QUÈ ES POT DIR DE MARC MÁRQUEZ?

Marc Márquez és el millor pilot de motos del món. Aquesta temporada hem assistit a la certificació del naixement d’una llegenda i hem comprovat quines són les qualitats d’un pilot que té molt a dir en el món del motociclisme. El cerverí ha demostrat que té una essència especial, que el fa ser irrepetible, i ha certificat uns registres extraordinaris només a l’abast dels més preparats. Després d’haver aconseguit la seva segona corona a MotoGP, cal fer-li un homenatge, recordar la seva progressió estel·lar, analitzar els seus registres, definir la seva personalitat i reflexionar al voltant d’un esportista sense precedents.

El pilot, que va néixer a Cervera, va iniciar la seva carrera professional al món de les motos amb tan sols 15 anys. Sí, en aquesta edat, l’adolescència, en què tot és més complicat, convuls i alterat, Márquez ja estava competint entre les futures promeses del motociclisme i viatjava arreu del món recorrent els circuits més prestigiosos. En aquella temporada, en què va participar a 125cc, va aconseguir pujar un cop al podi i va començar a donar mostres de la seva brillantor especial. Dos anys més tard, encara sent menor d’edat, va dominar amb mà convençuda la categoria i es va proclamar campió amb deu victòries i dotze poles position en disset curses.

Ja a Moto2, i experimentant els canvis del salt de categoria, el cerverí va acabar en una meritòria segona plaça. No li va caldre adaptació, va pujar al podi en onze de les quinze carreres disputades i va guanyar la meitat de les curses. En la seva segona participació ja va ser campió, va obtenir la victòria en nou grans premis i va arribar al podi en catorze de les disset carreres.

El 2013, amb vint anys, va complir el seu somni, debutar a MotoGP, i ho va fer amb una petjada inicial estimulant. En la primera cursa, a Qatar, va acabar en tercer lloc i només va necessitar un altre gran premi, el següent, per aconseguir la seva primera victòria. Al llarg de la temporada, en els divuit grans premis que es van disputar i enfront de pilots amb més de sis temporades de recorregut a MotoGP, va pujar al podi en setze ocasions, va aconseguir sis victòries i va certificar la meitat de poles position. Es va proclamar campió en la seva primera temporada a MotoGP i va esdevenir el segon pilot a fer-ho i el participant més jove a aconseguir-ho.
Aquesta temporada, malgrat els dubtes i desconfiances que hi havia al començament, Márquez ha tornat a demostrar que està cridat a ser una estrella. Va guanyar de forma consecutiva, aclaparadora i contundent les primeres deu curses del certamen i no va ser fins a mitjans d’agost, cinc mesos després de l’inici de la competició, que va ser relegat del primer calaix del podi. A partir d’aquí, un seguit de despropòsits mecànics, tàctics i meteorològics han fet que només hagi aconseguit una de les darreres cinc victòries, però n’ha tingut prou per proclamar-se, diumenge passat, al Japó, campió del món i certificar matemàticament la seva segona corona consecutiva. D’aquesta manera, iguala Lorenzo en nombre de títols i es converteix en el primer espanyol a guanyar el Mundial de MotoGP en dues ocasions seguides.

En total, en les set temporades que ha competit en el motociclisme professional, Marc Márquez ha participat en 111 grans premis, ha obtingut 67 podis, un 60% del total que ha disputat, i ha guanyat 43 curses, el 40% sobre el complet de grans premis en què ha corregut. Si fem referència als punts, i establim el valor màxim de la puntuació en la victòria en totes les carreres, l’estadística cobra una rellevància destacada; al llarg dels anys, Márquez ha obtingut el 60% dels punts, i en les darreres tres temporades, el pilot català n’ha signat el 77%.
Els resultats al llarg de la seva trajectòria i els registres que ha acreditat en les diferents temporades en què ha competit en l’elit, però, no són l’únic fet que el fa especial, sinó que també cal tenir en compte els rècords que ha batut. La temporada passada, en la seva primera participació a MotoGP, Márquez va esdevenir el pilot més jove a arribar al podi, guanyar una cursa, assolir tres podis consecutius, aconseguir cinc triomfs seguits i liderar la classificació de la categoria. A més va ser el debutant amb més punts (233), més podis (dotze) i el primer principiant a aconseguir quatre victòries. Enguany, després d’haver igualat el rècord de Giacomo Agostini de més victòries consecutives des de l’inici, s’ha convertit en el pilot més jove a aconseguir dos mundials i ara va en busca de tres registres històrics: el màxim nombre de victòries en una temporada (dotze, de Mick Doohan l’any 1997), de punts (383, de Jorge Lorenzo el 2008) i de poles position (dotze, també de Doohan l’any 1997).

A més de les dades que demostren estadísticament quina és la categoria del pilot de Cervera, cal copsar la seva actitud i personalitat a la pista per arribar a comprendre la seva dimensió total. Màrquez és un pilot molt atrevit, no s’arronsa, no frena, sempre mira endavant i mai renuncia a lluitar, a persistir, a perseverar i, al final, a guanyar. Malgrat que ha rebut algunes crítiques pel seu tarannà, aquest el fa diferent, únic i irreproduïble. El més important, la mentalitat que el farà ser, algun dia, el millor pilot de la història, és el seu esperit competitiu: cau, perd un minut, s’aixeca, segueix corrent i acaba aconseguint dos punts; comença a ploure, tothom entra a canviar pneumàtics, ell segueix en pista, cau, es reincorpora, acaba la volta, canvia els pneumàtics, segueix en cursa i acaba en la zona de punts. Aquests desenllaços estan motivats pel seu anhel de victòria, de triomf, que és el que l’impulsa a seguir millorant.
Qui s’enfronta en un cos a cos amb només vint anys contra Valentino Rossi? Qui topa amb Lorenzo en l’últim revol d’un gran premi, l’obliga a canviar la trajectòria i acaba guanyant? Qui conquereix un mundial en l’última cursa sortint des de l’última posició? Qui? Marc Márquez.
I és que el que ha aconseguit el pilot de Cervera és, senzillament, indescriptible. No només els registres sobre la pista són espaterrants, no només ha trencat registres històrics de fa molt temps, no només transmet un sentint competitiu i lluitador de gran rellevància, sinó que combina aquestes tres facultats per mostrar al planeta qui és aquest jove cerverí, d’origen humil, que ja s’ha convertit en una referència mundial.

Retrobant-nos amb la impossibilitat conceptual d’explicar el que ha fet Márquez cal reconèixer que el lèxic de la llengua, malgrat oferir moltes possibilitats i maneres d’alabar actuacions que ens semblen irrepetibles, no pot, en aquest cas, determinar quina grandària té el que ha fet Márquez. Aconseguir igualar amb tan sols 21 anys autèntics mites del motociclisme, rebre el respecte i admiració de tothom i trencar registres del segle passat no es pot qualificar a través de cap paraula o expressió que englobi el reconeixement total i absolut que es mereix. Sí, podem dir que el que ha assolit és estratosfèric, increïble, prodigiós, meravellós i espectacular o, simplement, podem romandre asseguts contemplant el futur prometedor que li espera.

Etiquetes: Altres esports

QUÈ ENS ENSENYA L'ESPORT PARALÍMPIC?

Logotip del Comitè Paralímpic Internacional

L’esport és sovint entès com el lloc on les persones més ben dotades físicament tenen l’oportunitat d’exhibir les seves qualitats. No sempre és així. La llum que desprenen les disciplines més esteses ens fa tenir una visió equivocada de l’esport i ens amaga persones que, darrere la flama dels esportistes que no fan res més que lluir amb egoisme les seves virtuts, demostren lliçons que pocs dels atletes que tant admirem saben oferir. Estem parlant dels esportistes paralímpics, persones que pateixen algun tipus de discapacitat física o mental i que participen en esports adaptats a les seves condicions. Viuen a l’ombra, són poc reconeguts i no tothom sap apreciar la seva feina, i per aquest motiu cal tenir-hi un record, una menció i, evidentment, una lloança més que merescuda per la seva figura.
Una bona manera de comprendre quins són els obstacles que superen i tenir una visió més extensa i global de l’esport paralímpic és repassar les modificacions que pateixen algunes de les disciplines i identificar les diferències que s’estableixen amb les categories més populars.

El futbol per a cecs és una adaptació de l’esport que tots coneixem i incorpora algunes variants per poder incloure els jugadors que tenen una visió nul·la o reduïda. La seva dinàmica és semblant a la del futbol sala, però més enllà de la base, afegeix modificacions que el fan diferent: el terreny de joc està envoltat per un mur que impedeix que la pilota surti fora i, per tant, no hi ha serveis de banda; l’esfèrica és sonora i d’aquesta manera els futbolistes saben, en tot moment, on és; per acabar, els jugadors porten una cinta que els tapa els ulls, ja que així els que tenen una lleugera visió no tenen avantatge respecte a la resta. El porter és l’únic que no té cap discapacitat, observa el joc i és l’encarregat de donar ordres als seus companys.

El voleibol assegut a terra és una variant del voleibol en què els jugadors participen en el joc sense estar drets. Les dues disciplines comparteixen la tècnica d’execució i tenen un funcionament molt semblant. Tot i això, l’esport paralímpic estableix un seguit de variacions: no hi ha canvis de posició; aixecar la pelvis del terra en el moment del llançament no està permès i, per tant, es penalitza; el camp segueix les mateixes proporcions però és més petit, i la xarxa està situada a una altura més baixa, ja que, com és comprensible, des del terra es fa menys força.

La natació adaptada per a persones amb discapacitat està pensada perquè els nedadors que pateixen alguna dificultat hi puguin participar. Malgrat compartir bastantes similituds amb l’esport olímpic, presenta dues lleus modificacions en el funcionament: els participants poden començar les proves des de tres posicions, dalt del trampolí, asseguts a la plataforma o dins l’aigua, i poden prendre part en quatre disciplines diferents, lliure, braça, espatlla i papallona.
Vistes aquestes anàlisis, cal pensar i preguntar-se com de difícil ha de ser per a una persona amb unes condicions físiques o mentals adverses competir en l’elit. Si a nosaltres, que tenim absolutes facultats, ens sembla complicat poder assolir l’estat de forma que es necessita per disputar certes competicions, no puc ni imaginar quin és l’esforç que han de dur a terme aquestes persones, compromeses, que malgrat no tenir-ho tot de cara, s’han guanyat la vida a pols.

Observant aquesta radiografia i empatitzant amb les condicions dels esportistes, s’evidencia la necessitat de saber valorar la tasca, l’esforç i la il·lusió que dipositen en allò que fan amb la màxima passió. La renúncia, la rendició o l’abandonament poden semblar els camins més fàcils, planers i senzills a l’hora de decidir entre dues opcions. Potser sí. Però el camí de l’esforç, el de la lluita, és el que ens fa ser qui som i el que ens permet gaudir de la vida en la seva màxima expressió. Malgrat que alguna gent es decanta per opcions més tranquil·les, hi ha moltes persones amb discapacitats que es neguen a perdre el seu propi combat i amb impuls i sacrifici escriuen la seva pròpia història.
Ells ens transmeten una lliçó essencial; algú que ho ha perdut tot, que no pot viure com els altres, que té moltes dificultats per comprendre el món que l’envolta, que no ho té fàcil per relacionar-se i que ha perdut una part d’ell mateix no s’arronsa, no es fa enrere i lluita. Lluita. Això és el que la gent amb discapacitats mai renuncia a fer; ni la por, ni les barreres físiques, ni els impediments psicològics, ni la distància els espanta, i quan veuen a la llunyania una meta, un objectiu, un somni, el primer que fan, abans de valorar les dificultats de la proesa, és pensar com hi poden arribar.

Així, doncs, les que des del nostre punt de vista ens semblen persones desafortunades, sense futur i que tenen menys claredat conceptual que nosaltres són, realment, les persones que tots voldríem ser. Persones lluitadores, perseverants i que, per sobre de tot, segueixen els seus somnis. Nedar sense braços, jugar a futbol sense visió o practicar el voleibol assegut a terra, entre d’altres, són esports que reclamen un alt nivell d’exigència però que, tot i això, els esportistes discapacitats afronten, desafien i superen. Davant aquesta mentalitat només hi ha una resposta possible: el silenci com a senyal de respecte.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu