Un sorteig de la Champions sempre és una font de debat i de polèmica. Que si els rivals que m'han tocat són els més complicats, que si el calendari em fa la guitza, que si tot està arreglat --el que col·loquialment se li diu "amanyat"--, que si jo preferia l'altre equip i aquell sempre té sort. Que si això, que si allò altre; tot dóna peu a múltiples discussions. I com no podria ser d'una altra manera, divendres, amb el sorteig dels quarts de final de la Champions 2015-16, les alarmes es van tornar a encendre. És al voltant d'aquests aspectes que m'agradaria dirigir diferents reflexions.
Primera. Malauradament --sobretot per la imatge de la UEFA--, els darrers sortejos han estat marcats per la polèmica, que posa en dubte la imatge del màxim organisme del futbol europeu. Per casualitat --o no-- hi ha hagut determinats equips als quals els ha acostumat a tocar, massa repetidament, els rivals considerats més fluixos, i clar, tanta reiteració fa sospitar. Sí, estic parlant del Reial Madrid de Florentino Pérez, que per coses de la vida ja fa anys que té una sort excessiva. De fet, des de la temporada 2010-2011 en una de les eliminatòries de vuitens o de quarts li ha tocat un dels rivals considerats dèbils --dels més assequibles i en algunes ocasions --com aquest any-- ha tingut doble ració. No sé si hem de parlar de boles calentes o rugoses, però el que és una evidència és que al Madrid sol sortir ben parat d'aquests sortejos. I el Barça, precisament, sol rebre els rivals més complicats.
I vist això --i sense fer cap acusació directa-- em pregunto qui seria l'interessat. És la UEFA qui vol acabar d'una vegada per totes amb la supremacia del Barça --que ha guanyat quatre de les nou últimes Champions--? Són alguns clubs que pressionen la UEFA per sortir beneficiats? Són les televisions que persegueixen l'espectacle? No ho sé i m'agradaria saber-ho.
Segona. Un debat que sol planar sobre l'ambient és si la tornada s'ha de jugar a casa o a fora. Les opinions són ben divergents. D'una banda, hi ha els que creuen que el segon partit sempre millor amb la teva afició, per rubricar la feina feta a l'anada i comptar amb el suport dels teus en els moments decisius. Després del resultat a fora, va bé jugar on l'equip se sent més còmode, per tenir-ho tot a favor, sobretot si toca remuntada. D'altra banda, alguns defensen que cal començar a casa i tancar les eliminatòries al camp rival. Així, després d'un --presumible-- bon paper a l'anada, es pot arribar a la tornada amb la tranquil·litat del marcador i l'avantatge que els gols conten doble --un extrem molt rellevant que cal tenir present--. A més, això cobra certa transcendència quan s'arriba a la pròrroga, ja que amb tot empatat l'equip visitant té sempre avantatge --un gol seu obliga al rival a anotar-ne dos--. En un altre sentit, cal tenir present el paper de l'afició, que a la tornada pot ser clau. També hi ha diferents visions; diuen que l'afició --la del Barça, per exemple-- no acaba de ser un factor determinant per falta d'entusiasme i que aquest no pot ser un argument de pes. Però jo dic: capgirem la situació; no és l'afició rival un contrapunt massa fort per la tornada?
Tercera. Una altra disjuntiva que pot sorgir és el rival que volen jugadors i seguidors pel seu equip. Les perspectives que veuen el futbol com un espectacle pur i que són addictes al nerviosisme i la tensió, es decanten pels rivals més forts --els "cocos"-- que ofereixen partits d'alt voltatge, competitius, renyits i molt vistosos. A vegades, anteposen el gaudi col·lectiu als interessos particulars. I em sembla molt bé que siguin atrevits i facin un "all in" en pro del futbol. Els més pragmàtics i reservats, en canvi, prefereixen els rivals més dèbils, les 'ventafocs', per assegurar un pas fàcil i còmode i seguir avançant sense haver de patir. En el meu cas, sóc bastant escèptic en aquesta qüestió i no acostumo a tenir preferències. Sí que he de confessar, però, que aquesta temporada no m'hauria importat --fins i tot m'hauria agradat-- trobar-me el Madrid de Zidane per deixar-lo estabornit per KO i assegurar una altra temporada en blanc. No va poder ser, ens tocarà fer la feina a semifinals...
Quarta. Per acabar, m'agradaria fer referència a dos aspectes més. En primer lloc, la novetat que es va introduir fa quatre temporades --la 2012-2013-- i que converteix les semifinals en un sorteig pur. M'explico. Fins aquell moment, un cop els equips arribaven als quarts de final --en què ja es podien encreuar amb conjunts del mateix país o contra els quals havien jugat a la fase de grups-- se sortejaven els dos aparellaments fins a la final i, d'aquesta manera, ja se sabien els possibles rivals a semifinals. Els 2012, però, això va canviar i des d'aleshores es realitza un sorteig a quarts i un altre a semifinals. D'aquesta manera, es prima l'espectacle, l'emoció i la incertesa. La trobo una decisió encertada.
Cinquena. A títol anecdòtic, cal recordar que el sorteig de divendres va ser el primer, en molt de temps, que no va estar presidit per Gianni Infantino --el famós 'calb'--, fins fa poc Secretari General de la UEFA, que a finals de febrer va ser escollit president de la FIFA. Al seu lloc, l'encarregat de dirigir el sorteig va ser Theodore Theodoridis, el seu successor.
En definitiva, doncs, el sorteig de la Champions està replet d'intriga i emoció i hauríem d'intentar evadir-lo de la polèmica sovint indestriable. Al final, vull pensar que la Champions la guanya l'equip que la mereix, independentment dels rivals que hagi de superar. Si un equip és bo, ho serà contra tots els rivals. I si no pot superar alguns dels "cocos" serà que no està preparat. Els conjunts que es creuen amb equips massa assequibles acabaran trobant pedres de toc que posaran a prova la seva resistència. Els sortejos són només un ornament, que tot i estar qüestionat, ha de seguir el seu curs. Sorteig que, al final, per una cosa o una altra, és qui acaba decidint.
