DUBTÀVEU DEL RENDIMENT DE NEYMAR?

Neymar Júnior va arribar al Barça l’estiu passat procedent del Santos brasiler. El seu fitxatge va costar 57 milions d’euros i, segons informen algunes fonts periodístiques, es va avançar a causa de la necessitat del Barça d’incorporar un jugador com ell. Després del seu traspàs, es dubtava de la seva adaptació al futbol europeu i es qüestionava la seva integració a l’equip. El principal dubte que tenia l’afició culer era si la seva relació amb Messi seria efectiva, i tothom anhelava la connexió entre les dues estrelles. Hi havia gent preocupada per la convivència en un mateix equip de dos cracs mundials i, fins i tot, es va proposar que, un cop fitxat Neymar, es vengués Messi. Aquestes visions, però, encara no havien contemplat el brasiler exhibint les seves qualitats, i després de quatre mesos com a blaugrana, Neymar comença a demostrar que el seu fitxatge va ser una gran incorporació.

La seva explosió ha arribat després de l’absència de Messi als terrenys de joc a causa d’una lesió. El jugador brasiler s’ha posat l’equip a l’esquena i ha sigut la principal referència en atac, assumint la responsabilitat anotadora. En alguns enfrontaments, ha jugat com a fals nou, una posició a la qual s’ha adaptat perfectament i on ha aportat bons resultats. És evident que, amb la falta del millor jugador del món, Neymar ha certificat amb solvència el seu progrés i ha quedat clar que té qualitat de sobres per liderar el Barça del futur.

Després de superar unes primeres setmanes d’incertesa a causa d’una anèmia que va obligar Martino a introduir-lo en el joc a poc a poc, ha anat progressant i ha acabat sent indiscutible en les alineacions de l’argentí. Des que va arribar, ha madurat i ha crescut físicament i tècnicament, i ha guanyat una confiança molt important a l’hora de desenvolupar tot el seu talent. En alguns partits importants ha rescatat el Barça, com en la final de la supercopa d’Espanya davant l’Atlètic o a la lliga contra el Madrid, i en aquests grans escenaris no s’ha fet petit, sinó que ha pogut exhibir-se per ajudar l’equip a tirar endavant.

Ofensivament, ofereix moltes possibilitats i és capaç de generar perill en les diferents situacions que se li presenten. És valent en atac i usa recursos tècnics i detalls de qualitat no com a decoració, sinó perquè el desenvolupament de la jugada així ho reclama. Té verticalitat, argumentada amb la seva velocitat i la seva visió de joc, i regala desmarcades profundes a l’espai per superar línies defensives ben organitzades proposant al passador assistències de fantasia. Confiat en l’un contra un, dinàmic en la conducció i àgil amb la pilota, la seva diversitat d’arguments ofensius el fa imprevisible. Les defenses no ho tenen fàcil a l’hora de controlar-lo i, a vegades, només el poden aturar amb faltes. Actua amb naturalitat utilitzant les dues cames i gaudeix d’un bon xut exterior. Col·lectivament, s’ha associat amb els companys i ha interpretat tots els rols necessaris, d’assistent, de xutador o de rematador, tots ells resolts amb excel·lència. En els minuts que va compartir amb Messi, hi va establir connexió i va demostrar, amb passades màgiques, que s’entendran perfectament. Sense l’argentí, ha sabut determinar les necessitats de l’equip i, de la millor manera, hi ha posat remei. Gaudeix d’un talent indiscutible, que encara està en formació i que ha de seguir creixent. Ha establert les bases de la seva habilitat, però encara té un llarg recorregut per endavant.

És evident que té totes les característiques per convertir-se en una estrella mundial i està capacitat per arribar a ser el millor jugador del món. Jutjar-lo ara, però, és precipitat; no hem de fer avaluacions prematures i haurem d’esperar un temps per valorar-lo al complet. Els quatre primers mesos, els ha superat amb molt bona nota i, si segueix igual, ningú té cap dubte que acabarà sent la referència blaugrana. Tampoc caldrà esperar gaire temps perquè s’incorpori a l’Olimp del futbol, un lloc només a l’abast dels escollits i en el qual té un lloc reservat.

Etiquetes: Barça - Futbol

PODREM IGUALAR ELS REGISTRES DE GUARDIOLA?

La setmana passada es van acabar els partits oficials de futbol a Espanya aquest any 2013 a causa del període de descans nadalenc. És un bon moment, doncs, per reflexionar sobre les sensacions que han deixat els primers mesos de competició i valorar el comportament dels equips. El Barça arriba a aquesta aturada amb els resultats que s’esperaven: colíder de primera divisió i classificat per als vuitens de Copa i de Champions. En aquest aspecte, no hi ha res a retreure a l’equip, però el joc que s’ha mostrat ha sigut, en algunes ocasions, qüestionat per l’afició, que comprovava com el nivell exhibit no era el de feia uns anys. Les crítiques han aparegut amb freqüència degudes, en part, a l’alt llistó que els culers han posat a la plantilla, agafant de referència el que es va aconseguir amb Guardiola a la banqueta. Aquest mirall és, segurament, el causant de l’exigència cap a l’equip, que, malgrat no tenir recursos per aconseguir-ho, se sent pressionat per igualar una gesta que tardarà molt a repetir-se.

Guardiola va arribar al primer equip del Barça l’any 2008 i se li va encomanar la missió de redirigir el rumb d’un conjunt que havia tocat fons. En la seva presentació va garantir esforç, sacrifici i perseverança, i va assegurar que la gent gaudiria amb aquell nou equip. Des de llavors, el Barça no va parar de créixer i el de Santpedor va complir, sobradament, la seva paraula. Aquest període va ser el més gloriós de la història del club i va suposar un abans i un després en la manera d’entendre aquest esport. L’univers futbolístic va contemplar l’explosió tècnica i física dels millors jugadors del món en el moment precís, en el context adequat, i amb el líder ideal. Els registres que es van obtenir van ser un autèntic privilegi i es van assolir 14 de 19 títols possibles acreditant un nivell de joc que va enlluernar tot el planeta futbol. Amb la possessió com a bandera i havent deixat una empremta inesborrable, els quatre anys de Guardiola a la banqueta es van tancar amb un 72% de victòries i dos gols i mig a favor i menys d’un en contra de mitjana per partit. La supremacia del Barça va ser total i, individualment, també es van obtenir reconeixements destacats: Messi va conquerir quatre pilotes d’or, la segona acompanyat de Xavi i Iniesta al podi, i Guardiola va ser nomenat millor entrenador per la FIFA l’any 2011.

Els registres col·lectius, les marques individuals i les sensacions exteriors evidencien que aquella època serà molt difícil de repetir; els ingredients de la recepta de l’èxit es van combinar a la perfecció i això va comportar un desenllaç perfecte. El gran error que s’ha comès des del barcelonisme després de la marxa de Guardiola ha sigut emmirallar-se en el que es va aconseguir amb ell i confiar que allò es pot igualar. Ara, però, ja és impossible: les condicions que es van desenvolupar van ser idíl·liques, mai vistes abans, i no podem pretendre tornar a aquells moments de grandesa.
És per això que l’exigència reclamada als jugadors i l’entrenador és desmesurada i ens hem de ficar al cap que els instants gloriosos del passat no tornaran. Amb això, no vull dir que el que demanem a l’equip sigui menys, sinó que s’ha de trobar l’equilibri entre les possibilitats de la plantilla i el que un club com aquest reclama. També és evident que s’ha de seguir guanyant i el joc mostrat s’ha de correspondre amb l’ADN propi. No podem esperar, en canvi, que aquests jugadors rendeixin al nivell que ho van fer fa uns anys, ni podem forçar-los a fer-ho, ja que la seva tècnica i capacitat física han disminuït, com es pot entendre, a causa de l’edat; a més, Martino va aterrar aquí a última hora a causa de la malaltia de Tito i, en comparar-lo amb Guardiola, l’únic que aconseguim és infravalorar-lo i obligar-lo a satisfer unes expectatives utòpiques que el poden acabar desgastant. Si no comprenem tot això, ens estarem enganyant.

Quan Guardiola va marxar, vulguem-ho o no, es va tancar una etapa i hem de començar a assimilar que darrere d’ella en va començar una altra, i aquesta nova no ha de comparar-se amb l’anterior. S’ha de tornar a començar, amb nous objectius, noves peces i, també, diferent exigència. Comparar el rendiment actual amb el de fa uns anys només perjudica l’equip, que es veu obligat a millorar, però se sent impotent per no poder fer-ho. Ens hem d’oblidar del passat i hem de deixar-lo enrere. Hem de viure el present i avaluar-lo tan sols seguint les nostres sensacions. Només amb aquesta mentalitat aconseguirem deixar el passat a la glòria, viure el present amb harmonia i encarar el futur amb esperança.

Etiquetes: Barça - Futbol

CAL UN NOU CAMP NOU?

El Camp Nou acull els partits com a local del primer equip del Barça des de l’any 1957. Últimament, el seu futur és un tema de debat comú entre els barcelonistes, que es plantegen la millor opció a l’hora de substituir l’actual estadi. El 2007, l’aleshores president Joan Laporta va posar sobre la taula el primer projecte oficial per remodelar-lo, que anava a càrrec de l’arquitecte britànic Norman Foster. Aquesta reforma preveia un exterior il·luminat amb plaques de colors i un aforament per a 113.000 persones, i hauria suposat un cost de 250 milions d’euros. Anys més tard, quan Sandro Rosell va arribar a la presidència, va manifestar la mateixa intenció, però va deixar clar que no seguiria la proposta de Laporta. Malgrat això, la idea va quedar oblidada fins que, fa unes setmanes, la junta directiva del Barça va anunciar que tenia dues opcions, ja bastant elaborades, entre les quals escollir i que significarien el futur del Camp Nou.

D’una banda, hi ha la possibilitat de construir un nou estadi als terrenys actuals de la Universitat de Barcelona. L’entitat, però, encara no ha rebut cap comunicat del Barça i ja ha manifestat que no està disposada a vendre part del seu patrimoni. Aquesta construcció aniria lligada a un nou Palau Blaugrana, construït a l’actual zona del Miniestadi i amb un aforament per a 12.000 espectadors, i una pista annexa per a 2.000 aficionats. En aquest nou estadi, a més, s’hi podrien construir llotges que multiplicarien els ingressos en un concepte que, actualment, no genera gaires beneficis al club. Aquesta opció és la preferida per l’Ajuntament de Barcelona, ja que no suposaria dificultats d’entrada a la ciutat en dies de partit i beneficiaria els veïns de la zona actual, que pateixen molèsties a causa de l’afluència de públic. L’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, va manifestar que l’ajuntament col·laboraria al màxim i va catalogar el projecte de “magnífic”. El president del Barça, Sandro Rosell, també ha expressat la seva preferència per aquesta opció.

L’altra resolució és una remodelació profunda de l’actual estadi aprofitant la mateixa estructura. D’aquesta manera, els fonaments serien l’únic que es conservaria, ja que la resta seria una nova infraestructura. Durant el procés de construcció, l’equip seguiria jugant al Camp Nou malgrat les incomoditats dels espectadors, i l’aforament del camp es veuria reduït. La directiva ja ha anunciat que les obres de les graderies es durien a terme durant els mesos d’estiu, quan no hi ha competició, i al llarg de la temporada es treballaria en l’exterior.

Les dues opcions comparteixen dues característiques estructurals: la capacitat, per a 105.000 persones, i el sostre, que cobriria totalment el terreny de joc. El preu de l’operació s’acostaria als 300 milions si es reformés el camp i superaria els 800 milions si se’n construís un de nou. A més, en els dos casos, s’edificaria un complex anomenat Espai Barça –una zona comercial, hotelera i d’oficines situada entre la travessera de les Corts i la ubicació de l’actual estadi– que proporcionaria beneficis extres al club i suposaria una àrea dedicada, exclusivament, als culers. El debat segueix obert i els diferents punts de vista obligaran a una profunda reflexió. La conclusió final es donarà a conèixer al gener i haurà de ser aprovada en referèndum pels socis durant el 2014.

En aquest assumpte, però, la qüestió no és escollir una opció o una altra, sinó que s’haurien de descartar totes dues: són propostes innecessàries i el Barça no es pot permetre una inversió tan elevada en els temps de crisi actual. Crec que la directiva s’ha precipitat a l’hora de decidir la resolució final, i necessitaria un període de temps més llarg per valorar la necessitat d’un nou estadi. L’aforament elevat, la categoria establerta per la UEFA (de cinc estrelles) i la garantia de seguretat que actualment té el Camp Nou evidencien que, realment, no és prioritari. A més, aquests diners podrien ser destinats a eixugar el deute que el club acumula o ser invertits en seccions que els necessiten amb més urgència.

La directiva de Sandro Rosell s’hauria de preguntar si, realment, el Camp Nou ha de ser reemplaçat. L’únic que proporcionaria un nou estadi seria un exterior més agradable a la vista i uns passadissos més moderns, però les condicions esportives serien les mateixes. Els directius s’haurien de centrar, exclusivament, en aquest apartat i haurien d’entendre que, si aquests diners es destinen a la construcció d’un estadi, s’hauran malgastat. Al Camp Nou encara li queda molta vida per endavant i no ha exhaurit, ni molt menys, el seu temps d’utilitat. Per això, em sembla que una despesa tan elevada com aquesta no és imprescindible i, malgrat ser atractiva, s’hauria d’ajornar. La millor elecció seria esperar un temps fins que l'antiguitat del camp reclami substituir-lo i confiar en què la situació econòmica hagi millorat. Llavors sí, podrem construir un nou estadi, modern, elegant i envejable, que sigui un referent futbolístic. Fins d’aquí a un temps, però, aquests diners s’han de quedar a la caixa i és millor conservar-los per a futures inversions que gastar-los en un projecte que, ara mateix, no ens fa cap falta.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu

REFORMA A LA COPA DEL REI?

Fa una setmana va començar la fase final de l’111a edició de la copa del Rei, una competició creada l’any 1903 que agrupa els millors equips de futbol d’Espanya. És un torneig històric i dóna la possibilitat als clubs modestos d’enfrontar-se als més grans i, fins i tot, arribar a guanyar-los. Últimament, però, suposa un destorb als equips amb més compromisos, que no es prenen el campionat seriosament i que, fins que no es troben en rondes avançades, no hi destinen tots els seus recursos.
En l’actual format de la copa del Rei hi participen 84 equips: els de primera i segona divisió, els millors de segona B i els campions de tercera. Els de la màxima categoria s’incorporen als setzens de final, però els altres conjunts necessiten superar, depenent del seu potencial, diferents rondes prèvies. Un cop determinats tots els participants, es decideixen els aparellaments en un sorteig i sovint s’estableixen enfrontaments molt desiguals. Aquesta diferència, combinada amb l’eliminatòria a doble partit, provoca que els conjunts més il·lusionats per la competició tinguin molt poques oportunitats de seguir endavant, i que aquells a qui més destorb provoca tinguin més facilitats per avançar.

