HEM DE TRENCAR LA INTIMITAT DELS FUTBOLISTES?

La vida personal de les persones sempre ha sigut respectada i preservada. Les intimitats domèstiques, els gustos personals, les discussions familiars o les estones disteses amb els amics són algunes de les coses que formen part de nosaltres i de les nostres amistats, del nostre món, i que, sovint, no volem que s’escampin i que siguin conegudes per tothom. Aquesta és la nostra intimitat personal, la nostra vida privada. Tot i això, si parlem dels grans futbolistes de renom --i també dels futbolistes sense tant prestigi--, ens troben en una situació una mica diferent. Perquè resulta que els coneguts cracs també tenen les seves vides lluny dels terrenys de joc, també necessiten temps per les seves famílies, però sovint veuen com la malaltissa obsessió periodística els trenca la privacitat.

I és que són molts els futbolistes que, ja en edats de maduresa i havent consolidat les seves relacions afectives, estan tenint fills i comencen a establir les seves pròpies famílies. És, sens dubte, un pas important per a les seves vides personals i representa per a ells una enorme il·lusió. Els seus fills i les seves parelles formen una part fonamental de les seves vides, tenen un gran valor per a ells i bona part de les seves motivacions provenen d'aquests estímuls. Per sobre de la pilota, dels diners o dels títols que puguin guanyar, hi ha les seves relacions familiars, el seu amor personal, que cal cuidar i preservar.
Perquè els futbolistes també són persones i, encara que ens pugui semblar el contrari, tenen la seva pròpia vida, allunyada de la fama, de la popularitat, dels estadis, del futbol, de l’afició i, sobretot, dels periodistes. Tenen les seves famílies, els seus hobbies, les seves manies i els seus vicis secrets. Són persones, com nosaltres. És cert que sovint la imatge d’un jugador de futbol, d’un ídol admirat arreu, ens fa oblidar que darrere la pell de les grans estrelles de l’esport s’hi amaga una persona. A vegades, aquesta visió ens passa per alt i pel fet de veure sobre un terreny de joc un jugador, ja ens pensem que aquesta persona viu només pel futbol. Això no és així. Ells tenen el mateix dret que nosaltres a viure la seva quotidianitat, a ser persones corrents i aquesta és la figura que hem de tenir present i respectar.

I en aquest escenari, se’ns presenta un dilema fonamental: fins a quin punt hem de guardar la vida personal dels futbolistes? Fins on hem d’arribar per accedir a aquestes imatges? Cal que els periodistes espiïn i vigilin de prop les grans estrelles per captar les seves intimitats familiars? Penso que no. Crec que cal distanciar-se de les escenes quotidianes dels coneguts cracs i deixar per la seva privacitat tot allò que vulguin fer per ells mateixos i pels seus. A ningú li agradaria que els seus moments de germanor amb la seva família es veiessin trencats per paparazzis pesats, ningú voldria haver-se de tancar a pany i forrellat per fer el més quotidià amb l’objectiu d’esquivar les fotografies. Ningú ho voldria, tothom vol el seu espai vital.

A partir d’aquí, però, i malgrat aquestes reflexions, crec que cal entendre que com a personatges públics i persones influents en la societat, és lògic que estiguin sota vigilància constant i que la lupa de l’escenari mediàtic sempre recaigui sobre els seus actes. Ells es deuen a l’afició, sense els seguidors no serien ningú, i, per tant, l’afició vol conèixer-los fins a l’últim detall. És comprensible, si més no. I sense trencar, en cap moment i sota cap concepte, els drets de privacitat fonamentals, puc arribar a concebre que s’intentin captar les imatges més personals dels futbolistes.
Ho puc entendre, però no comparteixo aquesta visió. A mi també m’agrada saber els grans secrets dels futbolistes i arribar a les intimitats dels grans jugadors, per descomptat! I jo també m’exalto quan veig algun famós al meu costat, m’emociono i el segueixo... Tots tenim interès. Però pensant com a persones i empatitzant amb els altres, crec que és just que deixem un espai essencial i vital perquè els futbolistes puguin fer el que vulguin lluny dels focus d’atenció. És de raonament humà.
Havent dit tot això i tenint presents aquestes reflexions, m’agradaria afegir un comentari més. I és que em semblen profundament entranyables les imatges que es publiquen a les xarxes socials dels futbolistes, cares conegudíssimes per l’afició, acompanyats dels seus fills, encara petits i amb la innocència dels nens, fent esport, jugant o divertint-se, senzillament, com fan pares i fills. És tan tendre... Perquè aquest és el vessant més desconegut dels futbolistes, la seva vida familiar, que tant cal preservar, però que tant m’enamora. Veure Messi corrent sobre una cinta de running juntament amb el seu fill, veure Piqué fent una excursió amb la seva parella, la Shakira, i amb el seu fill, o veure Iniesta compartir estones amb la seva família, per posar alguns exemples, són imatges senzillament indescriptibles. Són els mateixos jugadors els que fan públiques i difonen les fotografies a través de les xarxes socials, són ells els que decideixen compartir aquests moments d’afecte amb nosaltres. D'altra banda, les celebracions dels títols de l'equip són un altre moment en què pares i fills connecten davant el públic i regalen fotografies afectuoses amb la família; després de l'èxit futbolístic, els nens acompanyen els jugadors a festejar la consecució i poden arribar a formar part de la fotografia d'equip. Són conegudes per tothom, per exemple, les samarretes que llueixen els més petits amb el número del seu pare i el nom "papi" al capdavant.

Realment, no trobo les paraules per expressar el que em connoten totes aquestes imatges, el cor se'm fa petit i dono valor al paper fonamental que arriben a jugar les famílies en el rendiment dels futbolistes. L'important és que ells siguin feliços i a mi m'omple de goig veure'ls al costat dels seus fills. Veure Thiago, el fill de Messi, per exemple, somriure, abraçar i agafar de la mà al seu pare, la persona coneguda arreu, admirada i reconeguda per tot el món, és tan... humà. I aquestes imatges mereixen una sincera lloança i un agraïment profund per part meva. M’encanten.
I és que els fills formen part de la vida dels futbolistes, són la seva vida i ells són feliços al seu costat. Per això, no molestem les seves intimitats més personals, respectem-les i ells, quan creguin convenient, ja ens oferiran imatges seves amb els seus fills. O no. Però que siguin ells els que decideixin què ensenyen i què no. Jo en tinc suficient.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu