RAL·LI DAKAR, UNA AVENTURA A L’ABAST DE TOTHOM?

El ral·li Dakar és la competició més dura i exigent del món del motor. Va néixer l’any 1979 unint, en origen, les capitals de França i el Senegal (París i Dakar). Des d’aleshores, ha anat evolucionat i, després de recórrer territoris europeus i africans durant els 30 primers anys, el 2009 es va traslladar a l’Amèrica del Sud. Al principi, només es podia disputar en les categories de cotxes i motos; un any més tard, però, ja es van incorporar els camions, i el 2009 es van introduir, per primer cop, els quads.

Els pilots que hi participen es preparen a consciència durant l’any per afrontar aquesta cita en les millors condicions i poder gaudir d’un bon estat de forma durant la competició. Les pràctiques que realitzen són variades i, més enllà d’entrenar-se dalt del vehicle, és necessari anar al gimnàs, nedar i córrer per millorar la condició física. Durant la prova, també és molt important cuidar l’alimentació i la hidratació, ja que són la base per tenir un bon rendiment.

El recorregut varia cada any i l’organització, després de les crítiques rebudes el 2013 a causa de la poca dificultat de les etapes, va anunciar que en el Ral·li següent els pilots s’haurien de preparar per a traçats llargs, calorosos i molt exigents. Al final, s’ha comprovat que, en efecte, aquesta edició ha sigut molt complicada i s’ha catalogat com la més difícil des que el Ral·li se celebra a Amèrica. S’han travessat territoris de l’Argentina, Bolívia i Xile, en un total, aproximat, de nou mil quilòmetres --que poden variar depenent de la categoria--, organitzats en tretze etapes. Quatre-cents trenta participants van prendre la sortida a Rosario el 4 de gener, entre els quals hi havia deu catalans, disposats a complir el seu somni i amb ganes de viure experiències inoblidables. Tres dels nostres pilots han aconseguit imposar-se en les seves categories i han deixat empremta en el ral·li més famós del planeta.

Nani Roma té 41 anys i va néixer a Folgueroles, a la comarca d’Osona. Després de disputar sobre la moto vuit edicions del Dakar, entre 1996 i 2004, i guanyar-lo en aquesta darrera, el 2005 va debutar en la categoria de cotxes. Des de llavors ha aconseguit un tercer lloc, el 2006, i una segona plaça, el 2012, i ha hagut d’abandonar en dues ocasions, el 2010 i el 2011. Aquest any, per fi, s’ha proclamat campió i ha fet història esdevenint el tercer pilot en conquerir-lo en dues disciplines.

Marc Coma té 37 anys i va néixer a Avià, al Berguedà. L’any 2002 va estrenar-se en la categoria de motos, però es va veure obligat a abandonar. Des de llavors, ha obtingut resultats molts variats, des de la retirada el 2004 i el 2007, fins a la consecució del Ral·li en tres ocasions –2006, 2009 i 2011–, passant per la segona plaça el 2005 i el 2012. L’any passat va haver de renunciar a participar-hi poc abans de l’inici a causa d’uns problemes físics a l’espatlla esquerra i enguany tenia el desig de refer-se d’aquella frustració. Finalment, ha aconseguit alçar-se vencedor i s’ha convertit en el quart pilot de la història amb més títols sobre dues rodes, amb un total de quatre. 

Laia Sanz té 28 anys i és de Corbera de Llobergat, al Baix Llobregat. S’ha classificat com a primera dona en la categoria de motos en les darreres quatre edicions, liderant amb mà de ferro la classificació femenina. Abans de la sortida, al gener, la catalana va manifestar l’objectiu d’acabar entre els 30 primers, i al final ha obtingut la setzena posició, tota una proesa en una carrera d’aquestes dificultats.

Nani Roma, Marc Coma i Laia Sanz són els vencedors i escriuran el seu nom a la història. Malgrat això, els guanyadors no han de ser els únics recordats; tots els participants --els que han acabat, els que han abandonat o els que s’han fet enrere en l’últim moment-- mereixen ser mencionats després del seu sacrifici. El Dakar és una competició molt dura i a causa de les seves característiques hi ha pilots que es veuen obligats a renunciar a l’aspiració d’acabar-lo per la brutalitat de les etapes.

De fet, només 204 han completat la prova, tan sols el 47% dels participants inicials. Cal destacar el cas del català Gerard Farrés i el portuguès Paulo Gonçalves durant la cinquena etapa, quan se’ls va incendiar la moto perquè l’escalfor produïda pel motor va cremar les branques enganxades a la part inferior del vehicle. Tots dos van veure com les flames consumien el seu somni i com el seu esforç es convertia en cendra. És inevitable, també, tenir un record per les víctimes mortals al llarg dels anys, i cal donar el condol a les famílies i els amics dels morts durant el Dakar. Des del seu inici, són 23 els pilots que han perdut la vida mentre corrien el Ral·li i més de 50 les persones relacionades amb l’esdeveniment que han desaparegut.

És evident, i queda demostrat amb les dades a la mà, que participar en el ral·li Dakar no és una tasca gens fàcil i només està a l’abast dels més valents. No tots els pilots són capaços d’acabar-lo, però no per això els hem de menysprear. Des del meu punt de vista, tots els participants mereixen un reconeixement; encara que es veiessin obligats a abandonar, malgrat no haver complert les seves expectatives o tot i haver fracassat en l’intent, han demostrat atreviment, coratge i esforç, i per això no els podem deixar de banda. Seríem injustos si oblidéssim aquells que no han arribat allà on la glòria els acompanya, ja que ells també han deixat petjada. Després d’haver-se entrenat a fons per a la cita, d’haver superat tot tipus d’adversitats i d’haver sigut partícips d’un esdeveniment únic, tots els pilots que corren el Dakar han de ser considerats uns autèntics herois. 

Etiquetes: Altres esports

HA ACABAT EL DOMINI DE BARÇA I MADRID A LA LLIGA?

Barça i Madrid són, des de fa anys, els únics equips que opten al títol de lliga a Espanya. El València, l’any 2004, va ser l’últim club a aixecar el trofeu i el Vila-real, el 2008, el darrer a interposar-se entre els dos grans a la classificació. Fa temps que la distància entre els capdavanters i la resta és abismal i des del 2009 hi ha hagut més diferència entre el primer i el quart que del cinquè a l’últim. Fins a l’inici de la present temporada, semblava que aquest any la situació seria la mateixa i els dos equips es disputarien, sense cap oposició, el campionat. Tot i això, fa jornades que hi ha un conjunt que els separa i ha acreditat els mateixos resultats que el líder actual. Dirigit per Diego Simeone i exhibint un nivell molt elevat, l’Atlètic de Madrid està demostrant que és un candidat ferm a la lliga i, de moment, ha evitat la confrontació constant entre els que, a priori, haurien de ser els favorits.

El Barça ha guanyat quatre de les cinc últimes lligues, en la darrera igualant el rècord de punts i aconseguint la millor primera volta de la història. Primer amb Guardiola i després amb Tito Vilanova, va mostrar una gran qualitat i va ser l’equip més en forma del moment. L’estiu passat, la recaiguda en la malaltia de Tito va obligar a una ràpida substitució a la banqueta, i Gerardo Martino va arribar al club tan sols un mes abans del principi de la lliga. Després d’un començament complicat on es dubtava del joc i del rendiment de la plantilla, l’equip va abandonar la incertesa inicial, ha demostrat un alt nivell i ha aconseguit uns resultats immaculats. La seva trajectòria a la lliga ha sigut regular i, exceptuant dues ensopegades puntuals, als camps d’Osasuna i Athletic Club, i després de l’empat de la setmana passada al Calderón, ha tancat la primera volta amb els deures fets i se situa en primera posició igualat amb l’Atlètic. No hi ha dubtes que el Barça serà a dalt per intentar augmentar els seus registres i ningú el treu de la lluita pel campionat.

L’Atlètic de Madrid acumula al seu palmarès nou títols de lliga. Fa anys, però, que no l’assoleix i el 1996 es va proclamar campió per última vegada. Actualment, està sent l’equip revelació; classificat per als quarts de final de la copa i els vuitens de la Champions, i colíder empatat amb el Barça a la lliga, presenta uns resultats millors que els que la seva afició hauria pogut somiar. El projecte matalasser s’ha consolidat amb Diego Simeone a la banqueta, que, transmetent el seu caràcter als jugadors, ha aconseguit portar l’Atlètic entre els millors equips d’Europa. Després de guanyar l’Europa League i la supercopa d’Europa el 2012, i d’alçar la copa del Rei al Bernabéu davant el Madrid l’any passat, aquesta temporada afronta la lliga com a prioritat i ha assolit la millor primera volta de la seva història. Aquesta no és la primera gran temporada de l’equip, ja que l’any passat va quedar tercer a només nou punts del Madrid i va aconseguir desbancar el València de la tercera plaça, que havia ocupat en les darreres tres edicions. Aquest resultat va ser la culminació d’un progrés iniciat el 2009, quan l’equip va acabar novè, i des de llavors no ha parat de millorar. Fins avui, sembla un sòlid aspirant al títol, però el campionat domèstic es basa en la regularitat, i haurem de comprovar si la plantilla pot seguir mostrant el mateix nivell en les tres competicions durant els pròxims mesos. Cal recordar que la temporada passada l’equip matalasser ocupava la segona posició a falta d’onze jornades, i al final va acabar la lliga tercer a 24 punts del campió. Ningú qüestiona que, si el rendiment no baixa, tindrà les mateixes opcions al títol que els altres i podrà disputar-lo en igualtat de condicions.

El Reial Madrid és el club que ha guanyat més lligues, amb un total de 32. Últimament, però, no està sent la referència i només ha conquerit tres de les darreres deu edicions. L’equip també va canviar d’entrenador, i al juny va arribar Carlo Ancelotti per substituir José Mourinho. El tècnic italià va aterrar amb la missió de recuperar el prestigi perdut i intentar aconseguir, una vegada per totes, la Décima. Ancelotti, amb un gran grup d’estrelles a la seva disposició, tenia la funció de combinar-les per tal d’obtenir un conjunt vencedor i tornar a disputar la lliga al Barça. Malgrat això, l’equip ha completat la primera volta sense un estil definit i amb bastants dubtes en el rendiment. El joc no ha estat el que els aficionats demanaven i la plantilla no està demostrant tota la seva qualitat. És evident, i no es pot amagar, que el Madrid sempre aspirarà al títol, però parteix en desavantatge en l’inici de la segona part del certamen, ja que les males sensacions, la incertesa respecte al nivell exhibit i les derrotes davant els dos rivals directes l’han portat a una diferència de tres punts respecte als líders. Tot i ser un coixí escàs, l’equip blanc ha de trobar el camí per poder recuperar el rumb d’altres anys i arribar a final de temporada al màxim nivell.

Un cop superada la meitat de la competició, els equips ja estan situats, més o menys, a la posició que els correspon a la taula. Barça, Atlètic i Madrid estan separats per, tan sols, tres punts i això obre la porta a una intensa disputa entre tots tres per guanyar la lliga. Des de l’òptica culer, s’ha preguntat en més d’una ocasió quin equip serà, al final, el rival a l’hora d’assolir el títol i s’intenta pronosticar quins dos conjunts se’l disputaran. Aquestes especulacions, però, són totalment innecessàries i no tenen cap sentit; poden haver-hi més de dos candidats al campionat que s’enfrontin per les primeres places i que lluitin entre ells per conquerir-lo.

No hem de descartar, per tant, un dels tres aspirants, sinó que hem de veure que tots tenen opcions. Fa temps que els aficionats espanyols demanem al nostre futbol més competitivitat, més emoció i que Barça i Madrid no ocupin, sempre, les posicions de privilegi. Aquesta temporada, sembla que ho hem aconseguit: l’Atlètic de Madrid, amb un pressupost molt inferior, està competint amb esforç, sacrifici, dedicació i compromís al nivell dels més grans i està traçant el camí que haurien de seguir els altres equips si volem que, al final, la lliga espanyola deixi la bitemàtica del passat enrere. Els matalassers han demostrat que els diners no són essencials per arribar al punt més alt i això és el que els altres clubs haurien d’intentar igualar.

Pot ser que aquesta evolució de l’Atlètic sigui, només, fruit de dues temporades i que l’any que ve la lliga es torni a disputar entre Barça i Madrid. D’altra banda, no és fàcil arribar on ells ho han fet i per això no podem reclamar, immediatament, el seu nivell als altres equips. El procés de millora de la lliga és llarg, complex i difícil, i no podem pretendre resoldre’l sense dedicació. Malgrat això, el pas endavant donat per l’Atlètic ha sigut molt important, quasi definitiu, i si no podem aspirar al que desitgem, almenys hem de gaudir de la temporada actual. No hem de perdre el temps discutint sobre quin equip serà el rival a batre si, mentrestant, les jornades avancen i la competició segueix el seu curs. Potser encara no en som conscients, però tinc la sensació que aquesta edició del campionat marcarà un abans i un després: la trajectòria de l’Atlètic està posant en evidència que el regnat de Barça i Madrid al capdavant de la lliga ha arribat a la seva fi.

Etiquetes: Barça - Futbol

QUI MEREIX LA PILOTA D'OR?

La Pilota d’Or és la distinció individual més prestigiosa del món del futbol. Cada gener corona el millor jugador del planeta en un any natural i recompensa la seva feina al llarg de la temporada. Demà, a Zuric, s’escollirà el guanyador d’aquest reconeixement l’any 2013, i Messi, Ribéry i Cristiano Ronaldo en són els candidats. La revista France Football va crear el guardó l’any 1956 i des de llavors ha anat evolucionant; el 2010, aquest premi i el “jugador mundial” lliurat per la FIFA es van unir, creant-ne un de sol. En la votació hi participen els capitans i els seleccionadors dels equips nacionals reconeguts per la FIFA i un periodista de cada país escollit per la revista francesa. En les darreres edicions, el debat sobre l’adjudicació de la Pilota d’Or ha sigut pràcticament inexistent, ja que el talent de Messi ha abolit qualsevol dubte que ell n’era el mereixedor. Aquest any, però, les opcions estan obertes i els tres candidats han fet mèrits i tenen arguments a favor per obtenir-la.

Leo Messi té 26 anys i ha jugat al Barça des de les categories inferiors. Està classificat amb l’Argentina per al mundial del Brasil i la temporada passada va guanyar la lliga espanyola amb l’equip català. És el jugador més desequilibrant en espais reduïts i no necessita grans superfícies per desplegar la seva potència ofensiva. La capacitat anotadora és la seva gran qualitat, que es complementa amb l’art de xutar faltes i la rapidesa amb la pilota controlada. Lidera el Barça des que aquest és al cim del món futbolístic i és el principal responsable dels darrers èxits de l’equip. La seva habilitat, sovint, és catalogada d’extraterrestre i ha demostrat sobradament que, si no ho és ja, es convertirà en el millor jugador de la història. Aquest any, però, les lesions l’han allunyat un període llarg de temps dels terrenys de joc i no li han permès exposar tot el seu potencial. Després de tenir un paper destacat en la remuntada del Barça davant el Milan a vuitens de la Champions i de completar una volta perfecta a la lliga marcant a tots els rivals, es va lesionar al camp del PSG a principis d’abril i des de llavors ja no ha tornat a ser el mateix. El període d’inactivitat en els dos darrers mesos a causa d’una lesió al bíceps femoral de la cama esquerra ha fet que, en el moment de decidir el guanyador de la Pilota d’Or, no hagi tingut participació i això, evidentment, li ha restat vots.

Franck Ribéry té 30 anys i va arribar al Bayern de Munic el 2007 procedent de l’Olympique de Marsella i després de passar per diferents equips francesos. Es va classificar per al mundial amb França després de la repesca i l’any passat va conquerir el triplet (copa, lliga i Champions) amb l’equip alemany. Recentment, ha afegit la supercopa d’Europa i el mundial de clubs a aquest palmarès. Ha començat la temporada igual o millor que va acabar l’anterior i, actualment, es troba en el punt àlgid de la seva carrera. Destaca per la capacitat desbordant i, malgrat no tenir els registres golejadors de Messi o Cristiano, és un gran assistent. Ha sigut regular al llarg de l’any i ha aportat experiència i sacrifici a l’equip bavarès, que ara és catalogat com el millor del món. Contundent en atac i generós en defensa, va ser fonamental en els esquemes de Heynckes i ara és imprescindible per a Guardiola. Després de ser nomenat millor jugador d’Europa per la UEFA l’agost passat, els registres que ha acreditat i els resultats que ha assolit amb el Bayern el posicionen com a favorit per a la Pilota d’Or. Per ell serà un cop baix no aconseguir-la, ja que està convençut de les seves possibilitats i ha repetit en moltes ocasions que es mereix la distinció.
Cristiano Ronaldo té 28 anys i, després d’iniciar la seva trajectòria a les files de l’Sporting de Portugal, va arribar al Manchester United el 2003 i sis anys més tard va ser traspassat al Reial Madrid. Va necessitar la repesca per classificar Portugal per al mundial i, a nivell de club, no va obtenir cap títol. És símbol, líder i ídol del madridisme i, després de guanyar el guardó el 2008, aquesta és la seva segona oportunitat clara d’obtenir-lo. El seu talent és inesgotable i posseeix recursos tècnics per a qualsevol fase del joc. És potent ofensivament –sobretot en els contraatacs–, la seva alçada li proporciona un magnífic joc aeri, es basa en el driblatge per superar els rivals i exhibeix velocitat en atac i en defensa. Té unes xifres golejadores envejables, amb més d’un gol per partit, i la seva immunitat contra les lesions ha fet que no s’hagi perdut gaires partits durant l’any. L’absència de títols és la seva única mancança, però el Madrid, amb ell al capdavant, va arribar a la final de la copa i a les semifinals de la Champions, i va quedar segon a la lliga. La seva esperança és que el rendiment individual passi per sobre dels resultats col·lectius, ja que només així tindrà opcions d’aconseguir el premi.

Vistes les radiografies dels candidats, queda clar que tots tres tenen opcions reals de guanyar la Pilota d’Or. Penso que seria una injustícia que Messi se l’emportés, ja que Ribéry i Cristiano han fet més mèrits per assolir-la. Personalment, crec que ha arribat el moment del portuguès, que, després de quatre anys vivint a l’ombra del “10” del Barça, aquest any ha exhibit un nivell superior. Fins ara, no ha obtingut el reconeixement que es mereix a causa del regnat futbolístic de Messi i, malgrat mostrar tota la seva qualitat, no n’ha rebut cap recompensa. Igual que en edicions anteriors reclamàvem el guardó per a l’argentí, és just que aquest any el portuguès sigui el vencedor. Això, però, no voldrà dir que Cristiano Ronaldo sigui el millor jugador del món, sinó que el seu estat de forma durant l’any 2013 ha sigut més destacat. Messi és i seguirà sent el millor jugador del planeta, més enllà del resultat d’una votació; d’això, no n’hi ha cap dubte.

Etiquetes: Futbol

DUBTÀVEU DEL RENDIMENT DE NEYMAR?

Neymar Júnior va arribar al Barça l’estiu passat procedent del Santos brasiler. El seu fitxatge va costar 57 milions d’euros i, segons informen algunes fonts periodístiques, es va avançar a causa de la necessitat del Barça d’incorporar un jugador com ell. Després del seu traspàs, es dubtava de la seva adaptació al futbol europeu i es qüestionava la seva integració a l’equip. El principal dubte que tenia l’afició culer era si la seva relació amb Messi seria efectiva, i tothom anhelava la connexió entre les dues estrelles. Hi havia gent preocupada per la convivència en un mateix equip de dos cracs mundials i, fins i tot, es va proposar que, un cop fitxat Neymar, es vengués Messi. Aquestes visions, però, encara no havien contemplat el brasiler exhibint les seves qualitats, i després de quatre mesos com a blaugrana, Neymar comença a demostrar que el seu fitxatge va ser una gran incorporació.

La seva explosió ha arribat després de l’absència de Messi als terrenys de joc a causa d’una lesió. El jugador brasiler s’ha posat l’equip a l’esquena i ha sigut la principal referència en atac, assumint la responsabilitat anotadora. En alguns enfrontaments, ha jugat com a fals nou, una posició a la qual s’ha adaptat perfectament i on ha aportat bons resultats. És evident que, amb la falta del millor jugador del món, Neymar ha certificat amb solvència el seu progrés i ha quedat clar que té qualitat de sobres per liderar el Barça del futur.

Després de superar unes primeres setmanes d’incertesa a causa d’una anèmia que va obligar Martino a introduir-lo en el joc a poc a poc, ha anat progressant i ha acabat sent indiscutible en les alineacions de l’argentí. Des que va arribar, ha madurat i ha crescut físicament i tècnicament, i ha guanyat una confiança molt important a l’hora de desenvolupar tot el seu talent. En alguns partits importants ha rescatat el Barça, com en la final de la supercopa d’Espanya davant l’Atlètic o a la lliga contra el Madrid, i en aquests grans escenaris no s’ha fet petit, sinó que ha pogut exhibir-se per ajudar l’equip a tirar endavant.

Ofensivament, ofereix moltes possibilitats i és capaç de generar perill en les diferents situacions que se li presenten. És valent en atac i usa recursos tècnics i detalls de qualitat no com a decoració, sinó perquè el desenvolupament de la jugada així ho reclama. Té verticalitat, argumentada amb la seva velocitat i la seva visió de joc, i regala desmarcades profundes a l’espai per superar línies defensives ben organitzades proposant al passador assistències de fantasia. Confiat en l’un contra un, dinàmic en la conducció i àgil amb la pilota, la seva diversitat d’arguments ofensius el fa imprevisible. Les defenses no ho tenen fàcil a l’hora de controlar-lo i, a vegades, només el poden aturar amb faltes. Actua amb naturalitat utilitzant les dues cames i gaudeix d’un bon xut exterior. Col·lectivament, s’ha associat amb els companys i ha interpretat tots els rols necessaris, d’assistent, de xutador o de rematador, tots ells resolts amb excel·lència. En els minuts que va compartir amb Messi, hi va establir connexió i va demostrar, amb passades màgiques, que s’entendran perfectament. Sense l’argentí, ha sabut determinar les necessitats de l’equip i, de la millor manera, hi ha posat remei. Gaudeix d’un talent indiscutible, que encara està en formació i que ha de seguir creixent. Ha establert les bases de la seva habilitat, però encara té un llarg recorregut per endavant.

És evident que té totes les característiques per convertir-se en una estrella mundial i està capacitat per arribar a ser el millor jugador del món. Jutjar-lo ara, però, és precipitat; no hem de fer avaluacions prematures i haurem d’esperar un temps per valorar-lo al complet. Els quatre primers mesos, els ha superat amb molt bona nota i, si segueix igual, ningú té cap dubte que acabarà sent la referència blaugrana. Tampoc caldrà esperar gaire temps perquè s’incorpori a l’Olimp del futbol, un lloc només a l’abast dels escollits i en el qual té un lloc reservat.

Etiquetes: Barça - Futbol