Un bon exemple per prendre de referència és la FA Cup, l’equivalent anglès a la copa del Rei espanyola. Aquesta competició té 32 anys més d’història i acull un major nombre de participants (hi prenen part més de set-cents equips). El seu sistema d’organització és totalment oposat al que és emprat a Espanya: la màxima diferència és que les eliminatòries són a partit únic i, en lloc de jugar una pròrroga en cas d’empat, es disputa un altre partit anomenat Replay que serveix per desequilibrar la balança. Si en aquesta ocasió cap equip surt vencedor, l’eliminatòria es resol a la tanda de penals. D’altra banda, el sorteig se celebra ronda rere ronda i no es coneixen els pròxims rivals fins que s’ha superat cada enfrontament. A Espanya, al contrari, ja es coneixen tots els possibles aparellaments fins a la final.
Personalment, crec que, un cop més, el model a seguir és l’anglès, ja que l’estructura de la competició és millor que l’espanyola i dóna més possibilitats als equips petits, tal com queda demostrat en la distribució dels títols: a Espanya els quatre equips que més vegades l’han conquerit es reparteixen el 70% de les edicions i a Anglaterra, en canvi, els quatre millors simbolitzen, tan sols, el 25%. Això és degut, en part, a la doble eliminatòria, que permet als equips grans afrontar el partit d’anada amb més tranquil·litat i alinear els jugadors suplents, necessitats de minuts, sense patir per la classificació, ja que, en un principi, no tindran dificultats per solucionar l’eliminatòria. El partit únic, per la seva banda, proporciona emoció al partit i obliga l’equip gran a disputar-lo amb les millors peces per evitar ensurts. Els conjunts amb inferioritat de condicions tenen més opcions de sorprendre, ja que necessiten mantenir el resultat favorable durant menys temps i la reacció del rival és més difícil.
És evident que els equips petits són els que tenen més esperances dipositades en la competició i que s’esforcen més a aconseguir bons resultats. Els més importants, en canvi, la veuen com un destorb a causa de la possibilitat de patir problemes físics que afectin, posteriorment, el rendiment en les competicions importants. És per això que la copa del Rei està perdent rellevància i, malgrat servir per justificar una temporada dolenta si la guanya el teu equip, no és suficient si és l’únic títol que assoleix el teu màxim rival. D’aquesta manera es demostra que es necessita urgentment una reforma si la copa del Rei vol mantenir la competitivitat i reputació que tenia fa un temps. Les eliminatòries a partit únic són una bona modificació per aconseguir-ho i acabar amb l’hegemonia dels grans en el torneig; en més d’una ocasió, el partit de tornada ha trencat el somni dels equips petits, que després d’una victòria a casa, veuen com el seu rival, amb superioritat física i tècnica, els elimina de la competició. Un partit únic provoca que un gol solitari sigui suficient per avançar cap al títol i augmenta la dificultat de mantenir-se viu. L’eliminatòria directa iguala en condicions tots els equips i dóna possibilitats als menys preparats. Aquesta resolució és, doncs, la millor elecció si volem evitar que l’abisme de qualitat entre els equips acabi amb el prestigi de la competició.

Etiquetes: Futbol

QUINA CREDIBILITAT TÉ LA FIFA?

La FIFA (Federació Internacional de Futbol Associació) és l’òrgan que regula el futbol mundial. Va néixer a París l’any 1904 a causa de la necessitat d’organitzar un esport en evolució com ho era, en aquell moment, el futbol. Des de llavors s’encarrega d’estructurar les competicions internacionals i d’escollir les seus més adients per celebrar cada una d’aquestes cites. Al llarg de la història, ha liderat l’administració del futbol i ha conformat les diferents institucions continentals.

Actualment, i des del 1998, Joseph Blatter és el president de l’entitat. La seva direcció no ha estat, ni de bon tros, senzilla, sinó que s’ha hagut d’enfrontar a diferents episodis polèmics que ha protagonitzat. A causa d’aquests, la FIFA està perdent formalitat i ha deixat de ser la institució solvent que dirigia el futbol mundial fa un temps.

El darrer incident es va desenvolupar en una conferència que Blatter va oferir a l’Oxford Union Society, i que el diari britànic The Independent va desvelar. El president de la FIFA va imitar Cristiano Ronaldo per ridiculitzar-lo davant el públic que l’escoltava, fent una representació on mostrava l’estrella del Madrid com “un comandant sobre el camp”. Per mofar-se del portuguès, a més, va sentenciar que “es gastava més en perruqueria que Messi”. Sobre l’argentí va comentar que “és amable” i que “a tots els pares els agradaria tenir-lo a casa”. Referint-se a la seva qualitat futbolística, va afegir: “és ràpid, exuberant i juga molt bé. Jo prefereixo Messi”. Aquestes declaracions van encendre el madridisme, que es va enfurismar davant el menyspreu que Blatter va demostrar pel jugador portuguès. Després d’aquesta reacció, el suís es va afanyar a demanar disculpes si algú s’havia sentit ofès, i a defensar que el seu objectiu no era molestar a ningú. Malgrat aquesta justificació, però, ja havia ferit el jugador i tots els seus seguidors, i s’havia certificat la seva desconsideració.

Cinc anys abans, Blatter ja havia tingut una confrontació amb el jugador, quan aquest encara militava a les files del Manchester United. Havia titllat Ronaldo de “l’esclau dels temps moderns”, ja que el club anglès no li ho posava fàcil per marxar al Madrid, i els havia recomanat que “l’alliberessin” si així ho volia Cristiano. Ferguson, l’entrenador de l’equip, va replicar-li que s’estava “ridiculitzant dins del futbol”, i va afegir que “després de tantes declaracions absurdes està en perill de ferir la seva credibilitat”. D’aquesta manera va demostrar que Blatter s’havia ficat en tasques pròpies del club i que els assumptes interns s’havien de resoldre des de dins, sense la intervenció exterior, i menys del president de la FIFA.

El 2011, va protagonitzar un capítol que no és fàcil d’oblidar; s’estaven investigant assumptes relacionats amb el racisme, que afectaven John Terry i Luis Suárez, i Blatter va proposar “una encaixada de mans” com a solució a aquests problemes. Es va evidenciar la seva poca sensibilitat davant d’un tema tan delicat com aquest i es va constatar que no tenia delicadesa per resoldre assumptes seriosos. Rio Ferdinand, jugador de color del Manchester United, va fer un tuit criticant les declaracions del suís i mostrant el seu rebuig frontal a aquesta afirmació: “Si els aficionats ens insulten des de la grada i els donem la mà, tot està bé? La FIFA soluciona els problemes amb una foto de Blatter amb un home negre”.

Aquests episodis són responsabilitat exclusiva de Blatter, però, com a màxim dirigent de la institució, taquen la imatge de l’organisme. Tot i això, la FIFA com a tal també s’ha vist afectada per polèmiques que caldria destacar. La més recent és la reobertura de les votacions per a la pilota d’or; en un principi, el termini acabava el 15 de novembre, però finalment, es va decidir ampliar el període fins al 29 del mateix mes. D’aquesta manera, s’han tingut en compte els partits de la repesca per classificar-se per al mundial del 2014, que no tots els jugadors han disputat. Anys abans, la FIFA ja havia sigut el centre de debat en l’elecció de Rússia i Qatar com a seus, respectivament, dels mundials del 2018 i 2022. Es va dubtar de la netedat de l’elecció i es va insinuar que hi podria haver hagut irregularitats.

La FIFA manifesta al seu web que un dels seus objectius és “desenvolupar i millorar el futbol arreu del món”. Tot i això, amb el repàs d’aquestes polèmiques, la finalitat que busca es dilueix i queda en segon pla. Una organització que mana sobre qualsevol altra en el món del futbol hauria de complir un seguit de requisits: neutralitat, respecte i transparència són la base. Ha quedat demostrat, però, que el seu president té favoritisme, perd el respecte envers els jugadors, i s’ha vist que hi ha indicis de corrupció en l’elecció de la seu per al mundial. Hi ha massa episodis que posen en dubte l’organisme, i això és símptoma que alguna cosa s’està fent malament. És indispensable una solució ràpida per intentar amagar els pecats que s’han comès fins ara i fer oblidar el que no s’ha fet bé. Si no, es posarà en evidència que la FIFA ha perdut tota la seva autoritat.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu