EL TENNIS, UN ESPORT COMPETIT?

Fa quinze dies es va clausurar a Londres la temporada de tennis mundial. La Copa Màsters, que agrupa els vuit millors tennistes del món, va posar el punt final a una campanya vibrant de la qual cal extreure i analitzar algunes conclusions interessants. El panorama d’aquest esport actualment ha canviat molt respecte a fa poc més de dos anys i cal estructurar l’organització jeràrquica, si es pot dir així, del talent consolidat a les pistes de tennis. Una referència clara i unívoca és la classificació ATP, que ordena els millors tennistes segons la seva participació en els tornejos organitzats, i en fa un rànquing actualitzat després de cada prova. Més enllà d’aquesta estadística, a més, també cal saber entendre la capacitat i condició de cada esportista, repassar els factors que l’envolten i recordar el seu passat.

Ara mateix, amb l’activitat esportiva aturada, Novak Djokovic, Roger Federer i Rafa Nadal encapçalen la llista de tennistes mundial i reafirmen la condició que han acreditat durant tota la temporada. Tots tres, però, tenen personalitats i estils diferents i només comparteixen una mateixa passió, el tennis, i un mateix objectiu, convertir-se en el millor.

Novak Djokovic és l’actual número u del món. El tennista més potent i exigent físicament del circuit ha demostrat en incomptables ocasions que està a l’altura dels més grans i ja s’ha convertit en una referència. Aquesta temporada, ha conquerit set títols, entre els quals destaquen la Copa Màsters, el torneig de Wimbledon i els Màsters 1000 de París i Roma. Li falta, per completar el seu palmarès, una medalla olímpica i el Roland Garros. Tot i això, als seus 27 anys presenta un historial molt extens, envejable i que cal reconèixer. Encara té molta carrera per fer, ha de seguir demostrant la seva potència i intentarà atrapar les grans llegendes.

Roger Federer, probablement el millor tennista de la història, va tancar la temporada en segona posició. És elegant, segur i consistent a la pista i transmet seguretat en cada cop i contundència en cada servei. Amb 33 anys, l’edat no li suposa cap inconvenient, sinó que l’experiència d’haver competit durant més de quinze anys li atorga una superioritat mental davant de situacions que la reclamen. Va començar l’any en un preocupant i trist vuitè lloc del rànquing i hi va haver gent que es va atrevir a sentenciar-lo i eliminar-lo de l’èxit. Federer, però, va començar una progressió tenaç i ferma cap a les posicions davanteres i, sense perdre cap lloc des del gener, ha acabat l’any en segona posició, després de veure’s obligat a abandonar en la final de la Copa Màsters per culpa d’una lesió. Fa una setmana, va conquerir amb la seva selecció, Suïssa, la primera Copa Davis de la història del país, l’únic títol important que li faltava.
És el tennista amb més setmanes consecutives al número u del rànquing ATP, amb 237, i el que ha estat més de temps encapçalant la classificació, durant 302 setmanes repartides en tres períodes. També, posseeix el número més elevat de tornejos del Grand Slam (17), de títols individuals totals (82) i de participacions en el Gran Slam (59). Cal destacar, a més, que acumula el major nombre de victòries en campionats determinats, com les set corones a Wimbledon o les sis copes Màsters. Aquestes dades són, indiscutiblement, d’autèntic número u, de llegenda, de mite. I tot això sense perdre el respecte i la delicadesa.

Rafa Nadal ha tancat de manera frustrant aquest 2014. Fa un mes va ser operat d’apendicitis i per aquest motiu va haver de renunciar a disputar la Copa Màsters. A més, al llarg de l’any ha patit lesions que l’han allunyat de les pistes i la seva aspiració i desig és començar la pròxima temporada al màxim nivell per tornar a competir per tots els tornejos. Fort, enèrgic i dinàmic, és imparable en terra batuda i imposa respecte al rival que té al davant. Rei màxim de Roland Garros amb nou corones, medallista olímpic, campió en tres ocasions de la Copa Davis i en una del torneig de Wimbledon, només li falten, com a títols destacats, la Copa Màsters, de la qual ha perdut dues finals, i els Màsters 1000 de Miami, París-Bercy, Xangai i Cincinnati. Als seus 28 anys i amb 64 títols, encara li queda molta carrera i seguirà engrandint la seva llegenda.

Aquesta anàlisi reflecteix que el panorama tennístic internacional actual està dominat per tres jugadors molt destacats que s’alternen el control dels títols i del número u mundial. La seva trajectòria, el seu palmarès i la seva qualitat són espectaculars i tots tres, amb la seva dura i agraïda competència, s’exigeixen al màxim per seguir creixent. A més, figures com Wawrinka, Nishikori, Murray o Ferrer irrompen de tant en tant a escena per injectar emoció, intensitat i diversitat a la competició. Ells són els protagonistes encoberts que, qui sap si d’aquí a un temps, agafaran el relleu dels reis actuals.

El que és una evidència que ja s’ha constatat és que hi ha hagut un canvi d’època al tennis mundial; el domini que abans compartien Nadal i Federer de manera aclaparadora ja no és absolut. Ells eren les estrelles internacionals i entre tots dos es disputaven els títols importants, el número u i el prestigi mundial. El 2006, Djokovic va fer el primer pas en l’elit del tennis i cinc anys després ja havia imposat la seva autoritat. Ara és el tennista en millor estat de forma del moment i intimida a la pista i a la classificació.
L’enfortiment meteòric de Djokovic, la reafirmació de Federer com a talent encara vigent i la constant evolució de Nadal, doncs, han consolidat un podi de luxe al capdavant del tennis mundial. Tres noms, tres maneres d’entendre el tennis, tres històries, tres mons i un mateix resultat: haver transformat el tennis en un esport ric en competitivitat.
Encara queden lluny períodes amb gran disputa, com el que va separar els agostos de 1998 i 1999, en què cinc tennistes van liderar el rànquing mundial. Tot i això, el camí avança cap aquest objectiu i esperem que, en el menor temps possible, esdevingui realitat un certamen tennístic on els cinc primers, per exemple, es disputin aferrissadament les places capdavanteres.

Això, però, encara ha d’arribar, ja que destronar els tres reis del tennis actual és molt difícil. De moment, doncs, i esperant l’aparició de noves figures, gaudim de la potència il·limitada de Nadal, del talent inexorable de Djokovic i de l’elegància incomparable de Federer. Tots tres dibuixen un escenari tennístic de somni que tardarem a abandonar, però que cal que assaborim al màxim.

Etiquetes: Altres esports

UNA ALTRA ATURADA?

Ja hi tornem a ser, i ja són tres vegades aquesta temporada. Un cop més la dinàmica dels clubs de futbol s’ha vist interrompuda pels compromisos internacionals, que trenquen, negativament, l’evolució i l’aprenentatge de les plantilles. Aquest cap de setmana es disputen, arreu del món, diferents i variats partits entre seleccions, que allunyaran els jugadors de la mentalitat competitiva del dia a dia, els distanciaran dels processos tàctics interns del club i, evidentment, els desgastaran físicament. L’actual format respecte a les seleccions, doncs, sembla que no és el més encertat i és necessari buscar solucions que el remeïn i contrarestin els problemes evidents que fa temps que presenta.

Principalment, cal valorar els inconvenients que envolten els compromisos de seleccions. El principal handicap que mostren és la càrrega inevitable i, alhora, innecessària de minuts a les cames dels jugadors i la sobreexplotació de la seva capacitat física. Si ens aturem al mig de la temporada, seria més productiu parar-ho tot i oferir als jugadors un descans que necessiten. Les grans distàncies que recorren, viatges transatlàntics, per exemple, o el possible jet lag que poden acumular també hi influeixen i augmenten la sensació de cansament, realment molt perjudicial per al seu rendiment. A més, es veuen compromesos a patir problemes físics i, amb freqüència, els clubs, després d’aquestes aturades, noten l’anomenat virus FIFA.
Però no només la possibilitat de patir lesions o el deteriorament físic que tenen els futbolistes afecten negativament, sinó que esquinçar les competicions domèstiques per jugar dos insignificants enfrontaments no és rendible. Aquesta temporada, hem aturat el transcurs dels campionats tres vegades i, en cada una de les pauses s’han disputat dos únics partits. No seria més útil agrupar-los? No, d'aquesta manera es reduirien els ingressos i això no interessa. Doncs bé, amb aquesta mentalitat, s’han jugat amistosos absolutament innecessaris. Em podeu explicar quina utilitat té un partit sense cap estímul competitiu que només entorpeix, encara més, dins del calendari futbolístic? No tenim ja suficients compromisos de club per afegir enfrontaments totalment absurds?

Ja és ben sabut que les exigències del calendari reclamen als jugadors el millor estat físic, però no cal afegir més partits que l'únic que fan és molestar i entorpir el transcurs de la competició. Molesten els jugadors que han de creuar l’Atlàntic per disputar un simple bolo, molesten els entrenadors que no poden entrenar amb tota la plantilla i molesten, com no pot ser d’una altra manera, els aficionats, que es resignen a viure un cap de setmana sense vibrar amb el seu equip.
I davant d'aquesta reflexió sembla incoherent que les federacions no hagin pres mesures, no només per les crítiques puntuals i insensates d’un escriptor boig, sinó pressionades per les protestes que, cada vegada que hi ha partits internacionals, formulen els entrenadors. Però ningú els escolta. L’important és fer cas al mercat. I és que la injustificada, innecessària i espero que en un futur omesa influència dels diners al futbol ataca de nou. Sempre estem amb el mateix. I així ens va.
Potser aquest sentiment de rebuig està vinculat amb el fet que jo, personalment, no tinc una selecció que em representi i, per aquest motiu, els enfrontaments de seleccions em resulten estèrils; potser si Catalunya competís oficialment, els veuria d’una altra manera. El que és evident, però, i no depèn de cap patriotisme és el desgast físic que pateixen els jugadors, la possibilitat de lesionar-se a què estan exposats i el poc descans de què poden gaudir.

Així, doncs, cal una reforma urgent de la situació dels compromisos internacionals per evitar els problemes a què s’arrisquen els jugadors. Una bona proposta seria agrupar els partits de seleccions en un període concret per tal de no entorpir el dia a dia dels clubs. Una opció seria establir dues setmanes en haver acabat la temporada, al juny, que servissin com a classificació per a futurs tornejos i que suposessin, igual que hi ha anys amb Mundial, la celebració de la festa del futbol internacional. Els amistosos, evidentment i sense discussió, quedarien suprimits. Això potser va, en certa mesura, en contra de la competitivitat individual que s’exigeix en el format actual; en aquest, els jugadors són seleccionats en cada ocasió i l’entrenador nacional escull els més ben preparats, que “lluiten” entre ells per guanyar-se una plaça.

Però, bé, el mitjà, la forma d’aconseguir una millora, no és el més important, sinó que el que s’ha de canviar és el mètode. No podem permetre que, temporada rere temporada, aturada rere aturada, els clubs es ressentin de la participació nacional dels seus jugadors. Accepto i respecto absolutament la il·lusió que tenen els futbolistes de defensar el seu país davant el món, però aquesta idea ha de ser compatible amb la competició en l'àmbit de club, que és, en definitiva, per la qual seguim el futbol. Necessitem un canvi urgent; si no, el patriotisme seguirà ferint irremeiablement l’espectacle futbolístic que ens apassiona.

Etiquetes: Futbol

QUINA ÉS L’ESSÈNCIA DEL ‘RUNNING’?

El running és un dels esports més de moda del moment; només cal passejar prop d’un parc o anar a fer una excursió per la muntanya per copsar el seguiment que té entre la població i comprovar la gran diversitat d’esportistes que s’hi han aficionat. En els darrers anys, aquest hàbit s’ha estès a una velocitat descontrolada, i molta gent, estimulada per un seguit de factors i característiques que el converteixen en un esport molt accessible, s’hi ha apuntat. Davant d’aquesta tendència, cal analitzar quines són les circumstàncies que hi influeixen i valorar les emocions i sensacions que transmeten aquells que ja han comprovat l’esperit del running.
Per definir i entendre els components que genera en aquest esport tanta popularitat, cal centrar-se, bàsicament, en la facilitat que hi ha a l’hora de practicar-lo. En primer lloc, no requereix tenir màquines, material o equipament especialitzat, sinó que un calçat i una vestimenta còmoda són suficients per recórrer alguns quilòmetres. En segon lloc, ofereix la possibilitat d’exercir-lo en qualsevol espai, moment o ambient: altres esports, com el futbol o el bàsquet, necessiten tot un seguit de condicions per dur-los a terme; el running, en canvi, en té prou amb un espai per on poder passar. Si és possible, a més, s’agreix un lloc allunyat de la contaminació atmosfèrica i de l’estrès general de la ciutat. En tercer lloc, està a l’abast de tots els públics; és un esport molt obert i practicable per a qualsevol persona, tingui la capacitat física que tingui, i tothom s’hi pot afegir, tan sols adequant l’exercici a les seves possibilitats.

Al voltant d’aquestes característiques, cal reflexionar per saber col·locar les nostres metes i entendre les motivacions dels altres. Per la majoria de la gent que el practica, el running és l’oportunitat regular de tenir contacte amb l’esport, garantir una salut forta i assegurar un estat de forma respectable. Per aquest motiu, cal distanciar-se de les persones, esportistes d’elit, que el veuen com un repte constant, un desafiament que cal superar, i que només es concentren en la branca competitiva de l’esport. Aquesta, malgrat ser una actitud totalment respectable, comprensible i, a vegades, compartida, no ha de ser la nostra mentalitat si volem assolir uns objectius modestos que ens aportin beneficis, tan sols, en el nostre dia a dia. No ens hem de comparar amb els grans atletes, sinó que, amb la mirada posada en la nostra direcció, hem d’obviar el que ens entorpeix i centrar-nos en aconseguir allò que Nosaltres ens hem proposat. 

Deixant de banda aquests factors i fixant-nos en exemples concrets, cal prestar especial atenció a la marató de Nova York, una de les curses més prestigioses i importants del món. Cada any, des de 1970, reuneix milers i milers de corredors que, moguts pel mateix objectiu, aconseguir acabar en la majoria dels casos, es desplacen fins a l’altra banda de l’Atlàntic per prendre part en una prova amb un tarannà especial. Aquesta cita, entre moltes d’altres, és un reflex del triomf del running en la societat i evidencia la gran magnitud d’aquest esport per a la població. L’any passat, per exemple, van acabar la prova cinquanta mil corredors, entre els quals hi havia atletes professionals i corredors aficionats, que comparteixen una mateixa passió i formen una mescla heterogènia que demostra la gran varietat de participants en aquesta especialitat.
A Espanya, sense anar més lluny, també hi ha dades que confirmen aquesta tendència; es calcula que actualment hi ha dos milions i mig de corredors regulars i se celebren, cada any, unes tres mil curses populars. Aquestes xifres demostren, estadísticament, una evidència que es pot contrastar, tan sols anant un dissabte al matí, per exemple, a la carretera de les Aigües (a Collserola) i observar la gran quantitat de runners que passen el temps fent allò que més els agrada.

Taipei 101 (Taipei, Japó)

Més enllà del running entès com la rutina de sortir a córrer, existeix una altra categoria, menys coneguda, però igual d’apassionant i que, com a curiositat, crec que és interessant conèixer: el running vertical. Aquesta disciplina, que té com a escenari els gratacels més luxosos, coneguts i alts del planeta, consisteix a pujar, a través de les escales, edificis de gran alçada que exigeixen el màxim als participants. Un exemple n’és el Taipei 101 (a Taipei, al Japó), el tercer edifici més alt del món; per coronar-lo, cal pujar 2.046 esglaons. Des del 2009 existeix una federació que regula aquesta disciplina i organitza curses dins d’un circuit que visita espais tan emblemàtics com l’Empire State Building (a Nova York) o el Tour First (a París). Enguany el certamen que ha proposat la Federació de Skyrunning Internacional està compost per vuit edificis, que sumen 2.500 metres, 529 pisos i 11.769 graons.
Deixant aquest parèntesi anecdòtic i tornant al running quotidià, si es pot dir així, cal saber valorar un darrer aspecte. I és que la teoria i les explicacions sobre l’esport perden significació en el moment en què es viu dins d’aquest món. Sempre existeix un component íntim que no es pot transmetre i que reclama haver experimentat l’esport per fer-se’l propi. En aquest cas, parlem de la sensació personal i de joia que et queda després de córrer uns quilòmetres en el teu entrenament, o el sentiment d’absoluta plenitud en haver assolit una fita. Aquestes emocions només les comprenen aquells que ja han fet del running la seva forma de vida.
Veient totes aquestes característiques i verificant els beneficis i comoditats que proposa el fet de córrer regularment, des d’aquí motivo i encoratjo a tots aquells que no tinguin l’hàbit de fer esport a provar, ni que sigui durant una estona, com els prova el running, la manera més fàcil i senzilla de conservar la salut. No només per tastar les emocions que transmet, sinó, sobretot, per comprovar que la mandra no és una companya que haguem de conservar, i que la vida ens presenta un gran ventall de possibilitats per deixar enrere la ganduleria i començar una relació harmoniosa amb un esport que ofereix incomptables beneficis personals.

Només necessiteu unes bambes, uns pantalons còmodes, temps i motivació. Res més. Traceu els vostres objectius, definiu una ruta a l’abast de la vostra capacitat, tanqueu els ulls i submergiu-vos en l’apassionant i únic món del running. Potser us costarà endinsar-vos-hi per por o poca confiança en les vostres possibilitats, però penseu que, si tanta gent ho ha provat amb èxit, deu ser per algun motiu. Un cop contagiats de l’esperit corredor ja no us podreu fer enrere. I no us en penedireu.

Etiquetes: Altres esports