Està molt de moda parlar de la política comunicativa dels clubs de futbol. La manera en què les directives informen dels diferents successos interns i de lesions al públic és pobra i insuficient tant pels aficionats com pels professionals de la informació. I aquest és un funcionament que cal revertir.
Com a aficionat al futbol i interessat en tot el que l'envolta, m'agradaria subratllar diferents aspectes vinculats amb la informació que ens arriba dels clubs per veure que, en moltes ocasions, ens deixen unilateralment de banda.
L'últim exemple d'aquesta alta frontera artificial entre periodistes --com a representants de la informació-- i jugadors i tècnic es va produir en el desplaçament del Barça al Sánchez Pizjuán. I és que per primera vegada a la història els periodistes dels diferents mitjans no van viatjar amb l'equip i van donar pas a vuitanta aficionats afortunats que el van acompanyar. Sí, de cara a la culerada està molt bé, però en assumptes de comunicació, és decebedor. Perquè els enviats especials que anaven amb l'equip eren els encarregats d'anunciar a temps el transcurs del seu viatge i feien el seguiment de la tornada a casa després d'un partit. Dissabte això es va perdre i ja veurem si s'ha perdut per sempre. Seria una autèntica llàstima, seria tancar la porta als nassos a la informació.
Però és que aquest problema s'arrossega des de fa temps. Ja és coneguda, per exemple, la famosa limitació innecessària de fer només una pregunta a les rodes de premsa post-partit, sobretot, que ofereixen els entrenadors. "Si us plau, una pregunta per torn i dieu el vostre nom i el del mitjà que representeu", diu sempre abans de començar el cap de premsa del Barça. Així, per exemple, quan l'equip de Luis Enrique juga un partit contra un rival discret i no segueixen la plantilla massa mitjans, la roda de premsa té quatre o cinc preguntes i l'entrenador marxa. Si el problema és el temps, d'aquest n'hi hauria. I de sobres. Però em temo que malauradament això no és el que preocupa. I sense entrar a valorar les interessantíssimes i mai tòpiques respostes dels esportistes...
En un altre sentit, els clubs de futbol no proporcionen cap facilitat als mitjans per realitzar entrevistes amb els jugadors. És evident que els mitjans de gran recorregut --TV3, entre d'altres-- no tindran gaires impediments per portar als seus programes qualsevol estrella de l'equip. A aquest li interessa. Ara bé, quan des de la base, per exemple, a través de mitjans locals, de difusió limitada, però de professionalitat garantida, s'intenta parlar amb algun jugador, encara que sigui del filial, costa moltíssim aconseguir una breu entrevista. I aquestes emissores no ho fan per elles, per tenir el prestigi de comptar amb el molt honorable jugador... No. Ho fan, senzillament, pel seu públic. Un públic que, a contracor, no poden atendre.
I tampoc el poden atendre quan, en acabat el partit, els jugadors passen de llarg de la zona mixta sense atendre els mitjans, sense voler parlar, sense voler compartir sensacions amb els aficionats. Sigui perquè estan enfadats o cansats, perquè volen tenir tranquil·litat o perquè tenen ganes de marxar del camp. Sigui el que sigui, tenen un compromís amb el públic i sembla que, cada vegada més, se n'estan oblidant. I això sense entrar a valorar la impertinència d'alguns futbolistes que es creuen que poden triar a la carta les preguntes que volen que els hi facin. Surten cada sis mesos i tenen la barra d'exigir als periodistes com han de fer la seva feina. Primer que donin la cara i després ja donaran lliçons.
Lluny de les càmeres, però, també existeix un dèficit comunicatiu en els comunicats referents a les lesions. I és que últimament el Barça, per exemple, està guardant silenci davant els problemes físic dels jugadors. Sense dir res, amagant, esperant que no surtin en portada els problemes de l'equip. Amb comunicats esquifits i sovint sense interès periodístic, difonen informacions estèrils que només fan que posar la directiva en evidència. Una mostra pràctica ens arriba de la lesió de Claudio Bravo, ara fa unes setmanes. El club blaugrana va anunciar-la amb un dia d'endarreriment sense especificar el temps de lesió. Dies més tard, va haver de ser el representant del jugador el que estimés una durada de la recuperació.
Aquesta és la situació que trobem a la lliga espanyola, però mirem a altres llocs per veure com són els journalists d'arreu del món. A Anglaterra, per exemple, una lliga, la Premier League, envejable en tots els aspectes, però qüestionable, i de quina manera, en l'apartat comunicatiu. Perquè a Anglaterra no existeixen ni els minsos comunicats d'aquí. Res. Els entrenadors, en la roda de premsa prèvia als partits, són els encarregats de determinar si l'equip té lesionats i explicar els detalls que es coneguin. Si un futbolista es lesiona el dilluns, la premsa i l'afició no ho sap fins al divendres.
D'altra banda, el sistema ideal el trobem als Estats Units, en el futbol americà, on els periodistes poden accedir als vestidors després dels partits per entrevistar els jugadors i seguir-los en la seva estona de descans. El contacte jugador-premsa és molt més estret i s'ofereixen imatge que aquí són impensables. Fins i tot, si els jugadors no atenen els mitjans, aquests poden publicar el seu número de telèfon com a sanció per haver-lo deixat de banda. Això mai ha passat, però queda clar que es tracta d'una altra manera de veure la comunicació en l'esport. Una manera més oberta, més plural i més participava que altres llocs.
Aquí, a Espanya, la maquinària informativa sembla rovellada, però no ho està, sinó que són els clubs els que fan veure que ja no li queden piles. Això no pot seguir així. Els aficionats, els seguidors i els que ens dediquem --amb més o menys modèstia-- en el món del periodisme necessitem, tots, informació sobre els nostres equips. Limitar-la és tallar-nos aquest dret.
I potser tot aquest merder està vinculat amb la mentalitat dels nous temps, fent gala de la privacitat i de la necessitat de respectar la intimitat. Potser sí. O potser és una qüestió de relacions entre premsa i clubs, i si aquesta no es comporta, aquests no posen facilitats. En qualsevol cas, és una qüestió de prou pes per haver-la d'afrontar.
Perquè no hem de tenir por a la informació; com més en sabem, més podem jutjar, més podem preveure i més podem analitzar. Si en sabem més, ens sentim més escoltats pels clubs i més propers al vestidor. Informar suma, informar ens dóna més i ens ajuda a participar en aquest moment. Desinformar... doncs això, que no ajuda a ningú. Que no hi guanya ningú. Bé, sí, la ignorància. La ignorància queda reforçada del silenci còmplice dels clubs.
I això no canviarà fins que els que tenen la paella pel mànec entenguin que la voluntat dels periodistes de ser a prop dels jugadors no és fanatismes, són rigoroses qüestions de feina. És la responsabilitat d'acostar al teu públic una informació que t'has compromès a oferir.
Una personalitat que ha obtingut el reconeixement del futbol espanyol, dels analistes més prestigiosos i dels jugadors d’elit. Ha passejat pels estadis del país sota una bandera, l’ha defensat i ha mostrat a tothom la seva manera d’entendre el futbol. Perquè Jémez és un entrenador que no s’arronsa per res i que si val al Camp Nou no signa l’empat, sinó que va a buscar els tres punts. Perquè Jémez, perdent 0 a 3 a Vallecas davant el Madrid canvia a una defensa de tres, marca dos gols, posa en dificultats l’equip blanc i es queda a un gol de culminar la gesta. Perquè Jémez és diferent.
