Ja fa més de cent vint anys que el futbol ronda per Anglaterra. Va ser el 1888 quan el país anglosaxó va donar el tret de sortida a la primera lliga de clubs de futbol de la història. Des de llavors, el món ha evolucionat a velocitat de vertigen i, paral·lelament al canvi de la societat, l’esport ha progressat fins a límits insospitats. Tot i el temps, però, el bressol del futbol, les illes britàniques, manté la flama de la passió encesa i continua sent la referència en l’àmbit mundial.
I és que la Premier League és considerada per bona part dels aficionats com la millor lliga del món, per davant de l’espanyola o l’alemanya, per exemple. Sense fer gala del seu prestigi --com s’ha fet aquí al·legant que la Lliga BBVA és “la mejor liga del mundo”--, amb la humilitat per davant de tot i convençuda de la feina ben feta, ha sigut, pràcticament des dels inicis, el referent que ha il·luminat les altres competicions. La valoració pública que té és elevada i molt respectada i mostra que els aficionats li tenen, sense cap mena de dubte, un afecte especial. Penso que és, enfront de la resta, una lliga capdavantera i actua com a inspiració per a les altres federacions. Per analitzar de manera global la competició cal prestar atenció, fonamentalment, a tres aspectes primordials.
El primer factor en què ens hem de fixar és el paper dels aficionats. La Premier League, conscient de les condicions meteorològiques que hi poden haver i de les vides dels seguidors més enllà del futbol, pensa i col·loca els horaris dels partits intel·ligentment i de manera raonada. Per garantir l’afluència de públic i independentment dels interessos que puguin tenir les televisions, empatitza amb els aficionats i decideix que cal jugar els partits en hores accessibles. D’altra banda, els preus de les entrades als estadis són justos i moderats i els clubs, sense pensar en els seus propis beneficis econòmics, conviden molts seguidors a vibrar dels enfrontaments. El negoci no és la finalitat, sinó que l’objectiu que persegueix el futbol anglès és el gaudi de les aficions. Això és impagable. Aquests factors contribueixen a fer que la Premier League sigui la lliga europea que rep més seguidors, amb més d’un 90% de seients ocupats la temporada passada, molt lluny del 70% a Espanya. Els aficionats anglesos, absolutament fidels, animen el seu equip, l’acompanyen en els desplaçaments massivament i vibren durant tot el partit; són, sens dubte, l’exemple a seguir. Els jugadors, a més, noten el suport de l’afició i, d’alguna manera, el seu caliu impulsa actuacions estel·lars. Les aficions són models de comportament i fidelitat i l’organització de la lliga, un referent en eficiència.
Econòmicament, s’han de mencionar tres aspectes rellevants. En primer lloc, el repartiment dels drets televisius, absolutament equitatiu. Si calculem la relació entre el club que més ingressa i el que menys guanya, comprovem que a Anglaterra, la temporada passada, el Liverpool va ser el màxim beneficiat i va guanyar 126 milions d’euros, tan sols un 6% del total dels diners repartits. Per la seva banda, el Cardiff, el club que va ingressar menys, va obtenir 81 milions d’euros, un 4%. En contraposició, a Espanya, el Barça i el Madrid van ser els dos clubs que més van cobrar, ingressant, entre tots dos, el 40% del total. La distribució equànime de la Premier League iguala les forces, injecta competitivitat i obre les portes del triomf a equips petits.
En segon lloc, i en relació amb aquest aspecte, és normal que, amb uns ingressos més anivellats, els equips humils tinguin pressupostos més elevats i més possibilitats de reforçar-se. Per això, a l’estiu, no només els grans equips milloren les seves plantilles, sinó que també la inversió dels modestos és atrevida. Els tres equips ascendits de la Championship, la segona divisió anglesa, la temporada passada van invertir trenta milions en fitxatges; una quantitat molt alta que permet equilibrar les forces en una categoria, la Premier League, molt disputada. A Espanya, mentrestant, els tres equips que van pujar de segona divisió no es van gastar ni mig milió per millorar les seves plantilles.
En segon lloc, i en relació amb aquest aspecte, és normal que, amb uns ingressos més anivellats, els equips humils tinguin pressupostos més elevats i més possibilitats de reforçar-se. Per això, a l’estiu, no només els grans equips milloren les seves plantilles, sinó que també la inversió dels modestos és atrevida. Els tres equips ascendits de la Championship, la segona divisió anglesa, la temporada passada van invertir trenta milions en fitxatges; una quantitat molt alta que permet equilibrar les forces en una categoria, la Premier League, molt disputada. A Espanya, mentrestant, els tres equips que van pujar de segona divisió no es van gastar ni mig milió per millorar les seves plantilles.
En tercer lloc, i vinculada amb l’últim punt, cal fer referència a l’aposta dels equips per millorar. En les últimes cinc temporades, els clubs de la Premier League acumulen una inversió en fitxatges de més de 3.500 milions d’euros, una tendència que evidencia la voluntat de progrés i la constant renovació de les figures. La Sèrie A d’Itàlia és la segona lliga que més diners destina en noves incorporacions, però hi inverteix més de mil milions d’euros menys. La Lliga BBVA, per la seva banda, se situa en els 1.600 milions d’euros.
Per acabar, és imprescindible parlar del vessant competitiu de la lliga. Malgrat que els equips que la disputen no han destacat excessivament en l’àmbit continental en els darrers anys, mostren una alta rivalitat en l’àmbit domèstic. I és que a l’agost, en iniciar-se el certamen, hi havia cinc equips (Manchester City, Manchester United, Chelsea, Liverpool i Arsenal) candidats a disputar-se les posicions capdavanteres del torneig britànic. Ara, després de gairebé cinc mesos de campionat, la classificació es va perfilant i, tot i que la distància entre els equips comença a ser considerable, les opcions seguiran obertes fins al final. Cal mencionar tres dades que, indiscutiblement, mostren com de renyida està la competició: la temporada passada, el campió, el Manchester City, va obtenir el 75% dels punts disputats, la xifra més baixa de les grans lligues europees; d’altra banda, durant l’any quatre equips van liderar la classificació, mostra de la pugna constant pel títol; per acabar, el campió d’hivern, l’Arsenal, va acabar quart al final de la Lliga.
Per acabar, és imprescindible parlar del vessant competitiu de la lliga. Malgrat que els equips que la disputen no han destacat excessivament en l’àmbit continental en els darrers anys, mostren una alta rivalitat en l’àmbit domèstic. I és que a l’agost, en iniciar-se el certamen, hi havia cinc equips (Manchester City, Manchester United, Chelsea, Liverpool i Arsenal) candidats a disputar-se les posicions capdavanteres del torneig britànic. Ara, després de gairebé cinc mesos de campionat, la classificació es va perfilant i, tot i que la distància entre els equips comença a ser considerable, les opcions seguiran obertes fins al final. Cal mencionar tres dades que, indiscutiblement, mostren com de renyida està la competició: la temporada passada, el campió, el Manchester City, va obtenir el 75% dels punts disputats, la xifra més baixa de les grans lligues europees; d’altra banda, durant l’any quatre equips van liderar la classificació, mostra de la pugna constant pel títol; per acabar, el campió d’hivern, l’Arsenal, va acabar quart al final de la Lliga.
Finalment, cal recordar que es viuen autèntics clàssics pràcticament cada cap de setmana. Es generen grans rivalitats entre equips importants, que es disputen, cara a cara, el prestigi nacional. Per a un aficionat anglès, i al futbol en general, és una sort poder gaudir d’enfrontaments d’alt nivell amb tanta freqüència i que, alhora, fan imprevisible qualsevol pronòstic.
Per contradir les dades que sembla que mostren la Premier League com la millor lliga del món, es pot argumentar que els millors jugadors no hi prenen part, que els equips anglesos no tenen un llarg recorregut a les competicions continentals o que la selecció nacional no destaca internacionalment. És absolutament cert. Dels 23 millors jugadors del món segons la FIFA, per exemple, només cinc han jugat a la lliga anglesa en algun moment de l’any 2014; la temporada passada, l’equip que va arribar més lluny a Europa va ser el Chelsea, que va caure a semifinals, mentre que el Manchester United va perdre a quarts de final, i Arsenal i City havien naufragat a vuitens --la temporada anterior, cap equip havia accedit als quarts de final--; la selecció anglesa, per la seva banda, va quedar última a la fase de grups del mundial del Brasil. Aquestes referències són completament veritat, però no s’han de considerar a l’hora de valorar una competició; no estem calculant quin país té més prestigi futbolístic, en això Anglaterra es podria quedar lleugerament enrere, sinó que estem avaluant un campionat, la seva organització i tot el que l’envolta.
Davant d’aquest estudi no només queda clar que la lliga anglesa és la millor del món en l’àmbit competitiu entre els clubs --que no vol dir que en valors generals els seus equips siguin els més prestigiosos--, sinó que també se certifica que és un referent en l’organització econòmica i social i en el tracte vers els aficionats. Mostra com haurien de ser la majoria de les lligues i deixa en evidència els dèficits que pateixen algunes competicions estrangeres. La seva manera de fer i la seva mentalitat són un referent incalculable, del qual encara ens queda molt per aprendre.
I emmirallats en el model anglès, els altres països podran seguir l’estil, intentaran portar la seva organització a altres competicions i aconseguiran imitacions més o menys fidels. Tot el que vulgueu. L’essència del futbol, però, la màgia inicial, les emocions més fidels a la història, la base que ha fet gran aquest esport, perduraran impertorbables a les illes on, ara fa més de cent quaranta anys, va néixer la passió de tot un planeta.
Per cert, haurem d’estar eternament agraïts a aquells que amb una pilota i dos pals van convertir una idea en tota una referència mundial.
Per cert, haurem d’estar eternament agraïts a aquells que amb una pilota i dos pals van convertir una idea en tota una referència mundial.
Etiquetes: Futbol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada