FINS ON POT CANVIAR EL FUTBOL?

El futbol pot arribar a donar moltes voltes. La història és un testimoni precís dels canvis exponencials que els equips pateixen en marges de temps breus i que evidencien les bogeries que sempre han caracteritzat aquest esport. Les competicions, constatacions fiables de les prestacions que poden oferir les plantilles, reflecteixen tant el rendiment dels equips en una temporada concreta com les seves pròpies ambicions al llarg de l’any, que són proporcionals a la mentalitat competitiva del grup de jugadors. Aquestes demostracions, agafades amb un valor històric i a través de la comparació, ens ensenyen com un únic equip pot variar en pocs anys i ens il·lustra fins a quin punt el futbol és impronosticable a llarg termini. Els exemples concrets, les referències històriques rigoroses, són la prova més fiable que declara indiscutiblement que el que ahir era comú avui sembla impossible i ens recorden allò que l’actualitat sembla que ha esborrat. Per demostrar aquesta afirmació, em basaré en tres exemples concrets, ordenats cronològicament.

Els jugadors del Deportivo celebren un dels gols contra
el Milan a Riazor als quarts de final de la Champions 2004 

Comencem el nostre viatge en el temps a l’any 2000, a la Corunya, la ciutat natal del Deportivo de la Corunya. El club gallec va viure a inicis de segle un dels períodes més gloriosos de la seva història, en què va ser conegut com l’Eurodepor. La seva flamant trajectòria va començar la temporada 1999-2000, quan va guanyar el títol de Lliga superant el mismíssim Reial Madrid, que va acabar cinquè i havia guanyat la Copa d’Europa l’any anterior. D’aquesta manera, el Deportivo es va classificar per a la Lliga de Campions de la UEFA, una competició que va disputar en cinc ocasions de manera consecutiva. El 2001, en la seva primera experiència, va arribar als quarts de final imbatut, superant equips com l’Hamburg, el Panathinaikos, el Galatasaray o el PSG, però va ser eliminat pel Leeds United a quarts de final per un global de 3 a 2. La temporada següent hi van ser de nou i va tornar a caure a quarts, en aquest cas davant el Manchester United. La seva millor classificació va ser el 2004, quan va arribar a les semifinals, on va ser superat pel Porto per la mínima. Aquell any, el “Superdepor” va derrotar la Juventus i va remuntar un 4 a 1 al Milan dels Cafú, Maldini, Gattuso, Xevtxenko o Dida a Riazor, golejant l’equip italià per 4 a 0 en un partit que ja forma part de l’imaginari futbolístic de qualsevol aficionat. El 2005, però, va caure a la fase de grups i va tancar l’època més durada de la seva història. Tornant al present, el Deportivo segueix jugant a primera divisió, però ara lluita per evitar el descens i és un dels equips amb menys potencial de la categoria.

Javi Moreno, jugador de l'Alabès, celebra un dels gols
de la final de la Copa de la UEFA del 2001

El 2001, el protagonista va ser el Deportivo Alabès, que aquell any va disputar la Copa de la UEFA. La temporada anterior, el club basc havia acabat en sisena posició i havia certificat l’accés a la segona competició continental. La campanya 2000-2001 va ser la més gloriosa de la seva història i l’equip va arribar a la final del torneig. Després de superar en el camí rivals com l’Inter de Milà, va accedir a la final, on va caure a la pròrroga contra el Liverpool amb un gol de Delfí Geli al minut 117. Per cert, en els quarts de final es va enfrontar al Rayo Vallecano. Actualment, l’Alabès milita a segona divisió i ocupa la zona mitjana de la taula. Del 2009 al 2013, va estar a segona divisió B.

L'onze tipus del Fulham la temporada 2009-2010

Per acabar, marxem cap a Londres, la capital del Regne Unit, per fixar-nos en el Fulham FC. L’equip anglès, gràcies a la setena plaça aconseguida la temporada 2008-2009, es va classificar per a l’Europa League. En el torneig es va emparellar amb la Roma, el Basilea i el CSKA Sofia i va acabar segon a la fase de grups. A les eliminatòries va superar el Shakhtar Donetsk, la Juventus, el Wolfsburg i l’Hamburg i amb pas ferm va arribar a la final. Es va enfrontar a l’Atlètic de Madrid, però va caure per 2 a 1 a la pròrroga amb dos gols de Forlán. Tot i això, va signar una de les millors temporades de la seva història. Ara, el Fulham juga a la Football League Championship, la segona divisió anglesa, i ocupa posicions de la cua de la classificació.
D’altra banda, a més d’aquestes temporades marcades a la història dels clubs, m’agradaria destacar i ressaltar tres resultats concrets, en dates específiques, que, recordant-los ara, ens mostren la magnitud del futbol. L’1 de novembre de 2005, a la fase de grups de la Champions League, el Benito Villamarín va viure una nit històrica; va gaudir de la victòria del seu equip, el Betis, davant el Chelsea per 1 a 0 amb gol de Dani. Actualment, el Betis juga a segona divisió i el Chelsea lluita per guanyar la Premier League.

El 10 d’abril de 2008, el Bayern de Munic visitava el Coliseum Alfonso Pérez en la tornada dels quarts de final de la Copa de la UEFA. El Getafe, després de l’empat a un de l’anada, necessitava la victòria, però els noranta minuts es van exhaurir amb el mateix resultat i es va forçar la pròrroga. En el temps extra, el Getafe es va avançar 3 a 1, però amb cinc minuts el Bayern va empatar i va accedir a la següent ronda. Ara, però, l’empat a tres és recordat com un resultat històric. En l’actualitat, el Getafe es troba a la zona mitjana de la classificació de primera divisió i el Bayern és dominador absolut de la Bundesliga i temut a tot Europa.

Per acabar, uns mesos després, el 18 de desembre de 2008, el Racing va derrotar el Manchester City per 3 a 1 a la fase de grups de la Copa de la UEFA. En aquella edició, però, l’equip càntabre no va passar ronda a causa del goal average perdut amb el PSG, tan sols per un gol a favor menys. Set anys després d’aquesta gesta, el Racing es troba en zona de descens de la segona divisió i el City és el vigent campió de la Premier League en dues temporades consecutives.
El valor de tots aquests records, a part de tenir un caràcter anecdòtic i de curiositat, va molt més enllà i constata una evidència que només la memòria és capaç de detectar. Mostra que la glòria dels grans equips del passat, en la majoria dels casos puntual, pot esfondrar-se amb poc temps i fer viatjar els clubs del cim a l’abisme en un petit impàs.
Però la lliçó que cal treure d’aquesta visió és una altra de molt diferent. Transcendental. Com hem vist, equips que van enlluernar fa relativament pocs anys el món del futbol ara tenen un rendiment infinitament inferior, incomparable amb el que van exhibir fa un temps. Davant d’aquesta situació, donem la volta a la història! Si en el passat, alguns dels equips que van ser grans ara són petits, què ens priva de pensar que el procés es pot desenvolupar a la inversa? No hi ha la possibilitat d’esdevenir, d’aquí a un temps, el que la història recorda que vam ser? No tenen equips sense un passat gloriós l’oportunitat d’escriure una pàgina daurada de la seva història amb la seva pròpia suor? Per descomptat. I això és el fonament de qualsevol millora.

Creure en la possibilitat d’aconseguir un objectiu, per molt inassolible que pugui semblar, ens ha de donar força, i exemples com els que aquí he exposat manifesten de primera mà que això és possible. És cert que lluitar contra la inèrcia competitiva del moment no és fàcil. Però rebel·lar-se contra l’ordre establert és el més màgic que un equip com a conjunt pot fer o un jugador com a participant pot intentar. I aquest esforç serà el que, més tard, recollirà els fruits de la feina ben feta i amb l’harmonia passional d’haver arribat a la meta assaborirà l’èxit lluitat, patit i, al final, aconseguit.
En l’àmbit estrictament personal, estimat lector, sempre existirà l’oportunitat que cadascú de nosaltres, en la seva projecció vital, lluiti contra les seves pròpies barreres, derroti les dificultats que la vida li posa i assoleixi allò que sempre ha estat buscant. Futbol o vida, pilota o professió, terreny de joc o vida sentimental, tant se val; al futbol, com en la vida, tot és susceptible de canviar. De millorar. I aquesta seguirà sent l’essència de la nostra existència.

Etiquetes: Futbol

QUIN SENTIT S’HA DE DONAR A LES DECLARACIONS DELS ESPORTISTES?

La sortida a la llum d’unes polèmiques declaracions de Carles Rexach, membre de la comissió tècnica del Barça, fa una setmana, va encendre totes les alarmes. I ho va fer, un cop més, i com ja estem acostumats en el món de la comunicació esportiva, de manera exagerada i desproporcionada. Perquè l’assumpte, tal com es va anar explicant a mesura que es van anar coneixent els fets, realment no donava per tant i resulta que els periodistes es van fer ressò d’allò que no acabava de ser del tot cert. Aquest aparador m’ha generat un seguit de dubtes al voltant de les declaracions dels esportistes, de la seva importància i de la seva funcionalitat.

Tot l’enrenou va esclatar fa set dies, quan el diari Regió 7 va fer públiques un seguit de declaracions de Carles Rexach. La suposada entrevista resultava ser una xerrada col·loqui informal que l’exjugador havia mantingut amb un grup de persones, entre les quals hi havia el periodista Lluís Busquets, autor de l’entrevista. Segon assegura aquest, Rexach li va donar permís per publicar les declaracions, però el directiu manifesta que això és fals. Sigui com sigui, sembla evident que les paraules van sortir de la boca de Rexach i el problema és la interpretació que s’hi pot donar. I aquest tema dóna molt per parlar.
En primer lloc, com va passar en el cas de Rexach, les paraules tenen el do, o la desgràcia, de ser directes, clares i sentides. I no és el mateix dir amb ànim informatiu i rígid que “Messi va menjar moltes pizzes” (una de les declaracions sorgides de la boca de Rexach) que dir-ho amb un to irònic, graciós i, fins i tot, burlesc, com qui explica un acudit. Això, la veu és capaç de diferenciar-ho, però les paraules escrites, si no són molt polides, no ho poden concretar. I en aquest aspecte recau el malentès majúscul que es va produir.
I és que sovint, en les paraules que manifesten els esportistes s’hi pot interpretar més d’un missatge i cal saber precisar i aclarir el seu significat amb adequació per evitar equívocs fatals. Que després encara han de sortir a desmentir les declaracions que, realment, no ha fet!

D’altra banda, i com a prova concloent de la ineficàcia de les declaracions, els esportistes mai diuen el que pensen. Sota cap concepte. No sé si és la por de ser criticats, la mentalitat tancada de la societat, la falta d’idees per comentar o la poca capacitat comunicativa que tenen, no ho sé, però és evident que no ofereixen les seves valoracions profundes. Ja són conegudes, per exemple, les respostes model, les tòpiques, que serveixen davant de qualsevol situació; que si s’ha d’anar partit a partit, que si el rival estava molt preparat, que si l’àrbitre ha fet la seva feina, que si els partits duren el que duren o que juguen els que juguen. Sempre la mateixa història, repetitiva, monòtona i fatigosa.
Perquè a mi, com a aficionat, ningú m’ha d’explicar sopars de duro, conceptes teòrics que conec a la perfecció. Ningú m’ha de recordar que hi ha un àrbitre que exerceix la seva tasca, que en un camp de futbol hi juguen onze contra onze o que els partits tenen una durada determinada. Ja ho sé tot això! Jo, com a seguidor, vull saber què pensen aquells a qui animo, dono suport i reto la meva confiança. M’interessa com han viscut l’enfrontament, quines sensacions tenen, si ho han vist igual que jo o ho valoren diferent. Ells també poden opinar, no són robots estàtics, asentimentals, que només es dediquen a una competició. L’esport inclou tot el que l’envolta i saber què senten els esportistes és una bona manera d’acostar-nos-hi.

Però, malauradament, quan les paraules superen la banalitat permanent, explota l’obús del ressò mediàtic, fonamentat per la necessitat de la premsa de trobar notícies on no n’hi ha. I és que ara si un esportista diu que l’àrbitre ho ha fet malament, si manifesta que vol marxar de l’equip on juga o assumeix que el seu company no passa per un bon moment, aconseguirà omplir titulars i més titulars. Per això potser tenen por. I l’aficionat, mentrestant, veu com s’escapa la possibilitat de sentir-se implicat en el grup, de veure’s inclòs en la percepció de l’esport i empatitzar amb les reaccions que observi al camp. No. Només que un jugador insinuï quelcom que traspassa lleugerament la ratlla vermella que marca l’esterilitat de la notícia és assenyalat. I això és el que cal rectificar.
Però la rigidesa comunicativa no es restringeix exclusivament a l’àmbit periodístic, també hi influeixen els interessos de club. Perquè que un jugador del Madrid digui que Messi és el millor del món no es pot consentir, no toca i s’ha de restringir. Cal evitar, pel que sembla, que el rival sigui lloat. No sé si ho interpretes com jo, lector, però… d’això no se’n diu llibertat d’expressió?

Per cert, cada cop la premsa té menys accés als esportistes i l’afició està més distant dels jugadors. Per exemple, les rodes de premsa de futbol en què només es permet un torn de paraula als periodistes perden utilitat, perquè la informació oferta va en funció dels mitjans presents i no de la magnitud o la transcendència de l’esdeveniment. D’aquesta manera, es tanca la porta a la paraula, es rebutja l’opinió, s’evadeix la realitat quan aquesta incomoda i es neguen les explicacions que l’afició sovint reclama. Però bé, aquesta és una altra qüestió.
Tornant al tema, jo, després d’escoltar repetitivament les mateixes declaracions setmana rere setmana, em pregunto si unes paraules poden ser, realment, motiu de tanta preocupació. Penso que no, i que l’eco mediàtic que generen és un simple símptoma de la susceptibilitat col·lectiva instal·lada en el món de l’esport, que no tan sols envaeix les declaracions dels esportistes, sinó que inunda les reaccions periodístiques i ataca la concepció de l’aficionat. Sortosament, vivim en una societat que, en principi (ja que no sempre és així), permet la llibertat d’expressió i, per això, cal permetre als esportistes dir el que creuen sense que se sentin pressionats o intimidats per la pressió exterior que els incomoda.

I també cal analitzar les declaracions dins de la seva dimensió. No cal banalitzar-les, ni molt menys, però s’ha de saber donar a cada lletra, a cada coma, la seva magnitud real i no fer d’una paraula una tesi doctoral crítica. Si la resposta externa davant les declaracions canvia, les mateixes declaracions evolucionaran i, com en tota evolució, ho faran per millorar i esdevenir més clares, més sinceres i més franques. En el fons, més honrades.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu