PACO JÉMEZ, UN ENTRENADOR MÉS?

Valentia, coratge i decisió són les tres claus que defineixen la mentalitat tàctica de Paco Jémez, un entrenador humil, una persona modesta, un cervell tàctic de gran valor. Ahir, en el partit del seu equip, el Rayo Vallecano, al Camp Nou va tornar a demostrar que no és un entrenador més, que és un míster especial, diferent, i que sobresurt per damunt de la resta. Per la seva mentalitat, pel seu caràcter i, sobretot, per l’atreviment que mostra al camp i que el converteixen en un referent en tots els sentits.
Jémez va començar la seva trajectòria com a entrenador a la Reial Societat Esportiva Alcalà, a la tercera divisió, i on a la primera temporada va col·locar l’equip madrileny a la primera posició. A partir d’aquí, va iniciar una itinerància per diferents equips espanyols, passant pel Saragossa, el Cartagena, el Las Palmas i el Còrdova. El juny de 2012, va rescindir el seu contracte amb el club andalús i va fitxar pel Rayo Vallecano, la que ha sigut la seva casa des d’aleshores. I al Rayo s’ha fet gran, ha crescut, ha madurat i ha exhibit tota la seva personalitat.
Una personalitat que ha obtingut el reconeixement del futbol espanyol, dels analistes més prestigiosos i dels jugadors d’elit. Ha passejat pels estadis del país sota una bandera, l’ha defensat i ha mostrat a tothom la seva manera d’entendre el futbol. Perquè Jémez és un entrenador que no s’arronsa per res i que si val al Camp Nou no signa l’empat, sinó que va a buscar els tres punts. Perquè Jémez, perdent 0 a 3 a Vallecas davant el Madrid canvia a una defensa de tres, marca dos gols, posa en dificultats l’equip blanc i es queda a un gol de culminar la gesta. Perquè Jémez és diferent.
Trenca l'estereotip d’entrenador d’un equip modest, atrapat per la inèrcia del futbol, sota l’ombra de l’anonimat i sense idees pròpies. És un perfil trencador, amb coratge, amb determinació i amb una bandera clara que contagia als seus jugadors: pressió alta, intensitat omnipresent, atreviment dels jugadors i lluita fins al final.
És un entrenador que juga més enllà del resultat; a diferència dels estàndards dels equips de la zona baixa, que volen sumar i no els importa com, ell busca l’espectacle, el futbol pur, i està convençut que amb feina els resultats arribaran sols. Tota una declaració d’intencions i de principis, de gran riquesa i amb un valor incalculable.

L’última perla de Jémez la vam veure ahir, al Camp Nou, un partit que sempre espera amb especial il·lusió. Pel canari era un partit per gaudir, una cita diferent; no era un patiment, era una oportunitat de mostrar, una vegada més, de quina fusta està fet. Sense por, sense espentar-se jugant de tu a tu al Barça. Sí, això que ni Mourinho s’atrevia a fer, col·locant porugament l’autocar al darrere, Paco Jémez ho va executar sense dubtar. I és que somiava en guanyar la possessió al Barça, això que no havia aconseguit cap equip en partit oficial des del maig de 2008, amb Rijkaard al Bernabéu, era un dels objectius de l’entrenador canari ahir, però no l’únic. Sinó que, per sobre de tot, volia guanyar al Camp Nou. Sí, tal com ho sents: guanyar al Camp Nou! “Sortirem a guanyar”. I tot i perdre el partit, van acabar guanyant la possessió al Barça; van robar-li el 51% de la pilota. Ni el Bayern de Heynckes, ni el Chelsea de Mourinho, ni l’Inter, ni el Madrid d’Ancelotti, ni el Santos del Brasil, ni cap altre equip al món havia pispat la possessió al Barça. Ningú. Qui ho va aconseguir? El Rayo Vallecano de Paco Jémez. Fantàstic. Si hem de deixar escapar la possessió en algun partit, que sigui contra el Rayo. I amb orgull.

Perquè Paco Jémez no es limita a jugar a futbol, vol competir, vol lluitar i, alhora, vol exhibir-se, vol passar-s’ho bé, vol meravellar. I ho ha aconseguit. Ha ensenyat als seus jugadors a viure amb el seu estil, amb un segell propi, una marca personal, que defensen com a bandera en qualsevol situació, davant qualsevol rival i en qualsevol estadi. Ha jugat, ha guanyat i ha perdut, però el més important és que l’ha defensat, ha persistit i si ha mort amb un estil, ha renascut amb el mateix, sense renunciar en cap moment als seus principis; uns principis que el fan gran, que el fan valent, que el fan únic i diferent de qualsevol que es resigna a lluitar.

Etiquetes: Futbol