PER QUÈ NO POT PARTICIPAR CATALUNYA AL MUNDIAL?

Avui es clausura a Maracaná el Mundial de Futbol 2014 amb la disputa de la final del campionat entre Alemanya i l'Argentina. Han estat 32 dies apassionants de futbol en estat pur, amor per l’esport i exhibició de les millors figures del planeta. Ara, un mes i un dia després de la cerimònia d’obertura, es tanca el certamen i s’acomiada una competició que ens ha ofert grans enfrontaments, resultats imprevistos i actuacions individuals destacades. En aquest mundial, però, un grup de gent, una nació sense estat, hi ha trobat un absent rellevant: la selecció catalana.

Actualment, el futbol a Catalunya no disposa de la seva pròpia selecció oficial, ja que ni la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) ni la política estatal ho autoritzen. Aquesta oposició unilateral impossibilita la participació de l’equip nacional català en competicions oficials i li nega una opció totalment legítima. Els factors que l’obstaculitzen priven els catalans d’una oportunitat engrescadora i fascinant, però no estan argumentats d’una manera sòlida. Per aquest motiu, intentaré rebatre els arguments que frenen el desig de molts aficionats i miraré de demostrar que no són consistents.

L’entrebanc més rellevant que sembla entorpir la participació de Catalunya en un mundial de futbol és la legalitat, la impossibilitat de disputar, sense tenir un estat, competicions oficials. Aquest, però, no és significatiu; ja hi ha 21 disciplines que tenen la seva pròpia selecció catalana oficial, que disputa, igual que la resta, tornejos de gran importància. Per aconseguir-ho, caldria ingressar a la FIFA, i poder participar, d’aquesta manera, en totes les competicions que aquesta institució organitza.

A partir d’aquí, caldria tenir en compte tres aspectes afegits: les infraestructures, l’afluència de públic i els diners, necessaris per viatjar i pagar els jugadors. Tot això està solucionat. En primer lloc, hi ha clubs catalans amb estadis de primera categoria que podrien oferir les seves instal·lacions a l’equip nacional; el Camp Nou, Cornellà - el Prat o l’Estadi Lluís Companys en són clars exemples. En segon lloc, els amistosos d’hivern que organitza la Federació Catalana de Futbol són seguits, any rere any, pels aficionats i el nombre d’espectadors augmentaria si es tractés d’enfrontaments oficials. A més, la passió pel futbol a Catalunya és evident. Per acabar, les despeses afegides que caldria assumir també són presents en altres disciplines, com el corfbol o el futbol sala, cap de les quals ha tingut problemes en les competicions internacionals que ha disputat.

Aquestes explicacions demostren que, administrativament, la selecció catalana podria resoldre tots els fronts que planteja l’oficialització de l’equip nacional de futbol. Només queda per veure, doncs, a quin nivell seria capaç de competir esportivament. Sincerament, aquest és l’aspecte que menys em preocupa. Principalment, em satisfà saber que els jugadors catalans han tingut gran part de responsabilitat en els èxits recents de la selecció espanyola. La contundència defensiva de Puyol i Piqué, la polivalència i rapidesa de Jordi Alba, el domini del mig camp i el control del joc de Xavi i Busquets, i la rapidesa mental de Cesc han contribuït, i molt, en la conquesta de les dues eurocopes i el mundial que han convertit La Roja en una selecció temuda i respectada. A més, des de baix, creixen jugadors com Montoya, Bartra, Sergi Roberto, Deulofeu o Tello, que asseguren un futur prometedor. 

Dos exemples més, a petita escala, del potencial del futbol català els trobem en les divisions inferiors: aquesta temporada, quatre equips de casa nostra han disputat les fases d’ascens a segona divisió i un, el Llagostera, l’ha certificat; d’altra banda, en les dues últimes campanyes la selecció catalana amateur ha obtingut el títol de campiona d’Espanya, que la defineix com la millor selecció autonòmica de l’Estat. L’any passat va participar en la fase final de la UEFA Regions’ Cup, que enfronta les millors seleccions regionals d’Europa, i va perdre la final als penals. L’any que ve, després de proclamar-se campiona de la fase estatal, hi tornarà.

Dibuixant el futur de la selecció, pronosticant una possible alineació que pogués disputar competicions oficials --i que no s’allunya de la utilitzada en els darrers partits amistosos--, establim una formació integrada per Valdés; Montoya, Bartra, Piqué i Jordi Alba; Cesc, Xavi i Busquets; i Jonathan Soriano, Bojan i Sergio García. A la banqueta, hi seurien Kiko Casilla, Valiente, Verdú, Raúl Rodríguez, Víctor Ruiz, Víctor Sánchez, Piti i Oriol Riera. Aquests noms, malgrat no ser estrelles del futbol mundial, són jugadors de categoria, millors que molts dels que participen en el Mundial, i asseguren fiabilitat al pla esportiu i una llarga vida a la selecció. Tots ells serien dirigits pel seleccionador Gerard López, exjugador del Barça i de la selecció catalana, i especialista en futbol, que, amb mà de ferro, lideraria un projecte ambiciós.

Aquestes proves són concloents per deixar clar que Catalunya disposa d’una selecció de futbol ferma, solvent i competitiva. Personalment, penso que podria classificar-se per a la fase final d’un mundial i la veig preparada per superar la fase de grups de la competició. A partir d’aquí les rondes eliminatòries són difícils de pronosticar, però no tinc cap dubte que seria capaç d’arribar a la final i qui sap si d’assolir el títol. El que és evident, més enllà d’on arribés, és que tindria capacitat per fer un bon paper.

Actualment, però, veure tan sols una tímida senyera en la celebració del títol de la selecció espanyola no és una recompensa suficient per a un país que té el millor equip de futbol de la història, alguns dels jugadors més valorats del món i el millor futbol base d’Espanya. Per un seguidor que no té l’oportunitat de veure jugar el seu país i que observa com una altra nació li pren els futbolistes, el Mundial li resulta, en certa manera, estèril. Els aficionats catalans, resignats per la impossibilitat de participar-hi i impotents per no poder animar el seu equip, reclamem des de fa temps una selecció, un equip de futbol, que sigui nostre, de la nostra nació, i ens permeti defensar el nostre país, els nostres colors i la nostra cultura arreu del món.

I, malgrat les traves que, històricament, sempre hem trobat, estic convençut que, tard o d’hora, el 2018, el 2022 o més enllà, començarà un partit del Mundial, sortiran els jugadors al terreny de joc i per la megafonia, escoltant-lo tot el món, sonarà el nostre himne; això significarà que, al final, ho haurem aconseguit. Confiem-hi, arribarà un dia en què el somni llunyà, la il·lusió de fa temps, esdevindrà realitat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu