CAL ESPRÉMER TANT ELS FUTBOLISTES?

S'ha acabat la pretemporada i la competició arriba de nou. Un any més, una altra temporada, els futbolistes es preparen per disputar-se aferrissadament totes les competicions i ultimen la seva preparació física. Importantíssim. Perquè una vegada més, les imposicions incoherents del calendari els negaran qualsevol respir de partits i els reclamaran una elevada exigència física durant tota la campanya. Lliga, competicions europees, compromisos de seleccions i entrenaments espremeran al màxim la capacitat física dels jugadors, que s'exposaran a un desgast molt elevat i, de ben segur, veuran planar sobre l'actualitat les temudes lesions musculars. La mateixa història de sempre.

I és que els alts organismes del futbol ho han tornat a fer. Sense pensar en les limitacions físiques dels futbolistes, han tornat a establir un calendari que extralimita les possibilitats dels jugadors i eleva a nivells alarmants el seu desgast físic. Perquè demanem massa als esportistes. Volem l'espectacle cada dia i ens oblidem que els que ens l'ofereixen són persones humanes i també necessiten descansar, reposar i recuperar-se. L'anhel de futbol, que jo també comparteixo, ens encega i acabem abusant dels futbolistes. És tot un gran mercat, un gran expositor, en el que els futbolistes hi prenen part i acaben sobreexplotats.

90 minuts de futbol són molt llargs i quan cal competir al màxim nivell, es multipliquen. Físicament, mantenir el ritme de competició que demanem és molt difícil; la calor, el cansament, les possibles sobrecàrregues, el desgast i altres factors fan que els futbolistes hagin de competir no només amb el rival, sinó també amb els seus propis límits. A nivell psicològic, d'altra banda, també desgasta, i de quina manera, el fet de competir tan continuadament. Mantenir la concentració i la motivació és clau per afrontar els compromisos i la sobreparticipació dels futbolistes pot acabar produint l'efecte contrari. Aquest fet també produeix cansament psicològic, a vegades amagat, però que també obstaculitza la participació dels futbolistes. El que sí que és cert, però, és que aquesta condensació de partits ofereix als jugadors activitat constant i permet oblidar derrotes doloroses. Tanmateix, alhora priva de celebracions extenses de victòries plaents.

Observant aquestes condicions i veient el calendari, cal interioritzar un missatge clar: a vegades, els jugadors no poden donar més de si mateixos. Els futbolistes se sacrifiquen al camp, però pot passar que el seu cos no respongui i ells no puguin oferir més rendiment. Per això, no hauríem de criticar aquells jugadors que, acusats pel desgast físic, són incapaços d'esprintar al minut 90 de partit i hauríem de comprendre que no puguin estar al 100% durant tot el partit. És, simplement, educació física. Alhora, hem d'entendre que sempre hi ha el risc de lesionar-se i hem de tenir present que el mal físic sempre serà darrere els futbolistes. Les lesions sempre arriben en un mal context, sempre molesten i s'acaben convertint en el maldecap de les plantilles.

Per això, és molt important prendre consciència d'aquest perill i respectar les rotacions ideades pels entrenadors. Nosaltres, des de la llunyania, volem els cracs i les estrelles a cada partit, però ells també s'esgoten i els místers, amb tota la informació a l'abast, preparen les alineacions per tal de poder gaudir d'una plantilla a punt durant tota la temporada. D'aquesta manera, també cobren una rellevància especial els entrenaments que preparen els jugadors per als compromisos oficials. No només serveixen per assajar tàctiques i moviments, sinó que van bé per enfortir el seu físic i enllestir-los per a la concentració de partits.

I tenint present tot això que acabo de comentar, només queda criticar severament el calendari. Sense entrar en polèmiques del repartiment de partits de la Lliga Espanyola i el show que han muntat la LFP, el CSD i la RFEF, senzillament lamentable, còmic i extremadament caòtic, rebutjo la distribució que es fa dels partits. Ho reconec, m'encanta tenir futbol els set dies de la setmana, però cal acceptar que això no és possible. Hem de respectar el descans dels futbolistes i l'única manera de fer-ho és dilatant el ritme de competició. Perquè en aquest món no només ens ho hem de passar bé els aficionats, sinó que els futbolistes també han de gaudir del futbol. Ells mereixen un descans just i necessari i llueixen més quan poden reposar: tots contents.

Etiquetes: Futbol

HEM DE TRENCAR LA INTIMITAT DELS FUTBOLISTES?

La vida personal de les persones sempre ha sigut respectada i preservada. Les intimitats domèstiques, els gustos personals, les discussions familiars o les estones disteses amb els amics són algunes de les coses que formen part de nosaltres i de les nostres amistats, del nostre món, i que, sovint, no volem que s’escampin i que siguin conegudes per tothom. Aquesta és la nostra intimitat personal, la nostra vida privada. Tot i això, si parlem dels grans futbolistes de renom --i també dels futbolistes sense tant prestigi--, ens troben en una situació una mica diferent. Perquè resulta que els coneguts cracs també tenen les seves vides lluny dels terrenys de joc, també necessiten temps per les seves famílies, però sovint veuen com la malaltissa obsessió periodística els trenca la privacitat.

I és que són molts els futbolistes que, ja en edats de maduresa i havent consolidat les seves relacions afectives, estan tenint fills i comencen a establir les seves pròpies famílies. És, sens dubte, un pas important per a les seves vides personals i representa per a ells una enorme il·lusió. Els seus fills i les seves parelles formen una part fonamental de les seves vides, tenen un gran valor per a ells i bona part de les seves motivacions provenen d'aquests estímuls. Per sobre de la pilota, dels diners o dels títols que puguin guanyar, hi ha les seves relacions familiars, el seu amor personal, que cal cuidar i preservar.
Perquè els futbolistes també són persones i, encara que ens pugui semblar el contrari, tenen la seva pròpia vida, allunyada de la fama, de la popularitat, dels estadis, del futbol, de l’afició i, sobretot, dels periodistes. Tenen les seves famílies, els seus hobbies, les seves manies i els seus vicis secrets. Són persones, com nosaltres. És cert que sovint la imatge d’un jugador de futbol, d’un ídol admirat arreu, ens fa oblidar que darrere la pell de les grans estrelles de l’esport s’hi amaga una persona. A vegades, aquesta visió ens passa per alt i pel fet de veure sobre un terreny de joc un jugador, ja ens pensem que aquesta persona viu només pel futbol. Això no és així. Ells tenen el mateix dret que nosaltres a viure la seva quotidianitat, a ser persones corrents i aquesta és la figura que hem de tenir present i respectar.

I en aquest escenari, se’ns presenta un dilema fonamental: fins a quin punt hem de guardar la vida personal dels futbolistes? Fins on hem d’arribar per accedir a aquestes imatges? Cal que els periodistes espiïn i vigilin de prop les grans estrelles per captar les seves intimitats familiars? Penso que no. Crec que cal distanciar-se de les escenes quotidianes dels coneguts cracs i deixar per la seva privacitat tot allò que vulguin fer per ells mateixos i pels seus. A ningú li agradaria que els seus moments de germanor amb la seva família es veiessin trencats per paparazzis pesats, ningú voldria haver-se de tancar a pany i forrellat per fer el més quotidià amb l’objectiu d’esquivar les fotografies. Ningú ho voldria, tothom vol el seu espai vital.

A partir d’aquí, però, i malgrat aquestes reflexions, crec que cal entendre que com a personatges públics i persones influents en la societat, és lògic que estiguin sota vigilància constant i que la lupa de l’escenari mediàtic sempre recaigui sobre els seus actes. Ells es deuen a l’afició, sense els seguidors no serien ningú, i, per tant, l’afició vol conèixer-los fins a l’últim detall. És comprensible, si més no. I sense trencar, en cap moment i sota cap concepte, els drets de privacitat fonamentals, puc arribar a concebre que s’intentin captar les imatges més personals dels futbolistes.
Ho puc entendre, però no comparteixo aquesta visió. A mi també m’agrada saber els grans secrets dels futbolistes i arribar a les intimitats dels grans jugadors, per descomptat! I jo també m’exalto quan veig algun famós al meu costat, m’emociono i el segueixo... Tots tenim interès. Però pensant com a persones i empatitzant amb els altres, crec que és just que deixem un espai essencial i vital perquè els futbolistes puguin fer el que vulguin lluny dels focus d’atenció. És de raonament humà.
Havent dit tot això i tenint presents aquestes reflexions, m’agradaria afegir un comentari més. I és que em semblen profundament entranyables les imatges que es publiquen a les xarxes socials dels futbolistes, cares conegudíssimes per l’afició, acompanyats dels seus fills, encara petits i amb la innocència dels nens, fent esport, jugant o divertint-se, senzillament, com fan pares i fills. És tan tendre... Perquè aquest és el vessant més desconegut dels futbolistes, la seva vida familiar, que tant cal preservar, però que tant m’enamora. Veure Messi corrent sobre una cinta de running juntament amb el seu fill, veure Piqué fent una excursió amb la seva parella, la Shakira, i amb el seu fill, o veure Iniesta compartir estones amb la seva família, per posar alguns exemples, són imatges senzillament indescriptibles. Són els mateixos jugadors els que fan públiques i difonen les fotografies a través de les xarxes socials, són ells els que decideixen compartir aquests moments d’afecte amb nosaltres. D'altra banda, les celebracions dels títols de l'equip són un altre moment en què pares i fills connecten davant el públic i regalen fotografies afectuoses amb la família; després de l'èxit futbolístic, els nens acompanyen els jugadors a festejar la consecució i poden arribar a formar part de la fotografia d'equip. Són conegudes per tothom, per exemple, les samarretes que llueixen els més petits amb el número del seu pare i el nom "papi" al capdavant.

Realment, no trobo les paraules per expressar el que em connoten totes aquestes imatges, el cor se'm fa petit i dono valor al paper fonamental que arriben a jugar les famílies en el rendiment dels futbolistes. L'important és que ells siguin feliços i a mi m'omple de goig veure'ls al costat dels seus fills. Veure Thiago, el fill de Messi, per exemple, somriure, abraçar i agafar de la mà al seu pare, la persona coneguda arreu, admirada i reconeguda per tot el món, és tan... humà. I aquestes imatges mereixen una sincera lloança i un agraïment profund per part meva. M’encanten.
I és que els fills formen part de la vida dels futbolistes, són la seva vida i ells són feliços al seu costat. Per això, no molestem les seves intimitats més personals, respectem-les i ells, quan creguin convenient, ja ens oferiran imatges seves amb els seus fills. O no. Però que siguin ells els que decideixin què ensenyen i què no. Jo en tinc suficient.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu