicats van estar d’acord, a proposta de la Lliga de Futbol Professional (LFP), de suspendre el partit a causa de la gravetat de la situació. Després d’aquesta determinació, només faltava el consentiment de la Federació Espanyola de Futbol, però no va arribar. I no ho va fer per contrarietat amb la decisió o per manca de temps per realitzar els tràmits administratius, sinó que no es va poder contactar amb cap responsable que pogués executar l’ordre. Lamentable. I després encara diuen que estan compromesos! Quina serietat té una Federació que no té personal operatiu un diumenge de partit i després d’un incident d’aquestes dimensions? Ens volen fer creure que podran aconseguir alguna cosa? Que no ens enganyin.

Després d’aquest incident, absolutament censurable, criticable i inhumà, la LFP va intentar emprendre mesures per mostrar el seu compromís amb l’ètica i recobrar la confiança de l’afició que havia perdut. No se n’ha sortit. El primer que va fer, i que se segueix executant ara, és presentar incomptables denúncies contra les aficions de primera i segona divisió per càntics ofensius contra altres aficionats, jugadors o clubs. La Comissió Antiviolència, promoguda per la LFP, envia, puntualment cada dimarts, un informe a la Federació Espanyola amb els possibles càntics denunciables als estadis que “incitin a la violència, al racisme, a la xenofòbia i a la intolerància en l’esport”. Una de les darreres afectades ha sigut l’afició del Barça, acusada de crits de “Cristiano, borracho”, i l’afició del Sevilla, per exemple, ja ha estat denunciada en onze ocasions. 
I jo em pregunto, abans de l’incident entre el Frente Atlético i els Riazor Blues no hi havia insults als camps? Van sorgir tots unànimement després d’aquest enfrontament? No ho crec. Però esclar, després del despropòsit majúscul entre la LFP i la RFEF a l’hora d’intentar actuar, els dos organismes havien de demostrar la seva iniciativa moral i van decidir, sense fortuna, tenir mà dura amb els càntics ofensius, a vegades lleus, que sempre han sigut la banda sonora del futbol. Sí, és veritat que no han de ser acceptats per la seva habitualitat, però no cal anar contra tothom i contra tot. Després, el Bernabéu aplaudeix una entrada agressiva d’Isco i ningú diu res. I això també incita a la violència.
M’agradaria mencionar, a més, un altre aspecte, intern al joc, que també ha despertat molta polèmica i que cal tenir present per entendre que la violència no està compresa, únicament, per les batalles armades. La violència va més enllà i, sembla que de forma imperceptible per la Federació, ha aparegut, sigil·losament, dins del joc. Cal destacar dues accions recents.

En primer lloc, l’agressió evident i intencionada de Cristiano Ronaldo el 24 de gener passat al jugador del Còrdova Edimar, que va rebre un cop de puny i una puntada de peu del futbolista blanc. Ronaldo, pel que sembla el millor jugador del món, és, indiscutiblement, un emblema referència per als més petits, per als nens que creixen jugant a futbol emmirallats amb el joc però també amb l’actitud dels més grans, i no va actuar com s’espera d’una persona tan influent. El comportament que va mostrar, a més de ser infantil i immadur, va ser desproporcionat i inadequat. I és cert que ell no juga per als nens, que no té en l’educació la seva finalitat primordial i que algú dirà que la seva feina és, exclusivament, jugar a futbol i marcar gols. Discrepo. Perquè el rol que ha adquirit l’esport en els darrers anys, i que permet al portuguès cobrar els milions que ingressa anualment, s’ha fomentat i propulsat, entre altres aspectes, a partir de l’entusiasme i l’afició dels infants, que també formen part d’aquest gran espectacle.

En segon lloc, l’atac voluntari d’Arda Turan contra l’assistent de l’àrbitre en la tornada de quarts de final de la Copa del Rei el 28 de gener passat enfront del Barça. Irat per una determinació del col·legiat contrària als seus interessos, i després de perdre la bota com a resultat d’una acció del joc, la va llançar amb ímpetu i força contra l’assistent com a mostra de disconformitat amb la seva decisió. El jugador tan sols va rebre una targeta groga i el Comitè de Competició, tot i disposar d’imatges evidents d’intent d’agressió, no va decidir actuar. Una vegada més, l’àrbitre va mostrar poca autoritat i el Comitè va oferir la seva versió més improductiva.

Javier Tebas, president de la LFP

I ja per acabar, cal afegir un episodi surrealista que ha acabat de sumar incoherència i fantasia a l’assumpte. Fa poc més de vint dies Javier Tebas, president de la LFP, va fer pública una carta en què demanava a Ángel María Villar, president de la RFEF, que el tractés amb més respecte en les reunions que mantenien i no li digués “gilipollas”. A més, va insistir en reiterades ocasions que estava decebut amb la seva actitud. A veure si ho entès bé… resulta que els dirigents que insisteixen a l’afició que no parli malament als estadis i que sigui respectuosa amb els jugadors són els mateixos que en petit comitè i quan estan buscant solucions pels dèficits de la Lliga només se saben insultar? És això? Genial.
I totes aquestes reflexions que no s’entenguin com una crítica a l’aniquilació de la violència o una defensa dels actes agressius. Ni pensar-hi! És evident que els atacs desproporcionats han de ser tallats de soca-rel. Aquests exemples són, únicament, el reflex de la poca protecció, el poc compromís i la poca professionalitat que em transmeten, com a aficionat, els que, en principi, intenten manejar el futbol. Ho intenten i, evidentment, no se’n surten. I totes les mesures que han pres per mostrar la seva responsabilitat són ineficients. Esclar, perquè és comprensible que la intransigència intolerant amb què es tracten els crits a la grada es converteixi en passivitat alarmant amb les accions violentes dels jugadors. Perquè un crit de “Cristiano, borracho” pot influenciar negativament els joves aprenents, però un futbolista que llança una bota amb intenció, força i determinació a un àrbitre, no. Excel·lent.

I és que, senzillament, de nou, som víctimes d’un símptoma més de la hipocresia insistent que intenta amagar amb inoperància els errors administratius que es cometen. Les mentides recurrents utilitzades per cobrir les deficiències evidents queden al descobert davant actituds que s’haurien de censurar amb duresa però que quan apareixen es mira cap a una altra banda, sense donar-hi importància. I mentre això segueixi així, mentre els presidents de federacions s’insultin, els “millors jugadors del món” utilitzin tècniques de boxa a canvi de dos simples partits de sanció i els futbolistes puguin expressar el seu desacord amb l’àrbitre llançant al seu assistent la bota sense patir més sanció que una targeta groga, totes les mesures que es prenguin per acabar amb la violència perdran el sentit.
Perquè la violència no són només combats, lluites i enfrontaments armats, la violència va més enllà, i arriba a les mateixes mans dels jugadors. Perquè la violència també existeix en la paraula malsonant i en la no actuació davant contextos que la reclamen. Aquesta violència, però, no interessa a la Federació ni a la LFP, que es renten les mans davant els actes que, a diferència del que creu tota l’opinió pública, consideren fruit del joc. Aquestes accions també contribueixen a l’educació dels nens, l’educació amb què la Federació s’ha omplert la boca defensant que és sagrada. No són capaços de veure la realitat, no saben actuar amb correcció i no aconseguiran res si no canvien la seva mentalitat. I així ens va.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu


QUÈ HI FAS AQUÍ, QATAR?

Bandera de Qatar

Qatar fins a la sopa; així és com es presenta el panorama esportiu internacional de la pròxima dècada. I és que el país asiàtic s’ha posicionat com a freqüent organitzador d’esdeveniments esportius capdavanters. Ha presentat amb insistència les seves candidatures en diferents disciplines, ha perdut en algunes, ha guanyat en unes altres, però ha persistit en totes. Aquest, potser, és l’únic valor lloable de la seva proposta. Perquè resulta que, malgrat sembla haver estat escollit legalment i netament en les diferents votacions, l’opinió pública, els experts i la gent involucrada veuen amb mals ulls la determinació presa, titllant-la d’irregular, dubtosa, innecessària i perjudicial. Els únics que valoren positivament la decisió són els que, com a fenomen derivat del resultat, han vist augmentats els seus comptes bancaris. Cal analitzar amb profunditat, doncs, la malaltissa obsessió recent de Qatar per acollir esdeveniments esportius, una tendència que, fins fa poc més de cinc anys, mai havia olorat, però que ara persegueix sense fre. S’han de destacar tres competicions ja atorgades a l’organització qatariana i que sembla que, de moment, han caigut en la sort d’uns diners de resultat incert.

En primer lloc, el cas que ha aixecat més polèmica i que es presenta més replet de dubtes és el del mundial de futbol de l’any 2022. Qatar es veurà obligat, entre altres aspectes, a aixecar núvols artificials per evitar la calor insuportable del país durant l’estiu o, trencant la dinàmica dels clubs, haurà de celebrar la competició a l’hivern. De moment, el desenllaç no està clar i ja han començat a sortir les primeres veus criticant durament la decisió i dubtant, seriosament, de la capacitat d’organització. Altres veus que qüestionen l’encert en la decisió que Qatar aculli aquest mundial estan lligades amb el terrorisme, la prohibició de vendre alcohol i el rebuig frontal a l’homosexualitat.

El vessant més alarmant, però, es vincula amb les condicions de feina dels treballadors. I aquí ens hem d’aturar. I és que les dades parlen per si soles i, sincerament, fan molta pena. Segons va recollir la Confederació Sindical Internacional (CSI), en les preparacions dels darrers esdeveniments esportius (jocs olímpics, mundials i eurocopes) han mort 140 obrers --sí, una xifra elevada, però que ara no és el moment de valorar--. A Qatar, ja han mort més de 1.200 obrers, treballant en condicions lamentables, cobrant una misèria amb retard i immersos en la inseguretat sobre el seu futur. Si agafem de referència l’elecció com a seu, el 2 de desembre de 2010, mor un treballador cada trenta hores. I la CSI calcula que en moriran 4.000 més: el 2022 s’arribarà a una defunció cada dinou hores.
Davant aquest cúmul de controvèrsies, el sempre polèmic president de la FIFA, Joseph Blatter, va admetre que havia sigut un error escollir Qatar i el màxim organisme del futbol mundial ja es planteja canviar la seu de la competició. La FIFA va exigir al país una regulació adequada de les condicions dels obrers i va demanar que canviés radicalment la seva política de treball. D’altra banda, es va iniciar una investigació per possible suborn, però la Comissió d’Ètica de la FIFA va considerar que no s’havia produït “cap violació de les normes”.

El segon esdeveniment que cal destacar és el mundial d’handbol disputat aquest gener a Doha i Lusail. Sembla que en aquest cas l’aposta de Qatar per l’esport és més ferma i, d’alguna manera, ha demostrat el seu interès. I ho ha fet de manera absolutament legal, però dubtosa moralment i ètica. M’explico. Semblava que la mà irresistible per a alguns dels diners només actuava en l’àmbit de clubs i que els equips eren els únics que aconseguirien prestigi a cop de talonari. Semblava, però ja se sap que els diners poden aconseguir l’inassolible. I Qatar ho ha fet; ha nacionalitzat grans jugadors del planeta per formar una selecció competitiva que ha acabat sent subcampiona del món davant França. Fins ara, només havia participat en quatre mundials i el màxim que havia aconseguit havia sigut classificar-se, pels pèls, per a la segona fase. Potser l’organització d’aquest campionat va ser adequada i correcta, però en l’àmbit esportiu a mi, personalment, m’ha decebut la seva intervenció.
Per cert, tot i la seva conscient implicació en l’handbol, la tradició al país és tan minsa que la selecció qatariana es va veure obligada a contractar aficionats espanyols per animar el seu equip nacional. Simplement trist.

El precedent més recent el trobem en l’elecció de Doha com a seu del mundial d’atletisme. El 18 de novembre de l’any passat la capital qatariana va superar, submergida en la polèmica, les propostes de Barcelona i Eugene (als Estats Units). El president de la Federació Espanyola d’Atletisme, José María Odriozola, va criticar durament aquesta elecció, va assegurar que estava decebut i cabrejat, va admetre que havia guanyat la pitjor candidatura de totes tres amb molta diferència i creu que “és una mala jugada per a l’atletisme mundial”. A més, segons Odriozola, els 37 milions d’euros que va oferir Qatar en concepte de patrocini durant els cinc pròxims anys van arribar fora de termini i de manera il·legal. Però qui paga mana.
Per acabar, Doha es va presentar com a candidata a l’organització dels jocs olímpics del 2016 i 2020. En les dues ocasions, no va passar el tall, bàsicament, a causa de la intenció de voler celebrar els jocs a la tardor, i va ser superada per altres aspirants amb més virtuts. La ciutat, però, ja ha anunciat que persistirà i ho tornarà a provar per al 2024. Tot i les negatives constants del COI per un dèficit evident, el país no s’arronsa i intentarà, qui sap per quins mitjans, assolir el seu objectiu.

Nasser Al-Attiyah, bronze a Londres 2012 en tir olímpic

Esportivament, des de l’inici de l’olimpisme, Qatar només ha participat en vuit jocs olímpics d’estiu i no ha tingut cap representació en les edicions d’hivern. El 2012, només dotze atletes nacionals van participar en els jocs de Londres i el país tan sols ha obtingut quatre bronzes al llarg de tota la història. Queda clar, doncs, que en l’àmbit competitiu Qatar ha mostrat un rendiment insignificant i no ha exhibit un nivell que mereixi acollir l’esdeveniment esportiu internacional per excel·lència.
Ja és un fet consolidat, doncs, que Qatar està eclipsant totes les organitzacions de competicions esportives destacades a escala mundial. Però la seva recurrència no s’acaba d’entendre si es dóna un cop d’ull als arguments que l’avalen. Bàsicament, la seva virtut és l’alt pressupost que proposa i que permetrà construir, des de zero, totes les infraestructures necessàries. Unes edificacions que es presenten de luxe. Però això no sempre és el més important. Cal recordar que els seus vincles amb l’esport són nuls, nefastos i deficients i mostren que el país, malgrat l’esforç que està fent recentment per introduir-se en el panorama internacional, no podrà construir amb quatre anys un fonament esportiu sòlid. D’altra banda, i com a carència més important, Qatar no pot garantir les condicions idònies per a la pràctica de l’esport i és incapaç d’elaborar una atmosfera propicia per a la competició.

Doha, capital de Qatar

I veient aquesta radiografia sembla evident la necessitat de revertir un rumb a la deriva de l’esport mundial. Bé, això penso jo, però els empresaris rics que s’han beneficiat de les irregularitats segur que creuran que la direcció és l’adequada. Ara bé, l’opinió dels aficionats i el criteri dels experts involucrats en l’esport decreten una resposta clara i decisiva que cal que els que tenen el negoci pel mànec escoltin i diagnostiquin per emprendre les reformes i mesures necessàries.
Hi haurà gent que dirà que aquests esdeveniments serviran per reanimar l’economia del país i mostrar el seu compromís amb l’esport acabarà sent beneficiós. Que no enganyin amb mentides hipòcrites. Perquè l’ombra de la vergonya ja ha cobert de falsedat i deshonestedat l’esport, l’esport de la corrupció. Un esport on ningú hi ha convidat un país brut, despietat, infidel amb l’ètica i contrari a la igualtat. Però bé, es veu que ara els diners tenen més importància que la humanitat, els drets, la correcta organització, l’administració eficaç o el respecte.

I hem de lluitar per fer entendre als egoistes compulsius que el seu joc econòmic no ens interessa, que no volem que pixin alegrament sobre el nostre sentiment i que no permetrem que segrestin la nostra afició. Volem gent compromesa amb l’esport i no enamorada del negoci, implicada amb els valors i no partidària del feudalisme medieval, conscient de la necessitat de l’educació i no malaltissa pels beneficis materials. Volem humanitat, no crueltat, i fins que els alts càrrecs que viuen a la glòria a costa de la misèria dels altres no entenguin això, la polèmica està servida; la desconfiança, preparada, i el fracàs, assegurat.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

LA PREMIER LEAGUE, EL MODEL A IMITAR?

Ja fa més de cent vint anys que el futbol ronda per Anglaterra. Va ser el 1888 quan el país anglosaxó va donar el tret de sortida a la primera lliga de clubs de futbol de la història. Des de llavors, el món ha evolucionat a velocitat de vertigen i, paral·lelament al canvi de la societat, l’esport ha progressat fins a límits insospitats. Tot i el temps, però, el bressol del futbol, les illes britàniques, manté la flama de la passió encesa i continua sent la referència en l’àmbit mundial.

I és que la Premier League és considerada per bona part dels aficionats com la millor lliga del món, per davant de l’espanyola o l’alemanya, per exemple. Sense fer gala del seu prestigi --com s’ha fet aquí al·legant que la Lliga BBVA és “la mejor liga del mundo”--, amb la humilitat per davant de tot i convençuda de la feina ben feta, ha sigut, pràcticament des dels inicis, el referent que ha il·luminat les altres competicions. La valoració pública que té és elevada i molt respectada i mostra que els aficionats li tenen, sense cap mena de dubte, un afecte especial. Penso que és, enfront de la resta, una lliga capdavantera i actua com a inspiració per a les altres federacions. Per analitzar de manera global la competició cal prestar atenció, fonamentalment, a tres aspectes primordials.

El primer factor en què ens hem de fixar és el paper dels aficionats. La Premier League, conscient de les condicions meteorològiques que hi poden haver i de les vides dels seguidors més enllà del futbol, pensa i col·loca els horaris dels partits intel·ligentment i de manera raonada. Per garantir l’afluència de públic i independentment dels interessos que puguin tenir les televisions, empatitza amb els aficionats i decideix que cal jugar els partits en hores accessibles. D’altra banda, els preus de les entrades als estadis són justos i moderats i els clubs, sense pensar en els seus propis beneficis econòmics, conviden molts seguidors a vibrar dels enfrontaments. El negoci no és la finalitat, sinó que l’objectiu que persegueix el futbol anglès és el gaudi de les aficions. Això és impagable. Aquests factors contribueixen a fer que la Premier League sigui la lliga europea que rep més seguidors, amb més d’un 90% de seients ocupats la temporada passada, molt lluny del 70% a Espanya. Els aficionats anglesos, absolutament fidels, animen el seu equip, l’acompanyen en els desplaçaments massivament i vibren durant tot el partit; són, sens dubte, l’exemple a seguir. Els jugadors, a més, noten el suport de l’afició i, d’alguna manera, el seu caliu impulsa actuacions estel·lars. Les aficions són models de comportament i fidelitat i l’organització de la lliga, un referent en eficiència.

Econòmicament, s’han de mencionar tres aspectes rellevants. En primer lloc, el repartiment dels drets televisius, absolutament equitatiu. Si calculem la relació entre el club que més ingressa i el que menys guanya, comprovem que a Anglaterra, la temporada passada, el Liverpool va ser el màxim beneficiat i va guanyar 126 milions d’euros, tan sols un 6% del total dels diners repartits. Per la seva banda, el Cardiff, el club que va ingressar menys, va obtenir 81 milions d’euros, un 4%. En contraposició, a Espanya, el Barça i el Madrid van ser els dos clubs que més van cobrar, ingressant, entre tots dos, el 40% del total. La distribució equànime de la Premier League iguala les forces, injecta competitivitat i obre les portes del triomf a equips petits.
En segon lloc, i en relació amb aquest aspecte, és normal que, amb uns ingressos més anivellats, els equips humils tinguin pressupostos més elevats i més possibilitats de reforçar-se. Per això, a l’estiu, no només els grans equips milloren les seves plantilles, sinó que també la inversió dels modestos és atrevida. Els tres equips ascendits de la Championship, la segona divisió anglesa, la temporada passada van invertir trenta milions en fitxatges; una quantitat molt alta que permet equilibrar les forces en una categoria, la Premier League, molt disputada. A Espanya, mentrestant, els tres equips que van pujar de segona divisió no es van gastar ni mig milió per millorar les seves plantilles.

En tercer lloc, i vinculada amb l’últim punt, cal fer referència a l’aposta dels equips per millorar. En les últimes cinc temporades, els clubs de la Premier League acumulen una inversió en fitxatges de més de 3.500 milions d’euros, una tendència que evidencia la voluntat de progrés i la constant renovació de les figures. La Sèrie A d’Itàlia és la segona lliga que més diners destina en noves incorporacions, però hi inverteix més de mil milions d’euros menys. La Lliga BBVA, per la seva banda, se situa en els 1.600 milions d’euros.
Per acabar, és imprescindible parlar del vessant competitiu de la lliga. Malgrat que els equips que la disputen no han destacat excessivament en l’àmbit continental en els darrers anys, mostren una alta rivalitat en l’àmbit domèstic. I és que a l’agost, en iniciar-se el certamen, hi havia cinc equips (Manchester City, Manchester United, Chelsea, Liverpool i Arsenal) candidats a disputar-se les posicions capdavanteres del torneig britànic. Ara, després de gairebé cinc mesos de campionat, la classificació es va perfilant i, tot i que la distància entre els equips comença a ser considerable, les opcions seguiran obertes fins al final. Cal mencionar tres dades que, indiscutiblement, mostren com de renyida està la competició: la temporada passada, el campió, el Manchester City, va obtenir el 75% dels punts disputats, la xifra més baixa de les grans lligues europees; d’altra banda, durant l’any quatre equips van liderar la classificació, mostra de la pugna constant pel títol; per acabar, el campió d’hivern, l’Arsenal, va acabar quart al final de la Lliga.

Finalment, cal recordar que es viuen autèntics clàssics pràcticament cada cap de setmana. Es generen grans rivalitats entre equips importants, que es disputen, cara a cara, el prestigi nacional. Per a un aficionat anglès, i al futbol en general, és una sort poder gaudir d’enfrontaments d’alt nivell amb tanta freqüència i que, alhora, fan imprevisible qualsevol pronòstic.

Per contradir les dades que sembla que mostren la Premier League com la millor lliga del món, es pot argumentar que els millors jugadors no hi prenen part, que els equips anglesos no tenen un llarg recorregut a les competicions continentals o que la selecció nacional no destaca internacionalment. És absolutament cert. Dels 23 millors jugadors del món segons la FIFA, per exemple, només cinc han jugat a la lliga anglesa en algun moment de l’any 2014; la temporada passada, l’equip que va arribar més lluny a Europa va ser el Chelsea, que va caure a semifinals, mentre que el Manchester United va perdre a quarts de final, i Arsenal i City havien naufragat a vuitens --la temporada anterior, cap equip havia accedit als quarts de final--; la selecció anglesa, per la seva banda, va quedar última a la fase de grups del mundial del Brasil. Aquestes referències són completament veritat, però no s’han de considerar a l’hora de valorar una competició; no estem calculant quin país té més prestigi futbolístic, en això Anglaterra es podria quedar lleugerament enrere, sinó que estem avaluant un campionat, la seva organització i tot el que l’envolta.

Davant d’aquest estudi no només queda clar que la lliga anglesa és la millor del món en l’àmbit competitiu entre els clubs --que no vol dir que en valors generals els seus equips siguin els més prestigiosos--, sinó que també se certifica que és un referent en l’organització econòmica i social i en el tracte vers els aficionats. Mostra com haurien de ser la majoria de les lligues i deixa en evidència els dèficits que pateixen algunes competicions estrangeres. La seva manera de fer i la seva mentalitat són un referent incalculable, del qual encara ens queda molt per aprendre.

I emmirallats en el model anglès, els altres països podran seguir l’estil, intentaran portar la seva organització a altres competicions i aconseguiran imitacions més o menys fidels. Tot el que vulgueu. L’essència del futbol, però, la màgia inicial, les emocions més fidels a la història, la base que ha fet gran aquest esport, perduraran impertorbables a les illes on, ara fa més de cent quaranta anys, va néixer la passió de tot un planeta.
Per cert, haurem d’estar eternament agraïts a aquells que amb una pilota i dos pals van convertir una idea en tota una referència mundial.

Etiquetes: Futbol

QUINA DIMENSIÓ REAL TÉ LA PILOTA D’OR?
Arriba, un any més, la cita puntual amb la Pilota d’Or. Zuric serà l’escenari de la coronació oficial del millor jugador de futbol de l’any, segons així ho valorin els capitans i els seleccionadors nacionals i alguns periodistes especialitzats. Aterren, doncs, de nou, la polèmica, els debats inacabables i les divergències entre punts de vista diferents. I és que la Pilota d’Or ha derivat, en els darrers anys, en un conflicte verbal sense fi que posa a prova els recursos argumentals de defensa dels aficionats. Els diaris, complint la funció propagandística que els caracteritza, intenten, a vegades sense èxit, hiperbolitzar la distinció i convertir-la en una referència, sempre, però, protegint els interessos dels equips que animen. Ens trobem, doncs, segons el meu parer personal, davant d’un nou escenari. Penso que, actualment, es presenta la Pilota d’Or com un trofeu indefinit i engrandit, que depèn de la decisió d’uns quants i que no té el valor que des de la premsa se li dóna. Aquest judici, rigorosament personal, es veu reforçat per diferents aspectes rellevants que demostren de manera decisiva la visió que la Pilota d’Or no té la magnitud que se li atorga.
El pilar fonamental de la meva tesi es vincula amb el factor que alguns dels millors jugadors de la història, presents en la memòria col·lectiva, malgrat fer mèrits i demostrar la seva vàlua, no han sigut distingits amb el guardó. Tampoc l’han necessitat. Són jugadors il·lustres i prou coneguts i no necessiten una distinció, una acreditació, per ser recordats; el seu talent i la seva influència són suficients per ser reconeguts per l’opinió pública i, malgrat no estar escrit enlloc, el seu nom perdurarà en les pàgines d’or de la història.

Raúl González

Alguns d’ells són Paolo Maldini, defensa italià, campió de cinc copes d’Europa; Raúl González, icona del madridisme amb tres lligues de Campions al palmarès; Oliver Kahn, llegendari porter del Bayern de Munic, que va conquerir una Copa d’Europa i una Eurocopa; Samuel Eto’o, davanter camerunès posseïdor de tres copes d’Europa; Franco Baresi, capità contundent del Milan de Sacchi i campió del món; Thierry Henry, davanter francès, llegenda de l’Arsenal, amb un Mundial i una Eurocopa a l’esquena; David Beckham, migcampista anglès amb una Champions; i Andrés Iniesta i Xavi Hernández, pilars bàsics del millor Barça de la història i fonaments essencials de l’Espanya campiona del món el 2010. I així, molts altres noms que formen part d’una llista de referents futbolístics indiscutibles orfes d’una menció d’or.
La història, doncs, el passat viscut, mostra que la Pilota d’Or no és justa amb tothom i oblida, amb massa freqüència, jugadors que mereixen un reconeixement. La seva trajectòria, però, no queda buida, ni incompleta, i no guanyar-la no és determinant; la recompensa i la repercussió popular és absoluta més enllà d’una votació.

Andrei Xevtxenko

Si revertim la visió de la situació, observem que guanyar la distinció no és sinònim de ser recordat en les pàgines de la història del futbol. Flórián Albert (el 1967), Ígor Belanov (el 1986), Pavel Nedvev (el 2003) o Andrei Xevtxenko (el 2004) són futbolistes vencedors de la Pilota d’Or però que, en certa mesura i seguint anàlisis posteriors, potser no mereixien el guardó. Les seves temporades no van ser espaterrants o, si més no, van ser inferiors a les d’altres jugadors. Tot i això, una votació subjectiva els va declarar millors futbolistes de l’any i van obtenir un premi que no reflectia la realitat copsada per l’aficionat.
A llarg termini, però, sempre s’acaba fent justícia: els vencedors del premi en aquells anys tenen, en l’actualitat, poca repercussió i no es recorden amb majúscules en els llibres d’història; els jugadors oblidats, per la seva banda, que van mostrar un nivell excel·lent, són rememorats i alabats i perduren en el panorama futbolístic mundial. La balança de l’opinió, doncs, acaba col·locant tothom al seu lloc.

Luis Suárez

Un altre aspecte important són els barems que se segueixen per escollir el vencedor. Enguany, Luis Suárez, màxim golejador europeu la temporada passada amb 31 gols (empatat amb Cristiano Ronaldo) i decisiu en el paper destacat del Liverpool a la Premier League, no va entrar en la llista de 23 precandidats, un lloc on les figures més destacades sempre tenen una posició reservada. S’especula, penso que amb raó, que no aparèixer-hi ha sigut un càstig per les actituds immorals i il·lícites que va protagonitzar i que la FIFA ha utilitzat aquesta ocasió per tornar a mostrar els seus valors. Si això és cert, si s’ha valorat l’aspecte del jugador més enllà de la seva qualitat, el guardó cobra una nova dimensió, ja que passa a premiar, a més de les virtuts futbolístiques, el comportament dins del terreny de joc.
I seguint aquesta regla, podrien entrar en valoració la intensitat, la contundència o la determinació al camp, i no només la qualitat amb la pilota. També hauríem d’analitzar, doncs, si els davanters són els únics bons futbolistes i calcular, en quina mesura, els gols influeixen en l’elecció. És cert que són l’essència del futbol, però sense migcampistes, defenses i porters tampoc es podria desenvolupar el joc. A vegades, aquests viuen a l’ombra dels golejadors i, malgrat ser decisius, potser fins i tot més que els davanters, no veuen reconeguda la seva tasca. Estadísticament, comprovem aquesta tendència en veure que, dels deu jugadors que més pilotes d’or han guanyat, vuit són davanters.

Analitzant les diferents estadístiques veiem que, a vegades, la Pilota d’Or és un símbol equívoc i no realitza una radiografia individual consistent del que ha donat de si la competició. És cert que, si hi ha jugadors que no l’han guanyat, no ha sigut pel fet de no merèixer-la, sinó per haver tingut un rival més ben posicionat. O no; en algunes ocasions, la visió puntual s’ha imposat enfront del raonament popular i no s’ha recompensat un jugador que, a ulls de tothom, ho mereixia. Entrem, un cop més, en l’eterna discrepància.
Aquests desacords, fins fa uns anys, enriquien la distinció i la feien més global, universal i plural. El canvi dels candidats, any rere any, feia el guardó imprevisible i, algunes vegades, sorprenent. Ara, però, l’antagonisme Barça-Madrid ha contaminat fins a límits insospitats la distinció i introdueix de manera imparable una polèmica a l’elecció que només li resta credibilitat. A més, el pols titànic entre Messi i Cristiano Ronaldo ha limitat molt les possibilitats i no hi ha jugadors més enllà d’ells dos que optin a la distinció.

Així, doncs, sense menysprear el guardó ni menystenir la seva organització, crec que la Pilota d’Or ja no és el que era. La controvèrsia que, amb intencions difuses, injecten jugadors, entrenadors, analistes i altres personalitats vinculades a aquest món resta protagonisme a l’elecció i posa èmfasi en les disconformitats en les valoracions que s’hi poden fer. La política s’ha apoderat de la votació i ja no té el valor divers de fa anys. Ja no és imprescindible per a la fama, l’honor i la importància d’un jugador; en els temps que corren, l’opinió pública, la valoració de l’aficionat, té més transcendència que una simple votació i és, al final, la que atorga la fama.
La memòria històrica, per la seva banda, és sàvia i infal·lible i, malgrat no comptar amb registres escrits, no oblida. Els records dels aficionats són potents i marquen, a llarg termini, els jugadors que han deixat empremta. Malgrat que la Pilota d’Or és un afegit que suma reconeixement, no és essencial per fer-se un lloc en la història. A més, a mi, personalment, el resultat d’una votació entre gent que no té la meva credibilitat absoluta no em farà canviar ni l’opinió ni la mentalitat i més enllà del vencedor conservaré les meves creences.

I que quedi clar que totes aquestes reflexions que he exposat i que poden semblar una mica crítiques amb la Pilota d’Or no són ni una demanda per a la modificació del sistema de votació, ni una crítica a la institució organitzadora, ni una petició de supressió del guardó, en absolut. Suposen, senzillament, una presa de consciència del seu significat verdader, de la seva dimensió real, que no cal exagerar amb finalitats particulars.
Cal afegir, per acabar, que en aquests moments, la Pilota d’Or té més rellevància per la seva concepció estadística que pel seu valor qualitatiu. M’explico; si jo penso que Messi és superior, ho seguiré creient malgrat que Cristiano guanyi el guardó, i si la majoria de la gent comparteix aquesta mentalitat, per moltes distincions que obtingui el portuguès, l’opinió pública decretarà que Messi és el millor jugador de futbol. Els premis que aconsegueixi Ronaldo, doncs, suposaran una simple xifra al seu expedient.

I és que aquest meravellós món del futbol es desenvolupa amb l’única finalitat d’acontentar i distreure el públic i al final és aquest qui té la paella de la memòria pel mànec. Els jugadors hi posen la qualitat i la màgia; els analistes, la raó, la profunditat i la reflexió; els antics futbolistes, l’experiència passada; i els entrenadors, la mirada externa. L’afició, per sobre de tot, hi col·loca el baròmetre, el barem i el llistó. L’afició mana, l’afició opina, l’afició determina. L’afició acaba decidint qui mereix ser recordat.

Etiquetes: Futbol


QUÈ ENS ESPERA ESPORTIVAMENT EN EL NOU ANY?

Tanquem un any més. Després de dotze mesos intensos en tots els àmbits, toca deixar enrere les experiències passades i preparar-se per afrontar el futur amb energies renovades. Han sigut 365 dies marcats pels debats i les crítiques polítiques, per la crisi, pels problemes amb l’Ebola, per la guerra pel petroli i per molts altres temes i aspectes que ara no vénen al cas. En el món de l’esport, hem viscut un any històric, amb victòries, rècords i títols de gran magnitud que han demostrat, una vegada més, el valor especial de la competició. A partir d’aquí, cal pensar en el que ha d’arribar, en els esdeveniments futurs i en la progressió d’allò que ha quedat irresolt i que caldrà concloure. Com que l’anàlisi del passat podria resultar repetitiu i monòton, trobo interessant i captivador llistar amb claredat alguns dels fronts que caldrà seguir a partir del gener, el futur dels quals és absolutament incert.

En futbol, haurem d’estar atents a l’evolució del Barça de Luis Enrique i del Madrid d’Ancelotti. Els blaugrana tenen al davant unes setmanes convulses, que els posaran a prova i en què hauran de demostrar que han assolit amb encert els canvis que proposa l’entrenador. Després d’un període de transició frustrant ha arribat el moment de recuperar el rumb i tornar a conquerir territoris abandonats. És evident que, de cara al 2015, els culers no hem de ser massa exigents i reclamar immediatament tornar a l’elit del futbol europeu; el procés de creixement és lent i constarà de moltes fases que encara cal experimentar. Per aquest motiu, l’únic que li demano a aquest Barça és sentir-se identificat amb un pla estratègic, aconseguir una regularitat competitiva i combinar definitivament a la perfecció les tres estrelles de l’equip. Aquests són els primers passos per recobrar l’èxit.

Pel que fa al Reial Madrid, caldrà veure si els títols aconseguits fins ara són el preludi d’un cicle triomfal. Sens dubte, l’equip ho té tot per convertir-se en el rei del futbol mundial durant les properes temporades i intentarà demostrar que pot arribar a l’alçada del Barça de Guardiola. Personalment, vaticino un període victoriós del madridisme, ja que, per molta ràbia que em faci com a culer, l’equip blanc sembla imparable. Tot i això, aquest Madrid, per molts títols que conquereixi, mai aconseguirà igualar el millor equip de la història, això és indiscutible.

Extraesportivament, em dol reconèixer que el procés d’expulsió dels violents dels camps de futbol i tota la polèmica que en derivarà ocuparà les primeres pàgines de diaris irremeiablement. Les mesures en contra d’aquestes actituds, decisions que s’han de prendre amb consens entre la Federació Espanyola de Futbol, la Lliga i els diferents clubs, hauran de ser convincents i agrupar les diferents opinions que sorgeixin dels diversos punts de vista. Aconseguir-ho serà un dels màxims reptes de l’any.

En bàsquet, centrant-nos en l’NBA, hi ha un aspecte interessant de cara al públic català; es tracta del paper que poden fer els germans Gasol. En aquest inici de temporada, els Grizzlies de Memphis, capitanejats indiscutiblement per Marc Gasol, han ofert una gran imatge i actualment ocupen la tercera posició de la classificació de la Conferència Oest. En les últimes quatre temporades l’equip ha aconseguit classificar-se per al play-off i l’objectiu incontestable enguany és assolir-ho de nou. A partir d’aquí, l’ambició de la plantilla serà arribar al més lluny possible en les eliminatòries. Si tot segueix igual, no hi ha dubtes que Marc Gasol esdevindrà un emblema d’aquest equip i el conduirà a la glòria d’una competició a l’abast de ben pocs.

Pau Gasol, per la seva banda, va marxar aquest estiu del club on havia militat des del 2008, Los Angeles Lakers, envoltat d’una certa polèmica, i va aterrar als Chicago Bulls. Es desconfiava del seu rendiment i del que podria aportar a la plantilla, però un cop ha competit, ha demostrat que segueix intens, potent i eficaç i ha liderat l’equip en algunes fases en què aquest ho ha necessitat. Els Chicago Bulls actualment són quarts de la Conferència Est i busquen tenir un bon paper a final de temporada. El futur del pivot català és, possiblement, més desconegut, però de moment no ha decebut i encara té molt recorregut per millorar, demostrar la seva qualitat i tenir un rol destacat en els moments decisius.

En Fórmula 1 s’obrirà un nou escenari. Els canvis de pilots en acabar la temporada passada, Alonso a McLaren i Vettel a Ferrari, generen una situació farcida d’interrogants; en podríem destacar tres. En primer lloc, el rendiment d’Alonso en una nova escuderia. El pilot espanyol ha fracassat descomunalment en la seva aposta per Ferrari i ara necessita recuperar el terreny que ha perdut. McLaren, cinquena millor escuderia la temporada passada, no sembla l’ambient idíl·lic per retornar a la glòria, i Alonso té al davant un desafiament majúscul definitiu que haurà de resoldre amb nota per poder tornar a l’elit mundial. En segon lloc, el possible ressorgiment de Ferrari de la mà de Sebastian Vettel. L’escuderia italiana acumula una dinàmica descendent en les darreres campanyes i té la urgència de recobrar el que havia sigut fa uns anys. També serà una prova de foc per a Vettel, que haurà de demostrar que les seves quatre corones mundials són mèrit seu i no del cotxe que conduïa. Per acabar, haurem de veure si Hamilton i Mercedes mantenen el seu lideratge indiscutible de la disciplina i continuen regnant sense oposició; després d’una temporada històrica se’ls presenta el desafiament de tornar a guanyar-ho tot. Penso que, en aquest cas, són faves comptades i les mesures impulsades per la FIA fa un any seguiran tenint el seu efecte negatiu: el millor cotxe serà el vencedor; Ferrari, si no es posa les piles, naufragarà de nou malgrat comptar amb Vettel; i Alonso, que no tindrà un cotxe competitiu, veurà com la seva carrera s’esmicola.

Pel que fa a l’esport a Catalunya, caldrà seguir de ben a prop les actuacions de Mireia Belmonte i Marc Márquez, els dos millors esportistes de casa nostra en l’actualitat. La nedadora de Badalona seguirà creixent de forma imparable i arribarà al mundial de natació del juliol disposada a arrasar. Amb 36 medalles al seu palmarès i havent signat cinc rècords mundials, no té límits. Estic convençut que encara li esperen molts èxits i la seva projecció assegura un futur prometedor.

Respecte a Marc Márquez, no hi ha paraules ni per descriure el que ja ha aconseguit ni per anunciar el que li espera; després dels dos títols mundials a MotoGP, encara li queda una trajectòria molt llarga, il·lusionant, estimulant i prometedora, que li prepara, probablement, la més gran de les glòries. Si no defrauda, si segueix igual, no hi ha cap dubte que esdevindrà, d’aquí a uns anys, el millor pilot de la història.
Més enllà d’aquests fronts principals, incògnites futures, cal destacar esdeveniments puntuals que caldrà seguir amb especial atenció. Alguns d’aquests successos són la Copa Àfrica de futbol i el mundial d’handbol al gener, el mundial de futbol femení al juny, el mundial de natació i els Jocs Panamericans al juliol, el mundial d’atletisme a l’agost i l’europeu de bàsquet al setembre.
Aquesta radiografia és una pinzellada del que ha d’arribar a partir del gener, una petita part de tot el que caldrà seguir, i no pot donar cabuda a tot l’escenari esportiu que es presentarà amb l’inici del nou any. L’esport és massa gran per resumir-lo en unes línies escrites i caldrien grans extensions textuals per agrupar tota la informació necessària. A més, viu en un estat de canvi constant, que amaga desenllaços imprevistos i no permet preveure tot el que ha d’arribar.

El que és segur, i no depèn de les perspectives futures, és que un any més la competició tornarà a emocionar. Els horitzons que es preveuen, llaminers i atractius, asseguren un desenvolupament fascinant i replet de màgia, que, una vegada més, mostrarà el vessant més vocacional, passional i sentimental de l’esport. Per entendre'l no caldrà analitzar-lo amb el cap, sinó, senzillament, sentir-lo amb el cor.
Valorar els nous escenaris que es presenten, doncs, pot resultar romàntic, estimulant, inspirador i pràctic, si voleu, i tenir una idea estructurada del que cal seguir és útil. No en tinc cap dubte. Al final, però, aquests estudis perden significació i transcendència i l’esport acaba trencant tots els esquemes.

Etiquetes: Futbol - Altres esports

SUPERA L’ESPORT LES SEVES PRÒPIES FRONTERES?

L’esport sovint es defineix, estrictament, com l’exercici o activitat física realitzada amb l’objectiu d’obtenir uns beneficis en la condició vital personal. És molt més que això. Malgrat que amb poca freqüència, de tant en tant sorgeixen actituds vinculades estretament amb l’esport que desafien les limitacions de la pràctica competitiva i irrompen en situacions socials, polítiques o econòmiques de gran transcendència. Cal destacar, recentment, tres actituds que han sobrepassat les fronteres dels escenaris esportius i demostren que, a vegades, esport i societat s’agafen de la mà.

En primer lloc, ha sigut notícia en els darrers dies un cas que ha aixecat molta polèmica. La Carme, una veïna del barri de Vallecas, a Madrid, de 85 anys, va ser desnonada el passat 21 de novembre. No havien passat ni 24 hores d’aquest acte sorgit com a fruit de la desigualtat intencionada en l’economia naufragada actual, que el Rayo Vallecano, un club amb un pressupost de vint milions d’euros, va anunciar mitjançant el seu entrenador, Paco Jémez, que ajudaria aquesta senyora. De moment, el club ja ha donat quinze mil euros per la causa, relacionats amb els ingressos del partit de lliga davant el Sevilla, i a més, els jugadors i l’entrenador es van comprometre a implicar-s’hi i van prometre que pagarien un pis de lloguer per a la Carme.

Així, doncs, una ajuda moral, vital i, sobretot, econòmica que hauria de dur a terme el govern espanyol, l’ha de subvencionar un equip de futbol que, ajudat per altres aportacions anònimes, es farà càrrec d’una situació tant lamentable i desesperant com freqüent en la societat actual. I encara hi ha gent que diu que el futbol oculta els problemes! Que observin accions com aquestes i entendran que els polítics utilitzen amb fins malèfics l’esport, que, davant contextos puntuals, no defrauda, i es fa càrrec de les goteres del país.

En segon lloc, el bàsquet ha sigut, en els dos últims mesos, l’escenari de dues invitacions d’alt compromís amb la moralitat. El J. P. Gibson és un nen de cinc anys amb leucèmia. Els Utah Jazz, un equip de la conferència Oest de la NBA, el van voler fer feliç i, oferint-li un contracte d’un dia i presentant-lo, com els grans jugadors, a la sala de premsa, el van fer partícip del partit inaugural d’aquesta temporada. Ja us podeu imaginar l’espectacle; un nen petit, acompanyat d’estrelles d’aquest esport, va fer embogir la grada de l’Energy Solutions Arena, que va retronar d’emoció en observar amb entendriment una proesa de l’empatia humana. És impossible sentir el que va córrer per la pell d’aquest nen, que lluita des de fa dos anys contra el ferotge càncer i que va gaudir, probablement, d’una de les millors nits de la seva vida. Per cert, el J. P. Gibson, amb ajuda dels jugadors, va ser capaç, fins i tot, d’esmaixar a la cistella.

La Lauren Hill és una noia nord-americana de divuit anys que pateix un càncer de cervell irremeiable. El seu somni era jugar a la lliga universitària de bàsquet dels Estats Units, però quan se li va diagnosticar la malaltia, les seves esperances van caure per terra i van quedar reduïdes a la cendra que podia envoltar, fins al final, la jove desolada. La NCAA (Associació Nacional Atlètica Col·legial), que regula els jugadors i organitza les competicions universitàries als Estats Units i el Canadà, va decidir avançar l’inici de la lliga per oferir a la Lauren la possibilitat de disputar amb el Mount St. Joseph, el seu equip, el primer partit de la competició. L’estadi es va omplir i el públic, com no podia ser d’una altra manera, va respondre com ho mereixia la Lauren. Ella va anotar la primera i l’última cistella i va ser homenatjada a la mitja part com a reconeixement del seu esperit de superació.

En aquests dos casos, l’anotació, el rendiment dels jugadors o el resultat, evidentment, van ser el menys important. El que cal destacar, i de quina manera, és la generositat impagable dels jugadors i jugadores que van fer possible que l’esperança, ni que fos per un instant, retornés a la consciència del J. P. Gibson i la Lauren. Aquests actes de solidaritat, suport i, fins i tot, fraternitat, són una mostra del cor que, realment, s’amaga darrere les samarretes esportives.

Per acabar, cal remarcar un exemple que, probablement, és menys xocant i sorprenent que els altres, però que no s’ha de menystenir. Es tracta dels crits consistents, perseverants i insistents que se senten al Camp Nou en cada partit del Barça i que reclamen, puntualment, al minut disset amb catorze segons la independència de Catalunya. Aquesta tradició, que ja es pot dir així, es va iniciar el 19 de setembre de 2012, en un partit de Champions davant l’Spartak de Moscou, vuit dies després de la massiva i històrica manifestació de l’Onze de Setembre. L’afició, responent de manera espontània, va generar un escenari inèdit fins aleshores, insòlit, i va despertar la satisfacció dels culers que s’hi van sentir identificats.

Ja fa més de dos anys, doncs, que, fidels a la cita amb la història i constants en la reivindicació pacífica i lleial d’un compromís social, els aficionats culers canten independència. Les televisions espanyoles, però, sovint emmascarades en intencions polítiques, intenten ocultar l’evidència inamagable, observable amb orgull per a qualsevol barcelonista que assisteixi a l’estadi.
És cert que aquest acte potser no té el valor de pressió o influència sobre la classe política d’altres concentracions, però una petita empenta, una mostra de suport, sempre és benvinguda en una protesta que té com a bandera la unitat.

L’esport, doncs, supera en situacions excepcionals les seves pròpies fronteres, s’afegeix en contextos que mereixen i reclamen la seva participació i proporciona ajuda i suport als que més en necessiten. De manera aïllada, a més, sorgeixen, reaccions polítiques en les declaracions dels esportistes: Marc Márquez, per exemple, va dir que no tenia ganes d’estrènyer-se la mà i fer-se una foto amb el representant d’un govern que li pren la meitat dels diners que guanya, en al·lusió a la fiscalitat per als esportistes, que atrapa el 56% dels seus ingressos; d’altra banda, Xavi Hernández, Gerard Piqué i Vicente del Bosque, entre d’altres, van mostrar el seu suport al dret a decidir dels catalans. Aquestes afirmacions són poc freqüents en els esportistes que, acovardits per la resposta que pugui generar la seva opinió, prefereixen no mostrar els seus sentiments més enllà de la disciplina esportiva que practiquen.

El que no queda ocult sota la vergonya mediàtica són els actes, les accions que realitzen clubs, jugadors, entrenadors, plantilles i, fins i tot, aficionats, que obren el seu cor i decideixen imprimir respostes davant situacions orfes de solució. L’esport, doncs, té un vessant desconegut per alguns però que cal reconèixer com a essencial. I és que, més enllà de ser capaç d’emocionar-nos, fer-nos vibrar, entusiasmar-nos i commoure’ns, l’esport, davant ambients determinats que ho exigeixen, té el do d’influenciar accions reivindicatives o donar suport als més dèbils. L’esport té un factor global que el fa únic, extraordinari i irrepetible i el converteix en una activitat passional i, alhora, absolutament social.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

UNA ALTRA ATURADA?

Ja hi tornem a ser, i ja són tres vegades aquesta temporada. Un cop més la dinàmica dels clubs de futbol s’ha vist interrompuda pels compromisos internacionals, que trenquen, negativament, l’evolució i l’aprenentatge de les plantilles. Aquest cap de setmana es disputen, arreu del món, diferents i variats partits entre seleccions, que allunyaran els jugadors de la mentalitat competitiva del dia a dia, els distanciaran dels processos tàctics interns del club i, evidentment, els desgastaran físicament. L’actual format respecte a les seleccions, doncs, sembla que no és el més encertat i és necessari buscar solucions que el remeïn i contrarestin els problemes evidents que fa temps que presenta.

Principalment, cal valorar els inconvenients que envolten els compromisos de seleccions. El principal handicap que mostren és la càrrega inevitable i, alhora, innecessària de minuts a les cames dels jugadors i la sobreexplotació de la seva capacitat física. Si ens aturem al mig de la temporada, seria més productiu parar-ho tot i oferir als jugadors un descans que necessiten. Les grans distàncies que recorren, viatges transatlàntics, per exemple, o el possible jet lag que poden acumular també hi influeixen i augmenten la sensació de cansament, realment molt perjudicial per al seu rendiment. A més, es veuen compromesos a patir problemes físics i, amb freqüència, els clubs, després d’aquestes aturades, noten l’anomenat virus FIFA.
Però no només la possibilitat de patir lesions o el deteriorament físic que tenen els futbolistes afecten negativament, sinó que esquinçar les competicions domèstiques per jugar dos insignificants enfrontaments no és rendible. Aquesta temporada, hem aturat el transcurs dels campionats tres vegades i, en cada una de les pauses s’han disputat dos únics partits. No seria més útil agrupar-los? No, d'aquesta manera es reduirien els ingressos i això no interessa. Doncs bé, amb aquesta mentalitat, s’han jugat amistosos absolutament innecessaris. Em podeu explicar quina utilitat té un partit sense cap estímul competitiu que només entorpeix, encara més, dins del calendari futbolístic? No tenim ja suficients compromisos de club per afegir enfrontaments totalment absurds?

Ja és ben sabut que les exigències del calendari reclamen als jugadors el millor estat físic, però no cal afegir més partits que l'únic que fan és molestar i entorpir el transcurs de la competició. Molesten els jugadors que han de creuar l’Atlàntic per disputar un simple bolo, molesten els entrenadors que no poden entrenar amb tota la plantilla i molesten, com no pot ser d’una altra manera, els aficionats, que es resignen a viure un cap de setmana sense vibrar amb el seu equip.
I davant d'aquesta reflexió sembla incoherent que les federacions no hagin pres mesures, no només per les crítiques puntuals i insensates d’un escriptor boig, sinó pressionades per les protestes que, cada vegada que hi ha partits internacionals, formulen els entrenadors. Però ningú els escolta. L’important és fer cas al mercat. I és que la injustificada, innecessària i espero que en un futur omesa influència dels diners al futbol ataca de nou. Sempre estem amb el mateix. I així ens va.
Potser aquest sentiment de rebuig està vinculat amb el fet que jo, personalment, no tinc una selecció que em representi i, per aquest motiu, els enfrontaments de seleccions em resulten estèrils; potser si Catalunya competís oficialment, els veuria d’una altra manera. El que és evident, però, i no depèn de cap patriotisme és el desgast físic que pateixen els jugadors, la possibilitat de lesionar-se a què estan exposats i el poc descans de què poden gaudir.

Així, doncs, cal una reforma urgent de la situació dels compromisos internacionals per evitar els problemes a què s’arrisquen els jugadors. Una bona proposta seria agrupar els partits de seleccions en un període concret per tal de no entorpir el dia a dia dels clubs. Una opció seria establir dues setmanes en haver acabat la temporada, al juny, que servissin com a classificació per a futurs tornejos i que suposessin, igual que hi ha anys amb Mundial, la celebració de la festa del futbol internacional. Els amistosos, evidentment i sense discussió, quedarien suprimits. Això potser va, en certa mesura, en contra de la competitivitat individual que s’exigeix en el format actual; en aquest, els jugadors són seleccionats en cada ocasió i l’entrenador nacional escull els més ben preparats, que “lluiten” entre ells per guanyar-se una plaça.

Però, bé, el mitjà, la forma d’aconseguir una millora, no és el més important, sinó que el que s’ha de canviar és el mètode. No podem permetre que, temporada rere temporada, aturada rere aturada, els clubs es ressentin de la participació nacional dels seus jugadors. Accepto i respecto absolutament la il·lusió que tenen els futbolistes de defensar el seu país davant el món, però aquesta idea ha de ser compatible amb la competició en l'àmbit de club, que és, en definitiva, per la qual seguim el futbol. Necessitem un canvi urgent; si no, el patriotisme seguirà ferint irremeiablement l’espectacle futbolístic que ens apassiona.

Etiquetes: Futbol

QUIN FUTUR TENEN LES COMPETICIONS EUROPEES?

Europa és el lloc de reunió de les millors figures del futbol mundial. Cada any, les fronteres estatals i les lligues domèstiques, dissoltes per la potència continental, donen pas a competicions de gran rellevància i prestigi que són l’escenari dels moments, els desenllaços i els records més dolços, i amargs, que pot oferir el futbol. Dimarts passat, un cop més, es va donar el tret de sortida definitiu a la campanya europea i amb els primers partits de la fase de grups de la Champions League es va inaugurar el panorama continental d’aquesta temporada. Aprofitant aquest inici, i amb la mirada posada a l’horitzó, és un bon moment per preguntar-se què és el que espera a les competicions europees en el futur i valorar les diferents propostes que hi ha sobre la taula.

Fa temps, Michel Platini va manifestar que la UEFA estava analitzant la possibilitat que la Champions League, la competició de clubs més important del món del futbol, doblés la quantitat d’equips participants per tal de fer el torneig més atractiu i millorar-ne la competitivitat. Aquesta reforma obriria la porta a les federacions menors, que tenen un coeficient baix --calculat segons els resultats dels seus clubs en competicions europees en els darrers cinc anys-- i els equips de les quals necessiten superar moltes rondes prèvies abans d’accedir al campionat. D’altra banda, es donarien més possibilitats als equips que actualment no fan prou bon paper a la lliga, que podrien gaudir, d’aquesta manera, d’un torneig que els il·lusionaria. A més, com que s’augmentaria el nombre de participants, caldria superar una ronda més per assolir el títol, fet que li afegiria dificultat.

Aquesta proposta, encara precoç, és sobre la qual està treballant la UEFA i comportaria, a més, altres canvis en el panorama futbolístic europeu. El més important seria la desaparició de l’Europa League, la segona competició continental, que agrupa els conjunts que no assoleixen la participació en la Champions i els que fracassen a la fase de grups d’aquest campionat. De fet, és un torneig que no convenç a causa del seu format llarg i difícil i que no beneficia econòmicament ni els clubs que el disputen, ni la UEFA (genera una sisena part dels beneficis que produeix la Champions).
Personalment, penso que les competicions europees necessiten una revalorització i modificació, que les enriqueixi en tots els aspectes i les adapti a les necessitats actuals. Amb això no vull dir que el format de la Champions sigui antic, passat de moda o inoperant, sinó que, com a tot, li cal una actualització. Per aquest motiu, la proposta que trobo més interessant, allunyada de les idees que té la UEFA, és la creació d’una superlliga europea que reuneixi els millors equips d’Europa. El seu objectiu seria agrupar en un mateix campionat els vint millors equips del continent, que disputarien una lliga que premiés la regularitat, s’allunyés del format d’eliminatòries actual i garantís emoció en cada jornada. Els clubs “escollits” prendrien part en la competició i la resta d’equips, amb menys nivell, seguirien a les seves pròpies lligues estatals, sense tenir l’oportunitat de jugar a Europa. Al voltant d’aquest plantejament no hi ha certesa sobre les opinions dels clubs i no es pot dir amb seguretat si hi estarien interessats. Tot i això, el projecte existeix, s’ha valorat pels analistes del futbol i, fins i tot, la premsa ha anunciat dates que, finalment, han resultat fallides.

Aquest pla, evidentment, encara està poc elaborat i concretat, però amb els trets principals que ja es coneixen es poden fer diverses observacions. Primerament, no s’hauria de retirar l’ocasió de disputar competicions continentals als equips que no són valorats com els “grans d’Europa”; ells també reclamen els seus drets de mostrar-se davant tothom i mereixen tenir estímuls d’aquestes dimensions. En segon lloc, s’hauria d’establir un barem fiable al voltant de l’elecció dels participants d’aquest campionat, que hauria de ser estudiat amb astúcia per esquivar la possible polèmica que provocaria la selecció. Alhora, també caldria plantejar-se l’existència o no d’ascensos i descensos de la competició i pensar si els equips que no hi participessin a l’inici podrien accedir-hi posteriorment.

Des del meu punt de vista, caldria fer una passa més enllà i ampliar les fronteres d’aquest torneig. Crec que seria un encert incloure-hi no només els vint millors equips, un nombre reduït, sinó donar l’oportunitat a altres federacions, altres clubs, de poder participar-hi. Una opció podria ser obrir les portes a les cinc millors lligues europees (Espanya, Anglaterra, Alemanya, Portugal i Itàlia) i establir un sistema de competició regular en cinc divisions que distribuís els equips d’aquestes federacions segons el seu potencial. Com en les lligues actuals, a més, s’incorporaria un sistema d’ascensos i descensos entre les diferents categories del campionat. Pel que fa a la darrera divisió, els cinc últims classificats tornarien a les seves respectives lligues estatals i els campions d’aquestes ocuparien la seva plaça. Per acabar, cada cinc anys, per exemple, es podria fer una junta per analitzar l’evolució del torneig i valorar la incorporació d’altres equips i federacions.
L’únic detall que quedaria per resoldre seria el tema de l’economia, ja que caldria valorar les primes de la UEFA i analitzar el poder econòmic que tindrien els equips modestos a l’hora de viatjar per Europa. Això, però, davant les dimensions d’una proposta tan engrescadora futbolísticament com aquesta, no és el més rellevant.

S’ha d’admetre que, com hem pogut comprovar, la logística d’aquesta competició i l’organització dels equips requeriria un procés elaborat, llarg i complex i que caldria estudiar amb precisió. Un cop resoltes les dificultats, però, es garantiria l’espectacle que els aficionats del futbol busquem; us imagineu poder gaudir dels enfrontaments més luxosos d’Europa, visitar els estadis més màgics del món i veure competint les estrelles mundials cada cap de setmana? Us ho imagineu? Somiem-hi i podrem aconseguir que, d’aquí a un temps, la competició més luxosa del futbol, que actualment ens enlluerna 25 dies l’any, ens ofereixi futbol en estat pur cada cap de setmana. Els equips grans mesurarien la seva força davant els millors i els modestos serien capaços de descobrir noves maneres de competir. Seria, sens dubte, un regal per a tothom.

Etiquetes: Futbol

UNA LLIGA CATALANA?
Catalunya està immersa en un procés polític i social sense precedents. L’esclat del crit d’independència al carrer ha fet créixer l’anhel de llibertat dels ciutadans i el poble reclama amb convicció un estat propi. Les confrontacions verbals entre les dues posicions, els favorables i els contraris, són presents en el dia a dia i obren la porta a múltiples especulacions, debats i tertúlies al voltant de l’escenari que es presentaria en una Catalunya independent. Un dels dubtes que afecta els aficionats a l’esport és saber quina lliga jugarien els equips catalans i si aquests es veurien expulsats de les competicions nacionals que disputen actualment. Davant d’aquesta pregunta, existeixen dues resolucions que varien depenent dels interessos propis de cadascú: d’una banda, s’assegura que la lliga espanyola no acolliria els equips catalans i que aquests haurien de fundar un campionat propi amb menys competitivitat; de l’altra, es defensa que no hi hauria problemes en seguir jugant com fins ara, ja que les fronteres federatives ho podrien permetre.
Veient aquesta disconformitat d’opinions i prediccions, i amb la mirada posada en la diada del pròxim dijous, és un bon moment per avaluar, de veritat, quin seria el context esportiu en una Catalunya independent. A través de tres arguments contrastats i rigorosos, intentaré demostrar legalment, esportivament i políticament que els equips catalans seguirien disputant, sense problema, la lliga que juguen actualment i que les noves fronteres estatals entre Catalunya i Espanya no ho podrien impedir.

En primer lloc, si les lligues espanyoles rebutgessin els equips catalans, perdrien molta qualitat. L’alt nivell esportiu català és evident i els clubs d’aquí mouen moltes de les competicions espanyoles actuals. Les federacions necessiten garantir l’espectacle i, prescindint dels equips de casa nostra, els tornejos nacionals perdrien interès. Fixant-nos en exemples concrets, en futbol, el Barça és, juntament amb el Madrid, el gran protagonista de la competició, genera grans quantitats d’ingressos i és un reclam per al públic estranger; suposa un motor econòmic i esportiu que la LFP no deixaria perdre. El club blaugrana, a més, ha assegurat que seguiria disputant la lliga espanyola en una Catalunya independent. Si això fos inviable, però, les altres federacions europees estarien encantades d’incorporar-lo en les seves lligues. En bàsquet, la situació és semblant i la lliga ACB no permetria que el vigent campió abandonés la competició. Els altres equips catalans, que tenen menys rellevància i prestigi, estarien arrossegats per la potència del Barça.
Dos casos comparables són els del futbol sala i l’handbol: en el primer, dos dels quatre millors equips de l’estat són catalans (el Barça i el Marfil Santa Coloma) i, en el segon, dos dels tres primers de la lliga Asobal la temporada passada van ser de casa nostra (el Barça i el Granollers). Aquests clubs asseguren competitivitat i es disputen, aferrissadament, les primeres places. Per acabar, cal citar el waterpolo, on el CN Sabadell és el millor equip d’Europa, el més prestigiós i el que posseeix la plantilla més completa. La lliga espanyola no consentiria que el club més important del moment marxés i la competició perdés, d’aquesta manera, molt del seu atractiu.

Un cas a part el trobem en l’OK Lliga, d’hoquei sobre patins, on, dels setze clubs participants, tretze són catalans. En aquest cas, si s’expulsessin els equips de casa nostra, la lliga espanyola s’hauria de reomplir amb conjunts de la segona i la tercera divisió, que li farien perdre prestigi, seguiment i rellevància. La lliga catalana, a més, seria infinitament més interessant, en disposar dels clubs més respectats del continent.
Només cal afegir que la temporada passada els clubs catalans van conquerir 32 de les 68 competicions estatals que es van disputar en totes les categories (un 47%), i van demostrar, indiscutiblement, el seu poder competitiu. A les federacions esportives espanyoles, doncs, no els sortiria a compte prescindir dels seus principals al·licients i provocar, així, una reducció del nivell en les seves lligues. No deixarien escapar clubs tan talentosos com aquests tan sols per rebutjar la seva identitat nacional.
D’altra banda, les federacions són entitats privades i poden actuar més enllà de les fronteres estatals. Malgrat que les associacions esportives s’hi basen, aquestes no han de ser inamovibles i es podria aconseguir un pacte per fer-ho possible. Perquè els clubs catalans seguissin admesos en les lligues actuals caldria un “acord interestatal”, que per signar-lo només s’hauria de modificar la Ley del Deporte i ampliar els límits de les federacions, tal com es va fer fa un temps per incloure-hi equips d’Andorra.

Per acabar, si fem una mirada arreu del continent, trobem exemples com el de Catalunya que demostren la naturalitat que suposaria fer un procés com aquest. A part del cas d’Andorra, que participa en la lliga espanyola, existeixen dues federacions més que han inclòs en les seves competicions domèstiques equips de fora del país: l’AS Mònaco, l’equip del Principat, sempre ha jugat la lliga francesa, i el FC Vaduz, l’únic equip professional de Liechtenstein, disputa, des de la seva fundació, la lliga suïssa. Què hi hauria d’estrany, doncs, en el fet que el Barça, per exemple, participés en la lliga espanyola, la competició que ha protagonitzat en 83 edicions?
Analitzant amb certesa aquestes dades concloents, sembla evident que no hi hauria problema perquè els clubs catalans seguissin jugant les lligues que disputen en l’actualitat. Els inconvenients esportius i econòmics que patirien les federacions en rebutjar els equips de casa nostra serien suficients per frenar la idea d’expulsar-los i allunyar-se de tot allò que estigués relacionat amb Catalunya. Actualment, l’esport gira entorn de l’economia, i prescindir dels clubs més importants del continent, que són catalans, suposaria una reducció important de diners. Això no interessa.

De moment, expectants al 9 de novembre, no hem de deixar que es barregi esport i política, passió i obligació, ni que el discurs de la por aplicat a l’esport atemoreixi, sense motiu, la gent il·lusa. Creieu-me, el problema d’aconseguir la independència en l’àmbit de l’esport serà inexistent; que no us enganyin, que no us expliquin el que no és veritat: les dades existeixen i, com que diuen el que ells no volen sentir, les manipulen sense pensar que l’evidència és superior a la paraula d’algú poc informat.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu


FINS ON ARRIBARÀ L'ESPORT CATALÀ?

Catalunya sempre ha sigut una regió amb molta tradició esportiva. Aquest costum, traduït a la competició, significa una collita inabastable de victòries, triomfs i títols, que col·loquen els equips catalans al lloc més alt de l’esport mundial. Després d’aconseguir uns resultats extraordinaris la campanya passada, ara arriben nous desafiaments que hauran d’intentar superar per seguir dominant el panorama esportiu mundial. Per enfocar aquest començament de temporada il·lusionant és necessari fer un repàs del paper dels equips l’any passat i valorar quines seran les seves ambicions en aquesta temporada que tot just s’inicia. Avaluar l’esport català al complet seria una tasca complicada i extensa i, per això, em centraré en cinc fronts, cinc esports, que em generen simpatia i que estaran encapçalats pel seu equip més representatiu. Deixaré de banda el Barça, un club que agrupa totes aquestes disciplines i que, temporada rere temporada, lluita per ser entre els millors; avui abandonem els colors blaugrana i ens centrem en clubs petits que no tenen el reconeixement i el ressò que es mereixen.

El CN Sabadell viu al cim del waterpolo femení des del 2011. En els darrers anys està regnant a Espanya, on ha guanyat sis de les últimes set lligues, les set darreres edicions de la Copa de la Reina i cinc supercopes d’Espanya (totes les que s’han disputat). Recentment, ha ampliat les seves fronteres arreu del continent i ha conquerit Europa: ha guanyat tres copes d’Europa (2011, 2013 i 2014) --el primer equip espanyol a vèncer en aquesta competició-- i la Supercopa d’Europa el 2013. La temporada passada, sense anar més lluny, la va tancar amb un ple de triomfs, en conquerir els cinc títols que va disputar. A més, les seves jugadores van ser les figures individuals del continent i són la base dels darrers èxits de la selecció espanyola femenina, que s’ha convertit en el millor conjunt del món.
Després de guanyar-ho tot, doncs, l’equip dirigit per Nani Guiu intentarà repetir les corones aconseguides l’any passat i mantenir-se al cel del waterpolo femení. No tinc cap dubte que aquest és un equip solvent, competitiu, fiable i segur, que encara té futur al davant i que ens ha de regalar molts triomfs més.

En hoquei patins, el Club d’Esports Vendrell ha sigut l’equip revelació en els darrers anys i s’ha posicionat com un referent estatal i, fins i tot, continental. El seu cicle gloriós va començar el 2013, any en què va conquerir la Copa --després de marcar dos gols en el darrer minut, forçar la pròrroga i marcar el gol d’or-- i es va proclamar campió de la Copa CERS (la segona competició continental) en la primera final que va disputar, també a la pròrroga i amb un gol d’or. El 2014, empès per la motivació d’una temporada prometedora, va tornar a guanyar la Copa del Rei, en aquesta ocasió derrotant el Barça a la final per 6-3. La gran gesta de l’equip va ser arribar a la final four de la Lliga Europea i esdevenir un dels quatre millors conjunts d’Europa. Malauradament, però, va caure a les semifinals davant el Porto.
De cara a aquesta campanya, intentarà seguir creixent i fent història; somia guanyar la Lliga Europea i busca, com a objectius palpables, una plaça per a aquesta competició la temporada vinent i guanyar la Copa del Rei. Les metes que es col·loca es basen en el desig i el somni que mou l’entusiasme i la passió d’un club empès per l’energia dels aficionats i el compromís dels jugadors.

El Fraikin Granollers, el segon equip més important d’handbol a Catalunya, va mostrar un nivell competitiu molt elevat la temporada passada. A la Lliga, va aconseguir la tercera plaça, una posició que no assolia des del 1993, quan va acabar segon. A la Copa Asobal i a la Copa del Rei, d’altra banda, va arribar a la final, però en les dues ocasions va perdre davant el Barça. A més, el Palau d’Esports va vibrar amb les actuacions de l’equip i va mostrar una gran connexió amb la plantilla. La base que ha fet gran aquest equip ha sigut la mescla entre joventut i experiència i la confiança dipositada en els jugadors de casa.
Aquesta temporada intentarà repetir els bons resultats acreditats i, com a recompensa a la feina feta, disputarà, per primera vegada, la Supercopa d’Espanya. Després de la desaparició de l’Atlètic de Madrid, buscarà seguir progressant i estenent els seus límits per intentar classificar-se per a la Copa d’Europa, una fita que l’any passat va tenir a tocar.

En futbol sala, el Marfil Santa Coloma en les darreres temporades ha mantingut una progressió ascendent que li ha permès créixer i millorar. Va pujar a la màxima categoria el 2008, després de lluitar durant tres anys en els play-off d’ascens, i va protagonitzar tres temporades inicials dubitatives. L’any passat, però, va madurar i va signar la millor campanya de la seva història; va acabar en quarta posició a la fase regular de la Lliga Nacional, per darrere dels tres grans (Pozo Múrcia, Inter Movistar i Barça Alusport) i primer de “l’altra lliga”, i va ser capaç d’arribar a les semifinals del play-off pel títol; tota una proesa. A més, va participar en la Copa d’Espanya, a Logronyo, una competició que agrupa els millors clubs estatals. Va culminar, en definitiva, una temporada irrepetible. Cal afegir que el 2012, contra tot pronòstic, va guanyar la Copa Catalunya davant el Barça (campió d’Espanya i d’Europa) després de remuntar dos gols en dos minuts.
L’equip afronta l’inici de la temporada amb noves energies i intentarà repetir, i millorar, les actuacions de l’any passat. Els objectius de la plantilla són classificar-se un altre cop per als play-off pel títol de Lliga i guanyar la Copa Catalunya. Estic segur que, amb esforç, constància i dedicació, aquest equip aconseguirà els reptes que es proposi, i encara que s’hagi d’enfrontar als millors d’Europa, tindrà l’oportunitat de destacar en el futbol sala espanyol.

El Llagostera, en futbol, inicia la temporada més important de la seva història; per primer cop, jugarà a segona divisió. L’any passat, es va proclamar campió del grup 3 de la Segona Divisió B i va disputar les eliminatòries d’ascens. En la primera va tenir davant el Racing de Santander, però va caure als últims minuts i es va veure obligat a incorporar-se a la repesca i a competir amb la resta d’equips classificats. Primer va superar l’Avilés en una èpica remuntada al Nou Estadi de Palamós en capgirar un 2-0, i després va derrotar el Gimnàstic de Tarragona, per 3-1 a la pròrroga, i va certificar l’ascens a segona divisió. D’aquesta manera, l’equip ha viscut sis ascensos en nou anys, i ha passat de militar a segona regional la temporada 2004-2005 a jugar a la categoria de plata del futbol espanyol enguany.
Ara, té l’objectiu d’aconseguir la permanència a segona divisió, una tasca complicada per a un equip acabat d’ascendir, amb gens d’experiència, i en una categoria molt competitiva. Malgrat això, tinc plena confiança en aquest conjunt, que seguirà lluitant per fer-se un lloc en el futbol espanyol i demostrar que per complir els somnis només cal proposar-s’ho.
Aquesta radiografia dels resultats dels equips catalans la temporada passada i de les seves pretensions i objectius de cara a la campanya que es presenta serveix per adonar-se de la dimensió, rellevància i grandària que tenen en l’esport actual. I és que no només un club puntual domina en la seva disciplina, sinó que un conjunt d’equips, empesos per la mateixa il·lusió, créixer, han aconseguit elevar-se fins a convertir-se en la referència. Cadascun d’ells dins de les seves possibilitats, amb les seves armes, ha lluitat per engrandir la seva figura i, col·locant-se metes elevades però assolibles, ha arribat a convertir l’esport català, el conreat aquí, a casa nostra, en l’enveja d’arreu del món.
Aquests clubs, doncs, mereixen una justa lloança que reconegui el seu esforç i la seva feina, que han sigut la base d’una progressió ascendent que esperem que no freni. Cada cap de setmana, atents a la ràdio o a la televisió, tindrem l’oportunitat de gaudir amb els millors equips del nostre país i, malgrat no ser-ne fidels seguidors, els animarem, els acompanyarem i somiarem amb ells. De fet, són l’essència que ha fet que molta gent, jo el primer, segueixi i s’apassioni per esports que, fa temps, no els generaven interès. A més, el seu pas per les diferents competicions internacionals deixa una empremta persistent per allà on passen i exemplifiquen la competitivitat de Catalunya arreu del món.
Per aquest motiu, encarem aquesta temporada amb més il·lusió i pressió que mai. D’una banda, esperançats de viure, un any més, enmig de resultats positius i de seguir conquerint títols. D’altra banda, observats sota l’atenta mirada de l’exigent públic que reclamarà un elevat nivell, que els equips hauran de mostrar. D’aquesta manera, els equips catalans, cada cop més, abandonen la condició de “modestos clubs de casa nostra” per convertir-se “en grans equips continentals”, i això, per als aficionats catalans, és un privilegi.

Etiquetes: Futbol - Altres esports

III. EL FUTBOL COM A EXCUSA?

El futbol desprèn una gran quantitat d’emocions i sentiments, se’l defineix com quelcom més que un simple esport i la seva rellevància dins la vida dels seguidors és molt elevada. Això és inqüestionable. Malgrat tot, el que transmet aquest esport, que és molt, no ens ha de fer oblidar el que de veritat importa, allò per què vivim, per què existim i per què treballem: el nostre dia a dia. I és que, cada cop més, les actuacions futbolístiques estan deixant en un segon terme els problemes, i els triomfs, de la nostra vida quotidiana i estan diluint la frontera entre futbol i realitat. Aquesta dissolució és extensible en dues situacions.
En primer lloc, la felicitat del futbol portada a la vida quotidiana. És inevitable que un seguit de resultats futbolístics favorables, de triomfs al terreny de joc, portin alegria als aficionats. Aquesta és, de fet, la base del futbol; tenir un compromís amb el teu equip que es basi a lamentar les derrotes però gaudir amb les victòries. No és reprovable, en cap cas, doncs, que la felicitat procedent de l’esport ens estimuli en el nostre dia a dia. Tot el contrari. Aquesta no és negativa ni ha de ser evitada, ja que quan necessitem una escletxa de benestar el seu origen és el que menys importa; amb el car que és estar content en els temps que corren, hem d’aprofitar-ho.

Ara bé, i aquí és on hem de prestar atenció, quan l’alegria que radia el futbol és tan elevada que ens fa oblidar i obviar els problemes que tenim i ens insonoritza davant de les dificultats que patim dia rere dia, aquesta és absolutament perjudicial. El que ens transmet el futbol ha de ser un complement, una extensió, dels nostres estats d’ànim. Ser feliços amb la consecució d’un títol de Lliga, per exemple, no ha de fer ometre que hem perdut la feina, ens retallen el sou o no hem obtingut la beca que desitjàvem. Això s’ha de tenir molt clar, ja que, si no se sap gestionar els sentiments entre futbol i realitat, al final, ni gaudim suficient amb el que ens agrada, ni som responsables en les tasques que reclamen un alt grau de compromís. Així, doncs, hem de ser conscients, en tot moment, del que ens manca i del que necessitem primordialment i no deixar que el futbol ens ho faci oblidar.
En segon lloc, no s’ha de consentir que la tristesa d’haver perdut al futbol inundi, sense motiu, la nostra vida. Haver deixat escapar un títol o haver descendit de categoria té un significat, sí, molt negatiu pels fans de l’equip que ho pateix, però després d’haver plorat i lamentat la pèrdua comprensiblement, no hem de deixar que aquest sentiment ens freni les il·lusions, les ganes i les esperances del món que ens envolta. És a dir, a la vida, si ens sorgeixen noves oportunitats, si obtenim els desitjos que buscàvem, hem de ser madurs per deixar de banda la tristesa del futbol i gaudir del nostre dia a dia en estat pur, de l’essència de la nostra existència.

Tornant al valor del futbol a la vida real, es fa evident que aquest esport no s’ha de convertir en el circ de la societat actual. Per tenir clars aquests aspectes, cal fer una reflexió social de molt pes. I és que és essencial saber ordenar les prioritats i entendre que el futbol és un esport molt gran, però que la vida és molt més que un joc. A vegades, els governs juguen amb els sentiments del poble i, aprofitant els èxits futbolístics d’un equip, tenen els habitants entretinguts mentre les retallades, la corrupció o l’atur continuen presents. Els ciutadans, d’aquesta manera, aparquen les reivindicacions justificades per una injustícia evident i reemplacen la lluita pel futur dels seus fills per una estona de futbol agradable. Això és intolerable. Per evitar-ho, hem d’aprendre a gaudir del futbol al terreny de joc --i a exhibir els nostres colors pel carrer, si volem--, però també a aparcar les vibracions positives que ens transmet el futbol i centrar-nos a solucionar els problemes que assolen la nostra societat.
Si això no varia, el canvi que necessitem no arribarà i els aficionats al futbol seguirem distants a la realitat. Mentre estem immersos en la bogeria de l’esport i seguim amb passió i entusiasme el joc, 184 persones perden la casa cada dia; mentre un gol del nostre equip ens suposa l’alegria màxima, a pocs metres d’on ens entusiasmem hi ha famílies que no tenen prou diners per alimentar els seus fills. Ara bé, això no importa, l’important és que el nostre equip hagi guanyat la Lliga. No, aquest no és el camí.
I cal recordar que lluitar pels nostres drets, vibrar amb el futbol, defensar unes reivindicacions i animar l’equip no són conceptes antagònics; si se saben administrar, són compatibles. Però si des de dalt, els que diuen que ens governen, aquells que simbolitzen els líders, utilitzen irresponsablement la nostra passió per fer-nos mal, hem de ser nosaltres els propietaris de les nostres emocions i tenir la maduresa suficient per rebutjar actituds que només dificulten una lluita que és independent de qualsevol esport. Si ells ho entenen, podrem progressar; si no, ens quedarem estancats en l’eterna mentida que l’alegria del futbol és la cortina que amaga la injustícia, les mancances i les deficiències reals.

Etiquetes: Futbol

II. QUÈ ÉS, REALMENT, EL FUTBOL?

Descobrir, entendre i explicar quina és l’essència del Futbol, quin és l’element que el converteix en un esport tan admirat, no és una tasca fàcil. Una activitat que reuneix un nombre tan il·limitat de condicions, característiques i estats, que abraça tantes possibilitats, mitjans i facultats, i que té en el sentiment el seu tret principal, és difícil de ser analitzada. A vegades, la subjectivitat més sincera pot ser capaç de deduir i definir les característiques d’aquest esport, però sovint, immersos en estats d’èxtasi justificats per actuacions estel·lars que ens deixen sense paraules, la riquesa de la llengua no és suficient per donar cabuda a tot el que caldria dir per descriure el Futbol en totes les seves dimensions. Aquest esport és tan gran, tan extraordinari, que és impossible aconseguir comprendre’l en la seva totalitat.

Si l’analitzem superficialment, comprovarem que, com és sabut per tothom, el Futbol són gols, passades, controls i faltes; són defenses, atacants, migcampistes, porters i entrenadors; són estadis, porteries, pilotes, botes i banderes. Més enllà de la simple radiografia literal, però, es pot examinar aquest esport des d’una visió més extensa, que recull un nombre inexorable de simbolismes, significats i conceptes. El Futbol és una passió, un sentiment, un estat d’ànim; és l’oportunitat de compartir uns moments de companyia, de gaudir amb els amics, de vibrar, de patir i d’emocionar-se; és la il·lusió de molta gent, el fracàs d’alguns i el triomf dels altres; és animar, cridar, protestar, celebrar i embogir; és, en definitiva, més que un esport.
I ho és perquè desferma passions, il·lumina els dies foscos, porta alegria arreu, ensenya, educa, ens descobreix noves experiències i sensacions, genera simpatia i, per sobre de tot, és capaç d’unir el món. A més, duu a terme una tasca pedagògica de molta rellevància, en transmetre lliçons essencials: ens ensenya a perseguir els somnis fins a aconseguir-los; a confiar en les nostres possibilitats fins al final i a no donar res per perdut; a respectar, a estimar i a saber valorar a tothom per igual; a gaudir de la vida, a sentir cada moment com si fos l’últim i a saber veure el costat positiu del que ens passa. Ens ensenya a ser persones.
I és per això que sé una cosa segura: mai morirà. No moriran les seves ensenyances vitals, el deliri omnipresent que radia, la felicitat de què inunda el planeta; no moriran els gols, les assistències, els crits i l’eufòria; no morirà un esport, una alegria, un sentiment, que, per molta gent, representa més del que podem imaginar.
Aquest concepte, el que el futbol agrupa i el que ens proporciona als que el sentim intensament, no pot ser desprestigiat per l’ombra allargada dels diners que planeja per sobre l’esport o per la paraula de la gent desacreditada que intenta minimitzar-ne el significat. Qui diu que és “un simple esport, un joc de 22 persones corrent darrere una pilota”, o aquells que pensen que és un negoci global, no consideren l'esport al complet. Els que realment l’hem viscut en estat pur, l’hem gaudit, l’hem sentit, coneixem fins on arriba la seva magnitud i podem afirmar quina és la seva transcendència; només des del cor s’és capaç d’entendre tota la seva grandesa. Tan sols necessitem escoltar els crits de goig que, sovint, inunden l’ambient, empatitzar amb els sentiments de satisfacció de la gent aficionada i entendre el gaudi generalitzat que originen els gols, per poder arribar a ser conscients de les seves dimensions reals.
Veient aquesta anàlisi del Futbol, feta des de les emocions que el Futbol transmet als seus seguidors més lleials, es fa evident la necessitat d’unes paraules que facin palès el que els aficionats incondicionals entenem per Futbol i que siguin un mirall del que ens ofereix, el que ens regala i el que ens fa viure; quelcom irrepetible.

I és que el Futbol, com hem pogut constatar, regala instants de felicitat indescriptibles, ens descobreix nous horitzons i ens dóna ensenyances d’un gran valor moral. D’aquesta manera, amics, demostra dia rere dia, partit rere partit, que un esport pot arribar a representar una autèntica passió; un amor verdader que només els seguidors de veritat, els fidels amants, saben desxifrar. El que molta gent veu com un estúpid joc, una absurda activitat, esdevé, per als seus fans, tot el que ells volen imaginar. Cal saber escoltar el cor, comprendre el que ens expliquen els sentits, per poder descobrir que el Futbol no és res més que l’alegria, l’entusiasme, el deliri i els somnis dels seus aficionats, que, astorats, vibren amb el que, per a ells, simbolitza la vida. El Futbol és, senzillament, el que els seus seguidors volen, necessiten i desitgen que sigui.

Etiquetes: Futbol

I. ENS HEM TORNAT BOJOS?
Diners, diners i diners: això és en el que, malauradament, s’ha convertit el futbol. Un esport històric, un joc amb molts anys al darrere, s’ha corromput, l’han corromput els negocis, els beneficis i l’economia, i ha patit una mala transformació que l’ha portat a contaminar-se del capitalisme actual, a embrutar-se de males pràctiques i a allunyar-se de la seva essència principal: la pilota. Igual que en l’antiguitat s’afirmava el geocentrisme, actualment es creu que els diners són el centre del món i acaben sent la solució per a qualsevol problema que sorgeixi. Ara bé, és la millor decisió? No. La següent exposició d’un seguit d’exemples comparatius entre el valor dels diners al món del futbol i el seu possible ús a la vida quotidiana és suficient per veure que tenen un paper massa elevat, insultant, en l’esport actual i que no poden ser, en cap cas, la referència.

La desigualtat més abismal, l’abús més gran, la trobem en l’àmbit dels sous. És totalment comprensible que un metge o un pilot d’avió, dues professions de risc, complicades i que requereixen un elevat nombre d’estudis, tinguin remuneracions elevades. Alhora, però, un futbolista, que és on és tan sols per la seva qualitat física, que només ha hagut de cuidar el seu cos --el que molta gent fa com a hobby-- per arribar on volia i que ha passat tota la vida fent el que més li agrada, el que molta gent fa per divertir-se sense obtenir res a canvi, cobra quantitats desorbitades de diners, muntanyes injustificades, que converteixen l’esport admirat arreu en una autèntica injustícia. Per adonar-se d’aquesta desproporció, només cal veure que Leo Messi --que guanya 20 milions d’euros l’any, 1,66 milions d’euros al mes, 54.794 € al dia i 2.283 € a l’hora-- cobra 91 cops més que un pilot d’avió i 286 vegades més que un metge; inadmissible. I no només això: el blaugrana tarda tan sols 17 minuts a cobrar el salari mínim interprofessional mensual d’Espanya (645,30 €); i un ciutadà espanyol mitjà (22.000 €/any) treballant tota la vida (dels 20 als 65 anys) cobra el que guanya Messi en tan sols 18 dies.

El problema, a més d’aquestes elevades quantitats, és que ara es juga a futbol pels diners; els futbolistes només miren la quantitat dels seus sous a l’hora de decidir-se per un equip o un altre i, a vegades, guanyar més diners significa renunciar als principis de l’esport. Exemples d’aquest estil n’hi ha molts, però aquesta temporada trobem una evidència destacada. El New York City és un club fundat recentment i que tindrà la seva primera participació en competicions oficials la temporada vinent. Aquest estiu, el club ha començat a establir l’equip i ha fitxat David Villa i Frank Lampard. L’asturià va abandonar un equip, l’Atlètic de Madrid, que havia fet la millor temporada de la seva història, havia conquerit la Lliga i havia arribat a la final de la Champions, per “un projecte irrenunciable”. Aquest “projecte irrenunciable” és un equip amb cinc jugadors --cap quan ell va arribar--, en una lliga totalment minoritària i sense cap competitivitat. L’anglès, per la seva banda, va deixar enrere el club de la seva vida, el Chelsea, on havia estat tretze temporades, perquè no va voler acceptar una rebaixa de sou. No hi ha res més a dir; dos jugadors que abandonen, per sempre, l’oportunitat de competir per quelcom gran al futbol a canvi de diners no tenen el meu respecte com a aficionat a l’esport.
Un altre capítol el mereixen els fitxatges astronòmics que, cada estiu, envaeixen l’actualitat futbolística. Milions, milions i més milions és el que es gasten els equips any rere any per reforçar les seves plantilles. Sense anar més lluny, la temporada passada, la despesa total de les principals lligues europees va ser de 1.894 milions d’euros, 200 milions més que el que la Generalitat de Catalunya destina aquest any a polítiques socials.

A més, enguany el Barça ha gastat 81 milions d’euros en la incorporació del davanter Luis Suárez i ha tancat la inversió més cara de l’estiu. Si aquesta quantitat de diners no es destinés a engrandir el mercat econòmic del futbol i s’invertís en fins socials, es podrien comprar llibres de lectura per a la meitat dels nens espanyols, una entrada al cinema per a tots els menors d’Espanya, una inscripció a un esplai per a la meitat dels infants catalans o quatre targetes de metro T-10 per a tots els habitants de Barcelona. A més, ens podríem permetre una gran quantitat de capricis: 1.449 cotxes de la marca Porsche, 351 Ferrari, tretze helicòpters, dos avions per a set persones i amb capacitat per recórrer 11.000 km (el trajecte entre París i Tòquio o entre Johannesburg i Londres), 4,5 iots luxosos o 2.600 kg d’or pur. Tota una barbaritat.

Però no només les inversions en fitxatges són desproporcionades, sinó que els pressupostos dels equips són desmesurats i demostren la necessitat injustificada, com si fos un cordó umbilical, dels diners per nodrir el futbol. La campanya passada, el Reial Madrid va tenir una liquiditat de 525 milions d’euros, que va destinar a la inversió en fitxatges, en sous per als jugadors, viatges, manteniment de les instal·lacions i molts altres conceptes inclosos dins del futbol. Aquests diners, si s’haguessin invertit en usos socials, haurien tingut un impacte molt positiu. Amb ells s’haurien pogut evitar el 98% dels desnonaments a Espanya durant el 2013, pagant un pis de lloguer als afectats durant un any sencer. A més, també es podria pagar un plat d’arròs cada dia durant un any per a gairebé tota la població de Síria o, si ho preferiu, se’n podria subvencionar un per a cada persona del planeta. D’altra banda, el pressupost del club blanc dobla amb escreix els diners anuals que el govern espanyol destina a les subvencions d’entitats que duen a terme projectes d’integració social i assistència a famílies sense recursos.

El problema dels diners, però, no és exclusiu de l’apartat esportiu, sinó que ara hi ha molts altres aspectes que envolten el futbol que s’han convertit en primordials i que mouen encara més diners: el màrqueting. Un clar exemple el trobem en les samarretes. El 2006 l’equipació del Barça no tenia cap patrocinador, hi havia les barres blaugrana i l’escut; tot el que forma part del futbol. El 2007, l’entitat va signar un compromís amb UNICEF que es basava en una aportació d’un milió i mig d’euros a aquest organisme per a la realització de projectes socials per a beneficiar els nens vulnerables. D’aquesta manera el Barça lluïa el seu nom a la samarreta i demostrava una manera de fer i d’entendre el món: “Més que un club”. Amb els anys, però, tot ha canviat, fins al punt que aquesta temporada el Barça defensarà tres marques, tres logotips industrials que tacaran l’equipació: Beko, Intel i Qatar Airways. D'aquesta manera, el valor d'una simple samarreta que serveix per jugar a futbol és de 75 milions i mig d’euros.
Aquesta vergonyosa circumstància, però, que ara sembla imprescindible, ha estat una progressió dels darrers anys; fa un temps, el futbol era pur i l’espectacle era la seva essència. Malauradament, això s’ha convertit en un record llunyà i ara els diners són el pilar de l’estructura d’aquest esport. Només cal mirar enrere per veure la prostitució progressiva que ha patit el futbol; un dels primers fitxatges de què es té registre va ser Willie Groves, que el 1893 va marxar del West Bromwich Albion a l’Aston Villa per l’ínfima quantitat de 115 € i que, durant dotze anys, va ser considerat el fitxatge més car de la història. Fins al 1973 no es va efectuar un fitxatge per un valor superior a un milió d’euros; va ser Johan Cruyff, que va deixar l’Ajax per aterrar al Camp Nou. A inicis de segle, però, amb l’arribada de Florentino Pérez a la presidència del Reial Madrid va començar la bogeria econòmica que ha derivat, posteriorment, en el caos absolut actual. El màxim mandatari del Madrid, que en cap cas és el responsable d’aquesta situació, va agitar el mercat futbolístic duent a terme les operacions més cares de la història i, des de llavors, aquest s’ha anat alimentant fins a esdevenir una bombolla econòmica gegant, que inclou tots els equips i que serà difícil, pràcticament impossible, de fer explotar.

Veient evidències d’aquestes dimensions es fa inqüestionable a ulls de tothom que les xifres econòmiques del futbol són exagerades, excessives, desmesurades i descomunals. En això, hi estem tots d’acord. Mentre el món pateix una devastadora crisi econòmica, l’esport gaudeix d’una eterna subvenció immerescuda. Els diners, un cop més, s’equivoquen de direcció i, en lloc d’ajudar persones que els necessiten primordialment, embruten, entorpeixen i contaminen el futbol. Que un ciutadà espanyol hagi de treballar 909 anys per cobrar el mateix que Leo Messi en un any natural, que siguin necessàries 36 generacions familiars per guanyar els diners que l’argentí aconsegueix jugant a futbol durant dotze mesos, significa que, de veritat, i sense poder-se amagar darrere cap cortina de bitllets, quelcom va malament. No cal afegir res més.

Etiquetes: Futbol

DESTÍ, ETS TU?

El futbol, segons diu la teoria, és “l’esport practicat entre dos equips d’onze jugadors cadascun amb la finalitat d’introduir una pilota, impulsada amb els peus, a la porteria del contrari”. A la pràctica, però, totes les definicions possibles es trenquen i queden descompostes per actuacions que cap norma escrita pot definir. L’últim exemple de la màgia del futbol ens arriba en forma de profecia llunyana i demostra, una vegada més, els cops amagats que ens reserva aquest esport.

Tot va començar amb la victòria d’Àustria al Festival d’Eurovisió, el maig d’aquest any. Per segon cop a la seva història, el país alpí es va coronar en aquest certamen, i en remuntar-se en el passat rememorant la seva primera corona, l’any 1966, es van descobrir, respecte a la temporada 2013-2014, possibles paral·lelismes relacionats amb el món de l’esport. El temps ha corroborat unes insòlites sincronies en els resultats futbolístics i, després de la resolució dels diferents fronts que presentaven, s’ha evidenciat un estret lligam entre les dues campanyes. Un resum d’aquests esdeveniments coincidents és suficient per adonar-se que el futbol és més que un simple esport i que, a vegades, pot esdevenir un ésser animat.

La temporada futbolística, a Espanya, té un protagonista destacat: l’Atlètic de Madrid; l’equip matalasser es proclama campió de Lliga, un campionat molt disputat, després de guanyar en l’últim compromís a Barcelona. D’altra banda, el Deportivo de la Coruña ascendeix a primera divisió després d’una excel·lent temporada a la categoria de plata, on jugava des de feia un any, i el Betis cau a la segona divisió en acabar com a cuer a la Lliga.

Pel que fa al Barça, està entrenat per un argentí, que arriba aquell any i que no obté grans resultats; la collita esportiva és d’un únic títol. El porter titular de l’equip, a més, abandona el club a final de temporada després d’uns anys defensant la porteria blaugrana.

A Europa, el Manchester i el Milan queden fora de les competicions continentals, en fer un mal paper en les seves respectives lligues, i el Madrid conquereix la Copa d’Europa després d’haver eliminat a les semifinals el vigent campió. La segona competició europea, d’altra banda, la guanya un equip espanyol.

Al Mundial de Futbol, la selecció espanyola hi arriba sent campiona d’Europa dos anys abans i, durant la fase inicial, juga al grup B. Espanya tanca la seva participació amb dues derrotes i una victòria, un balanç insuficient que provoca la seva eliminació. La vigent campiona també queda eliminada del torneig.

Aquesta descripció exposa els resultats de la temporada futbolística de l’any 1966. Sí. A més, com un aficionat al futbol ha pogut comprovar, també explica, fidelment, el que ha passat enguany al món del futbol. Dues temporades separades per 38 anys, amb tendències oposades i jugadors totalment diferents, tenen desenllaços calcats: apassionant, oi?

I és que el futbol, capritxós esport, ha volgut que, aprofitant una victòria d’Àustria a Eurovisió --casualitat o no--, aquesta temporada haguem viscut un déjà-vu de pel·lícula. Sí, el que sovint a la gran pantalla ens sembla fictici, imaginari i utòpic s’ha convertit en real, palpable, i ho hem viscut de primera mà. Fascinant, oi?

Tantes variants s’han convertit en resultats concordants, s’han agrupat en una única temporada, amb pocs mesos de separació, i han desembocat en una de les majors coincidències de la història de l’esport. Hauria pogut ser parcial o no ser, però al contrari, la concordança ha sigut absoluta. Al·lucinant, oi?

I davant d’aquest prodigi del destí, que ha volgut complir la seva voluntat, només puc admirar, com a un ésser superior, l’esperit del futbol, que regna sobre qualsevol acció que hi pugui influir, i decideix, segons els seus desitjos, els desenllaços de les competicions. Em tractareu d’exagerat i creureu que això són invencions pròpies d’estats de bogeria. Potser sí. Però, sincerament, trobo prodigiós que l’esport ens pugui regalar experiències com aquestes, que el Futbol ens ofereixi coincidències tan extraordinàries i que la casualitat superi els límits imaginables per qualsevol humà.

Veient evidències d’aquesta dimensió, doncs, exemples inqüestionables que ho demostren, ho afirmo amb contundència, certesa i seguretat: el futbol està viu.

Etiquetes: Futbol

PER QUÈ NO POT PARTICIPAR CATALUNYA AL MUNDIAL?

Avui es clausura a Maracaná el Mundial de Futbol 2014 amb la disputa de la final del campionat entre Alemanya i l'Argentina. Han estat 32 dies apassionants de futbol en estat pur, amor per l’esport i exhibició de les millors figures del planeta. Ara, un mes i un dia després de la cerimònia d’obertura, es tanca el certamen i s’acomiada una competició que ens ha ofert grans enfrontaments, resultats imprevistos i actuacions individuals destacades. En aquest mundial, però, un grup de gent, una nació sense estat, hi ha trobat un absent rellevant: la selecció catalana.
Actualment, el futbol a Catalunya no disposa de la seva pròpia selecció oficial, ja que ni la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) ni la política estatal ho autoritzen. Aquesta oposició unilateral impossibilita la participació de l’equip nacional català en competicions oficials i li nega una opció totalment legítima. Els factors que l’obstaculitzen priven els catalans d’una oportunitat engrescadora i fascinant, però no estan argumentats d’una manera sòlida. Per aquest motiu, intentaré rebatre els arguments que frenen el desig de molts aficionats i miraré de demostrar que no són consistents.

L’entrebanc més rellevant que sembla entorpir la participació de Catalunya en un mundial de futbol és la legalitat, la impossibilitat de disputar, sense tenir un estat, competicions oficials. Aquest, però, no és significatiu; ja hi ha 21 disciplines que tenen la seva pròpia selecció catalana oficial, que disputa, igual que la resta, tornejos de gran importància. Per aconseguir-ho, caldria ingressar a la FIFA, i poder participar, d’aquesta manera, en totes les competicions que aquesta institució organitza.
A partir d’aquí, caldria tenir en compte tres aspectes afegits: les infraestructures, l’afluència de públic i els diners, necessaris per viatjar i pagar els jugadors. Tot això està solucionat. En primer lloc, hi ha clubs catalans amb estadis de primera categoria que podrien oferir les seves instal·lacions a l’equip nacional; el Camp Nou, Cornellà - el Prat o l’Estadi Lluís Companys en són clars exemples. En segon lloc, els amistosos d’hivern que organitza la Federació Catalana de Futbol són seguits, any rere any, pels aficionats i el nombre d’espectadors augmentaria si es tractés d’enfrontaments oficials. A més, la passió pel futbol a Catalunya és evident. Per acabar, les despeses afegides que caldria assumir també són presents en altres disciplines, com el corfbol o el futbol sala, cap de les quals ha tingut problemes en les competicions internacionals que ha disputat.

Aquestes explicacions demostren que, administrativament, la selecció catalana podria resoldre tots els fronts que planteja l’oficialització de l’equip nacional de futbol. Només queda per veure, doncs, a quin nivell seria capaç de competir esportivament. Sincerament, aquest és l’aspecte que menys em preocupa. Principalment, em satisfà saber que els jugadors catalans han tingut gran part de responsabilitat en els èxits recents de la selecció espanyola. La contundència defensiva de Puyol i Piqué, la polivalència i rapidesa de Jordi Alba, el domini del mig camp i el control del joc de Xavi i Busquets, i la rapidesa mental de Cesc han contribuït, i molt, en la conquesta de les dues eurocopes i el mundial que han convertit La Roja en una selecció temuda i respectada. A més, des de baix, creixen jugadors com Montoya, Bartra, Sergi Roberto, Deulofeu o Tello, que asseguren un futur prometedor. 
Dos exemples més, a petita escala, del potencial del futbol català els trobem en les divisions inferiors: aquesta temporada, quatre equips de casa nostra han disputat les fases d’ascens a segona divisió i un, el Llagostera, l’ha certificat; d’altra banda, en les dues últimes campanyes la selecció catalana amateur ha obtingut el títol de campiona d’Espanya, que la defineix com la millor selecció autonòmica de l’Estat. L’any passat va participar en la fase final de la UEFA Regions’ Cup, que enfronta les millors seleccions regionals d’Europa, i va perdre la final als penals. L’any que ve, després de proclamar-se campiona de la fase estatal, hi tornarà.

Dibuixant el futur de la selecció, pronosticant una possible alineació que pogués disputar competicions oficials --i que no s’allunya de la utilitzada en els darrers partits amistosos--, establim una formació integrada per Valdés; Montoya, Bartra, Piqué i Jordi Alba; Cesc, Xavi i Busquets; i Jonathan Soriano, Bojan i Sergio García. A la banqueta, hi seurien Kiko Casilla, Valiente, Verdú, Raúl Rodríguez, Víctor Ruiz, Víctor Sánchez, Piti i Oriol Riera. Aquests noms, malgrat no ser estrelles del futbol mundial, són jugadors de categoria, millors que molts dels que participen en el Mundial, i asseguren fiabilitat al pla esportiu i una llarga vida a la selecció. Tots ells serien dirigits pel seleccionador Gerard López, exjugador del Barça i de la selecció catalana, i especialista en futbol, que, amb mà de ferro, lideraria un projecte ambiciós.
Aquestes proves són concloents per deixar clar que Catalunya disposa d’una selecció de futbol ferma, solvent i competitiva. Personalment, penso que podria classificar-se per a la fase final d’un mundial i la veig preparada per superar la fase de grups de la competició. A partir d’aquí les rondes eliminatòries són difícils de pronosticar, però no tinc cap dubte que seria capaç d’arribar a la final i qui sap si d’assolir el títol. El que és evident, més enllà d’on arribés, és que tindria capacitat per fer un bon paper.
Actualment, però, veure tan sols una tímida senyera en la celebració del títol de la selecció espanyola no és una recompensa suficient per a un país que té el millor equip de futbol de la història, alguns dels jugadors més valorats del món i el millor futbol base d’Espanya. Per un seguidor que no té l’oportunitat de veure jugar el seu país i que observa com una altra nació li pren els futbolistes, el Mundial li resulta, en certa manera, estèril. Els aficionats catalans, resignats per la impossibilitat de participar-hi i impotents per no poder animar el seu equip, reclamem des de fa temps una selecció, un equip de futbol, que sigui nostre, de la nostra nació, i ens permeti defensar el nostre país, els nostres colors i la nostra cultura arreu del món.

I, malgrat les traves que, històricament, sempre hem trobat, estic convençut que, tard o d’hora, el 2018, el 2022 o més enllà, començarà un partit del Mundial, sortiran els jugadors al terreny de joc i per la megafonia, escoltant-lo tot el món, sonarà el nostre himne; això significarà que, al final, ho haurem aconseguit. Confiem-hi, arribarà un dia en què el somni llunyà, la il·lusió de fa temps, esdevindrà realitat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu


QUINS MOTIUS HI HA PER TACAR L'ESPORT?

L’incident d’ara fa una setmana entre Luis Suárez i Chiellini, en què el davanter uruguaià va mossegar, amb ímpetu, el defensa italià, és un exemple més de l’antiesportivitat que taca l’esport. De tant en tant, es produeixen episodis que van més enllà de l’acció esportiva i s’allunyen del respecte que sempre reclamem. Aquests han de ser eradicats de soca-rel per garantir netedat, honestedat i honradesa al camp i evitar deixar en segon terme el més important: l’esport. L’antiesportivitat, en casos aïllats, es porta a l’extrem i desemboca en comportaments totalment lamentables, censurables i rebutjables: el racisme i el dopatge.

Les diferències racials són l’excusa, a vegades, per criticar i discriminar esportistes. El més habitual és la igualació entre els jugadors de color i els micos; en repetides ocasions s’han vist espectadors representant accions típiques d’aquests animals en to de mofa envers els esportistes. Un dels darrers exemples ens arriba des de la lliga espanyola: al Madrigal, Dani Alves es va menjar un plàtan que li havien llançat des de la grada, simbolitzant l’alimentació que es dóna als primats tancats al zoo; aquest fet va tenir molt ressò i va impulsar una campanya a les xarxes socials contra el racisme arreu del món. D’altra banda, el gener del 2013, en un partit amistós entre el Pro Patria, equip de tercera divisió italiana, i l’AC Milan, els crits racistes al jugador d’origen ghanès Kevin-Prince Boateng van irritar el jugador i van provocar que abandonés el camp acompanyat solidàriament per la resta de companys i contraris, en rebuig als crits que patia des de la grada. 

Com s’ha comprovat, un dels errors que algunes persones cometen i que cal solucionar és confondre l’esport amb un escenari propici per a la discriminació. El que ha de ser un ambient festiu i distès, lluny dels problemes, es converteix en un mirall de les dificultats del món real i no ens permet gaudir del joc amb harmonia. I, igual que condemnem aquests actes en el món de l’esport, els hem de sancionar i reprovar a l’exterior; és inadmissible, sigui en l’àmbit que sigui, que una persona que, en teoria, té les capacitats intel·lectuals més elevades del regne animal discrimini exemples de la seva mateixa espècie, i que el color de la pell li serveixi per excloure’ls. Sí, som diferents, però uns no som millors que els altres.

Un altre acte d’irresponsabilitat i antiesportivitat és el dopatge, el consum de substàncies que desenvolupen força extra. Aquestes són utilitzades per alguns esportistes per aconseguir vèncer en proves en què, sense ajudes il·legals, serien incapaços de guanyar o per assolir rècords mundials que els permetin escriure el seu nom en la història de l’esport. L’exemple més evident es va destapar fa uns mesos i està protagonitzat pel ciclista Lance Armstrong; l’esportista nord-americà va reconèixer haver-se dopat i, entre altres guardons, se li van retirar els set Tours de França que havia guanyat. Fa vint anys, al mundial de futbol dels Estats Units, l’estrella argentina, Diego Armando Maradona, va ser acusat de dopatge i, consegüentment, va ser expulsat de la concentració de la seva selecció. Ell va negar els resultats del control, que manifestava que havia consumit substàncies que tenien efectes estimulants i rebaixaven el pes, però la FIFA el va sancionar amb quinze mesos d’inhabilitació. A Espanya, recentment s’ha tancat l’Operació Port, una de les actuacions contra el dopatge al país més importants de la història. Gràcies a les investigacions que es van iniciar el 2006, s’ha desarticulat una xarxa que proporcionava substàncies il·legals per millorar el rendiment a futbolistes, tennistes, ciclistes i atletes, i s’ha condemnat a un any de presó i quatre d’inhabilitació Eufemiano Fuentes, líder de la trama.

És cert que aquests incidents són poc freqüents en l’esport d’elit, i malgrat que n’hi ha greus exemples, no són actituds que apareguin amb regularitat. La poca reiteració, però, no ha de crear despreocupació, sinó que ha de servir per impulsar i intensificar l’eradicació d’aquestes conductes: tot i la seva escassetat, n’hi segueixen havent massa; per anar bé, haurien de ser inexistents. Si un esportista no pot guanyar una competició o firmar un rècord amb les seves capacitats físiques, i necessita potència exterior i artificial afegida per aconseguir-ho, no mereix guanyar i ser recordat com a vencedor. Aquest acte, a més, es converteix en un greuge per als rivals, ja que, si la llei manifesta que dopar-se és il·legal i un esportista, d’amagat, s’injecta components no permesos, deshonra les normes que regeixen l’esport que practica, i això és una falta de respecte incalculable.

Després d’haver analitzat aquestes dues actituds antiesportives i intolerants, i veient la seva gravetat, demano profundament que la gent que les protagonitza reflexioni sobre el seu significat i valori quin sentit tenen actes d’aquesta mena. Pensant com a éssers humans, el que la ciència diu que som, es fa evident que no hi ha justificació possible per argumentar els comportaments que taquen i empetiteixen l’essència de l’esport, embruten la pràctica pacífica, pura, lleial, digna i noble del joc, i deshonren la gent que hi ha al seu darrere. Bé, n’hi ha una: la ignorància.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

ELS PARTITS ES GUANYEN ABANS DE JUGAR-LOS?

Fugir dels protagonismes previs a un gran partit és, sovint, una tasca inabastable; arribar amb un gran estat de forma, tenir un passat que t’avala o gaudir d’una plantilla amb grans jugadors són motius suficients per fer-te sentir vencedor abans d’iniciar un enfrontament. Aquesta confiança, però, a vegades és més perjudicial que beneficiosa i l’excés d’autoestima pot arribar a ser, al final, un handicap. Al llarg de la història hi ha hagut clars exemples del que anomenem “lliçons humiliants”, exhibicions tàctiques que han col·locat equips que ja se sentien vencedors al seu lloc i han demostrat que abans d’assolir un títol cal jugar un partit. 

L’exemple més recent ens arriba des del mundial del Brasil; la selecció espanyola, flamant campiona ara fa quatre anys, va caure, contra tot pronòstic, tot just començar. Des de Madrid, ja s’augurava un doblet històric i se somiava amb una segona estrella, però la humiliació, ridiculització o minimització, digueu-li com vulgueu, a la primera jornada enfront d’Holanda van demostrar, un cop més, que els títols es guanyen al camp. Els cinc gols holandesos van servir per fer baixar del cel els aficionats de La Roja, i malgrat la seva nostàlgia, els van mostrar la crua realitat. Dies després, es va consumar el desastre en caure davant Xile i, per primer cop a la història, la selecció espanyola va quedar fora de la competició a la segona jornada.

Aquest, però, no és el primer cas, ni serà l’últim, en què sembla que un enfrontament es guanya durant la prèvia i, finalment, es perd durant el partit; en el passat n’hi ha diferents exemples, dels quals en repassarem tres de destacats.

Un dels records més tristos i horrorosos per a la culerada es remunta al 1994 a Atenes. Davant el Milan de Capello, el Dream Team, liderat per Romário, afrontava la segona final europea en tres anys ple d’esperança. La Lliga aconseguida a l’últim minut dies abans feia pensar que el campió espanyol superaria l’italià, que en els darrers nou partits només n’havia guanyat un. L’optimisme entre els culers era evident i el sentiment d’eufòria, indubtable; el partit era l’oportunitat pel Barça de reafirmar que el cicle gloriós no havia mort i que encara quedava temps de domini blaugrana. Un joc poc recognoscible, una pressió sufocant i la renúncia a un pla tàctic que havia portat els èxits, però, van ser els factors que, combinats amb l’encert dels italians de cara a porteria, van desembocar en una sinistra nit que va certificar la fi d’una de les etapes més llorejades de la història del Barça. L’equip, que havia arribat a Grècia amb la mentalitat posada a conquerir el segon títol i certificar el cicle, i que estava dirigit per Cruyff, que havia sentenciat que un triomf d’ells era una victòria del futbol, havia sigut empetitit fins a nivells insultants per un modest Milan, que era conscient de les seves limitacions i que no havia gosat sobrevalorar la seva qualitat.

Més recentment, trobem dos clars exemples amb un protagonista comú: el Bayern de Munic.
A les semifinals de la Champions de l’any 2013, el Barça de Tito Vilanova es va creuar amb el campió alemany, l’equip de moda. Des de Barcelona s’albirava la possibilitat de repetir la final de Champions a Wembley i tornar a viure la història de dos anys abans. Els alemanys, però, van atropellar els blaugrana i els van expulsar de la cursa cap al títol. El global definitiu de 0-7 va deixar una empremta àcida en la ment dels culers i un record permanent en la de tots els aficionats al futbol. L’eliminació va convertir el Barça en el pitjor equip en una semifinal de tota la història, va certificar que les eufòries havien sigut prematures i va suposar el pròleg de la dissolució del millor equip de tots els temps.

A finals d’abril d’aquest any, el Madrid d’Ancelotti visitava el campió europeu, dirigit per Guardiola. A l’anada, una victòria madrilenya per la mínima obria la porta a múltiples especulacions, però a la tornada, els jugadors blancs van apagar, ràpidament, els intents d’enterrar l’equip de la capital espanyola. Al final, el que havia de ser una desfeta clamorosa, una altra victòria bavaresa, que allunyés el Madrid, un any més, de la glòria, va significar el preludi de la Décima. L’optimisme i el sentiment de superioritat era molt present entre el barcelonisme, que, després de la desfeta de feia un any, somiava que el seu etern rival també quedés en evidència. Es confiava cegament en l’equip alemany i no es donava cap oportunitat als d’Ancelotti, que seguint totes les apostes sortien en desavantatge. Res de tot això; el Madrid va fer un cop damunt la taula i va enviar a casa el Bayern, que, amb la cua entre les cames, va encaixar la derrota més contundent de la seva història. Sense fer cas de l’ambient exterior, confiant en les seves possibilitats, els blancs es van plantar a l’Allianz Arena, que havia de ser un infern, i van provocar l’abdicació precipitada del que fins aleshores havia sigut el rei d’Europa.

El que queda clar veient aquests exemples és que mai es pot sortir al camp amb una mentalitat arrogant respecte al rival. Cada partit és una història, un món, i en noranta minuts poden passar infinitat de circumstàncies. El favoritisme previ, però, en cap cas és dolent si se sap dosificar; és evident que sovint hi ha un equip que es considera superior o en millor estat de forma que l’altre, i evitar això és impossible. Malgrat tot, mai es pot sortir a jugar pensant, tan sols, en com s’aixecarà la copa o quin recorregut farà la rua de celebració, sinó que la humilitat i la modèstia han de ser els referents per preparar una cita de grans dimensions. A més, seria trencar la màgia del futbol pensar que tot el que es preveu amb antelació és el que succeirà en el futur, ja que, com s’ha demostrat moltes vegades, l’esport no entén de premonicions.

I si no us creieu que els trofeus es guanyen un cop s’ha exhaurit el temps reglamentari, que no es venç als vestidors i que cal afrontar amb temprança un partit estimulant, pregunteu a Zubizarreta, Romário, Puyol, Messi, Guardiola, Ribéry, Casillas o Ramos quina sensació et queda quan comproves que del somni que havies planejat, de la victòria que havies dibuixat, només en queda el record fúnebre, i que la realitat, la història, diu i dirà que el vencedor no has sigut tu.

Etiquetes: Futbol

QUÈ SIGNIFICA EL MUNDIAL DE FUTBOL?

El mundial de futbol és la competició amb més renom del món de l’esport. Cada quatre anys s’estableix la capital del món de l’esport a un país, que alberga, durant un mes, el torneig més global i universal que existeix. Per l’estat que l’organitza és un prestigi acollir-lo; pels jugadors, un orgull disputar-lo, i pels aficionats, un plaer viure’l. Un campionat d’aquesta importància té un seguiment absolut per part de tots els aficionats del futbol i reclama fer una prèvia que englobi tots els fronts que mantindrà oberts durant la seva celebració.
Al voltant de l’edició d’enguany, hi ha diversos aspectes que mereixen ser destacats, fets que condicionaran el desenvolupament de la competició i marcaran els resultats.

En primer lloc, les lesions, que van ser molt presents durant els amistosos previs a la competició i van trencar el somni de diferents jugadors, que no podran acompanyar les seves seleccions. Cal destacar els casos de Ribéry, que pateix una lumbàlgia; Montolivo, que es va fracturar la tíbia, i Reus, amb problemes al turmell. A aquests imprevistos problemes físics cal sumar els de Mario Gómez, Falcao, Thiago i Valdés, que es van lesionar amb els seus clubs durant la temporada i no van aconseguir recuperar-se a temps. En total, més de cinquanta jugadors han renunciat al Mundial per culpa de problemes físics.

En segon lloc, els temps morts que, per primer cop, s’admetran durant els partits. La calor sufocant que farà al Brasil obligarà els futbolistes a un gran esforç físic, i la FIFA, perquè els jugadors puguin descansar, refrescar-se i beure, va decidir introduir dos minuts de pausa al joc --al minut trenta de cada part-- en les ocasions en què la temperatura sigui superior als 32 °C. Cal recordar, però, que els enfrontaments es disputaran al migdia, alguns a les 13 h, ja que, en lloc de decidir jugar-los a la nit, quan fa menys calor, els directius van decidir aplicar mesures que trenquen el joc i no eradiquen al complet el gran problema que suposarà la calor.
En tercer lloc, en aquesta edició han tingut molt ressò les primes que cobraran els jugadors en cas de triomf; un cop més, lamentables. El cas que ha rebut més crítiques ha sigut el de la selecció espanyola: cada jugador cobraria 72.000 euros tan sols per superar la fase de grups --el mínim que se’ls exigeix--, una xifra equivalent al sou d’un espanyol mitjà (22.000 €/any) durant més de tres anys; a més, per conquerir el títol, els de Vicente del Bosque ingressarien una quantitat de 720.000 euros per cap, el que un ciutadà cobrarà treballant trenta-dos anys i mig. Tot i això, tranquils; el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol va explicar que no se subvencionaran amb diners públics. Comparant aquesta xifra amb la d’altres seleccions, a Alemanya i a França, dos països solvents econòmicament, els jugadors cobrarien 300.000 i 330.000 euros respectivament per guanyar el Mundial. Una diferència, doncs, del doble, que exemplifica dues maneres d’entendre el món.
A més, lluny dels assumptes plenament esportius, la prèvia del Mundial ha estat marcada per les protestes als carrers de tot el Brasil. Els ciutadans reclamen més qualitat institucional i política, menys corrupció i més inversions en educació i sanitat. El Mundial serveix d’aparador per mostrar al món el desacord amb les polítiques econòmiques del govern; segons algunes informacions, les despeses que ha suposat l’organització de l’esdeveniment tripliquen el pressupost que s’havia presentat el 2007. Malgrat que ara les manifestacions estan més relaxades que fa uns mesos i lluny de l’ambient escalfat que es va viure fa un any durant la Copa de Con-federacions, preocupa el comportament dels contraris al Mundial durant la celebració de la competició i caldrà veure quina serà la seva reacció. Per aquest motiu, el govern ha desplegat un extens cos de seguretat i intentarà evitar el caos i la tensió extrema que es tem. També fan por les possibles vagues de transport, que dificultarien el trasllat dels aficionats. De moment, en la jornada inaugural hi van haver greus enfrontaments a fora l'Arena Corinthians, escenari del partit, que van acabar amb deu ferits i la indignació generalitzada dels manifestants.
Segons una enquesta publicada pel Centre d’Investigació Pew a principis de mes, el 60% dels brasilers creuen que ha sigut una mala idea ser seu del Mundial. Aquest rebuig es veu amb perplexitat i sorpresa des de l’exterior, ja que no sembla possible que un dels països més lligats al futbol s’oposi a la competició mare de l’esport. Tot i això, que quedi clar, les queixes dels ciutadans són totalment comprensibles.
I futbolísticament, què ens espera? Ens augura un inici trepidant; després del partit d’inauguració entre el Brasil i Mèxic i de la repetició de la final del Mundial passat, entre Espanya i Holanda, en els pròxims dies s’han de disputar grans partits amb els integrants dels grups B i D com a protagonistes, capitanejats respectivament per les seleccions d’Espanya, Holanda i Xile, i per les de l’Uruguai, Anglaterra i Itàlia. A més, l’Alemanya-Portugal ens prepara emocions fortes. De moment, els resultats no han sigut els imaginats i les sorpreses als terrenys de joc obren la porta a una competició apassionant; la humiliació d'Holanda a Espanya o la victòria de Costa Rica davant l'Uruguai, per exemple, demostren que els partits seran impronosticables.
Individualment, les millors figures del planeta esperen el seu torn. A la porteria, jugadors amb experiència i veterania, com Buffon i Casillas, i porters novells preparats per mostrar-se al món, com Keylor Navas i Courtois. A la defensa, futbolistes consolidats, com Lahm, Ramos i Thiago Silva, i jugadors que necessiten confiança per progressar, com Varane. Al mig del camp, les referències col·lectives de les plantilles, liderades per Pirlo, Toure Yayá, Modric, Gerrard o Xavi, i Pogba o Hazard, que tindran l’oportunitat de refermar-se. A la davantera, els cracs per excel·lència de les seleccions, els líders dels seus equips: Messi i Cristiano busquen consolidar-se internacionalment; Luis Suárez, certificar la seva bona temporada; Lukaku, seguir demostrant la seva qualitat, i Neymar, començar a créixer en els grans escenaris. Sens dubte, del seu rendiment durant la competició dependrà el paper de les seves seleccions. I si hem de seguir el que diuen les apostes, sembla que el títol es disputaria entre el Brasil i l’Argentina. Darrere seu, Espanya i Alemanya s’haurien de jugar la tercera plaça, i lluny de tots ells, Bèlgica, que està cridada a ser la revelació del torneig, optaria, amb menys possibilitats, a la corona.
Cal afegir dos aspectes dels quals també s’haurà d’estar pendent: una selecció europea mai ha aconseguit vèncer en territori americà, i Alemanya, Espanya o Portugal, entre d’altres, poden trencar aquest malefici; i Miroslav Klose, davanter alemany, es pot convertir en el màxim golejador històric dels mundials si anota dos gols durant el torneig.

En clau blaugrana, caldrà veure quin és el rendiment de les dues figu-res de l’equip: Messi i Neymar. L’argentí ha de liderar la seva selecció en l’oportunitat d’or per conquerir el Mundial; el brasiler, malgrat la seva joventut, serà la referència de l’equip amfitrió, que s’enco-manarà a ell per fer un paper destacat en la seva Copa del Món. Més enllà dels dos astres, el club blaugrana ha proporcionat un bon gruix de futbolistes a la selecció espanyola, en total set jugadors: Xavi, Ini-esta, Busquets, Piqué, Jordi Alba, Cesc i Pedro. Ells seran, sens dubte, la base que mourà el pla tàctic de l’equip. A més, cal afegir la partici-pació de Song amb el Camerun, Alexis amb Xile, Mascherano amb l’Argentina i Dani Alves amb el Brasil.
Evidentment, com es pot comprendre, fer una prèvia completa d’una competició d’aquesta dimensió requereix una gran extensió. Tot i això, és necessari fer un repàs, una pinzellada, del que ens espera en les pròximes setmanes: ens espera una competició extraordinària, no només pels factors que l’envolten, sinó perquè tan sols la podem gaudir cada quatre anys; ens espera un ambient futbolístic incalculable; ens esperen trenta dies, un mes, d’espectacle als terrenys de joc; ens espera, sense més, la festa del futbol. I aquesta celebració, tot un desig pels jugadors, té prou prestigi i rellevància perquè les protestes socials li treguin protagonisme. No rebutjo, en cap cas, les reclamacions i explicacions que els ciutadans del Brasil exigeixen a la presidència, però crec que un esdeveniment d’aquestes característi-ques, més enllà de ser un aparador per protestar i defensar uns drets, és l’oportunitat pels que estimem el futbol de gaudir, durant unes setmanes, de l’esport en la seva màxima expressió. Cada quatre anys es reuneixen a la capital del món les 32 millors seleccions del pano-rama internacional, liderades pels millor jugadors del planeta, ani-mades per les aficions més fidels. La pilota va començar a rodar dijous passat, però queden dies, molts dies, de competició; futbol en estat pur. Us ho perdreu? 

Etiquetes: Futbol

ATLÈTIC DE MADRID, EL SACRIFICI ÉS LA CLAU DE L'ÈXIT?

L’Atlètic de Madrid va tancar diumenge passat una de les millors temporades de la seva història. La consecució del títol de Lliga, l’assoliment de la final de la Champions i, sobretot, el respecte que s’ha guanyat de tot Europa l’han convertit en un dels equips més admirats del continent. Amb un caràcter ferm i una tàctica clara, l’equip, que fa uns anys era considerat El Pupas, s’ha convertit en un gegant sense fronteres, i sota unes creences clares i un pla estratègic consistent ha complert el somni de tota l’afició matalassera. El “partit a partit” defensat per Simeone ha obtingut els seus fruits i ha calgut molt d’esforç i perseverança per conquerir reptes només a l’abast dels més grans. Sens dubte, aquesta temporada quedarà en la retina dels seus seguidors, però també perdurarà en la memòria de tot el món del futbol.

La base futbolística que l’ha portat al triomf és molt clara: “una bona defensa és un bon atac”; l’essència d’aquest Atlètic ha sigut la rigorositat i solidesa defensives i la contundència ofensiva. Amb un porter de garanties com Thibaut Courtois, que té en l’alçada, la rapidesa de reflexos i la intimidació a l’àrea els seus trets principals, i una defensa contundent i segura formada per Filipe Luis, Godín, Miranda i Juanfran, ha aconseguit ser, per segon any consecutiu, l’equip menys golejat de la Lliga. A l’altre plat de la balança hi ha l’atac, fonamentat en el golejador i jugador revelació de la temporada, Diego Costa, acompanyat per David Villa. L’hispanobrasiler ha demostrat un alt nivell de forma durant l’any i, amb 27 gols anotats, s’ha convertit en el tercer màxim golejador de la competició. Al mig del camp, cal destacar la figura d’Arda Turan, que ha portat les regnes de l’equip i, complementat per Koke i Gabi, han enllaçat, a la perfecció, la defensa i l’atac.

L’encarregat de dirigir aquest grup de futbolistes ha sigut Diego Pablo Simeone, el principal responsable de la ràpida progressió ascendent de la plantilla. L’entrenador ha traslladat la seva personalitat als terrenys de joc als seus futbolistes i ells, impregnats de la seva energia, han demostrat el compromís total amb el pla, a base de sacrifici i entrega en cada pilota, passió en cada jugada i lleialtat a uns colors. El caràcter del Cholo, fort, ha esdevingut l’arma més valuosa de l’argentí, que amb un esperit vencedor i coratjós, i sobretot amb passió pel futbol, ha evidenciat que l’entrenador ha de viure amb intensitat els partits. Ha gesticulat des de la banda, ha reclamat als seus jugadors més esforç i, amb fermesa, ha donat indicacions tàctiques en tot moment; un líder sòlid i convincent.
Un capítol a part mereix l’afició titànica de l’equip. Els seguidors matalassers han ofert el seu suport incondicional a la plantilla amb càntics permanents i, en molts partits, han sigut un jugador més. El Calderón, quan la plantilla ho ha necessitat, s’ha convertit en una autèntica olla de pressió, i la força des de la grada ha ajudat a moure el vaixell. Fins i tot a mi, un seguidor culer, em va posar la pell de gallina la potència de la grada en els darrers minuts del partit de tornada en la Champions contra el Barça, l'actuació dels seguidors va ser impecable. Sincerament, una afició vital, intensa i energètica ho és tot.
Al llarg de l’any, l’equip ha seguit una trajectòria regular i els jugadors han mostrat un nivell molt elevat en totes les fases de les diferents competicions. A la Lliga, l’equip va aconseguir el millor inici de la seva història, en saldar amb victòria els vuit primers compromisos, i només l’Espanyol va aconseguir derrotar els matalassers en la primera volta. L’Atlètic va tancar la primera meitat del campionat amb cinquanta punts, rècord històric del club, i tot i perdre alguna oportunitat per conquerir el títol i acabar pagant la poca experiència en aquest escenari, va empatar amb el Barça en la final de la Lliga al Camp Nou i, després de divuit anys, va tornar a assolir el títol.

La Copa es podria considerar, segurament, el fracàs de la temporada; l’Atlètic va superar el Sant Andreu, el València i l’Athletic Club en les primeres rondes i, a semifinals, va caure davant el Madrid per un contundent global de 5-0. A l’altre extrem, el seu gran triomf, més enllà del títol de Lliga, ha sigut assolir la final de la Champions. El camí per arribar-hi no va ser fàcil i va haver de superar autèntics equips històrics fins a arribar a la gran cita europea de l’any. Davant el Reial Madrid a Lisboa s’ho va jugar tot a una carta i, després de governar el marcador durant tot el partit, Sergio Ramos, recuperant l’esperit de Schwarzenbeck el 1974, va marcar en l’últim minut del temps afegit i va tornar a allunyar els matalassers de la glòria. 
A l’hora de valorar la temporada al complet, però, no hem de deixar que la derrota en la final de la Champions amagui i deixi en un segon terme la feina feta durant tot l’any. Perdre a Da Luz va esvair el somni de tots els seguidors blanc-i-vermells, però va consolidar l’Atlètic com un equip situat en l’esglaó més alt del futbol europeu.
Sincerament, només tinc paraules de lloança, homenatge i agraïment envers aquest equip, que, malgrat no ser el que jo defenso, m’ha obert els ulls i m’ha robat el cor. Estic convençut que molts altres seguidors del futbol, apassionats de l’espectacle, l’han seguit, l’han gaudit i li han donat suport, i això demostra la seva grandesa.

Només veient els principis que ha seguit Simeone en tenim prou per comprendre de què estan fets aquests jugadors; l’equip s’ha basat en l’esforç, l’entrenament, la lluita i el respecte pel rival, i, sense abandonar les seves creences, ha arribat al cel. Personalment, m’emporto una lliçó de gran valor: els jugadors matalassers ens han ensenyat un camí per entendre l’esport d’elit que, d’alguna manera, sembla que els elevats pressupostos ens han fet oblidar; els diners no ho són tot. L’Atlètic ha derrotat equips creats des de la base amb capital, ha esmicolat conjunts que s’han gastat milionades en fitxatges i ha vençut plantilles que doblen el seu valor econòmic al mercat.
Hem de conservar la idea que per competir no calen els diners i que n’hi ha prou amb l’esforç, l’entrega i la satisfacció per la feina ben feta per valorar positivament una temporada. Aquests jugadors ens han certificat que el sacrifici és la base del triomf, i davant de la gesta que han dut a terme, només puc fer una cosa: agenollar-me i treure’m el barret.

Etiquetes: Futbol

QUIN BUIT QUEDA AL FUTBOL?

La temporada s’ha acabat. Els vencedors celebren els triomfs i els derrotats lamenten els fracassos. L’afició avalua els jugadors, els futbolistes valoren les seves actuacions, els entrenadors tanquen l’any i les juntes directives, amb la mirada a l’horitzó, comencen la planificació futura. Enguany, com cada any, un seguit de futbolistes, ja grans, es retiren i diuen adéu, per sempre, a l’esport que han practicat tota la vida. Aquest estiu, aquest fet té una transcendència especial: marxen jugadors que han deixat empremta, persones que s’han convertit en llegendes i han imprès amb sacrifici, entrega i passió el seu nom en la història del futbol.
En primer lloc, liderant l’Olimp del futbol, trobem tres jugadors que han demostrat, de primera mà, què vol dir sentir uns colors, defensar-los, esforçar-se per l’equip i donar-ho tot al camp. Tres capitans que representen els seus clubs, tres exemples de fidelitat a una samarreta.
Ryan Giggs és un migcampista gal·lès de 41 anys i ha jugat al Manchester United des del 1991. Ha sigut una icona del futbol britànic en les dues darreres dècades i l’edat no l’ha frenat en el seu ímpetu per jugar a futbol. És el futbolista més llorejat de la història, amb 36 títols, i ha obtingut moltes distincions individuals; calen destacar dues Champions, la seva inclusió en l’equip de la dècada de la competició i 13 Premiers League. S’han d’afegir, com a marques individuals, que mai ha sigut expulsat, que és el jugador amb més partits al Manchester United, que és el golejador de més edat a la Champions i als Jocs Olímpics i que, fins ara, ha disputat totes les edicions de la Premier League. Com a dada concloent, una referència impactant: quan Giggs va debutar amb el primer equip, dels jugadors que l’han acompanyat aquesta temporada tretze tenien menys de cinc anys i quatre encara no havien nascut.

Javier Zanetti és un defensa lateral argentí i, després de participar en dos equips argentins els tres primers anys de la seva carrera, ha jugat a l’Inter de Milà des del 1995. Amb 1.113 partits acumulats, és el quart jugador amb més partits de la història, l’argentí amb més internacionalitats i el segon futbolista amb més participacions a la Serie A italiana. Més enllà de la seva qualitat física, és un exemple per la seva disciplina futbolística: mai protesta a l’àrbitre, comença i acaba els partits amb la samarreta per dins els pantalons, com s’ha de fer, i va estar una temporada sencera sense rebre cap targeta groga. Com a anècdota, cal mencionar que ha sigut l’únic futbolista que ha jugat amb Messi i Maradona. Ja no queden jugadors com ell; amb un fair play exemplar i una elegància modèlica, s’ha convertit en tot un referent.

Carles Puyol és un defensa català de 36 anys i ha jugat al Barça des del 1999. És un exemple de sacrifici al terreny de joc, contundència, fermesa i convicció, i ha exercit de líder de la plantilla blaugrana amb gran capacitat. Posseeix el segon palmarès més extens de la història del Barça, per darrere de Xavi, amb un total de vint títols, entre els quals destaquen tres Champions, sis lligues i dos mundials de clubs. A més, deixant de banda els resultats esportius, cal recordar, per sempre, els seus gestos de generositat: el record al difunt Miki Roqué, les lliçons als companys sobre el terreny de joc i, sobretot, donar la possibilitat a Abidal d’aixecar la Champions a Wembley i repetir el gest amb el mateix francès i amb Tito Vilanova en la celebració del títol de Lliga de l’any passat. Aquesta actitud és la que el fa únic, etern.
Un esglaó per sota, localitzem jugadors que seran recordats en el futur però que no han tingut tanta història com els primers. Rogério Ceni és el porter més golejador de la història i ha marcat 113 gols en tota la seva carrera. Amb 41 anys, després de 25 temporades jugant al São Paulo i acumulant un extens palmarès, penja els guants. Clarence Seedorf és un dels jugadors amb més títols de Champions, quatre, i amb 38 anys ha jugat en diversos equips de categoria. Aquesta temporada, la va iniciar a la plantilla del Botafogo, del Brasil, però es va retirar per anar a entrenar el Milan, un equip en decadència necessitat d’un líder sòlid. Patxi Puñal ha defensat la samarreta d’Osasuna les disset darreres temporades, ha esdevingut el jugador amb més partits i s’ha convertit en un emblema del club navarrès. Ha guanyat una Copa del Rei, ha disputat la prèvia per a la Champions i ha assolit les semifinals de la Copa de la UEFA; ha marcat una època a l’equip que l’ha vist créixer i madurar.
Per acabar, cal destacar jugadors que també deixen el futbol però que han despertat menys simpatia entre l’afició d’arreu del món. Són Chivu, Heinze, Verón, Camoranesi, Juninho, Palop i Di Natale.
Allunyat de tots ells, hi ha el cas de Rivaldo, un jugador que fa anys que es va distanciar del futbol de masses i del ressò mediàtic; va marxar al Brasil per complir el seu somni, jugar juntament amb el seu fill, i després d’haver-ho assolit, es retira als 41 anys. Durant la seva època daurada, a finals del segle XX, va ser considerat un dels millors jugadors del món, va guanyar una Pilota d’Or i va reunir un abundant palmarès.
Sense menysprear els altres jugadors que se’n van, m’agradaria centrar-me en els casos de Giggs, Zanetti i Puyol, ja que són els que més m’han influenciat i ensenyat. Observant els seus registres som conscients que el que es perd és més que un jugador, es perd una part del futbol; es deixa enrere l’experiència de molts anys de dedicació, les vivències antigues, el coneixement que atorga l’edat i els moments de glòria del passat. Això no té preu. I malgrat que, des de baix, pugen joves amb il·lusió, empenta i entusiasme, ja ningú podrà igualar els registres i la petjada que han deixat impresa, per sempre, en el futbol.
El moment de dir-los adéu és un instant temible, dur i tràgic. Acomiadar-se de qui ha estat el capità del teu equip, ídol del teu club, en els darrers anys o veure com la referència d’una plantilla vencedora marxa és una sensació d’impotència i enuig amb el destí incalculable. Ells ens han fet millors futbolistes, ens han ensenyat com s’ha de jugar el futbol amb elegància i han demostrat que, més enllà de la pilota, hi ha la humanitat. Han mostrat el seu costat més personal i, deixant enrere l’esport, han alliçonat el món sencer amb classes de professionalitat.

Per homenatjar-los en tota la seva dimensió necessitaríem una extensió textual que no tenim a l’abast. Per aquest motiu, els agraïments que els puguem dedicar o les lloances que els puguem fer seran sentits i sincers, però no prou amplis per poder recompensar tot el seu esforç. Malgrat les limitacions espacials, cal recordar-los, fer-los un lloc a la història, tenir-los presents per sempre i elevar-los al cel de l’esport.
Cada any, el futbol es tenyeix de gris per acomiadar amb tristesa els jugadors que marxen. Aquesta temporada, la grandesa dels que l’abandonen fa que l’adéu no sigui, simplement, amb els ulls aclucats o la mirada apagada, sinó que les llàgrimes sobrevolin el futbol.
Giggs, Zanetti i Puyol: tres referències, tres exemples a seguir, tres capitans; en el fons, tres persones. El buit que deixeu és molt gran. El futbol plora.

Etiquetes: Futbol

COM ES PRESENTA LA FINAL DE LA CHAMPIONS?

D’aquí a una setmana es disputa, a Lisboa, la gran final de la UEFA Champions League entre l’Atlètic de Madrid i el Reial Madrid. Després de nou mesos de competició, la Lliga de Campions, el somni de qualsevol futbolista, arriba a la seva fi amb un enfrontament de gran dimensió. El que es viurà dissabte no serà un partit més, no serà un derbi qualsevol, serà la dura batalla, l’atroç lluita, entre dos conjunts que desitgen escriure amb lletres d’or el seu nom en la història del futbol.

El camí per arribar-hi no ha sigut senzill i ambdós conjunts han hagut de salvar obstacles temibles i perillosos. Després de passar amb comoditat la fase de grups, van arribar les rondes eliminatòries i van començar a aparèixer els equips amb identitat i personalitat. A vuitens, el Madrid va golejar amb comoditat el Schalke 04 i l’Atlètic va superar amb tranquil·litat el Milan. A quarts, els blancs van derrotar el Borússia Dortmund amb patiment, ja que, malgrat el 3-0 de l’anada, en què tot semblava decidit, els alemanys van vèncer per dos gols a casa seva i van instaurar el pànic entre el madridisme. Els matalassers van jugar contra el Barça i, en una exhibició tàctica i de joc, el van enfonsar. En l’última dificultat abans d’assolir la final, els merengues van humiliar sense pietat l’actual campió, el Bayern de Guardiola; després d’una victòria per la mínima al Bernabéu, van destrossar els alemanys en un contundent 0-4, la derrota més dolorosa i àmplia de la història del club bavarès. L’Atlètic, per la seva banda, es va enfrontar al Chelsea de Mourinho, i en un partit memorable a Stamford Bridge els espanyols van batre els anglesos per 3-1 i, d’aquesta manera, van transformar un somni llunyà en una realitat consolidada.
Ara, el passat queda enrere i, cara a cara, veurem els dos millors equips d’Europa. A la banqueta, Ancelotti i Simeone disputaran la batalla tàctica; a la porteria, Courtois i Casillas lluitaran per demostrar qui és el millor d’Europa; defensivament es comprovarà qui té més autoritat, els millors centrals del món o un equip constituït per protegir; i a dalt, una lluita de titans, un combat entre feres perilloses, Diego Costa i David Villa enfront de Cristiano Ronaldo i Gareth Bale. El sacrifici i la il·lusió contra els diners i la urgència.

I com arriben els dos equips a la gran cita? Físicament, fosos, ja que l’esforç de les últimes setmanes els ha passat factura. Al Madrid, Pepe és dubte seriós per a l’enfrontament, i Cristiano Ronaldo i Benzema no tenen la participació assegurada. A l’Atlètic, sembla que Diego Costa i Arda Turan es perdran el partit si no aconsegueixen recuperar-se dels problemes físics que acumulen després del partit d’ahir. A més, l’esforç fet pels jugadors matalassers al Camp Nou lluitant per la Lliga i la càrrega de minuts al llarg de la temporada no hi ajuden; caldrà una setmana de descans per afrontar en les millors condicions el compromís europeu. Psicològicament, els dos conjunts arriben en estats anímics diferents. Els blancs, després d’haver llençat la Lliga, necessiten refer-se i tornar a endollar-se competitivament. Els matalassers tenen la moral molt alta un cop haver guanyat el títol de Lliga i desitgen conquerir la Champions per col·locar la cirereta al pastís a una temporada històrica.
Referent a la visió prèvia a la final, des del madridisme, segueix present la malaltissa obsessió per aconseguir la Décima, que va començar fa dotze anys i que, fins ara, no ha cessat. La sensació entre els seguidors blancs és que, després de cinc semifinals consecutives, ha arribat el moment i, per fi, podran aturar la set de triomf que acumulen. Florentino Pérez, el president blanc, ha tingut entre cella i cella la consecució de la Champions i ha hagut de destinar 656 milions d’euros per intentar aconseguir-la. Per ell, i per tot el madridisme, perdre la final seria un fracàs; mai s’han vist tan a prop d’un somni que arrosseguen des de fa temps i haver d’acceptar que del cel a l’infern hi ha tan sols un pas seria molt dur.
A l’altra cara de la moneda, trobem l’Atlètic de Madrid, que, amb un pressupost modest i amb la humilitat com a bandera, ha arribat a la glòria. Només ha necessitat una proposta ambiciosa, un entrenador amb personalitat, uns jugadors entregats i sacrificats i una afició titànica al darrere per derrotar equips construïts, únicament, per guanyar; els matalassers són un exemple que, sovint, l’orgull arriba més lluny que els diners.
Des de l’òptica culer s’entén que s’animi, a mort, l’Atlètic, ja que la visió del capità blanc, Iker Casillas, aixecant al cel el trofeu de la Champions, la Décima, horroritza, escandalitza, la culerada. Davant d’un any com el que s’ha viscut a can Barça, un fracàs blanc pot salvar la temporada i veure l’etern rival enfonsat apagaria, en certa manera, l’incendi que han provocat els errors propis.
Des de Madrid, es presumeix de ser la ciutat que acull els dos millors equips del continent, i comprovar que, d’entre 32 candidats repartits per tot Europa que van iniciar el viatge a principi de temporada, els dos finalistes són de la mateixa ciutat és un luxe i un plaer. Ara, les sensacions prèvies a les finals europees s’han instal·lat a Madrid, que respirarà, en una final sense precedents, un ambient nou, mai vist abans. Tot i això, el sentiment de pertinença a una ciutat vencedora quedarà apagat per unes hores quan comenci el partit; els seguidors del Madrid rebutjaran els de l’Atlètic i viceversa, i no serà fins al cap d’un temps quan ambdues aficions reconeixeran l’orgull d’haver fet possible aquesta hegemonia.

Allunyant-nos de la rivalitat, el que és segur és que el partit serà trepidant, emocionant, vibrant i èpic. Ho serà més enllà dels equips que el disputen, que són monumentals, ja que el que dóna un volum Universal a la competició, el que la converteix en un referent, a part dels grans equips que la juguen, és el seu nom, la seva història. Al llarg dels anys, els millors conjunts d’Europa han sigut partícips d’aquest torneig, els més grans del món l’han gaudit i només els escollits, els eterns, han sigut capaços de conquerir-lo. Dissabte, aquest passat viurà un nou episodi, un altre capítol, en què caldrà veure quin dels dos equips agafa el tren que passa per Lisboa amb destí a l’eternitat.

Etiquetes: Futbol

QUÈ ENS ESPERA?

La lliga espanyola de futbol, el campionat domèstic, és la competició que premia la regularitat, que demostra l’evolució dels equips durant l’any i que reflecteix, realment, la seva capacitat competitiva. És el títol més fiable a l’hora de valorar una temporada al complet i poder fer el balanç dels resultats esportius. Ara, després de 36 partits, hem arribat a les jornades decisives, i els dos darrers compromisos decidiran, en horari unificat, els diferents fronts que encara estan per resoldre: evitar el descens i conquerir el títol.

La primera disputa oberta, la zona més calenta, la trobem a la part baixa de la classificació, on cada temporada molts equips lluiten, batallen, per evitar baixar a segona divisió. Enguany, després que el Betis certifiqués de manera matemàtica el seu descens fa dues setmanes, vuit equips es mantenen en aquesta franja i hauran de disputar-se les places de la permanència. El Getafe i l’Osasuna, actualment, ocupen la zona vermella, però a dalt, i en ordre ascendent, esperen Almeria, Valladolid, Granada, Elx, Màlaga i Espanyol. Personalment, crec que els dos darrers, malgrat no estar matemàticament salvats, no descendiran, ja que tenen un coixí ampli de punts. Respecte a la resta, crec que seria injust que el Getafe, després d’ocupar places europees a l’inici de temporada, tingués un desenllaç tan cruel; pel que fa a l’Elx, representaria esguerrar la feina feta fins ara i, amb la gran campanya que va fer l’any passat a segona, seria una recompensa romandre a primera; Granada, Almeria, Osasuna i Valladolid crec que seran els que es repartiran les dues places que falten per decidir, ja que, per mi, són els més dèbils. Tot i això, la poca distància entre ells i els enfrontaments directes que queden asseguren incertesa fins al final.

Si mirem més amunt, ens topem amb les places que donen accés a les competicions europees: aquesta temporada, el cinquè, el sisè i el setè tindran presència a la Lliga Europa, aquest darrer, a causa de la classificació dels dos finalistes de la Copa del Rei --Barça i Madrid-- per a la Champions. Les tres posicions ja estan establertes i Sevilla, Reial Societat i Vila-real en són els beneficiats. L’únic que pot canviar en els dos últims partits és la seva posició, que faria variar les rondes prèvies que hauran de superar per arribar a la fase de grups de la competició. D’altra banda, el quart lloc atorga una plaça per a la fase prèvia de la Champions League, i l’Athletic Club se la va assegurar en el darrer partit. Aquí, són faves comptades.

Al cim de la taula, tocant el cel, localitzem els tres aspirants al títol, tres candidats que s’ho podrien jugar tot a l’última jornada. Atlètic, Barça i Madrid disputaran aferrissadament la consecució de la Lliga i seran partícips del desenllaç més vibrant dels darrers anys. L’enfrontament entre blaugrana i matalassers en l'última jornada obre la porta a múltiples combinacions i caldrà tenir la calculadora a mà en els dos compromisos que resten. La base, la matemàtica essencial, diu que l’Atlètic en té suficient amb quatre punts o empatant els dos partits; el Barça també depèn d’ell mateix i necessita sumar les dues victòries; per acabar, el Madrid ha de vèncer en totes les cites i esperar que l’Atlètic no aconsegueixi més d’un punt i que el Barça no n’obtingui més de quatre. Més enllà d’aquesta senzilla equació, però, hi ha variades i complexes possibilitats per decidir el títol, depenent dels resultats. Per exemple, si avui l’Atlètic guanya contra el Màlaga, el Madrid ja no podrà ser campió. D’altra banda, en el cas que els matalassers perdin i Barça i Madrid saldin amb victòria els seus compromisos, la darrera jornada seria d’infart: al Camp Nou, l’equip vencedor s’emportaria el títol, però, en cas d’empat i després d’una victòria blanca davant l’Espanyol, s’adjudicaria la Lliga el Madrid.
Des del meu punt de vista, penso que l'Atlètic és l'equip que més se la mereix, ja que ha sigut el més compromès i ha demostrat capacitat competitiva en tots els escenaris. En canvi, Barça i Madrid han sigut irregulars durant la temporada i no han mantingut una dinàmica constant. A més, pels matalassers seria un premi a l'esforç, la perseverança i l'entrega.

Enmig de tots els equips que es juguen la vida en els darrers partits, i més enllà de la tensió, hi ha conjunts que, per no poder assolir objectius més ambiciosos, per haver aconseguit els establerts a l’inici de l’any o per no haver fet la feina, ja no tenen res a guanyar. Tot i això, i en funció del seu calendari, seran jutges de la Lliga. Es tracta del Rayo Vallecano, el Llevant, el Celta i el València, situats entre la vuitena i l’onzena posició, i que, havent eludit el perill, ja no poden accedir a Europa. També cal incloure-hi el Betis, ja descendit; el Vila-real, la Real Societat i el Sevilla, classificats per a la Lliga Europa, i l’Athletic Club, amb plaça per a la Champions.

Sobre la teoria, i amb la classificació al davant, hi ha aspectes que semblen clars. Observant equips amb un marge còmode de punts, o contemplant conjunts amb més necessitat, ens pot semblar evident quins són o deixen de ser els màxims favorits en els dos fronts que, encara, queden per definir. No ens enganyem. El Futbol, el destí, és tan excepcional que no podem preveure què ens guarda per a aquest final de competició. Les especulacions o els pronòstics són del tot acceptables, però hi ha factors, més enllà dels esportius, que cap ésser humà és capaç de valorar. El Futbol no entén de matemàtica, i els deutes passats que ha de pagar, els càstigs que ha d’imposar o les sorpreses que ha de concedir són els aspectes que fan que aquest esport sigui tan especial. Ells injectaran fortes dosis d’emoció i tensió en aquest intens, únic i trepidant desenllaç de Lliga.

Etiquetes: Futbol

CARTA A TITO VILANOVA

Tito,
On ets? Em sents? Siguis on siguis, m’agradaria dedicar-te unes paraules.
He de reconèixer que, quan vas arribar, per mi eres desconegut, invisible. Mai havia sentit a parlar d’un tal Francesc Vilanova, que havia aterrat a la banqueta del primer equip de futbol del Barça amb Guardiola i, pel que semblava, tenia uns grans coneixements tàctics i futbolístics. A mesura que van anar passant les temporades vaig anar descobrint qui eres en realitat i davant meu hi vaig trobar, imponent, una gran persona.
Al llarg d’aquest temps, m’has ensenyat a ser lluitador, perseverant i tenaç enfront de qualsevol obstacle, impediment o adversitat; m’has ensenyat que el lideratge, la confiança en un mateix i la seguretat són les bases del camí per arribar a un objectiu; i m’has ensenyat la necessitat, l’obligació psicològica, de no donar-se mai per vençut i esforçar-se fins al final.

La vida, però, ha volgut que les teves vivències arribessin al seu punt final de manera sobtada i contundent. El destí no ha tingut present que vas ser partícip del millor Barça de la història, no ha recordat que vas ser el primer entrenador a alinear onze jugadors de la casa, ha oblidat que ets el responsable de la Lliga dels cent punts i ha omès com d’important ets en el món de l’esport. La seva ignorància t’ha tret la vida i ha apagat la llum que t’il·luminava. Tot i això, les teves lliçons, els teus advertiments i els teus coneixements seguiran vius entre nosaltres, i els mantindrem actius, dinàmics, per sempre. No podem deixar que res, ni ningú, els apagui, apagui la petita flama de tu que, encara, resta entre nosaltres.

Sàpigues que, malgrat el record que guardem de tu, el buit que deixes al club és immens, gegantí, de dimensions incalculables. Perdre’t ha sigut un cop molt dur no només pels jugadors o els presidents que vas conèixer, sinó també per tot el barcelonisme, que opina que amb la teva marxa s’ha escapat més que un entrenador de futbol. Els culers hem quedat orfes d’un pare, vidus d’un marit, i se’ns ha dissolt entre les mans una persona excepcional.
I Tito, siguem clars: això és una merda. És una merda que un pare de família que viu amb plenitud l’època daurada dels seus fills els hagi d’abandonar; és una merda que una persona que ha recorregut amb insistència el camí que l’ha conduït cap al seu somni hagi de renunciar-hi; és una merda que no puguis fer el que tant t’agrada, el que tant estimes, per culpa d’una malaltia. És una merda, una gran merda. I per aquest motiu, no em puc creure un destí tan cruel, no me’l vull creure. No vull acceptar que una persona com tu, persistent, implicada i treballadora, hagi caigut en mans d’una malaltia tan atroç i despietada; no vull acceptar aquest final tan injust per a tu, no te’l mereixes; i, sobretot, no vull haver d’acceptar que s’ha acabat, que ja no hi ets, i que ja mai tornaràs.

I no pensis que aquestes reflexions són fruit de l’exageració, no. Tot el món del futbol, el planeta de l’esport, comparteix amb empatia aquest sentiment d’impotència i aquesta sensació de desconsol davant d’una situació tan espinosa. En els darrers dies, les reaccions envers la teva mort han sigut constants, les lloances al teu esforç, il·limitades, i els elogis a la teva manera de fer, merescuts. A més, els reconeixements que se t’han fet, que tu trobaràs desmesurats a causa del teu tarannà discret, estan del tot justificats i tenen una simbologia especial. Sense anar més lluny, les llàgrimes dels jugadors del Barça, els teus jugadors, tenen un gran significat: són llàgrimes de record, d’un record per a qui sempre serà el seu entrenador; llàgrimes de tristesa, per haver de reconèixer que ja s’ha acabat; llàgrimes de frustració, veient que no s’ha pogut solucionar un problema d’aquesta dimensió; i també llàgrimes d’orgull, l’orgull que a tots ens provoca haver-te tingut entre nosaltres.
I com una espelma que s’apaga, com una bombeta que es fon, entre plors de comiat, et dono el meu últim adéu. Ara, el canelobre descansa immune, sol. Totes les espelmes que acollia, les flames que preservava, s’han apagat per sempre i ja mai tornaran. Totes, menys una: la memòria del passat; el record llunyà dels èxits, de la lluita, de la glòria i de la perseverança perdurarà íntegre entre nosaltres i romandrà, encès, tota l’eternitat. Una espelma que s’apaga és un record que s’encén i tu ja t’has convertit en una espelma infinita, immortal.
Fins sempre, Tito.
Ets etern.

PD: Ah, per cert, quan arribis allà dalt dóna records a l’Antonio Puerta, al Dani Jarque, al Miki Roqué, al Manuel Preciado i al Luís Aragonés de part meva; el futbol els troba a faltar.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu

FI DE CICLE?

En els darrers anys, el Barça ha viscut immers en un cicle gloriós sense precedents. No només els nombrosos èxits que ha assolit han sigut extraordinaris, sinó que el nivell de joc que ha exhibit ha enlluernat tot el planeta futbol. Pep Guardiola va ser l’impulsor del projecte i amb un estil propi totalment recognoscible va iniciar una aventura atrevida. El Barça va recuperar el crèdit que havia perdut i el club va viure una època d’esplendor mai vista abans. Quatre anys més tard, i 15 títols després, el de Santpedor va anunciar que marxava i Tito Vilanova, una proposta per a la continuïtat, va ocupar el seu lloc. La línia es va mantenir i amb la consecució del títol de Lliga 2012-2013 semblava que el cicle, tot i algun entrebanc, perdurava; el Barça seguia regnant a Espanya, però a Europa havia donat pas al domini del Bayern. L’estiu passat, una recaiguda inesperada en la seva malaltia va obligar el de Bellcaire a renunciar al càrrec i Tata Martino va aterrar precipitadament a la banqueta. La seva arribada va sorprendre i va generar alguns dubtes entre l’afició, que el veia incapaç de mantenir el projecte.
Des de l’inici de la temporada el Barça no ha tornat a ser el mateix de fa uns anys i la incertesa ha aparegut amb freqüència. Malgrat algunes actuacions esplèndides, que han servit per injectar optimisme en l’afició, l’equip s’ha mostrat irregular al llarg de la temporada i no ha mostrat la seva millor versió. Les veus qüestionant el sistema de joc, les decisions de l’entrenador, el rendiment individual o els resultats col·lectius han sigut presents, i l’ambient, sovint advers, no ha contribuït a reforçar els ànims de la plantilla.

Esportivament, els cracs de l’equip, els jugadors que han de guiar-lo, no han estat a l’altura, i Messi i Neymar, per exemple, no han demostrat tota la seva qualitat. En defensa, s’han comès molts errors que han condemnat l’equip, i en atac, la impotència ofensiva ha allunyat el Barça dels grans títols. L’equip ja no transmet seguretat i credibilitat entre l’afició i ja no és aquell conjunt que imposava respecte i era admirat arreu.
Actualment, la sensació general entre el barcelonisme és que alguna cosa ha canviat; ja sigui pel rendiment dels jugadors, per la direcció des de la banqueta o pel comandament des de la directiva, ja no es confia cegament en aquest equip. Fins ara, i amb els resultats més o menys esperats, no hi havia sensació de final d’etapa, es creia que se seguiria vivint un període de domini i es confiava que els èxits esvairien els dubtes que, de tant en tant, consumien l’afició. Després de perdre els tres títols en una setmana, però, el pla esportiu es qüestiona des de la base i s’afirma que s’han perdut més que tres competicions.

És cert que al llarg d’aquests sis anys hem patit moments durs i difícils, però fins ara mai s’havia dubtat d’aquest equip. La dolorosa derrota l’any passat davant el Bayern semblava el final, però la consecució del títol de Lliga i l’inici d’aquesta temporada, il·lusionant, van deixar enrere els fantasmes d’una possible fi. Fins aquest moment els únics indicis de fi de cicle havien aparegut des de Madrid, que, agafant de referència una mala actuació puntual, argumentaven el desastre consumat. El fet que des de la culerada s’intueixi el final de l’etapa, que els barcelonistes ja admetin el declivi, significa que, potser, ara va de debò. En les darreres setmanes, el sentiment de frustració i impotència ha estat generalitzat en tot el barcelonisme i entre l’afició han aparegut els primers senyals de decadència. Després de veure com el millor equip de la història es desfà davant els nostres ulls, cal admetre-ho i dir-ho amb orgull, dignitat i honra: el cicle ha acabat; encara que ens costi reconèixer-ho, encara que ens dolgui per dins o encara que no ho vulguem acceptar, això és així, i ja ningú ho pot negar.

I arribats a aquest punt, en què l’afició, l’opinió pública i les veus autoritzades reconeixen un final d’etapa, hem de reflexionar sobre què cal fer a partir d’ara. És clar que cal una renovació de la plantilla i, al meu parer, també de l’staff tècnic i de la directiva; si no comencem a reconèixer culpables i a admetre els errors, no anirem enlloc. Els jugadors, alguns, han de marxar, però l’essència del pla, la base de l’estil, ha de romandre aquí. S’han de buscar nous recursos, noves oportunitats tàctiques, i cal buscar solucions per a les deficiències que ens han portat al fracàs, sí. Però aquests matisos no han d’envair, mai, l’essència del Barça, la fórmula que ens ha conduït a l’èxit i que nosaltres exportem per tot el món. Hi haurà qui defensarà una revolució total i justificarà que s’ha de començar de zero. No. Aquest no és el camí; tenint una base sòlida sobre la qual treballar i gaudint d’una plantilla amb tanta qualitat, no hem de prescindir de tothom, seria absurd i incoherent amb la nostra mentalitat.

Ha arribat el moment de demostrar la nostra implicació en el sistema futbolístic i ensenyar la nostra identitat més enllà de les derrotes. Fins ara, els èxits han justificat l’estil i, mentre s’ha guanyat, no han aparegut grans esquerdes en el desenvolupament del pla tàctic. Hem presumit de la nostra essència i hem mostrat al món allò que ens fa grans, únics i irrepetibles. Un dia, enmig del cicle gloriós que vivia el Barça, Pep Guardiola va dir que “serà quan perdem que sabrem si de veritat som fidels al model o no. Serà en aquest moment quan es veurà la fortalesa de les nostres creences”. Té tota la raó; posar com a bandera un estil de joc quan es guanya i renunciar-hi quan es perd és com fer-se del Barça per les victòries i abandonar l’equip en les derrotes. És cert que cal millorar la proposta futbolística dels darrers anys, que ja comença a ser ineficient, però el que necessitem és una evolució, mai una revolució; una evolució del que ens ha fet eterns, una evolució del pla que tothom enveja, una evolució d’un equip llegendari i una evolució d’un pla estratègic que ha patit el primer sotrac.
Culers, ens toca demostrar qui som, com som i què som; ens hem inflat la boca de justificar com d’important és jugar bé, hem criticat amb duresa els equips que renuncien a la pilota, la base del futbol, i hem rebutjat qualsevol intent d’ensorrar la nostra identitat. Ara, malgrat les derrotes, malgrat la frustració, no hem d’abandonar una proposta, una manera de fer, un estil, que és la nostra sang. Només si seguim els nostres ideals, tornarem. Oi tant si tornarem!

Etiquetes: Barça - Futbol


QUÈ HI HA MÉS ENLLÀ DEL TÍTOL?

Barça i Madrid són dos dels millors equips de futbol a Espanya; any rere any lluiten per vèncer l’oponent, superar-lo en el rendiment esportiu i demostrar-li superioritat. Després dels dos partits de la Lliga, dimecres arriba un nou capítol de la rivalitat entre ells: a Mestalla es disputa la final de la Copa del Rei i blaugrana i madridistes lluitaran per conquerir el primer títol de l’any.

El camí fins a la final dels equips ha sigut plàcid i cap dels dos s’ha trobat grans obstacles entremig. Els de Tata Martino han jugat contra el Cartagena, el Getafe, el Llevant i la Reial Societat i han tingut un trajecte molt planer en derrotar amb comoditat tots els rivals; han completat les eliminatòries amb set victòries i un empat, han marcat 25 gols --són els màxims anotadors del campionat-- i n’han rebut cinc. D’altra banda, els d’Ancelotti s’han enfrontat a l’Olímpic de Xàtiva, l’Osasuna, l’Espanyol i l’Atlètic de Madrid i, després de superar la incertesa del partit d’anada contra l’Olímpic, han saldat la resta de compromisos amb victòria. Han marcat 13 gols, la meitat que els blaugrana, però no n’han rebut cap. Ara arriba el moment decisiu i els dos conjunts es troben cara a cara a la final per demostrar qui és el millor.

Aquesta temporada, Barça i Madrid ja s’han enfrontat en dues ocasions. La Lliga ha sigut l’escenari de les seves lluites i, les dues vegades, els blaugrana han derrotat el Madrid per la mínima --2 a 1 i 3 a 4--. Les dues aficions, a més, comparteixen el sentiment de revenja del passat amb què encaren el partit; els merengues després de la desfeta blanca fa vint dies a la Lliga, i els culers recordant la victòria del Madrid a la final de la Copa d’ara fa tres anys. Caldrà veure, al final, quin dels dos conjunts aconsegueix eixugar els deutes.

El nivell mostrat durant l’any pels dos equips comparteix un paral·lelisme destacat: els dos conjunts s’han mostrat irregulars al llarg de la temporada i han demostrat tant contundència i qualitat en atac, com dubtes en defensa i descontrol en el joc. Tot i això, l’estat amb què arriben és oposat. El Madrid viu en un estat d’èxtasi, després d’aconseguir la classificació per a les semifinals de la Champions i de superar el Barça en la classificació de la Lliga. Els blaugrana, d’altra banda, necessiten imminentment un estímul psicològic que revifi els ànims culers després de quedar eliminats de la Lliga de Campions i de llençar la Lliga al camp del Granada: al Calderón la plantilla va exhibir un nivell que no estava a l’altura del partit i l’Atlètic va ser molt superior; contra el Granada, el poc encert en atac va condemnar el Barça i és inacceptable que un equip que aspira a tant es deixi punts a camps d’equips en zona de descens.

Individualment, Ancelotti no podrà comptar amb Cristiano Ronaldo, la referència blanca, i Martino té el dubte de Piqué i la necessitat de recuperar la millor versió de Leo Messi.

Tornant al partit de dimecres, la victòria en la final, més enllà de suposar la consecució d’un títol, té altres conseqüències, i potser més transcendents, de cara al tram final de la temporada. En primer lloc, és important per als dos conjunts guanyar autoestima per afrontar els compromisos decisius que resten. En el cas dels blaugrana, necessiten recuperar-la després de la desfeta a la Champions i a la Lliga i tornar-se a sentir guanyadors; els blancs han de tornar-se a sentir forts en escenaris importants i poder anar al camp del Bayern a la Champions amb mentalitat guanyadora. En segon lloc, cal reafirmar el rendiment de figures individuals com Neymar o Bale. En escenaris que reclamen un alt nivell d’exigència es requereixen totes les peces a punt, i el brasiler i el gal·lès, els dos grans fitxatges dels clubs aquest estiu, són els complements ideals per a les plantilles. Exhibir-se en la final de Copa suposaria consolidar-se i apagar els dubtes al voltant del seu rendiment que encara no s’han esvaït. En tercer lloc, derrotar l’etern rival sempre és agradable i suposa un afegit positiu en el balanç global de la temporada. Malgrat que des del Barça guanyar el Madrid ja no la justifica, arrabassar-li un títol és una sensació de plaer indescriptible per a qualsevol barcelonista.

Finalment, no cal enganyar-se i hem de reconèixer que la Copa del Rei és un títol important. És cert que, en el moment de l’any en què arriba, sembla més una oportunitat psicològica que una realitat futbolística, tot i això l’important és guanyar i emportar-se el primer trofeu de l’any. També és veritat, però, que en aquesta ocasió cal valorar factors que superen la seva consecució i, per poder determinar el resultat complet de l’enfrontament, caldrà fer-ne un examen a fons: no és el mateix caure sense lluitar que perdre donant-ho tot fins al final.

Personalment, reclamo entrega i dedicació al Barça en totes les fases del partit, ja que no serà fàcil derrotar el Madrid i caldrà molta lluita per aconseguir-ho. En cas de derrota, s’haurà d’avaluar el joc de l’equip i no jutjar-lo, tan sols, pel resultat. Evidentment, de cap manera es pot preferir un joc vistós davant un títol real, però si es perd, veure l’equip persistir per aconseguir un gol apaivaga, en certa manera, el desconsol de l’afició. Així doncs, cal guanyar el títol per omplir una casella en el palmarès d’enguany, però també és necessari exhibir un nivell elevat per tranquil·litzar i reafirmar els ànims dels culers.

Com a barcelonista, com a seguidor, només demano jugar com sabem, tenir com a bandera l’estil que ens ha fet grans i no renunciar al nostre ADN. Hem de decidir amb encert les substitucions, hem d’efectuar-les en el moment precís, hem de seleccionar amb agudesa els onze jugadors més en forma i hem de reclamar-los esforç i sacrifici. Hem de fer-ho, tots junts; som un conjunt, un mateix club i, si anem per separat, ens estavellarem.

Etiquetes: Barça - Futbol

POSSIBILITAT O UTOPIA?

L’Espanyol no és un equip que es caracteritzi per les grans temporades a primera divisió. És cert que en els darrers anys no ha patit per salvar la categoria, i exceptuant algun cas puntual, no ha tingut dificultats per mantenir-s’hi. Tot i això, en poques ocasions ha ocupat les primeres posicions de la taula i qualsevol equip s’ha vist capaç de derrotar-lo. A vegades, veient el nivell de joc mostrat, l’afició fins i tot s’ha arribat a plantejar la possibilitat de classificar-se per a competicions continentals. Sovint, però, quan es pensa en Europa l’equip es desinfla i són poques les ocasions en què, al final, ha arribat a jugar-hi. Ara, després d’haver assolit una xifra de punts tranquil·litzadora, els aficionats blanc-i-blaus comencen a preguntar-se si, realment, podran jugar la Lliga Europa la temporada que ve.
Espanya, a causa del seu coeficient UEFA, té quatre places per a la Champions i dues per a la Lliga Europa. A aquestes, se’ls ha d’afegir la del campió de la Copa del Rei. Enguany, com que els dos finalistes de la competició, Barça i Madrid, tenen assegurada la participació en la següent edició de la Champions, la setena posició de la Lliga també donarà accés a Europa. Aquesta és l’opció a la qual s’aferra l’Espanyol i que genera esperança entre l’afició. Els periquitos, però, no són els únics aspirants, sinó que hi ha altres equips amb potencial elevat que també desitgen la plaça i que no ho posaran fàcil. Deixant de banda Barça, Atlètic i Madrid, que ja tenen la plaça per a la Champions, i Athletic Club, situat també a dalt, Sevilla i Reial Societat --amb 50 punts--, i Vila-real --amb 49-- són els principals candidats a classificar-s’hi. A deu punts, trobem l’Espanyol, el València i el Llevant, que lluitarien per la plaça que se’ls escapés als favorits. Els d’Aguirre, a més, no tenen un calendari senzill, ja que han de visitar el Sevilla, la Reial Societat i el Madrid. Aquests desplaçaments, alhora, poden servir d’estímul per arribar lluny.
L’Espanyol no és nou en aquestes aventures; al llarg de la història ha disputat set edicions de la Copa de la UEFA. Calen destacar les de l’any 1987 i el 2006, en què l’equip va arribar a la final. En les dues ocasions, el títol es va decidir a la tanda de penals, i el resultat, cruel, va allunyar l’Espanyol de la glòria.

Aquesta temporada, l’equip d’Aguirre somia tornar entre els millors, ja que es mostra sòlid, estructurat i equilibrat. El potencial de la plantilla es basa en dos punts clau: la porteria i l’encert en atac. La protecció de Kiko Casilla garanteix seguretat sota els pals i l’organització defensiva permet que l’equip sigui el cinquè menys golejat de la competició. A dalt, la fiabilitat i el talent de Sergio García, despenjant les pilotes que li arriben, són decisius en el joc de l’equip i en el desenvolupament dels partits. El mig del camp, per contra, és pobre i no genera joc; Víctor Sánchez i David López, malgrat ser una parella de mig centres autoritària, no poden portar les regnes d’un partit. Col·lectivament, el compromís i la implicació amb el model futbolístic és total i la plantilla ha demostrat maduresa competitiva, per exemple, davant els tres grans. Per contra, les necessitats econòmiques del club sovint l’obliguen a vendre jugadors importants, fet que dificulta la planificació d’un projecte esportiu.

A falta de set jornades per al desenllaç de la Lliga, l’Espanyol no entra en les travesses dels equips amb possibilitats d’arribar a Europa. S’ha d’enfrontar a rivals molt potents i perillosos, tradicionals en aquestes competicions, que ho donaran tot a l’esprint final per classificar-s’hi. Els blanc-i-blaus no estan entre els favorits, són conscients de les seves possibilitats i tenen clares les seves limitacions. A més, un equip que al començament de la temporada es conforma amb la permanència no pot improvisar una meta després de veure que li han sobrat partits per assolir l’objectiu inicial.

Per això, potser ja seria hora que l’Espanyol es col·loqués un destí més llunyà i, donant per feta la permanència, albirés en l’horitzó una possibilitat europea. En les darreres dues temporades, per exemple, ha tingut temps per pensar en Europa i, veient-la inabastable, els últims partits han sigut un tràmit. Amb una planificació organitzada i una inversió en fitxatges precisa, els blanc-i-blaus podrien esdevenir més del que semblen actualment. Realment, tenen capacitat per ser més que un simple equip de la part mitja-baixa de la taula que lluita temporada rere temporada per mantenir la categoria. Potser és cert que l'Espanyol no té la dimensió de l’Athletic Club, el Sevilla o el València, però els pot plantar cara i posar en qüestió el seu domini. El Betis, sense anar més lluny, el 2011 jugava a segona divisió i aquesta temporada, després d’exhibir-se l’any passat, ha arribat als vuitens de final de la Lliga Europa. Només cal una il·lusió, una proposta i una determinació que facin moure un somni que els aficionats blanc-i-blaus fa temps que desitgen.

Etiquetes: Futbol

CAMP NOU... QUÈ?

El proper cap de setmana se celebra a Can Barça el referèndum per decidir el futur del Camp Nou. La proposta de la junta directiva de reformar l’actual estadi ja té uns fonaments, i amb un pla establert damunt la taula, es preguntarà als socis si l’aproven.

El projecte preveu, a més de l’ampliació de l’estadi, la millora de les infraestructures lligades al club, com el Palau Blaugrana, i la construcció de l’Espai Barça, un complex d’oci culer que ha de ser el punt de trobada dels barcelonistes. El cost total de l’operació seria de 600 milions d’euros, 420 dels quals anirien destinats a l’estadi. La junta argumenta que cobrir tots els seients i no interrompre el calendari futbolístic de l’equip en fa incrementar el preu. El finançament es basaria en un pla a vuit anys, entre 2017 i 2024, que no afectaria, en cap cas, el projecte esportiu, i se seguirien fitxant jugadors sense ressentir-se de les obres. Els socis, per la seva banda, no tindrien cap cost addicional a la quota. Les fonts d’ingressos tindrien tres orígens diferents i cada una aportaria 200 milions d’euros: en primer lloc, el finançament intern, basat en recursos del club; en segon lloc, un crèdit a quatre anys que es demanaria el 2015, quan expirés l’actual; per acabar, una empresa posaria un cognom a l’actual nomenclatura de l’estadi.

Al voltant d’aquest aspecte, Javier Faus, el cap de l’Àrea Econòmica, va manifestar que la resposta afirmativa a la proposta de remodelació del camp és sinònim de l’acceptació que una marca comercial patrocini el nom de l’estadi. En cas d’estar en contra d’aquest plantejament, el soci haurà de votar “no”, va afirmar. La denominació comercial de l’estadi estaria composta, si el resultat de la consulta fos favorable, de “Camp Nou” i el nom de la marca que el patrocinés. La tria encara no s’ha fet, ja que segons Faus “seria una irresponsabilitat” anunciar un nom abans de tenir el suport de la massa social. Per escollir-lo, s’escoltaran les propostes que arribin i l’assemblea de compromissaris l’haurà de ratificar.

El Barça no seria el primer club a afegir el nom d’una empresa a la denominació del seu estadi. Sense anar més lluny, a Anglaterra trobem l’Ethiad Stadium, el camp del Manchester City, i l’Emirates Stadium, de l’Arsenal; a Alemanya, els dos estadis més importants del país, l’Allianz Arena (Bayern de Munic) i el Signal Iduna Park (Borussia Dortmund), tenen el nom patrocinat per una marca comercial; a casa nostra, i amb una rellevància més limitada, trobem l’Iberostar Estadi, el camp del Mallorca. Aquest fenomen rep el nom de naming rights i s’està estenent arreu, no només al futbol, sinó també a altres esports com el rugbi. Els organismes que regulen l’esport, com la UEFA, la FIFA o el COI, no veuen amb bons ulls els noms comercials i eviten referir-se als estadis amb aquestes denominacions.

Al Barça, aquesta opció, evidentment, és la ideal perquè la inversió no costi diners al soci. Abans que endarrerir els terminis de l’operació o estalviar diners per al futur, és millor vendre el patrimoni culer a una empresa externa. Un símbol com aquest, que s’ha forjat victòria rere victòria, que ha estat la casa del Barça des de mitjans del segle passat i que ja està en ment de tot el planeta futbol, s’ha de sacrificar per un negoci econòmic que és imprescindible. S’entén, oi? Qui no es mor de ganes de deixar en l’oblit un emblema del barcelonisme i reemplaçar-lo per una marca que no és res més que això, un distintiu? Qui no desitja renunciar als criteris futbolístics i col·locar en un segon terme el cèlebre nom de l'estadi? Qui no somia en quedar amb els amics i dir: “Ei, vindràs demà al Camp Nou Microsoft”? Tothom, oi?

No, no i no. No vull que el Camp Nou es perdi entre els diners i que el símbol d’euro quedi imprès sobre l’orgull i l’honor del nostre club. No vull que, un cop més, els interessos econòmics exteriors, que no ens han d’influir, taquin, cobreixin i minimitzin el prestigi centenari aconseguit als terrenys de joc. No vull que un dia, en arribar al Camp Nou, m’inclini davant el temple blaugrana i observi davant meu amb lletres grosses el nom de “Camp Nou Airways”. No ho vull, m’hi nego rotundament; detesto que el meu club, la meva passió, el meu sentiment, es dissolgui entre els diners i deixi enrere el seu gloriós passat.

Em podeu titllar d’exagerat i desmesurat, i podeu pensar que porto la situació a l’extrem. Potser sí, però personalment rebutjo frontalment qualsevol acció que té els diners com a protagonista. “Quina solució hi ha?”, em preguntareu. Endarrerir el projecte i esperar a tenir més liquiditat és l’encertada: d’aquesta manera, en un futur, no haurem d’hipotecar el nom del nostre estadi i ens podrem basar, exclusivament, en recursos propis per finançar-lo.

La meva única esperança d’aturar aquest despropòsit recau en el resultat negatiu del referèndum, que veig improbable després de consultar les enquestes, o en el penediment, també difícil, de la junta directiva. Senyor president, encara és a temps d’aturar aquest disbarat, i si és una persona honesta, tirarà enrere aquesta bogeria. Li proposo que esculli: passat o futur, història o modernitat, socis o diners. Vostè té l’última paraula.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu


CARTA A CARLES PUYOL

Carles,

Ens deixes. Has comunicat la teva futura marxa del Barça a finals de juny i has sentenciat, de manera definitiva, que només et queden tres mesos aquí. Després de dinou anys al club, de quinze temporades al primer equip, de 593 partits defensant la samarreta blaugrana i d’haver aixecat 21 títols, plegues. Durant tot aquest temps has sigut un referent per als joves, has liderat fermament un club com el Barça i has demostrat que cal intentar-ho tot fins al final. Has complert, amb molt bona nota, el que es reclama d’un jugador culer i ja t’has convertit en un dels millors de la història. Per tot això, i per més, mai et podrem tornar tot el que ens has donat i t’estarem eternament agraïts.

El teu anunci ha deixat en estat de xoc tot el planeta futbol; no marxa un jugador qualsevol, no s’acomiada un defensa més; Carles Puyol, el flamant capità del Barça, diu adéu al club de la seva vida. Estic convençut que la decisió obligada de renunciar a allò que sents com a propi és dura i complicada. Però també estic segur que és la millor elecció per a tu. No tinc cap dubte que el que facis a partir del juny serà l’encertat i que qualsevol camí que agafis et portarà on tu vulguis arribar. No puc criticar, de cap manera, la teva determinació; és totalment comprensible que, veient-te incapaç d’assolir l’elevat nivell que t’autoimposes, prefereixis marxar abans que donar menys del que esperes de tu. Aquest és un gest que t’honora. Igual que t’honora la decisió de rescindir el teu contracte i no aprofitar-te de dos anys de sou que tenies assegurats; és un gran detall.

La veritat, i et seré sincer, és que no hi ha paraules en aquest món que puguin descriure, expressar o manifestar tot l’agraïment que et devem. Ens has regalat nits màgiques, ens has fet gaudir de jugades de somni, ens has revelat la fórmula del triomf i has evidenciat que el futbol és més que un simple esport. Ho has donat tot al camp, a cada partit, a cada jugada, a cada pilota, i on els altres no s’atreveixen a posar el peu, tu hi has posat la cara. La teva entrega al camp, la teva passió, el teu coratge i resistència, o la teva perseverança davant qualsevol obstacle t’han convertit en un jugador immortal. Has creat un estil propi, una manera de fer, d’actuar, i ets un clar exemple de professionalitat, dedicació i sacrifici.

Un símptoma inequívoc de la teva dimensió és veure com et lloen i t’elogien companys de vestidor, jugadors rivals, entrenadors, presidents, seguidors, directius i periodistes, col·locant-te al cim del futbol. Per a ells, i per a mi, has sigut, ets i sempre seràs una gran persona. Més enllà de la teva habilitat defensiva dins del terreny de joc o de la teva capacitat per dirigir un equip tan gran, hi ha la teva qualitat humana. La teva grandesa està per sobre de les capacitats futbolístiques, físiques o esportives que puguis tenir, i les teves mancances les has compensat, sobradament, amb el teu caràcter; cedir-li el privilegi d’aixecar el trofeu de la Champions a Wembley a Éric Abidal després que el francès superés un càncer, o el suport moral i psicològic que vas oferir al difunt Miki Roqué, són gestos de companyonia, empatia i generositat d’un valor incalculable. Per molts títols que haguessis alçat, per moltes copes que haguessis besat o per molts campionats que haguessis vençut, aquestes van ser les més grans de les teves victòries.

Aquest missatge no ha de ser un comiat definitiu. És cert que aquesta carta ha de servir per donar-te el meu últim adéu, però no és moment per lamentar-se o desolar-se, i els pròxims partits seran l’oportunitat d’agrair-te tot, absolutament tot, el que ens has donat. El 30 de juny arribarà la fi de la teva gloriosa trajectòria al Barça, i les teves lliçons dins i fora del camp, els teus gestos per als que més ho necessiten o les teves jugades emulant els millors quedaran enrere per donar pas a la tristesa que la teva marxa provocarà. Tot i això, es mantindran en el record dels millors moments de la història blaugrana i perduraran, per sempre, en la memòria culer.

Desitjo profundament que vagis on vagis, juguis on juguis, tot et vagi bé, tan bé com el que tu li has fet al Barça. Feia molt temps que un futbolista no tenia la teva magnitud i en mirar enrere només contemplo triomfs d’un jugador, tu, que va canviar la història d’un club sencer. A partir d’ara el teu dorsal, el mític cinc, quedarà enorme a qualsevol que el vesteixi; ja ningú podrà igualar el que has fet i el teu número hauria de ser retirat per sempre.

Veure un jugador com tu abandonant el Barça és una escena que ningú voldria contemplar. Ara, però, la decisió ja està presa i no podrem evitar acomiadar entre llàgrimes el que sempre serà el Capità del Barça. La porta de sortida, la gegant porta per la qual marxaràs, s’obrirà per tancar-se el proper 30 de juny. La d’entrada, el retorn al club, romandrà oberta per sempre, fins que, algun dia, decideixis tornar; t’haurem estat esperant.

De veritat, Carles, moltes gràcies per tot!

Mai t’oblidarem!

Etiquetes: Barça - Futbol

TECNOLOGIA, DEFINITIVA PER MILLORAR L'ARBITRATGE?

El Manchester City - Barça jugat el passat dimarts 18 de febrer, corresponent als vuitens de final de la Champions, havia de ser un partit on dos dels atacs més potents del món demostressin les seves armes i l’espectador gaudís del futbol en estat pur. Al final, però, i combinant-se amb el poc encert dels dos equips, l’àrbitre, Jonas Eriksson, va acabar sent el protagonista de l’enfrontament i les seves polèmiques decisions, com assenyalar amb penal una falta de Demichelis a Messi fora de l’àrea o anul·lar un gol legal al Barça, van encendre les aficions, i van eclipsar l’espectacle futbolístic. És un bon moment, doncs --i aprofitant que falten poc més de tres mesos per a l’inici del mundial del Brasil--, per reobrir un debat que s’ha generat en els darrers anys i que encara provoca diversitat d’opinions: l’ús de la tecnologia al futbol.

Hi ha molts esports que ja apliquen sistemes innovadors per evitar decisions errònies, i on s’han instaurat, se n’ha comprovat la funcionalitat i s’ha vist que són un gran avenç. El bàsquet, el tennis i l’atletisme en són clars exemples: en el primer cas, hi ha la possibilitat que els àrbitres valorin una jugada incerta a través de la repetició instantània vista des d’un monitor al costat de les banquetes; en el segon, s’utilitza l’ull de falcó, un sistema basat en diferents càmeres d’alta velocitat que permeten al jutge de pista repetir el bot de la pilota i verificar si aquesta ha caigut dins o fora dels límits establerts; en el tercer, existeix la photo-finish, una reproducció de l’arribada dels corredors que ajuda a determinar el vencedor en un final ajustat. Als esports de motor, per la seva banda, els comissaris, els encarregats de valorar maniobres polèmiques, disposen de totes les imatges possibles per prendre una decisió. La determinació es pren per consens entre ells i, fins i tot, algunes vegades, cal esperar a la finalització del gran premi en qüestió per conèixer-la.

Al futbol, en canvi, encara no s’ha introduït la tecnologia per evitar accions conflictives, i això provoca el record de moltes jugades assenyalades incorrectament per l’àrbitre que han variat el desenllaç d’una competició. Cal destacar els famosos gols fantasma, jugades en què es dubta si la pilota ha entrat, realment, a la porteria. En aquest sentit, des del 2009, un àrbitre assistent es col·loca permanentment al costat de la línia de gol per poder determinar de manera precisa la situació de l’esfèrica. Durant el temps que han estat en actiu, però, no han aportat gaires bons resultats i, per això, la FIFA ha anunciat que, després de les proves que ha dut a terme, al mundial d’aquest any ja s’utilitzarà la tecnologia per evitar aquest tipus de situacions: els estadis del Brasil disposaran de catorze càmeres que determinaran si la pilota traspassa, o no, la línia de gol, i la combinació d’aquestes imatges permetrà posicionar-la mil·limètricament; mitjançant sensors col·locats als pals de les porteries, l’àrbitre serà avisat, a través del seu rellotge, de la resolució de la jugada. Aquesta mesura arriba tard i no és suficient: al mundial passat, l’any 2010, un gol d’Anglaterra que no va pujar al marcador va eliminar la selecció de la competició, i han calgut quatre anys per aplicar mètodes que minimitzin aquestes jugades; és massa temps. A més, també cal recordar que els gols dubtosos no són les úniques polèmiques, sinó que les faltes, les mans i els fores de banda o de joc també poden portar a errors. El màxim organisme del futbol mundial, però, ha manifestat al voltant d’aquest aspecte que no està disposat a aturar el partit per verificar o canviar una decisió, ja que això aniria contra l’essència de l’esport i en trencaria la dinàmica. 
Posar els àrbitres com a excusa davant d’una derrota sempre és la solució fàcil i, cada cop més, s’està convertint en l’habitual. Per això, la FIFA, i malgrat el raonament que ha donat, hauria de fer un pas endavant i decidir aplicar nous recursos tècnics en tots els aspectes del joc, per garantir transparència i correcció a l’hora de xiular. En aquest aspecte, és un esport una mica endarrerit i ha tardat massa temps a solucionar les freqüents errades arbitrals. En altres disciplines no es recorden grans escàndols i els personatges destacats sempre són els jugadors; en canvi, al futbol, les dures crítiques cap als àrbitres són habituals i hi ha moltes ocasions on ells són els més recordats després d’un partit.

No és un bon senyal que els col·legiats siguin els protagonistes d’un enfrontament, ja que això és símptoma que alguna cosa s’està fent malament. Els àrbitres tenen l’única funció de dirigir el joc, sense interposar-s’hi, i no poden ser, en cap cas, els actors principals. Per evitar-ho, la tecnologia és un mètode fiable i honest que els col·loca en segon terme, al lloc on haurien d’estar. D’aquesta manera, acabaríem, d’una vegada per totes, amb les freqüents polèmiques arbitrals que taquen la pràctica del futbol i no ens permeten gaudir-ne en plenitud.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

QUÈ LI PASSA AL PÚBLIC DEL CAMP NOU?

El Camp Nou és un dels estadis més grans del món i es caracteritza per l'elevada capacitat de públic. Tot i les dificultats que comporta omplir-lo a causa de les seves dimensions, però, sempre havia presentat una bona entrada, i en les últimes temporades l’equip havia gaudit de tot el suport dels seguidors. Enguany, per contra, sembla que els aficionats, impulsats per diverses causes, han deixat de banda els jugadors, i això ha provocat que en els darrers compromisos l’assistència hagi disminuït fins a nivells alarmants.

Aquesta important davallada es va fer evident en la tornada de quarts de final de la Copa davant el Llevant –en què només van assistir al camp 25.000 aficionats– i va culminar un descens iniciat a mitjans de desembre. Des de llavors, diferents elements han condicionat l’afluència de públic, i en els darrers deu partits l’assistència ha sigut, de mitjana, d’uns 53.000 aficionats, tan sols poc més del 50% de la capacitat de l’estadi. Aquesta xifra és desesperant i s’ha vist influenciada negativament per tres aspectes principals, que són una part de l’explicació d’aquest declivi.

El factor determinant en la poca assistència dels últims partits són els horaris imposats per la Federació; últimament el Barça ha disputat la meitat dels partits més tard de les nou de la nit, un moment poc adequat per jugar a futbol. Aquesta mesura és lamentable i desprestigia el futbol a Espanya: aquí, tot es fa pels diners i es tenen més en compte les preferències de les cadenes televisives que les dels aficionats del futbol. Malgrat la injustícia que suposa, aquest fet no serveix d’excusa per a totes les ocasions, ja que en els partits que el Barça ha disputat a les 16 h o les 20 h, horaris ideals, l’afluència no ha millorat en excés.

L’altre eix principal són els preus de les entrades. El Barça determina imports molt elevats, dels més cars d’Europa, i la Junta pretén que, tot i la situació econòmica dels ciutadans, aquests segueixin anant al camp pagant barbaritats com les que es proposen. La diferència de preu entre els abonaments a Espanya i a les altres lligues europees és abismal i, per això, és comprensible que en altres competicions el públic assisteixi als estadis amb més freqüència. En aquest sentit, s’agrairia un gest per part del club, ja que demostraria empatia i comprensió envers els socis. Els directius, però, només pensen en els beneficis, i com que, de moment, els comptes són positius, no es plantegen un canvi.

En tercer lloc, cal afegir una altra circumstància que ha estat present en les darreres setmanes: el joc de l’equip. Hi ha molts aficionats que s’han fet enrere a l’hora d’anar al camp a causa del baix rendiment que s’ha exhibit recentment. Aquesta decisió per part de l’afició no és acceptable, ja que el nivell mostrat no ha de servir de balança a l’hora de decidir assistir o no a un partit. Molts equips que juguen malament, no convencen o es troben en zona de descens, per exemple, reben tot el suport per part dels espectadors i això els fa més forts. A can Barça, acostumats a triomfs constants, no s’entén un rendiment inferior a l’habitual i, tan sols per aquest fet, ja es deixa de banda l’equip que ens ho ha donat tot.

Últimament, i per desgràcia, aquests tres aspectes han aparegut de manera simultània i això ha provocat la forta davallada de públic. Espero que sigui, tan sols, un fet puntual i que el Camp Nou, en el futur, torni a omplir-se en cada enfrontament, un fet fonamental si volem reafirmar la nostra condició de “millor equip del món”. Una bona manera d’adonar-se d’aquesta necessitat és mirar més enllà; si observem el que passa a l’estranger, comprovarem com alguns estadis europeus presenten una entrada envejable a cada partit i els equips juguen, realment, amb un jugador més. L’exemple més evident el trobem a Alemanya, al Signal Iduna Park, el temple del Borussia Dortmund. Aquest estadi frega el ple setmana rere setmana i els preus, baixos; els horaris dels partits, raonables, i la fidelitat de l’afició, provoquen que sempre, sense excepció, els jugadors gaudeixin de tot el suport dels aficionats. També cal destacar la lliga anglesa, on els horaris són normals i els preus, justos. Al Regne Unit, els estadis s’omplen amb freqüència i proporcionen una imatge molt inspiradora als camps de futbol.

Al Camp Nou, recentment, i lluny de l’ambient que es troba en aquests estadis, es respira una atmosfera freda, sense consistència. Aquesta reducció del públic, a més de servir per veure que els horaris i els preus no són els adequats i comprovar la poca lleialtat de l’afició culer en moments de debilitat, també és un argument més per abandonar la proposta de remodelar el Camp Nou, que preveu l’ampliació de l’aforament; en els darrers partits s’ha evidenciat que no és necessari. Primer, caldria conscienciar els aficionats de la importància que tenen en la trajectòria de l’equip i fer-los entendre que la seva presència pot afectar, a llarg termini, el rendiment dels jugadors. És primordial tenir present la rellevància que tenen els seguidors, no només al futbol, sinó també en els altres esports, ja que qualsevol competició, sense públic, perd significat. Per aquests motius, i més enllà dels detalls que no estan al nostre abast, demano profundament a la gent que pot anar al camp que hi assisteixi, animi i gaudeixi. No sabem si d’aquí a uns anys la glòria del passat quedarà, definitivament, enrere i desconeixem quan acabarà l’època gloriosa en què vivim. Per això, no veig cap motiu per perdre’s l’espectacle al Camp Nou; de moment, hi segueix present.

Etiquetes: Barça - Futbol


BARÇA - MANCHESTER CITY: ESTEU PREPARATS?

Barça i Manchester City són, probablement, dos dels equips més en forma d’Europa. Situats en les places de privilegi en les respectives lligues i classificats per a la següent fase de la Copa, han demostrat tot el seu potencial, i ara els toca enfrontar-se cara a cara a vuitens de final de la Champions. Aquest partit ha estat en ment dels aficionats des que el va determinar el sorteig del desembre passat, i dimarts, per fi, se’n resoldrà el primer assalt. Els blaugrana van veure com el destí els emparellava amb un dels únics rivals que volien evitar, i els anglesos van patir els perjudicis d’acabar segons de grup i es veuen obligats a jugar contra un dels equips més perillosos del continent.

Citizens i culers han mantingut una trajectòria molt similar: després de tenir un inici dubitatiu en què es va qüestionar el seu joc, van aixecar el cap i van demostrar tota la seva qualitat. En les darreres setmanes, però, el rendiment ha tornat a decaure i, malgrat haver conservat la posició a la Lliga, els resultats no han estat els esperats i les crítiques han tornat a aparèixer. Ahir, en els seus respectius compromisos, van mostrar la seva millor versió i això ha apaivagat, en certa manera, els retrets envers el seu joc. Els dos conjunts juguen sota la mateixa bandera, el control i la possessió, i són dos equips que necessiten el domini del joc per sentir-se còmodes al camp. Tot i això, incorporen matisos tàctics que els fan diferents, i cada un, seguint les seves capacitats, idea modificacions.

El Barça té una plantilla molt completa i posseeix recursos per a qualsevol zona del camp. A la porteria, Víctor Valdés garanteix seguretat, transmet confiança i ha demostrat que es troba en el millor moment de la seva carrera. El català està protegit per una defensa convincent però que a vegades pateix en algun capítol del partit. Jugant amb dos laterals ofensius, com Alves, Adriano o Alba, els centrals han de ser responsables i generosos a l’hora de cobrir els espais i evitar deixar l’esquena sense protecció. Piqué i Mascherano són els dos titulars, i Puyol, ja veterà, i Bartra, encara immadur, esperen el torn a la banqueta.

Ofensivament, la pausa de Xavi, l’acceleració de Cesc, el ritme de Busquets i el control d’Iniesta asseguren tenir la possessió de la pilota per poder desenvolupar l’estil blaugrana. A dalt, Messi i Neymar són les principals referències i reben l’ajuda de Pedro i Alexis, dos jugadors en un gran moment de forma que, fins i tot, poden qüestionar el lloc al brasiler i a l’argentí. Malgrat la qualitat dels davanters, però, hi ha partits en què el Barça no troba la inspiració de cara a porteria i, de moment, encara no ha trobat el mètode definitiu per solucionar una mancança que arrossega des de fa anys. Aquest podria ser un factor clau en l’eliminatòria, ja que la contundència en atac determinarà, en bona part, qui serà el vencedor. 

El Manchester City, per la seva banda, té un estil més ofensiu que el del Barça i, malgrat voler tenir el control del joc, també se sent còmode en un partit d’anada i tornada, i és ràpid i letal jugant al contraatac. El mig del camp està governat per Touré Yaya i Fernandinho; l’ivorià és un jugador ofensiu, exerceix de líder de l’equip i el seu talent i potència són la base per enllaçar la defensa i l’atac. El brasiler és solidari en els rols que ha d’interpretar i és el complement ideal de Touré. A dalt, les figures de Navas, Silva, Nasri, Negredo, Dzeko i Agüero necessiten distribuir-se les quatre places en l’onze titular, i la seva qualitat individual, inqüestionable, converteix el City en un dels equips més golejadors d’Europa. Agüero és la peça més important i, sent el segon màxim anotador de la Premier, assumeix la responsabilitat en atac. La pressió alta també és un tret característic de l’equip, que avança molt les línies per aconseguir recuperar pilotes en zona de creació i agafar el rival desprevingut.

L’aspecte dèbil dels anglesos és la defensa, ja que els centrals, normalment Demichelis i Kompany, cedeixen espais buits al darrere, es deixen guanyar l’esquena amb facilitat i es veuen obligats a rectificar amb habilitat per evitar ensurts. La sortida de la pilota, per contra, és un punt fort, que ajuda a la creació del joc que practica l’equip i permet tenir el control del partit des del darrere. Per acabar, Joe Hart, el porter, va començar la temporada en plena forma i, després de perdre la confiança de Pellegrini fa uns mesos, ara ha recuperat el nivell i torna a ser un jugador de garanties.

Establertes les radiografies dels dos conjunts, es fa evident la seva potència i qualitat i es demostra que, en teoria, haurien de ser dos dels grans aspirants a la Champions. El rendiment amb què arriben al partit, però, no és l’esperat i, tot i haver ensopegat en poques ocasions, el nivell que estan mostrant no és el millor, i el desencert en algunes fases del joc treu fiabilitat al seu pla esportiu. Algunes errades en defensa o la nul·la inspiració en atac, per exemple, són símptomes d’aquest desencert. Les lesions, d’altra banda, són el protagonista amagat de l’enfrontament: al Barça, Neymar surt d’un esquinç als tendons peroneals del turmell dret i els pocs minuts que acumula en les darreres setmanes poden privar-lo de disputar l’anada de l’eliminatòria; al City, Agüero i Fernandinho són baixa segura, i Nasri i Javi García tornen a l’equip després d’unes setmanes lesionats i la falta de rodatge pot obligar-los a iniciar l’enfrontament des de la banqueta. L’absència més rellevant seria la del davanter argentí, que és la principal referència ofensiva i sense el qual l’equip perd verticalitat.

Per a un aficionat, un partit com aquest té un valor incalculable; un seguidor neutral gaudirà d’un enfrontament que podria ser, sense cap problema, la final de la Champions i veurà, en estat pur, la pràctica del millor futbol. Els seguidors d’un equip i l’altre, però, no ho viuran tan agradablement i el patiment que, segur, hauran de suportar serà compensat si guanyen, però no tindrà gratificació si es perd. Els dos conjunts estan convençuts de les seves possibilitats i veuen les mancances de l’altre per sobre de les qualitats a què s’hauran d’enfrontar. Tots dos es visualitzen guanyadors, però saben que només un podrà seguir endavant a Europa. Pot semblar que aquest any és el del City, i després de naufragar les dues darreres edicions sent eliminat a la fase de grups, aquesta temporada vol tenir un paper destacat. Al davant, però, tindrà el Barça, un equip amb el llistó molt elevat i que ha arribat a les semifinals de manera consecutiva en els darrers sis anys.

En els últims dies les anàlisis, les prèvies i les reflexions han sigut abundants, variades i contínues. Cap estudi, però, és capaç de preveure un enfrontament com aquest i no es pot saber, per avançat, com es desenvoluparà. Personalment, crec que els dos equips tenen les seves possibilitats, i el conjunt vencedor serà aquell que menys errors cometi. Les errades, en un partit d’aquesta dimensió, es paguen molt cares, i el desencert a les àrees o els descuits en defensa poden trencar el somni de seguir endavant. És cert que la previsió del que passi al terreny de joc és complicada i arriscada, però tot i això, és inqüestionable que, si els factors desitjats es combinen i l’ambient, la qualitat, l’eficàcia i la inspiració hi són presents, viurem un dels millors partits de l’any. Els aficionats ja esperen amb il·lusió el xiulet inicial de l’àrbitre per començar a gaudir d’aquest enfrontament. Prepareu-vos, l’espectacle està a punt de començar.

Etiquetes: Barça - Futbol


HA ACABAT EL DOMINI DE BARÇA I MADRID A LA LLIGA?

Barça i Madrid són, des de fa anys, els únics equips que opten al títol de lliga a Espanya. El València, l’any 2004, va ser l’últim club a aixecar el trofeu i el Vila-real, el 2008, el darrer a interposar-se entre els dos grans a la classificació. Fa temps que la distància entre els capdavanters i la resta és abismal i des del 2009 hi ha hagut més diferència entre el primer i el quart que del cinquè a l’últim. Fins a l’inici de la present temporada, semblava que aquest any la situació seria la mateixa i els dos equips es disputarien, sense cap oposició, el campionat. Tot i això, fa jornades que hi ha un conjunt que els separa i ha acreditat els mateixos resultats que el líder actual. Dirigit per Diego Simeone i exhibint un nivell molt elevat, l’Atlètic de Madrid està demostrant que és un candidat ferm a la lliga i, de moment, ha evitat la confrontació constant entre els que, a priori, haurien de ser els favorits.

El Barça ha guanyat quatre de les cinc últimes lligues, en la darrera igualant el rècord de punts i aconseguint la millor primera volta de la història. Primer amb Guardiola i després amb Tito Vilanova, va mostrar una gran qualitat i va ser l’equip més en forma del moment. L’estiu passat, la recaiguda en la malaltia de Tito va obligar a una ràpida substitució a la banqueta, i Gerardo Martino va arribar al club tan sols un mes abans del principi de la lliga. Després d’un començament complicat on es dubtava del joc i del rendiment de la plantilla, l’equip va abandonar la incertesa inicial i ha demostrat un alt nivell i ha aconseguit uns resultats immaculats. La seva trajectòria a la lliga ha sigut regular i, exceptuant dues ensopegades puntuals, als camps d’Osasuna i Athletic Club, i després de l’empat de la setmana passada al Calderón, ha tancat la primera volta amb els deures fets i se situa en primera posició igualat amb l’Atlètic. No hi ha dubtes que el Barça serà a dalt per intentar augmentar els seus registres i ningú el treu de la lluita pel campionat.

L’Atlètic de Madrid acumula al seu palmarès nou títols de lliga. Fa anys, però, que no l’assoleix i el 1996 es va proclamar campió per última vegada. Actualment, està sent l’equip revelació; classificat per als quarts de final de la copa i els vuitens de la Champions, i colíder empatat amb el Barça a la lliga, presenta uns resultats millors que els que la seva afició hauria pogut somiar. El projecte matalasser s’ha consolidat amb Diego Simeone a la banqueta, que, transmetent el seu caràcter als jugadors, ha aconseguit portar l’Atlètic entre els millors equips d’Europa. Després de guanyar l’Europa League i la supercopa d’Europa el 2012, i d’alçar la copa del Rei al Bernabéu davant el Madrid l’any passat, aquesta temporada afronta la lliga com a prioritat i ha assolit la millor primera volta de la seva història. Aquesta no és la primera gran temporada de l’equip, ja que l’any passat va quedar tercer a només nou punts del Madrid i va aconseguir desbancar el València de la tercera plaça, que havia ocupat en les darreres tres edicions. Aquest resultat va ser la culminació d’un progrés iniciat el 2009, quan l’equip va acabar novè, i des de llavors no ha parat de millorar. Fins avui, sembla un sòlid aspirant al títol, però el campionat domèstic es basa en la regularitat, i haurem de comprovar si la plantilla pot seguir mostrant el mateix nivell en les tres competicions durant els pròxims mesos. Cal recordar que la temporada passada l’equip matalasser ocupava la segona posició a falta d’onze jornades, i al final va acabar la lliga tercer a 24 punts del campió. Ningú qüestiona que, si el rendiment no baixa, tindrà les mateixes opcions al títol que els altres i podrà disputar-lo en igualtat de condicions.

El Reial Madrid és el club que ha guanyat més lligues, amb un total de 32. Últimament, però, no està sent la referència i només ha conquerit tres de les darreres deu edicions. L’equip també va canviar d’entrenador, i al juny va arribar Carlo Ancelotti per substituir José Mourinho. El tècnic italià va aterrar amb la missió de recuperar el prestigi perdut i intentar aconseguir, una vegada per totes, la Décima. Ancelotti, amb un gran grup d’estrelles a la seva disposició, tenia la funció de combinar-les per tal d’obtenir un conjunt vencedor i tornar a disputar la lliga al Barça. Malgrat això, l’equip ha completat la primera volta sense un estil definit i amb bastants dubtes en el rendiment. El joc no ha estat el que els aficionats demanaven i la plantilla no està demostrant tota la seva qualitat. És evident, i no es pot amagar, que el Madrid sempre aspirarà al títol, però parteix en desavantatge en l’inici de la segona part del certamen, ja que les males sensacions, la incertesa respecte al nivell exhibit i les derrotes davant els dos rivals directes l’han portat a una diferència de tres punts respecte als líders. Tot i ser un coixí escàs, l’equip blanc ha de trobar el camí per poder recuperar el rumb d’altres anys i arribar a final de temporada al màxim nivell.

Un cop superada la meitat de la competició, els equips ja estan situats, més o menys, a la posició que els correspon a la taula. Barça, Atlètic i Madrid estan separats per, tan sols, tres punts i això obre la porta a una intensa disputa entre tots tres per guanyar la lliga. Des de l’òptica culer, s’ha preguntat en més d’una ocasió quin equip serà, al final, el rival a l’hora d’assolir el títol i s’intenta pronosticar quins dos conjunts se’l disputaran. Aquestes especulacions, però, són totalment innecessàries i no tenen cap sentit; poden haver-hi més de dos candidats al campionat que s’enfrontin per les primeres places i que lluitin entre ells per conquerir-lo.

No hem de descartar, per tant, un dels tres aspirants, sinó que hem de veure que tots tenen opcions. Fa temps que els aficionats espanyols demanem al nostre futbol més competitivitat, més emoció i que Barça i Madrid no ocupin, sempre, les posicions de privilegi. Aquesta temporada, sembla que ho hem aconseguit: l’Atlètic de Madrid, amb un pressupost molt inferior, està competint amb esforç, sacrifici, dedicació i compromís al nivell dels més grans i està traçant el camí que haurien de seguir els altres equips si volem que, al final, la lliga espanyola deixi la bitemàtica del passat enrere. Els matalassers han demostrat que els diners no són essencials per arribar al punt més alt i això és el que els altres clubs haurien d’intentar igualar.

Pot ser que aquesta evolució de l’Atlètic sigui, només, fruit de dues temporades i que l’any que ve la lliga es torni a disputar entre Barça i Madrid. D’altra banda, no és fàcil arribar on ells ho han fet i per això no podem reclamar, immediatament, el seu nivell als altres equips. El procés de millora de la lliga és llarg, complex i difícil, i no podem pretendre resoldre’l sense dedicació. Malgrat això, el pas endavant donat per l’Atlètic ha sigut molt important, quasi definitiu, i si no podem aspirar al que desitgem, almenys hem de gaudir de la temporada actual. No hem de perdre el temps discutint sobre quin equip serà el rival a batre si, mentrestant, les jornades avancen i la competició segueix el seu curs. Potser encara no en som conscients, però tinc la sensació que aquesta edició del campionat marcarà un abans i un després: la trajectòria de l’Atlètic està posant en evidència que el regnat de Barça i Madrid al capdavant de la lliga ha arribat a la seva fi.

Etiquetes: Barça - Futbol

QUI MEREIX LA PILOTA D'OR?

La Pilota d’Or és la distinció individual més prestigiosa del món del futbol. Cada gener corona el millor jugador del planeta en un any natural i recompensa la seva feina al llarg de la temporada. Demà, a Zuric, s’escollirà el guanyador d’aquest reconeixement l’any 2013, i Messi, Ribéry i Cristiano Ronaldo en són els candidats. La revista France Football va crear el guardó l’any 1956 i des de llavors ha anat evolucionant; el 2010, aquest premi i el “jugador mundial” lliurat per la FIFA es van unir, creant-ne un de sol. En la votació hi participen els capitans i els seleccionadors dels equips nacionals reconeguts per la FIFA i un periodista de cada país escollit per la revista francesa. En les darreres edicions, el debat sobre l’adjudicació de la Pilota d’Or ha sigut pràcticament inexistent, ja que el talent de Messi ha abolit qualsevol dubte que ell n’era el mereixedor. Aquest any, però, les opcions estan obertes i els tres candidats han fet mèrits i tenen arguments a favor per obtenir-la.

Leo Messi té 26 anys i ha jugat al Barça des de les categories inferiors. Està classificat amb l’Argentina per al mundial del Brasil i la temporada passada va guanyar la lliga espanyola amb l’equip català. És el jugador més desequilibrant en espais reduïts i no necessita grans superfícies per desplegar la seva potència ofensiva. La capacitat anotadora és la seva gran qualitat, que es complementa amb l’art de xutar faltes i la rapidesa amb la pilota controlada. Lidera el Barça des que aquest és al cim del món futbolístic i és el principal responsable dels darrers èxits de l’equip. La seva habilitat, sovint, és catalogada d’extraterrestre i ha demostrat sobradament que, si no ho és ja, es convertirà en el millor jugador de la història. Aquest any, però, les lesions l’han allunyat un període llarg de temps dels terrenys de joc i no li han permès exposar tot el seu potencial. Després de tenir un paper destacat en la remuntada del Barça davant el Milan a vuitens de la Champions i de completar una volta perfecta a la lliga marcant a tots els rivals, es va lesionar al camp del PSG a principis d’abril i des de llavors ja no ha tornat a ser el mateix. El període d’inactivitat en els dos darrers mesos a causa d’una lesió al bíceps femoral de la cama esquerra ha fet que, en el moment de decidir el guanyador de la Pilota d’Or, no hagi tingut participació i això, evidentment, li ha restat vots.

Franck Ribéry té 30 anys i va arribar al Bayern de Munic el 2007 procedent de l’Olympique de Marsella i després de passar per diferents equips francesos. Es va classificar per al mundial amb França després de la repesca i l’any passat va conquerir el triplet (copa, lliga i Champions) amb l’equip alemany. Recentment, ha afegit la supercopa d’Europa i el mundial de clubs a aquest palmarès. Ha començat la temporada igual o millor que va acabar l’anterior i, actualment, es troba en el punt àlgid de la seva carrera. Destaca per la capacitat desbordant i, malgrat no tenir els registres golejadors de Messi o Cristiano, és un gran assistent. Ha sigut regular al llarg de l’any i ha aportat experiència i sacrifici a l’equip bavarès, que ara és catalogat com el millor del món. Contundent en atac i generós en defensa, va ser fonamental en els esquemes de Heynckes i ara és imprescindible per a Guardiola. Després de ser nomenat millor jugador d’Europa per la UEFA l’agost passat, els registres que ha acreditat i els resultats que ha assolit amb el Bayern el posicionen com a favorit per a la Pilota d’Or. Per ell serà un cop baix no aconseguir-la, ja que està convençut de les seves possibilitats i ha repetit en moltes ocasions que es mereix la distinció.

Cristiano Ronaldo té 28 anys i, després d’iniciar la seva trajectòria a les files de l’Sporting de Portugal, va arribar al Manchester United el 2003 i sis anys més tard va ser traspassat al Reial Madrid. Va necessitar la repesca per classificar Portugal per al mundial i, a nivell de club, no va obtenir cap títol. És símbol, líder i ídol del madridisme i, després de guanyar el guardó el 2008, aquesta és la seva segona oportunitat clara d’obtenir-lo. El seu talent és inesgotable i posseeix recursos tècnics per a qualsevol fase del joc. És potent ofensivament –sobretot en els contraatacs–, la seva alçada li proporciona un magnífic joc aeri, es basa en el driblatge per superar els rivals i exhibeix velocitat en atac i en defensa. Té unes xifres golejadores envejables, amb més d’un gol per partit, i la seva immunitat contra les lesions ha fet que no s’hagi perdut gaires partits durant l’any. L’absència de títols és la seva única mancança, però el Madrid, amb ell al capdavant, va arribar a la final de la copa i a les semifinals de la Champions, i va quedar segon a la lliga. La seva esperança és que el rendiment individual passi per sobre dels resultats col·lectius, ja que només així tindrà opcions d’aconseguir el premi.

Vistes les radiografies dels candidats, queda clar que tots tres tenen opcions reals de guanyar la Pilota d’Or. Penso que seria una injustícia que Messi se l’emportés, ja que Ribéry i Cristiano han fet més mèrits per assolir-la. Personalment, crec que ha arribat el moment del portuguès, que, després de quatre anys vivint a l’ombra del “10” del Barça, aquest any ha exhibit un nivell superior. Fins ara, no ha obtingut el reconeixement que es mereix a causa del regnat futbolístic de Messi i, malgrat mostrar tota la seva qualitat, no n’ha rebut cap recompensa. Igual que en edicions anteriors reclamàvem el guardó per a l’argentí, és just que aquest any el portuguès sigui el vencedor. Això, però, no voldrà dir que Cristiano Ronaldo sigui el millor jugador del món, sinó que el seu estat de forma durant l’any 2013 ha sigut més destacat. Messi és i seguirà sent el millor jugador del planeta, més enllà del resultat d’una votació; d’això, no n’hi ha cap dubte.

Etiquetes: Futbol

DUBTÀVEU DEL RENDIMENT DE NEYMAR?

Neymar Júnior va arribar al Barça l’estiu passat procedent del Santos brasiler. El seu fitxatge va costar 57 milions d’euros i, segons informen algunes fonts periodístiques, es va avançar a causa de la necessitat del Barça d’incorporar un jugador com ell. Després del seu traspàs, es dubtava de la seva adaptació al futbol europeu i es qüestionava la seva integració a l’equip. El principal dubte que tenia l’afició culer era si la seva relació amb Messi seria efectiva, i tothom anhelava la connexió entre les dues estrelles. Hi havia gent preocupada per la convivència en un mateix equip de dos cracs mundials i, fins i tot, es va proposar que, un cop fitxat Neymar, es vengués Messi. Aquestes visions, però, encara no havien contemplat el brasiler exhibint les seves qualitats, i després de quatre mesos com a blaugrana, Neymar comença a demostrar que el seu fitxatge va ser una gran incorporació.

La seva explosió ha arribat després de l’absència de Messi als terrenys de joc a causa d’una lesió. El jugador brasiler s’ha posat l’equip a l’esquena i ha sigut la principal referència en atac, assumint la responsabilitat anotadora. En alguns enfrontaments, ha jugat com a fals nou, una posició a la qual s’ha adaptat perfectament i on ha aportat bons resultats. És evident que amb la falta del millor jugador del món, Neymar ha certificat amb solvència el seu progrés i ha quedat clar que té qualitat de sobres per liderar el Barça del futur.

Després de superar unes primeres setmanes d’incertesa a causa d’una anèmia que va obligar Martino a introduir-lo en el joc a poc a poc, ha anat progressant i ha acabat sent indiscutible en les alineacions de l’argentí. Des que va arribar, ha madurat i ha crescut físicament i tècnicament, i ha guanyat una confiança molt important a l’hora de desenvolupar tot el seu talent. En alguns partits importants ha rescatat el Barça, com en la final de la supercopa d’Espanya davant l’Atlètic o a la lliga contra el Madrid, i en aquests grans escenaris no s’ha fet petit, sinó que ha pogut exhibir-se per ajudar l’equip a tirar endavant.

Ofensivament, ofereix moltes possibilitats i és capaç de generar perill en les diferents situacions que se li presenten. És valent en atac i usa recursos tècnics i detalls de qualitat no com a decoració, sinó perquè el desenvolupament de la jugada així ho reclama. Té verticalitat, argumentada amb la seva velocitat i la seva visió de joc, i regala desmarcades profundes a l’espai per superar línies defensives ben organitzades proposant al passador assistències de fantasia. Confiat en l’un contra un, dinàmic en la conducció i àgil amb la pilota, la seva diversitat d’arguments ofensius el fa imprevisible. Les defenses no ho tenen fàcil a l’hora de controlar-lo i, a vegades, només el poden aturar amb faltes. Actua amb naturalitat utilitzant les dues cames i gaudeix d’un bon xut exterior. Col·lectivament, s’ha associat amb els companys i ha interpretat tots els rols necessaris, d’assistent, de xutador o de rematador, tots ells resolts amb excel·lència. En els minuts que va compartir amb Messi, hi va establir connexió i va demostrar, amb passades màgiques, que s’entendran perfectament. Sense l’argentí, ha sabut determinar les necessitats de l’equip i, de la millor manera, hi ha posat remei. Gaudeix d’un talent indiscutible, que encara està en formació i que ha de seguir creixent. Ha establert les bases de la seva habilitat, però encara té un llarg recorregut per endavant.

És evident que té totes les característiques per convertir-se en una estrella mundial i està capacitat per arribar a ser el millor del món. És d’hora per fer avaluacions prematures, i haurem d’esperar un temps per valorar-lo al complet. Els quatre primers mesos, els ha superat amb molt bona nota i, si segueix igual, ningú té cap dubte que acabarà sent la referència blaugrana. Tampoc caldrà esperar gaire temps perquè s’incorpori a l’Olimp del futbol, un lloc només a l’abast dels escollits i en el qual té un lloc reservat.

Etiquetes: Barça - Futbol

PODREM IGUALAR ELS REGISTRES DE GUARDIOLA?

La setmana passada es van acabar els partits oficials de futbol a Espanya aquest any 2013 a causa del període de descans nadalenc. És un bon moment, doncs, per reflexionar sobre les sensacions que han deixat els primers mesos de competició i valorar el comportament dels equips. El Barça arriba a aquesta aturada amb els resultats que s’esperaven: colíder de primera divisió i classificat per als vuitens de Copa i de Champions. En aquest aspecte, no hi ha res a retreure a l’equip, però el joc que s’ha mostrat ha sigut, en algunes ocasions, qüestionat per l’afició, que comprovava com el nivell exhibit no era el de feia uns anys. Les crítiques han aparegut amb freqüència degudes, en part, a l’alt llistó que els culers han posat a la plantilla, agafant de referència el que es va aconseguir amb Guardiola a la banqueta. Aquest mirall és, segurament, el causant de l’exigència cap a l’equip, que, malgrat no tenir recursos per aconseguir-ho, se sent pressionat per igualar una gesta que tardarà molt a repetir-se.

Guardiola va arribar al primer equip del Barça l’any 2008 i se li va encomanar la missió de redirigir el rumb d’un conjunt que havia tocat fons. En la seva presentació va garantir esforç, sacrifici i perseverança, i va assegurar que la gent gaudiria amb aquell nou equip. Des de llavors, el Barça no va parar de créixer i el de Santpedor va complir, sobradament, la seva paraula. Aquest període va ser el més gloriós de la història del club i va suposar un abans i un després en la manera d’entendre aquest esport. L’univers futbolístic va contemplar l’explosió tècnica i física dels millors jugadors del món en el moment precís, en el context adequat, i amb el líder ideal. Els registres que es van obtenir van ser un autèntic privilegi i es van assolir 14 de 19 títols possibles acreditant un nivell de joc que va enlluernar tot el planeta futbol. Amb la possessió com a bandera i havent deixat una empremta inesborrable, els quatre anys de Guardiola a la banqueta es van tancar amb un 72% de victòries i dos gols i mig a favor i menys d’un en contra de mitjana per partit. La supremacia del Barça va ser total i, individualment, també es van obtenir reconeixements destacats: Messi va conquerir quatre pilotes d’or, la segona acompanyat de Xavi i Iniesta al podi, i Guardiola va ser nomenat millor entrenador per la FIFA l’any 2011.

Els registres col·lectius, les marques individuals i les sensacions exteriors evidencien que aquella època serà molt difícil de repetir; els ingredients de la recepta de l’èxit es van combinar a la perfecció i això va comportar un desenllaç perfecte. El gran error que s’ha comès des del barcelonisme després de la marxa de Guardiola ha sigut emmirallar-se en el que es va aconseguir amb ell i confiar que allò es pot igualar. Ara, però, ja és impossible: les condicions que es van desenvolupar van ser idíl·liques, mai vistes abans, i no podem pretendre tornar a aquells moments de grandesa.

És per això que l’exigència reclamada als jugadors i l’entrenador és desmesurada i ens hem de ficar al cap que els instants gloriosos del passat no tornaran. Amb això, no vull dir que el que demanem a l’equip sigui menys, sinó que s’ha de trobar l’equilibri entre les possibilitats de la plantilla i el que un club com aquest reclama. També és evident que s’ha de seguir guanyant i el joc mostrat s’ha de correspondre amb l’ADN propi. No podem esperar, en canvi, que aquests jugadors rendeixin al nivell que ho van fer fa uns anys, ni podem forçar-los a fer-ho, ja que la seva tècnica i capacitat física han disminuït, com es pot entendre, a causa de l’edat; a més, Martino va aterrar aquí a última hora a causa de la malaltia de Tito i, en comparar-lo amb Guardiola, l’únic que aconseguim és infravalorar-lo i obligar-lo a satisfer unes expectatives utòpiques que el poden acabar desgastant. Si no comprenem tot això, ens estarem enganyant.

Quan Guardiola va marxar, vulguem-ho o no, es va tancar una etapa i hem de començar a assimilar que darrere d’ella en va començar una altra, i aquesta nova no ha de comparar-se amb l’anterior. S’ha de tornar a començar, amb nous objectius, noves peces i, també, diferent exigència. Comparar el rendiment actual amb el de fa uns anys només perjudica l’equip, que es veu obligat a millorar, però se sent impotent per no poder fer-ho. Ens hem d’oblidar del passat i hem de deixar-lo enrere. Hem de viure el present i avaluar-lo tan sols seguint les nostres sensacions. Només amb aquesta mentalitat aconseguirem deixar el passat a la glòria, viure el present amb harmonia i encarar el futur amb esperança.

Etiquetes: Barça - Futbol

CAL UN NOU CAMP NOU?

El Camp Nou acull els partits com a local del primer equip del Barça des de l’any 1957. Últimament, el seu futur és un tema de debat comú entre els barcelonistes, que es plantegen la millor opció a l’hora de substituir l’actual estadi. El 2007, l’aleshores president Joan Laporta va posar sobre la taula el primer projecte oficial per remodelar-lo, que anava a càrrec de l’arquitecte britànic Norman Foster. Aquesta reforma preveia un exterior il·luminat amb plaques de colors i un aforament per a 113.000 persones, i hauria suposat un cost de 250 milions d’euros. Anys més tard, quan Sandro Rosell va arribar a la presidència, va manifestar la mateixa intenció, però va deixar clar que no seguiria la proposta de Laporta. Malgrat això, la idea va quedar oblidada fins que, fa unes setmanes, la junta directiva del Barça va anunciar que tenia dues opcions, ja bastant elaborades, entre les quals escollir i que significarien el futur del Camp Nou.

D’una banda, hi ha la possibilitat de construir un nou estadi als terrenys actuals de la Universitat de Barcelona. L’entitat, però, encara no ha rebut cap comunicat del Barça i ja ha manifestat que no està disposada a vendre part del seu patrimoni. Aquesta construcció aniria lligada a un nou Palau Blaugrana, construït a l’actual zona del Miniestadi i amb un aforament per a 12.000 espectadors, i una pista annexa per a 2.000 aficionats. En aquest nou estadi, a més, s’hi podrien construir llotges que multiplicarien els ingressos en un concepte que, actualment, no genera gaires beneficis al club. Aquesta opció és la preferida per l’ajuntament de Barcelona, ja que no suposaria dificultats d’entrada a la ciutat en dies de partit i beneficiaria els veïns de la zona actual, que pateixen molèsties a causa de l’afluència de públic. L’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, va manifestar que l’ajuntament col·laboraria al màxim i va catalogar el projecte de “magnífic”. El president del Barça, Sandro Rosell, també ha expressat la seva preferència per aquesta opció.

L’altra resolució és una remodelació profunda de l’actual estadi aprofitant la mateixa estructura. D’aquesta manera, els fonaments serien l’únic que es conservaria, ja que la resta seria una nova infraestructura. Durant el procés de construcció, l’equip seguiria jugant al Camp Nou malgrat les incomoditats dels espectadors, i l’aforament del camp es veuria reduït. La directiva ja ha anunciat que les obres de les graderies es durien a terme durant els mesos d’estiu, quan no hi ha competició, i al llarg de la temporada es treballaria en l’exterior.

Les dues opcions comparteixen dues característiques estructurals: la capacitat, per a 105.000 persones, i el sostre, que cobriria totalment el terreny de joc. El preu de l’operació s’acostaria als 300 milions si es reformés el camp i superaria els 800 milions si se’n construís un de nou. A més, en els dos casos, s’edificaria un complex anomenat Espai Barça –una zona comercial, hotelera i d’oficines situada entre la travessera de les Corts i la ubicació de l’actual estadi– que proporcionaria beneficis extres al club i suposaria una àrea dedicada, exclusivament, als culers. El debat segueix obert i els diferents punts de vista obligaran a una profunda reflexió. La conclusió final es donarà a conèixer al gener i haurà de ser aprovada en referèndum pels socis durant el 2014.

En aquest assumpte, però, la qüestió no és escollir una opció o una altra, sinó que s’haurien de descartar totes dues: són propostes innecessàries i el Barça no es pot permetre una inversió tan elevada en els temps de crisi actual. Crec que la directiva s’ha precipitat a l’hora de decidir la resolució final, i necessitaria un període de temps més llarg per valorar la necessitat d’un nou estadi. L’aforament elevat, la categoria establerta per la UEFA (de cinc estrelles) i la garantia de seguretat que actualment té el Camp Nou evidencien que, realment, no és prioritari. A més, aquests diners podrien ser destinats a eixugar el deute que el club acumula o ser invertits en seccions que els necessiten amb més urgència.

La directiva de Sandro Rosell s’hauria de preguntar si, realment, el Camp Nou ha de ser reemplaçat. L’únic que proporcionaria un nou estadi seria un exterior més agradable a la vista i uns passadissos més moderns, però les condicions esportives serien les mateixes. Els directius s’haurien de centrar, exclusivament, en aquest apartat i haurien d’entendre que, si aquests diners es destinen a la construcció d’un estadi, s’hauran malgastat. Al Camp Nou encara li queda molta vida per endavant i no ha exhaurit, ni molt menys, el seu temps d’utilitat. Per això, em sembla que una despesa tan elevada com aquesta no és imprescindible i, malgrat ser atractiva, s’hauria d’ajornar. La millor elecció seria esperar un temps fins que l'antiguitat del camp reclami substituir-lo i confiar en què la situació econòmica hagi millorat. Llavors sí, podrem construir un nou estadi, modern, elegant i envejable, que sigui un referent futbolístic. Fins d’aquí a un temps, però, aquests diners s’han de quedar a la caixa i és millor conservar-los per a futures inversions que gastar-los en un projecte que, ara mateix, no ens fa cap falta.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu

REFORMA A LA COPA DEL REI?
Fa una setmana va començar la fase final de l’111a edició de la copa del Rei, una competició creada l’any 1903 que agrupa els millors equips de futbol d’Espanya. És un torneig històric i dóna la possibilitat als clubs modestos d’enfrontar-se als més grans i, fins i tot, arribar a guanyar-los. Últimament, però, suposa un destorb als equips amb més compromisos, que no es prenen el campionat seriosament i que, fins que no es troben en rondes avançades, no hi destinen tots els seus recursos.
En l’actual format de la copa del Rei hi participen 84 equips: els de primera i segona divisió, els millors de segona B i els campions de tercera. Els de la màxima categoria s’incorporen als setzens de final, però els altres conjunts necessiten superar, depenent del seu potencial, diferents rondes prèvies. Un cop determinats tots els participants, es decideixen els aparellaments en un sorteig i sovint s’estableixen enfrontaments molt desiguals. Aquesta diferència, combinada amb l’eliminatòria a doble partit, provoca que els conjunts més il·lusionats per la competició tinguin molt poques oportunitats de seguir endavant, i que aquells a qui més destorb provoca tinguin més facilitats per avançar.

Un bon exemple per prendre de referència és la FA Cup, l’equivalent anglès a la copa del Rei espanyola. Aquesta competició té 32 anys més d’història i acull un major nombre de participants (hi prenen part més de set-cents equips). El seu sistema d’organització és totalment oposat al que és emprat a Espanya: la màxima diferència és que les eliminatòries són a partit únic i, en lloc de jugar una pròrroga en cas d’empat, es disputa un altre partit anomenat Replay que serveix per desequilibrar la balança. Si en aquesta ocasió cap equip surt vencedor, l’eliminatòria es resol a la tanda de penals. D’altra banda, el sorteig se celebra ronda rere ronda i no es coneixen els pròxims rivals fins que s’ha superat cada enfrontament. A Espanya, al contrari, ja es coneixen tots els possibles aparellaments fins a la final.
Personalment, crec que, un cop més, el model a seguir és l’anglès, ja que l’estructura de la competició és millor que l’espanyola i dóna més possibilitats als equips petits, tal com queda demostrat en la distribució dels títols: a Espanya els quatre equips que més vegades l’han conquerit es reparteixen el 70% de les edicions i a Anglaterra, en canvi, els quatre millors simbolitzen, tan sols, el 25%. Això és degut, en part, a la doble eliminatòria, que permet als equips grans afrontar el partit d’anada amb més tranquil·litat i alinear els jugadors suplents, necessitats de minuts, sense patir per la classificació, ja que, en un principi, no tindran dificultats per solucionar l’eliminatòria. El partit únic, per la seva banda, proporciona emoció al partit i obliga l’equip gran a disputar-lo amb les millors peces per evitar ensurts. Els conjunts amb inferioritat de condicions tenen més opcions de sorprendre, ja que necessiten mantenir el resultat favorable durant menys temps i la reacció del rival és més difícil.
És evident que els equips petits són els que tenen més esperances dipositades en la competició i que s’esforcen més a aconseguir bons resultats. Els més importants, en canvi, la veuen com un destorb a causa de la possibilitat de patir problemes físics que afectin, posteriorment, el rendiment en les competicions importants. És per això que la copa del Rei està perdent rellevància i, malgrat servir per justificar una temporada dolenta si la guanya el teu equip, no és suficient si és l’únic títol que assoleix el teu màxim rival. D’aquesta manera es demostra que es necessita urgentment una reforma si la copa del Rei vol mantenir la competitivitat i reputació que tenia fa un temps. Les eliminatòries a partit únic són una bona modificació per aconseguir-ho i acabar amb l’hegemonia dels grans en el torneig; en més d’una ocasió, el partit de tornada ha trencat el somni dels equips petits, que després d’una victòria a casa, veuen com el seu rival, amb superioritat física i tècnica, els elimina de la competició. Un partit únic provoca que un gol solitari sigui suficient per avançar cap al títol i augmenta la dificultat de mantenir-se viu. L’eliminatòria directa iguala en condicions tots els equips i dóna possibilitats als menys preparats. Aquesta resolució és, doncs, la millor elecció si volem evitar que l’abisme de qualitat entre els equips acabi amb el prestigi de la competició.

Etiquetes: Futbol


QUINA CREDIBILITAT TÉ LA FIFA?

La FIFA (Federació Internacional de Futbol Associació) és l’òrgan que regula el futbol mundial. Va néixer a París l’any 1904 a causa de la necessitat d’organitzar un esport en evolució com ho era, en aquell moment, el futbol. Des de llavors s’encarrega d’estructurar les competicions internacionals i d’escollir les seus més adients per celebrar cada una d’aquestes cites. Al llarg de la història, ha liderat l’administració del futbol i ha conformat les diferents institucions continentals.

Actualment, i des del 1998, Joseph Blatter és el president de l’entitat. La seva direcció no ha estat, ni de bon tros, senzilla, sinó que s’ha hagut d’enfrontar a diferents episodis polèmics que ha protagonitzat. A causa d’aquests, la FIFA està perdent formalitat i ha deixat de ser la institució solvent que dirigia el futbol mundial fa un temps.

El darrer incident es va desenvolupar en una conferència que Blatter va oferir a l’Oxford Union Society, i que el diari britànic The Independent va desvelar. El president de la FIFA va imitar Cristiano Ronaldo per ridiculitzar-lo davant el públic que l’escoltava, fent una representació on mostrava l’estrella del Madrid com “un comandant sobre el camp”. Per mofar-se del portuguès, a més, va sentenciar que “es gastava més en perruqueria que Messi”. Sobre l’argentí va comentar que “és amable” i que “a tots els pares els agradaria tenir-lo a casa”. Referint-se a la seva qualitat futbolística, va afegir: “és ràpid, exuberant i juga molt bé. Jo prefereixo Messi”. Aquestes declaracions van encendre el madridisme, que es va enfurismar davant el menyspreu que Blatter va demostrar pel jugador portuguès. Després d’aquesta reacció, el suís es va afanyar a demanar disculpes si algú s’havia sentit ofès, i a defensar que el seu objectiu no era molestar a ningú. Malgrat aquesta justificació, però, ja havia ferit el jugador i tots els seus seguidors, i s’havia certificat la seva desconsideració.

Cinc anys abans, Blatter ja havia tingut una confrontació amb el jugador, quan aquest encara militava a les files del Manchester United. Havia titllat Ronaldo de “l’esclau dels temps moderns”, ja que el club anglès no li ho posava fàcil per marxar al Madrid, i els havia recomanat que “l’alliberessin” si així ho volia Cristiano. Ferguson, l’entrenador de l’equip, va replicar-li que s’estava “ridiculitzant dins del futbol”, i va afegir que “després de tantes declaracions absurdes està en perill de ferir la seva credibilitat”. D’aquesta manera va demostrar que Blatter s’havia ficat en tasques pròpies del club i que els assumptes interns s’havien de resoldre des de dins, sense la intervenció exterior, i menys del president de la FIFA.

El 2011, va protagonitzar un capítol que no és fàcil d’oblidar; s’estaven investigant assumptes relacionats amb el racisme, que afectaven John Terry i Luis Suárez, i Blatter va proposar “una encaixada de mans” com a solució a aquests problemes. Es va evidenciar la seva poca sensibilitat davant d’un tema tan delicat com aquest i es va constatar que no tenia delicadesa per resoldre assumptes seriosos. Rio Ferdinand, jugador de color del Manchester United, va fer un tuit criticant les declaracions del suís i mostrant el seu rebuig frontal a aquesta afirmació: “Si els aficionats ens insulten des de la grada i els donem la mà, tot està bé? La FIFA soluciona els problemes amb una foto de Blatter amb un home negre”.

Aquests episodis són responsabilitat exclusiva de Blatter, però, com a màxim dirigent de la institució, taquen la imatge de l’organisme. Tot i això, la FIFA com a tal també s’ha vist afectada per polèmiques que caldria destacar. La més recent és la reobertura de les votacions per a la pilota d’or; en un principi, el termini acabava el 15 de novembre, però finalment, es va decidir ampliar el període fins al 29 del mateix mes. D’aquesta manera, s’han tingut en compte els partits de la repesca per classificar-se per al mundial del 2014, que no tots els jugadors han disputat. Anys abans, la FIFA ja havia sigut el centre de debat en l’elecció de Rússia i Qatar com a seus, respectivament, dels mundials del 2018 i 2022. Es va dubtar de la netedat de l’elecció i es va insinuar que hi podria haver hagut irregularitats.

La FIFA manifesta al seu web que un dels seus objectius és “desenvolupar i millorar el futbol arreu del món”. Tot i això, amb el repàs d’aquestes polèmiques, la finalitat que busca es dilueix i queda en segon pla. Una organització que mana sobre qualsevol altra en el món del futbol hauria de complir un seguit de requisits: neutralitat, respecte i transparència són la base. Ha quedat demostrat, però, que el seu president té favoritisme, perd el respecte envers els jugadors, i s’ha vist que hi ha indicis de corrupció en l’elecció de la seu per al mundial. Hi ha massa episodis que posen en dubte l’organisme, i això és símptoma que alguna cosa s’està fent malament. És indispensable una solució ràpida per intentar amagar els pecats que s’han comès fins ara i fer oblidar el que no s’ha fet bé. Si no, es posarà en evidència que la FIFA ha perdut tota la seva autoritat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

ESTAVA JUSTIFICAT QUE MESSI NO DESCANSÉS?

En els darrers anys, Leo Messi s’ha convertit en el millor jugador del món i ha demostrat la seva qualitat futbolística a tot el planeta. Fins i tot, ja hi ha gent que el cataloga com el més gran de la història i les quatre pilotes d’or guanyades avalen les seves habilitats. Al llarg d’aquesta ràpida i intensa progressió, no ha patit problemes físics que l’hagin aturat i ha pogut disputar, tal com a ell li agrada, tots els minuts possibles. Ja fa un temps, però, que les lesions s’han fet evidents, han trencat la seva dinàmica positiva al camp i li estan impedint disputar tots els partits que desitjaria.

Des del seu debut, els seus primers anys a Can Barça van estar marcats pels freqüents problemes musculars que el van privar de continuïtat en l’equip. Va estar allunyat dels terrenys de joc fins a nou mesos i no va poder demostrar tot el seu potencial. Amb l’arribada de Guardiola, tot va canviar i, malgrat jugar tots els partits i no descansar mai, només va estar fora de la disposició del tècnic un mes i mig. Messi era un jugador capaç de rendir al màxim nivell tot i jugar partits d’alta intensitat cada tres dies, i demostrava setmana rere setmana, que aquesta superparticipació l’enfortia. Malauradament, aquesta preparació idíl·lica es va acabar amb la marxa de Guardiola; els primers mesos de Vilanova al capdavant de l’equip no van mostrar símptomes de canvi, i va ser amb l’arribada dels compromisos importants a l’abril, quan es va iniciar el malson de l’argentí i van començar a aparèixer les dificultats físiques que, últimament, l’acompanyen. Amb la temporada acabada, va tenir tot l’estiu per recuperar-se, però els múltiples partits benèfics que va disputar i l’atapeïda agenda del Barça el van privar del repòs que necessitava. Això ha quedat demostrat en les darreres lesions davant Atlètic i Almeria, que li han fet perdre’s tres partits en el que portem de temporada. Ara fa vint dies, al camp del Betis, Messi va tornar a recaure dels seus problemes al bíceps femoral, i en aquesta ocasió pateix un trencament muscular, que l’obligarà a descansar durant dos mesos.

L’origen d’aquests problemes podria provenir del tracte de Guardiola envers l’argentí; durant els quatre anys que va estar dirigint l’equip, ens va fer entendre que la decisió encertada era fer-lo jugar en tots els partits i que era un jugador que no necessitava repòs. D’aquesta manera, s’influiria positivament en la seva preparació i disposaríem d’un gran talent per solucionar enfrontaments que es bloquegessin. Com que en aquell període les dificultats musculars eren inexistents, no ens vam preocupar de valorar si, en un futur, això tindria conseqüències i no vam calcular si l’argentí, realment, suportaria a llarg termini tanta càrrega de partits. Tothom lloava el mètode de Guardiola, ningú el qüestionava i semblava que aquesta era la decisió encertada. Ens vam entossudir a fer jugar Messi en qualsevol partit, encara que fos intranscendent, i el temps ha demostrat que estàvem equivocats.

Tots els culers recordem el desastrós final de la temporada passada, en el qual va influir directament el baix estat de forma en què van arribar els jugadors. A més, no poder disposar del millor jugador del món va afegir circumstàncies adverses a aquest desenllaç, que va evidenciar els dèficits col·lectius i, també, individuals. Aquesta conducta ha sigut revertida per la major part de la plantilla, però l’argentí ha seguit qüestionat pel seu nivell de joc i se segueix dubtant que estigui en plena forma física. Pot ser que les lesions el segueixin preocupant i el context, al qual no està acostumat, l’hagi superat. 

També caldrà veure com influirà la seva lesió en els resultats de l’equip; fins ara no ha estat llargs períodes de temps allunyat dels terrenys de joc i la plantilla ha sabut respondre davant d’aquesta absència mitjançant solucions puntuals. En els pròxims partits, haurem de comprovar si l’equip és prou madur per sobreposar-se a la falta de Messi durant dos mesos i pot reemplaçar-lo sense exposar les mancances que això comporta.

Totes aquestes circumstàncies, a més, l’allunyen de la lluita per la pilota d’or, que s’entregarà aquest gener. En els últims anys, a causa de la superioritat de l’argentí davant els altres futbolistes, el debat ha sigut inexistent; ha demostrat amb solvència la seva categoria i ha guanyat quatre pilotes d’or merescudes. Aquesta temporada, però, Ribéry i Cristiano l’amenacen en la consecució d’aquesta distinció i, de tots tres, ell parteix en desavantatge a causa de les múltiples lesions que ha patit i que l’han privat de disputar alguns partits i rendir al màxim nivell.

Ja ha quedat demostrat, doncs, que la decisió que va prendre Guardiola i que Tito va adoptar no va ser la correcta. La davallada de l’equip al final de la temporada passada, el baix nivell amb què Messi ha començat aquesta, la renúncia de la pilota d’or i la difícil substitució d’un jugador com ell, són, de moment, les conseqüències de no haver fet descansar l’argentí en els darrers anys. Pensàvem que el millor era que ho jugués tot, que això el feia més fort, i que l’equip el necessitava, ja que sense ell no tiraria endavant. S’ha comprovat que ens vam equivocar; al final, Messi s’ha debilitat a causa de l’acumulació de minuts i, en els partits en què l’equip l’ha hagut de substituir, no han aparegut dificultats rellevants. La seva qualitat ens va encegar davant l’evidència que, tot i gaudir de qualitat extraterrestre, té físic humà, i la nostra confiança en ell no ens va fer veure la realitat. Ens vam creure que no necessitava descansar i amb aquesta seguretat no vam pensar en el que això podria comportar. Vam pecar d’inconscients i ara ens tocarà pagar les conseqüències.

Etiquetes: Barça - Futbol


QUÈ TÉ QATAR PER ORGANITZAR UN MUNDIAL?

El desembre de 2010 es va elegir Qatar com a seu del mundial de futbol de l’any 2022, que va superar les candidatures dels Estats Units, Austràlia, el Japó i Corea del Sud. La seva elecció ha portat cua i hi ha molta gent que dubta de la idoneïtat del país per organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud. Qatar no és un país amb gaire cultura de futbol i això porta a pensar que, segons alguns mitjans indiquen, la votació no es va fer netament. A part d’aquesta sospita, però, hi ha altres aspectes objectius que qüestionen de forma evident aquesta candidatura.

El primer tema que cal mencionar és la poca rellevància de la selecció nacional d’aquest emirat en competicions internacionals, ja que no ha disputat cap mundial de futbol. Ocupa el lloc 108 al rànquing FIFA, mai ha superat la posició 50 i és el país amb pitjor coeficient que organitza una competició com aquesta. És cert que la població qatariana té interès pel futbol, però a diferència del Brasil (organitzador del Mundial 2014) i Alemanya (Mundial 2006), el futbol no és tant present en el dia a dia dels ciutadans.

Un altre aspecte que preocupa és la temperatura; a l’estiu a Qatar es poden assolir els 50 °C, un clima totalment inadequat si s’ha de jugar a futbol. Per solucionar aquest problema, l’organització ha ideat uns núvols artificials amb una estructura de carboni que se sostindran amb heli. Reduiran la temperatura 20 °C i tenen un cost de 355.000 euros la unitat. La FIFA, per la seva banda, va proposar celebrar el mundial a l’hivern, una idea que els clubs i les televisions van rebutjar frontalment, ja que aquest període coincideix amb el mercat de fitxatges hivernal i interfereix el calendari de les lligues (sobretot l’anglesa, que no s’atura per Nadal) i de la Champions. Pel que fa als drets televisius, la cadena Fox va pagar 314 milions d’euros per poder oferir els mundials del 2018 i 2022, suposant que fossin a l’estiu. A més, la competició també coincidiria amb la temporada de futbol americà, un esport molt important als Estats Units, i amb els Jocs Olímpics d’hivern. S’ha d’acabar de valorar, finalment, en quina època de l’any se celebra el mundial o si cal canviar-ne la seu, i aquesta decisió depèn, en part, del funcionament dels núvols artificials.

D’altra banda, la situació laboral dels treballadors encarregats de construir les instal·lacions per al mundial és lamentable, pròxima a l’esclavitud. Més d’un ja ha denunciat les males pràctiques dels seus caps, que per exemple els prenen tots els documents d'identitat que porten. “Treballem vint-i-quatre hores sense menjar. Em vaig anar a queixar, el cap em va agredir i em va deixar de pagar”, manifesta un dels obrers que treballa en la construcció d’un dels estadis que acollirà el mundial. Al darrer estiu van morir més de 44 empleats i, si això continua així, els estadis, que d’alguna manera seran els teatres futbolístics del món, s’hauran construït en condicions inhumanes, pròpies de l’edat mitjana.

Aquests arguments són més que suficients per justificar que l’elecció de Qatar com a seu del mundial de l’any 2022 no ha sigut la més encertada. France Football va publicar un informe on denunciava que la candidatura havia comprat vots, i explicava que hi hauria hagut una reunió deu dies abans de la votació entre Sarkozy, president de França en aquell moment; Platini, president de la UEFA, i el príncep qatarià. Des de l’organització ho neguen rotundament i Platini manifesta que és pura especulació, i té raó: les suposicions no són més que la paraula del qui acusa, contra la del qui es defensa. A l’altre extrem, però, hi ha els fets objectius que s’han exposat anteriorment; les altes temperatures, les pèssimes condicions laborals i la nul·la cultura futbolística demostren que, malauradament, un cop més, els diners passen per sobre de l’esport.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

SÓN BONES LES ROTACIONS?

Al final de la temporada passada, el Barça va patir una davallada esportiva important. Les causes que l’expliquen són moltes, i una de les que té més pes és el cansament que els jugadors blaugrana havien acumulat al llarg del curs. Tito i Roura, tot i fer més canvis en l’alineació que Guardiola, no van saber portar de la millor manera la capacitat física dels jugadors, i això va fer que arribessin exhaustos als compromisos importants del final de l’any contra Bayern, PSG i Madrid. Aquest factor, barrejat amb els aspectes tàctics i psicològics que hi influïen, va desencadenar un final desastrós que els culers desitjaríem oblidar. 

Tata Martino, des de la seva arribada, ha instaurat un sistema de rotacions que fa descansar tota la plantilla amb la intenció que els jugadors arribin amb una magnífica forma física a final de temporada. El mig camp és la zona més afectada i on els minuts s’han repartit més equitativament. En canvi, a la defensa, els canvis han estat escassos i les lesions han sigut les úniques que han fet variar els jugadors presents a l’onze inicial.

Amb els partits que ja s’han disputat, s’han pogut comprovar les intencions de Martino, que ha demostrat tenir les idees molt clares i saber perfectament el que està fent. De moment, ha tingut la valentia de fer descansar les peces clau de l’equip i les dades parlen per si mateixes: tots els jugadors han començat un partit des de la banqueta i han estat desconvocats en una ocasió (menys Iniesta). Caldrà veure, però, si un cop avanci la temporada i el Barça s’enfronti a rivals d’entitat, mantindrà la mà forta davant del repte de portar el vestidor blaugrana. 

Un capítol a part mereix el seu tracte envers el millor jugador del món, Leo Messi. El crac argentí no era substituït mai i només els problemes físics l’allunyaven dels terrenys de joc. Això va canviar amb l’arribada del Tata, que en la primera jornada de lliga ja el va treure del camp davant la sorpresa de tots els espectadors i del mateix jugador. Martino, en només tres mesos i mig, ha tingut l’atreviment de canviar-lo dues vegades sense cap lesió entremig, sinó per decisió tècnica, i ha demostrat tenir més autoritat que Tito i Guardiola. He d’admetre que jo no era partidari de les rotacions de Messi, però vistos els problemes físics que últimament l’acompanyen, sembla que la millor decisió és fer-lo descansar perquè arribi en plena condició al tram decisiu de la temporada.

Com he dit abans, Tata Martino està treballant amb l’objectiu que la plantilla arribi amb el millor estat de forma a final d’any per poder competir per tots els títols. Tito argumentava el mateix a l’inici de la temporada passada i al final el resultat no va ser el que s’esperava. Confiem que, en aquesta ocasió, el sistema funcioni i al final de l’any puguem dir que les absències de jugadors clau en partits concrets van servir per conquerir títols. Potser ara no ens sembla un bon mètode, i pensant amb el cor creiem que la decisió encertada seria alinear els millors jugadors en cada partit per assolir els resultats desitjats. Pensant amb visió de futur, però, el sentit comú ens ordena fer descansar els jugadors per no carregar-los de minuts i no cansar-los en excés. Davant d’aquest dilema, la saviesa és, normalment, el camí que cal seguir per aconseguir la fórmula de l’èxit, i Martino, de moment, està caminant pel sender que l’ha de conduir a la glòria.

Etiquetes: Barça - Futbol


SATISFÀ EL NIVELL DE JOC DEL BARÇA?

El Barça de Tata Martino va fer un començament de temporada immaculat, guanyant els vuit primers partits de lliga i conquerint la Supercopa d’Espanya. Semblava que tot anava pel bon camí i l’estat d’eufòria inundava el barcelonisme. Tot i això, les darreres actuacions davant Osasuna, Milan i Madrid han col·locat l’equip al lloc on realment està i s’ha comprovat que la situació no era tan idíl·lica i perfecta com aparentava. La sensació que els jugadors van deixar en acabar els partits al Sadar i a San Siro no va ser la millor, i al Camp Nou, contra el Madrid, encara que es va guanyar, no hi va haver la resposta digna d’un partit gran que esperàvem. Els dos últims partits, contra rivals que, en un principi, no suposaven cap maldecap, regalaven l'oportunitat d'eixugar tots els dubtes amb dues actuacions meritòries. A Vigo, contra el Celta, tot i el resultat ampli, el joc que es va mostrar va estar molt lluny de l'estil Barça al qual estàvem acostumats, i al derbi davant l'Espanyol es va veure un partit trist, avorrit i ensopit que no va ajudar a posar fi al debat de les últimes setmanes al voltant del nivell i l'estil de joc de l'equip. 

Martino, a més d’introduir els seus matisos tàctics propis, té la tasca de corregir els errors que van privar l’equip d’aconseguir millors resultats la temporada passada: els desajustos defensius i la superació de les defenses tancades. Defensivament, si no fos per les magnífiques actuacions de Víctor Valdés, el Barça no hauria aconseguit tants bons resultats, ja que les imprecisions i indecisions en defensa han estat presents en molts partits. També s’han perdut moltes pilotes en zones de risc o durant la sortida de pressió, que propicien contraatacs del rival o la cessió de la possessió a l’oponent. Pel que fa a la inspiració i la precisió ofensiva, s’ha tornat a suspendre l’assignatura de superar les barreres davant la porteria, una pel·lícula que ja hem vist en moltes ocasions. Tot i que a l’inici de temporada semblava que el mètode de Martino resoldria aquest problema, contra rivals d’entitat hem comprovat la realitat i hem vist que cal una solució ràpida per evitar quedar-se encallats, un cop més, de cara al gol.

Aquests fets ens porten a preguntar-nos si a l’inici de temporada vam sobrevalorar el joc i les capacitats de l’equip, i els bons resultats ens van fer creure que la plantilla havia millorat molt respecte a la temporada anterior, i que el Barça seria clar candidat a conquerir tots els títols. Amb això no descarto l’equip a l’hora de lluitar pels grans campionats, però, a diferència del que passava en temporades anteriors, aquest any no sembla que el seu domini sigui tan aclaparador. És probable que els bons resultats de l’inici de curs enceguessin els culers a l’hora de valorar l’equip al complet, i un cop vistos els primers fracassos puntuals, s’ha comprovat que Martino encara té feina per fer i aspectes per polir. La davallada en el joc de l’equip que es va fer present en el partit de lliga al camp de l’Osasuna va ser el primer avís, i l’optimisme dels culers es va començar a esvair. Després d’aquesta ensopegada es necessitava un cop d’efecte per dissipar els dubtes i el camp del Milan, aprofitant que del partit no depenia la classificació per als vuitens de final de la Champions, era l’escenari ideal. El joc que es va mostrar a San Siro, però, no va ser el millor i va generar més debat al voltant del partit, dies després, contra el Madrid. La confiança que es tenia en l’equip ni de bon tros es va perdre, però és cert que l’estat d’exaltació amb el qual els barcelonistes afrontaven la primera setmana amb compromisos importants es va reduir. Al Camp Nou, la setmana passada, tot i que el Barça es va imposar en el clàssic i va aconseguir el resultat que volia, la manera com va jugar tampoc va convèncer.

El mal joc, però, de moment no ha perjudicat l’equip i els dos punts perduts contra l’Osasuna i el Milan no han afectat el lideratge de la lliga ni influiran en la futura classificació per als vuitens de final de la Champions. Tot i això, si se segueix amb aquest joc més endavant, els càstigs que es pagaran seran més grans i, llavors sí, contribuiran negativament a la competició. El projecte de Martino encara està verd i necessita una mica més de temps per madurar. L’entrenador argentí ha d’aconseguir resoldre els problemes i arreglar les mancances de l’equip abans que sigui massa tard. Si ho aconsegueix, els fruits que en recollirem tindran forma de títols.

Etiquetes: Barça - Futbol

CARLES PUYOL, UN CAPITÀ QUALSEVOL?

Des de l’any 2004, Carles Puyol és el capità del primer equip del Barça. En aquests últims deu anys, el club ha viscut el cicle més feliç de la seva història i el jugador català ha sigut un dels símbols de l’equip. Durant aquest període, Puyol ha compartit vestidor amb els millors jugadors del món i ha vist de primera mà l’evolució de les noves estrelles. El defensa català ha tingut un paper protagonista en els èxits aconseguits i no s’ha cansat d’aixecar trofeus per a l’equip que l’ha vist créixer.

Puyol va arribar a les categories inferiors del Barça l’any 1995, amb 17 anys, i només va haver d’esperar quatre temporades per fer realitat el seu somni de debutar amb el primer equip. El 2 d’octubre de 1999 al Nuevo Zorrilla, l’estadi del Valladolid, va jugar els primers minuts i ja va demostrar el seu caràcter i la seva qualitat defensiva. Des de llavors, el club ha canviat molt, però tot i els diferents presidents que l’han dirigit i els diversos entrenadors que han segut a la banqueta, Carles Puyol sempre ha tingut la titularitat entre cella i cella. Ha disputat un total de 665 partits com a blaugrana i ja és el segon jugador que més vegades ha vestit la samarreta del Barça per darrere de Xavi. A més, el seu palmarès és envejable: 3 Champions, 6 lligues, 2 supercopes d’Europa i 2 mundials de clubs, entre altres títols, són la recompensa que ha obtingut del seu esforç i sacrifici.

El seu tarannà aporta personalitat a l’equip i no deixa indiferent a ningú; el lideratge de la plantilla en els bons i els mals moments, el compromís amb el club que porta al cor i que sempre defensarà, les bones relacions amb els companys que creen un clima d’amistat, i la valentia de donar la cara després de les derrotes que més mal fan, són les característiques que el converteixen en el Capità del Barça.

La seva carrera, però, també ha tingut un apartat negatiu: les lesions, que l’han allunyat dels terrenys de joc 650 dies i han trencat la seva continuïtat a l’equip. Sense anar més lluny, a l’inici de la temporada passada, va patir tres lesions consecutives que el van deixar fora de competició durant un llarg període de temps; una fractura al pòmul a finals d’agost al camp d’Osasuna el va inhabilitar durant vint dies; en la seva reaparició al camp del Getafe, va patir una elongació al lligament encreuat intern del genoll esquerre i va haver de reposar durant dues setmanes; quan va tornar, al camp del Benfica en partit de Champions, es va fer una luxació al colze esquerre que el va obligar a descansar cinc setmanes més. Ja al març d’aquest any, i per solucionar els problemes al genoll que sempre l’han acompanyat, li van practicar una artroscòpia de neteja articular que el va allunyar de la competició fins al final de temporada. Sense haver reaparegut, al juliol es va sotmetre a una intervenció quirúrgica ambulatòria per extreure-li un quist de Baker del genoll dret. Des d’aleshores s’ha estat recuperant per arribar amb la millor condició física a l’inici de la temporada; afortunadament per als culers, la setmana passada contra l’Osasuna va tornar a jugar, com a titular, després de 222 dies lesionat, i la seva tornada és una gran notícia. La plantilla, de moment, s’ha sabut sobreposar a aquest llarg període d’absència i ha trobat solucions per contrarestar-lo. Tot i això, és una evidència que l’equip té dues cares amb ell o sense ell al camp.

La seva qualitat humana és un altre exemple de la seva grandesa dins i fora del camp; cedir el privilegi a Éric Abidal d’aixecar la Champions a Wembley, deixar que Tito i el mateix lateral francès alcin la lliga de la temporada passada, o escriure’s les inicials de Miki Roqué, jugador bètic difunt molt amic seu, a les botes per tenir-lo sempre present, són gestos dignes dels més grans.

És una evidència que Carles Puyol reuneix totes les qualitats necessàries per governar un projecte com el del Barça. A diferència d’altres capitans que són fitxatges recents i pretenen donar prestigi a l’equip que els incorpora (com Thiago Silva al PSG o Éric Abidal al Mònaco), ell és un dels jugadors més veterans de la plantilla, ha viscut tota la vida al club i té el sentiment culer impregnat a la pell. El jugador català, tot i tenir 35 anys, té clar que jugarà fins als 40 i estic convençut que ho assolirà. De moment, ja és una llegenda a l’alçada dels més grans de la història, i és un jugador que, més enllà de la seva tècnica i qualitat, demostra sacrifici, compromís i lideratge, que el converteixen en un referent futbolístic mundial. És una sort tenir jugadors com ell defensant els nostres colors i el cert és que no hi ha cap jugador que representi millor el Barça que Carles Puyol.

Etiquetes: Barça - Futbol

UN SIMPLE PARTIT DE FUTBOL?

Falten pocs dies pel Barça-Madrid, el clàssic, i els aficionats del futbol entendran que aquest partit mereix una atenció especial. És un enfrontament que, actualment, col·loca en un mateix terreny de joc els dos millors equips del món i els jugadors més destacats del planeta, però més enllà de les estrelles que el disputen en l’actualitat, té una història centenària al darrere. Aquesta llarga tradició es remunta a l’any 1902, quan es va disputar el primer clàssic, i es demostra amb un total de 224 partits jugats, 742 gols anotats (362 el Barça i 380 el Madrid), i el nombre d’estrelles del món del futbol que n’han sigut protagonistes. Només cal veure els tres màxims golejadors (Messi, Di Stefano i Raúl) i els jugadors amb més participacions (Manolo Sanchís, Xavi, Casillas i Puyol) per comprovar la rellevància dels jugadors que han participat en aquesta mena de partits. A part de les possibles figures individuals, però, també hi ha hagut partits que queden en la retina de qualsevol aficionat al futbol i no es poden oblidar: cinc manetes (5-0) del Barça i tres del Madrid; dues semifinals de la Champions amb un balanç igualat; i exhibicions d’un i altre equip que deixen l’enemic tocat (el passadís del Barça al Madrid l’any 2008, amb un resultat final favorable als blancs per 4-1, l’exhibició de Ronaldinho al Bernabéu on va rebre aplaudiments dels seguidors madridistes, i la recent golejada 2-6 del Barça de Guardiola). Com aquests, hi ha molts més exemples que demostren la importància d’un partit com aquest i l’orgull que produeix ser-ne partícip.

Les circumstàncies d’un Barça-Madrid no són les mateixes que es veuen en altres partits; els duels individuals al terreny de joc, l’enfrontament a les banquetes i el combat entre les aficions, li atribueixen un caràcter especial. Aquesta condició comporta una variació considerable respecte als altres partits, per això si aquests els escoltes per la ràdio a casa amb la família, els clàssics els veus al bar amb els amics; si un gol en un enfrontament domèstic s’ha de celebrar amb moderació per no despertar el que dorm, un gol en un Barça-Madrid provoca l’afonia; els nervis a les hores prèvies a un matx qualsevol es multipliquen als dies abans d’un clàssic; i el patiment que provoca una jugada en un partit de lliga qualsevol no és res comparat amb el que hem de suportar davant d'un Barça-Madrid. També es comprova la importància d’aquests partits en els mitjans de comunicació: els programes especials continuats a la televisió, els suplements dels diaris el dia anterior, el mateix i el posterior al partit i els butlletins radiofònics informant de les novetats, demostren la seva rellevància.

Hi ha gent que defineix el futbol com un simple esport on dos equips d’onze jugadors cada un intenten introduir la pilota dins la porteria, però els fans d’aquest esport sabem que és molt més que això. El futbol inclou bons gols, grans aturades, jugades de fantasia, assistències mil·limètriques i màgia amb la pilota. Us semblarà exagerat i desmesurat, i em direu boig fins i tot, i potser teniu raó. Els aficionats al futbol com jo, però, entendran i compartiran la meva opinió que aquest joc és més que un esport qualsevol i és capaç de molt més del que ens podem imaginar: unir les persones, fer oblidar els problemes, passar una estona amb els amics i gaudir veient un partit. Aquestes característiques cobren una nova dimensió quan ens trobem davant d’un Barça-Madrid. Hi ha gent que s’atreveix a dir que partits com aquests aturen el món, potser no n'hi ha per tant. Però sí que és cert que enfrontaments d’aquestes dimensions col·loquen sobre un terreny de joc, com he dit bans, els millors jugadors del planeta representant els dos equips més grans, que lluiten per fer-se un lloc en la història. És per això que els que tenim l’oportunitat de contemplar-los ens hem de sentir afortunats.

Etiquetes: Barça - Futbol

PER QUÈ NO PUC ANIMAR LA SELECCIÓ ESPANYOLA?

La selecció espanyola de futbol és, actualment, un dels millors equips nacionals del món. Les dues eurocopes i el mundial guanyats en els últims cinc anys demostren no només el seu domini continental, sinó també la seva supremacia internacional. La progressió de ‘la Roja’ (com és coneguda popularment) és paral·lela a l’evolució del millor Barça de la història. Els bons resultats aconseguits per la selecció nacional són el reflex dels títols conquerits per l’equip català, fet que es justifica veient que l’onze titular que ha fet gran la selecció està format majoritàriament per jugadors blaugrana, i, consegüentment, l’estil de joc es comparteix.

Al voltant d’aquest aspecte, Espanya ha viscut un període feliç gràcies als títols aconseguits per la selecció i pel Barça. Però els catalans, que, tot i ser una nació, no tenim representació esportiva internacional, a vegades estem confosos sobre quin equip animar. Hi ha gent que no entén que els nacionalistes catalans donin suport a la selecció espanyola, i els critiquen. Ells, però, no s’han plantejat que els catalans no animen la selecció com a país, sinó pels jugadors que hi prenen part.

Jo mateix, un català que només se sent català i no defensa les seves arrels espanyoles, no m’amago d’afirmar que em vaig alegrar després dels triomfs de la selecció espanyola. No obstant això, les victòries no m’alegren tant com les del Barça, i les derrotes, senzillament, no m’afecten. No em preocupo per veure el partit o seguir el resultat, sinó que un cop conec com ha acabat, m’alegro o no del paper dels jugadors del Barça. Però és que no només sento això amb la selecció espanyola, també m’alegro de les victòries i els èxits de l’argentina de Messi i Mascherano o el Brasil d’Alves, Neymar i Adriano. Posant d’exemple el proper mundial que se celebrarà al Brasil l’any 2014, puc afirmar que animaré i seguiré principalment la selecció argentina, ja que, com a fan de Messi que sóc, desitjo que culmini el seu palmarès amb un mundial. També és cert que m’alegraré si guanya Espanya o el Brasil, però a diferència del que passi amb l’“albiceleste”, les seves derrotes no m’afectaran (tampoc vull dir que em deprimiré si Messi no guanya, sinó que, senzillament, em sabrà greu).

Hi ha molta gent que pensa que els catalans no podem animar Espanya, i si ho fem, ens consideren hipòcrites. Creuen que donem suport a la selecció espanyola perquè ens representa i s’imaginen que gaudim i ens tornem bojos després dels seus triomfs. Però no saben que la selecció campiona del món no ho hauria estat sense els jugadors del Barça, i si no haguessin comptat amb Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets i companyia no serien el que són. Han de saber diferenciar entre política i futbol, i han d’entendre que no animem la selecció espanyola per la pàtria nacional, sinó pels jugadors que la componen. Si no ho comprenen, seguiran cometent un error que els negarà la certa visió de la realitat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

QUÈ FAREM SENSE VALDÉS?

Víctor Valdés és el porter titular del Barça des de l’any 2003 i en aquest temps ha disputat un total de 488 partits amb la samarreta blaugrana. Ha fet gaudir els aficionats amb grans parades i hi ha contribuït molt positivament en l’evolució de l’equip. Malauradament per als culers, però, el porter ha anunciat que deixarà el Barça quan finalitzi aquesta temporada, acabant així amb onze anys de carrera professional al club. També ha expressat que és una decisió totalment presa i que res ni ningú el farà canviar d’opinió. Valdés ha sigut un dels principals protagonistes dels èxits del club en l’última dècada i la seva importància dins l’equip es pot equiparar amb la dels millors cracs de la plantilla. Tot i això, no el valorarem com es mereix fins que el perdrem, i això afectarà molt negativament els futurs resultats.

Com tots els professionals, el porter català ha viscut moltes nits màgiques, però també ha hagut de suportar partits que desitjaria oblidar. Afortunadament per ell i pels barcelonistes, són més els títols que ens ha fet guanyar, que les derrotes que ens ha fet haver de resistir. Qualsevol culer amb una mica d’experiència recorda la final de la Champions que es va jugar a París l’any 2006, on el porter va tenir un paper molt destacat. Les seves aturades enfront del davanter de l’Arsenal Thierry Henry van mantenir amb vida el Barça, que sense l’actuació de Valdés no hauria conquerit el títol. El porter es va reivindicar i va ser aquí on el món el va conèixer.

També formen part de l’imaginari blaugrana els dos partits de les semifinals de la Champions l’any 2009. A l’anada, no va intervenir en excés, però la resolució d’incidències puntuals va ser molt important. La tornada a Stamford Bridge va tenir de protagonista principal Andrés Iniesta amb el gol a l’últim minut. Però tot i l’extraordinari gol, el de Fuentealbilla no hauria classificat l’equip per a la final si el porter català no hagués intervingut decisivament en les múltiples arribades a l’àrea per part dels davanters anglesos. El paper del manxec va ser tan rellevant, que va eclipsar la gran actuació de Valdés; va tenir sis intervencions de mèrit que van evitar la golejada del Chelsea, i altres accions que donaven seguretat a la defensa. Més recentment, les aturades davant l’Atlètic de Madrid i el Màlaga, que valen el títol de la Supercopa d'Europa i tres punts importants a la lliga respectivament, han fet veure als aficionats que Valdés, tot i desitjar marxar, està vivint el moment i aprofita l’última temporada com a blaugrana per demostrar les seves qualitats.

Ocupar la porteria del Barça no és una tasca fàcil, ja que a més de tenir els reflexos i qualitats pròpies d’un porter, també calen aptituds concretes necessàries per al bon desenvolupament del joc blaugrana: saber jugar bé i ràpid amb els peus, poder respondre en accions aïllades, transmetre seguretat i organitzar l’equip des del darrere. Valdés compleix tots aquests requisits i aporta un grau d’experiència important. Serà difícil trobar un altre porter que compleixi responsablement en totes les assignatures, i probablement no dominarà, com ho fa el català, tots els aspectes del joc. Caldrà temps perquè no notem l’absència de Víctor Valdés a la porteria, i és necessari que Andoni Zubizarreta, director esportiu del club, faci la seva feina ben feta.

Parades impossibles, nits inoblidables i intervencions històriques és el llegat que deixa Valdés a Barcelona. Sap perfectament que el trobarem a faltar i que el buit que deixarà a l’equip serà important; tot i això, estic convençut que el club de la seva vida seguirà sent el Barça. Vagi on vagi espero que porti el club al cor i se senti orgullós dels seus orígens. Encara que deixi despullada la porteria, li desitjo el millor en la seva nova etapa, sigui on sigui, i si un dia vol tornar, el rebre'm amb els braços oberts.

Etiquetes: Barça - Futbol

EL FI JUSTIFICA ELS MITJANS?

L’arribada de Tata Martino a la banqueta del Camp Nou ha suposat, entre altres canvis tàctics, la variació de l’estil de joc del Barça. A diferència del sistema que s’utilitzava amb Guardiola i Vilanova, de toc i dominant la pilota, l’entrenador argentí sembla que opta per un joc més descontrolat. Tan sols portem set jornades de lliga, però aquest canvi ja ha provocat el debat entre el barcelonisme i ja es troben les primeres disconformitats amb el sistema de l’entrenador.

El Barça dels últims anys s’ha guanyat el respecte de tot el planeta futbol no només pels títols que ha aconseguit, sinó, també, per la manera com els ha conquerit: tocant, hipnotitzant el rival i fent petits els equips més grans. A causa dels seus assoliments ha rebut el reconeixement de tot el món futbolístic i ha deixat el segell Barça pertot arreu. El seu estil característic és l’herència de l’equip que entrenava

Johan Cruyff, conegut com el Dream Team i que també va enlluernar el món. El seu sistema és totalment d’atac, no li dóna ni espais ni comoditats al rival, proporciona el control de la pilota i, consegüentment, el govern del partit, i quan és necessària, aporta la pausa que en alguns capítols del joc es reclama. Aquest estil va ser modificat lleugerament per Guardiola, Vilanova el va mantenir, i Martino, amb l’excusa que venia a perfeccionar-lo, l’està modificant en excés fins al punt de sobreposar el seu matís personal a l’essència base. El pla futbolístic de l’argentí consisteix en un joc més directe, amb intercanvis de cops continus i transformant el partit en atacs d’anada i tornada.

Aquesta modificació de l’estil ha fet veure a l’espectador que hi ha altres camins a part del tiki-taka, que en determinats escenaris puntuals podem utilitzar. L’any passat reclamàvem un pla B per desencallar els partits que se li complicaven al Barça, i ara, tot i aquest canvi tàctic que s’acosta a la salvació d’urgència tan desitjada, no estem convençuts amb el joc mostrat per l’equip. I és que cal diferenciar entre necessitar un gol en una eliminatòria europea que classifiqui l’equip, i jugar al camp del Rayo Vallecano, anar guanyant 0-2 i no controlar la pilota com sabem. La realitat, i no cal que ens n’amaguem, és que el Barça no té recursos per fer aquest joc, ja que els seus jugadors han estat entrenats des que eren nens per tenir el govern del partit, i saben perfectament la millor manera de resoldre els partits.

A aquestes alçades de la temporada encara no, però quan el Barça s’hagi d’enfrontar amb rivals d’entitat, haurem de veure quina és la resposta de l’equip i si aquest sistema també funciona. Més enllà de les possibles futures dificultats del Barça en compromisos importants, però, l’evidència és que, si bé la possessió de la pilota (encara que molts mitjans diguin el contrari) segueix sent el patrimoni del Barça, el nombre de passades en llarg del porter i els centrals ha augmentat. Aquestes tenen dos possibles resultats: que un migcampista o davanter l’aconsegueix controlar i d’aquesta manera guanyar molts metres i superar rivals amb poc temps, o perdre la pilota i començar la pressió com li agrada a Martino. Malauradament per al desenvolupament del joc blaugrana, la segona resolució és la més freqüent.

És cert que, en equips mediocres, qualsevol tàctica és acceptada a l’hora d’intentar assolir els resultats i aconseguir els èxits necessaris. Per exemple, els aficionats d’un equip de la part baixa de la classificació no reclamen un estil de joc determinat, sinó que només desitgen salvar la categoria sense patir en excés, la manera d’aconseguir-ho no és important. El Barça, però, és el millor equip del món i, per això, els seus seguidors exigeixen títols i bon joc amb el mateix nivell d’importància. Un entrenador que arriba a la banqueta blaugrana no pot decidir jugar de la manera que ell vulgui, sinó que l’ADN del Barça no pot variar i l’equip ha de seguir demostrant qui és. Gerardo Martino, tot i justificar en cada roda de premsa que no està aquí per modificar l’estil, realment està deixant enrere la base que ens ha fet grans i ens està fent renunciar als nostres orígens. Això, no ens ho podem permetre.

Etiquetes: Barça - Futbol


UNA LLIGA COMPETITIVA?

Barça i Madrid són els dos grans equips de la lliga espanyola, i des de l’any 2004, en què el València CF va ser campió de lliga, s’han repartit tots els títols i les segones places del campionat domèstic (exceptuant l’any 2008, en què el Barça va quedar tercer per darrere del Madrid i el Vila-real). D’aquesta manera, els dos equips han demostrat la seva hegemonia aclaparadora a la lliga estatal i s’ha comprovat la desigualtat immensa que hi ha entre ells i la resta d’equips. A continuació, s’exposen un seguit de dades objectives on es pot veure reflectida aquesta diferència.

Els drets televisius. El repartiment dels drets televisius és un clar exemple de la diferència entre la lliga espanyola i la resta de lligues europees, i de la desigualtat entre Barça i Madrid i els altres equips espanyols: a la lliga anglesa, l’alemanya i la francesa es reparteixen un total de 1.000, 515 i 360 milions d’euros respectivament entre els diferents clubs, i la diferència entre l’equip que més ingressa i el que menys ronda els 25 milions d’euros. El Manchester United, el Bayern de Munich i l’Olympique de Marsella, els equips que més guanyen, obtenen un 7,5% del total de diners repartits. En canvi, a Espanya, Barça i Madrid reben entre tots dos un 46% del ingressos i guanyen 128 milions més que els equips que 
ingressen menys.

El pressupost. Els pressupostos de Barça i Madrid són de 490 i 525 milions d’euros respectivament, i el de l’Atlètic de Madrid, el tercer equip amb el pressupost més alt, de 150 milions (una diferència de 350 milions). El pressupost dels dos equips grans supera els 1.000 milions d’euros i el dels 18 equips restants de la lliga arriba als 800 milions, cosa que suposa una diferència de 200 milions. També cal afegir que Barça i Madrid són, deixant de banda els equips que han ascendit, els únics clubs que han augmentat 
el seu pressupost.

Les inversions en fitxatges. Barça i Madrid són els dos equips de la lliga espanyola que, amb diferència, han invertit més en fitxatges aquest estiu. L’equip madrileny ha destinat, en la milionària incorporació de Gareth Bale al club, 20 milions més que la resta d’equips de primera divisió junts (excloent Barça, Sevilla i Atlètic de Madrid). A més, els dos clubs han invertit el 60% dels diners gastats pels equips de primera divisió.

Els títols de lliga. Pel que fa a la consecució del títol en els últims vuit anys, a Espanya ha estat acaparada per Barça i Madrid, amb cinc i tres títols cadascú. A les altres lligues europees, però, s’ha distribuït més heterogèniament: tres equips diferents han aconseguit la lliga anglesa i la italiana (Chelsea, Manchester United i Manchester City, i Inter, Milan i Juventus), quatre equips s’han proclamat campions de la Bundeslliga alemanya (Bayern de Munich, Borussia Dortmund, Stuttgart i Wolfsburg) i sis equips han conquerit la lliga francesa (Olympique de Lió, Girondins de Bordeus, Olympique de Marsella, Lille, Montpeller i PSG).

Aquestes dades exemplifiquen de manera evident la gran diferència entre Barça i Madrid i la resta d’equips, i aquesta desigualtat no beneficia la lliga espanyola, que d’aquesta manera perd interès. A diferència de les altres lligues europees, aquest estiu la competició estatal ha obtingut més beneficis que pèrdues en traspassos, i això demostra que els clubs han perdut les seves estrelles. L’emoció d’aquesta temporada estarà centrada únicament en si Madrid o Barça conquereixen la lliga i en quins equips es repartiran les posicions europees i les places de descens. Lluny queden aquelles temporades en què Barça, Madrid, Deportivo i València es disputaven el títol, la diferència entre el primer i el cinquè era de 10 punts i la lliga es decidida l’última jornada entre tres possibles candidats.

Personalment, no crec que la lliga espanyola sigui “La mejor liga del mundo” pel sol fet de tenir el millor i el segon millor jugador del món i la majoria de les estrelles de la selecció espanyola. Això no fa que augmenti el seu interès, sinó que incrementa l’abisme entre el Barça i el Madrid i els altres equips. Per molt que els jugadors, els entrenadors i els presidents ens intentin fer entendre que la lliga espanyola és la millor del món, no aconseguiran fer-nos creure una gran mentida i hauran de lluitar contra l’evidència que el campionat ha perdut tot el significat.

Etiquetes: Barça - Futbol


ON ÉS EL CENTRAL QUE NECESSITAVA EL BARÇA?

Agger, David Luiz i Thiago Silva

Cada estiu, un cop s’ha acabat la temporada, els equips busquen al mercat jugadors per reforçar les seves plantilles. Des de ja fa uns anys, la posició que el Barça necessita amb més urgència és la d’un central, però de moment encara no ha trobat un jugador amb garanties per ocupar aquesta posició. El 2008, el Barça disposava de Rafa Márquez, Carles Puyol i Gabi Milito en aquesta demarcació, i a causa de les baixes de Lilian Thuram i d’Oleguer Preses, van arribar Gerard Piqué (procedent del Manchester United per 5 milions) i Martín Cáceres (procedent del Vila-real per 16,5 milions). Aquest segon no va tenir un pas destacat pel Barça i va ser cedit a la Juventus un any després de la seva arribada a Barcelona, al Sevilla la temporada següent i l’equip andalús va utilitzar l’opció de compra corresponent al final de la cessió. El català, però, ha triomfat i actualment és un dels millors centrals del món. Un any després, va arribar Txigrinski (procedent del Xakhtar Donetsk per 25 milions), però no va disposar de minuts i la temporada següent va tornar al seu club d’origen per 10 milions menys. L’any 2010, Márquez va marxar al Red Bull New York i va arribar Javier Mascherano (procedent del Liverpool per 22 milions) per ocupar la posició de defensa central, tot i que la seva demarcació natural era migcampista. La temporada 2011-2012, Andreu Fontàs va pujar del filial, però a causa de la seva poca participació, el 2013 va ser cedit al Mallorca i un any més tard ha sigut venut al Celta. Aquell mateix any Milito va ser traspassat a l’Independiente d’Avellaneda. La temporada passada va arribar Song per ocupar la posició vacant tot i ser migcampista, i Marc Bartra i Marc Muniesa van pujar del filial. Aquest any el culebrot del central no ha sigut diferent dels anys anteriors i la junta directiva, tot i l’interès per alguns jugadors, no ha aconseguit incorporar a ningú. La primera opció per a Tito Vilanova era Thiago Silva, però el PSG el va renovar incrementant-li la fitxa i va convertir el fitxatge en impossible; amb l’arribada del Tata Martino també hi havia en la retina un central, però el desinterès de l’argentí va fer que les ofertes per Agger (Liverpool) i David Luiz (Chelsea) no fossin suficients per als respectius clubs. D’aquesta manera, un estiu més, el Barça s’ha quedat sense el central desitjat.

Piqué sembla l’únic indiscutible a l’onze titular, i per acompanyar-lo a l’eix de la defensa el Barça disposa de Puyol, Marc Bartra, Mascherano, Song i Adriano. El capità porta tota la vida al club i fa uns anys ningú li discutia la titularitat. Va sobrat d’experiència, però l’edat comença a passar-li factura en forma de lesions. Bartra és, conjuntament amb Piqué i Puyol, l’únic central pur de l’equip. La manca d’experiència, a causa de la joventut i de les poques oportunitats que li va donar Tito Vilanova l’any passat, pot passar-li factura. Tot i això, té qualitat suficient per tenir aquesta responsabilitat. L’argentí i el camerunès van ser fitxats per ocupar aquesta posició tot i ser migcampistes. El primer s’ha adaptat molt bé i genera confiança; el segon ha tingut pocs partits per demostrar el que val, però no sembla candidat a ocupar el lloc que falta. Adriano és l’últim invent de Tito Vilanova, que a causa de les múltiples baixes en defensa es va veure obligat a col·locar-lo en aquesta posició. No va decebre, però no és la millor opció per acompanyar Gerard Piqué.

Amb aquesta anàlisi es veu clara la necessitat d’incorporar un central, ja que Piqué necessita una parella amb garanties per intentar evitar les fugues defensives de la temporada passada. El català necessita una parella estable per defensar la porteria blaugrana i intentar reduir el nombre de gols encaixats en anys anteriors. La contractació d’un central hauria permès tenir jugadors disponibles tot i les lesions i sancions inoportunes i hauria aportat noves possibilitats tàctiques a l’equip. En canvi, probablement, s’hauria pagat un preu massa car i la seva adaptació hauria sigut ràpida i, potser per això, dolenta. Els joves del filial haurien vist que no es confiava en ells i potser haurien perdut les ganes de competir amb el Barça. Segurament, els haurien cedit o traspassat a altres clubs en els quals disposessin de més minuts. Contràriament, no haver-lo fitxat beneficia la part econòmica del club i dóna més minuts als que ho necessiten, com Bartra. D’aquesta manera, però, la feblesa defensiva es farà més evident i l’equip patirà en excés per mantenir la porteria a zero.

Personalment, crec que un cop més la directiva de Sandro Rosell no ha trobat al mercat el que la plantilla necessitava i ja comencen a ser massa els errors al mercat de fitxatges per un club com el Barça. A més de saber competir i aconseguir guanyar, s’ha d’aprendre a reforçar correctament l’equip per millorar-lo any rere any, i això, des que Rosell ha arribat, no ha passat. El president de l’entitat ha d’entendre que si no es fitxa, no es guanyarà, i per molts jugadors del filial que puguin ajudar l’equip en situacions límit s’ha d’invertir en fitxatges. Si no es fa, el cicle triomfal del Barça acabarà, i això, no ho vol ningú.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu


DIARIS DEL MATEIX PAÍS?

La premsa escrita, igual que els altres mitjans de comunicació, informa i explica les notícies depenent del seu públic. Els oients, els teleespectadors i els lectors són el més important, i per això, són informats en funció de les seves preferències. Tot i que un punt personal és necessari a l’hora de narrar els fets d’actualitat, a vegades aquesta subjectivitat supera els límits del periodisme.

No cal amagar que un diari editat a Madrid es farà més ressò dels equips madrilenys i, contràriament, un diari català ocuparà més pàgines parlant dels seus equips. No obstant això, una notícia d’actualitat ho és a tot arreu i cal destacar-la com la que més encara que sigui contrària als nostres interessos. Un altre factor a tenir en compte és que el futbol no és sempre el més important; hi ha altres esports que s’han de destacar quan l’actualitat ho reclami. Un esdeveniment important mereix el mateix respecte i importància que els campionats de futbol. L’actualitat ho és, indiferentment de la disciplina.

Un clar exemple d’aquesta subjectivitat el trobem en les portades de la premsa esportiva durant la temporada. És clar que durant la pretemporada els fitxatges tenen un pes important en l’actualitat i els diaris donen més rellevància a les incorporacions dels equips als quals són favorables. Durant el curs, però, els titulars diaris, contràriament al que realment passa, haurien de coincidir mínimament. Cal saber destriar la informació rellevant i necessària a la portada, i la que no és prou important per sortir a la primera pàgina però sí a l’interior. Les cròniques dels partits també exemplifiquen aquesta subjectivitat: la narració dels fets del matx i el grau d’aportació personal poden suposar una diferència evident entre dos diaris, fins al punt que semblin dos enfrontaments diferents.

Els periodistes han d’entendre que l’opinió pròpia està molt bé a les columnes, però que a l’hora d’explicar les notícies, la visió personal no és important i cal narrar els fets com si d’un espectador es tractés. El periodisme és una feina prou castigada perquè els que s'hi dediquen afegeixin matisos personals innecessaris a l’actualitat i provoquin la confusió del lector. Aquest desitja ser informat de les notícies des d’un punt de vista objectiu, i sembla que aquesta paraula comença a ser una desconeguda pels periodistes.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu


TATA MARTINO, LA DECISIÓ ENCERTADA?

L’anunci de la recaiguda de Tito Vilanova, i la consegüent renúncia com a entrenador del Barça, va deixar en estat de xoc tot el món del futbol. Va ser una notícia que ningú s’esperava i que ningú volia sentir, i els barcelonistes, a més de preocupar-nos intensivament per la salut del de Bellcaire d’Empordà, també ens vam interessar per saber el futur entrenador de l’equip, un càrrec que, després de la marxa forçada de Vilanova, havia quedat orfe.

Gerardo Martino, més conegut com el Tata Martino, va ser l’elegit per substituir Vilanova i intentar continuar i mantenir el projecte iniciat per Guardiola l’any 2008. L’argentí no ha entrenat mai a Europa, però ha aconseguit bons resultats amb els equips que ha dirigit: el millor balanç en un Mundial (quarts de final) i un subcampionat en la Copa Amèrica 2011 és el seu llegat com a seleccionador del Paraguai; i 4 Tornejos d’Obertura, 2 de Clausura i 4 campionats absoluts al Paraguai i 1 torneig final a l’Argentina són els títols que ha conquerit amb els equips sud-americans que ha entrenat. El rendiment acreditat ha estat molt bo, però el futbol europeu és diferent i caldrà veure si serà capaç d’adaptar-s’hi. De moment, és clar que és una proposta arriscada confiar en un entrenador novell entrenant a Europa per mantenir un projecte iniciat.

 El Tata Martino és una persona amb les idees molt clares i això pot modificar excessivament, i sense que alguns ho desitgéssim, el model Barça i abandonar la filosofia dels últims anys. La personalitat de l’equip es podria veure alterada si el nou entrenador adopta noves tàctiques i estratègies que desmunten el pla iniciat per Guardiola. Entre altres variants, sembla que l’argentí es decantarà per la pressió individual en lloc de la pressió zonal en la defensa dels córners, estratègia desfavorable al Barça a causa de les condicions físiques dels jugadors. Ell va prometre que no modificaria en excés l’equip, i és important que intenti amagar els pocs defectes que té; la defensa a l’home és, contràriament, exposar el Barça a l’atac enemic.

És una evidència que, a finals de juliol i quan tots els equips ja han començat les respectives pretemporades, hi ha poques ofertes al mercat, però això no ha de servir d’excusa a l’hora d’escollir. Entre altres recursos, el Barça té una pedrera reconeguda mundialment que no només serveix per alimentar el primer equip de futurs talents, sinó que també pot aportar entrenadors en situacions límit. A més, l’arribada del tècnic argentí obligarà a deixar fora de la banqueta els preparadors físics i el que fins ara era el segon entrenador (Jordi Roura), que coneixen de primera mà les necessitats dels jugadors i que han treballat amb ells els últims anys.

Personalment, l’elecció de Martino com a substitut de Tito Vilanova no m’agrada, ja que crec que sembla més una solució d’urgència sense garantia d’èxit que un projecte de futur que asseguri el model. Amb això no vull assegurar el fracàs, ni molt menys, però hi havia altres opcions, i millors, com a relleu a la banqueta.

Diuen que no s’ha de jutjar un llibre per la portada, i per això, quan comenci la temporada i l’argentí hagi dirigit alguns partits, podrem fer un judici més precís de la seva arribada. De moment, però, les primeres valoracions es fan seguint els seus resultats anteriors, i més enllà dels títols que ha aconseguit, la seva nul·la experiència a Europa pot passar-li factura.

No tindré cap problema a reconèixer que m’he equivocat si, finalment, Martino assoleix títols i convenç com a entrenador. Empassar-me les paraules serà símptoma que el Barça ha triomfat, i això és el més important.

Etiquetes: Barça - Futbol


ÉS NECESSARI EL GAMPER?
Cada estiu, les primeres setmanes de la temporada, el Barça disputa el trofeu Joan Gamper contra un equip internacionalment reconegut. L’enfrontament es disputa des de l’any 1966, però actualment, amb el calendari atapeït, ha perdut la tensió competitiva i s’ha convertit en un matx molest.

És un partit amb molta història i es considera una tradició disputar-lo a l’inici de la temporada. El seu preu barat facilita l’afluència de públic, i com que es troba enmig de les vacances, els més petits tenen la primera oportunitat de veure els seus ídols en directe i contemplar el temple blaugrana, escenari per a alguns desconegut.

D’altra banda, però, cada vegada costa més trobar un dia per al partit a causa dels múltiples compromisos del Barça i, fins i tot, a vegades pot dificultar l’activitat dels jugadors (ja que algun any es juga entremig de la disputa de la Supercopa d’Espanya o un cop ja ha començat la Lliga). Com que els jugadors més importants han de recuperar-se o preparar-se per als futurs enfrontaments oficials, els encarregats de jugar el partit són els que tenen menys rellevància o els del Barça B, i la presentació de la plantilla, que té lloc a l’inici del partit, es fa sense tots els jugadors de què disposarà l’equip, ja que hi poden haver nous fitxatges o alguns dels jugadors presentats poden marxar a un altre club.

És cert que el nom de Joan Gamper com a fundador del club ha de ser present en les ments dels barcelonistes, però hi ha altres opcions que fer un trofeu de pretemporada amb el seu nom. Si realment és tan important i cal conèixer-lo, hi ha altres mètodes per recordar-lo sense que això suposi un maldecap per als futbolistes. Disputar-lo, com aquest any, abans que comencin les competicions oficials, i incloure’l dins els partits amistosos que juga l’equip és una bona opció, però si no es troben dates a la primera quinzena d’agost (abans que comenci la Lliga), no ha de ser una obligació disputar-lo, ja que “molesta” la preparació, concentració i motivació dels jugadors. Hi ha gent que dirà que és una tradició, però les tradicions tard o d’hora es perden i pel sol fet de ser el costum no hem de seguir disputant-lo, sinó que a vegades, i a causa del context i les circumstàncies, cal renovar-se.

Una bona opció és la de fer la presentació de la plantilla i l’staff tècnic en el primer partit oficial de la temporada. D’aquesta manera els jugadors no disputen partits innecessaris, però es pot presentar decentment la plantilla a l’afició i un cop ja està completa. No caldrà preocupar-se per conèixer qui és Joan Gamper, és prou important perquè els barcelonistes no oblidin el seu nom.

Etiquetes: Barça - Futbol

CAMP NOU, RENOVACIÓ O RECONSTRUCCIÓ?

Fa anys que el Camp Nou és testimoni de luxe de l’evolució i la progressió de la primera plantilla del Barça. Des de 1957 ha sigut l’escenari dels partits com a local de l’equip, i en aquest període de temps ha contemplat les millors nits i ha patit les derrotes més amargues. Hi ha veus que ja han proposat tenir un estadi diferent, i per arribar a la modernitat necessària en aquests temps, hi ha dos camins: renovar l’estadi sense tirar-lo a terra, o enderrocar-lo i construir-ne un de nou.

L’opció de construir un nou Camp Nou és més cara i té més dificultats immobiliàries: caldria trobar un solar gran a prop de Barcelona i traslladar-hi les oficines i tot el que faci referència a l’administració i organització del club. La construcció des de la base, però, facilitaria una homogeneïtat estructural i visual i permetria un complex de negocis (restaurants, hotels...) a disposició dels socis i aficionats assistents al camp que enfortiria l’economia del club. Tot això obligaria a deixar d’utilitzar l’actual estadi, que per a molts culés té un sentiment patriòtic, i, simbòlicament, semblaria que enderroquem els records més dolços de la història del club i els abandonem en el passat.

A l’altre extrem trobem la possibilitat de renovar i modernitzar l’actual estadi. Aquesta reforma seria més barata però s’hauria de fer sobre una estructura ja construïda que privaria de certes millores. Un exterior més modern o uns passadissos diferents, són possibles canvis que contempla aquesta opció. D’aquesta manera es renovaria l’actual estadi però sense perdre l’essència històrica del camp. El trasllat de les oficines, del museu i de tot el que envolta el temple blaugrana seria innecessari, tot i que l’estadi viuria un període de reformes que dificultaria la seva utilització.

Això, de moment, és un avantprojecte que ha d’agafar forma i rellevància. Els aficionats saben que la directiva té aquesta idea i cadascú té les seves valoracions i aportacions. Des del meu punt de vista, crec que no seria una acció encertada abandonar un símbol del barcelonisme com és el Camp Nou i que les reformes, si calen, haurien de ser lleus i en l’actual estadi. És cert, renovar-se o morir, però no podem permetre que el negoci, les noves tecnologies i el mercat econòmic ens facin enderrocar un dels patrimonis més preuats del Barça.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu

LA DERROTA I LA VICTÒRIA IGUAL PER A TOTHOM?

Fa deu dies es va donar el tret de sortida a una nova edició de la lliga de 1a divisió i els equips ja comencen a definir els seus objectius: alguns, els més dèbils, es conformen en no patir en excés per mantenir la categoria; d'altres, el grup més nombrós, desitgen salvar-se aviat per poder competir per a posicions europees; i el grup més reduït i ambiciós vol conquerir el títol. Cadascú lluitarà per les seves metes i segons les seves possibilitats; així doncs, no tothom entendrà i valorarà els resultats de la mateixa manera.
Guanyar i perdre són dues paraules imprecises i indefinides, i sovint ens podem arribar a preguntar què és guanyar i què és perdre. És alegria i emoció? És frustració i decepció? És només això, o darrere d'aquests mots s'hi amaga un món?
Sovint, en assolir la victòria, ens oblidem dels problemes, deixem enrere les dificultats i només pensem en el que hem assolit: un triomf material i sentimental. Si ho mirem al revés, comprovem que perdre significa haver fracassat i estem obligats a lluitar contra l'evidència que la feina feta fins aleshores no ha obtingut els fruits que desitjàvem. La derrota té més valor sentimental que material, ja que no ens afecta tant la pèrdua de la possible recompensa com el sentiment de frustració.

Però, realment, en ser derrotats, hem fracassat, i quan resultem vencedors, hem triomfat? No sempre, ja que a vegades una victòria insuficient pot suposar l'eliminació i una derrota per la mínima pot garantir la salvació. Posem d'exemple l'última jornada del campionat de lliga on dos equips estan lluitant per aconseguir la permanència a la categoria. La situació és la següent: el goal average individual està empatat, un dels dos equips té tres punts més que l'altre i una diferència de gols de tres positius, mentre l'altre equip ha marcat i encaixat els mateixos gols. Els partits acaben amb la victòria per la mínima de l'equip que anava per sota i de la derrota pel mateix resultat de l'equip que tenia avantatge. A causa de la combinació dels resultats, la classificació es manté igual i l'equip que ha guanyat el seu partit, tot i la victòria, no ha assolit el seu objectiu.
Un altre exemple el trobem a la Copa del Rei: fiquem-nos a la pell d'un jugador de futbol català, que milita a segona divisió B. Després de classificar-se a les diferents fases prèvies, el seu equip ha aconseguit classificar-se pels setzens de final. Al sorteig, l'atzar ha volgut que s'enfrontessin al FC Barcelona. És una notícia positiva o negativa? Amb força seguretat no podran classificar-se per a la següent fase, ja que seran eliminats. Però estaran tristos? Pensaran que la seva feina no ha obtingut resultat? Tot el contrari, de l'esforç als entrenaments i als diferents partits previs han aconseguit obtenir els seus fruits, jugar contra el Barça, el millor equip del món, i això és un premi.
Caldria entendre el significat de guanyar i perdre; pot ser que en un partit els dos equips que s'enfronten guanyin i alhora perdin. Cadascú dins de les seves possibilitats, dels seus objectius. En el fons guanyar no és només el fet d'haver aconseguit millor puntuació, és un element personal. Cadascú guanya i perd el que ell vol guanyar i vol perdre, en cap cas ens hem de sentir obligats a comparar-nos amb la resta per veure si hem guanyat o hem perdut, i ningú ens pot obligar a sentir-nos guanyadors o perdedors. Nosaltres, des de dins, ens hem de preguntar si hem assolit els objectius. Si la resposta és “sí”, el resultat és una victòria.

Etiquetes: Futbol

BARÇA, CRÈDIT SUFICIENT?

És clar, i no cal ser un gran pensador del futbol per saber-ho, que el Barça, l’equip que ha dominat el futbol en els últims anys, s’ha guanyat la confiança de tothom, dins i fora del camp. No entraré a valorar l’aspecte extraesportiu, sinó que em centraré en l’apartat exclusivament esportiu. 

Els èxits aconseguits fins ara, els 14 títols que Guardiola va deixar de llegat i la lliga que ha guanyat Tito Vilanova a la banqueta, donen forma a cinc anys inoblidables a la història del Barça on aquest equip ha derrotat els més grans d’Europa sense abandonar la seva filosofia. I és per això que no només el que han aconseguit és important sinó el com, la forma de fer-ho, és el que recordarà la història. Són moltes les nits que aquest equip ha enlluernat el món i ha fet vibrar el seus aficionats, són incomptables les mostres de qualitat i talent exhibides per tots els components de la plantilla, són immesurables les lliçons donades per aquests jugadors i els entrenadors, i són molts els equips importants que s’han vist superats pel Barça sense poder-hi oposar resistència. 

És una evidència que aquest equip seguirà en ment de tots els aficionats al futbol durant anys i es tardarà a superar el que han fet aquests jugadors. Per això em va semblar una idea genial que, en els partits en què el Barça la “va palmar” sent eliminat de la Champions i perdent la lliga a casa la temporada 2011-2012, el públic reaccionés animant l’equip. Aquell era el moment de demostrar la nostra gratitud pels moments viscuts i agrair tot el que havien fet durant aquests anys.

Els arguments exposats anteriorment són més que suficients per demostrar que el Barça s’ha guanyat el respecte de tot el planeta futbol. Però tot i el crèdit obtingut, l’equip no es pot hipotecar per sempre i ha de seguir guanyant. Pel mateix motiu que actualment, a diferència de fa 30 anys, una victòria contra el Reial Madrid no justifica una temporada, els èxits aconseguits fins ara no podran amagar, si n’hi ha, les futures derrotes. Hem de tornar a començar i no viure dels èxits del passat, sinó aconseguir-ne de nous i guanyar un altre crèdit que serveixi pels propers anys. Sempre haurem d’estar agraïts a aquest equip per tot el que ha fet, i sí, els podrem recordar sempre que juguin, però no podem perdonar els seus futurs pecats tan sols pel seu passat.

Etiquetes: Barça - Futbol


I ARA QUÈ?

El Girona FC ha completat una temporada històrica, la millor en la trajectòria del club, i sense que ningú ho esperés a l’inici de la temporada, ha aconseguit estar lluitant fins a l’últim partit per l’ascens a primera divisió.
Un equip capaç de posar dreta una ciutat sencera, de guanyar-se la confiança de tots els catalans i, sobretot, de fer somiar tots els seus seguidors, ha de tenir una essència especial. I és que el Girona FC, l’equip que feia tres anys havia salvat la categoria gràcies a un penal transformat en l’últim minut de l’últim partit, tot i disposar del pressupost més baix de la categoria i tenir l’únic objectiu de salvar-se sense patir en excés, ha disputat les primeres places de la classificació a equips elaborats per pujar a primera divisió amb pressupostos fins a deu vegades més que el seu.
La temporada de l’equip ha sigut per emmarcar i durant aquest any s’han batut i superat diferents rècords de la història del club, entre els quals destaquen el màxim nombre de partits guanyats en el còmput global (21), a casa (15) i a fora (6); el màxim nombre de gols marcats (74), i la millor puntuació (71). El joc mostrat pels jugadors ha sigut de qualitat i l’entrega de la plantilla i l’staff tècnic, molt destacable, però tot i la gran temporada, l’equip no va poder posar la cirereta a la campanya, ja que l’Almeria els va eliminar a la final del play-off d’ascens. 
Potser als aficionats els sembla que el Girona no ha aconseguit l’objectiu final de la temporada, però el que ha fet socialment és de tan valor que el “fracàs” esportiu no fa tan mal. Cal recordar que fa 7 anys el Girona FC militava a 3a divisió i que amb aquest període de temps s’ha consolidat en la categoria de plata. Tampoc s’ha d’oblidar l’objectiu inicial de l’equip, la permanència, i valorar el que han aconseguit com un regal per la feina ben feta. Un altre aspecte a comentar és la resposta de l’afició després de la desfeta contra l’Almeria. La seva reacció va ser exemplar i envejable, i la decisió del club de fer una rua pels carrers de la ciutat i una festa a l’estadi de Montilivi, tot i la derrota, és una idea més que encertada. 
La pregunta ara és: què passarà la temporada que ve? L’equip tornarà a estar a dalt? Jugarà de la mateixa manera? Haurà de tornar a lluitar per no baixar? Són preguntes de les quals ningú té la resposta, que només el temps podrà contestar i que els jugadors, els tècnics i la directiva seran els encarregats de donar-hi forma. Jo, com a aficionat, només puc donar les gràcies per tot el que ens han fet viure aquest any. Per primer cop he vibrat igual amb el Barça que amb un altre equip, m’he bolcat amb aquest i l’he animat com el primogènit. Tinc el desig que això es repeteixi la temporada que ve, però si tot no va com voldríem, sempre quedarà en la memòria el record d’una temporada històrica.

Etiquetes: Futbol

MÉS QUE UN CLUB?

Quan Éric Abidal va fitxar pel Barça l’estiu del 2007, ningú s’imaginava que el lateral francès es convertiria en un ídol pel barcelonisme. Durant la seva etapa com a blaugrana ha viscut grans moments, en els quals ha conquerit tots els títols a nivell de club, però també ha hagut de passar per situacions que ningú desitja. El març de 2011 se li va detectar un tumor al fetge i va haver de deixar el futbol durant un temps. Afortunadament, només dos mesos després va reaparèixer i va poder aixecar el trofeu de la UEFA Champions League gràcies al gest de generositat de Carles Puyol. La seva carrera semblava que ja no perillava, quan el març de 2012 el club va anunciar que el jugador havia recaigut i s’hauria de sotmetre a un trasplantament de fetge. Aquesta intervenció va ser més delicada que l’anterior, i això el va mantenir allunyat dels terrenys de joc més temps. L’agost del mateix any va començar a fer treball al gimnàs, i a l’octubre va passar uns dies a la Vall d’Aran per ultimar el seu estat físic. El mes de desembre es va començar a entrenar amb els companys al terreny de joc i quatre mesos més tard entrava en una llista de convocats. El 6 d’abril, en el partit de lliga contra el Mallorca al Camp Nou, Abidal va substituir Gerard Piqué en el minut 70, consolidant així una de les proeses de superació més impressionants de la història de l’esport. A finals del mes de maig la junta directiva del Barça va anunciar que Éric Abidal, el jugador que havia superat un càncer i s’havia enfrontat amb la mort en més d’una ocasió, no renovaria el seu contracte amb el club. És una decisió amb la qual ningú comptava i que va en contra d’unes declaracions de Josep Maria Bartomeu, vicepresident esportiu del club, que el mes de desembre havia dit al programa de RAC1 Primer toc que Abidal renovaria tot just quan jugués un partit. Abidal va jugar, va ser aclamat per la grada i de la renovació mai se’n va saber res.
A aquesta directiva li han faltat dos aspectes primordials a l’hora de solucionar aquest cas: els valors i la valentia. Personalment, trobo la no renovació del jugador una manca immesurable de valors i de sentiments envers la feina feta per ell i per la seva família. D’altra banda, un cop presa la decisió, Sandro Rosell i Andoni Zubizarreta haurien d’haver tingut el coratge d’enfrontar-se a aquesta resolució i explicar clarament els motius de la marxa d’Abidal.

Des d’aquell dia, les reaccions respecte a aquest tema han sigut moltes i variades i, que jo recordi, no n’he sentit cap defensant la decisió del club. El mateix jugador va expressar a la roda de premsa de comiat que ell es veia amb cor de seguir jugant i que el seu desig era fer-ho al Barça. En un altra entrevista va manifestar que estava molest amb el club. Fins i tot, el dia del comiat d’Abidal al Camp Nou, quan el jugador va agrair a la directiva el tracte prestat durant els sis anys de carrera al Barça, una part de l’afició va xiular tímidament la lloança a aquells que no l’havien volgut renovar.

El que no pot ser és que un jugador que ha derrotat el càncer i que no s’ha vist frenat per la malaltia, després d’haver superat tots els obstacles, es vegi aturat per l’interès únicament esportiu dels directius del Barça. A vegades, no s’ha de pensar només amb l’afany de victòria d’un mateix, sinó que cal mirar els altres i entendre que el que han fet per arribar a ser on són no és qualsevol cosa i que hi ha jugadors especials que mereixen un tracte especial. Oferir-li tan sols un càrrec administratiu al jugador que ho ha superat tot és una falta de tacte impressionant que mai podré entendre.

“Més que un club” és el lema del Barça i no entenc que en contextos i circumstàncies tan excepcionals i concrets com en aquest cas no es facin les coses com els ideals del club indiquen, com la gent exigeix i com l’ètica demana. La directiva, en un profund acte d’egoisme, no ha renovat un jugador que ho ha donat tot per poder tornar a jugar amb el Barça i que ha superat el que no està escrit per aconseguir-ho. Sincerament, és una decisió que no esperava i que m’ha decebut profundament. #merciabidal

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu