Astorats. Consternats. Afligits, després de veure com París, la ciutat de l’amor, és convertida en la ciutat del terror… Què ens està passant? Què estem fent? Som humans, tots som humans! Diferents religions, diferents conviccions polítiques, diferents opinions i diferents creences, sí. Diferències. Perquè tenim cultura, vivim sota uns trets propis d’identitat i convivim amb altres pensaments. I hem de conviure-hi. Però no, sembla que a vegades, algunes persones --si és que en podem dir així-- se’n van més enllà i abusen de la força per intentar imposar --normalment sense èxit-- unes creences que utilitzen d’escut per justificar actituds injustificables. Quin sentit té atacar persones com nosaltres? Quin sentit té robar la vida a centenars de civils que l’únic que fan és gaudir-la? Ens estem tornant bojos!
I des del món de l’esport, igual que des de tots els àmbits de la vida, hem de censurar categòricament els atemptats de divendres a París. Rebutjar-los i condemnar-los. I sense oblidar-los, intentar que no ens deprimeixen les vides. Però, com ha afectat l’atemptat a la competició? Com ha respost el món de l’esport a l’atac de París? Com no podria ser d’una altra manera, amb solidaritat i amb un minut de silenci en la majoria dels camps arreu del món. Futbol, bàsquet, handbol, seleccions o clubs, tant se val, el món de l’esport s’ha bolcat en memòria dels morts a la capital francesa. Tots menys un, la Fórmula 1, que al final va denegar el minut de silenci en record de les víctimes i va deixar l’homenatge previst als morts en accidents de trànsit. Tot i això, els pilots de la graella van portar elements d’homenatge a les víctimes.
La conseqüència immediata, però, després del perill que van arribar a córrer els aficionats parisencs, és la desconfiança que s’ha apoderat de la població i de les organitzacions esportives en general. La selecció espanyola, per exemple, viatja a Brussel·les, que ara mateix és un focus d’atenció molt important, i ho farà acompanyada de més policia espanyola de l’habitual i sabent que el govern belga ha pres mesures especials per aquest esdeveniment. D’altra banda, als Estats Units, i tot i no haver-hi amenaces, sinó que de manera preventiva, s’ha incrementat la seguretat i la presència d’autoritats durant la jornada del cap de setmana a tots els estadis (dins i fora) de la NFL --National Football League [de futbol americà]--.
Cal recordar, però, que un dels focus dels atemptats de divendres va ser l’estadi de Saint-Denis, a París, mentre es disputava el partit amistós entre Alemanya, vigent campiona del Món, i la selecció francesa. Fora l’estadi, tres terroristes van accionar els seus cinturons explosius mentre a dins, el so de les bombes no feia sospitar res estrany. I encara sort que un dels homes de seguretat de l’estadi va interceptar un dels terroristes abans que entrés al recinte. Va detectar-li els explosius i, evidentment, li va prohibir el pas. I gràcies! Imagina’t que hauria arribat a passar... Mentrestant, els aficionats que havien assistit al partit, van haver de baixar a la gespa mentre esperaven que se'ls permetés abandonar l'estadi.
Però malauradament, l’atemptat a Saint-Denis no és ni l’únic, ni el primer atac directe contra l’esport o, almenys, amb afectes sobre la competició. En moments com aquests, recordem alguns dels episodis més tristos i lamentables de la història, en què violència i esport, sang i passió, armes i pilotes conflueixen irreparablement.
Un dels primers dels quals es té constància va estar impulsat pel grup terrorista palestí Setembre Negre, que va assaltar la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de Munic i va matar dos membres de l’equip israelià i en va agafar nou com a ostatges. Aquests van acabar assassinats durant l’operació de rescat, on també hi van morir un policia, el pilot d’un helicòpter que hi participava i cinc terroristes.
A prop de casa nostra, al maig de 2002, també vam patir un atemptat, en aquest cas, de la mà d'ETA. Va ser abans d’unes semifinals de Champions entre el Madrid i el Barça, quan hi va haver una explosió d’un cotxe bomba prop del Santiago Bernabéu. Va acabar amb 17 ferits lleus i destacats danys materials.
Una setmana després, l'hotel al Pakistan en el qual s’allotjava la selecció neozelandesa de criquet mentre feia una gira va patir un atemptat suïcida que va acabar amb 14 morts.
En un altre sentit, el 2008, com a resposta a les amenaces constants de grups islamistes, el Rally París Dakar es va suspendre i, des d’aquell any, l’organització va decidir corre’l a Sud-amèrica.
Dos anys més tard, a principis del 2010, al gener, l’autocar la selecció del Togo, que anava a disputar la Copa Àfrica que se celebrava a Angola, va patir un tiroteig dels rebels de Cabinda. Un entrenador assistent i el cap de premsa van acabar morint.
L’últim es va produir a l’abril del 2013, quan dues explosions a la línia de meta de la marató de Boston van estendre el terror entre els corredors. L’atemptat va acabar amb tres morts i desenes de mutilats.
Per desgràcia, però, aquí no hi són tots, sinó els més importants i que van tenir més repercussió internacional. Evidentment, mantenir a la memòria episodis tristos, lamentables i d’un baix nivell d’humanitat inacceptable com aquests no és ni fàcil. Però és que cal que prenguem consciència de tot el que comporten.
I davant de tot això… què? Què hem de pensar? Què podem fer? Doncs de moment, hem vist que això s’ha d’aturar i immediatament s’ha d’arrencar de soca-rel. I potser des del món de l’esport no es pot actuar amb gran envergadura cap a aquests atacs i probablement això s’ha de resoldre políticament, com cal. Segur. Però com a ciutadà del món, com a veí dels francesos, em sento amb el compromís de fer una crida a la consciència i a la responsabilitat.
Perquè no és només la lluita a occident l’ha que s’ha d’acabar. És la guerra, la que s’ha d’aniquilar. I és que el que vam veure divendres a París es viu als països orientals diàriament. L’únic que hem vist nosaltres és una rèplica del modus operandi que ha arruïnat tantes i tantes vides innocents. Igual que els francesos. Però clar, allò traspassa les nostres fronteres i no li fem ni cas.
Perquè al final, tot està relacionat; intervencions militars aquí, reaccions allà, rèpliques i contrarèpliques. Quan esclata, esclata. Ja és imparable. I sembla que l’onada de terror s’està apoderant cada vegada més de la població, una població insegura, temorosa i que, per sobre de tot, no té cap culpa de les accions polítiques que s’estan emprenent.
Veient tot això, una cosa queda clara: la inhumanitat encara existeix, encara ens assola i ens posa en perill. Quan semblaven deixats enrere els conflictes mundials, quan la pólvora s’estava assecant i la pau començava a tornar tímidament, s’ha tallat la tija del bri d’esperança que treia el cap en el prat dessolat.
Què ens està passant? Què estem fent? Som humans, tots som humans! I tenim creences diferents, però hem de compartir una mateixa idea: el respecte. A París, a orient o a qualsevol petit indret d’aquest planeta que, malauradament, cada cop és menys humà. I més terrorífic.
#JeSuisParis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada