QUÈ LI PASSA AL PÚBLIC DEL CAMP NOU?

El Camp Nou és un dels estadis més grans del món i es caracteritza per l'elevada capacitat de públic. Tot i les dificultats que comporta omplir-lo a causa de les seves dimensions, però, sempre havia presentat una bona entrada, i en les últimes temporades l’equip havia gaudit de tot el suport dels seguidors. Enguany, per contra, sembla que els aficionats, impulsats per diverses causes, han deixat de banda els jugadors, i això ha provocat que en els darrers compromisos l’assistència hagi disminuït fins a nivells alarmants.

Aquesta important davallada es va fer evident en la tornada de quarts de final de la Copa davant el Llevant –en què només van assistir al camp 25.000 aficionats– i va culminar un descens iniciat a mitjans de desembre. Des de llavors, diferents elements han condicionat l’afluència de públic, i en els darrers deu partits l’assistència ha sigut, de mitjana, d’uns 53.000 aficionats, tan sols poc més del 50% de la capacitat de l’estadi. Aquesta xifra és desesperant i s’ha vist influenciada negativament per tres aspectes principals, que són una part de l’explicació d’aquest declivi.

El factor determinant en la poca assistència dels últims partits són els horaris imposats per la Federació; últimament el Barça ha disputat la meitat dels partits més tard de les nou de la nit, un moment poc adequat per jugar a futbol. Aquesta mesura és lamentable i desprestigia el futbol a Espanya: aquí, tot es fa pels diners i es tenen més en compte les preferències de les cadenes televisives que les dels aficionats del futbol. Malgrat la injustícia que suposa, aquest fet no serveix d’excusa per a totes les ocasions, ja que en els partits que el Barça ha disputat a les 16 h o les 20 h, horaris ideals, l’afluència no ha millorat en excés.

L’altre eix principal són els preus de les entrades. El Barça determina imports molt elevats, dels més cars d’Europa, i la Junta pretén que, tot i la situació econòmica dels ciutadans, aquests segueixin anant al camp pagant barbaritats com les que es proposen. La diferència de preu entre els abonaments a Espanya i a les altres lligues europees és abismal i, per això, és comprensible que en altres competicions el públic assisteixi als estadis amb més freqüència. En aquest sentit, s’agrairia un gest per part del club, ja que demostraria empatia i comprensió envers els socis. Els directius, però, només pensen en els beneficis, i com que, de moment, els comptes són positius, no es plantegen un canvi.

En tercer lloc, cal afegir una altra circumstància que ha estat present en les darreres setmanes: el joc de l’equip. Hi ha molts aficionats que s’han fet enrere a l’hora d’anar al camp a causa del baix rendiment que s’ha exhibit recentment. Aquesta decisió per part de l’afició no és acceptable, ja que el nivell mostrat no ha de servir de balança a l’hora de decidir assistir o no a un partit. Molts equips que juguen malament, no convencen o es troben en zona de descens, per exemple, reben tot el suport per part dels espectadors i això els fa més forts. A can Barça, acostumats a triomfs constants, no s’entén un rendiment inferior a l’habitual i, tan sols per aquest fet, ja es deixa de banda l’equip que ens ho ha donat tot.

Últimament, i per desgràcia, aquests tres aspectes han aparegut de manera simultània i això ha provocat la forta davallada de públic. Espero que sigui, tan sols, un fet puntual i que el Camp Nou, en el futur, torni a omplir-se en cada enfrontament, un fet fonamental si volem reafirmar la nostra condició de “millor equip del món”. Una bona manera d’adonar-se d’aquesta necessitat és mirar més enllà; si observem el que passa a l’estranger, comprovarem com alguns estadis europeus presenten una entrada envejable a cada partit i els equips juguen, realment, amb un jugador més. L’exemple més evident el trobem a Alemanya, al Signal Iduna Park, el temple del Borussia Dortmund. Aquest estadi frega el ple setmana rere setmana i els preus, baixos; els horaris dels partits, raonables, i la fidelitat de l’afició, provoquen que sempre, sense excepció, els jugadors gaudeixin de tot el suport dels aficionats. També cal destacar la lliga anglesa, on els horaris són normals i els preus, justos. Al Regne Unit, els estadis s’omplen amb freqüència i proporcionen una imatge molt inspiradora als camps de futbol.

Al Camp Nou, recentment, i lluny de l’ambient que es troba en aquests estadis, es respira una atmosfera freda, sense consistència. Aquesta reducció del públic, a més de servir per veure que els horaris i els preus no són els adequats i comprovar la poca lleialtat de l’afició culer en moments de debilitat, també és un argument més per abandonar la proposta de remodelar el Camp Nou, que preveu l’ampliació de l’aforament; en els darrers partits s’ha evidenciat que no és necessari. Primer, caldria conscienciar els aficionats de la importància que tenen en la trajectòria de l’equip i fer-los entendre que la seva presència pot afectar, a llarg termini, el rendiment dels jugadors. És primordial tenir present la rellevància que tenen els seguidors, no només al futbol, sinó també en els altres esports, ja que qualsevol competició, sense públic, perd significat. Per aquests motius, i més enllà dels detalls que no estan al nostre abast, demano profundament a la gent que pot anar al camp que hi assisteixi, animi i gaudeixi. No sabem si d’aquí a uns anys la glòria del passat quedarà, definitivament, enrere i desconeixem quan acabarà l’època gloriosa en què vivim. Per això, no veig cap motiu per perdre’s l’espectacle al Camp Nou; de moment, hi segueix present.

Etiquetes: Barça - Futbol

BARÇA - MANCHESTER CITY: ESTEU PREPARATS?

Barça i Manchester City són, probablement, dos dels equips més en forma d’Europa. Situats en les places de privilegi en les respectives lligues i classificats per a la següent fase de la Copa, han demostrat tot el seu potencial, i ara els toca enfrontar-se cara a cara a vuitens de final de la Champions. Aquest partit ha estat en ment dels aficionats des que el va determinar el sorteig del desembre passat, i dimarts, per fi, se’n resoldrà el primer assalt. Els blaugrana van veure com el destí els emparellava amb un dels únics rivals que volien evitar, i els anglesos van patir els perjudicis d’acabar segons de grup i es veuen obligats a jugar contra un dels equips més perillosos del continent.

Citizens i culers han mantingut una trajectòria molt similar: després de tenir un inici dubitatiu en què es va qüestionar el seu joc, van aixecar el cap i van demostrar tota la seva qualitat. En les darreres setmanes, però, el rendiment ha tornat a decaure i, malgrat haver conservat la posició a la Lliga, els resultats no han estat els esperats i les crítiques han tornat a aparèixer. Ahir, en els seus respectius compromisos, van mostrar la seva millor versió i això ha apaivagat, en certa manera, els retrets envers el seu joc. Els dos conjunts juguen sota la mateixa bandera, el control i la possessió, i són dos equips que necessiten el domini del joc per sentir-se còmodes al camp. Tot i això, incorporen matisos tàctics que els fan diferents, i cada un, seguint les seves capacitats, idea modificacions.

El Barça té una plantilla molt completa i posseeix recursos per a qualsevol zona del camp. A la porteria, Víctor Valdés garanteix seguretat, transmet confiança i ha demostrat que es troba en el millor moment de la seva carrera. El català està protegit per una defensa convincent però que a vegades pateix en algun capítol del partit. Jugant amb dos laterals ofensius, com Alves, Adriano o Alba, els centrals han de ser responsables i generosos a l’hora de cobrir els espais i evitar deixar l’esquena sense protecció. Piqué i Mascherano són els dos titulars, i Puyol, ja veterà, i Bartra, encara immadur, esperen el torn a la banqueta.

Ofensivament, la pausa de Xavi, l’acceleració de Cesc, el ritme de Busquets i el control d’Iniesta asseguren tenir la possessió de la pilota per poder desenvolupar l’estil blaugrana. A dalt, Messi i Neymar són les principals referències i reben l’ajuda de Pedro i Alexis, dos jugadors en un gran moment de forma que, fins i tot, poden qüestionar el lloc al brasiler i a l’argentí. Malgrat la qualitat dels davanters, però, hi ha partits en què el Barça no troba la inspiració de cara a porteria i, de moment, encara no ha trobat el mètode definitiu per solucionar una mancança que arrossega des de fa anys. Aquest podria ser un factor clau en l’eliminatòria, ja que la contundència en atac determinarà, en bona part, qui serà el vencedor. 

El Manchester City, per la seva banda, té un estil més ofensiu que el del Barça i, malgrat voler tenir el control del joc, també se sent còmode en un partit d’anada i tornada, i és ràpid i letal jugant al contraatac. El mig del camp està governat per Touré Yaya i Fernandinho; l’ivorià és un jugador ofensiu, exerceix de líder de l’equip i el seu talent i potència són la base per enllaçar la defensa i l’atac. El brasiler és solidari en els rols que ha d’interpretar i és el complement ideal de Touré. A dalt, les figures de Navas, Silva, Nasri, Negredo, Dzeko i Agüero necessiten distribuir-se les quatre places en l’onze titular, i la seva qualitat individual, inqüestionable, converteix el City en un dels equips més golejadors d’Europa. Agüero és la peça més important i, sent el segon màxim anotador de la Premier, assumeix la responsabilitat en atac. La pressió alta també és un tret característic de l’equip, que avança molt les línies per aconseguir recuperar pilotes en zona de creació i agafar el rival desprevingut.

L’aspecte dèbil dels anglesos és la defensa, ja que els centrals, normalment Demichelis i Kompany, cedeixen espais buits al darrere, es deixen guanyar l’esquena amb facilitat i es veuen obligats a rectificar amb habilitat per evitar ensurts. La sortida de la pilota, per contra, és un punt fort, que ajuda a la creació del joc que practica l’equip i permet tenir el control del partit des del darrere. Per acabar, Joe Hart, el porter, va començar la temporada en plena forma i, després de perdre la confiança de Pellegrini fa uns mesos, ara ha recuperat el nivell i torna a ser un jugador de garanties.

Establertes les radiografies dels dos conjunts, es fa evident la seva potència i qualitat i es demostra que, en teoria, haurien de ser dos dels grans aspirants a la Champions. El rendiment amb què arriben al partit, però, no és l’esperat i, tot i haver ensopegat en poques ocasions, el nivell que estan mostrant no és el millor, i el desencert en algunes fases del joc treu fiabilitat al seu pla esportiu. Algunes errades en defensa o la nul·la inspiració en atac, per exemple, són símptomes d’aquest desencert. Les lesions, d’altra banda, són el protagonista amagat de l’enfrontament: al Barça, Neymar surt d’un esquinç als tendons peroneals del turmell dret i els pocs minuts que acumula en les darreres setmanes poden privar-lo de disputar l’anada de l’eliminatòria; al City, Agüero i Fernandinho són baixa segura, i Nasri i Javi García tornen a l’equip després d’unes setmanes lesionats i la falta de rodatge pot obligar-los a iniciar l’enfrontament des de la banqueta. L’absència més rellevant seria la del davanter argentí, que és la principal referència ofensiva i sense el qual l’equip perd verticalitat.

Per a un aficionat, un partit com aquest té un valor incalculable; un seguidor neutral gaudirà d’un enfrontament que podria ser, sense cap problema, la final de la Champions i veurà, en estat pur, la pràctica del millor futbol. Els seguidors d’un equip i l’altre, però, no ho viuran tan agradablement i el patiment que, segur, hauran de suportar serà compensat si guanyen, però no tindrà gratificació si es perd. Els dos conjunts estan convençuts de les seves possibilitats i veuen les mancances de l’altre per sobre de les qualitats a què s’hauran d’enfrontar. Tots dos es visualitzen guanyadors, però saben que només un podrà seguir endavant a Europa. Pot semblar que aquest any és el del City, i després de naufragar les dues darreres edicions sent eliminat a la fase de grups, aquesta temporada vol tenir un paper destacat. Al davant, però, tindrà el Barça, un equip amb el llistó molt elevat i que ha arribat a les semifinals de manera consecutiva en els darrers sis anys.

En els últims dies les anàlisis, les prèvies i les reflexions han sigut abundants, variades i contínues. Cap estudi, però, és capaç de preveure un enfrontament com aquest i no es pot saber, per avançat, com es desenvoluparà. Personalment, crec que els dos equips tenen les seves possibilitats, i el conjunt vencedor serà aquell que menys errors cometi. Les errades, en un partit d’aquesta dimensió, es paguen molt cares, i el desencert a les àrees o els descuits en defensa poden trencar el somni de seguir endavant. És cert que la previsió del que passi al terreny de joc és complicada i arriscada, però tot i això, és inqüestionable que, si els factors desitjats es combinen i l’ambient, la qualitat, l’eficàcia i la inspiració hi són presents, viurem un dels millors partits de l’any. Els aficionats ja esperen amb il·lusió el xiulet inicial de l’àrbitre per començar a gaudir d’aquest enfrontament. Prepareu-vos, l’espectacle està a punt de començar.

Etiquetes: Barça - Futbol

BARCELONA, CIUTAT DE NEU?

Divendres es van inaugurar els XXII Jocs Olímpics d’Hivern, a la ciutat russa de Sotxi. D’aquí a quatre anys, el 2018, la capital nord-coreana, Pyongyang, serà l’encarregada d’organitzar-los i, per al 2022, Barcelona havia valorat la possibilitat de presentar-se a l’elecció. El 2010, Jordi Hereu, l’aleshores alcalde, va proposar aquesta idea amb l’objectiu de recuperar l’esperit de la Barcelona olímpica i reviure el somni del 92; estava convençut que la ciutat tenia moltes possibilitats a causa de la seva preparació i experiència. L’oposició, encapçalada per CiU, va atribuir la proposta a la “desesperació electoral”, després que les enquestes haguessin pronosticat una davallada del partit socialista. Tot i això, més endavant s’ha comprovat que els convergents, amb Xavier Trias al capdavant, eren favorables a la proposta, ja que, després de guanyar les eleccions del 2011, han mantingut i consolidat el projecte.

La candidatura uneix Barcelona i els Pirineus; la Ciutat Comtal acolliria les cerimònies d’obertura i clausura, l’entrega de medalles i algunes competicions, i a la serralada, s’hi disputarien les proves alpines. L’esdeveniment generaria 84.000 llocs de treball i el seu impacte en l’economia catalana equivaldria al 2,1% del PIB del país. D’altra banda, s’hauria de fer front a un pressupost de 3.200 milions d’euros, que supera en 650 milions els comptes de l’ajuntament d’enguany, i que rebria ajudes del COI (Comitè Olímpic Internacional), del COE (Comitè Olímpic Espanyol) i de patrocinadors externs. S’ha d’afegir, a més, que part d’aquests diners s’utilitzarien per millorar les comunicacions entre les seus, una reforma que beneficiaria, a llarg termini, el territori. 
L’octubre del 2013, la candidatura barcelonina estava preparada i enllestida, però el COI va tancar-li la porta en una reunió en què Thomas Bach, president de l’organisme, va desaconsellar mantenir l’aposta i va exposar-ne els punts dèbils. En primer lloc, les mancances principals del projecte són la poca rellevància que tenen la neu i el gel a la ciutat i la falta d’esportistes de referència al nostre país; abans de pensar en l’organització d’uns Jocs, argumenta el COI, caldria millorar els resultats dels atletes nacionals i associar el nom Barcelona amb els esports d’hivern. Bach, d’altra banda, no veu la situació política entre Catalunya i Espanya com la més adient per aconseguir consens, i la divisió ciutadana que provoquen els diferents punts de vista no ajuda a reafirmar la imatge d’unitat.

Davant d’aquestes observacions, l’alcalde Trias va manifestar diferents suggeriments que ajudarien a millorar la idea inicial i la convertirien “en una proposta guanyadora”. Va afirmar que és prioritari tenir el suport dels altres partits polítics i aconseguir una unió que ara és inexistent. També és important donar a conèixer la rellevància que la neu té a Catalunya i explicar que els Pirineus i les estacions d’esquí es troben, tan sols, a una hora i mitja de camí. Barcelona, a més, necessita “organitzar i acollir proves d’alta competició d’esports d’hivern” per demostrar l’interès de la ciutat en aquests esdeveniments, i “posar a disposició de les federacions dels esports d’hivern fons econòmics per donar suport als atletes i aixecar el nivell competitiu”.

El poc termini que Barcelona tenia per corregir aquests detalls i l’absència de factors a favor per ser escollida com a seu del 2022 van obligar l’alcalde a renunciar al projecte. Tot i això, mai va abandonar el somni i manté la possibilitat d’inscriure’s en l’elecció del 2026. Trias està convençut que la ciutat, tard o d’hora, s’hi acabarà presentant i el seu compromís per seguir-hi treballant és total. Des de la candidatura es promet fer molta feina per aconseguir complir les expectatives i la sensació global dels seus integrants és que la proposta és magnífica i solvent.

Davant d’aquesta seguretat, sembla que organitzar uns jocs olímpics d’hivern és una bona proposta per recuperar-se econòmicament i guanyar prestigi internacional. Malgrat això, no penso que sigui el camí encertat, ja que hi ha aspectes negatius que no s’han tingut en compte, però que cal valorar: l’agressió territorial que provocarien les obres de millora de les comunicacions, l’elevada despesa energètica que suposaria l’esdeveniment i la desproporcionada inversió econòmica que requeriria mostren la imperfecció de la proposta. A més, seguint el que defensa ICV, és un projecte poc prioritari, desvinculat de les necessitats dels ciutadans i que no afavoreix la lluita contra el canvi climàtic. D’altra banda, però, s’ha de reconèixer que seria una oportunitat per als Pirineus de posicionar-se mundialment, promocionar-se arreu i difondre’s allà on, segurament, no tenen coneixement de la seva existència. Seria un projecte de país que beneficiaria tant la capital catalana com les comarques de muntanya.

Una darrera reflexió que s’ha de fer abans de jutjar la idoneïtat de la candidatura és pensar si, realment, Barcelona té les característiques per organitzar una competició com aquesta. És cert que uns jocs olímpics d’hivern donarien reputació a la ciutat, i convertir-se en la primera a organitzar uns Jocs d’estiu i d’hivern suposaria un elevat grau de rellevància dins del món de l’esport. Malgrat tot, no podem lluitar contra l’evidència que aquí no s’hi reuneixen les condicions necessàries per fer-ho. De la mateixa manera que Qatar no és apta per organitzar un mundial de futbol a causa de les altes temperatures, Barcelona no pot fer front a una competició on la neu és la protagonista i cal recordar que, en els darrers cinquanta anys, només ha nevat en cinc ocasions. És clar, també, que els Pirineus són una gran zona d’esquí on la neu, en aquest cas sí, és abundant any rere any. No cal descartar, per tant, la serralada com a escenari, i si es vol proposar una candidatura amb ella com a referència, no hi tindré cap oposició. Unir-la amb la marca Barcelona, però, és més un assumpte comercial que un aspecte organitzatiu i no podem permetre col·locar els interessos publicitaris davant les necessitats esportives. A més, en els temps actuals de crisi, i igual que en el cas de Madrid 2020, no és la millor decisió invertir tants diners en una competició que, actualment, no tenim cap necessitat d’organitzar. M’encantaria gaudir d’uns jocs olímpics d’hivern a la meva ciutat, sí, però no podem aspirar a allò que no està al nostre abast. Per això, i encara que sigui a contracor, hi hem de renunciar.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

LA DIMISSIÓ DE ROSELL HO ARREGLA TOT?

Sandro Rosell va arribar a la presidència del Barça el juny del 2010. Fins fa una setmana, la valoració que es podia fer d’aquests tres anys i mig de mandat era molt variada, i mentre la directiva ho feia positivament gràcies a les promeses electorals complertes i als nous projectes iniciats, el soci que comprovava com s’havien deixat de banda punts importants del programa electoral no estava convençut del bon balanç d’aquest període. Totes les opinions van fer un gir inesperat fa deu dies, quan Sandro Rosell va anunciar que dimitia com a president del club. Aquesta decisió va commoure tot el barcelonisme i va sorprendre bona part de l’afició culer; feia només tres dies que el màxim mandatari de l’entitat havia ofert una roda de premsa per explicar el futur del Camp Nou i no s’havia intuït, en cap moment, que el seu final s’acostava. El dijous 23 de gener va reunir els directius al seu domicili per manifestar-los la determinació que havia pres, van dinar junts i, a la tarda, es va convocar una junta extraordinària per acabar de detallar alguns aspectes. Finalment, prop de les nou de la nit, Rosell va comparèixer davant els mitjans per informar que deixava el càrrec i que Josep Maria Bartomeu, el fins aleshores vicepresident esportiu, esdevindria president del club.

El detonant definitiu que l’ha impulsat a renunciar ha sigut una “injusta i temerària acusació d’apropiació indeguda” a conseqüència de la querella presentada pel soci Jordi Cases. L’abonat havia demanat informació sobre la contractació de Neymar, posant especial èmfasi en els quaranta milions que el Barça havia pagat a l’empresa N&N, dirigida pel pare del jugador. El club, aplicant la clàusula de confidencialitat del contracte, no va proporcionar aquestes dades i Cases va querellar-se davant l’Audiència Nacional contra l’entitat blaugrana per absència d’informació. El jutge Pablo Ruz va admetre a tràmit la querella en trobar-hi indicis d’apropiació indeguda en la modalitat de distracció de diners. Tot i això, Rosell, en la roda de premsa prèvia al seu adéu, va insistir que el traspàs del davanter brasiler havia sigut impecable, i va convidar el jutge a citar-lo a declarar per explicar-ne tots els detalls.

Bartomeu, en la primera roda de premsa com a president, ja va oferir totes les xifres de l’operació, després que el pare de Neymar autoritzés l’aixecament de la clàusula que obligava a mantenir-les en secret. Va explicar que, més enllà dels 57,1 milions d’euros que el club havia pagat pel traspàs, Santos i Barça havien arribat a altres acords per valor de 16,5 milions d’euros, entre els quals destaquen la prioritat del club blaugrana davant tres jugadors del planter de l’equip brasiler, un conveni amb la fundació Neymar Jr i un acord comercial. Altres informacions no oficials revelaven un pagament de nou milions lligats a la disputa de dos partits amistosos –un dels quals correspon al trofeu Gamper d’enguany–, que finalment s’ha comprovat que estaven dins l’operació i que no tenen un preu específic.
Després de la renúncia de Rosell, l’advocat de Jordi Cases va manifestar que l’objectiu de la querella era, tan sols, saber si les quantitats que havia pagat el Barça havien perjudicat el club i només volien una explicació sobre els pagaments; en cap cas buscaven la dimissió del president. Un cop satisfet el seu desig, en ser informat de les dades de l’operació, el soci es planteja retirar la querella, i per fer-ho necessita un document firmat pel Barça que asseguri que el club no iniciarà processos legals contra ell; si aquest escrit no arriba, la denúncia es mantindrà. Malgrat tot, és possible que, encara que decidís retirar-la, el fiscal segueixi endavant amb la investigació a causa dels indicis d’irregularitat que hi ha trobat.

Abans de tot aquest enrenou, però, Rosell ja s’havia plantejat abandonar el càrrec a causa d’amenaces i atacs que, des de feia temps, havien rebut en silenci ell i la seva família. El seu domicili havia sigut objecte d’atacs violents i, fins i tot, la seva dona havia presentat nou denúncies als Mossos d’Esquadra per desafiaments i agressions. Un d’aquests capítols va tenir lloc un dia durant les festes de Nadal a les tres de la matinada, quan la família estava de vacances, i del qual els Mossos tenen imatges: hi va haver cinc impactes de projectil contra la porta d’entrada a l’habitatge, un dels quals va trencar el vidre. D’altra banda, els pares del directiu també havien rebut amenaces a través de trucades anònimes algunes nits. Rosell va explicar que, davant d’aquests episodis, s’havia preguntat si “ser president significa haver de posar en risc la família i causar-li angoixa”. En veure, naturalment, que no ha de ser així, va decidir marxar per poder estar al costat dels seus, que, en definitiva, “són l’essència” de la seva vida.

En la compareixença de comiat, l’expresident del Barça també va tenir temps per fer balanç dels anys al capdavant del club. Evidentment, i com es pot entendre, va recordar els episodis gloriosos que va aportar a l’entitat: triomfs als terrenys de joc, amb una bona collita de títols en totes les seccions; la superació d’obstacles extraesportius, recordant implícitament les malalties de Tito i Abidal, i la gestió econòmica eficaç, gràcies a la qual s’ha reduït el deute. Cal afegir, a més, altres aspectes que Rosell va passar per alt, tant positius com negatius: la millora dels accessos a l’estadi, la inauguració de la nova Masia i l’establiment d’un límit salarial basant-se en els ingressos del club són les accions més destacades dutes a terme per la seva directiva; a l’altre extrem, trobem decisions que han perjudicat el club, com no crear la grada d’animació, iniciar una guerra interna amb Guardiola i amb Laporta, i provocar la renúncia de Cruyff com a president d’honor de l'entitat, després de qüestionar la seva figura.
Sandro Rosell va ser el president més votat de la història del club i per això tenia una gran responsabilitat. En la roda de premsa de presentació va finalitzar el discurs inaugural amb una afirmació contundent: “No us fallaré”, va sentenciar. Personalment, crec que el seu període dirigint el club no ha sigut memorable i, un cop el mandat com a president ha expirat, es pot contradir aquella frase inicial: els episodis que beneficien el club no són suficients per tapar les mancances que ha acumulat al llarg d’aquests anys, i el “cas Neymar” ha fet esclatar una situació que, tot i no ser insostenible, començava a coixejar.

Puc comprendre la seva preocupació a causa de les amenaces que havia rebut, i puc entendre que són injustes i inadmissibles. Però no podem permetre que un mínim assumpte judicial esquitxi el club, que està refent-se d’etapes anteriors, i que ha de guanyar importància no tan sols amb els resultats esportius, sinó també amb la gestió als despatxos. Crec que la dimissió de Rosell és una gran notícia per al barcelonisme i jo, personalment, feia temps que la buscava; no el veia capacitat per dirigir un projecte d’aquestes dimensions i, malgrat alguns episodis en els quals ha triomfat, no ha estat a l’altura. És inevitable assumir, a més, que la manera amb què s’han desenvolupat els darrers esdeveniments no ha estat, ni de bon tros, l’encertada, ja que el ressò mediàtic que ha tingut no beneficiarà la imatge exterior del club.
Ara toca passar pàgina sabent que aquesta història no s’ha acabat i que hi ha molts detalls per tancar. Iniciem una nova etapa, liderada per Bartomeu, que es veu obligat a corregir els errors del passat i intentar millorar la situació de fa uns anys. Rosell, abans de marxar, va dir que no volia que “atacs injustos afectin la imatge del club” i que, per això, havia decidit renunciar. La seva actitud és noble i lloable, però no hem d’oblidar que el mal ja estava fet.

Etiquetes: Barça - Extraesportiu