Competir, disputar i guanyar, els que semblen els tres pilars fonamentals, únics i imprescindibles de l’esport. I és que la victòria sovint es veu com l’únic objectiu que persegueix la pràctica esportiva, i el fet de guanyar, d’aconseguir derrotar un oponent, es visualitza com a estímul per practicar l’esport. Però es fa de manera equivocada. Perquè també hi ha un vessant de l’esport, sovint poc valorat, que radia un tarannà diferent. Es tracta de l’esport quotidià, el que practica la gent des del seu interior i que busca, senzillament, l’autosatisfacció personal. Cal donar relleu a aquest esport, que té un valor incalculable.
Els mitjans d’expressió de l’esport quotidià són diversos i amplis, però tots comparteixen un ingredient fonamental: la diversió. Perquè és el goig el que mou les persones a practicar l’esport, a tenir un temps per a elles mateixes; és la passió més íntima la que actua com a estímul, un impuls que arriba profundament i que motiva molts dels practicants a endinsar-se en allò que els agrada. Aquest és un esport sincer que es fa, senzillament, quan ve de gust. A l’elit, en canvi, als grans jugadors, l’esport els pot acabar significant un compromís.
A partir d’aquí, l’esport quotidià pot servir per a moltes finalitats diferents. M’agradaria destacar-ne tres breument. En primer lloc, la més evident i practicada, la voluntat de millorar l’estil de vida i la salut personal a través de l’esport. Perquè com sap tothom i com certifiquen els experts, la pràctica esportiva és un mitjà eficient i molt positiu de mantenir-se saludable i en forma, que genera un elevat nombre de beneficis i només perjudica si se n’abusa. A aquest resultat s’aferren moltes persones amb l’esperança no només de millorar les seves “figuretes” --per a l’operació biquini, potser--, sinó també d’exercitar el seu organisme.
I a aquest extrem va lligat el següent punt que vull comentar, el progrés de la condició física. No tant per mantenir un estil de vida saludable com per poder dur a terme certes accions que requereixen una exigència física. És a dir, millorar físicament per al dia a dia i lluitant, només, contra les nostres pròpies fronteres i possibilitats.
Per acabar, trobem la funció, simplement, d’entretenir, de formar part del temps de lleure de les persones i esdevenir, d’aquesta manera, un hobby més. Perquè l’esport, més enllà d’aportar beneficis per a les persones, també distreu i diverteix. Suposa una estona amb els amics, compartint emocions i felicitat; un moment per a un mateix, per pensar en el que un vulgui, o per conèixer noves persones i establir noves amistats. L’esport obre les portes de la vida.
A vegades, es diu que “l’important no és guanyar, sinó participar”. Podria compartir aquesta visió. Però prefereixo capgirar la concepció i dir que l’important no és participar, sinó practicar. Perquè en tota participació s’hi inclou un concurs, una competició, que s’ha de resoldre amb una classificació i uns resultats, que són els que busquen els participants, precisament. En una pràctica, en canvi, no hi ha resultats, ni premis, ni rivals; hi ha, tan sols, l’esport i un practicant. Tan senzill com això.
Per aquest motiu, i com en el seu dia els romàntics van defensar, al segle XIX, l’art per l’art, faig un enaltiment de l’esport per l’esport, l’esport per si sol, en estat pur. Lluny de qualsevol mena d’interès personal o enriquidor i distanciat de qualsevol forma de corrupció, existeix un esport basat en la passió més sincera i el simple goig de gaudir. Publicitats, marxandatges, negocis, empreses, patrocinadors i altres històries ens ho fan obviar, oblidar, i sovint ho passem per alt. Però tots aquests afegits innecessaris només mesclen l’esport amb altres elements prescindibles, dels quals s’hauria de rebaixar l’autoritat. Només molesten. Sense fer cas de les seves males pràctiques, hem de conservar l’esport pur, com a diversió, com a hobby personal. Aquest sempre existirà. Sempre serà allà per ajudar-nos.
Etiquetes: Altres esports
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada