Els aficionats. Què serien els clubs de futbol sense aficionats? Què mouria l’esport si no existissin les aficions? Com d’avorrida seria la competició sense seguidor! Sense crits, sense càntics, sense xiulets, ni banderes, ni bufandes, ni “gooooools”, ni res de tot això. Que trist seria... I per tot això, mai hem d’oblidar per a qui existeix al futbol, per a qui els futbolistes juguen, “persegueixen” una pilota i disputen cada setmana un partit. No, no són ni els patrocinadors, ni els interessos, ni la globalització, encara que a vegades ho sembli. Ni els diners, fins i tot, tot i que és cert que ells juguen per guanyar-se la vida. En el fons, res del que fan tindria sentit si no tinguessin els seguidors al darrere.
Unes aficions que tenen el seu caràcter i a les quals, sovint, se'ls hi atorga un sobrenom, que s'estén arreu i que agrupa tota la gent que s’aboca amb un equip, animant-lo, acompanyant-lo, patint amb ell i celebrant tot allò que aconsegueixi, i també els jugadors, que per extensió reben aquesta distinció. Perquè aquestes aficions no són banals, no són perquè sí, tenen tot un món al darrere i més enllà del seu tarannà, trobo interessant fer un repàs des del vessant històric.
És de justícia començar parlant dels seguidors del Barça, el club més gran del món, coneguts arreu com a culers. I d’on ve això? Doncs per pintoresc i estrafolari que pugui semblar, té relació precisament amb els culs, que a vegades s’utilitzen per caricaturitzar el club. Ens hem de remuntar fins a inicis del segle XX, entre el 1909 i el 1922, quan el Barça jugava en un camp del carrer Indústria. Aquell estadi, el quart de la història del club, tenia una capacitat bastant limitada i un equip en creixement i amb més afluència a mesura que passava el temps, va veure com el camp no podia donar cabuda a tots els aficionats. Què passava, aleshores? Doncs que la gent seia als murs exteriors que delimitaven l’estadi, que acabaven fent de graderia. I com a resultat, els seus culs sobresortien per la part del mur que donava al carrer. La imatge, ja famosa i coneguda, il·lustra l’origen de la culerada.
També a Barcelona s’hi allotja l’Espanyol, els periquitos, que tenen un origen més animal. Resulta que a Sarrià, el barri que allotjava el cinquè camp que va tenir l’aleshores Real Club Deportivo Español, era una zona d’abundant fauna, especialment de periquitos. Aquestes animals van continuar vivint als voltants de l’estadi, fins i tot en dies de partit, i la seva presència continuada, infiltrant-se entre banderes i samarretes blanc-i-blaves va fer adoptar el terme periquito associant-lo a l’afició.
Pel que fa als lleons de l’Athletic, aquests vénen del nom del seu mític estadi, San Mamés. Perquè Mamés era un home del segle III que, segons la llegenda, va ser perseguit pels grups antireligiosos durant l’època romana. Com que l’imperi no va poder acabar amb les seves creences, quan va ser adult va ser portat al Coliseu per morir davant els lleons. Ell, però, va aconseguir dominar-los i els animals van caure rendits als seus peus. Per això, ara els jugadors són “els lleons que protegeixen al Sant”.
Més lluny, a Madrid, trobem dues històries també interessants, que vinculen els dos clubs més importants de la capital amb dues històries anecdòtiques. D’una banda, els de l’Atlètic de Madrid són els matalassers (colchoneros), ja que fa temps el teixit propi dels matalassos tenia franges vermelles i blanques, una representació molt semblant a l’equipament de l’equip. D’altra banda, els del Reial Madrid són els merengues, en honor al conegut postre de color blanc fet amb sucre. Va ser el periodista Matías Prats --el pare de l’actual presentador d’Antena 3--, el que va atorgar aquest pseudònim als aficionats, comparant, evidentment, les similituds de color entre el dolç i la samarreta de l'equip. En un altre sentit, aquests dos equips, rivals acèrrims, també s’han intercanviat pseudònims i si els del Madrid són els víkings --per la quantitat de jugador del nord d’Alemanya que hi van arribar–, els de l’Atlètic són els indis –a causa de l’arribada de molts jugadors sud-americans--.
A la Plana Baixa, a València, el Vila-real va començar a ser reconegut amb el sobrenom de Submarí groc a partir del 1967. Després d’obtenir un ascens a Tercera Divisió, l’equip va celebrar la fita cantant el “Submarino amarillo”, una versió del conegut tema dels The Beatle “Yellow Submarine” feta per Los Mustangs. D’aquí, i del color groc del seu equipament, prové aquesta denominació.
Des de Huelva, els seguidors del Recreativo són coneguts com els degans (decanos), ja que el club andalús, fundat el 1889, és el club més antic amb una existència ininterrompuda a Espanya.
Si seguim endavant, els aficionats de dos dels principals clubs d’Anglaterra també tenen pseudònims amb història. D’una banda, els seguidors del Manchester United, els coneguts Red Devils (diables vermells). I és que hi va haver un any en què l’equip anglès va coincidir en un stage a França amb un equip de rugbi de la ciutat de Salford que tenia l’equipament vermell i era conegut amb aquest mateix sobrenom. A l’entrenador, Sir Matthew Busby, li va agradar i el va proposar al club. Amb el temps, es va anar estenent entre l’afició i el 1970, la figura del diable es va afegir a l’escut de l'equip.
D’altra banda, els de l’Arsenal, els coneguts Gunners (pistolers), tenen a veure amb la fundació del club, empesa per treballadors del dipòsit d’armes Royal Woolwich Arsenal.
Més enllà d'aquests dos més coneguts, també hi ha altres casos que són curiosos i tenen la seva peculiaritat. En primer lloc, els aficionats del Luton Town, coneguts com els Hatters (barrets), ja que la ciutat que acull el club, Luton, disposava d’una fàbrica de barrets de palla. Està tan arrelada aquesta denomació, que a la part de l’escut queda recollit com a tret distintiu. En segon lloc, els aficionats del Charlton Athletic reben el nom d’Addicks --una mescla entre "Haddocks" (bacallans) i "Athletic"--. Perquè seguint una tradició antiga, quan s’acabaven els partits, els jugadors locals anaven a menjar a un restaurant de “fish and chips”, propietat d’un seguidor molt fidel, Arthur Bryan. Es diu que quan guanyaven els oferia els millors exemplars, de sabor exquisit, mentre que quan perdien els donava peixos insípids. En tercer lloc, els de l’Everton són els Toffees (caramels), que s’anomenen així en relació a la tradicional botiga de dolços que hi havia prop de l’estadi, Goodison Park, que regalava caramels als espectadors que assistien al camp.
Per acabar, trobem trobem el curiós cas del Millwall, que es relaciona, de nou, amb el sobrenom dels lleons. I és per una senzilla raó de memòria històrica. Ens hem de remuntar fins al 1900, quan l’equip va arribar a les semifinals de la FA Cup exhibint una actitud d’enorme lluita al camp i de sacrifici titànic. A aquella plantilla s’hi va associar el nom dels lleons, en valor a la seva força i ímpetu al camp. Aquest pseudònim es va estendre tant que fins i tot l’escut del club el va adoptar com a imatge principal, un tret que s’ha mantingut fins a l’actualitat.
En un altre sentit, evidentment no cal parlar dels reds o els blues, pseudònims sense més història, vinculats al color de les samarretes i que agrupen, entre d’altres, el Liverpool i Nottingham Forest o el Chelsea i el Birmingham, respectivament.
En qualsevol cas, havent vist els diferents noms amb què es coneixen els seguidors del futbol, queda clar, entre altres coses, que les aficions són úniques, tenen la seva personalitat, els seus orígens, i actuen a la seva manera. Amb els seus càntics, els seus costums i fent costat als equips que estimen.
L’únic que comparteixen és la seva essència: la passió pel futbol, per l’esport, per la competició i per un món que gira al seu voltant. Sovint potser es valoren poc i des dels clubs es tendeix a deixar-les de banda quan hi ha diners entremig. Cal, però, recordar que han de constituir la base de l’esport i que sense elles res tindria sentit. A diferència de les empreses i els patrocinadors, moguts per diners, els seguidors no signen un contracte, no arriben a un acord amb els clubs, no animen per interessos; senten el que fan, ho viuen intensament, i res fa ni farà trencar el seu compromís amb el futbol. Els aficionats... què serien els clubs de futbol sense aficionats?
Etiquetes: Futbol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada