AIXÍ S’ERADICA LA VIOLÈNCIA AL FUTBOL?

La violència ha inundat, recentment, l’escenari futbolístic espanyol. I ho ha fet en totes les seves dimensions; a la graderia, al terreny de joc, extraesportivament i als despatxos. Ha ocupat portades, a vegades de manera exagerada i equivocada, ha generat debats i ha incitat polèmiques acalorades. Davant d’aquest context, però, cal valorar amb determinació i sense amagar-se com s’ha arribat a aquesta situació, quins factors hi han influenciat i quina ha sigut la resposta per part dels que, en teoria, han de vetllar per la seguretat de tots.
Tot l’enrenou que s’ha generat va començar el 30 de novembre de l’any passat, en la prèvia del partit entre l’Atlètic de Madrid i el Deportivo de la Corunya al Vicente Calderón, quan els aficionats ultra dels dos equips, del Frente Atlético i dels Riazor Blues, es van enfrontar en una batalla campal a la vora del riu Manzanares. La policia va tardar més de vint minuts a intervenir-hi i els matalassers van matar un simpatitzant del Deportivo. Aquest incident va commocionar tot el futbol espanyol, que es va vestir de dol després de patir un episodi deplorable.

Imatge de la batalla campal a la vora del riu Manzanares

A partir d’aquí, des de la Federació Espanyola de Futbol es van començar a buscar solucions per intentar evitar futurs accidents i recuperar la credibilitat perduda després de la mala gestió mostrada. La seva reacció inicial, però, ja va ser incompetent. Resulta que l’àrbitre i els clubs implicats van estar d’acord, a proposta de la Lliga de Futbol Professional (LFP), de suspendre el partit a causa de la gravetat de la situació. Després d’aquesta determinació, només faltava el consentiment de la Federació Espanyola de Futbol, però no va arribar. I no ho va fer per contrarietat amb la decisió o per manca de temps per realitzar els tràmits administratius, sinó que no es va poder contactar amb cap responsable que pogués executar l’ordre. Lamentable. I després encara diuen que estan compromesos! Quina serietat té una Federació que no té personal operatiu un diumenge de partit i després d’un incident d’aquestes dimensions? Ens volen fer creure que podran aconseguir alguna cosa? Que no ens enganyin.

Després d’aquest incident, absolutament censurable, criticable i inhumà, la LFP va intentar emprendre mesures per mostrar el seu compromís amb l’ètica i recobrar la confiança de l’afició que havia perdut. No se n’ha sortit. El primer que va fer, i que se segueix executant ara, és presentar incomptables denúncies contra les aficions de primera i segona divisió per càntics ofensius contra altres aficionats, jugadors o clubs. La Comissió Antiviolència, promoguda per la LFP, envia, puntualment cada dimarts, un informe a la Federació Espanyola amb els possibles càntics denunciables als estadis que “incitin a la violència, al racisme, a la xenofòbia i a la intolerància en l’esport”. Una de les darreres afectades ha sigut l’afició del Barça, acusada de crits de “Cristiano, borracho”, i l’afició del Sevilla, per exemple, ja ha estat denunciada en onze ocasions. 
I jo em pregunto, abans de l’incident entre el Frente Atlético i els Riazor Blues no hi havia insults als camps? Van sorgir tots unànimement després d’aquest enfrontament? No ho crec. Però esclar, després del despropòsit majúscul entre la LFP i la RFEF a l’hora d’intentar actuar, els dos organismes havien de demostrar la seva iniciativa moral i van decidir, sense fortuna, tenir mà dura amb els càntics ofensius, a vegades lleus, que sempre han sigut la banda sonora del futbol. Sí, és veritat que no han de ser acceptats per la seva habitualitat, però no cal anar contra tothom i contra tot. Després, el Bernabéu aplaudeix una entrada agressiva d’Isco i ningú diu res. I això també incita a la violència.
M’agradaria mencionar, a més, un altre aspecte, intern al joc, que també ha despertat molta polèmica i que cal tenir present per entendre que la violència no està compresa, únicament, per les batalles armades. La violència va més enllà i, sembla que de forma imperceptible per la Federació, ha aparegut, sigil·losament, dins del joc. Cal destacar dues accions recents.

En primer lloc, l’agressió evident i intencionada de Cristiano Ronaldo el 24 de gener passat al jugador del Còrdova Edimar, que va rebre un cop de puny i una puntada de peu del futbolista blanc. Ronaldo, pel que sembla el millor jugador del món, és, indiscutiblement, un emblema referència per als més petits, per als nens que creixen jugant a futbol emmirallats amb el joc però també amb l’actitud dels més grans, i no va actuar com s’espera d’una persona tan influent. El comportament que va mostrar, a més de ser infantil i immadur, va ser desproporcionat i inadequat. I és cert que ell no juga per als nens, que no té en l’educació la seva finalitat primordial i que algú dirà que la seva feina és, exclusivament, jugar a futbol i marcar gols. Discrepo. Perquè el rol que ha adquirit l’esport en els darrers anys, i que permet al portuguès cobrar els milions que ingressa anualment, s’ha fomentat i propulsat, entre altres aspectes, a partir de l’entusiasme i l’afició dels infants, que també formen part d’aquest gran espectacle.

En segon lloc, l’atac voluntari d’Arda Turan contra l’assistent de l’àrbitre en la tornada de quarts de final de la Copa del Rei el 28 de gener passat enfront del Barça. Irat per una determinació del col·legiat contrària als seus interessos, i després de perdre la bota com a resultat d’una acció del joc, la va llançar amb ímpetu i força contra l’assistent com a mostra de disconformitat amb la seva decisió. El jugador tan sols va rebre una targeta groga i el Comitè de Competició, tot i disposar d’imatges evidents d’intent d’agressió, no va decidir actuar. Una vegada més, l’àrbitre va mostrar poca autoritat i el Comitè va oferir la seva versió més improductiva.

Javier Tebas, president de la LFP

I ja per acabar, cal afegir un episodi surrealista que ha acabat de sumar incoherència i fantasia a l’assumpte. Fa poc més de vint dies Javier Tebas, president de la LFP, va fer pública una carta en què demanava a Ángel María Villar, president de la RFEF, que el tractés amb més respecte en les reunions que mantenien i no li digués “gilipollas”. A més, va insistir en reiterades ocasions que estava decebut amb la seva actitud. A veure si ho entès bé… resulta que els dirigents que insisteixen a l’afició que no parli malament als estadis i que sigui respectuosa amb els jugadors són els mateixos que en petit comitè i quan estan buscant solucions pels dèficits de la Lliga només se saben insultar? És això? Genial.
I totes aquestes reflexions que no s’entenguin com una crítica a l’aniquilació de la violència o una defensa dels actes agressius. Ni pensar-hi! És evident que els atacs desproporcionats han de ser tallats de soca-rel. Aquests exemples són, únicament, el reflex de la poca protecció, el poc compromís i la poca professionalitat que em transmeten, com a aficionat, els que, en principi, intenten manejar el futbol. Ho intenten i, evidentment, no se’n surten. I totes les mesures que han pres per mostrar la seva responsabilitat són ineficients. Esclar, perquè és comprensible que la intransigència intolerant amb què es tracten els crits a la grada es converteixi en passivitat alarmant amb les accions violentes dels jugadors. Perquè un crit de “Cristiano, borracho” pot influenciar negativament els joves aprenents, però un futbolista que llança una bota amb intenció, força i determinació a un àrbitre, no. Excel·lent.

I és que, senzillament, de nou, som víctimes d’un símptoma més de la hipocresia insistent que intenta amagar amb inoperància els errors administratius que es cometen. Les mentides recurrents utilitzades per cobrir les deficiències evidents queden al descobert davant actituds que s’haurien de censurar amb duresa però que quan apareixen es mira cap a una altra banda, sense donar-hi importància. I mentre això segueixi així, mentre els presidents de federacions s’insultin, els “millors jugadors del món” utilitzin tècniques de boxa a canvi de dos simples partits de sanció i els futbolistes puguin expressar el seu desacord amb l’àrbitre llançant al seu assistent la bota sense patir més sanció que una targeta groga, totes les mesures que es prenguin per acabar amb la violència perdran el sentit.
Perquè la violència no són només combats, lluites i enfrontaments armats, la violència va més enllà, i arriba a les mateixes mans dels jugadors. Perquè la violència també existeix en la paraula malsonant i en la no actuació davant contextos que la reclamen. Aquesta violència, però, no interessa a la Federació ni a la LFP, que es renten les mans davant els actes que, a diferència del que creu tota l’opinió pública, consideren fruit del joc. Aquestes accions també contribueixen a l’educació dels nens, l’educació amb què la Federació s’ha omplert la boca defensant que és sagrada. No són capaços de veure la realitat, no saben actuar amb correcció i no aconseguiran res si no canvien la seva mentalitat. I així ens va.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu