FI DE CICLE?

En els darrers anys, el Barça ha viscut immers en un cicle gloriós sense precedents. No només els nombrosos èxits que ha assolit han sigut extraordinaris, sinó que el nivell de joc que ha exhibit ha enlluernat tot el planeta futbol. Pep Guardiola va ser l’impulsor del projecte i amb un estil propi totalment recognoscible va iniciar una aventura atrevida. El Barça va recuperar el crèdit que havia perdut i el club va viure una època d’esplendor mai vista abans. Quatre anys més tard, i 15 títols després, el de Santpedor va anunciar que marxava i Tito Vilanova, una proposta per a la continuïtat, va ocupar el seu lloc. La línia es va mantenir i amb la consecució del títol de Lliga 2012-2013 semblava que el cicle, tot i algun entrebanc, perdurava; el Barça seguia regnant a Espanya, però a Europa havia donat pas al domini del Bayern. L’estiu passat, una recaiguda inesperada en la seva malaltia va obligar el de Bellcaire a renunciar al càrrec i Tata Martino va aterrar precipitadament a la banqueta. La seva arribada va sorprendre i va generar alguns dubtes entre l’afició, que el veia incapaç de mantenir el projecte.
Des de l’inici de la temporada el Barça no ha tornat a ser el mateix de fa uns anys i la incertesa ha aparegut amb freqüència. Malgrat algunes actuacions esplèndides, que han servit per injectar optimisme en l’afició, l’equip s’ha mostrat irregular al llarg de la temporada i no ha mostrat la seva millor versió. Les veus qüestionant el sistema de joc, les decisions de l’entrenador, el rendiment individual o els resultats col·lectius han sigut presents, i l’ambient, sovint advers, no ha contribuït a reforçar els ànims de la plantilla.

Esportivament, els cracs de l’equip, els jugadors que han de guiar-lo, no han estat a l’altura, i Messi i Neymar, per exemple, no han demostrat tota la seva qualitat. En defensa, s’han comès molts errors que han condemnat l’equip, i en atac, la impotència ofensiva ha allunyat el Barça dels grans títols. L’equip ja no transmet seguretat i credibilitat entre l’afició i ja no és aquell conjunt que imposava respecte i era admirat arreu.
Actualment, la sensació general entre el barcelonisme és que alguna cosa ha canviat; ja sigui pel rendiment dels jugadors, per la direcció des de la banqueta o pel comandament des de la directiva, ja no es confia cegament en aquest equip. Fins ara, i amb els resultats més o menys esperats, no hi havia sensació de final d’etapa, es creia que se seguiria vivint un període de domini i es confiava que els èxits esvairien els dubtes que, de tant en tant, consumien l’afició. Després de perdre els tres títols en una setmana, però, el pla esportiu es qüestiona des de la base i s’afirma que s’han perdut més que tres competicions.

És cert que al llarg d’aquests sis anys hem patit moments durs i difícils, però fins ara mai s’havia dubtat d’aquest equip. La dolorosa derrota l’any passat davant el Bayern semblava el final, però la consecució del títol de Lliga i l’inici d’aquesta temporada, il·lusionant, van deixar enrere els fantasmes d’una possible fi. Fins aquest moment els únics indicis de fi de cicle havien aparegut des de Madrid, que, agafant de referència una mala actuació puntual, argumentaven el desastre consumat. El fet que des de la culerada s’intueixi el final de l’etapa, que els barcelonistes ja admetin el declivi, significa que, potser, ara va de debò. En les darreres setmanes, el sentiment de frustració i impotència ha estat generalitzat en tot el barcelonisme i entre l’afició han aparegut els primers senyals de decadència. Després de veure com el millor equip de la història es desfà davant els nostres ulls, cal admetre-ho i dir-ho amb orgull, dignitat i honra: el cicle ha acabat; encara que ens costi reconèixer-ho, encara que ens dolgui per dins o encara que no ho vulguem acceptar, això és així, i ja ningú ho pot negar.

I arribats a aquest punt, en què l’afició, l’opinió pública i les veus autoritzades reconeixen un final d’etapa, hem de reflexionar sobre què cal fer a partir d’ara. És clar que cal una renovació de la plantilla i, al meu parer, també de l’staff tècnic i de la directiva; si no comencem a reconèixer culpables i a admetre els errors, no anirem enlloc. Els jugadors, alguns, han de marxar, però l’essència del pla, la base de l’estil, ha de romandre aquí. S’han de buscar nous recursos, noves oportunitats tàctiques, i cal buscar solucions per a les deficiències que ens han portat al fracàs, sí. Però aquests matisos no han d’envair, mai, l’essència del Barça, la fórmula que ens ha conduït a l’èxit i que nosaltres exportem per tot el món. Hi haurà qui defensarà una revolució total i justificarà que s’ha de començar de zero. No. Aquest no és el camí; tenint una base sòlida sobre la qual treballar i gaudint d’una plantilla amb tanta qualitat, no hem de prescindir de tothom, seria absurd i incoherent amb la nostra mentalitat.

Ha arribat el moment de demostrar la nostra implicació en el sistema futbolístic i ensenyar la nostra identitat més enllà de les derrotes. Fins ara, els èxits han justificat l’estil i, mentre s’ha guanyat, no han aparegut grans esquerdes en el desenvolupament del pla tàctic. Hem presumit de la nostra essència i hem mostrat al món allò que ens fa grans, únics i irrepetibles. Un dia, enmig del cicle gloriós que vivia el Barça, Pep Guardiola va dir que “serà quan perdem que sabrem si de veritat som fidels al model o no. Serà en aquest moment quan es veurà la fortalesa de les nostres creences”. Té tota la raó; posar com a bandera un estil de joc quan es guanya i renunciar-hi quan es perd és com fer-se del Barça per les victòries i abandonar l’equip en les derrotes. És cert que cal millorar la proposta futbolística dels darrers anys, que ja comença a ser ineficient, però el que necessitem és una evolució, mai una revolució; una evolució del que ens ha fet eterns, una evolució del pla que tothom enveja, una evolució d’un equip llegendari i una evolució d’un pla estratègic que ha patit el primer sotrac.
Culers, ens toca demostrar qui som, com som i què som; ens hem inflat la boca de justificar com d’important és jugar bé, hem criticat amb duresa els equips que renuncien a la pilota, la base del futbol, i hem rebutjat qualsevol intent d’ensorrar la nostra identitat. Ara, malgrat les derrotes, malgrat la frustració, no hem d’abandonar una proposta, una manera de fer, un estil, que és la nostra sang. Només si seguim els nostres ideals, tornarem. Oi tant si tornarem!

Etiquetes: Barça - Futbol