ES POT EDUCAR A TRAVÉS DE L’ESPORT?

Encara que per a molts aficionats sembli mentida, l’esport no sempre està concebut per competir, lluitar, rivalitzar i guanyar. Aquesta és la visió que se li ha donat des de les altes esferes de la competició, però en nivells menys avançats, en edats encara de formació i creixement, l’esport cobra un rol fonamental en l’educació de molts nens, que troben en ell una simple manera de passar-ho bé, una senzilla distracció. Perquè molt sovint la irracionalitat de la competició ens encega davant la vida en si, davant la nostra existència més pura; perquè l’esport, al final, tot i representar una part molt important de les nostres vides, és una fracció més del que constitueix els éssers humans. I esclar que s’ha d’aprofitar, però no només per la seva capacitat de distracció extasiant, sinó també per a altres fins de gran importància i que, malauradament, no sempre se saben apreciar.

Em refereixo, fonamentalment, al paper protagonista que pot arribar a jugar l’esport en la infància de molts nens. La competició és un escenari ideal per a totes les fases de creixement de les persones i s’ha de saber valorar com un clima pròsper per a l’educació dels més petits. L’esport constitueix un grup social en el qual els nens se senten identificats, ajuda en l’enfortiment físic de cada persona, fa desenvolupar mecanismes cerebrals per interioritzar les tàctiques de l’equip --que més tard ajudaran en la trajectòria acadèmica--, regula la psicologia interior i fa partícips els nens d’un grup que evoluciona amb consistència.

Aquesta situació, però, no es dóna en tots els casos i, en algunes ocasions, la bogeria dels adults pot frenar la progressió dels més petits. M’explico. Amb sis anys, per exemple, és clar que els nens juguen a futbol per divertir-se, per passar una estona amb els amics i gaudir del seu temps lliure. Aquesta concepció sembla innegociable. Ara bé, alguns dels pares que amb tota la tendresa del món van a veure els seus fills jugar cada setmana no sempre actuen de la manera adequada. Alguns d’ells, sota aquest gran paraigües que és la paternitat, manifesten de manera massa expressiva els seus sentiments competitius respecte als seus fills, a l’àrbitre i, fins i tot, al mateix entrenador. Des de la banda, allunyats del treball constant que es fa des de la banqueta, recriminen de manera despectiva decisions arbitrals, exigeixen més del compte i amb massa duresa als jugadors i reclamen egoistament a l’entrenador que jugui el seu fill. Afortunadament per a l’esport no són la majoria, però igualment hi ha moments en què cal fer una passa de costat, aïllar-se de la concepció competitiva que tots tenim de l’esport i evocar, senzillament, el pur plaer de presenciar un partit sense més preocupacions. Si l’àrbitre s’equivoca, tant se val, els nens petits volen passar-s’ho bé i, a vegades, veure els seus pares exaltats només els afecta de manera negativa.

Un altre aspecte important el trobem en el vessant de l’arbitratge. Els col·legiats, en categories inferiors, no actuen com a simples aplicadors del reglament, ni molt menys, sinó que exerceixen una altra tasca molt important; els àrbitres ensenyen les regles, ajuden a interioritzar en els jugadors què cal fer en cada moment i eduquen des d’una posició externa i molt beneficiosa. Aquesta actitud s’ha de valorar en totes les seves dimensions i cal saber veure com d’important és que els àrbitres s’impliquin intensament en el joc i ajudin els jugadors a integrar-se en el món de la competició. Més tard, ja seran els dolents de la pel·lícula, però en les fases prèvies, exerceixen una feina vital. Quants cops hem vist la imatge d’un àrbitre cordant la bota a un jugador que encara no sap com fer-ho? Moltes i això és impagable.

D’altra banda, el paper dels entrenadors també és molt remarcable; contra el que les passions els dicten, han d’actuar amb serenor i calma i transmetre de manera entenedora els conceptes bàsics per introduir els jugadors en l’esport. Amb la paciència com a fonament s’enfronten a una feina complicada però transcendental i que, en la majoria dels casos, superen amb nota. La seva petjada és sempre clau per al futur dels joves.

Un últim afer que cal tractar és la resposta dels equips rivals davant conjunts amb problemes competitius evidents. En futbol, per exemple, anant 10-0 i sense haver deixat tocar la pilota al rival, cal furgar en la ferida i continuar marcant gols? Cal mantenir la intensitat sufocant sobre els jugadors? No, crec que no. En aquestes categories, els nens s’ho volen passar bé i cal ensenyar-los a mesurar els seus atacs. Oi que quan algú pateix personalment ningú s’hi acosta i incideix en allò que li fa mal? Oi que no? Doncs no entenc perquè en l’esport ha de ser diferent. Si un equip és molt superior a un altre i ja ha aconseguit els punts que volia per a la classificació no cal seguir destrossant un conjunt farcit d’esperança i estroncar part de la il·lusió dels més petits, vulnerables, que poden renunciar a l’esport a causa dels resultats.

M’agradaria destacar un cas que em va arribar fa unes setmanes i que crec que cal difondre i conèixer. Es tracta del prebenjamí de l’Alba Castellae, un equip de futbol de Burgos. Resulta que aquest equip, des d’inicis de temporada, ha perdut tots els partits, ha rebut més de 300 gols i només n’ha aconseguit marcar quatre. Els jugadors, com no pot ser d’una altra manera, van a jugar als partits desolats i ja conscienciats que els tocarà partir. I perdre. Mentrestant, als entrenaments gaudeixen fent allò que els agrada, jugar a futbol, i continuen aprenent malgrat que competitivament no ofereixen res. La mentalitat de l’equip es personifica en la figura del porter, el Dani, el màxim damnificat de les golejades que, setmana rere setmana, encaixa l’equip. Quan acaba els partits, no sap del cert quants gols ha encaixat però manté una determinació ferma: “Seguiré entrenant i jugant”, assegura amb el rostre radiant, la mirada esperançada, el somriure convençut i la màxima il·lusió. I aquesta concepció de l’esport, aquesta ensenyança que molts adults haurien de fer-se seva, és la més important. La constància en allò que a un li agrada és la base de qualsevol progrés i arreu, no només en l’esport, perseverar és la clau de l’èxit.

Analitzant aquestes diferents vessants que reuneix l’esport de categories inferiors, lluny de l’elit, cal treure una conclusió clara. L’esport ha de ser una extensió de l’educació, una branca més del procés d’aprenentatge acadèmic i vital que emprenem, ja des de ben petits, a l’escola i a casa. I és important, bàsicament, perquè és un sistema amè per als infants, divertit i fàcil d’interioritzar. El seu subconscient atrapa els conceptes que cal retenir i els sap aplicar, més endavant, en les situacions de la vida que els necessiten. Col·laborar, compartir, cooperar, perseverar o memoritzar (tàctiques, en el cas de l’esport) són valors i capacitats importantíssims en el nostre dia a dia i sobre els quals l’esport incideix de manera evident, reiterada i solvent.
Cal entendre que en disciplines menors, en nivells on els nens encara no han desenvolupat tot el seu sentit competitiu en l’esport, els rols en el camp de futbol són meres disfresses enfocades cap a l’educació i que preparen els infants per al futur; tant esportiu com personal. Ningú ha de treure la seva passió enfora, ni mostrar tota la seva exigència. Evidentment, de manera gradual, cal injectar en els nens dosis de competitivitat que facin néixer el concepte de disputa en la seva mentalitat, una concepció que anirà creixent fins a finalitzar l’etapa de formació. Però abans d’arribar a aquest moment, cal passar una fase prèvia de formació. Important. Decisiva. Transcendental. Inevitable.

Però també cal tenir present que si es pot educar mitjançant l’esport, a través de la disciplina d’equip, del treball cooperatiu i d’altres aspectes molts importants, també és possible deseducar des de l’esport. Amb actituds innecessàries, exagerades i desmesurades que cal eradicar per evitar que mentalitats poc conscients s’interposin en l’educació dels més petits. Això és molt important i cal fer entendre als pares que actuen de manera irracional que es guardin per a la seva intimitat els insults o les pressions i deixin els seus fills gaudir de l’esport com vulguin.

Amb tot això, és clar que la frontera que delimita què és la competició i què és la formació és molt fina, pràcticament imperceptible, però urgeix prendre consciència de la importància de saber-la distingir. Els nens, envoltats d’innocència, no sempre en són capaços i han de ser els adults, racionals i entesos, els encarregats de fer-los veure que l’esport és pura diversió. Els més petits, somiadors i alegres, no tardaran a instal·lar la seva impermeabilitat sentimental davant l’exterior competitiu i exigent i seguiran gaudint d’allò que més els agrada; practicar l’esport per amor a l’art, per amor al mateix esport. Sense res més. Potser seria hora que molts dels cavalls desbocats que ataquen els estadis n’agafessin exemple.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

POT CANVIAR LA REACCIÓ DE L’AFICIÓ RESPECTE ALS ÀRBITRES?

Quants cops hem sentit a dir “hem perdut per culpa de l’àrbitre”? Quants cops els diaris s’han fet més ressò dels errors a l’hora de xiular que de la ineficàcia dels jugadors? Quants cops els col·legiats han rebut el pes de la derrota sobre la seva esquena de manera exagerada? Quants? Incomptables. I és que l’esport, a més de reunir jugadors, entrenadors o aficionats, abraça un seguit de branques, aspectes i vessants molt diversos i variats, entre els quals trobem la tan necessitada, però alhora tan criticada, feina dels àrbitres. Des de l’ombra de les grans estrelles, exerceixen una tasca fonamental, la de regular, supervisar i controlar el joc, tant en la competició d’elit com en l’amateur, però no sempre són valorats com la seva responsabilitat esperaria. Sobre ells, més que damunt de la resta, és on hi ha més mirades posades, inspeccions crítiques i rigoroses, que valoren si les decisions que prenen són encertades. La seva tasca, tot i ser vital per al desenvolupament de l’esport, és reconeguda i agraïda en molt pocs casos, i amb massa freqüència es menysprea que, en definitiva, són una de les bases que fan moure l’engranatge d’aquest gran espectacle. Per analitzar la seva funció i la resposta que aquesta rep des de l’afició, cal enfocar l’arbitratge des de dos vessants contraposats: el teòric i el pràctic.

D’una banda, centrats en les exigències que reclama una feina com la d’àrbitre, sembla evident que la dificultat i la precisió que es necessita són màximes. La seva primordialitat fonamental ha de ser no entorpir en el joc, tant amb decisions correctes com amb explicacions convincents i coherents, per garantir que aquest transcorri amb la màxima fluïdesa possible. Però això no sempre és fàcil. Hi ha tres dificultats essencials: l’engany premeditat, la influència ambiental i la rapidesa en les decisions.
En primer lloc, els jugadors, amb intencions provocatives i murris, sovint intenten confondre els àrbitres per obtenir, com a resposta, una decisió favorable als seus interessos. Llançar-se a la piscina figurant un penal o aixecar els braços simbolitzant la innocència, per exemple, són dos dels casos més coneguts.
En segon lloc, els col·legiats viuen constantment sota la pressió de l’entorn i dels mateixos esportistes, que els intenten coaccionar per obtenir beneficis. A més, la insistència del públic sobre la seva mentalitat els pot obstaculitzar a l’hora de pensar de manera clara i reflexiva; els crits de la grada són, sovint, el seu màxim perill.

Per acabar, cal sumar la necessitat que tenen els àrbitres de sentenciar ràpid i amb seguretat, traient de la jugada una decisió pràcticament instantània, que no deixa marge per a la reflexió o la reacció. Aquesta dificultat es demostra veient els problemes i els dubtes que també tenen els analistes experts per determinar, seguint un criteri fiable i basat en la consulta del reglament al moment, quina és la situació de la jugada. Els periodistes dedicats a l’estudi de les polèmiques arbitrals sovint necessiten veure repeticions alentides, des de tots els angles, amb diferents perspectives i durant una bona estona per considerar, encara sense una autoritat dràstica, quina hauria d’haver estat la decisió. Els àrbitres només tenen segons per decidir, observant una sola presa i des d’una sola òptica. Tan sols amb un marge de pocs segons han de detectar la resolució de la jugada, que pot arribar a canviar la història.
Totes aquestes característiques, que des de l’exterior i de manera reflexiva ens semblen més que clares i evidents, pateixen un canvi pronunciat de rumb a la pràctica, quan ens submergim en l’esport en estat pur. I és que l’emoció i els nervis de la competició trastoquen, i de quina manera, la mentalitat i la sensibilitat dels aficionats. I ja són coneguts per tothom els càntics presents en tots els estadis en contra dels àrbitres; que si recordem irrespectuosament la seva mare, que si el fem fora de l’estadi, que si això és un robatori, que si això ho fas malament i allò altre encara és més deficient. Sempre amb la mirada en l’àrbitre i la mà a la butxaca per treure el mocador en cas de necessitat. Sempre la mateixa història.

Però és que al camp, i això ja ho dic per pròpia experiència, la necessitat d’obtenir un bon resultat encega la visió dels seguidors, que abans de ficar-se amb el seu equip, discrepen fins a límits insospitats de les decisions del col·legiat. I aquesta crítica constant, amb freqüència sense fonaments, també forma part del teatre de l’esport, aquesta gran parafernàlia que s’ha muntat i que a vegades viu immersa en graus d’artificiositat exagerada que injecten dramatisme a l’escenari per exacerbar, encara més, el panorama.
I de la mateixa manera que es va en contra dels àrbitres, s’han arribat a sentir veus blaugrana crítiques amb Messi proposant vendre’l, per exemple. Perquè davant l’ansietat de la competició fins i tot les grans estrelles són qüestionades. És d’entendre que si hi ha gent que es fica amb el millor futbolista de la història n’hi haurà d’altra que anirà en contra dels àrbitres.

Queda clar, doncs, que el que amb el cap fred ens sembla evident amb l’escalfor del moment competitiu se’ns allunya de la lògica. La irracionalitat característica i innegable de l’esport ens impulsa, a tots i sense excepció, a anar en contra dels col·legiats, amb un sol crit i una sola direcció: la crítica persistent. D’aquesta manera, el seny que diferencia l’ésser humà s’esvaeix com el fum quan l’esport irromp en les nostres vides i no es pot lluitar de cap manera contra la bogeria derivada de la competició. I això ja no es pot canviar; és inherent a l’aficionat al futbol, i els àrbitres han de ser conscients que quan prenen la decisió de dedicar-se a aquest món hauran de conviure amb la pressió ambiental incessant. Per moltes reflexions pausades que fem o per moltes lliçons que donem, no aconseguirem canviar res; l’esport, per sort o per desgràcia, ho trastoca tot. I això, ara i sempre, romandrà inalterable.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu