Divendres es van inaugurar els XXII Jocs Olímpics d’Hivern, a la ciutat russa de Sotxi. D’aquí a quatre anys, el 2018, la capital nord-coreana, Pyongyang, serà l’encarregada d’organitzar-los i, per al 2022, Barcelona havia valorat la possibilitat de presentar-se a l’elecció. El 2010, Jordi Hereu, l’aleshores alcalde, va proposar aquesta idea amb l’objectiu de recuperar l’esperit de la Barcelona olímpica i reviure el somni del 92; estava convençut que la ciutat tenia moltes possibilitats a causa de la seva preparació i experiència. L’oposició, encapçalada per CiU, va atribuir la proposta a la “desesperació electoral”, després que les enquestes haguessin pronosticat una davallada del partit socialista. Tot i això, més endavant s’ha comprovat que els convergents, amb Xavier Trias al capdavant, eren favorables a la proposta, ja que, després de guanyar les eleccions del 2011, han mantingut i consolidat el projecte.
La candidatura uneix Barcelona i els Pirineus; la Ciutat Comtal acolliria les cerimònies d’obertura i clausura, l’entrega de medalles i algunes competicions, i a la serralada, s’hi disputarien les proves alpines. L’esdeveniment generaria 84.000 llocs de treball i el seu impacte en l’economia catalana equivaldria al 2,1% del PIB del país. D’altra banda, s’hauria de fer front a un pressupost de 3.200 milions d’euros, que supera en 650 milions els comptes de l’ajuntament d’enguany, i que rebria ajudes del COI (Comitè Olímpic Internacional), del COE (Comitè Olímpic Espanyol) i de patrocinadors externs. S’ha d’afegir, a més, que part d’aquests diners s’utilitzarien per millorar les comunicacions entre les seus, una reforma que beneficiaria, a llarg termini, el territori.
L’octubre del 2013, la candidatura barcelonina estava preparada i enllestida, però el COI va tancar-li la porta en una reunió en què Thomas Bach, president de l’organisme, va desaconsellar mantenir l’aposta i va exposar-ne els punts dèbils. En primer lloc, les mancances principals del projecte són la poca rellevància que tenen la neu i el gel a la ciutat i la falta d’esportistes de referència al nostre país; abans de pensar en l’organització d’uns Jocs, argumenta el COI, caldria millorar els resultats dels atletes nacionals i associar el nom Barcelona amb els esports d’hivern. Bach, d’altra banda, no veu la situació política entre Catalunya i Espanya com la més adient per aconseguir consens, i la divisió ciutadana que provoquen els diferents punts de vista no ajuda a reafirmar la imatge d’unitat.
Davant d’aquestes observacions, l’alcalde Trias va manifestar diferents suggeriments que ajudarien a millorar la idea inicial i la convertirien “en una proposta guanyadora”. Va afirmar que és prioritari tenir el suport dels altres partits polítics i aconseguir una unió que ara és inexistent. També és important donar a conèixer la rellevància que la neu té a Catalunya i explicar que els Pirineus i les estacions d’esquí es troben, tan sols, a una hora i mitja de camí. Barcelona, a més, necessita “organitzar i acollir proves d’alta competició d’esports d’hivern” per demostrar l’interès de la ciutat en aquests esdeveniments, i “posar a disposició de les federacions dels esports d’hivern fons econòmics per donar suport als atletes i aixecar el nivell competitiu”.
El poc termini que Barcelona tenia per corregir aquests detalls i l’absència de factors a favor per ser escollida com a seu del 2022 van obligar l’alcalde a renunciar al projecte. Tot i això, mai va abandonar el somni i manté la possibilitat d’inscriure’s en l’elecció del 2026. Trias està convençut que la ciutat, tard o d’hora, s’hi acabarà presentant i el seu compromís per seguir-hi treballant és total. Des de la candidatura es promet fer molta feina per aconseguir complir les expectatives i la sensació global dels seus integrants és que la proposta és magnífica i solvent.
Davant d’aquesta seguretat, sembla que organitzar uns jocs olímpics d’hivern és una bona proposta per recuperar-se econòmicament i guanyar prestigi internacional. Malgrat això, no penso que sigui el camí encertat, ja que hi ha aspectes negatius que no s’han tingut en compte, però que cal valorar: l’agressió territorial que provocarien les obres de millora de les comunicacions, l’elevada despesa energètica que suposaria l’esdeveniment i la desproporcionada inversió econòmica que requeriria mostren la imperfecció de la proposta. A més, seguint el que defensa ICV, és un projecte poc prioritari, desvinculat de les necessitats dels ciutadans i que no afavoreix la lluita contra el canvi climàtic. D’altra banda, però, s’ha de reconèixer que seria una oportunitat per als Pirineus de posicionar-se mundialment, promocionar-se arreu i difondre’s allà on, segurament, no tenen coneixement de la seva existència. Seria un projecte de país que beneficiaria tant la capital catalana com les comarques de muntanya.
Una darrera reflexió que s’ha de fer abans de jutjar la idoneïtat de la candidatura és pensar si, realment, Barcelona té les característiques per organitzar una competició com aquesta. És cert que uns jocs olímpics d’hivern donarien reputació a la ciutat, i convertir-se en la primera a organitzar uns Jocs d’estiu i d’hivern suposaria un elevat grau de rellevància dins del món de l’esport. Malgrat tot, no podem lluitar contra l’evidència que aquí no s’hi reuneixen les condicions necessàries per fer-ho. De la mateixa manera que Qatar no és apta per organitzar un mundial de futbol a causa de les altes temperatures, Barcelona no pot fer front a una competició on la neu és la protagonista i cal recordar que, en els darrers cinquanta anys, només ha nevat en cinc ocasions. És clar, també, que els Pirineus són una gran zona d’esquí on la neu, en aquest cas sí, és abundant any rere any. No cal descartar, per tant, la serralada com a escenari, i si es vol proposar una candidatura amb ella com a referència, no hi tindré cap oposició. Unir-la amb la marca Barcelona, però, és més un assumpte comercial que un aspecte organitzatiu i no podem permetre col·locar els interessos publicitaris davant les necessitats esportives. A més, en els temps actuals de crisi, i igual que en el cas de Madrid 2020, no és la millor decisió invertir tants diners en una competició que, actualment, no tenim cap necessitat d’organitzar. M’encantaria gaudir d’uns jocs olímpics d’hivern a la meva ciutat, sí, però no podem aspirar a allò que no està al nostre abast. Per això, i encara que sigui a contracor, hi hem de renunciar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada