CAMP NOU... QUÈ?

El proper cap de setmana se celebra a Can Barça el referèndum per decidir el futur del Camp Nou. La proposta de la junta directiva de reformar l’actual estadi ja té uns fonaments, i amb un pla establert damunt la taula, es preguntarà als socis si l’aproven.

El projecte preveu, a més de l’ampliació de l’estadi, la millora de les infraestructures lligades al club, com el Palau Blaugrana, i la construcció de l’Espai Barça, un complex d’oci culer que ha de ser el punt de trobada dels barcelonistes. El cost total de l’operació seria de 600 milions d’euros, 420 dels quals anirien destinats a l’estadi. La junta argumenta que cobrir tots els seients i no interrompre el calendari futbolístic de l’equip en fa incrementar el preu. El finançament es basaria en un pla a vuit anys, entre 2017 i 2024, que no afectaria, en cap cas, el projecte esportiu, i se seguirien fitxant jugadors sense ressentir-se de les obres. Els socis, per la seva banda, no tindrien cap cost addicional a la quota. Les fonts d’ingressos tindrien tres orígens diferents i cada una aportaria 200 milions d’euros: en primer lloc, el finançament intern, basat en recursos del club; en segon lloc, un crèdit a quatre anys que es demanaria el 2015, quan expirés l’actual; per acabar, una empresa posaria un cognom a l’actual nomenclatura de l’estadi.

Al voltant d’aquest aspecte, Javier Faus, el cap de l’Àrea Econòmica, va manifestar que la resposta afirmativa a la proposta de remodelació del camp és sinònim de l’acceptació que una marca comercial patrocini el nom de l’estadi. En cas d’estar en contra d’aquest plantejament, el soci haurà de votar “no”, va afirmar. La denominació comercial de l’estadi estaria composta, si el resultat de la consulta fos favorable, de “Camp Nou” i el nom de la marca que el patrocinés. La tria encara no s’ha fet, ja que segons Faus “seria una irresponsabilitat” anunciar un nom abans de tenir el suport de la massa social. Per escollir-lo, s’escoltaran les propostes que arribin i l’assemblea de compromissaris l’haurà de ratificar.

El Barça no seria el primer club a afegir el nom d’una empresa a la denominació del seu estadi. Sense anar més lluny, a Anglaterra trobem l’Ethiad Stadium, el camp del Manchester City, i l’Emirates Stadium, de l’Arsenal; a Alemanya, els dos estadis més importants del país, l’Allianz Arena (Bayern de Munic) i el Signal Iduna Park (Borussia Dortmund), tenen el nom patrocinat per una marca comercial; a casa nostra, i amb una rellevància més limitada, trobem l’Iberostar Estadi, el camp del Mallorca. Aquest fenomen rep el nom de naming rights i s’està estenent arreu, no només al futbol, sinó també a altres esports com el rugbi. Els organismes que regulen l’esport, com la UEFA, la FIFA o el COI, no veuen amb bons ulls els noms comercials i eviten referir-se als estadis amb aquestes denominacions.

Al Barça, aquesta opció, evidentment, és la ideal perquè la inversió no costi diners al soci. Abans que endarrerir els terminis de l’operació o estalviar diners per al futur, és millor vendre el patrimoni culer a una empresa externa. Un símbol com aquest, que s’ha forjat victòria rere victòria, que ha estat la casa del Barça des de mitjans del segle passat i que ja està en ment de tot el planeta futbol, s’ha de sacrificar per un negoci econòmic que és imprescindible. S’entén, oi? Qui no es mor de ganes de deixar en l’oblit un emblema del barcelonisme i reemplaçar-lo per una marca que no és res més que això, un distintiu? Qui no desitja renunciar als criteris futbolístics i col·locar en un segon terme el cèlebre nom de l'estadi? Qui no somia en quedar amb els amics i dir: “Ei, vindràs demà al Camp Nou Microsoft”? Tothom, oi?

No, no i no. No vull que el Camp Nou es perdi entre els diners i que el símbol d’euro quedi imprès sobre l’orgull i l’honor del nostre club. No vull que, un cop més, els interessos econòmics exteriors, que no ens han d’influir, taquin, cobreixin i minimitzin el prestigi centenari aconseguit als terrenys de joc. No vull que un dia, en arribar al Camp Nou, m’inclini davant el temple blaugrana i observi davant meu amb lletres grosses el nom de “Camp Nou Airways”. No ho vull, m’hi nego rotundament; detesto que el meu club, la meva passió, el meu sentiment, es dissolgui entre els diners i deixi enrere el seu gloriós passat.

Em podeu titllar d’exagerat i desmesurat, i podeu pensar que porto la situació a l’extrem. Potser sí, però personalment rebutjo frontalment qualsevol acció que té els diners com a protagonista. “Quina solució hi ha?”, em preguntareu. Endarrerir el projecte i esperar a tenir més liquiditat és l’encertada: d’aquesta manera, en un futur, no haurem d’hipotecar el nom del nostre estadi i ens podrem basar, exclusivament, en recursos propis per finançar-lo.

La meva única esperança d’aturar aquest despropòsit recau en el resultat negatiu del referèndum, que veig improbable després de consultar les enquestes, o en el penediment, també difícil, de la junta directiva. Senyor president, encara és a temps d’aturar aquest disbarat, i si és una persona honesta, tirarà enrere aquesta bogeria. Li proposo que esculli: passat o futur, història o modernitat, socis o diners. Vostè té l’última paraula.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu

COM US HO PODEM AGRAIR?

La Volta Ciclista a Catalunya és una prova que reuneix, cada any, els millors corredors del planeta. És cert que no té la rellevància o popularitat del Tour de França, el Giro d’Itàlia o la Vuelta a Espanya, les proves més importants, però gràcies a la persistència, continuïtat, esforç i sacrifici dels seus organitzadors s’ha mantingut al calendari ciclista des de la seva creació i posseeix la màxima puntuació després de les tres grans. La prova s’està fent un lloc dins del ciclisme i, enguany, es compleixen 103 anys de la seva fundació. Després de superar tots els obstacles amb què s’ha hagut d’enfrontar, demà es dóna el tret de sortida a la 94a edició.

Joaquim Rodríguez

Hi ha molts elements que converteixen la Volta en una carrera estimada pels aficionats i amb un caràcter especial. Cal destacar, principalment, la importància dels participants que la disputen. En aquesta edició, per exemple, hi seran presents set dels deu primers classificats en el mundial de ciclisme; el podi de l’any passat al Tour --amb Chris Froom com a vencedor--; l’actual campió de la Vuelta a Espanya, Chris Horner; el subcampió del Giro, Rigoberto Urán; Bradley Wiggins, or als jocs olímpics del 2012 en la modalitat de contrarellotge; Alberto Contador, que fa cinc dies va guanyar la Tirrena-Adriàtica, i el català Joaquim Rodríguez, l’actual número u del World Tour. El cartell de presentació de l’actual edició, doncs, és un luxe i un privilegi per a qualsevol aficionat, i la competència entre els participants fa pensar que, potser, aquesta serà la millor Volta de tots els temps.

Un altre dels causants de la seva rellevància és la llarga història que té al darrere. La competició va néixer l’any 1911 --és la tercera prova en actiu més antiga darrere el Tour i el Giro--, i des de llavors ha anat evolucionat per millorar, i ha esdevingut més del que els seus creadors haurien pogut somniar. El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi i un any després es va construir, a la plaça de Sants de Barcelona, una escultura commemorant la 75a edició. En aquell moment, la Volta es va consolidar i ha arribat als temps actuals com una prova important dins el món del ciclisme.

L’organització, d’altra banda, és exemplar i assegura professionalitat en el desenvolupament del certamen i garanteix que tot evolucioni com s’ha previst. A aquest aspecte hi contribueix de manera molt positiva la incalculable feina dels voluntaris: cent persones, sense cap recompensa a canvi, fan tasques per ajudar allà on se’ls necessiti per contribuir positivament a preparar la Volta; ells són la base de l’estructura de la competició.

Per acabar, hi ha un fet que és imprescindible i sense el qual aquests factors serien irrellevants: la capacitat econòmica. La Volta Ciclista a Catalunya, com moltes altres competicions esportives, ha hagut de fer front a altes despeses per poder organitzar una prova d’aquestes característiques; l’actual situació no ha fet fàcil la tasca de planificar-la i els impediments econòmics que han sorgit l’han dificultat. Tot i això, s’han pogut superar les adversitats i ja es pot dir, rotundament, que se celebrarà amb totes les garanties. Calia fer front a un pressupost d’1,4 milions d’euros i es van rebre aportacions d’institucions i marques comercials. El sosteniment econòmic, però, no és fàcil i no es poden fer més despeses del compte; per exemple, aquest any no hi haurà hostesses al podi per acompanyar els vencedors.

Pel que fa a les característiques tècniques, la 94a edició de la Volta Ciclista a Catalunya tindrà un total de 1.173 km, distribuïts en set etapes consecutives, sense descans. Cal destacar la tercera i la quarta, les etapes reines, que marcaran la diferència, amb l’arribada a la Molina i Vallter 2000, respectivament. Tindran una exigència i duresa elevades per als corredors, que hauran de fer front a un gran desnivell i temperatures baixes. El recorregut, en general, serà atractiu i equilibrat, i amb la pujada com a tret característic --els participants hauran de superar 25 ports de muntanya--, serà un reclam per a ciclistes de tot el món. El final de la cursa, com en les darreres edicions, serà a Barcelona, a Montjuïc; l’any passat aquest desenllaç ja va ser un èxit i l’organització ha decidit repetir-lo per intentar imitar l’ambient viscut.

Miquel Poblet

A més, en aquesta edició s’afegirà una dosi de memòria històrica: durant la Volta es recordarà i s’homenatjarà la figura de Miquel Poblet, ciclista català que va morir l’abril passat a l’edat de 85 anys. Poblet va ser el primer espanyol a vestir el mallot groc del Tour i va vèncer en 26 etapes de les tres curses grans (Tour, Giro i Vuelta). A Catalunya, va ser el campió de la Volta el 1952 i 1960, posseeix el rècord de més etapes guanyades amb un total de 33 i és considerat el millor ciclista català de la història. També havia sigut president de la Volta.

Tots aquests factors fan que, actualment, la Volta Ciclista a Catalunya sigui una referència no tan sols per al ciclisme, sinó també per a l’esport català. Aquest és un dels grans successos esportius a casa nostra i serveix per demostrar la passió pel ciclisme a Catalunya. La prova és un aparador internacional del país i les retransmissions televisives de les etapes, que mostren els paratges més atractius i interessants del territori, serveixen per ensenyar Catalunya al món. És una oportunitat comercial i turística per promoure’s arreu i s’ha d’aprofitar l’ocasió per demostrar qui som. L’any passat, sense anar més lluny, 160 països van retransmetre aquesta prova per televisió, i els milions de teleespectadors que van seguir la prova van contemplar els paisatges catalans i van veure, de lluny, l’ambient que es vivia. Aquí, tenim l’oportunitat de viure en primera persona la passió per aquest esport i, aprofitant l’ocasió, hem d’anar a seguir-lo.

Com a catalans, hem d’estar orgullosos de poder celebrar una competició d’aquesta dimensió, que, a més d’acostar-nos a aquest esport, ens promociona internacionalment. Per això, hem d’agrair a l’organització tota la feina que permet fer possible la Volta; per ells, que han preparat amb il·lusió l’esdeveniment, la millor recompensa és veure com carrers i carreteres s’omplen de gent animant els corredors, donar suport al ciclisme i seguint la competició. És una sensació molt satisfactòria veure com el treball de mesos obté els seus fruits, i és molt agradable veure la resposta de la població davant la prova. La planificació de les etapes, les tasques dels voluntaris i l’esforç econòmic són una part de la feina que han fet des de l’organització, i per donar-los les gràcies, per demostrar qui som i per tenir la Volta durant molts anys més, anem-hi i gaudim-ne; ells l'han organitzat, ara ens toca a nosaltres.

Etiquetes: Altres esports

PER QUÈ SEMPRE HEM D'ACABAR PAGANT?

El motociclisme és un esport que no gaudeix de tanta popularitat ni presència als mitjans com altres disciplines. En els darrers anys, però, i gràcies a la difusió que se n’ha fet des de la televisió, s’ha anat consolidant en el món de l’esport i la retransmissió en obert dels grans premis ha provocat que molta gent, que a priori no hi sentia interès, s’hi hagi aficionat.
Des del 2012, la cadena encarregada d’oferir les carreres de MotoGP és Telecinco, que va agafar el relleu de Televisió Espanyola, la històrica referència televisiva del motociclisme a Espanya. L’emissió pública dels grans premis incitava una persona no aficionada a aquest esport a seguir les competicions, ja que podia gaudir-ne sense abandonar la comoditat domèstica i de forma gratuïta. A partir d’aquesta temporada, però, això ja no serà així; Movistar TV --la plataforma televisiva de pagament propietat de Telefónica--, Dorna --la promotora del campionat de motociclisme-- i Mediaset, després d’afirmar que no volia assumir els costos totals dels drets televisius, van arribar a un acord per distribuir les curses d’aquesta temporada: Telecinco retransmetrà en directe nou dels divuit compromisos d’enguany i emetrà la resta en diferit; d’altra banda, Movistar TV oferirà tots els grans premis en viu, juntament amb les sessions d’entrenament i classificació. A partir de l’any que ve, però, la plataforma de pagament tindrà l’exclusiva de totes les carreres.
Movistar TV, abans coneguda com a Imagenio, ha engegat un canal específic dedicat al motociclisme on retransmetrà, a més dels grans premis de manera íntegra, en directe, sense anuncis i en alta qualitat, reportatges, curses històriques o documentals dedicats a aquest esport. Els seus serveis estaran disponibles per a televisió i, a més, per a ordinadors, tauletes i mòbils. L’objectiu de la cadena és col·locar-se a l’alçada de Sky Sports a Itàlia o BT Sport a la Gran Bretanya, dos canals esportius de gran renom; “Volem personalitzar el contingut, amb càmeres pròpies i sense anuncis. Serà una altra manera de veure les carreres, més plural”, asseguren des de la companyia. Movistar TV també retransmetrà les carreres de Fórmula 1; fins al 2016 juntament amb TV3 i Antena 3, i a partir de llavors, exclusivament. En els dos casos, les narracions aniran a càrrec del periodista català Ernest Riveras, que tindrà al darrere un equip d’analistes format per Josep Lluís Merlos i Joan Villadelprat, per a la Fórmula 1, i per Àlex Crivillé, per a MotoGP.

Aquesta incorporació televisiva és un retrocés evolutiu en el procés d’expansió i difusió d’aquests dos esports. Fins ara, havien guanyat adeptes en facilitar als menys aficionats una cobertura fàcil i còmoda, i això n’havia augmentat el seguiment. L’any passat la mitjana d’espectadors de les retransmissions va ser de 2.700.000 persones, mig milió més que la temporada anterior. Actualment, en canvi, i a una setmana per a l’inici del mundial, hi ha prop de 700.000 clients afiliats a Movistar TV, una xifra molt pobra i decebedora.
Els diners, un cop més, han passat per sobre de les necessitats esportives, i els interessos econòmics han tingut més rellevància a l’hora de signar un compromís. Els alts empresaris encarregats d’aquestes resolucions tornen a estar cecs davant el que reclamen esports en creixement, i els feixos de bitllets damunt la taula els tapen els ulls davant el que, realment, és important: l’esport. Des del naixement del mundial de motociclisme, el 1949, mai s’havia fet pagar per presenciar les carreres per televisió, i les emissions havien estat a l’abast de tothom. L’entusiasme de l’afició, però, ara està patint un sotrac provocat per l’ànsia de riquesa: el que la passió havia unit, els diners ho estan separant.

