KILIAN JORNET, ATLETA O PROFESSOR?

La muntanya, el paradís de la natura per excel·lència, és un lloc replet d’aventures. Les vistes que ofereix són immillorables; els indrets per descobrir, incalculables, i els camins per on passejar, córrer o pedalejar, il·limitats. No és d’estranyar, doncs, que sigui un indret estimat per tothom i on, aprofitant les magnífiques condicions mediambientals, se celebrin variades competicions esportives. Un dels atletes de muntanya més reconeguts del planeta, i un dels més importants de tots els temps, és Kilian Jornet, un monstre de la muntanya, una persona privilegiada, que ha viscut sempre entre la natura, i que s’ha impregnat de la vida i la força que transmet l’aire pur dels Pirineus.

Kilian Jornet va créixer en un refugi a dos mil metres d’altitud, a la Cerdanya, on va tenir l’oportunitat de practicar tot tipus d’esports de muntanya. Des de petit, va tenir presents dues bases fonamentals: l’amor per la natura i aprendre a gaudir fent exercici, que l’han portat, més tard, al cim del món de l’esport.

La seva evolució ha estat sempre estretament lligada a la muntanya i ha sigut ràpida, prematura i consistent. Amb només vint anys va guanyar l’Ultra-Trail du Mont-Blanc, una cursa de cent setanta quilòmetres que va córrer en vint hores i en la qual va obtenir el rècord mundial. El 2009 va iniciar l’aventura Kilian’s Quest (‘la missió del Kilian’), que durant quatre anys li va proposar nous reptes i li va permetre descobrir noves sensacions. Cal destacar els rècords que va batre al Kilimanjaro, la muntanya més alta d’Àfrica; al GR20 de Còrsega; a la Tahoe Rim Trail, on va córrer trenta-vuit hores seguides, i a la Transpirenaica, la mítica travessa, que consisteix a recórrer vuit-cents quilòmetres en vuit dies. Actualment, competeix en tota mena de curses i, depenent del seu calendari, viu a Chamonix (França), a Tromsø (Noruega) o als Pirineus.

Com a atleta consolidat i que ha disputat les competicions més prestigioses del món, s’ha de destacar un palmarès molt extens que el converteix en un dels atletes més llorejats: en trail ha sigut campió d’Europa Skyrunning, Quilòmetre Vertical i Ultra tres vegades i ha assolit el títol de la Copa del Món Skyrunning en sis ocasions; pel que fa a l’esquí de muntanya, s’ha proclamat campió del món en la Vertical Race en les darreres quatre edicions i ha conquerit la Copa del Món individual quatre cops.

El Kilian, un gran apassionat dels desafiaments, va emprendre el 2012 una aventura de grans pretensions, la més important de la seva vida: el projecte Summits of My Life. La seva aspiració és coronar en solitari, sense assistència, amb el mínim material possible i superant els rècords anteriors, les muntanyes més simbòliques del planeta. L’aventura va començar al Mont Blanc, travessant, d’est a oest, la serralada francesa. Des de llavors ha assolit diverses fites del seu camí i ja ha superat el Matterhorn (4.478 m), a Itàlia, i el McKinley (6.186 m), als Estats Units. Malauradament, va haver de suspendre el seu assalt a l’Elbrús, a Rússia, a causa de les males condicions meteorològiques. A finals d’any, iniciarà l’assalt a l’Aconcagua, a l’Argentina. A més, cal afegir que en la travessa pel Mont Blanc va perdre el seu amic i company Stéphane Brosse.

Després d’haver superat aquests pics tan imponents i temibles d’arreu del món i preparant-se per resoldre, en breu, els que li queden pendents, falta la travessa més ambiciosa: l’Everest. El 2015, el Kilian viatjarà a l’Himàlaia per intentar coronar-se al cel del planeta i deixar, definitivament --i si no ho ha fet ja--, la seva petjada impresa en la superfície del muntanyisme mundial.

Per assolir aquest nivell és necessari un gran esforç i entrenar dia rere dia per mantenir, i millorar, la forma física. La base que fa moure el Kilian és l’ímpetu per gaudir a la muntanya i descobrir nous llocs que li generin simpatia. Com que és un atleta polivalent, divideix la temporada esportiva en dues parts: trail running a l’estiu i esquí a l’hivern. En total, hi dedica 1.000 hores, supera 550.000 metres de desnivell i recorre 15.000 quilòmetres; tota una bogeria a l’abast de molts pocs.

L’entrenament del Kilian es basa en cinc manaments fonamentals, cinc pilars que demostren una filosofia de vida. Gaudir per millorar: s’ha d’entrenar “perquè ens apassiona allò que estem fent, i s’ha de convertir l’entrenament en una forma de vida”. El material: cal comprovar i revisar l’equip abans de sortir. Els sentits: quan es corre a la muntanya, és imprescindible gaudir amb els cinc sentits. La progressió i les baixades: aconsella escoltar el cos i anar progressant a mesura que avança l’exercici físic. I la seguretat: s’ha de conèixer la muntanya, ser conscient dels riscos i prendre totes les mesures de seguretat necessàries. Aquestes sàvies advertències, que ell trasllada a tots els aficionats, han sigut, de fet, les que han portat el corredor català al lloc més alt de l’esport de muntanya.

Aquesta radiografia de la vida, l’evolució, els resultats esportius i la mentalitat del Kilian Jornet demostra que ens trobem davant d’una persona extraordinària. Una existència lligada, estretament, a la muntanya; una progressió, sempre ascendent, a la conquesta de reptes nous i més alts; un palmarès sense precedents, i uns pensaments molt positius envers l’esport i la muntanya l’avalen com una persona de gran renom dins d’aquest món. Personalment, i com molts altres seguidors arreu, em quedo sorprès, estupefacte, cada vegada que descobreixo un nou rècord, una nova victòria, del Kilian. Els temps que registra, estratosfèrics, semblen només a l’abast dels extraterrestres, i de la mateixa manera que molta gent corre i pateix a la muntanya, ell sembla que voli, que floti entre les roques i els arbres; sembla que, realment, formi part de la muntanya.

I més enllà dels seus registres esportius, de la seva capacitat física, cal destacar tres aspectes que engrandeixen la seva figura. En primer lloc, la inspiració que significa per a molts atletes; veure la seva passió serveix d’estímul a molts corredors, que, impulsats per la seva força, es marquen objectius llunyans o inicien reptes ambiciosos. En segon lloc, l’amor que transmet per la muntanya; és un defensor acèrrim de la natura, l’estima amb bogeria, i els seus sentiments, que arriben molt lluny, demostren i evidencien la importància de l’aire net en les nostres vides. En tercer lloc, la seva tasca pedagògica per als més joves. Per sobre de tot, és un professor que, com els altres, mostra als seus deixebles, al seu públic, el camí a seguir, el respecte que s’ha de tenir i la mentalitat que cal preservar.

Així, doncs, tot i l’excepcional capacitat física del Kilian, per mi el més important de la seva persona, el que, per damunt de la resta, el posiciona com un referent, és la seva mentalitat; uns pensaments, una manera d’entendre la vida, dels quals poca gent pot presumir i que són absolutament envejables. El plaer per a nosaltres és poder gaudir d’ensenyances tan sàvies, vitals i captivadores com les d’un nen que va créixer a la muntanya i va demostrar, dia rere dia, que la passió, l’amor per la vida, no és res més que fer allò que un somia, i que, amb esforç, il·lusió i sacrifici, els desitjos que ens poden semblar remots esdevenen realitat.

Etiquetes: Altres esports

DESTÍ, ETS TU?

El futbol, segons diu la teoria, és “l’esport practicat entre dos equips d’onze jugadors cadascun amb la finalitat d’introduir una pilota, impulsada amb els peus, a la porteria del contrari”. A la pràctica, però, totes les definicions possibles es trenquen i queden descompostes per actuacions que cap norma escrita pot definir. L’últim exemple de la màgia del futbol ens arriba en forma de profecia llunyana i demostra, una vegada més, els cops amagats que ens reserva aquest esport.

Tot va començar amb la victòria d’Àustria al Festival d’Eurovisió, el maig d’aquest any. Per segon cop a la seva història, el país alpí es va coronar en aquest certamen, i en remuntar-se en el passat rememorant la seva primera corona, l’any 1966, es van descobrir, respecte a la temporada 2013-2014, possibles paral·lelismes relacionats amb el món de l’esport. El temps ha corroborat unes insòlites sincronies en els resultats futbolístics i, després de la resolució dels diferents fronts que presentaven, s’ha evidenciat un estret lligam entre les dues campanyes. Un resum d’aquests esdeveniments coincidents és suficient per adonar-se que el futbol és més que un simple esport i que, a vegades, pot esdevenir un ésser animat.

La temporada futbolística, a Espanya, té un protagonista destacat: l’Atlètic de Madrid; l’equip matalasser es proclama campió de Lliga, un campionat molt disputat, després de guanyar en l’últim compromís a Barcelona. D’altra banda, el Deportivo de la Coruña ascendeix a primera divisió després d’una excel·lent temporada a la categoria de plata, on jugava des de feia un any, i el Betis cau a la segona divisió en acabar com a cuer a la Lliga.
Pel que fa al Barça, està entrenat per un argentí, que arriba aquell any i que no obté grans resultats; la collita esportiva és d’un únic títol. El porter titular de l’equip, a més, abandona el club a final de temporada després d’uns anys defensant la porteria blaugrana.

A Europa, el Manchester i el Milan queden fora de les competicions continentals, en fer un mal paper en les seves respectives lligues, i el Madrid conquereix la Copa d’Europa després d’haver eliminat a les semifinals el vigent campió. La segona competició europea, d’altra banda, la guanya un equip espanyol.
Al Mundial de Futbol, la selecció espanyola hi arriba sent campiona d’Europa dos anys abans i, durant la fase inicial, juga al grup B. Espanya tanca la seva participació amb dues derrotes i una victòria, un balanç insuficient que provoca la seva eliminació. La vigent campiona també queda eliminada del torneig.

Aquesta descripció exposa els resultats de la temporada futbolística de l’any 1966. Sí. A més, com un aficionat al futbol ha pogut comprovar, també explica, fidelment, el que ha passat enguany al món del futbol. Dues temporades separades per 38 anys, amb tendències oposades i jugadors totalment diferents, tenen desenllaços calcats: apassionant, oi?
I és que el futbol, capritxós esport, ha volgut que, aprofitant una victòria d’Àustria a Eurovisió --casualitat o no--, aquesta temporada haguem viscut un déjà-vu de pel·lícula. Sí, el que sovint a la gran pantalla ens sembla fictici, imaginari i utòpic s’ha convertit en real, palpable, i ho hem viscut de primera mà. Fascinant, oi?
Tantes variants s’han convertit en resultats concordants, s’han agrupat en una única temporada, amb pocs mesos de separació, i han desembocat en una de les majors coincidències de la història de l’esport. Hauria pogut ser parcial o no ser, però al contrari, la concordança ha sigut absoluta. Al·lucinant, oi?

I davant d’aquest prodigi del destí, que ha volgut complir la seva voluntat, només puc admirar, com a un ésser superior, l’esperit del futbol, que regna sobre qualsevol acció que hi pugui influir, i decideix, segons els seus desitjos, els desenllaços de les competicions. Em tractareu d’exagerat i creureu que això són invencions pròpies d’estats de bogeria. Potser sí. Però, sincerament, trobo prodigiós que l’esport ens pugui regalar experiències com aquestes, que el Futbol ens ofereixi coincidències tan extraordinàries i que la casualitat superi els límits imaginables per qualsevol humà.
Veient evidències d’aquesta dimensió, doncs, exemples inqüestionables que ho demostren, ho afirmo amb contundència, certesa i seguretat: el futbol està viu.

Etiquetes: Futbol

PER QUÈ NO POT PARTICIPAR CATALUNYA AL MUNDIAL?

Avui es clausura a Maracaná el Mundial de Futbol 2014 amb la disputa de la final del campionat entre Alemanya i l'Argentina. Han estat 32 dies apassionants de futbol en estat pur, amor per l’esport i exhibició de les millors figures del planeta. Ara, un mes i un dia després de la cerimònia d’obertura, es tanca el certamen i s’acomiada una competició que ens ha ofert grans enfrontaments, resultats imprevistos i actuacions individuals destacades. En aquest mundial, però, un grup de gent, una nació sense estat, hi ha trobat un absent rellevant: la selecció catalana.

Actualment, el futbol a Catalunya no disposa de la seva pròpia selecció oficial, ja que ni la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) ni la política estatal ho autoritzen. Aquesta oposició unilateral impossibilita la participació de l’equip nacional català en competicions oficials i li nega una opció totalment legítima. Els factors que l’obstaculitzen priven els catalans d’una oportunitat engrescadora i fascinant, però no estan argumentats d’una manera sòlida. Per aquest motiu, intentaré rebatre els arguments que frenen el desig de molts aficionats i miraré de demostrar que no són consistents.

L’entrebanc més rellevant que sembla entorpir la participació de Catalunya en un mundial de futbol és la legalitat, la impossibilitat de disputar, sense tenir un estat, competicions oficials. Aquest, però, no és significatiu; ja hi ha 21 disciplines que tenen la seva pròpia selecció catalana oficial, que disputa, igual que la resta, tornejos de gran importància. Per aconseguir-ho, caldria ingressar a la FIFA, i poder participar, d’aquesta manera, en totes les competicions que aquesta institució organitza.

A partir d’aquí, caldria tenir en compte tres aspectes afegits: les infraestructures, l’afluència de públic i els diners, necessaris per viatjar i pagar els jugadors. Tot això està solucionat. En primer lloc, hi ha clubs catalans amb estadis de primera categoria que podrien oferir les seves instal·lacions a l’equip nacional; el Camp Nou, Cornellà - el Prat o l’Estadi Lluís Companys en són clars exemples. En segon lloc, els amistosos d’hivern que organitza la Federació Catalana de Futbol són seguits, any rere any, pels aficionats i el nombre d’espectadors augmentaria si es tractés d’enfrontaments oficials. A més, la passió pel futbol a Catalunya és evident. Per acabar, les despeses afegides que caldria assumir també són presents en altres disciplines, com el corfbol o el futbol sala, cap de les quals ha tingut problemes en les competicions internacionals que ha disputat.

Aquestes explicacions demostren que, administrativament, la selecció catalana podria resoldre tots els fronts que planteja l’oficialització de l’equip nacional de futbol. Només queda per veure, doncs, a quin nivell seria capaç de competir esportivament. Sincerament, aquest és l’aspecte que menys em preocupa. Principalment, em satisfà saber que els jugadors catalans han tingut gran part de responsabilitat en els èxits recents de la selecció espanyola. La contundència defensiva de Puyol i Piqué, la polivalència i rapidesa de Jordi Alba, el domini del mig camp i el control del joc de Xavi i Busquets, i la rapidesa mental de Cesc han contribuït, i molt, en la conquesta de les dues eurocopes i el mundial que han convertit La Roja en una selecció temuda i respectada. A més, des de baix, creixen jugadors com Montoya, Bartra, Sergi Roberto, Deulofeu o Tello, que asseguren un futur prometedor. 

Dos exemples més, a petita escala, del potencial del futbol català els trobem en les divisions inferiors: aquesta temporada, quatre equips de casa nostra han disputat les fases d’ascens a segona divisió i un, el Llagostera, l’ha certificat; d’altra banda, en les dues últimes campanyes la selecció catalana amateur ha obtingut el títol de campiona d’Espanya, que la defineix com la millor selecció autonòmica de l’Estat. L’any passat va participar en la fase final de la UEFA Regions’ Cup, que enfronta les millors seleccions regionals d’Europa, i va perdre la final als penals. L’any que ve, després de proclamar-se campiona de la fase estatal, hi tornarà.

Dibuixant el futur de la selecció, pronosticant una possible alineació que pogués disputar competicions oficials --i que no s’allunya de la utilitzada en els darrers partits amistosos--, establim una formació integrada per Valdés; Montoya, Bartra, Piqué i Jordi Alba; Cesc, Xavi i Busquets; i Jonathan Soriano, Bojan i Sergio García. A la banqueta, hi seurien Kiko Casilla, Valiente, Verdú, Raúl Rodríguez, Víctor Ruiz, Víctor Sánchez, Piti i Oriol Riera. Aquests noms, malgrat no ser estrelles del futbol mundial, són jugadors de categoria, millors que molts dels que participen en el Mundial, i asseguren fiabilitat al pla esportiu i una llarga vida a la selecció. Tots ells serien dirigits pel seleccionador Gerard López, exjugador del Barça i de la selecció catalana, i especialista en futbol, que, amb mà de ferro, lideraria un projecte ambiciós.

Aquestes proves són concloents per deixar clar que Catalunya disposa d’una selecció de futbol ferma, solvent i competitiva. Personalment, penso que podria classificar-se per a la fase final d’un mundial i la veig preparada per superar la fase de grups de la competició. A partir d’aquí les rondes eliminatòries són difícils de pronosticar, però no tinc cap dubte que seria capaç d’arribar a la final i qui sap si d’assolir el títol. El que és evident, més enllà d’on arribés, és que tindria capacitat per fer un bon paper.

Actualment, però, veure tan sols una tímida senyera en la celebració del títol de la selecció espanyola no és una recompensa suficient per a un país que té el millor equip de futbol de la història, alguns dels jugadors més valorats del món i el millor futbol base d’Espanya. Per un seguidor que no té l’oportunitat de veure jugar el seu país i que observa com una altra nació li pren els futbolistes, el Mundial li resulta, en certa manera, estèril. Els aficionats catalans, resignats per la impossibilitat de participar-hi i impotents per no poder animar el seu equip, reclamem des de fa temps una selecció, un equip de futbol, que sigui nostre, de la nostra nació, i ens permeti defensar el nostre país, els nostres colors i la nostra cultura arreu del món.

I, malgrat les traves que, històricament, sempre hem trobat, estic convençut que, tard o d’hora, el 2018, el 2022 o més enllà, començarà un partit del Mundial, sortiran els jugadors al terreny de joc i per la megafonia, escoltant-lo tot el món, sonarà el nostre himne; això significarà que, al final, ho haurem aconseguit. Confiem-hi, arribarà un dia en què el somni llunyà, la il·lusió de fa temps, esdevindrà realitat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

QUINS MOTIUS HI HA PER TACAR L'ESPORT?

L’incident d’ara fa una setmana entre Luis Suárez i Chiellini, en què el davanter uruguaià va mossegar, amb ímpetu, el defensa italià, és un exemple més de l’antiesportivitat que taca l’esport. De tant en tant, es produeixen episodis que van més enllà de l’acció esportiva i s’allunyen del respecte que sempre reclamem. Aquests han de ser eradicats de soca-rel per garantir netedat, honestedat i honradesa al camp i evitar deixar en segon terme el més important: l’esport. L’antiesportivitat, en casos aïllats, es porta a l’extrem i desemboca en comportaments totalment lamentables, censurables i rebutjables: el racisme i el dopatge.

Les diferències racials són l’excusa, a vegades, per criticar i discriminar esportistes. El més habitual és la igualació entre els jugadors de color i els micos; en repetides ocasions s’han vist espectadors representant accions típiques d’aquests animals en to de mofa envers els esportistes. Un dels darrers exemples ens arriba des de la lliga espanyola: al Madrigal, Dani Alves es va menjar un plàtan que li havien llançat des de la grada, simbolitzant l’alimentació que es dóna als primats tancats al zoo; aquest fet va tenir molt ressò i va impulsar una campanya a les xarxes socials contra el racisme arreu del món. D’altra banda, el gener del 2013, en un partit amistós entre el Pro Patria, equip de tercera divisió italiana, i l’AC Milan, els crits racistes al jugador d’origen ghanès Kevin-Prince Boateng van irritar el jugador i van provocar que abandonés el camp acompanyat solidàriament per la resta de companys i contraris, en rebuig als crits que patia des de la grada. 

Com s’ha comprovat, un dels errors que algunes persones cometen i que cal solucionar és confondre l’esport amb un escenari propici per a la discriminació. El que ha de ser un ambient festiu i distès, lluny dels problemes, es converteix en un mirall de les dificultats del món real i no ens permet gaudir del joc amb harmonia. I, igual que condemnem aquests actes en el món de l’esport, els hem de sancionar i reprovar a l’exterior; és inadmissible, sigui en l’àmbit que sigui, que una persona que, en teoria, té les capacitats intel·lectuals més elevades del regne animal discrimini exemples de la seva mateixa espècie, i que el color de la pell li serveixi per excloure’ls. Sí, som diferents, però uns no som millors que els altres.

Un altre acte d’irresponsabilitat i antiesportivitat és el dopatge, el consum de substàncies que desenvolupen força extra. Aquestes són utilitzades per alguns esportistes per aconseguir vèncer en proves en què, sense ajudes il·legals, serien incapaços de guanyar o per assolir rècords mundials que els permetin escriure el seu nom en la història de l’esport. L’exemple més evident es va destapar fa uns mesos i està protagonitzat pel ciclista Lance Armstrong; l’esportista nord-americà va reconèixer haver-se dopat i, entre altres guardons, se li van retirar els set Tours de França que havia guanyat. Fa vint anys, al mundial de futbol dels Estats Units, l’estrella argentina, Diego Armando Maradona, va ser acusat de dopatge i, consegüentment, va ser expulsat de la concentració de la seva selecció. Ell va negar els resultats del control, que manifestava que havia consumit substàncies que tenien efectes estimulants i rebaixaven el pes, però la FIFA el va sancionar amb quinze mesos d’inhabilitació. A Espanya, recentment s’ha tancat l’Operació Port, una de les actuacions contra el dopatge al país més importants de la història. Gràcies a les investigacions que es van iniciar el 2006, s’ha desarticulat una xarxa que proporcionava substàncies il·legals per millorar el rendiment a futbolistes, tennistes, ciclistes i atletes, i s’ha condemnat a un any de presó i quatre d’inhabilitació Eufemiano Fuentes, líder de la trama.

És cert que aquests incidents són poc freqüents en l’esport d’elit, i malgrat que n’hi ha greus exemples, no són actituds que apareguin amb regularitat. La poca reiteració, però, no ha de crear despreocupació, sinó que ha de servir per impulsar i intensificar l’eradicació d’aquestes conductes: tot i la seva escassetat, n’hi segueixen havent massa; per anar bé, haurien de ser inexistents. Si un esportista no pot guanyar una competició o firmar un rècord amb les seves capacitats físiques, i necessita potència exterior i artificial afegida per aconseguir-ho, no mereix guanyar i ser recordat com a vencedor. Aquest acte, a més, es converteix en un greuge per als rivals, ja que, si la llei manifesta que dopar-se és il·legal i un esportista, d’amagat, s’injecta components no permesos, deshonra les normes que regeixen l’esport que practica, i això és una falta de respecte incalculable.

Després d’haver analitzat aquestes dues actituds antiesportives i intolerants, i veient la seva gravetat, demano profundament que la gent que les protagonitza reflexioni sobre el seu significat i valori quin sentit tenen actes d’aquesta mena. Pensant com a éssers humans, el que la ciència diu que som, es fa evident que no hi ha justificació possible per argumentar els comportaments que taquen i empetiteixen l’essència de l’esport, embruten la pràctica pacífica, pura, lleial, digna i noble del joc, i deshonren la gent que hi ha al seu darrere. Bé, n’hi ha una: la ignorància.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu