REFORMA A LA COPA DEL REI?

Fa una setmana va començar la fase final de l’111a edició de la copa del Rei, una competició creada l’any 1903 que agrupa els millors equips de futbol d’Espanya. És un torneig històric i dóna la possibilitat als clubs modestos d’enfrontar-se als més grans i, fins i tot, arribar a guanyar-los. Últimament, però, suposa un destorb als equips amb més compromisos, que no es prenen el campionat seriosament i que, fins que no es troben en rondes avançades, no hi destinen tots els seus recursos.
En l’actual format de la copa del Rei hi participen 84 equips: els de primera i segona divisió, els millors de segona B i els campions de tercera. Els de la màxima categoria s’incorporen als setzens de final, però els altres conjunts necessiten superar, depenent del seu potencial, diferents rondes prèvies. Un cop determinats tots els participants, es decideixen els aparellaments en un sorteig i sovint s’estableixen enfrontaments molt desiguals. Aquesta diferència, combinada amb l’eliminatòria a doble partit, provoca que els conjunts més il·lusionats per la competició tinguin molt poques oportunitats de seguir endavant, i que aquells a qui més destorb provoca tinguin més facilitats per avançar.

Un bon exemple per prendre de referència és la FA Cup, l’equivalent anglès a la copa del Rei espanyola. Aquesta competició té 32 anys més d’història i acull un major nombre de participants (hi prenen part més de set-cents equips). El seu sistema d’organització és totalment oposat al que és emprat a Espanya: la màxima diferència és que les eliminatòries són a partit únic i, en lloc de jugar una pròrroga en cas d’empat, es disputa un altre partit anomenat Replay que serveix per desequilibrar la balança. Si en aquesta ocasió cap equip surt vencedor, l’eliminatòria es resol a la tanda de penals. D’altra banda, el sorteig se celebra ronda rere ronda i no es coneixen els pròxims rivals fins que s’ha superat cada enfrontament. A Espanya, al contrari, ja es coneixen tots els possibles aparellaments fins a la final.
Personalment, crec que, un cop més, el model a seguir és l’anglès, ja que l’estructura de la competició és millor que l’espanyola i dóna més possibilitats als equips petits, tal com queda demostrat en la distribució dels títols: a Espanya els quatre equips que més vegades l’han conquerit es reparteixen el 70% de les edicions i a Anglaterra, en canvi, els quatre millors simbolitzen, tan sols, el 25%. Això és degut, en part, a la doble eliminatòria, que permet als equips grans afrontar el partit d’anada amb més tranquil·litat i alinear els jugadors suplents, necessitats de minuts, sense patir per la classificació, ja que, en un principi, no tindran dificultats per solucionar l’eliminatòria. El partit únic, per la seva banda, proporciona emoció al partit i obliga l’equip gran a disputar-lo amb les millors peces per evitar ensurts. Els conjunts amb inferioritat de condicions tenen més opcions de sorprendre, ja que necessiten mantenir el resultat favorable durant menys temps i la reacció del rival és més difícil.
És evident que els equips petits són els que tenen més esperances dipositades en la competició i que s’esforcen més a aconseguir bons resultats. Els més importants, en canvi, la veuen com un destorb a causa de la possibilitat de patir problemes físics que afectin, posteriorment, el rendiment en les competicions importants. És per això que la copa del Rei està perdent rellevància i, malgrat servir per justificar una temporada dolenta si la guanya el teu equip, no és suficient si és l’únic títol que assoleix el teu màxim rival. D’aquesta manera es demostra que es necessita urgentment una reforma si la copa del Rei vol mantenir la competitivitat i reputació que tenia fa un temps. Les eliminatòries a partit únic són una bona modificació per aconseguir-ho i acabar amb l’hegemonia dels grans en el torneig; en més d’una ocasió, el partit de tornada ha trencat el somni dels equips petits, que després d’una victòria a casa, veuen com el seu rival, amb superioritat física i tècnica, els elimina de la competició. Un partit únic provoca que un gol solitari sigui suficient per avançar cap al títol i augmenta la dificultat de mantenir-se viu. L’eliminatòria directa iguala en condicions tots els equips i dóna possibilitats als menys preparats. Aquesta resolució és, doncs, la millor elecció si volem evitar que l’abisme de qualitat entre els equips acabi amb el prestigi de la competició.

Etiquetes: Futbol