POT CANVIAR LA REACCIÓ DE L’AFICIÓ RESPECTE ALS ÀRBITRES?

Quants cops hem sentit a dir “hem perdut per culpa de l’àrbitre”? Quants cops els diaris s’han fet més ressò dels errors a l’hora de xiular que de la ineficàcia dels jugadors? Quants cops els col·legiats han rebut el pes de la derrota sobre la seva esquena de manera exagerada? Quants? Incomptables. I és que l’esport, a més de reunir jugadors, entrenadors o aficionats, abraça un seguit de branques, aspectes i vessants molt diversos i variats, entre els quals trobem la tan necessitada, però alhora tan criticada, feina dels àrbitres. Des de l’ombra de les grans estrelles, exerceixen una tasca fonamental, la de regular, supervisar i controlar el joc, tant en la competició d’elit com en l’amateur, però no sempre són valorats com la seva responsabilitat esperaria. Sobre ells, més que damunt de la resta, és on hi ha més mirades posades, inspeccions crítiques i rigoroses, que valoren si les decisions que prenen són encertades. La seva tasca, tot i ser vital per al desenvolupament de l’esport, és reconeguda i agraïda en molt pocs casos, i amb massa freqüència es menysprea que, en definitiva, són una de les bases que fan moure l’engranatge d’aquest gran espectacle. Per analitzar la seva funció i la resposta que aquesta rep des de l’afició, cal enfocar l’arbitratge des de dos vessants contraposats: el teòric i el pràctic.

D’una banda, centrats en les exigències que reclama una feina com la d’àrbitre, sembla evident que la dificultat i la precisió que es necessita són màximes. La seva primordialitat fonamental ha de ser no entorpir en el joc, tant amb decisions correctes com amb explicacions convincents i coherents, per garantir que aquest transcorri amb la màxima fluïdesa possible. Però això no sempre és fàcil. Hi ha tres dificultats essencials: l’engany premeditat, la influència ambiental i la rapidesa en les decisions.
En primer lloc, els jugadors, amb intencions provocatives i murris, sovint intenten confondre els àrbitres per obtenir, com a resposta, una decisió favorable als seus interessos. Llançar-se a la piscina figurant un penal o aixecar els braços simbolitzant la innocència, per exemple, són dos dels casos més coneguts.
En segon lloc, els col·legiats viuen constantment sota la pressió de l’entorn i dels mateixos esportistes, que els intenten coaccionar per obtenir beneficis. A més, la insistència del públic sobre la seva mentalitat els pot obstaculitzar a l’hora de pensar de manera clara i reflexiva; els crits de la grada són, sovint, el seu màxim perill.

Per acabar, cal sumar la necessitat que tenen els àrbitres de sentenciar ràpid i amb seguretat, traient de la jugada una decisió pràcticament instantània, que no deixa marge per a la reflexió o la reacció. Aquesta dificultat es demostra veient els problemes i els dubtes que també tenen els analistes experts per determinar, seguint un criteri fiable i basat en la consulta del reglament al moment, quina és la situació de la jugada. Els periodistes dedicats a l’estudi de les polèmiques arbitrals sovint necessiten veure repeticions alentides, des de tots els angles, amb diferents perspectives i durant una bona estona per considerar, encara sense una autoritat dràstica, quina hauria d’haver estat la decisió. Els àrbitres només tenen segons per decidir, observant una sola presa i des d’una sola òptica. Tan sols amb un marge de pocs segons han de detectar la resolució de la jugada, que pot arribar a canviar la història.
Totes aquestes característiques, que des de l’exterior i de manera reflexiva ens semblen més que clares i evidents, pateixen un canvi pronunciat de rumb a la pràctica, quan ens submergim en l’esport en estat pur. I és que l’emoció i els nervis de la competició trastoquen, i de quina manera, la mentalitat i la sensibilitat dels aficionats. I ja són coneguts per tothom els càntics presents en tots els estadis en contra dels àrbitres; que si recordem irrespectuosament la seva mare, que si el fem fora de l’estadi, que si això és un robatori, que si això ho fas malament i allò altre encara és més deficient. Sempre amb la mirada en l’àrbitre i la mà a la butxaca per treure el mocador en cas de necessitat. Sempre la mateixa història.

Però és que al camp, i això ja ho dic per pròpia experiència, la necessitat d’obtenir un bon resultat encega la visió dels seguidors, que abans de ficar-se amb el seu equip, discrepen fins a límits insospitats de les decisions del col·legiat. I aquesta crítica constant, amb freqüència sense fonaments, també forma part del teatre de l’esport, aquesta gran parafernàlia que s’ha muntat i que a vegades viu immersa en graus d’artificiositat exagerada que injecten dramatisme a l’escenari per exacerbar, encara més, el panorama.
I de la mateixa manera que es va en contra dels àrbitres, s’han arribat a sentir veus blaugrana crítiques amb Messi proposant vendre’l, per exemple. Perquè davant l’ansietat de la competició fins i tot les grans estrelles són qüestionades. És d’entendre que si hi ha gent que es fica amb el millor futbolista de la història n’hi haurà d’altra que anirà en contra dels àrbitres.

Queda clar, doncs, que el que amb el cap fred ens sembla evident amb l’escalfor del moment competitiu se’ns allunya de la lògica. La irracionalitat característica i innegable de l’esport ens impulsa, a tots i sense excepció, a anar en contra dels col·legiats, amb un sol crit i una sola direcció: la crítica persistent. D’aquesta manera, el seny que diferencia l’ésser humà s’esvaeix com el fum quan l’esport irromp en les nostres vides i no es pot lluitar de cap manera contra la bogeria derivada de la competició. I això ja no es pot canviar; és inherent a l’aficionat al futbol, i els àrbitres han de ser conscients que quan prenen la decisió de dedicar-se a aquest món hauran de conviure amb la pressió ambiental incessant. Per moltes reflexions pausades que fem o per moltes lliçons que donem, no aconseguirem canviar res; l’esport, per sort o per desgràcia, ho trastoca tot. I això, ara i sempre, romandrà inalterable.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu