ARA VOLEN ORGANITZAR UNS JOCS OLÍMPICS?

L’any 2008 va començar una crisi econòmica que ha afectat tot el planeta. Espanya és un dels països que més ha patit (i està patint) econòmicament en els darrers anys, però tot i això, la Federació Olímpica Espanyola (FOE) ha presentat Madrid com a possible ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics en múltiples ocasions: l’any 2012, Londres es va emportar l’organització dels jocs per davant de París i Madrid; el 2016, Rio de Janeiro va aconseguir ser seu olímpica superant les candidatures de Madrid i Tòquio; i el 2020, si Madrid vol organitzar els Jocs Olímpics, haurà de superar Tòquio i Istanbul com a ciutats candidates. En el cas que no ho aconseguís, s’hi tornaria a presentar l’any 2024. Així es comprova que, tot i els problemes econòmics, sempre que ha tingut l’opció de presentar-s’hi, ho ha fet, deixant de banda la crisi i sense fer cas de les necessitats dels ciutadans. Roma, una possible seu dels Jocs Olímpics, va abandonar la cursa olímpica per problemes econòmics i crec que Madrid hauria d’haver seguit els seus passos.

Això també demostra que el govern espanyol, en lloc d’intentar evitar els desnonaments i reduir l’atur, prefereix invertir una gran quantitat de diners públics en l’organització dels Jocs Olímpics per intentar sortir de la crisi. Sembla que l’opció preferida dels alts dirigents és gastar-los en infraestructures esportives per als Jocs, en comptes de fer-ho en serveis públics, que actualment es veuen afectats per les retallades, per als ciutadans.

És cert que l’organització d’uns Jocs Olímpics aportarà una bona quantitat d’ingressos a la ciutat i al país, però fins que els beneficis arribin (d’aquí a 7 anys), les despeses seran molt notables i això afectarà negativament l’economia espanyola. En total, s’invertiran 1.650 milions d’euros en les viles olímpiques (dels atletes i de la premsa), l’anella olímpica, les seus de competició i els transports. Per fer front a aquestes despeses, i a d’altres de suplementàries, l’organització disposarà d’inversions privades del COI, dels patrocinadors, de la venda d’entrades, de les llicències i d’altres fonts, per a un total de 2.400 milions d’euros. De fet, la FOE ja s’ha gastat diners innecessàriament en els diversos processos i gestions que s’inclouen en la candidatura: 43.000 € en els vestits de la delegació a Buenos Aires, 900.000 € en la producció i traducció del dossier de la candidatura i 265.000 € en l’ambientació de les instal·lacions per a la presentació de la candidatura.

En qualsevol cas, el govern espanyol té suficients maldecaps per afegir una despesa suplementària a la llista. Hauria d’invertir els diners dels ciutadans en millores per al seu dia a dia, i en canvi, decideix emprar-los en projectes que només fan que generar més desconfiança cap als polítics que dirigeixen el país. Però bé, durant aquests anys de mandat del PP, s’ha comprovat la seva poca empatia envers els ciutadans i això els ha fet perdre tota la credibilitat. Hi havia millors opcions que l’organització d’uns Jocs Olímpics per sortir de la crisi, i pel que sembla el govern no les ha sabut trobar. Un cop més, s’han equivocat de camí.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

DIARIS DEL MATEIX PAÍS?

La premsa escrita, igual que els altres mitjans de comunicació, informa i explica les notícies depenent del seu públic. Els oients, els teleespectadors i els lectors són el més important, i per això, són informats en funció de les seves preferències. Tot i que un punt personal és necessari a l’hora de narrar els fets d’actualitat, a vegades aquesta subjectivitat supera els límits del periodisme.

No cal amagar que un diari editat a Madrid es farà més ressò dels equips madrilenys i, contràriament, un diari català ocuparà més pàgines parlant dels seus equips. No obstant això, una notícia d’actualitat ho és a tot arreu i cal destacar-la com la que més encara que sigui contrària als nostres interessos. Un altre factor a tenir en compte és que el futbol no és sempre el més important; hi ha altres esports que s’han de destacar quan l’actualitat ho reclami. Un esdeveniment important mereix el mateix respecte i importància que els campionats de futbol. L’actualitat ho és, indiferentment de la disciplina.

Un clar exemple d’aquesta subjectivitat el trobem en les portades de la premsa esportiva durant la temporada. És clar que durant la pretemporada els fitxatges tenen un pes important en l’actualitat i els diaris donen més rellevància a les incorporacions dels equips als quals són favorables. Durant el curs, però, els titulars diaris, contràriament al que realment passa, haurien de coincidir mínimament. Cal saber destriar la informació rellevant i necessària a la portada, i la que no és prou important per sortir a la primera pàgina però sí a l’interior. Les cròniques dels partits també exemplifiquen aquesta subjectivitat: la narració dels fets del matx i el grau d’aportació personal poden suposar una diferència evident entre dos diaris, fins al punt que semblin dos enfrontaments diferents.

Els periodistes han d’entendre que l’opinió pròpia està molt bé a les columnes, però que a l’hora d’explicar les notícies, la visió personal no és important i cal narrar els fets com si d’un espectador es tractés. El periodisme és una feina prou castigada perquè els que s'hi dediquen afegeixin matisos personals innecessaris a l’actualitat i provoquin la confusió del lector. Aquest desitja ser informat de les notícies des d’un punt de vista objectiu, i sembla que aquesta paraula comença a ser una desconeguda pels periodistes.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

TATA MARTINO, LA DECISIÓ ENCERTADA?

L’anunci de la recaiguda de Tito Vilanova, i la consegüent renúncia com a entrenador del Barça, va deixar en estat de xoc tot el món del futbol. Va ser una notícia que ningú s’esperava i que ningú volia sentir, i els barcelonistes, a més de preocupar-nos intensivament per la salut del de Bellcaire d’Empordà, també ens vam interessar per saber el futur entrenador de l’equip, un càrrec que, després de la marxa forçada de Vilanova, havia quedat orfe.

Gerardo Martino, més conegut com el Tata Martino, va ser l’elegit per substituir Vilanova i intentar continuar i mantenir el projecte iniciat per Guardiola l’any 2008. L’argentí no ha entrenat mai a Europa, però ha aconseguit bons resultats amb els equips que ha dirigit: el millor balanç en un Mundial (quarts de final) i un subcampionat en la Copa Amèrica 2011 és el seu llegat com a seleccionador del Paraguai; i 4 Tornejos d’Obertura, 2 de Clausura i 4 campionats absoluts al Paraguai i 1 torneig final a l’Argentina són els títols que ha conquerit amb els equips sud-americans que ha entrenat. El rendiment acreditat ha estat molt bo, però el futbol europeu és diferent i caldrà veure si serà capaç d’adaptar-s’hi. De moment, és clar que és una proposta arriscada confiar en un entrenador novell entrenant a Europa per mantenir un projecte iniciat.

 El Tata Martino és una persona amb les idees molt clares i això pot modificar excessivament, i sense que alguns ho desitgéssim, el model Barça i abandonar la filosofia dels últims anys. La personalitat de l’equip es podria veure alterada si el nou entrenador adopta noves tàctiques i estratègies que desmunten el pla iniciat per Guardiola. Entre altres variants, sembla que l’argentí es decantarà per la pressió individual en lloc de la pressió zonal en la defensa dels córners, estratègia desfavorable al Barça a causa de les condicions físiques dels jugadors. Ell va prometre que no modificaria en excés l’equip, i és important que intenti amagar els pocs defectes que té; la defensa a l’home és, contràriament, exposar el Barça a l’atac enemic.

És una evidència que, a finals de juliol i quan tots els equips ja han començat les respectives pretemporades, hi ha poques ofertes al mercat, però això no ha de servir d’excusa a l’hora d’escollir. Entre altres recursos, el Barça té una pedrera reconeguda mundialment que no només serveix per alimentar el primer equip de futurs talents, sinó que també pot aportar entrenadors en situacions límit. A més, l’arribada del tècnic argentí obligarà a deixar fora de la banqueta els preparadors físics i el que fins ara era el segon entrenador (Jordi Roura), que coneixen de primera mà les necessitats dels jugadors i que han treballat amb ells els últims anys.

Personalment, l’elecció de Martino com a substitut de Tito Vilanova no m’agrada, ja que crec que sembla més una solució d’urgència sense garantia d’èxit que un projecte de futur que asseguri el model. Amb això no vull assegurar el fracàs, ni molt menys, però hi havia altres opcions, i millors, com a relleu a la banqueta.

Diuen que no s’ha de jutjar un llibre per la portada, i per això, quan comenci la temporada i l’argentí hagi dirigit alguns partits, podrem fer un judici més precís de la seva arribada. De moment, però, les primeres valoracions es fan seguint els seus resultats anteriors, i més enllà dels títols que ha aconseguit, la seva nul·la experiència a Europa pot passar-li factura.

No tindré cap problema a reconèixer que m’he equivocat si, finalment, Martino assoleix títols i convenç com a entrenador. Empassar-me les paraules serà símptoma que el Barça ha triomfat, i això és el més important.

Etiquetes: Barça - Futbol

ÉS NECESSARI EL GAMPER?

Cada estiu, les primeres setmanes de la temporada, el Barça disputa el trofeu Joan Gamper contra un equip internacionalment reconegut. L’enfrontament es disputa des de l’any 1966, però actualment, amb el calendari atapeït, ha perdut la tensió competitiva i s’ha convertit en un matx molest.

És un partit amb molta història i es considera una tradició disputar-lo a l’inici de la temporada. El seu preu barat facilita l’afluència de públic, i com que es troba enmig de les vacances, els més petits tenen la primera oportunitat de veure els seus ídols en directe i contemplar el temple blaugrana, escenari per a alguns desconegut.

D’altra banda, però, cada vegada costa més trobar un dia per al partit a causa dels múltiples compromisos del Barça i, fins i tot, a vegades pot dificultar l’activitat dels jugadors (ja que algun any es juga entremig de la disputa de la Supercopa d’Espanya o un cop ja ha començat la Lliga). Com que els jugadors més importants han de recuperar-se o preparar-se per als futurs enfrontaments oficials, els encarregats de jugar el partit són els que tenen menys rellevància o els del Barça B, i la presentació de la plantilla, que té lloc a l’inici del partit, es fa sense tots els jugadors de què disposarà l’equip, ja que hi poden haver nous fitxatges o alguns dels jugadors presentats poden marxar a un altre club.

És cert que el nom de Joan Gamper com a fundador del club ha de ser present en les ments dels barcelonistes, però hi ha altres opcions que fer un trofeu de pretemporada amb el seu nom. Si realment és tan important i cal conèixer-lo, hi ha altres mètodes per recordar-lo sense que això suposi un maldecap per als futbolistes. Disputar-lo, com aquest any, abans que comencin les competicions oficials, i incloure’l dins els partits amistosos que juga l’equip és una bona opció, però si no es troben dates a la primera quinzena d’agost (abans que comenci la Lliga), no ha de ser una obligació disputar-lo, ja que “molesta” la preparació, concentració i motivació dels jugadors. Hi ha gent que dirà que és una tradició, però les tradicions tard o d’hora es perden i pel sol fet de ser el costum no hem de seguir disputant-lo, sinó que a vegades, i a causa del context i les circumstàncies, cal renovar-se.

Una bona opció és la de fer la presentació de la plantilla i l’staff tècnic en el primer partit oficial de la temporada. D’aquesta manera els jugadors no disputen partits innecessaris, però es pot presentar decentment la plantilla a l’afició i un cop ja està completa. No caldrà preocupar-se per conèixer qui és Joan Gamper, és prou important perquè els barcelonistes no oblidin el seu nom.

Etiquetes: Barça - Futbol