El Girona FC ha completat una temporada històrica, la millor en la trajectòria del club, i sense que ningú ho esperés a l’inici de la temporada, ha aconseguit estar lluitant fins a l’últim partit per l’ascens a primera divisió.
Un equip capaç de posar dreta una ciutat sencera, de guanyar-se la confiança de tots els catalans i, sobretot, de fer somiar tots els seus seguidors, ha de tenir una essència especial. I és que el Girona FC, l’equip que feia tres anys havia salvat la categoria gràcies a un penal transformat en l’últim minut de l’últim partit, tot i disposar del pressupost més baix de la categoria i tenir l’únic objectiu de salvar-se sense patir en excés, ha disputat les primeres places de la classificació a equips elaborats per pujar a primera divisió amb pressupostos fins a deu vegades més que el seu.
La temporada de l’equip ha sigut per emmarcar i durant aquest any s’han batut i superat diferents rècords de la història del club, entre els quals destaquen el màxim nombre de partits guanyats en el còmput global (21), a casa (15) i a fora (6); el màxim nombre de gols marcats (74), i la millor puntuació (71). El joc mostrat pels jugadors ha sigut de qualitat i l’entrega de la plantilla i l’staff tècnic, molt destacable, però tot i la gran temporada, l’equip no va poder posar la cirereta a la campanya, ja que l’Almeria els va eliminar a la final del play-off d’ascens.
Potser als aficionats els sembla que el Girona no ha aconseguit l’objectiu final de la temporada, però el que ha fet socialment és de tan valor que el “fracàs” esportiu no fa tan mal. Cal recordar que fa 7 anys el Girona FC militava a 3a divisió i que amb aquest període de temps s’ha consolidat en la categoria de plata. Tampoc s’ha d’oblidar l’objectiu inicial de l’equip, la permanència, i valorar el que han aconseguit com un regal per la feina ben feta. Un altre aspecte a comentar és la resposta de l’afició després de la desfeta contra l’Almeria. La seva reacció va ser exemplar i envejable, i la decisió del club de fer una rua pels carrers de la ciutat i una festa a l’estadi de Montilivi, tot i la derrota, és una idea més que encertada.
La pregunta ara és: què passarà la temporada que ve? L’equip tornarà a estar a dalt? Jugarà de la mateixa manera? Haurà de tornar a lluitar per no baixar? Són preguntes de les quals ningú té la resposta, que només el temps podrà contestar i que els jugadors, els tècnics i la directiva seran els encarregats de donar-hi forma. Jo, com a aficionat, només puc donar les gràcies per tot el que ens han fet viure aquest any. Per primer cop he vibrat igual amb el Barça que amb un altre equip, m’he bolcat amb aquest i l’he animat com el primogènit. Tinc el desig que això es repeteixi la temporada que ve, però si tot no va com voldríem, sempre quedarà en la memòria el record d’una temporada històrica.
Un equip capaç de posar dreta una ciutat sencera, de guanyar-se la confiança de tots els catalans i, sobretot, de fer somiar tots els seus seguidors, ha de tenir una essència especial. I és que el Girona FC, l’equip que feia tres anys havia salvat la categoria gràcies a un penal transformat en l’últim minut de l’últim partit, tot i disposar del pressupost més baix de la categoria i tenir l’únic objectiu de salvar-se sense patir en excés, ha disputat les primeres places de la classificació a equips elaborats per pujar a primera divisió amb pressupostos fins a deu vegades més que el seu.
La temporada de l’equip ha sigut per emmarcar i durant aquest any s’han batut i superat diferents rècords de la història del club, entre els quals destaquen el màxim nombre de partits guanyats en el còmput global (21), a casa (15) i a fora (6); el màxim nombre de gols marcats (74), i la millor puntuació (71). El joc mostrat pels jugadors ha sigut de qualitat i l’entrega de la plantilla i l’staff tècnic, molt destacable, però tot i la gran temporada, l’equip no va poder posar la cirereta a la campanya, ja que l’Almeria els va eliminar a la final del play-off d’ascens.
Potser als aficionats els sembla que el Girona no ha aconseguit l’objectiu final de la temporada, però el que ha fet socialment és de tan valor que el “fracàs” esportiu no fa tan mal. Cal recordar que fa 7 anys el Girona FC militava a 3a divisió i que amb aquest període de temps s’ha consolidat en la categoria de plata. Tampoc s’ha d’oblidar l’objectiu inicial de l’equip, la permanència, i valorar el que han aconseguit com un regal per la feina ben feta. Un altre aspecte a comentar és la resposta de l’afició després de la desfeta contra l’Almeria. La seva reacció va ser exemplar i envejable, i la decisió del club de fer una rua pels carrers de la ciutat i una festa a l’estadi de Montilivi, tot i la derrota, és una idea més que encertada. La pregunta ara és: què passarà la temporada que ve? L’equip tornarà a estar a dalt? Jugarà de la mateixa manera? Haurà de tornar a lluitar per no baixar? Són preguntes de les quals ningú té la resposta, que només el temps podrà contestar i que els jugadors, els tècnics i la directiva seran els encarregats de donar-hi forma. Jo, com a aficionat, només puc donar les gràcies per tot el que ens han fet viure aquest any. Per primer cop he vibrat igual amb el Barça que amb un altre equip, m’he bolcat amb aquest i l’he animat com el primogènit. Tinc el desig que això es repeteixi la temporada que ve, però si tot no va com voldríem, sempre quedarà en la memòria el record d’una temporada històrica.
Etiquetes: Futbol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada