Em fan gràcia. Em fa gràcia la gent que diu que l’esport no es pot mesclar amb la política i després actuen, en l’esport, amb idees polítiques. Em fan riure les persones que creuen que en aquest món res està relacionat i tot viu aïllat. Em semblen absurdes les paraules d’algunes persones que diuen que l’esport no té res a veure amb la política, amb les persones, amb el poble. Em fan gràcia. Em fan pena. I cal reflexionar.
I és que les declaracions, les decisions i les notícies que ens han inundat recentment ja comencen a ser insultants. És, senzillament, lamentable que es digui tot el que s’ha dit i s’actuï com s’ha fet. Cal recapacitar, i molt, perquè no portem la bona direcció. Però, bé, anem a poc a poc, a pams, que hem de recordar què ha passat.
Perquè en les darreres setmanes, en plena ebullició del procés sobiranista, han sortit a la llum dues situacions en què hem viscut de primera mà, sobretot els catalans, les vinculacions que es fan de política i esport, i les conseqüències que aquesta relació pot comportar. Cal aturar-s’hi seriosament, per saber interpretar quin és el problema de fons i veure d’on prové el que, per a mi, són atacs indiscriminats i sense fonament.
El primer cas va aparèixer fa dues setmanes, quan la UEFA --un organisme reconegut, prestigiós i poderós en el futbol mundial-- va obrir un expedient al Barça com a club de futbol per l’exhibició lliure, pacífica i serena de banderes estelades durant la final de la Champions a Berlín. L’exhibició de banderes democràtiques. Els aficionats blaugrana, desplaçats a Alemanya sobretot amb il·lusió futbolística, també tenien una voluntat reivindicativa i, alhora que van animar l’equip i van ser partícips d’un partit històric, van aprofitar l’aparador internacional per cridar --puntualment, al minut 17.14-- les seves ambicions com a país. Va ser un moment que des de Catalunya ja coneixem, però potser de cara a l’Estat va ferir sensibilitats fràgils. Tot i això, no va ser res gaire allunyat del que passa en cada partit al Camp Nou. La diferència, 400 milions d’espectadors.
L’enrenou ja havia començat el dia del partit, durant la retransmissió, quan el senyal ofert per la UEFA va obviar les imatges de les estelades exhibides a la graderia. Les va censurar. Censurar. Més endavant, quan tot s’havia acabat, setmanes més tard --amb els jugadors de vacances, el trofeu al museu i el partit en la memòria--, es va anunciar, incomprensiblement, la sanció imposada al Barça. I perdoneu-me, però, a mi, em costa de creure que la UEFA hagi intervingut per motu proprio en aquest assumpte, quan des d’Europa sempre s’ha dit que això nostre és un “assumpte intern”. No vull acusar ningú, però ja m’enteneu... això fa olor de socarrim.
I mentrestant, a estadis com el Calderón o el Bernabéu les banderes franquistes, preconstitucionals, fent apologia d’una ideologia feixista i antidemocràtica, segueixen sent ben vistes...
L’altre cas ens arriba del bàsquet femení, on fa uns dies la Federació Espanyola d’aquest esport (FEB) va anunciar que l’Uni Girona, flamant campió de Lliga, no disputaria directament l’Eurolliga, sinó que hauria de passar per una fase prèvia. Però la broma de l’assumpte no s’acaba aquí, sinó que resulta que el Perfumerías Avenida, equip de Salamanca, segon classificat després de perdre la final contra les gironines, hi accedirà de forma directa. Les justificacions, declaracions i contradeclaracions s’han succeït i, mentre des de la Federació Internacional de Bàsquet (FIBA) asseguren que l’ordre d’inscripció l’escull la FEB, aquesta argumenta que segueix una regla de la FIBA. No s’entén. Però, de moment, i si el Consell Superior d’Esports (CSD) no diu el contrari, un equip espanyol pisparà, sense haver fet mèrits, una recompensa que pertany a un equip català. Per cert, potser les estelades exhibides durant la celebració del títol hi tenen alguna cosa a veure...
Tornant al primer fet, cal remarcar que hi va haver gent es van afanyar a lloar i elogiar la decisió de la UEFA, al·legant que l’afició culer havia de ser castigada per barrejar política i esport i situar al camp afers polítics. Miguel Cardenal, per exemple, president del CSD, va dir que “Catalunya ha de deixar d’utilitzar políticament l’esport”. Que no em faci riure.
Perquè jo em pregunto, no són ells --els que prohibeixen al poble parlar--, els que emboliquen la política amb l’esport? No són ells els que, amb fins i mentalitats polítics, ataquen l’esport? No són ells els que condemnen situacions en funció de les concepcions polítiques de les persones que les protagonitzen? Malauradament, sí. Hipòcrites, mentiders, farsants, els que diuen una cosa i fan l’altra, els que aquí diuen blanc i allà diuen negre. Els que no saben veure la realitat, els que queden en evidència, els que fan el ridícul.
I és que els seguidors de futbol no poden dir el que vulguin, on vulguin, quan vulguin i de la manera que vulguin? No són persones lliures per expressar-se? Sembla que no... Almenys els que siguin del Barça.
I és clar que es pot barrejar política amb esport, per descomptat. De fet, s’ha de barrejar. Què és l’esport sinó el reflex del poble i la societat? Què són els equips sinó els seus aficionats? Què són els aficionats sinó lliures? Doncs que facin el que vulguin! Per voluntat pròpia, per convicció personal, si ens prohibeixen manifestar-nos, haurem de trobar altres aparadors i l’esport n’és un. I molt eficient. Que no ens enganyin i vegin d’una vegada que tot s’agafa de la mà; esport i política, política i esport, poden arribar a caminar plegats. I més en els dies que estem vivint. Tot i això, és la inoperància i impotència dels derrotats la que motiva decisions com aquestes.
Perquè, una vegada més, ens trobem en la història de sempre. La història del poder opressor que aixafa el poble que parla i opina, el poble que hi vol dir la seva però que no només no és escoltat, sinó que tampoc és respectat. Seguim estant en una eterna classe d’història presencial, una classe que ens recorda la història de com es vivia fa cinquanta anys, en mig d’una dictadura. És la dictadura del segle XXI, una dictadura camuflada en una falsa democràcia i que ja ha sortit al descobert.
Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu
I és que les declaracions, les decisions i les notícies que ens han inundat recentment ja comencen a ser insultants. És, senzillament, lamentable que es digui tot el que s’ha dit i s’actuï com s’ha fet. Cal recapacitar, i molt, perquè no portem la bona direcció. Però, bé, anem a poc a poc, a pams, que hem de recordar què ha passat.
Perquè en les darreres setmanes, en plena ebullició del procés sobiranista, han sortit a la llum dues situacions en què hem viscut de primera mà, sobretot els catalans, les vinculacions que es fan de política i esport, i les conseqüències que aquesta relació pot comportar. Cal aturar-s’hi seriosament, per saber interpretar quin és el problema de fons i veure d’on prové el que, per a mi, són atacs indiscriminats i sense fonament.
El primer cas va aparèixer fa dues setmanes, quan la UEFA --un organisme reconegut, prestigiós i poderós en el futbol mundial-- va obrir un expedient al Barça com a club de futbol per l’exhibició lliure, pacífica i serena de banderes estelades durant la final de la Champions a Berlín. L’exhibició de banderes democràtiques. Els aficionats blaugrana, desplaçats a Alemanya sobretot amb il·lusió futbolística, també tenien una voluntat reivindicativa i, alhora que van animar l’equip i van ser partícips d’un partit històric, van aprofitar l’aparador internacional per cridar --puntualment, al minut 17.14-- les seves ambicions com a país. Va ser un moment que des de Catalunya ja coneixem, però potser de cara a l’Estat va ferir sensibilitats fràgils. Tot i això, no va ser res gaire allunyat del que passa en cada partit al Camp Nou. La diferència, 400 milions d’espectadors.
L’enrenou ja havia començat el dia del partit, durant la retransmissió, quan el senyal ofert per la UEFA va obviar les imatges de les estelades exhibides a la graderia. Les va censurar. Censurar. Més endavant, quan tot s’havia acabat, setmanes més tard --amb els jugadors de vacances, el trofeu al museu i el partit en la memòria--, es va anunciar, incomprensiblement, la sanció imposada al Barça. I perdoneu-me, però, a mi, em costa de creure que la UEFA hagi intervingut per motu proprio en aquest assumpte, quan des d’Europa sempre s’ha dit que això nostre és un “assumpte intern”. No vull acusar ningú, però ja m’enteneu... això fa olor de socarrim.
I mentrestant, a estadis com el Calderón o el Bernabéu les banderes franquistes, preconstitucionals, fent apologia d’una ideologia feixista i antidemocràtica, segueixen sent ben vistes...
L’altre cas ens arriba del bàsquet femení, on fa uns dies la Federació Espanyola d’aquest esport (FEB) va anunciar que l’Uni Girona, flamant campió de Lliga, no disputaria directament l’Eurolliga, sinó que hauria de passar per una fase prèvia. Però la broma de l’assumpte no s’acaba aquí, sinó que resulta que el Perfumerías Avenida, equip de Salamanca, segon classificat després de perdre la final contra les gironines, hi accedirà de forma directa. Les justificacions, declaracions i contradeclaracions s’han succeït i, mentre des de la Federació Internacional de Bàsquet (FIBA) asseguren que l’ordre d’inscripció l’escull la FEB, aquesta argumenta que segueix una regla de la FIBA. No s’entén. Però, de moment, i si el Consell Superior d’Esports (CSD) no diu el contrari, un equip espanyol pisparà, sense haver fet mèrits, una recompensa que pertany a un equip català. Per cert, potser les estelades exhibides durant la celebració del títol hi tenen alguna cosa a veure...
Tornant al primer fet, cal remarcar que hi va haver gent es van afanyar a lloar i elogiar la decisió de la UEFA, al·legant que l’afició culer havia de ser castigada per barrejar política i esport i situar al camp afers polítics. Miguel Cardenal, per exemple, president del CSD, va dir que “Catalunya ha de deixar d’utilitzar políticament l’esport”. Que no em faci riure.
Miguel Cardenal, president del CSD |
I és que els seguidors de futbol no poden dir el que vulguin, on vulguin, quan vulguin i de la manera que vulguin? No són persones lliures per expressar-se? Sembla que no... Almenys els que siguin del Barça.
I és clar que es pot barrejar política amb esport, per descomptat. De fet, s’ha de barrejar. Què és l’esport sinó el reflex del poble i la societat? Què són els equips sinó els seus aficionats? Què són els aficionats sinó lliures? Doncs que facin el que vulguin! Per voluntat pròpia, per convicció personal, si ens prohibeixen manifestar-nos, haurem de trobar altres aparadors i l’esport n’és un. I molt eficient. Que no ens enganyin i vegin d’una vegada que tot s’agafa de la mà; esport i política, política i esport, poden arribar a caminar plegats. I més en els dies que estem vivint. Tot i això, és la inoperància i impotència dels derrotats la que motiva decisions com aquestes.
Perquè, una vegada més, ens trobem en la història de sempre. La història del poder opressor que aixafa el poble que parla i opina, el poble que hi vol dir la seva però que no només no és escoltat, sinó que tampoc és respectat. Seguim estant en una eterna classe d’història presencial, una classe que ens recorda la història de com es vivia fa cinquanta anys, en mig d’una dictadura. És la dictadura del segle XXI, una dictadura camuflada en una falsa democràcia i que ja ha sortit al descobert.
Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada