Fa anys que el Reial Madrid està dirigit per la figura omnipresent de Florentino Pérez. De fet, al llarg de tot el segle XXI --amb l’excepció de tres anys que es van repartir Ramón Calderón i Vicente Boluda-- la presidència del club blanc ha estat copsada únicament per Florentino. Ell ha dirigit l’estructura econòmica de l’entitat, ha decidit les incorporacions, ha fitxat, ha mogut, ha canviat i ha substituït els entrenadors com ha volgut i ha convertit el Reial Madrid en la seva petita joguina. Sense cap altra persona que li pugui fer ombra o qüestionar les decisions, ha fet i desfet com ha volgut, sense oposició, només seguint els seus instints egoistes.I tràgicament pel madridisme Florentino ha convertit la gestió del club blanc en un negoci, en una manera de fer-se visible i d'estendre el seu nom arreu del món. Aquesta visió utilitarista del club queda reforçada per un estrany i sospitós paral·lelisme entre les incorporacions del Reial Madrid i els negocis de l’ACS (Actividades de Construcción y Servicios), dirigida pel mateix Florentino. Sense anar més lluny, per exemple, les incorporacions de James, Keylor Navas, Odegaard, Chicharito i Kroos han anat acompanyades d'inversions i adjudicacions de l'ACS en els diferents països de procedència d'aquests futbolistes. A Mèxic, va aconseguir dos contractes en valor de 432 milions d'euros cada una, a Colòmbia, el manteniment d'algunes carreteres, i a Alemanya, va rebre el projecte de l'autopista A7 entre Hamburg i Bordesholm. Massa correspondències...
I també cert és que intenta impulsar el Madrid i que busca fer-li un lloc en el futbol mundial. Vol ser recordat, vol quedar present en la història del futbol i estar a l'altura de Santiago Bernabéu --president blanc entre el 1943 i el 1978--. Amb fitxatges galàctics o amb incomptables entrenadors contractats per revolucionar l'equip, ho ha intentat tot, però de moment, no ha assolit la supremacia que perseguia.
I és que últimament, enmig de l’auge triomfador del seu etern rival, el Barça, no ha trobat el seu lloc en l’escenari futbolístic. Contra Guardiola, contra Tito i ara contra Luis Enrique, no ha aconseguit trobar l’antídot que minimitzi el poder culer i només la llum de la Décima il·lumina el seu mandat. I ara, després de la humiliant derrota del Clàssic de la setmana passada, ja comença a estar qüestionat. Perquè el Madrid, amb Florentino, no té un rumb clar i cau derrotat, superat i caricaturitzat pràcticament cada any per l’acèrrim rival. Quin mal ha de fer això... Se sent incòmode, desprotegit i cada vegada més sol, perquè ja no té sota la seva influència tota l’afició, ni té al seu costat la premsa madridista.
D’una banda els seguidors comencen a estar cansats de la gestió de Florentino i ja expressen el seu desacord amb les seves actuacions. Fins i tot, l’exdirectiu blanc José María Stampa Casas reconeix que la mocadorada de la setmana passada és una de les més extenses i generalitzades que ha vist mai. El més trist, però, és que Florentino farà oïdes sordes a les queixes de l’afició i seguirà amb el seu pla passant rotundament del que demanin els seguidors blancs. Ell va a la seva.
D’altra banda, la premsa també s’hi ha llençat a sobre i els diaris madrilenys demanaven fa una setmana responsabilitats. L'As titulava "Golejada al florentinat" i fins i tot, Alfredo Relaño, el director del diari, subratllava en l’editorial que “es pot enganyar molta gent durant molt temps, però no es pot enganyar tothom sempre”. Al Marca, per la seva banda, titulava que “El Bernabéu demana caps”. La premsa, doncs, és un reflex més de l'ambient de tensió que es viu a Madrid i que pot acabar conduint a una situació espinosa.
I tot això ve arran de la seva última decisió fruit del poder total que acumula: la destitució d’Ancelloti, el tècnic que tenia tot el suport de l’afició i la plantilla, que s’havia guanyat la simpatia i la confiança dels jugadors i que havia conquerit la Décima. Una mala temporada, i al carrer. Així funcionen les normes de Florentino… A canvi, va portar Benítez, que havia fracassat en el seu intent de portar el Nàpols a la Champions. Ara els futbolistes troben a faltar a Ancelloti i ja es porten malament amb Benítez, que no té autoritat ni poder al vestidor. De fet, però, cal recordar que Florentino, durant els dotze anys en què ha estat al capdavant del club, l’equip ha tingut deu entrenadors i el president n’ha destituït a dos quan ja havia començat la Lliga --García Remón (el 2004) i Luxemburgo (el 2006)--.
D'altra banda, la temporada passada, amb la destitució d’Ancelloti --que alguns pensen que va estar motivada, entre altres aspectes, per la mala gestió física dels jugadors, que van patir nombroses lesions al llarg de l’any-- va arribar una remodelació de l’àrea mèdica per corregir els possibles errors. Fins ara, però, no s’ha solucionat res i, de fet, a l’octubre els lesionats havien augmentat respecte a la temporada passada. Cal destacar, a més, que la plantilla no té confiança en els serveis mèdics i sovint opta per buscar solucions lluny del club. A més, el feeling amb el doctor del club Jesús Olmo, que té molt poder però és rebutjat per la plantilla, no és massa bo i els fisioterapeutes que volien els jugadors han hagut de marxar.
Però bé, mentre segueixi sent Florentino qui prengui les decisions i manegui a la seva manera el club, seguirà imposant la seva llei i continuarà dirigint tot el que estigui a la seva mà. Mou els fils, els contractes, els interessos i els fitxatges del club blanc. Ho mou tot, ho controla absolutament tot. Bé, tot no. De moment, encara no controla els títols...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada