COM HA ANAT EL MERCAT DE FITXATGES?

El temps s’ha exhaurit. Després de dos mesos de negociacions, moviments, pactes i enteses, la compravenda de jugadors s’ha acabat, el mercat de fitxatges abaixa la persiana. Tanca. I com cada estiu, els rumors, les especulacions i les exclusives --sovint sense fonaments-- han inundat totes les portades, han sigut els protagonistes i han amanit, com ja és tradició, l’actualitat esportiva. Però ara ja s’ha acabat i fins a l’hivern, no en tornarem a sentir a parlar. Per això, un cop als despatxos ja s’hi respira tranquil·litat, és moment d’analitzar que ens ha deixat aquest mercat de fitxatges i valorar quines han sigut les claus de les negociacions. Aquest estiu ha sigut especialment mogut i caldrà examinar-lo amb profunditat per radiografiar tot l’escenari que se’ns ha plantejat.
En primer lloc, cal comentar la despesa econòmica dels clubs en el mercat de fitxatges; descomunal. Perquè, una vegada més, s’han pagat quantitats desorbitades de diners per futbolistes i s’han vist preus que, en la majoria de casos, no estan justificats. Però entrem en les dades. I és que en moments de crisi, en temps de dificultats per a tothom, els clubs de la lliga espanyola s’han gastat 571 milions d’euros en incorporacions, la xifra més elevada de la història. Cal? D’altra banda, a l’estranger, les quantitats també són exagerades; a Itàlia, a la Sèrie A, s’han gastat 550 milions i a Alemanya, a la Bundesliga, 410. Ara bé, el rei del mercat, sens dubte, és el futbol anglès: la Premier League ha destinat 1.042 milions d’euros en fitxatges aquest estiu; tota una barbaritat.

I vosaltres us preguntareu: aquesta despesa ha sigut sempre així? No, ni molts menys! Ha sigut fruit d’una evolució en els darrers anys i de la bogeria econòmica que s’ha instal·lat en aquest món. Per definir-ho, només cal un exemple clar: la comparativa entre dos jugadors i els seus preus respectius. Anem fins al 2001, quan Zinedine Zidane va ser fitxat pel Madrid provenint de la Juventus. Tres anys abans, el francès havia sigut campió del món amb la seva selecció i havia sigut guardonat amb la Pilota d’Or; feia un any, havia conquerit l’Eurocopa, i en aquell moment, ja era considerat una autèntica llegenda. El seu preu va ser de 72 milions d’euros. Aquest estiu, en canvi, el Manchester United ha incorporat Anthony Martial, exjugador del Mònaco, de 19 anys i que encara no ha debutat amb la selecció francesa. Pot ser que no el coneixeu, però no patiu; ni Rooney, company seu d’equip amb els Red Devils, havia sentit a parlar d’ell. El club de Van Gaal ha pagat 80 milions per fer-se amb els seus serveis. No cal afegir res més.

Parlant de noms concrets, enguany els traspassos de jugadors joves a elevats preus han sigut protagonistes del mercat. Perquè els tres futbolistes més cars de l’estiu han sigut menors de 25 anys: Kevin de Bruyne, que ha arribat al Manchester City provenint del Wolfsburg alemany per 75 milions; Anthony Martial, traspassat al Manchester United des del Mònaco pel preu de 70 milions fixos més 10 en variables; i Raheem Sterling, incorporat a les files del City després d’abandonar el Liverpool a canvi de 68 milions d’euros. Més enllà d’aquestes promeses, destaquen les figures de Di María, que ha arribat al PSG del Manchester United per 63 milions; Nicolás Otamendi, fitxatge del City vingut del València per 45 milions d’euros; Arturo Vidal, incorporació del Bayern de Munic provenint de la Juventus a canvi de 37 milions; i Jackson Martínez, jugador colombià, que ha arribat a l’Atlètic Madrid del Porto per 36 milions d’euros.

Aquest també ha sigut l’any dels retorns de les grans estrelles als equips que els van veure créixer; hi ha dos casos destacats. D’una banda, Carlos Tévez, que ha abandonat la Juventus de Turí per tornar al Boca Júniors, l’equip amb el qual va debutar l’any 2001, per sis milions i mig d’euros després de renunciar a grans ofertes de clubs de renom i de clubs amb gran poder econòmic. D’altra banda, Joaquín Sánchez ha deixat la Fiorentina per tornar al Betis, on es va formar com a futbolista des del 1997, entrant al planter, per la quantitat d’un milió d’euros. L’any 2000 va debutar i ara hi torna per seguir defensant els que sempre han estat els seus colors.
Cal destacar, també, que aquest estiu Barça i Madrid no han tingut un paper destacat en la finestra del mercat. Acostumats a les inversions milionàries dels dos clubs, enguany no tenen una posició rellevant respecte als altres clubs. Del compte general, ocupen la vintena i novena posició respectivament i cap dels seus fitxatges estan inclosos entre els deu més cars de l’estiu. Els que sí que han despuntat a Espanya han sigut l’Atlètic i el València, amb una inversió de 142 i 140 milions respectivament; són els dos clubs de la Lliga amb més despesa. En l'àmbit europeu, el Manchester City encapçala aquest rànquing, amb 203 milions gastats.
També s’ha de tenir present que a can Barça aquest estiu ha estat marcat per la sanció de la FIFA, prohibint inscriure jugadors a la plantilla blaugrana. Aquesta limitació, que en un primer moment semblava que privaria a l’entitat de fitxat nous jugadors, no ha impedit que la plantilla es reforci, tot i que els futbolistes incorporats (Arda Turan i Aleix Vidal) no podran jugar fins al gener.

Un altre dels noms propis del mercat ha sigut Louis Van Gaal, entrenador del Manchester United, que ha revolucionat l’estiu. No només els seus serials amb incomptables jugadors l’han col·locat a la primera plana informativa, sinó que la despesa que ha impulsat no té precedents. Amb les dades a la mà, queda clar que l’aposta de l’holandès és la cartera: sense anar més lluny, el seu predecessor, Alex Ferguson, que va entrenar l’equip durant 27 anys (des de l’any 1986), va gastar 465 milions d’euros en tota la seva etapa al club; Van Gaal, en només dues temporades, ja ha destinat 336 milions en incorporacions de futbolistes. Sens dubte, ha capgirat el mercat. I no només des de l’àmbit econòmic, sinó que la seva actitud ha acabat desembocant en altres operacions: la seva lentitud a l’hora de cridar a Pedro va fer que el canari acabés signant amb el Chelsea; la seva relació tensa amb Di María va fer marxar l’argentí al PSG; i el seu caràcter rígid ha ocasionat el serial de Valdés i ha conduït al ridícul de l’any, el ‘Cas De Gea’.
En aquest sentit, és de riure que una entitat del prestigi del Reial Madrid no fos capaç de tancar el fixatge de De Gea. I el senyor Florentino dirà que el Manchester no va voler negociar i que no té experiència en aquests assumptes. Quina vergonya! Ha fracassat, sense més, ha naufragat en el seu intent de portar al Bernabéu un galàctic i algú ha de pagar els plats trencats. Està perdent credibilitat i clar, no pot ser ell qui afronti les crítiques de la mala gestió. Però tots sabem que si el Madrid no compta amb De Gea és exclusivament per culpa seva. I Florentino que digui el que vulgui...

Ja per acabar, cal tenir present que el mercat de fitxatges ha de servir per complementar i millorar les plantilles dels clubs, sempre conservant una identitat i una base sòlida. No cal incorporar onze jugadors nous, sinó afegir al grup ja consolidat peces que poleixin els detalls que no estan del tot lligats per donar resposta als dèficits de temporades anteriors. De la mateixa manera, és trist que equips que fan grans esforços durant tot l’any per competir decentment vegin com a l’estiu se’ls desmembra la plantilla per culpa dels fitxatges. Alguns clubs, a causa de les seves necessitats econòmiques, es veuen obligats a vendre les grans figures per fer diners i renuncien, així, a aspiracions esportives de més altura. El mercat ha de ser un aparador d’intercanvi entre tots, per tots i amb tots; un benefici de tothom.

Etiquetes: Futbol