Una darrera reflexió que caldria fer és pensar què ha canviat durant la història perquè a partir d’ara calgui pagar per veure el mundial de motociclisme; no ha canviat res. Bé, sí: els interessos econòmics. En el passat, els diners, les televisions, les marques o la publicitat estaven a un segon terme, fet que permetia als esportistes ser els protagonistes destacats de les competicions. A mesura que el capitalisme s’ha anat imposant, aquests que, abans, eren els actors secundaris estan representant, ara, els papers principals. El factor causant d’aquesta reforma són els negocis entre els empresaris; abans de signar qualsevol compromís d’aquestes característiques, caldria preguntar-se si, realment, és necessari, i s’ha vist i comprovat que els encarregats de debatre sobre aquesta nova organització televisiva no ho van saber valorar. I sí, pot ser veritat que Telecinco no podia fer-se càrrec de tots els drets, però això no hauria de convertir el seguiment del motociclisme per televisió en un privilegi a l’abast de pocs. Segurament, alguns dels que podran seguir les carreres no hi estaran interessats, i els fidels seguidors del motociclisme, els de tota la vida, si no s’ho poden permetre, veuran com, en la llunyania, avancen les curses --la seva passió--, mentre ells, impotents, se les perden. Lamentable, totalment lamentable.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

CARTA A CARLES PUYOL

Carles,

Ens deixes. Has comunicat la teva futura marxa del Barça a finals de juny i has sentenciat, de manera definitiva, que només et queden tres mesos aquí. Després de dinou anys al club, de quinze temporades al primer equip, de 593 partits defensant la samarreta blaugrana i d’haver aixecat 21 títols, plegues. Durant tot aquest temps has sigut un referent per als joves, has liderat fermament un club com el Barça i has demostrat que cal intentar-ho tot fins al final. Has complert, amb molt bona nota, el que es reclama d’un jugador culer i ja t’has convertit en un dels millors de la història. Per tot això, i per més, mai et podrem tornar tot el que ens has donat i t’estarem eternament agraïts.

El teu anunci ha deixat en estat de xoc tot el planeta futbol; no marxa un jugador qualsevol, no s’acomiada un defensa més; Carles Puyol, el flamant capità del Barça, diu adéu al club de la seva vida. Estic convençut que la decisió obligada de renunciar a allò que sents com a propi és dura i complicada. Però també estic segur que és la millor elecció per a tu. No tinc cap dubte que el que facis a partir del juny serà l’encertat i que qualsevol camí que agafis et portarà on tu vulguis arribar. No puc criticar, de cap manera, la teva determinació; és totalment comprensible que, veient-te incapaç d’assolir l’elevat nivell que t’autoimposes, prefereixis marxar abans que donar menys del que esperes de tu. Aquest és un gest que t’honora. Igual que t’honora la decisió de rescindir el teu contracte i no aprofitar-te de dos anys de sou que tenies assegurats; és un gran detall.

La veritat, i et seré sincer, és que no hi ha paraules en aquest món que puguin descriure, expressar o manifestar tot l’agraïment que et devem. Ens has regalat nits màgiques, ens has fet gaudir de jugades de somni, ens has revelat la fórmula del triomf i has evidenciat que el futbol és més que un simple esport. Ho has donat tot al camp, a cada partit, a cada jugada, a cada pilota, i on els altres no s’atreveixen a posar el peu, tu hi has posat la cara. La teva entrega al camp, la teva passió, el teu coratge i resistència, o la teva perseverança davant qualsevol obstacle t’han convertit en un jugador immortal. Has creat un estil propi, una manera de fer, d’actuar, i ets un clar exemple de professionalitat, dedicació i sacrifici.

Un símptoma inequívoc de la teva dimensió és veure com et lloen i t’elogien companys de vestidor, jugadors rivals, entrenadors, presidents, seguidors, directius i periodistes, col·locant-te al cim del futbol. Per a ells, i per a mi, has sigut, ets i sempre seràs una gran persona. Més enllà de la teva habilitat defensiva dins del terreny de joc o de la teva capacitat per dirigir un equip tan gran, hi ha la teva qualitat humana. La teva grandesa està per sobre de les capacitats futbolístiques, físiques o esportives que puguis tenir, i les teves mancances les has compensat, sobradament, amb el teu caràcter; cedir-li el privilegi d’aixecar el trofeu de la Champions a Wembley a Éric Abidal després que el francès superés un càncer, o el suport moral i psicològic que vas oferir al difunt Miki Roqué, són gestos de companyonia, empatia i generositat d’un valor incalculable. Per molts títols que haguessis alçat, per moltes copes que haguessis besat o per molts campionats que haguessis vençut, aquestes van ser les més grans de les teves victòries.

Aquest missatge no ha de ser un comiat definitiu. És cert que aquesta carta ha de servir per donar-te el meu últim adéu, però no és moment per lamentar-se o desolar-se, i els pròxims partits seran l’oportunitat d’agrair-te tot, absolutament tot, el que ens has donat. El 30 de juny arribarà la fi de la teva gloriosa trajectòria al Barça, i les teves lliçons dins i fora del camp, els teus gestos per als que més ho necessiten o les teves jugades emulant els millors quedaran enrere per donar pas a la tristesa que la teva marxa provocarà. Tot i això, es mantindran en el record dels millors moments de la història blaugrana i perduraran, per sempre, en la memòria culer.

Desitjo profundament que vagis on vagis, juguis on juguis, tot et vagi bé, tan bé com el que tu li has fet al Barça. Feia molt temps que un futbolista no tenia la teva magnitud i en mirar enrere només contemplo triomfs d’un jugador, tu, que va canviar la història d’un club sencer. A partir d’ara el teu dorsal, el mític cinc, quedarà enorme a qualsevol que el vesteixi; ja ningú podrà igualar el que has fet i el teu número hauria de ser retirat per sempre.

Veure un jugador com tu abandonant el Barça és una escena que ningú voldria contemplar. Ara, però, la decisió ja està presa i no podrem evitar acomiadar entre llàgrimes el que sempre serà el Capità del Barça. La porta de sortida, la gegant porta per la qual marxaràs, s’obrirà per tancar-se el proper 30 de juny. La d’entrada, el retorn al club, romandrà oberta per sempre, fins que, algun dia, decideixis tornar; t’haurem estat esperant.

De veritat, Carles, moltes gràcies per tot!

Mai t’oblidarem!

Etiquetes: Barça - Futbol

TECNOLOGIA, DEFINITIVA PER MILLORAR L'ARBITRATGE?

El Manchester City - Barça jugat el passat dimarts 18 de febrer, corresponent als vuitens de final de la Champions, havia de ser un partit on dos dels atacs més potents del món demostressin les seves armes i l’espectador gaudís del futbol en estat pur. Al final, però, i combinant-se amb el poc encert dels dos equips, l’àrbitre, Jonas Eriksson, va acabar sent el protagonista de l’enfrontament i les seves polèmiques decisions, com assenyalar amb penal una falta de Demichelis a Messi fora de l’àrea o anul·lar un gol legal al Barça, van encendre les aficions, i van eclipsar l’espectacle futbolístic. És un bon moment, doncs --i aprofitant que falten poc més de tres mesos per a l’inici del mundial del Brasil--, per reobrir un debat que s’ha generat en els darrers anys i que encara provoca diversitat d’opinions: l’ús de la tecnologia al futbol.

Hi ha molts esports que ja apliquen sistemes innovadors per evitar decisions errònies, i on s’han instaurat, se n’ha comprovat la funcionalitat i s’ha vist que són un gran avenç. El bàsquet, el tennis i l’atletisme en són clars exemples: en el primer cas, hi ha la possibilitat que els àrbitres valorin una jugada incerta a través de la repetició instantània vista des d’un monitor al costat de les banquetes; en el segon, s’utilitza l’ull de falcó, un sistema basat en diferents càmeres d’alta velocitat que permeten al jutge de pista repetir el bot de la pilota i verificar si aquesta ha caigut dins o fora dels límits establerts; en el tercer, existeix la photo-finish, una reproducció de l’arribada dels corredors que ajuda a determinar el vencedor en un final ajustat. Als esports de motor, per la seva banda, els comissaris, els encarregats de valorar maniobres polèmiques, disposen de totes les imatges possibles per prendre una decisió. La determinació es pren per consens entre ells i, fins i tot, algunes vegades, cal esperar a la finalització del gran premi en qüestió per conèixer-la.

Al futbol, en canvi, encara no s’ha introduït la tecnologia per evitar accions conflictives, i això provoca el record de moltes jugades assenyalades incorrectament per l’àrbitre que han variat el desenllaç d’una competició. Cal destacar els famosos gols fantasma, jugades en què es dubta si la pilota ha entrat, realment, a la porteria. En aquest sentit, des del 2009, un àrbitre assistent es col·loca permanentment al costat de la línia de gol per poder determinar de manera precisa la situació de l’esfèrica. Durant el temps que han estat en actiu, però, no han aportat gaires bons resultats i, per això, la FIFA ha anunciat que, després de les proves que ha dut a terme, al mundial d’aquest any ja s’utilitzarà la tecnologia per evitar aquest tipus de situacions: els estadis del Brasil disposaran de catorze càmeres que determinaran si la pilota traspassa, o no, la línia de gol, i la combinació d’aquestes imatges permetrà posicionar-la mil·limètricament; mitjançant sensors col·locats als pals de les porteries, l’àrbitre serà avisat, a través del seu rellotge, de la resolució de la jugada. Aquesta mesura arriba tard i no és suficient: al mundial passat, l’any 2010, un gol d’Anglaterra que no va pujar al marcador va eliminar la selecció de la competició, i han calgut quatre anys per aplicar mètodes que minimitzin aquestes jugades; és massa temps. A més, també cal recordar que els gols dubtosos no són les úniques polèmiques, sinó que les faltes, les mans i els fores de banda o de joc també poden portar a errors. El màxim organisme del futbol mundial, però, ha manifestat al voltant d’aquest aspecte que no està disposat a aturar el partit per verificar o canviar una decisió, ja que això aniria contra l’essència de l’esport i en trencaria la dinàmica. 
Posar els àrbitres com a excusa davant d’una derrota sempre és la solució fàcil i, cada cop més, s’està convertint en l’habitual. Per això, la FIFA, i malgrat el raonament que ha donat, hauria de fer un pas endavant i decidir aplicar nous recursos tècnics en tots els aspectes del joc, per garantir transparència i correcció a l’hora de xiular. En aquest aspecte, és un esport una mica endarrerit i ha tardat massa temps a solucionar les freqüents errades arbitrals. En altres disciplines no es recorden grans escàndols i els personatges destacats sempre són els jugadors; en canvi, al futbol, les dures crítiques cap als àrbitres són habituals i hi ha moltes ocasions on ells són els més recordats després d’un partit.

No és un bon senyal que els col·legiats siguin els protagonistes d’un enfrontament, ja que això és símptoma que alguna cosa s’està fent malament. Els àrbitres tenen l’única funció de dirigir el joc, sense interposar-s’hi, i no poden ser, en cap cas, els actors principals. Per evitar-ho, la tecnologia és un mètode fiable i honest que els col·loca en segon terme, al lloc on haurien d’estar. D’aquesta manera, acabaríem, d’una vegada per totes, amb les freqüents polèmiques arbitrals que taquen la pràctica del futbol i no ens permeten gaudir-ne en plenitud.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu