EL FI JUSTIFICA ELS MITJANS?

L’arribada de Tata Martino a la banqueta del Camp Nou ha suposat, entre altres canvis tàctics, la variació de l’estil de joc del Barça. A diferència del sistema que s’utilitzava amb Guardiola i Vilanova, de toc i dominant la pilota, l’entrenador argentí sembla que opta per un joc més descontrolat. Tan sols portem set jornades de lliga, però aquest canvi ja ha provocat el debat entre el barcelonisme i ja es troben les primeres disconformitats amb el sistema de l’entrenador.

El Barça dels últims anys s’ha guanyat el respecte de tot el planeta futbol no només pels títols que ha aconseguit, sinó, també, per la manera com els ha conquerit: tocant, hipnotitzant el rival i fent petits els equips més grans. A causa dels seus assoliments ha rebut el reconeixement de tot el món futbolístic i ha deixat el segell Barça pertot arreu. El seu estil característic és l’herència de l’equip que entrenava

Johan Cruyff, conegut com el Dream Team i que també va enlluernar el món. El seu sistema és totalment d’atac, no li dóna ni espais ni comoditats al rival, proporciona el control de la pilota i, consegüentment, el govern del partit, i quan és necessària, aporta la pausa que en alguns capítols del joc es reclama. Aquest estil va ser modificat lleugerament per Guardiola, Vilanova el va mantenir, i Martino, amb l’excusa que venia a perfeccionar-lo, l’està modificant en excés fins al punt de sobreposar el seu matís personal a l’essència base. El pla futbolístic de l’argentí consisteix en un joc més directe, amb intercanvis de cops continus i transformant el partit en atacs d’anada i tornada.

Aquesta modificació de l’estil ha fet veure a l’espectador que hi ha altres camins a part del tiki-taka, que en determinats escenaris puntuals podem utilitzar. L’any passat reclamàvem un pla B per desencallar els partits que se li complicaven al Barça, i ara, tot i aquest canvi tàctic que s’acosta a la salvació d’urgència tan desitjada, no estem convençuts amb el joc mostrat per l’equip. I és que cal diferenciar entre necessitar un gol en una eliminatòria europea que classifiqui l’equip, i jugar al camp del Rayo Vallecano, anar guanyant 0-2 i no controlar la pilota com sabem. La realitat, i no cal que ens n’amaguem, és que el Barça no té recursos per fer aquest joc, ja que els seus jugadors han estat entrenats des que eren nens per tenir el govern del partit, i saben perfectament la millor manera de resoldre els partits.

A aquestes alçades de la temporada encara no, però quan el Barça s’hagi d’enfrontar amb rivals d’entitat, haurem de veure quina és la resposta de l’equip i si aquest sistema també funciona. Més enllà de les possibles futures dificultats del Barça en compromisos importants, però, l’evidència és que, si bé la possessió de la pilota (encara que molts mitjans diguin el contrari) segueix sent el patrimoni del Barça, el nombre de passades en llarg del porter i els centrals ha augmentat. Aquestes tenen dos possibles resultats: que un migcampista o davanter l’aconsegueix controlar i d’aquesta manera guanyar molts metres i superar rivals amb poc temps, o perdre la pilota i començar la pressió com li agrada a Martino. Malauradament per al desenvolupament del joc blaugrana, la segona resolució és la més freqüent.

És cert que, en equips mediocres, qualsevol tàctica és acceptada a l’hora d’intentar assolir els resultats i aconseguir els èxits necessaris. Per exemple, els aficionats d’un equip de la part baixa de la classificació no reclamen un estil de joc determinat, sinó que només desitgen salvar la categoria sense patir en excés, la manera d’aconseguir-ho no és important. El Barça, però, és el millor equip del món i, per això, els seus seguidors exigeixen títols i bon joc amb el mateix nivell d’importància. Un entrenador que arriba a la banqueta blaugrana no pot decidir jugar de la manera que ell vulgui, sinó que l’ADN del Barça no pot variar i l’equip ha de seguir demostrant qui és. Gerardo Martino, tot i justificar en cada roda de premsa que no està aquí per modificar l’estil, realment està deixant enrere la base que ens ha fet grans i ens està fent renunciar als nostres orígens. Això, no ens ho podem permetre.

Etiquetes: Barça - Futbol

CRUYFF I ROSELL, ÉS AQUESTA L'ACTITUD CORRECTA?

