PODREM IGUALAR ELS REGISTRES DE GUARDIOLA?

La setmana passada es van acabar els partits oficials de futbol a Espanya aquest any 2013 a causa del període de descans nadalenc. És un bon moment, doncs, per reflexionar sobre les sensacions que han deixat els primers mesos de competició i valorar el comportament dels equips. El Barça arriba a aquesta aturada amb els resultats que s’esperaven: colíder de primera divisió i classificat per als vuitens de Copa i de Champions. En aquest aspecte, no hi ha res a retreure a l’equip, però el joc que s’ha mostrat ha sigut, en algunes ocasions, qüestionat per l’afició, que comprovava com el nivell exhibit no era el de feia uns anys. Les crítiques han aparegut amb freqüència degudes, en part, a l’alt llistó que els culers han posat a la plantilla, agafant de referència el que es va aconseguir amb Guardiola a la banqueta. Aquest mirall és, segurament, el causant de l’exigència cap a l’equip, que, malgrat no tenir recursos per aconseguir-ho, se sent pressionat per igualar una gesta que tardarà molt a repetir-se.

Guardiola va arribar al primer equip del Barça l’any 2008 i se li va encomanar la missió de redirigir el rumb d’un conjunt que havia tocat fons. En la seva presentació va garantir esforç, sacrifici i perseverança, i va assegurar que la gent gaudiria amb aquell nou equip. Des de llavors, el Barça no va parar de créixer i el de Santpedor va complir, sobradament, la seva paraula. Aquest període va ser el més gloriós de la història del club i va suposar un abans i un després en la manera d’entendre aquest esport. L’univers futbolístic va contemplar l’explosió tècnica i física dels millors jugadors del món en el moment precís, en el context adequat, i amb el líder ideal. Els registres que es van obtenir van ser un autèntic privilegi i es van assolir 14 de 19 títols possibles acreditant un nivell de joc que va enlluernar tot el planeta futbol. Amb la possessió com a bandera i havent deixat una empremta inesborrable, els quatre anys de Guardiola a la banqueta es van tancar amb un 72% de victòries i dos gols i mig a favor i menys d’un en contra de mitjana per partit. La supremacia del Barça va ser total i, individualment, també es van obtenir reconeixements destacats: Messi va conquerir quatre pilotes d’or, la segona acompanyat de Xavi i Iniesta al podi, i Guardiola va ser nomenat millor entrenador per la FIFA l’any 2011.

Els registres col·lectius, les marques individuals i les sensacions exteriors evidencien que aquella època serà molt difícil de repetir; els ingredients de la recepta de l’èxit es van combinar a la perfecció i això va comportar un desenllaç perfecte. El gran error que s’ha comès des del barcelonisme després de la marxa de Guardiola ha sigut emmirallar-se en el que es va aconseguir amb ell i confiar que allò es pot igualar. Ara, però, ja és impossible: les condicions que es van desenvolupar van ser idíl·liques, mai vistes abans, i no podem pretendre tornar a aquells moments de grandesa.
És per això que l’exigència reclamada als jugadors i l’entrenador és desmesurada i ens hem de ficar al cap que els instants gloriosos del passat no tornaran. Amb això, no vull dir que el que demanem a l’equip sigui menys, sinó que s’ha de trobar l’equilibri entre les possibilitats de la plantilla i el que un club com aquest reclama. També és evident que s’ha de seguir guanyant i el joc mostrat s’ha de correspondre amb l’ADN propi. No podem esperar, en canvi, que aquests jugadors rendeixin al nivell que ho van fer fa uns anys, ni podem forçar-los a fer-ho, ja que la seva tècnica i capacitat física han disminuït, com es pot entendre, a causa de l’edat; a més, Martino va aterrar aquí a última hora a causa de la malaltia de Tito i, en comparar-lo amb Guardiola, l’únic que aconseguim és infravalorar-lo i obligar-lo a satisfer unes expectatives utòpiques que el poden acabar desgastant. Si no comprenem tot això, ens estarem enganyant.

Quan Guardiola va marxar, vulguem-ho o no, es va tancar una etapa i hem de començar a assimilar que darrere d’ella en va començar una altra, i aquesta nova no ha de comparar-se amb l’anterior. S’ha de tornar a començar, amb nous objectius, noves peces i, també, diferent exigència. Comparar el rendiment actual amb el de fa uns anys només perjudica l’equip, que es veu obligat a millorar, però se sent impotent per no poder fer-ho. Ens hem d’oblidar del passat i hem de deixar-lo enrere. Hem de viure el present i avaluar-lo tan sols seguint les nostres sensacions. Només amb aquesta mentalitat aconseguirem deixar el passat a la glòria, viure el present amb harmonia i encarar el futur amb esperança.

Etiquetes: Barça - Futbol

CAL UN NOU CAMP NOU?

El Camp Nou acull els partits com a local del primer equip del Barça des de l’any 1957. Últimament, el seu futur és un tema de debat comú entre els barcelonistes, que es plantegen la millor opció a l’hora de substituir l’actual estadi. El 2007, l’aleshores president Joan Laporta va posar sobre la taula el primer projecte oficial per remodelar-lo, que anava a càrrec de l’arquitecte britànic Norman Foster. Aquesta reforma preveia un exterior il·luminat amb plaques de colors i un aforament per a 113.000 persones, i hauria suposat un cost de 250 milions d’euros. Anys més tard, quan Sandro Rosell va arribar a la presidència, va manifestar la mateixa intenció, però va deixar clar que no seguiria la proposta de Laporta. Malgrat això, la idea va quedar oblidada fins que, fa unes setmanes, la junta directiva del Barça va anunciar que tenia dues opcions, ja bastant elaborades, entre les quals escollir i que significarien el futur del Camp Nou.

D’una banda, hi ha la possibilitat de construir un nou estadi als terrenys actuals de la Universitat de Barcelona. L’entitat, però, encara no ha rebut cap comunicat del Barça i ja ha manifestat que no està disposada a vendre part del seu patrimoni. Aquesta construcció aniria lligada a un nou Palau Blaugrana, construït a l’actual zona del Miniestadi i amb un aforament per a 12.000 espectadors, i una pista annexa per a 2.000 aficionats. En aquest nou estadi, a més, s’hi podrien construir llotges que multiplicarien els ingressos en un concepte que, actualment, no genera gaires beneficis al club. Aquesta opció és la preferida per l’Ajuntament de Barcelona, ja que no suposaria dificultats d’entrada a la ciutat en dies de partit i beneficiaria els veïns de la zona actual, que pateixen molèsties a causa de l’afluència de públic. L’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, va manifestar que l’ajuntament col·laboraria al màxim i va catalogar el projecte de “magnífic”. El president del Barça, Sandro Rosell, també ha expressat la seva preferència per aquesta opció.

L’altra resolució és una remodelació profunda de l’actual estadi aprofitant la mateixa estructura. D’aquesta manera, els fonaments serien l’únic que es conservaria, ja que la resta seria una nova infraestructura. Durant el procés de construcció, l’equip seguiria jugant al Camp Nou malgrat les incomoditats dels espectadors, i l’aforament del camp es veuria reduït. La directiva ja ha anunciat que les obres de les graderies es durien a terme durant els mesos d’estiu, quan no hi ha competició, i al llarg de la temporada es treballaria en l’exterior.

Les dues opcions comparteixen dues característiques estructurals: la capacitat, per a 105.000 persones, i el sostre, que cobriria totalment el terreny de joc. El preu de l’operació s’acostaria als 300 milions si es reformés el camp i superaria els 800 milions si se’n construís un de nou. A més, en els dos casos, s’edificaria un complex anomenat Espai Barça –una zona comercial, hotelera i d’oficines situada entre la travessera de les Corts i la ubicació de l’actual estadi– que proporcionaria beneficis extres al club i suposaria una àrea dedicada, exclusivament, als culers. El debat segueix obert i els diferents punts de vista obligaran a una profunda reflexió. La conclusió final es donarà a conèixer al gener i haurà de ser aprovada en referèndum pels socis durant el 2014.

En aquest assumpte, però, la qüestió no és escollir una opció o una altra, sinó que s’haurien de descartar totes dues: són propostes innecessàries i el Barça no es pot permetre una inversió tan elevada en els temps de crisi actual. Crec que la directiva s’ha precipitat a l’hora de decidir la resolució final, i necessitaria un període de temps més llarg per valorar la necessitat d’un nou estadi. L’aforament elevat, la categoria establerta per la UEFA (de cinc estrelles) i la garantia de seguretat que actualment té el Camp Nou evidencien que, realment, no és prioritari. A més, aquests diners podrien ser destinats a eixugar el deute que el club acumula o ser invertits en seccions que els necessiten amb més urgència.

La directiva de Sandro Rosell s’hauria de preguntar si, realment, el Camp Nou ha de ser reemplaçat. L’únic que proporcionaria un nou estadi seria un exterior més agradable a la vista i uns passadissos més moderns, però les condicions esportives serien les mateixes. Els directius s’haurien de centrar, exclusivament, en aquest apartat i haurien d’entendre que, si aquests diners es destinen a la construcció d’un estadi, s’hauran malgastat. Al Camp Nou encara li queda molta vida per endavant i no ha exhaurit, ni molt menys, el seu temps d’utilitat. Per això, em sembla que una despesa tan elevada com aquesta no és imprescindible i, malgrat ser atractiva, s’hauria d’ajornar. La millor elecció seria esperar un temps fins que l'antiguitat del camp reclami substituir-lo i confiar en què la situació econòmica hagi millorat. Llavors sí, podrem construir un nou estadi, modern, elegant i envejable, que sigui un referent futbolístic. Fins d’aquí a un temps, però, aquests diners s’han de quedar a la caixa i és millor conservar-los per a futures inversions que gastar-los en un projecte que, ara mateix, no ens fa cap falta.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu

REFORMA A LA COPA DEL REI?

Fa una setmana va començar la fase final de l’111a edició de la copa del Rei, una competició creada l’any 1903 que agrupa els millors equips de futbol d’Espanya. És un torneig històric i dóna la possibilitat als clubs modestos d’enfrontar-se als més grans i, fins i tot, arribar a guanyar-los. Últimament, però, suposa un destorb als equips amb més compromisos, que no es prenen el campionat seriosament i que, fins que no es troben en rondes avançades, no hi destinen tots els seus recursos.
En l’actual format de la copa del Rei hi participen 84 equips: els de primera i segona divisió, els millors de segona B i els campions de tercera. Els de la màxima categoria s’incorporen als setzens de final, però els altres conjunts necessiten superar, depenent del seu potencial, diferents rondes prèvies. Un cop determinats tots els participants, es decideixen els aparellaments en un sorteig i sovint s’estableixen enfrontaments molt desiguals. Aquesta diferència, combinada amb l’eliminatòria a doble partit, provoca que els conjunts més il·lusionats per la competició tinguin molt poques oportunitats de seguir endavant, i que aquells a qui més destorb provoca tinguin més facilitats per avançar.

Un bon exemple per prendre de referència és la FA Cup, l’equivalent anglès a la copa del Rei espanyola. Aquesta competició té 32 anys més d’història i acull un major nombre de participants (hi prenen part més de set-cents equips). El seu sistema d’organització és totalment oposat al que és emprat a Espanya: la màxima diferència és que les eliminatòries són a partit únic i, en lloc de jugar una pròrroga en cas d’empat, es disputa un altre partit anomenat Replay que serveix per desequilibrar la balança. Si en aquesta ocasió cap equip surt vencedor, l’eliminatòria es resol a la tanda de penals. D’altra banda, el sorteig se celebra ronda rere ronda i no es coneixen els pròxims rivals fins que s’ha superat cada enfrontament. A Espanya, al contrari, ja es coneixen tots els possibles aparellaments fins a la final.
Personalment, crec que, un cop més, el model a seguir és l’anglès, ja que l’estructura de la competició és millor que l’espanyola i dóna més possibilitats als equips petits, tal com queda demostrat en la distribució dels títols: a Espanya els quatre equips que més vegades l’han conquerit es reparteixen el 70% de les edicions i a Anglaterra, en canvi, els quatre millors simbolitzen, tan sols, el 25%. Això és degut, en part, a la doble eliminatòria, que permet als equips grans afrontar el partit d’anada amb més tranquil·litat i alinear els jugadors suplents, necessitats de minuts, sense patir per la classificació, ja que, en un principi, no tindran dificultats per solucionar l’eliminatòria. El partit únic, per la seva banda, proporciona emoció al partit i obliga l’equip gran a disputar-lo amb les millors peces per evitar ensurts. Els conjunts amb inferioritat de condicions tenen més opcions de sorprendre, ja que necessiten mantenir el resultat favorable durant menys temps i la reacció del rival és més difícil.
És evident que els equips petits són els que tenen més esperances dipositades en la competició i que s’esforcen més a aconseguir bons resultats. Els més importants, en canvi, la veuen com un destorb a causa de la possibilitat de patir problemes físics que afectin, posteriorment, el rendiment en les competicions importants. És per això que la copa del Rei està perdent rellevància i, malgrat servir per justificar una temporada dolenta si la guanya el teu equip, no és suficient si és l’únic títol que assoleix el teu màxim rival. D’aquesta manera es demostra que es necessita urgentment una reforma si la copa del Rei vol mantenir la competitivitat i reputació que tenia fa un temps. Les eliminatòries a partit únic són una bona modificació per aconseguir-ho i acabar amb l’hegemonia dels grans en el torneig; en més d’una ocasió, el partit de tornada ha trencat el somni dels equips petits, que després d’una victòria a casa, veuen com el seu rival, amb superioritat física i tècnica, els elimina de la competició. Un partit únic provoca que un gol solitari sigui suficient per avançar cap al títol i augmenta la dificultat de mantenir-se viu. L’eliminatòria directa iguala en condicions tots els equips i dóna possibilitats als menys preparats. Aquesta resolució és, doncs, la millor elecció si volem evitar que l’abisme de qualitat entre els equips acabi amb el prestigi de la competició.

Etiquetes: Futbol

QUINA CREDIBILITAT TÉ LA FIFA?

La FIFA (Federació Internacional de Futbol Associació) és l’òrgan que regula el futbol mundial. Va néixer a París l’any 1904 a causa de la necessitat d’organitzar un esport en evolució com ho era, en aquell moment, el futbol. Des de llavors s’encarrega d’estructurar les competicions internacionals i d’escollir les seus més adients per celebrar cada una d’aquestes cites. Al llarg de la història, ha liderat l’administració del futbol i ha conformat les diferents institucions continentals.

Actualment, i des del 1998, Joseph Blatter és el president de l’entitat. La seva direcció no ha estat, ni de bon tros, senzilla, sinó que s’ha hagut d’enfrontar a diferents episodis polèmics que ha protagonitzat. A causa d’aquests, la FIFA està perdent formalitat i ha deixat de ser la institució solvent que dirigia el futbol mundial fa un temps.

El darrer incident es va desenvolupar en una conferència que Blatter va oferir a l’Oxford Union Society, i que el diari britànic The Independent va desvelar. El president de la FIFA va imitar Cristiano Ronaldo per ridiculitzar-lo davant el públic que l’escoltava, fent una representació on mostrava l’estrella del Madrid com “un comandant sobre el camp”. Per mofar-se del portuguès, a més, va sentenciar que “es gastava més en perruqueria que Messi”. Sobre l’argentí va comentar que “és amable” i que “a tots els pares els agradaria tenir-lo a casa”. Referint-se a la seva qualitat futbolística, va afegir: “és ràpid, exuberant i juga molt bé. Jo prefereixo Messi”. Aquestes declaracions van encendre el madridisme, que es va enfurismar davant el menyspreu que Blatter va demostrar pel jugador portuguès. Després d’aquesta reacció, el suís es va afanyar a demanar disculpes si algú s’havia sentit ofès, i a defensar que el seu objectiu no era molestar a ningú. Malgrat aquesta justificació, però, ja havia ferit el jugador i tots els seus seguidors, i s’havia certificat la seva desconsideració.

Cinc anys abans, Blatter ja havia tingut una confrontació amb el jugador, quan aquest encara militava a les files del Manchester United. Havia titllat Ronaldo de “l’esclau dels temps moderns”, ja que el club anglès no li ho posava fàcil per marxar al Madrid, i els havia recomanat que “l’alliberessin” si així ho volia Cristiano. Ferguson, l’entrenador de l’equip, va replicar-li que s’estava “ridiculitzant dins del futbol”, i va afegir que “després de tantes declaracions absurdes està en perill de ferir la seva credibilitat”. D’aquesta manera va demostrar que Blatter s’havia ficat en tasques pròpies del club i que els assumptes interns s’havien de resoldre des de dins, sense la intervenció exterior, i menys del president de la FIFA.

El 2011, va protagonitzar un capítol que no és fàcil d’oblidar; s’estaven investigant assumptes relacionats amb el racisme, que afectaven John Terry i Luis Suárez, i Blatter va proposar “una encaixada de mans” com a solució a aquests problemes. Es va evidenciar la seva poca sensibilitat davant d’un tema tan delicat com aquest i es va constatar que no tenia delicadesa per resoldre assumptes seriosos. Rio Ferdinand, jugador de color del Manchester United, va fer un tuit criticant les declaracions del suís i mostrant el seu rebuig frontal a aquesta afirmació: “Si els aficionats ens insulten des de la grada i els donem la mà, tot està bé? La FIFA soluciona els problemes amb una foto de Blatter amb un home negre”.

Aquests episodis són responsabilitat exclusiva de Blatter, però, com a màxim dirigent de la institució, taquen la imatge de l’organisme. Tot i això, la FIFA com a tal també s’ha vist afectada per polèmiques que caldria destacar. La més recent és la reobertura de les votacions per a la pilota d’or; en un principi, el termini acabava el 15 de novembre, però finalment, es va decidir ampliar el període fins al 29 del mateix mes. D’aquesta manera, s’han tingut en compte els partits de la repesca per classificar-se per al mundial del 2014, que no tots els jugadors han disputat. Anys abans, la FIFA ja havia sigut el centre de debat en l’elecció de Rússia i Qatar com a seus, respectivament, dels mundials del 2018 i 2022. Es va dubtar de la netedat de l’elecció i es va insinuar que hi podria haver hagut irregularitats.

La FIFA manifesta al seu web que un dels seus objectius és “desenvolupar i millorar el futbol arreu del món”. Tot i això, amb el repàs d’aquestes polèmiques, la finalitat que busca es dilueix i queda en segon pla. Una organització que mana sobre qualsevol altra en el món del futbol hauria de complir un seguit de requisits: neutralitat, respecte i transparència són la base. Ha quedat demostrat, però, que el seu president té favoritisme, perd el respecte envers els jugadors, i s’ha vist que hi ha indicis de corrupció en l’elecció de la seu per al mundial. Hi ha massa episodis que posen en dubte l’organisme, i això és símptoma que alguna cosa s’està fent malament. És indispensable una solució ràpida per intentar amagar els pecats que s’han comès fins ara i fer oblidar el que no s’ha fet bé. Si no, es posarà en evidència que la FIFA ha perdut tota la seva autoritat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

ESTAVA JUSTIFICAT QUE MESSI NO DESCANSÉS?

En els darrers anys, Leo Messi s’ha convertit en el millor jugador del món i ha demostrat la seva qualitat futbolística a tot el planeta. Fins i tot, ja hi ha gent que el cataloga com el més gran de la història i les quatre pilotes d’or guanyades avalen les seves habilitats. Al llarg d’aquesta ràpida i intensa progressió, no ha patit problemes físics que l’hagin aturat i ha pogut disputar, tal com a ell li agrada, tots els minuts possibles. Ja fa un temps, però, que les lesions s’han fet evidents, han trencat la seva dinàmica positiva al camp i li estan impedint disputar tots els partits que desitjaria.

Des del seu debut, els seus primers anys a Can Barça van estar marcats pels freqüents problemes musculars que el van privar de continuïtat en l’equip. Va estar allunyat dels terrenys de joc fins a nou mesos i no va poder demostrar tot el seu potencial. Amb l’arribada de Guardiola, tot va canviar i, malgrat jugar tots els partits i no descansar mai, només va estar fora de la disposició del tècnic un mes i mig. Messi era un jugador capaç de rendir al màxim nivell tot i jugar partits d’alta intensitat cada tres dies, i demostrava setmana rere setmana, que aquesta superparticipació l’enfortia. Malauradament, aquesta preparació idíl·lica es va acabar amb la marxa de Guardiola; els primers mesos de Vilanova al capdavant de l’equip no van mostrar símptomes de canvi, i va ser amb l’arribada dels compromisos importants a l’abril, quan es va iniciar el malson de l’argentí i van començar a aparèixer les dificultats físiques que, últimament, l’acompanyen. Amb la temporada acabada, va tenir tot l’estiu per recuperar-se, però els múltiples partits benèfics que va disputar i l’atapeïda agenda del Barça el van privar del repòs que necessitava. Això ha quedat demostrat en les darreres lesions davant Atlètic i Almeria, que li han fet perdre’s tres partits en el que portem de temporada. Ara fa vint dies, al camp del Betis, Messi va tornar a recaure dels seus problemes al bíceps femoral, i en aquesta ocasió pateix un trencament muscular, que l’obligarà a descansar durant dos mesos.

L’origen d’aquests problemes podria provenir del tracte de Guardiola envers l’argentí; durant els quatre anys que va estar dirigint l’equip, ens va fer entendre que la decisió encertada era fer-lo jugar en tots els partits i que era un jugador que no necessitava repòs. D’aquesta manera, s’influiria positivament en la seva preparació i disposaríem d’un gran talent per solucionar enfrontaments que es bloquegessin. Com que en aquell període les dificultats musculars eren inexistents, no ens vam preocupar de valorar si, en un futur, això tindria conseqüències i no vam calcular si l’argentí, realment, suportaria a llarg termini tanta càrrega de partits. Tothom lloava el mètode de Guardiola, ningú el qüestionava i semblava que aquesta era la decisió encertada. Ens vam entossudir a fer jugar Messi en qualsevol partit, encara que fos intranscendent, i el temps ha demostrat que estàvem equivocats.

Tots els culers recordem el desastrós final de la temporada passada, en el qual va influir directament el baix estat de forma en què van arribar els jugadors. A més, no poder disposar del millor jugador del món va afegir circumstàncies adverses a aquest desenllaç, que va evidenciar els dèficits col·lectius i, també, individuals. Aquesta conducta ha sigut revertida per la major part de la plantilla, però l’argentí ha seguit qüestionat pel seu nivell de joc i se segueix dubtant que estigui en plena forma física. Pot ser que les lesions el segueixin preocupant i el context, al qual no està acostumat, l’hagi superat. 

També caldrà veure com influirà la seva lesió en els resultats de l’equip; fins ara no ha estat llargs períodes de temps allunyat dels terrenys de joc i la plantilla ha sabut respondre davant d’aquesta absència mitjançant solucions puntuals. En els pròxims partits, haurem de comprovar si l’equip és prou madur per sobreposar-se a la falta de Messi durant dos mesos i pot reemplaçar-lo sense exposar les mancances que això comporta.

Totes aquestes circumstàncies, a més, l’allunyen de la lluita per la pilota d’or, que s’entregarà aquest gener. En els últims anys, a causa de la superioritat de l’argentí davant els altres futbolistes, el debat ha sigut inexistent; ha demostrat amb solvència la seva categoria i ha guanyat quatre pilotes d’or merescudes. Aquesta temporada, però, Ribéry i Cristiano l’amenacen en la consecució d’aquesta distinció i, de tots tres, ell parteix en desavantatge a causa de les múltiples lesions que ha patit i que l’han privat de disputar alguns partits i rendir al màxim nivell.

Ja ha quedat demostrat, doncs, que la decisió que va prendre Guardiola i que Tito va adoptar no va ser la correcta. La davallada de l’equip al final de la temporada passada, el baix nivell amb què Messi ha començat aquesta, la renúncia de la pilota d’or i la difícil substitució d’un jugador com ell, són, de moment, les conseqüències de no haver fet descansar l’argentí en els darrers anys. Pensàvem que el millor era que ho jugués tot, que això el feia més fort, i que l’equip el necessitava, ja que sense ell no tiraria endavant. S’ha comprovat que ens vam equivocar; al final, Messi s’ha debilitat a causa de l’acumulació de minuts i, en els partits en què l’equip l’ha hagut de substituir, no han aparegut dificultats rellevants. La seva qualitat ens va encegar davant l’evidència que, tot i gaudir de qualitat extraterrestre, té físic humà, i la nostra confiança en ell no ens va fer veure la realitat. Ens vam creure que no necessitava descansar i amb aquesta seguretat no vam pensar en el que això podria comportar. Vam pecar d’inconscients i ara ens tocarà pagar les conseqüències.

Etiquetes: Barça - Futbol

TÉ LÍMIT EL MOTOCICLISME CATALÀ?

El 2013 ha sigut l’any més gloriós de la història del motociclisme català en assolir els títols en les tres categories: Maverick Viñales a Moto 3, Pol Espargaró a Moto 2 i Marc Màrquez a Moto GP. Tots tres han obtingut la recompensa a molts anys d’esforç i han demostrat la supremacia catalana en aquest esport. La temporada que es va acabar fa quinze dies ha servit per mostrar la potència dels nostres pilots i s’ha evidenciat el llarg recorregut que els queda. Tots ells mereixen un reconeixement més que justificat i una justa lloança.

Maverick Viñales va arribar al mundial de motociclisme l’any 2011, a la categoria de 125 cc (actual Moto 3), on ja va sorprendre a tothom amb els resultats cursa rere cursa, i amb la tercera posició final. Un any més tard, es va consolidar com a candidat al títol i va assolir un grau de protagonisme elevat. Malauradament, uns problemes amb l’equip al final de la temporada el van privar de la consecució del mundial. Aquest any, després d’una lluita aferrissada amb Luis Salom i Àlex Rins, i gràcies a la seva regularitat, ha aconseguit el títol i ha ascendit a la categoria següent. D’aquesta manera ha culminat el seu pas per Moto 3 i ha aconseguit una formació molt necessària per al futur.

Pol Espargaró, per la seva banda, no va tenir un inici tan prometedor com Viñales i no va sobresortir en la seva primera temporada a 125 cc. Tot i això, però, va anar millorant any rere any i quatre temporades després va obtenir la tercera posició general, que li va obrir la porta a Moto 2. La primera temporada li va servir d’adaptació a la categoria i va ser un any més tard quan va començar a demostrar la seva vàlua. Malgrat tot, Màrquez el va superar i només va poder obtenir la segona posició. Aquest any, ha hagut de remuntar 40 punts de desavantatge en les últimes sis curses, i s’ha vist obligat a confiar en les seves possibilitats fins a l’últim moment. Això, combinat amb un seguit de mals resultats del seu rival, Scott Redding, ha esdevingut la corona de la categoria i l’ascens a Moto GP. D’aquesta manera s’ha recompensat la perseverança d’un pilot que encara té molt camí per recórrer.

El cas de Marc Màrquez és, probablement, el més espectacular de tots tres; el pilot de Cervera només ha necessitat cinc anys per passar del debut a 125 cc, el 2008, al títol de campió del món a Moto GP, el 2013. Aquesta temporada, la seva primera a la categoria reina, ha demostrat al món del motociclisme les seves virtuts i ha batut tots els rècords que s’han interposat entre ell i la història; ha esdevingut el debutant que ha aconseguit més punts, més podis, més victòries i més pole positions, i el pilot més jove d’aconseguir els tres darrers aspectes en la màxima categoria. Amb això es demostra el seu do especial i natural per a aquest esport i se subratllen les qualitats del que esperem que arribi a ser el millor de tots els temps.

Els tres pilots esmentats són els que recordarà la història, però també cal mencionar Àlex Rins, Tito Rabat i Dani Pedrosa, segon i tercers en les respectives categories, que han viscut en l’ombra dels campions. Malauradament per a ells, la glòria és un lloc reservat per als guanyadors i, de moment, no hi tenen accés. No obstant això, tot ells (campions i aspirants) han generat, en major o menor mesura, passió per aquest esport a qui menys s’ho imaginava. Jo mateix reconec que fa escassos anys que segueixo, regularment, les carreres i que vibro amb els resultats dels pilots catalans. La seva recent irrupció en l’elit del motociclisme i la seva ràpida progressió han fet que molta altra gent també s’hagi enganxat a aquesta disciplina. És cert que aquest any s’ha assolit una gesta mai vista que, probablement, ha sigut la principal causant d’aquest augment de seguidors, i que fa un temps era impensable que tres pilots catalans es coronessin en les tres categories. Ara, però, s’ha comprovat el potencial d’aquesta generació, a la qual encara queda futur i que no ha dit l’última paraula. Amb ells com a protagonistes no es pot descartar res, i qui sap, si l’any vinent, tornarem a gaudir d’una temporada històrica com aquesta.

Etiquetes: Altres esports

QUÈ TÉ QATAR PER ORGANITZAR UN MUNDIAL?

El desembre de 2010 es va elegir Qatar com a seu del mundial de futbol de l’any 2022, que va superar les candidatures dels Estats Units, Austràlia, el Japó i Corea del Sud. La seva elecció ha portat cua i hi ha molta gent que dubta de la idoneïtat del país per organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud. Qatar no és un país amb gaire cultura de futbol i això porta a pensar que, segons alguns mitjans indiquen, la votació no es va fer netament. A part d’aquesta sospita, però, hi ha altres aspectes objectius que qüestionen de forma evident aquesta candidatura.

El primer tema que cal mencionar és la poca rellevància de la selecció nacional d’aquest emirat en competicions internacionals, ja que no ha disputat cap mundial de futbol. Ocupa el lloc 108 al rànquing FIFA, mai ha superat la posició 50 i és el país amb pitjor coeficient que organitza una competició com aquesta. És cert que la població qatariana té interès pel futbol, però a diferència del Brasil (organitzador del Mundial 2014) i Alemanya (Mundial 2006), el futbol no és tant present en el dia a dia dels ciutadans.

Un altre aspecte que preocupa és la temperatura; a l’estiu a Qatar es poden assolir els 50 °C, un clima totalment inadequat si s’ha de jugar a futbol. Per solucionar aquest problema, l’organització ha ideat uns núvols artificials amb una estructura de carboni que se sostindran amb heli. Reduiran la temperatura 20 °C i tenen un cost de 355.000 euros la unitat. La FIFA, per la seva banda, va proposar celebrar el mundial a l’hivern, una idea que els clubs i les televisions van rebutjar frontalment, ja que aquest període coincideix amb el mercat de fitxatges hivernal i interfereix el calendari de les lligues (sobretot l’anglesa, que no s’atura per Nadal) i de la Champions. Pel que fa als drets televisius, la cadena Fox va pagar 314 milions d’euros per poder oferir els mundials del 2018 i 2022, suposant que fossin a l’estiu. A més, la competició també coincidiria amb la temporada de futbol americà, un esport molt important als Estats Units, i amb els Jocs Olímpics d’hivern. S’ha d’acabar de valorar, finalment, en quina època de l’any se celebra el mundial o si cal canviar-ne la seu, i aquesta decisió depèn, en part, del funcionament dels núvols artificials.

D’altra banda, la situació laboral dels treballadors encarregats de construir les instal·lacions per al mundial és lamentable, pròxima a l’esclavitud. Més d’un ja ha denunciat les males pràctiques dels seus caps, que per exemple els prenen tots els documents d'identitat que porten. “Treballem vint-i-quatre hores sense menjar. Em vaig anar a queixar, el cap em va agredir i em va deixar de pagar”, manifesta un dels obrers que treballa en la construcció d’un dels estadis que acollirà el mundial. Al darrer estiu van morir més de 44 empleats i, si això continua així, els estadis, que d’alguna manera seran els teatres futbolístics del món, s’hauran construït en condicions inhumanes, pròpies de l’edat mitjana.

Aquests arguments són més que suficients per justificar que l’elecció de Qatar com a seu del mundial de l’any 2022 no ha sigut la més encertada. France Football va publicar un informe on denunciava que la candidatura havia comprat vots, i explicava que hi hauria hagut una reunió deu dies abans de la votació entre Sarkozy, president de França en aquell moment; Platini, president de la UEFA, i el príncep qatarià. Des de l’organització ho neguen rotundament i Platini manifesta que és pura especulació, i té raó: les suposicions no són més que la paraula del qui acusa, contra la del qui es defensa. A l’altre extrem, però, hi ha els fets objectius que s’han exposat anteriorment; les altes temperatures, les pèssimes condicions laborals i la nul·la cultura futbolística demostren que, malauradament, un cop més, els diners passen per sobre de l’esport.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

SÓN BONES LES ROTACIONS?

Al final de la temporada passada, el Barça va patir una davallada esportiva important. Les causes que l’expliquen són moltes, i una de les que té més pes és el cansament que els jugadors blaugrana havien acumulat al llarg del curs. Tito i Roura, tot i fer més canvis en l’alineació que Guardiola, no van saber portar de la millor manera la capacitat física dels jugadors, i això va fer que arribessin exhaustos als compromisos importants del final de l’any contra Bayern, PSG i Madrid. Aquest factor, barrejat amb els aspectes tàctics i psicològics que hi influïen, va desencadenar un final desastrós que els culers desitjaríem oblidar. 

Tata Martino, des de la seva arribada, ha instaurat un sistema de rotacions que fa descansar tota la plantilla amb la intenció que els jugadors arribin amb una magnífica forma física a final de temporada. El mig camp és la zona més afectada i on els minuts s’han repartit més equitativament. En canvi, a la defensa, els canvis han estat escassos i les lesions han sigut les úniques que han fet variar els jugadors presents a l’onze inicial.

Amb els partits que ja s’han disputat, s’han pogut comprovar les intencions de Martino, que ha demostrat tenir les idees molt clares i saber perfectament el que està fent. De moment, ha tingut la valentia de fer descansar les peces clau de l’equip i les dades parlen per si mateixes: tots els jugadors han començat un partit des de la banqueta i han estat desconvocats en una ocasió (menys Iniesta). Caldrà veure, però, si un cop avanci la temporada i el Barça s’enfronti a rivals d’entitat, mantindrà la mà forta davant del repte de portar el vestidor blaugrana. 

Un capítol a part mereix el seu tracte envers el millor jugador del món, Leo Messi. El crac argentí no era substituït mai i només els problemes físics l’allunyaven dels terrenys de joc. Això va canviar amb l’arribada del Tata, que en la primera jornada de lliga ja el va treure del camp davant la sorpresa de tots els espectadors i del mateix jugador. Martino, en només tres mesos i mig, ha tingut l’atreviment de canviar-lo dues vegades sense cap lesió entremig, sinó per decisió tècnica, i ha demostrat tenir més autoritat que Tito i Guardiola. He d’admetre que jo no era partidari de les rotacions de Messi, però vistos els problemes físics que últimament l’acompanyen, sembla que la millor decisió és fer-lo descansar perquè arribi en plena condició al tram decisiu de la temporada.

Com he dit abans, Tata Martino està treballant amb l’objectiu que la plantilla arribi amb el millor estat de forma a final d’any per poder competir per tots els títols. Tito argumentava el mateix a l’inici de la temporada passada i al final el resultat no va ser el que s’esperava. Confiem que, en aquesta ocasió, el sistema funcioni i al final de l’any puguem dir que les absències de jugadors clau en partits concrets van servir per conquerir títols. Potser ara no ens sembla un bon mètode, i pensant amb el cor creiem que la decisió encertada seria alinear els millors jugadors en cada partit per assolir els resultats desitjats. Pensant amb visió de futur, però, el sentit comú ens ordena fer descansar els jugadors per no carregar-los de minuts i no cansar-los en excés. Davant d’aquest dilema, la saviesa és, normalment, el camí que cal seguir per aconseguir la fórmula de l’èxit, i Martino, de moment, està caminant pel sender que l’ha de conduir a la glòria.

Etiquetes: Barça - Futbol

SATISFÀ EL NIVELL DE JOC DEL BARÇA?

El Barça de Tata Martino va fer un començament de temporada immaculat, guanyant els vuit primers partits de lliga i conquerint la Supercopa d’Espanya. Semblava que tot anava pel bon camí i l’estat d’eufòria inundava el barcelonisme. Tot i això, les darreres actuacions davant Osasuna, Milan i Madrid han col·locat l’equip al lloc on realment està i s’ha comprovat que la situació no era tan idíl·lica i perfecta com aparentava. La sensació que els jugadors van deixar en acabar els partits al Sadar i a San Siro no va ser la millor, i al Camp Nou, contra el Madrid, encara que es va guanyar, no hi va haver la resposta digna d’un partit gran que esperàvem. Els dos últims partits, contra rivals que, en un principi, no suposaven cap maldecap, regalaven l'oportunitat d'eixugar tots els dubtes amb dues actuacions meritòries. A Vigo, contra el Celta, tot i el resultat ampli, el joc que es va mostrar va estar molt lluny de l'estil Barça al qual estàvem acostumats, i al derbi davant l'Espanyol es va veure un partit trist, avorrit i ensopit que no va ajudar a posar fi al debat de les últimes setmanes al voltant del nivell i l'estil de joc de l'equip. 

Martino, a més d’introduir els seus matisos tàctics propis, té la tasca de corregir els errors que van privar l’equip d’aconseguir millors resultats la temporada passada: els desajustos defensius i la superació de les defenses tancades. Defensivament, si no fos per les magnífiques actuacions de Víctor Valdés, el Barça no hauria aconseguit tants bons resultats, ja que les imprecisions i indecisions en defensa han estat presents en molts partits. També s’han perdut moltes pilotes en zones de risc o durant la sortida de pressió, que propicien contraatacs del rival o la cessió de la possessió a l’oponent. Pel que fa a la inspiració i la precisió ofensiva, s’ha tornat a suspendre l’assignatura de superar les barreres davant la porteria, una pel·lícula que ja hem vist en moltes ocasions. Tot i que a l’inici de temporada semblava que el mètode de Martino resoldria aquest problema, contra rivals d’entitat hem comprovat la realitat i hem vist que cal una solució ràpida per evitar quedar-se encallats, un cop més, de cara al gol.

Aquests fets ens porten a preguntar-nos si a l’inici de temporada vam sobrevalorar el joc i les capacitats de l’equip, i els bons resultats ens van fer creure que la plantilla havia millorat molt respecte a la temporada anterior, i que el Barça seria clar candidat a conquerir tots els títols. Amb això no descarto l’equip a l’hora de lluitar pels grans campionats, però, a diferència del que passava en temporades anteriors, aquest any no sembla que el seu domini sigui tan aclaparador. És probable que els bons resultats de l’inici de curs enceguessin els culers a l’hora de valorar l’equip al complet, i un cop vistos els primers fracassos puntuals, s’ha comprovat que Martino encara té feina per fer i aspectes per polir. La davallada en el joc de l’equip que es va fer present en el partit de lliga al camp de l’Osasuna va ser el primer avís, i l’optimisme dels culers es va començar a esvair. Després d’aquesta ensopegada es necessitava un cop d’efecte per dissipar els dubtes i el camp del Milan, aprofitant que del partit no depenia la classificació per als vuitens de final de la Champions, era l’escenari ideal. El joc que es va mostrar a San Siro, però, no va ser el millor i va generar més debat al voltant del partit, dies després, contra el Madrid. La confiança que es tenia en l’equip ni de bon tros es va perdre, però és cert que l’estat d’exaltació amb el qual els barcelonistes afrontaven la primera setmana amb compromisos importants es va reduir. Al Camp Nou, la setmana passada, tot i que el Barça es va imposar en el clàssic i va aconseguir el resultat que volia, la manera com va jugar tampoc va convèncer.

El mal joc, però, de moment no ha perjudicat l’equip i els dos punts perduts contra l’Osasuna i el Milan no han afectat el lideratge de la lliga ni influiran en la futura classificació per als vuitens de final de la Champions. Tot i això, si se segueix amb aquest joc més endavant, els càstigs que es pagaran seran més grans i, llavors sí, contribuiran negativament a la competició. El projecte de Martino encara està verd i necessita una mica més de temps per madurar. L’entrenador argentí ha d’aconseguir resoldre els problemes i arreglar les mancances de l’equip abans que sigui massa tard. Si ho aconsegueix, els fruits que en recollirem tindran forma de títols.

Etiquetes: Barça - Futbol

CARLES PUYOL, UN CAPITÀ QUALSEVOL?

Des de l’any 2004, Carles Puyol és el capità del primer equip del Barça. En aquests últims deu anys, el club ha viscut el cicle més feliç de la seva història i el jugador català ha sigut un dels símbols de l’equip. Durant aquest període, Puyol ha compartit vestidor amb els millors jugadors del món i ha vist de primera mà l’evolució de les noves estrelles. El defensa català ha tingut un paper protagonista en els èxits aconseguits i no s’ha cansat d’aixecar trofeus per a l’equip que l’ha vist créixer.

Puyol va arribar a les categories inferiors del Barça l’any 1995, amb 17 anys, i només va haver d’esperar quatre temporades per fer realitat el seu somni de debutar amb el primer equip. El 2 d’octubre de 1999 al Nuevo Zorrilla, l’estadi del Valladolid, va jugar els primers minuts i ja va demostrar el seu caràcter i la seva qualitat defensiva. Des de llavors, el club ha canviat molt, però tot i els diferents presidents que l’han dirigit i els diversos entrenadors que han segut a la banqueta, Carles Puyol sempre ha tingut la titularitat entre cella i cella. Ha disputat un total de 665 partits com a blaugrana i ja és el segon jugador que més vegades ha vestit la samarreta del Barça per darrere de Xavi. A més, el seu palmarès és envejable: 3 Champions, 6 lligues, 2 supercopes d’Europa i 2 mundials de clubs, entre altres títols, són la recompensa que ha obtingut del seu esforç i sacrifici.

El seu tarannà aporta personalitat a l’equip i no deixa indiferent a ningú; el lideratge de la plantilla en els bons i els mals moments, el compromís amb el club que porta al cor i que sempre defensarà, les bones relacions amb els companys que creen un clima d’amistat, i la valentia de donar la cara després de les derrotes que més mal fan, són les característiques que el converteixen en el Capità del Barça.

La seva carrera, però, també ha tingut un apartat negatiu: les lesions, que l’han allunyat dels terrenys de joc 650 dies i han trencat la seva continuïtat a l’equip. Sense anar més lluny, a l’inici de la temporada passada, va patir tres lesions consecutives que el van deixar fora de competició durant un llarg període de temps; una fractura al pòmul a finals d’agost al camp d’Osasuna el va inhabilitar durant vint dies; en la seva reaparició al camp del Getafe, va patir una elongació al lligament encreuat intern del genoll esquerre i va haver de reposar durant dues setmanes; quan va tornar, al camp del Benfica en partit de Champions, es va fer una luxació al colze esquerre que el va obligar a descansar cinc setmanes més. Ja al març d’aquest any, i per solucionar els problemes al genoll que sempre l’han acompanyat, li van practicar una artroscòpia de neteja articular que el va allunyar de la competició fins al final de temporada. Sense haver reaparegut, al juliol es va sotmetre a una intervenció quirúrgica ambulatòria per extreure-li un quist de Baker del genoll dret. Des d’aleshores s’ha estat recuperant per arribar amb la millor condició física a l’inici de la temporada; afortunadament per als culers, la setmana passada contra l’Osasuna va tornar a jugar, com a titular, després de 222 dies lesionat, i la seva tornada és una gran notícia. La plantilla, de moment, s’ha sabut sobreposar a aquest llarg període d’absència i ha trobat solucions per contrarestar-lo. Tot i això, és una evidència que l’equip té dues cares amb ell o sense ell al camp.

La seva qualitat humana és un altre exemple de la seva grandesa dins i fora del camp; cedir el privilegi a Éric Abidal d’aixecar la Champions a Wembley, deixar que Tito i el mateix lateral francès alcin la lliga de la temporada passada, o escriure’s les inicials de Miki Roqué, jugador bètic difunt molt amic seu, a les botes per tenir-lo sempre present, són gestos dignes dels més grans.

És una evidència que Carles Puyol reuneix totes les qualitats necessàries per governar un projecte com el del Barça. A diferència d’altres capitans que són fitxatges recents i pretenen donar prestigi a l’equip que els incorpora (com Thiago Silva al PSG o Éric Abidal al Mònaco), ell és un dels jugadors més veterans de la plantilla, ha viscut tota la vida al club i té el sentiment culer impregnat a la pell. El jugador català, tot i tenir 35 anys, té clar que jugarà fins als 40 i estic convençut que ho assolirà. De moment, ja és una llegenda a l’alçada dels més grans de la història, i és un jugador que, més enllà de la seva tècnica i qualitat, demostra sacrifici, compromís i lideratge, que el converteixen en un referent futbolístic mundial. És una sort tenir jugadors com ell defensant els nostres colors i el cert és que no hi ha cap jugador que representi millor el Barça que Carles Puyol.

Etiquetes: Barça - Futbol

UN SIMPLE PARTIT DE FUTBOL?

Falten pocs dies pel Barça-Madrid, el clàssic, i els aficionats del futbol entendran que aquest partit mereix una atenció especial. És un enfrontament que, actualment, col·loca en un mateix terreny de joc els dos millors equips del món i els jugadors més destacats del planeta, però més enllà de les estrelles que el disputen en l’actualitat, té una història centenària al darrere. Aquesta llarga tradició es remunta a l’any 1902, quan es va disputar el primer clàssic, i es demostra amb un total de 224 partits jugats, 742 gols anotats (362 el Barça i 380 el Madrid), i el nombre d’estrelles del món del futbol que n’han sigut protagonistes. Només cal veure els tres màxims golejadors (Messi, Di Stefano i Raúl) i els jugadors amb més participacions (Manolo Sanchís, Xavi, Casillas i Puyol) per comprovar la rellevància dels jugadors que han participat en aquesta mena de partits. A part de les possibles figures individuals, però, també hi ha hagut partits que queden en la retina de qualsevol aficionat al futbol i no es poden oblidar: cinc manetes (5-0) del Barça i tres del Madrid; dues semifinals de la Champions amb un balanç igualat; i exhibicions d’un i altre equip que deixen l’enemic tocat (el passadís del Barça al Madrid l’any 2008, amb un resultat final favorable als blancs per 4-1, l’exhibició de Ronaldinho al Bernabéu on va rebre aplaudiments dels seguidors madridistes, i la recent golejada 2-6 del Barça de Guardiola). Com aquests, hi ha molts més exemples que demostren la importància d’un partit com aquest i l’orgull que produeix ser-ne partícip.

Les circumstàncies d’un Barça-Madrid no són les mateixes que es veuen en altres partits; els duels individuals al terreny de joc, l’enfrontament a les banquetes i el combat entre les aficions, li atribueixen un caràcter especial. Aquesta condició comporta una variació considerable respecte als altres partits, per això si aquests els escoltes per la ràdio a casa amb la família, els clàssics els veus al bar amb els amics; si un gol en un enfrontament domèstic s’ha de celebrar amb moderació per no despertar el que dorm, un gol en un Barça-Madrid provoca l’afonia; els nervis a les hores prèvies a un matx qualsevol es multipliquen als dies abans d’un clàssic; i el patiment que provoca una jugada en un partit de lliga qualsevol no és res comparat amb el que hem de suportar davant d'un Barça-Madrid. També es comprova la importància d’aquests partits en els mitjans de comunicació: els programes especials continuats a la televisió, els suplements dels diaris el dia anterior, el mateix i el posterior al partit i els butlletins radiofònics informant de les novetats, demostren la seva rellevància.

Hi ha gent que defineix el futbol com un simple esport on dos equips d’onze jugadors cada un intenten introduir la pilota dins la porteria, però els fans d’aquest esport sabem que és molt més que això. El futbol inclou bons gols, grans aturades, jugades de fantasia, assistències mil·limètriques i màgia amb la pilota. Us semblarà exagerat i desmesurat, i em direu boig fins i tot, i potser teniu raó. Els aficionats al futbol com jo, però, entendran i compartiran la meva opinió que aquest joc és més que un esport qualsevol i és capaç de molt més del que ens podem imaginar: unir les persones, fer oblidar els problemes, passar una estona amb els amics i gaudir veient un partit. Aquestes característiques cobren una nova dimensió quan ens trobem davant d’un Barça-Madrid. Hi ha gent que s’atreveix a dir que partits com aquests aturen el món, potser no n'hi ha per tant. Però sí que és cert que enfrontaments d’aquestes dimensions col·loquen sobre un terreny de joc, com he dit bans, els millors jugadors del planeta representant els dos equips més grans, que lluiten per fer-se un lloc en la història. És per això que els que tenim l’oportunitat de contemplar-los ens hem de sentir afortunats.

Etiquetes: Barça - Futbol

PER QUÈ NO PUC ANIMAR LA SELECCIÓ ESPANYOLA?

La selecció espanyola de futbol és, actualment, un dels millors equips nacionals del món. Les dues eurocopes i el mundial guanyats en els últims cinc anys demostren no només el seu domini continental, sinó també la seva supremacia internacional. La progressió de ‘la Roja’ (com és coneguda popularment) és paral·lela a l’evolució del millor Barça de la història. Els bons resultats aconseguits per la selecció nacional són el reflex dels títols conquerits per l’equip català, fet que es justifica veient que l’onze titular que ha fet gran la selecció està format majoritàriament per jugadors blaugrana, i, consegüentment, l’estil de joc es comparteix.

Al voltant d’aquest aspecte, Espanya ha viscut un període feliç gràcies als títols aconseguits per la selecció i pel Barça. Però els catalans, que, tot i ser una nació, no tenim representació esportiva internacional, a vegades estem confosos sobre quin equip animar. Hi ha gent que no entén que els nacionalistes catalans donin suport a la selecció espanyola, i els critiquen. Ells, però, no s’han plantejat que els catalans no animen la selecció com a país, sinó pels jugadors que hi prenen part.

Jo mateix, un català que només se sent català i no defensa les seves arrels espanyoles, no m’amago d’afirmar que em vaig alegrar després dels triomfs de la selecció espanyola. No obstant això, les victòries no m’alegren tant com les del Barça, i les derrotes, senzillament, no m’afecten. No em preocupo per veure el partit o seguir el resultat, sinó que un cop conec com ha acabat, m’alegro o no del paper dels jugadors del Barça. Però és que no només sento això amb la selecció espanyola, també m’alegro de les victòries i els èxits de l’argentina de Messi i Mascherano o el Brasil d’Alves, Neymar i Adriano. Posant d’exemple el proper mundial que se celebrarà al Brasil l’any 2014, puc afirmar que animaré i seguiré principalment la selecció argentina, ja que, com a fan de Messi que sóc, desitjo que culmini el seu palmarès amb un mundial. També és cert que m’alegraré si guanya Espanya o el Brasil, però a diferència del que passi amb l’“albiceleste”, les seves derrotes no m’afectaran (tampoc vull dir que em deprimiré si Messi no guanya, sinó que, senzillament, em sabrà greu).

Hi ha molta gent que pensa que els catalans no podem animar Espanya, i si ho fem, ens consideren hipòcrites. Creuen que donem suport a la selecció espanyola perquè ens representa i s’imaginen que gaudim i ens tornem bojos després dels seus triomfs. Però no saben que la selecció campiona del món no ho hauria estat sense els jugadors del Barça, i si no haguessin comptat amb Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets i companyia no serien el que són. Han de saber diferenciar entre política i futbol, i han d’entendre que no animem la selecció espanyola per la pàtria nacional, sinó pels jugadors que la componen. Si no ho comprenen, seguiran cometent un error que els negarà la certa visió de la realitat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

QUÈ FAREM SENSE VALDÉS?

Víctor Valdés és el porter titular del Barça des de l’any 2003 i en aquest temps ha disputat un total de 488 partits amb la samarreta blaugrana. Ha fet gaudir els aficionats amb grans parades i hi ha contribuït molt positivament en l’evolució de l’equip. Malauradament per als culers, però, el porter ha anunciat que deixarà el Barça quan finalitzi aquesta temporada, acabant així amb onze anys de carrera professional al club. També ha expressat que és una decisió totalment presa i que res ni ningú el farà canviar d’opinió. Valdés ha sigut un dels principals protagonistes dels èxits del club en l’última dècada i la seva importància dins l’equip es pot equiparar amb la dels millors cracs de la plantilla. Tot i això, no el valorarem com es mereix fins que el perdrem, i això afectarà molt negativament els futurs resultats.

Com tots els professionals, el porter català ha viscut moltes nits màgiques, però també ha hagut de suportar partits que desitjaria oblidar. Afortunadament per ell i pels barcelonistes, són més els títols que ens ha fet guanyar, que les derrotes que ens ha fet haver de resistir. Qualsevol culer amb una mica d’experiència recorda la final de la Champions que es va jugar a París l’any 2006, on el porter va tenir un paper molt destacat. Les seves aturades enfront del davanter de l’Arsenal Thierry Henry van mantenir amb vida el Barça, que sense l’actuació de Valdés no hauria conquerit el títol. El porter es va reivindicar i va ser aquí on el món el va conèixer.

També formen part de l’imaginari blaugrana els dos partits de les semifinals de la Champions l’any 2009. A l’anada, no va intervenir en excés, però la resolució d’incidències puntuals va ser molt important. La tornada a Stamford Bridge va tenir de protagonista principal Andrés Iniesta amb el gol a l’últim minut. Però tot i l’extraordinari gol, el de Fuentealbilla no hauria classificat l’equip per a la final si el porter català no hagués intervingut decisivament en les múltiples arribades a l’àrea per part dels davanters anglesos. El paper del manxec va ser tan rellevant, que va eclipsar la gran actuació de Valdés; va tenir sis intervencions de mèrit que van evitar la golejada del Chelsea, i altres accions que donaven seguretat a la defensa. Més recentment, les aturades davant l’Atlètic de Madrid i el Màlaga, que valen el títol de la Supercopa d'Europa i tres punts importants a la lliga respectivament, han fet veure als aficionats que Valdés, tot i desitjar marxar, està vivint el moment i aprofita l’última temporada com a blaugrana per demostrar les seves qualitats.

Ocupar la porteria del Barça no és una tasca fàcil, ja que a més de tenir els reflexos i qualitats pròpies d’un porter, també calen aptituds concretes necessàries per al bon desenvolupament del joc blaugrana: saber jugar bé i ràpid amb els peus, poder respondre en accions aïllades, transmetre seguretat i organitzar l’equip des del darrere. Valdés compleix tots aquests requisits i aporta un grau d’experiència important. Serà difícil trobar un altre porter que compleixi responsablement en totes les assignatures, i probablement no dominarà, com ho fa el català, tots els aspectes del joc. Caldrà temps perquè no notem l’absència de Víctor Valdés a la porteria, i és necessari que Andoni Zubizarreta, director esportiu del club, faci la seva feina ben feta.

Parades impossibles, nits inoblidables i intervencions històriques és el llegat que deixa Valdés a Barcelona. Sap perfectament que el trobarem a faltar i que el buit que deixarà a l’equip serà important; tot i això, estic convençut que el club de la seva vida seguirà sent el Barça. Vagi on vagi espero que porti el club al cor i se senti orgullós dels seus orígens. Encara que deixi despullada la porteria, li desitjo el millor en la seva nova etapa, sigui on sigui, i si un dia vol tornar, el rebre'm amb els braços oberts.

Etiquetes: Barça - Futbol

EL FI JUSTIFICA ELS MITJANS?

L’arribada de Tata Martino a la banqueta del Camp Nou ha suposat, entre altres canvis tàctics, la variació de l’estil de joc del Barça. A diferència del sistema que s’utilitzava amb Guardiola i Vilanova, de toc i dominant la pilota, l’entrenador argentí sembla que opta per un joc més descontrolat. Tan sols portem set jornades de lliga, però aquest canvi ja ha provocat el debat entre el barcelonisme i ja es troben les primeres disconformitats amb el sistema de l’entrenador.

El Barça dels últims anys s’ha guanyat el respecte de tot el planeta futbol no només pels títols que ha aconseguit, sinó, també, per la manera com els ha conquerit: tocant, hipnotitzant el rival i fent petits els equips més grans. A causa dels seus assoliments ha rebut el reconeixement de tot el món futbolístic i ha deixat el segell Barça pertot arreu. El seu estil característic és l’herència de l’equip que entrenava

Johan Cruyff, conegut com el Dream Team i que també va enlluernar el món. El seu sistema és totalment d’atac, no li dóna ni espais ni comoditats al rival, proporciona el control de la pilota i, consegüentment, el govern del partit, i quan és necessària, aporta la pausa que en alguns capítols del joc es reclama. Aquest estil va ser modificat lleugerament per Guardiola, Vilanova el va mantenir, i Martino, amb l’excusa que venia a perfeccionar-lo, l’està modificant en excés fins al punt de sobreposar el seu matís personal a l’essència base. El pla futbolístic de l’argentí consisteix en un joc més directe, amb intercanvis de cops continus i transformant el partit en atacs d’anada i tornada.

Aquesta modificació de l’estil ha fet veure a l’espectador que hi ha altres camins a part del tiki-taka, que en determinats escenaris puntuals podem utilitzar. L’any passat reclamàvem un pla B per desencallar els partits que se li complicaven al Barça, i ara, tot i aquest canvi tàctic que s’acosta a la salvació d’urgència tan desitjada, no estem convençuts amb el joc mostrat per l’equip. I és que cal diferenciar entre necessitar un gol en una eliminatòria europea que classifiqui l’equip, i jugar al camp del Rayo Vallecano, anar guanyant 0-2 i no controlar la pilota com sabem. La realitat, i no cal que ens n’amaguem, és que el Barça no té recursos per fer aquest joc, ja que els seus jugadors han estat entrenats des que eren nens per tenir el govern del partit, i saben perfectament la millor manera de resoldre els partits.

A aquestes alçades de la temporada encara no, però quan el Barça s’hagi d’enfrontar amb rivals d’entitat, haurem de veure quina és la resposta de l’equip i si aquest sistema també funciona. Més enllà de les possibles futures dificultats del Barça en compromisos importants, però, l’evidència és que, si bé la possessió de la pilota (encara que molts mitjans diguin el contrari) segueix sent el patrimoni del Barça, el nombre de passades en llarg del porter i els centrals ha augmentat. Aquestes tenen dos possibles resultats: que un migcampista o davanter l’aconsegueix controlar i d’aquesta manera guanyar molts metres i superar rivals amb poc temps, o perdre la pilota i començar la pressió com li agrada a Martino. Malauradament per al desenvolupament del joc blaugrana, la segona resolució és la més freqüent.

És cert que, en equips mediocres, qualsevol tàctica és acceptada a l’hora d’intentar assolir els resultats i aconseguir els èxits necessaris. Per exemple, els aficionats d’un equip de la part baixa de la classificació no reclamen un estil de joc determinat, sinó que només desitgen salvar la categoria sense patir en excés, la manera d’aconseguir-ho no és important. El Barça, però, és el millor equip del món i, per això, els seus seguidors exigeixen títols i bon joc amb el mateix nivell d’importància. Un entrenador que arriba a la banqueta blaugrana no pot decidir jugar de la manera que ell vulgui, sinó que l’ADN del Barça no pot variar i l’equip ha de seguir demostrant qui és. Gerardo Martino, tot i justificar en cada roda de premsa que no està aquí per modificar l’estil, realment està deixant enrere la base que ens ha fet grans i ens està fent renunciar als nostres orígens. Això, no ens ho podem permetre.

Etiquetes: Barça - Futbol