PER QUÈ NO PUC ANIMAR LA SELECCIÓ ESPANYOLA?

La selecció espanyola de futbol és, actualment, un dels millors equips nacionals del món. Les dues eurocopes i el mundial guanyats en els últims cinc anys demostren no només el seu domini continental, sinó també la seva supremacia internacional. La progressió de ‘la Roja’ (com és coneguda popularment) és paral·lela a l’evolució del millor Barça de la història. Els bons resultats aconseguits per la selecció nacional són el reflex dels títols conquerits per l’equip català, fet que es justifica veient que l’onze titular que ha fet gran la selecció està format majoritàriament per jugadors blaugrana, i, consegüentment, l’estil de joc es comparteix.

Al voltant d’aquest aspecte, Espanya ha viscut un període feliç gràcies als títols aconseguits per la selecció i pel Barça. Però els catalans, que, tot i ser una nació, no tenim representació esportiva internacional, a vegades estem confosos sobre quin equip animar. Hi ha gent que no entén que els nacionalistes catalans donin suport a la selecció espanyola, i els critiquen. Ells, però, no s’han plantejat que els catalans no animen la selecció com a país, sinó pels jugadors que hi prenen part.

Jo mateix, un català que només se sent català i no defensa les seves arrels espanyoles, no m’amago d’afirmar que em vaig alegrar després dels triomfs de la selecció espanyola. No obstant això, les victòries no m’alegren tant com les del Barça, i les derrotes, senzillament, no m’afecten. No em preocupo per veure el partit o seguir el resultat, sinó que un cop conec com ha acabat, m’alegro o no del paper dels jugadors del Barça. Però és que no només sento això amb la selecció espanyola, també m’alegro de les victòries i els èxits de l’argentina de Messi i Mascherano o el Brasil d’Alves, Neymar i Adriano. Posant d’exemple el proper mundial que se celebrarà al Brasil l’any 2014, puc afirmar que animaré i seguiré principalment la selecció argentina, ja que, com a fan de Messi que sóc, desitjo que culmini el seu palmarès amb un mundial. També és cert que m’alegraré si guanya Espanya o el Brasil, però a diferència del que passi amb l’“albiceleste”, les seves derrotes no m’afectaran (tampoc vull dir que em deprimiré si Messi no guanya, sinó que, senzillament, em sabrà greu).

Hi ha molta gent que pensa que els catalans no podem animar Espanya, i si ho fem, ens consideren hipòcrites. Creuen que donem suport a la selecció espanyola perquè ens representa i s’imaginen que gaudim i ens tornem bojos després dels seus triomfs. Però no saben que la selecció campiona del món no ho hauria estat sense els jugadors del Barça, i si no haguessin comptat amb Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets i companyia no serien el que són. Han de saber diferenciar entre política i futbol, i han d’entendre que no animem la selecció espanyola per la pàtria nacional, sinó pels jugadors que la componen. Si no ho comprenen, seguiran cometent un error que els negarà la certa visió de la realitat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

QUÈ FAREM SENSE VALDÉS?

Víctor Valdés és el porter titular del Barça des de l’any 2003 i en aquest temps ha disputat un total de 488 partits amb la samarreta blaugrana. Ha fet gaudir els aficionats amb grans parades i hi ha contribuït molt positivament en l’evolució de l’equip. Malauradament per als culers, però, el porter ha anunciat que deixarà el Barça quan finalitzi aquesta temporada, acabant així amb onze anys de carrera professional al club. També ha expressat que és una decisió totalment presa i que res ni ningú el farà canviar d’opinió. Valdés ha sigut un dels principals protagonistes dels èxits del club en l’última dècada i la seva importància dins l’equip es pot equiparar amb la dels millors cracs de la plantilla. Tot i això, no el valorarem com es mereix fins que el perdrem, i això afectarà molt negativament els futurs resultats.

Com tots els professionals, el porter català ha viscut moltes nits màgiques, però també ha hagut de suportar partits que desitjaria oblidar. Afortunadament per ell i pels barcelonistes, són més els títols que ens ha fet guanyar, que les derrotes que ens ha fet haver de resistir. Qualsevol culer amb una mica d’experiència recorda la final de la Champions que es va jugar a París l’any 2006, on el porter va tenir un paper molt destacat. Les seves aturades enfront del davanter de l’Arsenal Thierry Henry van mantenir amb vida el Barça, que sense l’actuació de Valdés no hauria conquerit el títol. El porter es va reivindicar i va ser aquí on el món el va conèixer.

També formen part de l’imaginari blaugrana els dos partits de les semifinals de la Champions l’any 2009. A l’anada, no va intervenir en excés, però la resolució d’incidències puntuals va ser molt important. La tornada a Stamford Bridge va tenir de protagonista principal Andrés Iniesta amb el gol a l’últim minut. Però tot i l’extraordinari gol, el de Fuentealbilla no hauria classificat l’equip per a la final si el porter català no hagués intervingut decisivament en les múltiples arribades a l’àrea per part dels davanters anglesos. El paper del manxec va ser tan rellevant, que va eclipsar la gran actuació de Valdés; va tenir sis intervencions de mèrit que van evitar la golejada del Chelsea, i altres accions que donaven seguretat a la defensa. Més recentment, les aturades davant l’Atlètic de Madrid i el Màlaga, que valen el títol de la Supercopa d'Europa i tres punts importants a la lliga respectivament, han fet veure als aficionats que Valdés, tot i desitjar marxar, està vivint el moment i aprofita l’última temporada com a blaugrana per demostrar les seves qualitats.

Ocupar la porteria del Barça no és una tasca fàcil, ja que a més de tenir els reflexos i qualitats pròpies d’un porter, també calen aptituds concretes necessàries per al bon desenvolupament del joc blaugrana: saber jugar bé i ràpid amb els peus, poder respondre en accions aïllades, transmetre seguretat i organitzar l’equip des del darrere. Valdés compleix tots aquests requisits i aporta un grau d’experiència important. Serà difícil trobar un altre porter que compleixi responsablement en totes les assignatures, i probablement no dominarà, com ho fa el català, tots els aspectes del joc. Caldrà temps perquè no notem l’absència de Víctor Valdés a la porteria, i és necessari que Andoni Zubizarreta, director esportiu del club, faci la seva feina ben feta.

Parades impossibles, nits inoblidables i intervencions històriques és el llegat que deixa Valdés a Barcelona. Sap perfectament que el trobarem a faltar i que el buit que deixarà a l’equip serà important; tot i això, estic convençut que el club de la seva vida seguirà sent el Barça. Vagi on vagi espero que porti el club al cor i se senti orgullós dels seus orígens. Encara que deixi despullada la porteria, li desitjo el millor en la seva nova etapa, sigui on sigui, i si un dia vol tornar, el rebre'm amb els braços oberts.

Etiquetes: Barça - Futbol

EL FI JUSTIFICA ELS MITJANS?

L’arribada de Tata Martino a la banqueta del Camp Nou ha suposat, entre altres canvis tàctics, la variació de l’estil de joc del Barça. A diferència del sistema que s’utilitzava amb Guardiola i Vilanova, de toc i dominant la pilota, l’entrenador argentí sembla que opta per un joc més descontrolat. Tan sols portem set jornades de lliga, però aquest canvi ja ha provocat el debat entre el barcelonisme i ja es troben les primeres disconformitats amb el sistema de l’entrenador.

El Barça dels últims anys s’ha guanyat el respecte de tot el planeta futbol no només pels títols que ha aconseguit, sinó, també, per la manera com els ha conquerit: tocant, hipnotitzant el rival i fent petits els equips més grans. A causa dels seus assoliments ha rebut el reconeixement de tot el món futbolístic i ha deixat el segell Barça pertot arreu. El seu estil característic és l’herència de l’equip que entrenava

Johan Cruyff, conegut com el Dream Team i que també va enlluernar el món. El seu sistema és totalment d’atac, no li dóna ni espais ni comoditats al rival, proporciona el control de la pilota i, consegüentment, el govern del partit, i quan és necessària, aporta la pausa que en alguns capítols del joc es reclama. Aquest estil va ser modificat lleugerament per Guardiola, Vilanova el va mantenir, i Martino, amb l’excusa que venia a perfeccionar-lo, l’està modificant en excés fins al punt de sobreposar el seu matís personal a l’essència base. El pla futbolístic de l’argentí consisteix en un joc més directe, amb intercanvis de cops continus i transformant el partit en atacs d’anada i tornada.

Aquesta modificació de l’estil ha fet veure a l’espectador que hi ha altres camins a part del tiki-taka, que en determinats escenaris puntuals podem utilitzar. L’any passat reclamàvem un pla B per desencallar els partits que se li complicaven al Barça, i ara, tot i aquest canvi tàctic que s’acosta a la salvació d’urgència tan desitjada, no estem convençuts amb el joc mostrat per l’equip. I és que cal diferenciar entre necessitar un gol en una eliminatòria europea que classifiqui l’equip, i jugar al camp del Rayo Vallecano, anar guanyant 0-2 i no controlar la pilota com sabem. La realitat, i no cal que ens n’amaguem, és que el Barça no té recursos per fer aquest joc, ja que els seus jugadors han estat entrenats des que eren nens per tenir el govern del partit, i saben perfectament la millor manera de resoldre els partits.

A aquestes alçades de la temporada encara no, però quan el Barça s’hagi d’enfrontar amb rivals d’entitat, haurem de veure quina és la resposta de l’equip i si aquest sistema també funciona. Més enllà de les possibles futures dificultats del Barça en compromisos importants, però, l’evidència és que, si bé la possessió de la pilota (encara que molts mitjans diguin el contrari) segueix sent el patrimoni del Barça, el nombre de passades en llarg del porter i els centrals ha augmentat. Aquestes tenen dos possibles resultats: que un migcampista o davanter l’aconsegueix controlar i d’aquesta manera guanyar molts metres i superar rivals amb poc temps, o perdre la pilota i començar la pressió com li agrada a Martino. Malauradament per al desenvolupament del joc blaugrana, la segona resolució és la més freqüent.

És cert que, en equips mediocres, qualsevol tàctica és acceptada a l’hora d’intentar assolir els resultats i aconseguir els èxits necessaris. Per exemple, els aficionats d’un equip de la part baixa de la classificació no reclamen un estil de joc determinat, sinó que només desitgen salvar la categoria sense patir en excés, la manera d’aconseguir-ho no és important. El Barça, però, és el millor equip del món i, per això, els seus seguidors exigeixen títols i bon joc amb el mateix nivell d’importància. Un entrenador que arriba a la banqueta blaugrana no pot decidir jugar de la manera que ell vulgui, sinó que l’ADN del Barça no pot variar i l’equip ha de seguir demostrant qui és. Gerardo Martino, tot i justificar en cada roda de premsa que no està aquí per modificar l’estil, realment està deixant enrere la base que ens ha fet grans i ens està fent renunciar als nostres orígens. Això, no ens ho podem permetre.

Etiquetes: Barça - Futbol

CRUYFF I ROSELL, ÉS AQUESTA L'ACTITUD CORRECTA?

No és cap novetat que la relació entre Johan Cruyff (exjugador i exentrenador del Barça) i Sandro Rosell (l’actual president del club) no és bona. Últimament, però, a causa de les múltiples entrevistes de les quals han estat protagonistes, s’han fet evidents les seves diferències i la ferida que semblava cicatritzar s’ha tornat a obrir. Tot i la tensió de la situació, aquesta s’havia controlat sense massa dificultats, però l’última declaració de Rosell va fer vessar el got i va evidenciar la ruptura total entre les dues parts. El president del Barça va dir que unir el barcelonisme, una tasca que li correspon, li seria complicat sobretot amb els cruyffistes, i que fins que el club no pagués el que deu a la Fundació Cruyff, no salvarien les diferències. L’holandès va replicar-li que el barcelonisme estava per sobre del cruyffisme i que els ideals de cadascú no importaven a l’hora de tenir una mateixa passió, el Barça, i lluitar per un objectiu comú, la victòria. Va considerar-ho absurd i va catalogar aquell que ho creu de tenir problemes mentals.

De moment, aquest és el darrer episodi de la sèrie de declaracions i rèpliques que han tingut lloc entre tots dos en els últims dies, però abans ja havien polemitzat en altres temes. Les temàtiques que van tractar van ser diverses, però totes comparteixen un denominador comú: la polèmica que generen. Un dels temes comentats va ser l’assistència de l’holandès al dinar de directives previ al Barça-Ajax de Champions i a l’estadi la nit del partit. Cruyff va dir que no aniria al dinar i que tampoc seria present a l’enfrontament, ja que, com havia etzibat dies abans, no anirà més al Camp Nou mentre hi hagi Rosell. L’actitud de l’holandès va sorprendre, ja que el que semblava més normal és que, tot i la seva mala relació amb Rosell, prioritzés el futbol i fos un espectador més del partit que enfrontava els “seus” dos equips: el Barça i l’Ajax. La resposta del president del Barça va ser inoportuna i innecessària expressant que la no assistència de Cruyff li sabia greu com a president, però no com a persona.

Respecte a la seva fundació i els diners que li deu el Barça, Cruyff va dir que espera que el president signi i es pugui pagar el que falta, va afegir que els diners no són per a ell (que ell no és minusvàlid) i que, si porta l’assumpte als tribunals, el Barça farà el ridícul. Al voltant d’aquest afer, Rosell va comentar que el Barça pagarà els diners quan sàpiga a què seran destinats, i no abans. Per acabar, pel que fa a la renúncia de Cruyff com a president d’honor, l’holandès va argumentar que va tornar la medalla per no ser un problema per al club després que Rosell el posés en dubte el primer dia.

És evident que aquestes confrontacions verbals debiliten l’estructura del club i beneficien els rivals de l’equip. És cert que Johan Cruyff, tot i haver sigut jugador i entrenador, actualment no té cap lligam amb el Barça i això no el priva de res i li permet expressar lliurement el que pensi. A l’altra banda, però, trobem Sandro Rosell, que, com que té un càrrec públic rellevant, es veu obligat a frenar les emocions i intentar amagar-les per no perjudicar el club. Bé, això en principi, ja que després de les últimes intervencions s’ha demostrat que el president blaugrana prioritza els seus conflictes individuals als interessos del club.

Encara que en aquesta pel·lícula no hi ha bons ni dolents, els dos personatges actuen en contra del club: Johan Cruyff, per renunciar als seus inicis i llençar pedres contra la seva teulada sense recordar tot el que li va donar el Barça; i Sandro Rosell, per deixar de banda les seves obligacions com a president del Barça i decidir enfrontar-se personalment amb l’holandès. Tots dos necessiten revisar els seus arguments i els seus motius per criticar-se entre ells, i han de comprendre la necessitat de sembrar la pau entre les dues branques de l’afició: els cruyffistes i els no cruyffistes. El més important és estar units com a club i com a afició, per fer front a les adversitats i aconseguir els èxits que reclama un equip com el Barça. Ja n'hi ha prou fora per trobar-ne dins i que aquestes provoquin imprevistos innecessaris. El que hem de fer és anar tots junts cap a un mateix objectiu: la victòria. Només si anem units, aconseguirem tot allò que ens proposem.

Etiquetes: Barça - Extraesportiu

EL FUTUR DEL BLOG

"EL FUTUR NO ÉS UN REGAL, ÉS UNA CONQUESTA"

La capacitat emprenedora és una qualitat molt important en els temps actuals. A vegades, però, i contra la nostra voluntat, els nous projectes no es desenvolupen com desitjaríem. El nostre esforç i dedicació no han estat suficients per al progrés, i això ens ha obligat a frenar les expectatives i a veure reduïda la nostra il·lusió. En conseqüència, el projecte s’ha aturat, s’ha fet evident el nostre fracàs i l’única lliçó que podem extreure’n és que “dels errors se n’aprèn”. No obstant això, les errades ens han de proporcionar experiència i no ens han de frenar les ganes de crear. Una idea fallida ens ha de donar energia per iniciar-ne una de nova, i si aquesta tampoc progressa, per a una altra. No podem permetre ser derrotats per la vida, sinó que en el nostre enfrontament contra ella, hem de resultar vencedors. Tal com va dir Robert Kennedy, el futur l’hem de conquerir i no podem pretendre que ens sigui regalat allò que desitgem, i si no aboquem tots els esforços en el projecte per poder superar les dificultats i saltar els obstacles, estem condemnats al fracàs.

Afortunadament, però, les circumstàncies descrites anteriorment no s’han esdevingut en el transcurs del blog i no podria estar més satisfet de com ha evolucionat el projecte; un cop deixats enrere els dubtes inicials i després d’haver superat la incertesa de l’estrena, tot ha progressat com esperava. Les sensacions han estat molt positives i la meva màxima satisfacció ha sigut comprovar la gratitud de poder expressar lliurement les opinions. Tal com vaig comentar en la carta de presentació, l’èxit del blog no depèn de les recompenses materials, sinó que l’autocomplaença és el triomf. La confiança dels lectors també ha estat un punt important, ja que el seu seguiment diumenge rere diumenge m’ha fet comprovar el seu interès pel projecte, i m’estimula a seguir endavant.

Aquestes reflexions no decanten la balança ni cap a la continuïtat ni cap al tancament, sinó que són el reflex del que s’ha esdevingut. És cert que les opinions a favor són prou contundents per deixar clar que el blog es manté, però les reflexions inicials exemplifiquen les dificultats d’iniciar i continuar un projecte d’aquestes característiques. Les obligacions escolars són moltes, masses fins i tot dedicant-s’hi exclusivament, i els compromisos acadèmics, com entendreu, tenen la prioritat. Per això, és arriscat afegir una responsabilitat com aquesta a la llista, que podria arribar a produir un destorb innecessari.

El que és evident és que hi ha raons sobrants que demanen no abandonar el blog, però d’altra banda, també hi ha impediments acadèmics i socials que reclamen deixar-lo com un projecte d’estiu, que queda aquí, a l’estiu, i no va més enllà. És en aquest moment en què és necessari escoltar l’instint, i des de dins, debatre la millor opció. Un cop exposades les possibles resolucions i després de valorar-les amb tots els avantatges i inconvenients, s’ha d’extreure una conclusió. Tenir por de fracassar és, a vegades, el que ens frena les idees. Naufragar ens pot semblar dur, però el que és pitjor és no intentar-ho, per això, encara que no sigui fàcil, ho vull intentar.