LA PREMIER LEAGUE, EL MODEL A IMITAR?

Ja fa més de cent vint anys que el futbol ronda per Anglaterra. Va ser el 1888 quan el país anglosaxó va donar el tret de sortida a la primera lliga de clubs de futbol de la història. Des de llavors, el món ha evolucionat a velocitat de vertigen i, paral·lelament al canvi de la societat, l’esport ha progressat fins a límits insospitats. Tot i el temps, però, el bressol del futbol, les illes britàniques, manté la flama de la passió encesa i continua sent la referència en l’àmbit mundial.

I és que la Premier League és considerada per bona part dels aficionats com la millor lliga del món, per davant de l’espanyola o l’alemanya, per exemple. Sense fer gala del seu prestigi --com s’ha fet aquí al·legant que la Lliga BBVA és “la mejor liga del mundo”--, amb la humilitat per davant de tot i convençuda de la feina ben feta, ha sigut, pràcticament des dels inicis, el referent que ha il·luminat les altres competicions. La valoració pública que té és elevada i molt respectada i mostra que els aficionats li tenen, sense cap mena de dubte, un afecte especial. Penso que és, enfront de la resta, una lliga capdavantera i actua com a inspiració per a les altres federacions. Per analitzar de manera global la competició cal prestar atenció, fonamentalment, a tres aspectes primordials.

El primer factor en què ens hem de fixar és el paper dels aficionats. La Premier League, conscient de les condicions meteorològiques que hi poden haver i de les vides dels seguidors més enllà del futbol, pensa i col·loca els horaris dels partits intel·ligentment i de manera raonada. Per garantir l’afluència de públic i independentment dels interessos que puguin tenir les televisions, empatitza amb els aficionats i decideix que cal jugar els partits en hores accessibles. D’altra banda, els preus de les entrades als estadis són justos i moderats i els clubs, sense pensar en els seus propis beneficis econòmics, conviden molts seguidors a vibrar dels enfrontaments. El negoci no és la finalitat, sinó que l’objectiu que persegueix el futbol anglès és el gaudi de les aficions. Això és impagable. Aquests factors contribueixen a fer que la Premier League sigui la lliga europea que rep més seguidors, amb més d’un 90% de seients ocupats la temporada passada, molt lluny del 70% a Espanya. Els aficionats anglesos, absolutament fidels, animen el seu equip, l’acompanyen en els desplaçaments massivament i vibren durant tot el partit; són, sens dubte, l’exemple a seguir. Els jugadors, a més, noten el suport de l’afició i, d’alguna manera, el seu caliu impulsa actuacions estel·lars. Les aficions són models de comportament i fidelitat i l’organització de la lliga, un referent en eficiència.

Econòmicament, s’han de mencionar tres aspectes rellevants. En primer lloc, el repartiment dels drets televisius, absolutament equitatiu. Si calculem la relació entre el club que més ingressa i el que menys guanya, comprovem que a Anglaterra, la temporada passada, el Liverpool va ser el màxim beneficiat i va guanyar 126 milions d’euros, tan sols un 6% del total dels diners repartits. Per la seva banda, el Cardiff, el club que va ingressar menys, va obtenir 81 milions d’euros, un 4%. En contraposició, a Espanya, el Barça i el Madrid van ser els dos clubs que més van cobrar, ingressant, entre tots dos, el 40% del total. La distribució equànime de la Premier League iguala les forces, injecta competitivitat i obre les portes del triomf a equips petits.
En segon lloc, i en relació amb aquest aspecte, és normal que, amb uns ingressos més anivellats, els equips humils tinguin pressupostos més elevats i més possibilitats de reforçar-se. Per això, a l’estiu, no només els grans equips milloren les seves plantilles, sinó que també la inversió dels modestos és atrevida. Els tres equips ascendits de la Championship, la segona divisió anglesa, la temporada passada van invertir trenta milions en fitxatges; una quantitat molt alta que permet equilibrar les forces en una categoria, la Premier League, molt disputada. A Espanya, mentrestant, els tres equips que van pujar de segona divisió no es van gastar ni mig milió per millorar les seves plantilles.

En tercer lloc, i vinculada amb l’últim punt, cal fer referència a l’aposta dels equips per millorar. En les últimes cinc temporades, els clubs de la Premier League acumulen una inversió en fitxatges de més de 3.500 milions d’euros, una tendència que evidencia la voluntat de progrés i la constant renovació de les figures. La Sèrie A d’Itàlia és la segona lliga que més diners destina en noves incorporacions, però hi inverteix més de mil milions d’euros menys. La Lliga BBVA, per la seva banda, se situa en els 1.600 milions d’euros.
Per acabar, és imprescindible parlar del vessant competitiu de la lliga. Malgrat que els equips que la disputen no han destacat excessivament en l’àmbit continental en els darrers anys, mostren una alta rivalitat en l’àmbit domèstic. I és que a l’agost, en iniciar-se el certamen, hi havia cinc equips (Manchester City, Manchester United, Chelsea, Liverpool i Arsenal) candidats a disputar-se les posicions capdavanteres del torneig britànic. Ara, després de gairebé cinc mesos de campionat, la classificació es va perfilant i, tot i que la distància entre els equips comença a ser considerable, les opcions seguiran obertes fins al final. Cal mencionar tres dades que, indiscutiblement, mostren com de renyida està la competició: la temporada passada, el campió, el Manchester City, va obtenir el 75% dels punts disputats, la xifra més baixa de les grans lligues europees; d’altra banda, durant l’any quatre equips van liderar la classificació, mostra de la pugna constant pel títol; per acabar, el campió d’hivern, l’Arsenal, va acabar quart al final de la Lliga.

Finalment, cal recordar que es viuen autèntics clàssics pràcticament cada cap de setmana. Es generen grans rivalitats entre equips importants, que es disputen, cara a cara, el prestigi nacional. Per a un aficionat anglès, i al futbol en general, és una sort poder gaudir d’enfrontaments d’alt nivell amb tanta freqüència i que, alhora, fan imprevisible qualsevol pronòstic.

Per contradir les dades que sembla que mostren la Premier League com la millor lliga del món, es pot argumentar que els millors jugadors no hi prenen part, que els equips anglesos no tenen un llarg recorregut a les competicions continentals o que la selecció nacional no destaca internacionalment. És absolutament cert. Dels 23 millors jugadors del món segons la FIFA, per exemple, només cinc han jugat a la lliga anglesa en algun moment de l’any 2014; la temporada passada, l’equip que va arribar més lluny a Europa va ser el Chelsea, que va caure a semifinals, mentre que el Manchester United va perdre a quarts de final, i Arsenal i City havien naufragat a vuitens --la temporada anterior, cap equip havia accedit als quarts de final--; la selecció anglesa, per la seva banda, va quedar última a la fase de grups del mundial del Brasil. Aquestes referències són completament veritat, però no s’han de considerar a l’hora de valorar una competició; no estem calculant quin país té més prestigi futbolístic, en això Anglaterra es podria quedar lleugerament enrere, sinó que estem avaluant un campionat, la seva organització i tot el que l’envolta.

Davant d’aquest estudi no només queda clar que la lliga anglesa és la millor del món en l’àmbit competitiu entre els clubs --que no vol dir que en valors generals els seus equips siguin els més prestigiosos--, sinó que també se certifica que és un referent en l’organització econòmica i social i en el tracte vers els aficionats. Mostra com haurien de ser la majoria de les lligues i deixa en evidència els dèficits que pateixen algunes competicions estrangeres. La seva manera de fer i la seva mentalitat són un referent incalculable, del qual encara ens queda molt per aprendre.

I emmirallats en el model anglès, els altres països podran seguir l’estil, intentaran portar la seva organització a altres competicions i aconseguiran imitacions més o menys fidels. Tot el que vulgueu. L’essència del futbol, però, la màgia inicial, les emocions més fidels a la història, la base que ha fet gran aquest esport, perduraran impertorbables a les illes on, ara fa més de cent quaranta anys, va néixer la passió de tot un planeta.
Per cert, haurem d’estar eternament agraïts a aquells que amb una pilota i dos pals van convertir una idea en tota una referència mundial.

Etiquetes: Futbol

QUINA DIMENSIÓ REAL TÉ LA PILOTA D’OR?

Arriba, un any més, la cita puntual amb la Pilota d’Or. Zuric serà l’escenari de la coronació oficial del millor jugador de futbol de l’any, segons així ho valorin els capitans i els seleccionadors nacionals i alguns periodistes especialitzats. Aterren, doncs, de nou, la polèmica, els debats inacabables i les divergències entre punts de vista diferents. I és que la Pilota d’Or ha derivat, en els darrers anys, en un conflicte verbal sense fi que posa a prova els recursos argumentals de defensa dels aficionats. Els diaris, complint la funció propagandística que els caracteritza, intenten, a vegades sense èxit, hiperbolitzar la distinció i convertir-la en una referència, sempre, però, protegint els interessos dels equips que animen. Ens trobem, doncs, segons el meu parer personal, davant d’un nou escenari. Penso que, actualment, es presenta la Pilota d’Or com un trofeu indefinit i engrandit, que depèn de la decisió d’uns quants i que no té el valor que des de la premsa se li dóna. Aquest judici, rigorosament personal, es veu reforçat per diferents aspectes rellevants que demostren de manera decisiva la visió que la Pilota d’Or no té la magnitud que se li atorga.
El pilar fonamental de la meva tesi es vincula amb el factor que alguns dels millors jugadors de la història, presents en la memòria col·lectiva, malgrat fer mèrits i demostrar la seva vàlua, no han sigut distingits amb el guardó. Tampoc l’han necessitat. Són jugadors il·lustres i prou coneguts i no necessiten una distinció, una acreditació, per ser recordats; el seu talent i la seva influència són suficients per ser reconeguts per l’opinió pública i, malgrat no estar escrit enlloc, el seu nom perdurarà en les pàgines d’or de la història.

Raúl González

Alguns d’ells són Paolo Maldini, defensa italià, campió de cinc copes d’Europa; Raúl González, icona del madridisme amb tres lligues de Campions al palmarès; Oliver Kahn, llegendari porter del Bayern de Munic, que va conquerir una Copa d’Europa i una Eurocopa; Samuel Eto’o, davanter camerunès posseïdor de tres copes d’Europa; Franco Baresi, capità contundent del Milan de Sacchi i campió del món; Thierry Henry, davanter francès, llegenda de l’Arsenal, amb un Mundial i una Eurocopa a l’esquena; David Beckham, migcampista anglès amb una Champions; i Andrés Iniesta i Xavi Hernández, pilars bàsics del millor Barça de la història i fonaments essencials de l’Espanya campiona del món el 2010. I així, molts altres noms que formen part d’una llista de referents futbolístics indiscutibles orfes d’una menció d’or.
La història, doncs, el passat viscut, mostra que la Pilota d’Or no és justa amb tothom i oblida, amb massa freqüència, jugadors que mereixen un reconeixement. La seva trajectòria, però, no queda buida, ni incompleta, i no guanyar-la no és determinant; la recompensa i la repercussió popular és absoluta més enllà d’una votació.

Andrei Xevtxenko

Si revertim la visió de la situació, observem que guanyar la distinció no és sinònim de ser recordat en les pàgines de la història del futbol. Flórián Albert (el 1967), Ígor Belanov (el 1986), Pavel Nedvev (el 2003) o Andrei Xevtxenko (el 2004) són futbolistes vencedors de la Pilota d’Or però que, en certa mesura i seguint anàlisis posteriors, potser no mereixien el guardó. Les seves temporades no van ser espaterrants o, si més no, van ser inferiors a les d’altres jugadors. Tot i això, una votació subjectiva els va declarar millors futbolistes de l’any i van obtenir un premi que no reflectia la realitat copsada per l’aficionat.
A llarg termini, però, sempre s’acaba fent justícia: els vencedors del premi en aquells anys tenen, en l’actualitat, poca repercussió i no es recorden amb majúscules en els llibres d’història; els jugadors oblidats, per la seva banda, que van mostrar un nivell excel·lent, són rememorats i alabats i perduren en el panorama futbolístic mundial. La balança de l’opinió, doncs, acaba col·locant tothom al seu lloc.

Luis Suárez

Un altre aspecte important són els barems que se segueixen per escollir el vencedor. Enguany, Luis Suárez, màxim golejador europeu la temporada passada amb 31 gols (empatat amb Cristiano Ronaldo) i decisiu en el paper destacat del Liverpool a la Premier League, no va entrar en la llista de 23 precandidats, un lloc on les figures més destacades sempre tenen una posició reservada. S’especula, penso que amb raó, que no aparèixer-hi ha sigut un càstig per les actituds immorals i il·lícites que va protagonitzar i que la FIFA ha utilitzat aquesta ocasió per tornar a mostrar els seus valors. Si això és cert, si s’ha valorat l’aspecte del jugador més enllà de la seva qualitat, el guardó cobra una nova dimensió, ja que passa a premiar, a més de les virtuts futbolístiques, el comportament dins del terreny de joc.
I seguint aquesta regla, podrien entrar en valoració la intensitat, la contundència o la determinació al camp, i no només la qualitat amb la pilota. També hauríem d’analitzar, doncs, si els davanters són els únics bons futbolistes i calcular, en quina mesura, els gols influeixen en l’elecció. És cert que són l’essència del futbol, però sense migcampistes, defenses i porters tampoc es podria desenvolupar el joc. A vegades, aquests viuen a l’ombra dels golejadors i, malgrat ser decisius, potser fins i tot més que els davanters, no veuen reconeguda la seva tasca. Estadísticament, comprovem aquesta tendència en veure que, dels deu jugadors que més pilotes d’or han guanyat, vuit són davanters.

Analitzant les diferents estadístiques veiem que, a vegades, la Pilota d’Or és un símbol equívoc i no realitza una radiografia individual consistent del que ha donat de si la competició. És cert que, si hi ha jugadors que no l’han guanyat, no ha sigut pel fet de no merèixer-la, sinó per haver tingut un rival més ben posicionat. O no; en algunes ocasions, la visió puntual s’ha imposat enfront del raonament popular i no s’ha recompensat un jugador que, a ulls de tothom, ho mereixia. Entrem, un cop més, en l’eterna discrepància.
Aquests desacords, fins fa uns anys, enriquien la distinció i la feien més global, universal i plural. El canvi dels candidats, any rere any, feia el guardó imprevisible i, algunes vegades, sorprenent. Ara, però, l’antagonisme Barça-Madrid ha contaminat fins a límits insospitats la distinció i introdueix de manera imparable una polèmica a l’elecció que només li resta credibilitat. A més, el pols titànic entre Messi i Cristiano Ronaldo ha limitat molt les possibilitats i no hi ha jugadors més enllà d’ells dos que optin a la distinció.

Així, doncs, sense menysprear el guardó ni menystenir la seva organització, crec que la Pilota d’Or ja no és el que era. La controvèrsia que, amb intencions difuses, injecten jugadors, entrenadors, analistes i altres personalitats vinculades a aquest món resta protagonisme a l’elecció i posa èmfasi en les disconformitats en les valoracions que s’hi poden fer. La política s’ha apoderat de la votació i ja no té el valor divers de fa anys. Ja no és imprescindible per a la fama, l’honor i la importància d’un jugador; en els temps que corren, l’opinió pública, la valoració de l’aficionat, té més transcendència que una simple votació i és, al final, la que atorga la fama.
La memòria històrica, per la seva banda, és sàvia i infal·lible i, malgrat no comptar amb registres escrits, no oblida. Els records dels aficionats són potents i marquen, a llarg termini, els jugadors que han deixat empremta. Malgrat que la Pilota d’Or és un afegit que suma reconeixement, no és essencial per fer-se un lloc en la història. A més, a mi, personalment, el resultat d’una votació entre gent que no té la meva credibilitat absoluta no em farà canviar ni l’opinió ni la mentalitat i més enllà del vencedor conservaré les meves creences.

I que quedi clar que totes aquestes reflexions que he exposat i que poden semblar una mica crítiques amb la Pilota d’Or no són ni una demanda per a la modificació del sistema de votació, ni una crítica a la institució organitzadora, ni una petició de supressió del guardó, en absolut. Suposen, senzillament, una presa de consciència del seu significat verdader, de la seva dimensió real, que no cal exagerar amb finalitats particulars.
Cal afegir, per acabar, que en aquests moments, la Pilota d’Or té més rellevància per la seva concepció estadística que pel seu valor qualitatiu. M’explico; si jo penso que Messi és superior, ho seguiré creient malgrat que Cristiano guanyi el guardó, i si la majoria de la gent comparteix aquesta mentalitat, per moltes distincions que obtingui el portuguès, l’opinió pública decretarà que Messi és el millor jugador de futbol. Els premis que aconsegueixi Ronaldo, doncs, suposaran una simple xifra al seu expedient.

I és que aquest meravellós món del futbol es desenvolupa amb l’única finalitat d’acontentar i distreure el públic i al final és aquest qui té la paella de la memòria pel mànec. Els jugadors hi posen la qualitat i la màgia; els analistes, la raó, la profunditat i la reflexió; els antics futbolistes, l’experiència passada; i els entrenadors, la mirada externa. L’afició, per sobre de tot, hi col·loca el baròmetre, el barem i el llistó. L’afició mana, l’afició opina, l’afició determina. L’afició acaba decidint qui mereix ser recordat.

Etiquetes: Futbol