L’esport sovint es defineix, estrictament, com l’exercici o activitat física realitzada amb l’objectiu d’obtenir uns beneficis en la condició vital personal. És molt més que això. Malgrat que amb poca freqüència, de tant en tant sorgeixen actituds vinculades estretament amb l’esport que desafien les limitacions de la pràctica competitiva i irrompen en situacions socials, polítiques o econòmiques de gran transcendència. Cal destacar, recentment, tres actituds que han sobrepassat les fronteres dels escenaris esportius i demostren que, a vegades, esport i societat s’agafen de la mà.
En primer lloc, ha sigut notícia en els darrers dies un cas que ha aixecat molta polèmica. La Carme, una veïna del barri de Vallecas, a Madrid, de 85 anys, va ser desnonada el passat 21 de novembre. No havien passat ni 24 hores d’aquest acte sorgit com a fruit de la desigualtat intencionada en l’economia naufragada actual, que el Rayo Vallecano, un club amb un pressupost de vint milions d’euros, va anunciar mitjançant el seu entrenador, Paco Jémez, que ajudaria aquesta senyora. De moment, el club ja ha donat quinze mil euros per la causa, relacionats amb els ingressos del partit de lliga davant el Sevilla, i a més, els jugadors i l’entrenador es van comprometre a implicar-s’hi i van prometre que pagarien un pis de lloguer per a la Carme.
Així, doncs, una ajuda moral, vital i, sobretot, econòmica que hauria de dur a terme el govern espanyol, l’ha de subvencionar un equip de futbol que, ajudat per altres aportacions anònimes, es farà càrrec d’una situació tant lamentable i desesperant com freqüent en la societat actual. I encara hi ha gent que diu que el futbol oculta els problemes! Que observin accions com aquestes i entendran que els polítics utilitzen amb fins malèfics l’esport, que, davant contextos puntuals, no defrauda, i es fa càrrec de les goteres del país.
En segon lloc, el bàsquet ha sigut, en els dos últims mesos, l’escenari de dues invitacions d’alt compromís amb la moralitat. El J. P. Gibson és un nen de cinc anys amb leucèmia. Els Utah Jazz, un equip de la conferència Oest de la NBA, el van voler fer feliç i, oferint-li un contracte d’un dia i presentant-lo, com els grans jugadors, a la sala de premsa, el van fer partícip del partit inaugural d’aquesta temporada. Ja us podeu imaginar l’espectacle; un nen petit, acompanyat d’estrelles d’aquest esport, va fer embogir la grada de l’Energy Solutions Arena, que va retronar d’emoció en observar amb entendriment una proesa de l’empatia humana. És impossible sentir el que va córrer per la pell d’aquest nen, que lluita des de fa dos anys contra el ferotge càncer i que va gaudir, probablement, d’una de les millors nits de la seva vida. Per cert, el J. P. Gibson, amb ajuda dels jugadors, va ser capaç, fins i tot, d’esmaixar a la cistella.
La Lauren Hill és una noia nord-americana de divuit anys que pateix un càncer de cervell irremeiable. El seu somni era jugar a la lliga universitària de bàsquet dels Estats Units, però quan se li va diagnosticar la malaltia, les seves esperances van caure per terra i van quedar reduïdes a la cendra que podia envoltar, fins al final, la jove desolada. La NCAA (Associació Nacional Atlètica Col·legial), que regula els jugadors i organitza les competicions universitàries als Estats Units i el Canadà, va decidir avançar l’inici de la lliga per oferir a la Lauren la possibilitat de disputar amb el Mount St. Joseph, el seu equip, el primer partit de la competició. L’estadi es va omplir i el públic, com no podia ser d’una altra manera, va respondre com ho mereixia la Lauren. Ella va anotar la primera i l’última cistella i va ser homenatjada a la mitja part com a reconeixement del seu esperit de superació.
En aquests dos casos, l’anotació, el rendiment dels jugadors o el resultat, evidentment, van ser el menys important. El que cal destacar, i de quina manera, és la generositat impagable dels jugadors i jugadores que van fer possible que l’esperança, ni que fos per un instant, retornés a la consciència del J. P. Gibson i la Lauren. Aquests actes de solidaritat, suport i, fins i tot, fraternitat, són una mostra del cor que, realment, s’amaga darrere les samarretes esportives.
Per acabar, cal remarcar un exemple que, probablement, és menys xocant i sorprenent que els altres, però que no s’ha de menystenir. Es tracta dels crits consistents, perseverants i insistents que se senten al Camp Nou en cada partit del Barça i que reclamen, puntualment, al minut disset amb catorze segons la independència de Catalunya. Aquesta tradició, que ja es pot dir així, es va iniciar el 19 de setembre de 2012, en un partit de Champions davant l’Spartak de Moscou, vuit dies després de la massiva i històrica manifestació de l’Onze de Setembre. L’afició, responent de manera espontània, va generar un escenari inèdit fins aleshores, insòlit, i va despertar la satisfacció dels culers que s’hi van sentir identificats.
Ja fa més de dos anys, doncs, que, fidels a la cita amb la història i constants en la reivindicació pacífica i lleial d’un compromís social, els aficionats culers canten independència. Les televisions espanyoles, però, sovint emmascarades en intencions polítiques, intenten ocultar l’evidència inamagable, observable amb orgull per a qualsevol barcelonista que assisteixi a l’estadi.
És cert que aquest acte potser no té el valor de pressió o influència sobre la classe política d’altres concentracions, però una petita empenta, una mostra de suport, sempre és benvinguda en una protesta que té com a bandera la unitat.
L’esport, doncs, supera en situacions excepcionals les seves pròpies fronteres, s’afegeix en contextos que mereixen i reclamen la seva participació i proporciona ajuda i suport als que més en necessiten. De manera aïllada, a més, sorgeixen, reaccions polítiques en les declaracions dels esportistes: Marc Márquez, per exemple, va dir que no tenia ganes d’estrènyer-se la mà i fer-se una foto amb el representant d’un govern que li pren la meitat dels diners que guanya, en al·lusió a la fiscalitat per als esportistes, que atrapa el 56% dels seus ingressos; d’altra banda, Xavi Hernández, Gerard Piqué i Vicente del Bosque, entre d’altres, van mostrar el seu suport al dret a decidir dels catalans. Aquestes afirmacions són poc freqüents en els esportistes que, acovardits per la resposta que pugui generar la seva opinió, prefereixen no mostrar els seus sentiments més enllà de la disciplina esportiva que practiquen.
El que no queda ocult sota la vergonya mediàtica són els actes, les accions que realitzen clubs, jugadors, entrenadors, plantilles i, fins i tot, aficionats, que obren el seu cor i decideixen imprimir respostes davant situacions orfes de solució. L’esport, doncs, té un vessant desconegut per alguns però que cal reconèixer com a essencial. I és que, més enllà de ser capaç d’emocionar-nos, fer-nos vibrar, entusiasmar-nos i commoure’ns, l’esport, davant ambients determinats que ho exigeixen, té el do d’influenciar accions reivindicatives o donar suport als més dèbils. L’esport té un factor global que el fa únic, extraordinari i irrepetible i el converteix en una activitat passional i, alhora, absolutament social.