No és cap novetat que la relació entre Johan Cruyff (exjugador i exentrenador del Barça) i Sandro Rosell (l’actual president del club) no és bona. Últimament, però, a causa de les múltiples entrevistes de les quals han estat protagonistes, s’han fet evidents les seves diferències i la ferida que semblava cicatritzar s’ha tornat a obrir. Tot i la tensió de la situació, aquesta s’havia controlat sense massa dificultats, però l’última declaració de Rosell va fer vessar el got i va evidenciar la ruptura total entre les dues parts. El president del Barça va dir que unir el barcelonisme, una tasca que li correspon, li seria complicat sobretot amb els cruyffistes, i que fins que el club no pagués el que deu a la Fundació Cruyff, no salvarien les diferències. L’holandès va replicar-li que el barcelonisme estava per sobre del cruyffisme i que els ideals de cadascú no importaven a l’hora de tenir una mateixa passió, el Barça, i lluitar per un objectiu comú, la victòria. Va considerar-ho absurd i va catalogar aquell que ho creu de tenir problemes mentals.

De moment, aquest és el darrer episodi de la sèrie de declaracions i rèpliques que han tingut lloc entre tots dos en els últims dies, però abans ja havien polemitzat en altres temes. Les temàtiques que van tractar van ser diverses, però totes comparteixen un denominador comú: la polèmica que generen. Un dels temes comentats va ser l’assistència de l’holandès al dinar de directives previ al Barça-Ajax de Champions i a l’estadi la nit del partit. Cruyff va dir que no aniria al dinar i que tampoc seria present a l’enfrontament, ja que, com havia etzibat dies abans, no anirà més al Camp Nou mentre hi hagi Rosell. L’actitud de l’holandès va sorprendre, ja que el que semblava més normal és que, tot i la seva mala relació amb Rosell, prioritzés el futbol i fos un espectador més del partit que enfrontava els “seus” dos equips: el Barça i l’Ajax. La resposta del president del Barça va ser inoportuna i innecessària expressant que la no assistència de Cruyff li sabia greu com a president, però no com a persona.

Respecte a la seva fundació i els diners que li deu el Barça, Cruyff va dir que espera que el president signi i es pugui pagar el que falta, va afegir que els diners no són per a ell (que ell no és minusvàlid) i que, si porta l’assumpte als tribunals, el Barça farà el ridícul. Al voltant d’aquest afer, Rosell va comentar que el Barça pagarà els diners quan sàpiga a què seran destinats, i no abans. Per acabar, pel que fa a la renúncia de Cruyff com a president d’honor, l’holandès va argumentar que va tornar la medalla per no ser un problema per al club després que Rosell el posés en dubte el primer dia.

És evident que aquestes confrontacions verbals debiliten l’estructura del club i beneficien els rivals de l’equip. És cert que Johan Cruyff, tot i haver sigut jugador i entrenador, actualment no té cap lligam amb el Barça i això no el priva de res i li permet expressar lliurement el que pensi. A l’altra banda, però, trobem Sandro Rosell, que, com que té un càrrec públic rellevant, es veu obligat a frenar les emocions i intentar amagar-les per no perjudicar el club. Bé, això en principi, ja que després de les últimes intervencions s’ha demostrat que el president blaugrana prioritza els seus conflictes individuals als interessos del club.

Encara que en aquesta pel·lícula no hi ha bons ni dolents, els dos personatges actuen en contra del club: Johan Cruyff, per renunciar als seus inicis i llençar pedres contra la seva teulada sense recordar tot el que li va donar el Barça; i Sandro Rosell, per deixar de banda les seves obligacions com a president del Barça i decidir enfrontar-se personalment amb l’holandès. Tots dos necessiten revisar els seus arguments i els seus motius per criticar-se entre ells, i han de comprendre la necessitat de sembrar la pau entre les dues branques de l’afició: els cruyffistes i els no cruyffistes. El més important és estar units com a club i com a afició, per fer front a les adversitats i aconseguir els èxits que reclama un equip com el Barça. Ja n'hi ha prou fora per trobar-ne dins i que aquestes provoquin imprevistos innecessaris. El que hem de fer és anar tots junts cap a un mateix objectiu: la victòria. Només si anem units, aconseguirem tot allò que ens proposem.

Etiquetes: Barça - Extraesportiu

EL FUTUR DEL BLOG

"EL FUTUR NO ÉS UN REGAL, ÉS UNA CONQUESTA"

La capacitat emprenedora és una qualitat molt important en els temps actuals. A vegades, però, i contra la nostra voluntat, els nous projectes no es desenvolupen com desitjaríem. El nostre esforç i dedicació no han estat suficients per al progrés, i això ens ha obligat a frenar les expectatives i a veure reduïda la nostra il·lusió. En conseqüència, el projecte s’ha aturat, s’ha fet evident el nostre fracàs i l’única lliçó que podem extreure’n és que “dels errors se n’aprèn”. No obstant això, les errades ens han de proporcionar experiència i no ens han de frenar les ganes de crear. Una idea fallida ens ha de donar energia per iniciar-ne una de nova, i si aquesta tampoc progressa, per a una altra. No podem permetre ser derrotats per la vida, sinó que en el nostre enfrontament contra ella, hem de resultar vencedors. Tal com va dir Robert Kennedy, el futur l’hem de conquerir i no podem pretendre que ens sigui regalat allò que desitgem, i si no aboquem tots els esforços en el projecte per poder superar les dificultats i saltar els obstacles, estem condemnats al fracàs.

Afortunadament, però, les circumstàncies descrites anteriorment no s’han esdevingut en el transcurs del blog i no podria estar més satisfet de com ha evolucionat el projecte; un cop deixats enrere els dubtes inicials i després d’haver superat la incertesa de l’estrena, tot ha progressat com esperava. Les sensacions han estat molt positives i la meva màxima satisfacció ha sigut comprovar la gratitud de poder expressar lliurement les opinions. Tal com vaig comentar en la carta de presentació, l’èxit del blog no depèn de les recompenses materials, sinó que l’autocomplaença és el triomf. La confiança dels lectors també ha estat un punt important, ja que el seu seguiment diumenge rere diumenge m’ha fet comprovar el seu interès pel projecte, i m’estimula a seguir endavant.

Aquestes reflexions no decanten la balança ni cap a la continuïtat ni cap al tancament, sinó que són el reflex del que s’ha esdevingut. És cert que les opinions a favor són prou contundents per deixar clar que el blog es manté, però les reflexions inicials exemplifiquen les dificultats d’iniciar i continuar un projecte d’aquestes característiques. Les obligacions escolars són moltes, masses fins i tot dedicant-s’hi exclusivament, i els compromisos acadèmics, com entendreu, tenen la prioritat. Per això, és arriscat afegir una responsabilitat com aquesta a la llista, que podria arribar a produir un destorb innecessari.

El que és evident és que hi ha raons sobrants que demanen no abandonar el blog, però d’altra banda, també hi ha impediments acadèmics i socials que reclamen deixar-lo com un projecte d’estiu, que queda aquí, a l’estiu, i no va més enllà. És en aquest moment en què és necessari escoltar l’instint, i des de dins, debatre la millor opció. Un cop exposades les possibles resolucions i després de valorar-les amb tots els avantatges i inconvenients, s’ha d’extreure una conclusió. Tenir por de fracassar és, a vegades, el que ens frena les idees. Naufragar ens pot semblar dur, però el que és pitjor és no intentar-ho, per això, encara que no sigui fàcil, ho vull intentar.

UNA LLIGA COMPETITIVA?

Barça i Madrid són els dos grans equips de la lliga espanyola, i des de l’any 2004, en què el València CF va ser campió de lliga, s’han repartit tots els títols i les segones places del campionat domèstic (exceptuant l’any 2008, en què el Barça va quedar tercer per darrere del Madrid i el Vila-real). D’aquesta manera, els dos equips han demostrat la seva hegemonia aclaparadora a la lliga estatal i s’ha comprovat la desigualtat immensa que hi ha entre ells i la resta d’equips. A continuació, s’exposen un seguit de dades objectives on es pot veure reflectida aquesta diferència.

Els drets televisius. El repartiment dels drets televisius és un clar exemple de la diferència entre la lliga espanyola i la resta de lligues europees, i de la desigualtat entre Barça i Madrid i la resta d’equips espanyols: a la lliga anglesa, l’alemanya i la francesa es reparteixen un total de 1.000, 515 i 360 milions d’euros respectivament entre els diferents clubs, i la diferència entre l’equip que més ingressa i el que menys ronda els 25 milions d’euros. El Manchester United, el Bayern de Munich i l’Olympique de Marsella, els equips que més guanyen, obtenen un 7,5% del total de diners repartits. En canvi, a Espanya, Barça i Madrid reben entre tots dos un 46% del ingressos i guanyen 128 milions més que els equips que 
ingressen menys.

El pressupost. Els pressupostos de Barça i Madrid són de 490 i 525 milions d’euros respectivament, i el de l’Atlètic de Madrid, el tercer equip amb el pressupost més alt, de 150 milions (una diferència de 350 milions). El pressupost dels dos equips grans supera els 1.000 milions d’euros i el dels 18 equips restants de la lliga arriba als 800 milions, cosa que suposa una diferència de 200 milions. També cal afegir que Barça i Madrid són, deixant de banda els equips que han ascendit, els únics clubs que han augmentat 
el seu pressupost.

Les inversions en fitxatges. Barça i Madrid són els dos equips de la lliga espanyola que, amb diferència, han invertit més en fitxatges aquest estiu. L’equip madrileny ha destinat, en la milionària incorporació de Gareth Bale al club, 20 milions més que la resta d’equips de primera divisió junts (excloent Barça, Sevilla i Atlètic de Madrid). A més, els dos clubs han invertit el 60% dels diners gastats pels equips de primera divisió.

Els títols de lliga. Pel que fa a la consecució del títol en els últims vuit anys, a Espanya ha estat acaparada per Barça i Madrid, amb cinc i tres títols cadascú. A les altres lligues europees, però, s’ha distribuït més heterogèniament: tres equips diferents han aconseguit la lliga anglesa i la italiana (Chelsea, Manchester United i Manchester City, i Inter, Milan i Juventus), quatre equips s’han proclamat campions de la Bundeslliga alemanya (Bayern de Munich, Borussia Dortmund, Stuttgart i Wolfsburg) i sis equips han conquerit la lliga francesa (Olympique de Lió, Girondins de Bordeus, Olympique de Marsella, Lille, Montpeller i PSG).

Aquestes dades exemplifiquen de manera evident la gran diferència entre Barça i Madrid i la resta d’equips, i aquesta desigualtat no beneficia la lliga espanyola, que d’aquesta manera perd interès. A diferència de les altres lligues europees, aquest estiu la competició estatal ha obtingut més beneficis que pèrdues en traspassos, i això demostra que els clubs han perdut les seves estrelles. L’emoció d’aquesta temporada estarà centrada únicament en si Madrid o Barça conquereixen la lliga i en quins equips es repartiran les posicions europees i les places de descens. Lluny queden aquelles temporades en què Barça, Madrid, Deportivo i València es disputaven el títol, la diferència entre el primer i el cinquè era de 10 punts i la lliga es decidida l’última jornada entre tres possibles candidats.

Personalment, no crec que la lliga espanyola sigui “La mejor liga del mundo” pel sol fet de tenir el millor i el segon millor jugador del món i la majoria de les estrelles de la selecció espanyola. Això no fa que augmenti el seu interès, sinó que incrementa l’abisme entre el Barça i el Madrid i els altres equips. Per molt que els jugadors, els entrenadors i els presidents ens intentin fer entendre que la lliga espanyola és la millor del món, no aconseguiran fer-nos creure una gran mentida i hauran de lluitar contra l’evidència que el campionat ha perdut tot el significat.

Etiquetes: Barça - Futbol

ON ÉS EL CENTRAL QUE NECESSITAVA EL BARÇA?

Agger, David Luiz i Thiago Silva

Cada estiu, un cop s’ha acabat la temporada, els equips busquen al mercat jugadors per reforçar les seves plantilles. Des de ja fa uns anys, la posició que el Barça necessita amb més urgència és la d’un central, però de moment encara no ha trobat un jugador amb garanties per ocupar aquesta posició. El 2008, el Barça disposava de Rafa Márquez, Carles Puyol i Gabi Milito en aquesta demarcació, i a causa de les baixes de Lilian Thuram i d’Oleguer Preses, van arribar Gerard Piqué (procedent del Manchester United per 5 milions) i Martín Cáceres (procedent del Vila-real per 16,5 milions). Aquest segon no va tenir un pas destacat pel Barça i va ser cedit a la Juventus un any després de la seva arribada a Barcelona, al Sevilla la temporada següent i l’equip andalús va utilitzar l’opció de compra corresponent al final de la cessió. El català, però, ha triomfat i actualment és un dels millors centrals del món. Un any després, va arribar Txigrinski (procedent del Xakhtar Donetsk per 25 milions), però no va disposar de minuts i la temporada següent va tornar al seu club d’origen per 10 milions menys. L’any 2010, Márquez va marxar al Red Bull New York i va arribar Javier Mascherano (procedent del Liverpool per 22 milions) per ocupar la posició de defensa central, tot i que la seva demarcació natural era migcampista. La temporada 2011-2012, Andreu Fontàs va pujar del filial, però a causa de la seva poca participació, el 2013 va ser cedit al Mallorca i un any més tard ha sigut venut al Celta. Aquell mateix any Milito va ser traspassat a l’Independiente d’Avellaneda. La temporada passada va arribar Song per ocupar la posició vacant tot i ser migcampista, i Marc Bartra i Marc Muniesa van pujar del filial. Aquest any el culebrot del central no ha sigut diferent dels anys anteriors i la junta directiva, tot i l’interès per alguns jugadors, no ha aconseguit incorporar a ningú. La primera opció per a Tito Vilanova era Thiago Silva, però el PSG el va renovar incrementant-li la fitxa i va convertir el fitxatge en impossible; amb l’arribada del Tata Martino també hi havia en la retina un central, però el desinterès de l’argentí va fer que les ofertes per Agger (Liverpool) i David Luiz (Chelsea) no fossin suficients per als respectius clubs. D’aquesta manera, un estiu més, el Barça s’ha quedat sense el central desitjat.

Piqué sembla l’únic indiscutible a l’onze titular, i per acompanyar-lo a l’eix de la defensa el Barça disposa de Puyol, Marc Bartra, Mascherano, Song i Adriano. El capità porta tota la vida al club i fa uns anys ningú li discutia la titularitat. Va sobrat d’experiència, però l’edat comença a passar-li factura en forma de lesions. Bartra és, conjuntament amb Piqué i Puyol, l’únic central pur de l’equip. La manca d’experiència, a causa de la joventut i de les poques oportunitats que li va donar Tito Vilanova l’any passat, pot passar-li factura. Tot i això, té qualitat suficient per tenir aquesta responsabilitat. L’argentí i el camerunès van ser fitxats per ocupar aquesta posició tot i ser migcampistes. El primer s’ha adaptat molt bé i genera confiança; el segon ha tingut pocs partits per demostrar el que val, però no sembla candidat a ocupar el lloc que falta. Adriano és l’últim invent de Tito Vilanova, que a causa de les múltiples baixes en defensa es va veure obligat a col·locar-lo en aquesta posició. No va decebre, però no és la millor opció per acompanyar Gerard Piqué.

Amb aquesta anàlisi es veu clara la necessitat d’incorporar un central, ja que Piqué necessita una parella amb garanties per intentar evitar les fugues defensives de la temporada passada. El català necessita una parella estable per defensar la porteria blaugrana i intentar reduir el nombre de gols encaixats en anys anteriors. La contractació d’un central hauria permès tenir jugadors disponibles tot i les lesions i sancions inoportunes i hauria aportat noves possibilitats tàctiques a l’equip. En canvi, probablement, s’hauria pagat un preu massa car i la seva adaptació hauria sigut ràpida i, potser per això, dolenta. Els joves del filial haurien vist que no es confiava en ells i potser haurien perdut les ganes de competir amb el Barça. Segurament, els haurien cedit o traspassat a altres clubs en els quals disposessin de més minuts. Contràriament, no haver-lo fitxat beneficia la part econòmica del club i dóna més minuts als que ho necessiten, com Bartra. D’aquesta manera, però, la feblesa defensiva es farà més evident i l’equip patirà en excés per mantenir la porteria a zero.

Personalment, crec que un cop més la directiva de Sandro Rosell no ha trobat al mercat el que la plantilla necessitava i ja comencen a ser massa els errors al mercat de fitxatges per un club com el Barça. A més de saber competir i aconseguir guanyar, s’ha d’aprendre a reforçar correctament l’equip per millorar-lo any rere any, i això, des que Rosell ha arribat, no ha passat. El president de l’entitat ha d’entendre que si no es fitxa, no es guanyarà, i per molts jugadors del filial que puguin ajudar l’equip en situacions límit s’ha d’invertir en fitxatges. Si no es fa, el cicle triomfal del Barça acabarà, i això, no ho vol ningú.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu