EXISTEIX L'ESPORT PUR?

Competir, disputar i guanyar, els que semblen els tres pilars fonamentals, únics i imprescindibles de l’esport. I és que la victòria sovint es veu com l’únic objectiu que persegueix la pràctica esportiva, i el fet de guanyar, d’aconseguir derrotar un oponent, es visualitza com a estímul per practicar l’esport. Però es fa de manera equivocada. Perquè també hi ha un vessant de l’esport, sovint poc valorat, que radia un tarannà diferent. Es tracta de l’esport quotidià, el que practica la gent des del seu interior i que busca, senzillament, l’autosatisfacció personal. Cal donar relleu a aquest esport, que té un valor incalculable.

Els mitjans d’expressió de l’esport quotidià són diversos i amplis, però tots comparteixen un ingredient fonamental: la diversió. Perquè és el goig el que mou les persones a practicar l’esport, a tenir un temps per a elles mateixes; és la passió més íntima la que actua com a estímul, un impuls que arriba profundament i que motiva molts dels practicants a endinsar-se en allò que els agrada. Aquest és un esport sincer que es fa, senzillament, quan ve de gust. A l’elit, en canvi, als grans jugadors, l’esport els pot acabar significant un compromís.

A partir d’aquí, l’esport quotidià pot servir per a moltes finalitats diferents. M’agradaria destacar-ne tres breument. En primer lloc, la més evident i practicada, la voluntat de millorar l’estil de vida i la salut personal a través de l’esport. Perquè com sap tothom i com certifiquen els experts, la pràctica esportiva és un mitjà eficient i molt positiu de mantenir-se saludable i en forma, que genera un elevat nombre de beneficis i només perjudica si se n’abusa. A aquest resultat s’aferren moltes persones amb l’esperança no només de millorar les seves “figuretes” --per a l’operació biquini, potser--, sinó també d’exercitar el seu organisme.
I a aquest extrem va lligat el següent punt que vull comentar, el progrés de la condició física. No tant per mantenir un estil de vida saludable com per poder dur a terme certes accions que requereixen una exigència física. És a dir, millorar físicament per al dia a dia i lluitant, només, contra les nostres pròpies fronteres i possibilitats.
Per acabar, trobem la funció, simplement, d’entretenir, de formar part del temps de lleure de les persones i esdevenir, d’aquesta manera, un hobby més. Perquè l’esport, més enllà d’aportar beneficis per a les persones, també distreu i diverteix. Suposa una estona amb els amics, compartint emocions i felicitat; un moment per a un mateix, per pensar en el que un vulgui, o per conèixer noves persones i establir noves amistats. L’esport obre les portes de la vida.

I és cert, i n’estic segur, que aquestes diferents ambicions que tenen els esportistes “quotidians” les comparteixen els esportistes d’elit, impulsats també per la passió i altres estímuls personals, però ells formen part d’un circ i un mercat global, molt distant de la gent de qui estic parlant. Cal diferenciar, doncs, aquells que es regeixen pel cor --i els pulmons-- i aquells que, tot i estar apassionats, tenen altres interessos.
A vegades, es diu que “l’important no és guanyar, sinó participar”. Podria compartir aquesta visió. Però prefereixo capgirar la concepció i dir que l’important no és participar, sinó practicar. Perquè en tota participació s’hi inclou un concurs, una competició, que s’ha de resoldre amb una classificació i uns resultats, que són els que busquen els participants, precisament. En una pràctica, en canvi, no hi ha resultats, ni premis, ni rivals; hi ha, tan sols, l’esport i un practicant. Tan senzill com això.

Per aquest motiu, i com en el seu dia els romàntics van defensar, al segle XIX, l’art per l’art, faig un enaltiment de l’esport per l’esport, l’esport per si sol, en estat pur. Lluny de qualsevol mena d’interès personal o enriquidor i distanciat de qualsevol forma de corrupció, existeix un esport basat en la passió més sincera i el simple goig de gaudir. Publicitats, marxandatges, negocis, empreses, patrocinadors i altres històries ens ho fan obviar, oblidar, i sovint ho passem per alt. Però tots aquests afegits innecessaris només mesclen l’esport amb altres elements prescindibles, dels quals s’hauria de rebaixar l’autoritat. Només molesten. Sense fer cas de les seves males pràctiques, hem de conservar l’esport pur, com a diversió, com a hobby personal. Aquest sempre existirà. Sempre serà allà per ajudar-nos.

Etiquetes: Altres esports

ENCARA HI HA SEXISME EN L’ESPORT?

Fa una setmana va començar al Canadà el Mundial de futbol femení. Sí, una competició on les dones són les protagonistes i on tot gira al seu voltant; sí, dones interpretant el rol principal en l’esport. I dic això perquè hi ha gent que, incomprensiblement i de manera errònia, tendeix a considerar l’esport com a quelcom estrictament masculí, on els homes regnen i on no hi ha espai per a la feminitat. Incorrecte. Per aquest motiu, i aprofitant que aquests dies se celebra, probablement, una de les competicions més rellevants en l’esport femení, m’agradaria denunciar el sexisme existent en l’esport i criticar les mentalitats masclistes que l’enfoquen com una activitat allunyada de la presència femenina.
Són molts els exemples que demostren de primera mà que la consideració que es té vers les dones en l’esport no és la mateixa que la que tenen els homes. L’important és conscienciar del problema evident de la desigualtat de gèneres i mostrar una realitat a vegades amagada.
En primer lloc, cal analitzar les condicions de pràctica d’homes i dones. Els uns tenen grans infraestructures, materials sofisticats, les últimes tecnologies, tota mena de proveïments i sous desorbitats. Les altres passen dificultats per entrenar, no troben patrocinadors, han de recuperar-se de les lesions a la Seguretat Social i, fins i tot, es veuen obligades a pagar per jugar. Unes diferències, aquestes, que salten a la vista i que, malgrat que a vegades romanguin a l’ombra, cal saber precisar.
En segon lloc, en el vessant de l’administració, cal veure que la majoria, per no dir la totalitat, dels directius són homes i que en pocs clubs s’hi veu una presidenta. O bé les capacitats dels dos gèneres són diferents, que no ho són, o bé hi ha un problema de fons. Per sort, sí que trobem algun cas! Sense anar més lluny, Isabel Tarragó dirigeix el Llagostera des del 2008.

En tercer lloc, ara centrant-nos en un apartat aïllat de la competició però present en alguns esports poliesportius, toca parlar de les cheerleaders. I és que les persones encarregades d’animar el públic en els temps morts dels partits de bàsquet, per exemple, solen ser dones joves i amb atributs físics desenvolupats --sí, ja sé que també hi ha nois, però, majoritàriament, són dones--. Perquè la seva funció és només entretenir i formar part de l’espectacle; els homes ja disputaran els partits, a les dones se’ls reserva l’apartat exhibicionista. I en relació amb aquesta reflexió, arribem a esports com el vòlei platja, per exemple, que atreu bona part del seu públic per les figures de les participants. No interessa el joc, la competició o el resultat, els seguidors es mostren atrets per les jugadores, però no al nivell dels jugadors cèlebres que mouen masses, sinó absorts per un físic que els fa embadalir.
I en aquest punt, tenint en compte aquestes dues situacions, em pregunto: com pot ser que els homes es vegin per competir i les dones, tan sols, per observar-les a elles? L’esport femení --o les dones dedicades a l’esport-- perd el seu prestigi, en certa manera, no per culpa seva, sinó per la regla general que dicta, equivocadament, que estan fetes per exhibir-se.
D’altra banda, la premsa, en l’àmbit del periodisme, també revela el sexisme esportiu. Perquè els equips femenins tenen molt poca presència en els mitjans, informatius, butlletins o diaris, tant se val. A vegades, fins i tot, és nul·la. Una mostra recent ens arriba del món del bàsquet, quan l’Uni Girona, en proclamar-se vencedora de la Lliga femenina de bàsquet, no va rebre una atenció suficient i no va copsar les portades de la manera que ho hagués fet la Penya, per exemple, si hagués assolit el títol.

A més, m’agradaria reflectir un comentari que a vegades he sentit i que em preocupa. Perquè hi ha molta gent que considera que l’esport és un joc per als homes i que el simple fet de practicar-lo desprèn una certa substància masculina, o alguna cosa així. Per aquest motiu, a vegades es té una valoració d’estranyesa i desconsideració respecte a les dones que, properes a nosaltres, es dediquen a aquest món. Les mirades, per exemple, a una noia que juga a futbol amb els seus amics, sent tots ells homes, demostren aquest extrem. Potser això és tan sols el resultat d’una mentalitat social preestablerta sense fonaments, però en qualsevol cas, apareix com a errònia en la concepció d’alguna gent. L’esport és esport, masculí i femení, tot és esport, i les dones tenen el mateix dret que els homes de practicar-lo i de gaudir-lo. I han de ser respectades.
Per concloure, m’agradaria subratllar dos casos concrets, que van passar l’estiu passat a Espanya i que són alarmants. D’una banda, la Federació Espanyola d’Handbol va sancionar 21 equips femenins perquè es van vestir amb pantalons curts en lloc d’utilitzar el biquini. D’altra banda, en un municipi de Granada es va haver de retirar un cartell que anunciava un torneig de futbol on apareixia una noia en sostenidors i una pilota entre els pits. Crec que el cas parla per si sol. No cal fer cap comentari.

I totes aquestes reflexions, que penso que són coherents i encertades, a algú li poden semblar innecessàries o supèrflues. No seré jo qui dicti què ha de ser o no tema de debat. Però penso, modestament, que cal fer un pensament com a comunitat i replantejar-se el nostre model, no en l’esport, no en la competició, sinó a escala global. Perquè si una cosa té l’esport, que ja s’ha fet evident en més d’una ocasió, és que exerceix de mirall del poble i el que passa al futbol a la societat es multiplica. Per aquest motiu, i malgrat els avenços que s’han fet des del segle passat i des d’èpoques llunyanes, crec imperial reestructurar la nostra ment i entendre una vegada per totes que en aquest planeta hi vivim persones. Homes i dones, que ens complementem, ens ajudem i, evidentment, ens diferenciem. Però som totalment iguals; diferents des de la igualtat. La diversitat ens fa rics, però les preferències injustificades ens empobreixen. Aquí, en l’esport, en la política, amb els amics o amb qui vulgueu.
Som humans perquè sabem respectar. I si en sabem, què ens costa aplicar-ho?

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu