QUINA DIMENSIÓ REAL TÉ LA PILOTA D’OR?

Arriba, un any més, la cita puntual amb la Pilota d’Or. Zuric serà l’escenari de la coronació oficial del millor jugador de futbol de l’any, segons així ho valorin els capitans i els seleccionadors nacionals i alguns periodistes especialitzats. Aterren, doncs, de nou, la polèmica, els debats inacabables i les divergències entre punts de vista diferents. I és que la Pilota d’Or ha derivat, en els darrers anys, en un conflicte verbal sense fi que posa a prova els recursos argumentals de defensa dels aficionats. Els diaris, complint la funció propagandística que els caracteritza, intenten, a vegades sense èxit, hiperbolitzar la distinció i convertir-la en una referència, sempre, però, protegint els interessos dels equips que animen. Ens trobem, doncs, segons el meu parer personal, davant d’un nou escenari. Penso que, actualment, es presenta la Pilota d’Or com un trofeu indefinit i engrandit, que depèn de la decisió d’uns quants i que no té el valor que des de la premsa se li dóna. Aquest judici, rigorosament personal, es veu reforçat per diferents aspectes rellevants que demostren de manera decisiva la visió que la Pilota d’Or no té la magnitud que se li atorga.
El pilar fonamental de la meva tesi es vincula amb el factor que alguns dels millors jugadors de la història, presents en la memòria col·lectiva, malgrat fer mèrits i demostrar la seva vàlua, no han sigut distingits amb el guardó. Tampoc l’han necessitat. Són jugadors il·lustres i prou coneguts i no necessiten una distinció, una acreditació, per ser recordats; el seu talent i la seva influència són suficients per ser reconeguts per l’opinió pública i, malgrat no estar escrit enlloc, el seu nom perdurarà en les pàgines d’or de la història.

Raúl González

Alguns d’ells són Paolo Maldini, defensa italià, campió de cinc copes d’Europa; Raúl González, icona del madridisme amb tres lligues de Campions al palmarès; Oliver Kahn, llegendari porter del Bayern de Munic, que va conquerir una Copa d’Europa i una Eurocopa; Samuel Eto’o, davanter camerunès posseïdor de tres copes d’Europa; Franco Baresi, capità contundent del Milan de Sacchi i campió del món; Thierry Henry, davanter francès, llegenda de l’Arsenal, amb un Mundial i una Eurocopa a l’esquena; David Beckham, migcampista anglès amb una Champions; i Andrés Iniesta i Xavi Hernández, pilars bàsics del millor Barça de la història i fonaments essencials de l’Espanya campiona del món el 2010. I així, molts altres noms que formen part d’una llista de referents futbolístics indiscutibles orfes d’una menció d’or.
La història, doncs, el passat viscut, mostra que la Pilota d’Or no és justa amb tothom i oblida, amb massa freqüència, jugadors que mereixen un reconeixement. La seva trajectòria, però, no queda buida, ni incompleta, i no guanyar-la no és determinant; la recompensa i la repercussió popular és absoluta més enllà d’una votació.

Andrei Xevtxenko

Si revertim la visió de la situació, observem que guanyar la distinció no és sinònim de ser recordat en les pàgines de la història del futbol. Flórián Albert (el 1967), Ígor Belanov (el 1986), Pavel Nedvev (el 2003) o Andrei Xevtxenko (el 2004) són futbolistes vencedors de la Pilota d’Or però que, en certa mesura i seguint anàlisis posteriors, potser no mereixien el guardó. Les seves temporades no van ser espaterrants o, si més no, van ser inferiors a les d’altres jugadors. Tot i això, una votació subjectiva els va declarar millors futbolistes de l’any i van obtenir un premi que no reflectia la realitat copsada per l’aficionat.
A llarg termini, però, sempre s’acaba fent justícia: els vencedors del premi en aquells anys tenen, en l’actualitat, poca repercussió i no es recorden amb majúscules en els llibres d’història; els jugadors oblidats, per la seva banda, que van mostrar un nivell excel·lent, són rememorats i alabats i perduren en el panorama futbolístic mundial. La balança de l’opinió, doncs, acaba col·locant tothom al seu lloc.

Luis Suárez

Un altre aspecte important són els barems que se segueixen per escollir el vencedor. Enguany, Luis Suárez, màxim golejador europeu la temporada passada amb 31 gols (empatat amb Cristiano Ronaldo) i decisiu en el paper destacat del Liverpool a la Premier League, no va entrar en la llista de 23 precandidats, un lloc on les figures més destacades sempre tenen una posició reservada. S’especula, penso que amb raó, que no aparèixer-hi ha sigut un càstig per les actituds immorals i il·lícites que va protagonitzar i que la FIFA ha utilitzat aquesta ocasió per tornar a mostrar els seus valors. Si això és cert, si s’ha valorat l’aspecte del jugador més enllà de la seva qualitat, el guardó cobra una nova dimensió, ja que passa a premiar, a més de les virtuts futbolístiques, el comportament dins del terreny de joc.
I seguint aquesta regla, podrien entrar en valoració la intensitat, la contundència o la determinació al camp, i no només la qualitat amb la pilota. També hauríem d’analitzar, doncs, si els davanters són els únics bons futbolistes i calcular, en quina mesura, els gols influeixen en l’elecció. És cert que són l’essència del futbol, però sense migcampistes, defenses i porters tampoc es podria desenvolupar el joc. A vegades, aquests viuen a l’ombra dels golejadors i, malgrat ser decisius, potser fins i tot més que els davanters, no veuen reconeguda la seva tasca. Estadísticament, comprovem aquesta tendència en veure que, dels deu jugadors que més pilotes d’or han guanyat, vuit són davanters.

Analitzant les diferents estadístiques veiem que, a vegades, la Pilota d’Or és un símbol equívoc i no realitza una radiografia individual consistent del que ha donat de si la competició. És cert que, si hi ha jugadors que no l’han guanyat, no ha sigut pel fet de no merèixer-la, sinó per haver tingut un rival més ben posicionat. O no; en algunes ocasions, la visió puntual s’ha imposat enfront del raonament popular i no s’ha recompensat un jugador que, a ulls de tothom, ho mereixia. Entrem, un cop més, en l’eterna discrepància.
Aquests desacords, fins fa uns anys, enriquien la distinció i la feien més global, universal i plural. El canvi dels candidats, any rere any, feia el guardó imprevisible i, algunes vegades, sorprenent. Ara, però, l’antagonisme Barça-Madrid ha contaminat fins a límits insospitats la distinció i introdueix de manera imparable una polèmica a l’elecció que només li resta credibilitat. A més, el pols titànic entre Messi i Cristiano Ronaldo ha limitat molt les possibilitats i no hi ha jugadors més enllà d’ells dos que optin a la distinció.

Així, doncs, sense menysprear el guardó ni menystenir la seva organització, crec que la Pilota d’Or ja no és el que era. La controvèrsia que, amb intencions difuses, injecten jugadors, entrenadors, analistes i altres personalitats vinculades a aquest món resta protagonisme a l’elecció i posa èmfasi en les disconformitats en les valoracions que s’hi poden fer. La política s’ha apoderat de la votació i ja no té el valor divers de fa anys. Ja no és imprescindible per a la fama, l’honor i la importància d’un jugador; en els temps que corren, l’opinió pública, la valoració de l’aficionat, té més transcendència que una simple votació i és, al final, la que atorga la fama.
La memòria històrica, per la seva banda, és sàvia i infal·lible i, malgrat no comptar amb registres escrits, no oblida. Els records dels aficionats són potents i marquen, a llarg termini, els jugadors que han deixat empremta. Malgrat que la Pilota d’Or és un afegit que suma reconeixement, no és essencial per fer-se un lloc en la història. A més, a mi, personalment, el resultat d’una votació entre gent que no té la meva credibilitat absoluta no em farà canviar ni l’opinió ni la mentalitat i més enllà del vencedor conservaré les meves creences.

I que quedi clar que totes aquestes reflexions que he exposat i que poden semblar una mica crítiques amb la Pilota d’Or no són ni una demanda per a la modificació del sistema de votació, ni una crítica a la institució organitzadora, ni una petició de supressió del guardó, en absolut. Suposen, senzillament, una presa de consciència del seu significat verdader, de la seva dimensió real, que no cal exagerar amb finalitats particulars.
Cal afegir, per acabar, que en aquests moments, la Pilota d’Or té més rellevància per la seva concepció estadística que pel seu valor qualitatiu. M’explico; si jo penso que Messi és superior, ho seguiré creient malgrat que Cristiano guanyi el guardó, i si la majoria de la gent comparteix aquesta mentalitat, per moltes distincions que obtingui el portuguès, l’opinió pública decretarà que Messi és el millor jugador de futbol. Els premis que aconsegueixi Ronaldo, doncs, suposaran una simple xifra al seu expedient.

I és que aquest meravellós món del futbol es desenvolupa amb l’única finalitat d’acontentar i distreure el públic i al final és aquest qui té la paella de la memòria pel mànec. Els jugadors hi posen la qualitat i la màgia; els analistes, la raó, la profunditat i la reflexió; els antics futbolistes, l’experiència passada; i els entrenadors, la mirada externa. L’afició, per sobre de tot, hi col·loca el baròmetre, el barem i el llistó. L’afició mana, l’afició opina, l’afició determina. L’afició acaba decidint qui mereix ser recordat.

Etiquetes: Futbol