QUÈ ENS ENSENYA L'ESPORT PARALÍMPIC?

Logotip del Comitè Paralímpic Internacional

L’esport és sovint entès com el lloc on les persones més ben dotades físicament tenen l’oportunitat d’exhibir les seves qualitats. No sempre és així. La llum que desprenen les disciplines més esteses ens fa tenir una visió equivocada de l’esport i ens amaga persones que, darrere la flama dels esportistes que no fan res més que lluir amb egoisme les seves virtuts, demostren lliçons que pocs dels atletes que tant admirem saben oferir. Estem parlant dels esportistes paralímpics, persones que pateixen algun tipus de discapacitat física o mental i que participen en esports adaptats a les seves condicions. Viuen a l’ombra, són poc reconeguts i no tothom sap apreciar la seva feina, i per aquest motiu cal tenir-hi un record, una menció i, evidentment, una lloança més que merescuda per la seva figura.
Una bona manera de comprendre quins són els obstacles que superen i tenir una visió més extensa i global de l’esport paralímpic és repassar les modificacions que pateixen algunes de les disciplines i identificar les diferències que s’estableixen amb les categories més populars.

El futbol per a cecs és una adaptació de l’esport que tots coneixem i incorpora algunes variants per poder incloure els jugadors que tenen una visió nul·la o reduïda. La seva dinàmica és semblant a la del futbol sala, però més enllà de la base, afegeix modificacions que el fan diferent: el terreny de joc està envoltat per un mur que impedeix que la pilota surti fora i, per tant, no hi ha serveis de banda; l’esfèrica és sonora i d’aquesta manera els futbolistes saben, en tot moment, on és; per acabar, els jugadors porten una cinta que els tapa els ulls, ja que així els que tenen una lleugera visió no tenen avantatge respecte a la resta. El porter és l’únic que no té cap discapacitat, observa el joc i és l’encarregat de donar ordres als seus companys.

El voleibol assegut a terra és una variant del voleibol en què els jugadors participen en el joc sense estar drets. Les dues disciplines comparteixen la tècnica d’execució i tenen un funcionament molt semblant. Tot i això, l’esport paralímpic estableix un seguit de variacions: no hi ha canvis de posició; aixecar la pelvis del terra en el moment del llançament no està permès i, per tant, es penalitza; el camp segueix les mateixes proporcions però és més petit, i la xarxa està situada a una altura més baixa, ja que, com és comprensible, des del terra es fa menys força.

La natació adaptada per a persones amb discapacitat està pensada perquè els nedadors que pateixen alguna dificultat hi puguin participar. Malgrat compartir bastantes similituds amb l’esport olímpic, presenta dues lleus modificacions en el funcionament: els participants poden començar les proves des de tres posicions, dalt del trampolí, asseguts a la plataforma o dins l’aigua, i poden prendre part en quatre disciplines diferents, lliure, braça, espatlla i papallona.
Vistes aquestes anàlisis, cal pensar i preguntar-se com de difícil ha de ser per a una persona amb unes condicions físiques o mentals adverses competir en l’elit. Si a nosaltres, que tenim absolutes facultats, ens sembla complicat poder assolir l’estat de forma que es necessita per disputar certes competicions, no puc ni imaginar quin és l’esforç que han de dur a terme aquestes persones, compromeses, que malgrat no tenir-ho tot de cara, s’han guanyat la vida a pols.

Observant aquesta radiografia i empatitzant amb les condicions dels esportistes, s’evidencia la necessitat de saber valorar la tasca, l’esforç i la il·lusió que dipositen en allò que fan amb la màxima passió. La renúncia, la rendició o l’abandonament poden semblar els camins més fàcils, planers i senzills a l’hora de decidir entre dues opcions. Potser sí. Però el camí de l’esforç, el de la lluita, és el que ens fa ser qui som i el que ens permet gaudir de la vida en la seva màxima expressió. Malgrat que alguna gent es decanta per opcions més tranquil·les, hi ha moltes persones amb discapacitats que es neguen a perdre el seu propi combat i amb impuls i sacrifici escriuen la seva pròpia història.
Ells ens transmeten una lliçó essencial; algú que ho ha perdut tot, que no pot viure com els altres, que té moltes dificultats per comprendre el món que l’envolta, que no ho té fàcil per relacionar-se i que ha perdut una part d’ell mateix no s’arronsa, no es fa enrere i lluita. Lluita. Això és el que la gent amb discapacitats mai renuncia a fer; ni la por, ni les barreres físiques, ni els impediments psicològics, ni la distància els espanta, i quan veuen a la llunyania una meta, un objectiu, un somni, el primer que fan, abans de valorar les dificultats de la proesa, és pensar com hi poden arribar.

Així, doncs, les que des del nostre punt de vista ens semblen persones desafortunades, sense futur i que tenen menys claredat conceptual que nosaltres són, realment, les persones que tots voldríem ser. Persones lluitadores, perseverants i que, per sobre de tot, segueixen els seus somnis. Nedar sense braços, jugar a futbol sense visió o practicar el voleibol assegut a terra, entre d’altres, són esports que reclamen un alt nivell d’exigència però que, tot i això, els esportistes discapacitats afronten, desafien i superen. Davant aquesta mentalitat només hi ha una resposta possible: el silenci com a senyal de respecte.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu